L'HERALD DE L'EIXAMPLE

Pels blocs que he anat veient sembla que el fascinant món dels còctels no és un dels temes preferits a la comunitat blogaire; ho entenc perquè això del còctel sembla cosa d'una altra època, però jo crec fermament que és fascinant -sense ànim de competir amb la cuina antiga o nova- pel fet que un còctel és allò que amb la barreja d'uns ingredients determinats s'aconsegueix un sabor nou.

A la meva entrada del 13 de juliol ja vaig referir-me al còctel d'una manera general i en el del 24 de juliol del San Francisco, el còctel sense alcohol més conegut. Ara, com a final de festa del meu passeig pel Brasil toca, naturalment, la caipirinha.

A tot arreu del Brasil on he pres la caipirinha l'he trobada fantàstica, tant si era en un hotel perdut a l'Amazones com un gran hotel de Salvador. Això algú li semblarà la cosa més normal del món, però per mi no ho era perquè a Manhattan és on he pres el pitjor Manhattan i al famós The Plaza Hotel, també de Nova York, pretenien servir-me un Dry Martini impresentable, enlloc d'una oliva tipus sevillana, l'hi anaven a posar una d'aquestes que tenen una mica de pebrot.

O sigui que l'orígen no és una garantia de res, per tant, els brasilers em van deixar amb un molt bon sabor de boca. Tant és així que a l'aeroport, de tornada, vaig comprar l'ampolla de cachaça que hi ha a la foto. Les llimes i el sucre són de la tenda de la cantonada.

La caipirinha de la foto era mamella de monja, boníssima tu. Algú en vol?

La pel.lícula ORFEU NEGRO, 1959, la vaig veure al cine Meridiana, de Barcelona, que estava a l’avinguda Meridiana tocant el carrer València. Deuria ser pel 1962, quan tenia uns divuit anys.Aquesta pel.lícula em va fer un gran impacte perquè està basada en el mite d’Orfeu i Eurídice, que és molt romàntic, i que em resultava atractiu pel que de novetat tenia com a cosa ambiental perquè l’acció té lloc durant el carnaval de Rio.La pel.lícula està basada en una obra de teatre titolada Orfeo da Conceiçao. Aquesta pel.lícula va guanyar la Palma a Cannes i la nominació a Hollywood com a millor guió. Per altra banda, i això és el més important, a la banda sonora d’aquest film hi trobem la cançó A Felicidade, que marca l’inici de la col.laboració entre António Carlos Jobim i Vinicius de Moraes i se la considera com el neixament de la bossa nova. En el film també tenim la veu de Joâo Gilberto.Per mi va ser doncs una pel.lícula corprenedora i emocionant perquè si bé té algun punt d’humor, evidentment havia d’acabar malament perquè Eurídice mor en aquest infern que és el carnaval i un jove com jo havia de sentir-se captivat per la bellesa d’aquesta Eurídice negra. Com també recordo l’emoció del moment en què es canta Manha de Carnaval, encara que no sigui del famós duet Jobim/de Moraes.El disc de vinil amb la banda sonora d’aquesta pel.lícula és per mi és una joia, editat a Londres l’any 1967.Uns anys després esdevenia assidu al Jamboree de la Plaça Real, per la meva afició al jazz, Tanmateix em penso que la majoria dels amants al jazz vam esdevenir alhora seguidors de la bossa nova.Encara que m’agrada el jazz, la cançó francesa, la catalana, la italiana, l’anglesa, el r&b, el country i alguna de la música clàssica, la bossa nova és per a mi quelcom diferent perquè es tracta de la música més sensual.Amb tot això, vingué el gran èxit que, per Brasil i per la bossa nova, va significar “La garota de Ipanema”, però si un èxit li faltava, va afegir-se el que li va donar el disc GETZ/GILBERTO. Ara que s’enraona tant de fusió, sospito que aquest disc és la primera fusió de la història de la música. Aquest disc el tinc també en vinil, editat el 1968, sé que existeix en CD, però jo el segueixo escoltant amb el pick up, malgrat que em consta que el de vinil ja és de col.leccionista.El fet que, d'entre altres, Stan Getz interpretés peces com Garota de Ipanema o Corcovado, en aquest disc, va representar el salt al món de la música brasilera. Al cap de poc, Frank Sinatra cantava The girl from Ipanema.És notori que la nòmina de grans artistes brasilers no ha fet més que créixer, amb noms com Caetano Veloso, Maria Bethânia, Milton Nascimento, Gal Costa, Carlinhos Brown, Gilberto Gil, Jorge Vercilo, Bebel Gilberto i Tània Maya. Segur que me'n deixo molts.GAROTA DE IPANEMALa lletraVinicius de MoraesOlha, que coisa mais linda,Mais cheia de graça,É ela, menina,que vem e que passa,Num doce balanço,a caminho do mar.Moça do corpo dourado,Do sol de Ipanema,O seu balançadoÉ mais que um poemaÉ a coisa mais lindaQue eu já vi passarAh, por que estou tão sozinho?Ah, por que tudo é tão triste?Ah, a beleza que existeA beleza que não é só minha,Que também passa sozinha.Ah, se ela soubesseQue quando ela passa,O mundo inteirinhoSe enche de graçaE fica mais lindoPor causa do amor.La músicaAntónio Carlos Jobimhttp://ingeb.org/songs/ipanema.mid

Com ja vaig dir a l'entrada anterior, la bitàcola del viatge es pot donar per acabada, però no treu que alguna cosas quedi al magí respecte al meu passeig per alguns pocs llocs d'un país tan gran com és Brasil.

Una de les característiques de Brasil que qualsevol persona que no viatgi pot saber, és que Brasil és un dels països més rics del planeta pel que fa a recursos propis, però que és un dels països més pobres per la mala gestió de l'economia i de la justícia social.

Feta aquesta constació, no la puc extendre perquè s'escapa del meu abasti, però qui hi estigui interessat, pot fer recerca pel seu compte.

Vaig demanar al guia (recordeu que tinc una llarga experiència en el món del cacau) que em portés a visitar alguna plantació de cacau perquè jo només coneixia aquest fruit des d'una fàbrica de Barcelona i vaig estar a la finca del CEPLAC, com ja vaig exposar a l'entrada del 18 d'Agost.

Alhora vaig poder visitar una petita plantació de diferents productes, entre els quals hi ha una mica de cacau. Aquesta plantació és propietat del govern i està gestionada en forma de cooperativa. Es tracta d'un terreny adjudicat a Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra (M.S.T.).

El cas és que vaig poder saludar les persones que porten el cacau i he de constatar que va resultar de pena.

Aquestes persones, com la gran majoria dels brasilers, són de tracta agradable i cordialíssim, però la pobresa és absoluta.

En aquesta finca l'única cosa que fan amb el cacau, una vegada collit, és torrar-lo per a què el possible client el manipuli ell mateix, i aquest client només pot ser una persona tan pobre com el mateix pagès que ens va atendre.

Com ja vaig escriure a l'entrada del dia 18, el cacau es fermenta i s'exporta.

No hi ha dubte que pel ressó nostrat del nom del lloc ha estat de visita obligada el Far de Monte Serrat. Evidentment pertany a la ciutat de Salvador, Bahia, però he volgut reservar una entrada pel meu bloc.

A la primera fotografia tenim doncs clarament d'on trec el nom que és la placa que hi ha al peu del far, http://www.brasilchannel.com.br/capitais/index.asp?nome=Salvador&area=arquitetura
; la segona i tercera foto és de l'interior de l'església, que evidentment està dedica a Nossa Senhora de Monte Serrat
http://www.portuguesonline.com/argentina/turismo_estado_bahia.htm; la quarta foto és la de la guarnició, que està seguida per dues fotos del Forte de Nossa Senhora de Monte Serrat. Finalment la fotografia de quatre precioses i simpàtiques joves brasileres que es van deixar fotografiar.

Aquesta entrada és la darrera bitàcola del meu viatge al Brasil. A la tarda del dia 19 agafo l'avió de tornada

Seguiran tres entrades més, però que no tenen el sentit de bitàcola del viatge, sinó un sentit menys temporal.

Salvador de Bahia és una ciutat que indubtablement dona molt de si al turista, visitant o estranger per la varietat dels seus barris, mercats i esglésies.

I no cal dir que els mercats són interessants no solament, tal com ja hem dit citant a Josep Pla, pels productes exposats, sinó també perquè ens permeten contemplar com treballa una part de la gent. Algunes d'aquestes persones es deixen fotografiar amablement com la senyora de la primera foto. A la tercera foto veiem articles per a un ritual de vudú.
La carretera convertida en mercat, com es fa aquí amb les taronges, també és interessant.

Així com la gent que hi ha a sengles parades d'autobús.

El conjunt de cases que veiem -com dalt d'una muntanya- és una petita vista d'una gran favela http://www.asfes.org/Habitat/TaRebocado.htm

Finalment tenim l'església do Senhor do Bonfim, que és considerada la de més devoció de tot Salvador. Val a dir que hi ha unes betes que són vermelles, blanques o violetes amb una inscripció que diu LEMBRANÇA DO SENHOR DO BONFIM DA BAHIA i que t'ofereixen pel carrer no tan sols al voltant d'aquesta església, sinó a qualsevol lloc turístic de Salvador. La cosa és que se t'acosta un bahià o una bahiana i quasi sense adonar-te et posa aquesta beta d'uns dos pams a la munyeca lligada com un polsera mentre et diu "amigos". Mentre et lliga la beta et diu que no ho fa per diners, que t'ho regala de tot cor. Després, quan la beta ja està ben posada, intentarà vendre't alguna cosa.
http://www.blogger.com/post-edit.g?blogID=13715704&postID=112561098716279269

El que passa a Cachoeira i que per les fotos veiem una mica és, per desgràcia, molt habitual al Brasil.

Ja ho podria haver dit per Salvador i per Santo Amaro, i aquí, a Cachoeira es repeteix. Són poblacions que tenen, com diuen de l'Havana, una gran riquesa arquitectònica, però que necessiten alguna cosa més que un manteniment. El guia ens parlava tot sovint de la declaració, pendent o no, que l'UNESCO les consideri Patrimoni de la Humanitat, amb l'esperança que aquesta declaració anirà acompanyada d'un flux de diners.

Pel que es veu de l'estat de les cases, és molt més econòmic enderrocar-les i fer-ne de noves, amb materials d'avui, que no pas la reconstrucció. Evidentment ja es veu que hi ha de tot. Així tenim que la primera foto ens en mostra una que ja té un ús, un museu; la segona es veu que era molt bonica, però està fatal; l'església del Rosari està bé; seguida per una casa amb rosa i groc que és una meravella, però que li cal un esforç econòmic; la cinquena és el claustre del convent del Carme del segle XVIII, que funciona temporalment com a hostal de joves, els guanys del qual permetran la seva restauració per retornar a la comunitat religiosa que l'ocupava, un cop aquesta estigui finalitzada; després tenim dues cases força dignes i dues portes.

Tot plegat, un país amb moltes velles glòries que per rehabilitar o posar guapes, el F.M.I. s'hi hauria d'abocar de valent.

Les cinc primeres fotografies són del Ball Maculelé, que s'assembla força al nostre ball de bastons. Un ball prou atractiu com es veu pel fet que hi ha unes col.legials que hi tenen llur mirada fixada; també hi veiem un nen que s'està aplicant en la percussió. Observem que el ball està presidit per unes bahianes assegudes.

Aquestes fotos van seguides de dues que mostren l'interior de l'església de la Mare de Déu de la Purificació i una altra en la que hi ha la porta de l'església amb unes col.legials assegudes. Abans hem vist una casa baixeta blanca mig tapada per un minibus, es tracta de la casa on viu la mare de Maria Bethania i Caetano Veloso. Les altres fotos són del mercat, que crec són prou interessants.

Després de recórrer aquest preciós camí de palmes (segona fotografia), s'arriba a una mena de barracó en el que hi ha el rètol (primera fotografia).

Estem en el municipi de Santo Amaro, a l'Estat de Bahia

Brasil ha estat el segon productor de cacau del món i la major part n'era de l'Estat de Bahia, que s'embarca al port d'Ilhéus.

El cas és que l'arbre del cacau és interessant perquè el fruit, enlloc de sortir de les branquetes, surt directament del tronc o de les branques principals. Això es pot veure perfectament a les dues darreres fotos. En la foto de primer pla veiem clarament la floreta que surt del tronc i una mica a la dreta, el fruit nadó de la pinya de cacau. A l'altra, feta amb flash, es veu clarament a primer terme la pinya del cacau i a sobre per l'esquerra també es veu una floreta de la que sortirà el fruit.

Dintre d'aquesta pinya hi ha els grans del cacau que estan envoltats d'una polpa que ens recorda a la xirimoia. Aquests grans són fermentats i després es procedeix a ensacar-los per exportar-los.

.

Foto d'una bahiana, de la manera tradicional -val a dir que les bahianes eren les minyones de les cases i duien aquests vestits que dissimulaven les formes femenines per a refrenar la temptació dels senyors de la casa; després tenim el far que es diu el Fuerte San António de Barra, interior de Igreja da Ordem Terceira de Sâo Francisco, una que és l'altar fet d'or; per acabar una posta de sol a Salvador.

Encara que aquestes fotografies s'expliquen soles, podem observar que al moll del mercat del port de Manaus no saben què és això que en diem el "toro" que serveix per a la càrrega i descàrrega, o sigui que veiem tota mena de mercaderies a les espatlles dels camàlics; un xicot venent llimones a la voravia, mantenint la porta del cotxe oberta, després de fer-li la fotografia em va aixecar el dit gros amb simpatia com agraint-me haver-lo retratat; una senyora menjant les sopes asseguda a terra; una família discutint la jugada; una parada d'herbolari al mercat; una parada de peixos on podem veure una manera ben peculiar, per nosaltres, d'exposar-los; la cúpula del mercat, que essencialment i curiosament és com les nostres; una camàlic carregant a les espatlles la mercaderia des de l'embarcació, no li cal el moll i fa més via per l'aigua; la Fira de la Banana i finalment un senyor que ja se n'ha proveït i suposem deu anar vers la seva tenda.

Indiscutiblement els mercats o, com deiem abans, les places són un lloc interessantíssim per visitar perquè si com deia Josep Pla som el que hem menjat; abans de menjar-ho ho hem conreat i comprat, per la qual cosa veure allò que es tria, remena i regateja per després omplir el pap és de les visites imprescindibles quan es viatja, sobretot quan qui escriu això és un assidu del Mercat del Ninot , naturalment, a l'Eixample

Manaus és la capital de l'estat d'Amazonas i és coneguda com la ciutat de la selva. El segle XIX va ser la segona ciutat més important del Brasil, la primera a tenir elctricitat i l'única que va tenir tramvies, va ser una ciutat rica o on hi havia unes persones molt riques.

El motiu d'aquesta riquesa va ser l'explotació del cautxú en la que uns europeus tenien les plantacions de cautxú, l'exportaven, tenien el nadius esclavitzats, enviaven els fills a estudiar a Europa i, com ja hem dit, enviaven la roba a rentar a París perquè amb el Riu Negre no hi havia qui la fes blanca.

Un europeu s'endugué la llavor a Indonèsia, que per raons de qualitat i preu el cautxú brasiler ja no va ser competitiu. Les cases van tancar i Manaus esdevingué una ciutat fantasma durant força temps.

D'aquesta època d'esplendor queda l'arquitectura i en queden algunes mansions d'aquests magnats en les que hi ha algun organisme de l'Estat o alguna entita cultural com el Goethe Institute, però l'obra arquitectònica indiscutible és el teatre de l'òpera, que després de molts problemes i entrebancs va ser inaugurat el 1896.

La primera foto és el sostre vist des de la platea, en la que l'artista francès va voler que sembli que està sota la torre Eiffel; la segona és el foyer en la que es veu la bellesa de les fustes emprades pel parquet -ara obliguen a caminar amb unes plantufes; després tenim una vista general del teatre -la cúpula va ser comprada a un mercat de França; un tocador del camerino; un ornament del primer pis i finalment una part de sostre des de la platea i el sostre del foyer.

Tot plegat un esclat de luxe europeu al mig de la selva amazònica

La primera foto s'explica sola, en la que vaig fotografiar un grup de la mateixa excursió pel riu en la que participàvem, crec interessant apreciar que els arbres creixen amb tota naturalitat negats d'aigua, després tenim una foto de l'excursió noctura en la que el guia va agafar amb les mans un caimà petit, però ja no depenent de la mare.

La foto és una cabana en la que es fa cautxú de la manera tradicional, aquest foc només està encès quan hi ha turistes. Finalment tenim un mico que creiem que només s'enfila a l'arbre quan hi ha turistes, per alguna raó se'n diu "mico mandrós"...

Respecte al "fabricant" de cautxú cal dir que el que fa és fondre la resina que s'ha tret de l'arbre i a poc a poc va fent una pilota, que la veiem a l'entrada de la cabana.

Aquestes pilotes havien de fer més de 60 Kg. per ser lliurades a l'exportador i aquesta tasca costava més d'una setmana. Aquests nadius cobraven poc i morien aviat a causa del fum. I l'exportador ja hem dit que enviava la roba a rentar a París i anava a l'ópera

O Encontro Das Águas
Jorge Vercilo

Sem querer
te perdi tentando te encontrar
por te amar demais sofri, amor
me senti traído e traidor
Fui cruel
sem saber que entre o bem e o mal
Deus criou um laço forte, um nó
e quem viverá um lado só?
A paixão veio assim afluente sem fim
rio que não deságua
Aprendi com a dor nada mais é o amor
que o encontro das águas
Esse amor
hoje vai pra nunca mais voltar
como faz o velho pescador
quando sabe que é a vez do mar
Qual de nós
foi buscar o que já viu partir,
quis gritar, mas segurou a voz,
quis chorar, mas conseguiu sorrir?
Quem eu sou
pra querer
entender
o amor?

L'encontre de les aigües dels riu Negre -aigua negra, pesada, temperatura diferent, amb molts minerals- amb el riu S0limôes -aigua molt fangosa- no és sols una atracció turística, sinó que ha inspirat al cantant brasiler Jorge Vercilo a compondre aquesta cançó. Aquests dos rius formaran la part principal del que es coneix com Riu Amazones

Com a cosa curiosa.La ciutat de Manaus està banyada pel Riu Negre i a principis del segle XX no hi havia els mitjans actuals per a fer les aigües del rius més netes, com per altra banda, a causa de la indústria del cautxú Manaus era una ciutat molt rica -la primera a tenir electricitat i tramvies- els colonitzadors enviaven la roba a París per fer-se-la rentar.

A prop de l'hotel que estava, a l'Amazònia, hi ha una petita comunitat d'indígenes, que fruit d'un acord entre l'administració brasilera, la direcció de l'hotel i els membres de la comunitat, els CABOCLOS, resulta que els clients de l'hotel, Eco-Park, tenen l'exclusiva de visitar la tribu, acompanyats pels propis guies de l'hotel.

La finalitat d'aquest acord és que els indígenes poden vendre, les peces d'artesania que fan, als turistes de l'hotel.
Arran d'això, les nostres visites són rebudes pels indígenes amb un entusiasme, que sospito fals. Sempre somrients, deixant-se fotografiar i tocant un instrument mentre fan una dansa.

Un espectacle pobre i trist. Les peces que ofereixen no tenen cap interès per la majoria dels turistes i gairebé l'únic motiu de compra és fer un favor o deixar uns diners en un cistella posada discretament a guisa de capsa per a almoines. Això no treu que si un lector està interessat amb una arc i fletxes amazònic ja sap on anar-hi, a l'Eco Park

Reconec que èticament no hauria d'haver fet cap foto, però la temptació de retratar indígenes d'Amèrica era massa forta i que, per altra banda, hauria estat l'únic pallús. Vet-ho aquí.

Veure més fotos

Com diu atzucac! és veritat que "Beauty never dies is a lie, is a lie" i per tant no cal dir res del que aquí es mostra. Només em permeto precisar que el nom del lloc és indígena i que els argentins escriuen "Iguazú" i els brasilers com he posat de títol car és la que m'agrada perquè és la que més s'ajusta a la nostra

Com es pot veure per plasmar la meva visita a Rio de Janeiro he defugit de les fotos més conegudes perquè ja les teniu prou vistes i a més jo no podré competir amb els que disposen no solsament de millors càmeres, sinó que a més les fan des d'un helicòpter, per tant, el Pâo de Açúcar i el Corcovado. D'esquerra a dreta, de dalt a baix, tenim, la Catedral nova, per dins, l'edifi de Petrobras; una parada de cocos.

Confesso que Rio de Janeiro no és per mi, tot admetent que la meva mirada és de simple turista. Val a dir que l'agència de viatges no ens ha portat a veure les fabeles, però sí que ens ha advertit que anéssim en compte i de no dur coses de valor visibles, com càmeres, rellotges i joies, per descoomptat que a partir de les sis, quan les tendes tanquen, ser a l'hotel. Jo duia la petita digital i un rellotge esportiu, no em considero poruc i he vist la tira de barris baixos, però el passeig que voreja Ipanema no es pot dir un barri baix, tanmateix, hi vaig notar la mirada d'un parell de nois, que a la primera oportunitat vam agafar el taxi. Aleshores la meva parella em va comentar que també va notar aquella mirada.


Val a dir que la vista que hi ha des del Corcovado i la que es té des del Pâo d'Açúcar és realment espaterrant, possiblemente de les més belles que té una ciutat al món, disposa, això sí, d'alguns boncs parcs, però el que defineix una ciutat, que és l'urbanisme, em resulta horrible perquè no hi ha cap carrer, ni prou edificis que la facin atractiva.

Això no treu que no en valgui la pena la visita perquè el més bo de Rio és la gent car encara que he parlat de la inseguretat, allà com aquí, són una molt petita minoria i el brasiler o brasilera són molt acollidors, més que els murris de Barcelona

Malgrat el renom que tenen les platges de Ipanema i Copacabana, la veritat és que per nosaltres, els mediterranis, no tenen cap atractiu si és que ens agrada fer una bona capbussada. El que hem d'apreciar d'aquestes platges és que són un magnífic poliesportiu de franc en el que hi veiem gent del dos sexes, de totes les edats, races i butxaques practicar el seu esport.

Podem veure el que fa footing pel passeig que voreja les dues quilomètriques platges, nens i nenes de guarderia xutant a la pilota, nois i noies amb un tipus superatlètic jugant a voleibol o musculats negres fent tombarelles com si fossin saltimbanquis professionals.

Tot això ven a tomb perquè el brasiler i la brasilera practiquen un sa culte al cos. Dic "sa" perquè aquest culte passa, per damunt de tot, a l'acceptació del propi cos i, per tant, no té res a veure amb els qui per aquí cauen a l'anorèxia.

La dona grossa, la que abans en deiem "fati", no se n'avergoneix i estrenarà bikini perquè l'antic ja no se li ajusta bé i un home de vint-i-quatre anys, per exemple, sortirà amb una dona de cinquanta o un home de cinquanta-cinc sortirà amb una noia de vint-i-vuit. La cosa és que aquest culte al cos va acompanyat, com ja he dit, de l'acceptació de tal com s'és i aquesta acceptació també fa que s'accepti el de la parella si és que hi ha, per descomptat, una bona entesa o "feeling". Resumint, no hi ha complexos.

Avui he arribat a Rio de Janeiro després de moltes hores pels aeroports de Barcelona, Madrid i Sao Paulo.Com no havia escrit que començava un viatge de quinze dies, he volgut deixar constáncia pel món blogaire que no sõc a casa, sõc al Brasil, per tant, queda interrompuda la bloguística, aixó sí, temporalment.Avui he fet un dels típics recorreguts turístincs perl Rio i com ja veieu que no em puc estar de deixar una foto en el meu post, he posat una que he trobat en el mateix ordinador de l´hotel des del qual escric.Com a l´avió he pogut llegir el diari, m´ha fet pensar com ens costa de sortir de la "España Cañí".Jo no entenc de lleis ni vull entendre-hi peró que un ballarí que ha fet el que tots sabem no vagi a la presó, només té una explicació: España Cañí. Tot plegat una vergonya que confirma alló que va dir un alcalde andalús, que la justícia a Espanya és un "cachondeo", que vol dir que és una aixecada de camisa.
Foto feta, de la platja de Copacabana, des de la finestra de l'hotel mentre esmorzava

A la Galeria Iguapop, Comerç, 15, Barcelona, exposa Vanessa Castex, de Tolosa de Llenguadoc, que signa com Miss Van.

A l'edat de 18 anys ja va començar a pintar a les parets per tal d'afirmar la seva personalitat donat el fet que és bessona i que per això sentia la necessitat de manifestar-se a les parets. O sigui que va crear una novetat en l'estil d'allò que entenem per grafitti, un art que és majoritàriament cosa d'homes.

El fet sorprenent és que Miss Van ha marcat un estil que des de Tolosa és seguit per dones d'arreu del món que també pinten dones a totes les parets.

Ja fa doncs més de deu anys que els carrers de Tolosa conegueren el pinxell acrílic de Miss Van.

Ara la seva vida es mou entre Tolosa i Barcelona, fora de quan està exhibint la seva obra per les galeries de París, Londres, Nova York, Montreal, Bolònia, Rotterdam i Los Àngeles.

Ella és un clar exponent del l'art urbà jove d'avui, així a la galeria no solsament es ven la seva obra pròpiament artística, encara que potser ella rebutjaria aquest qualificatiu perquè sona a elitista, sinó que també hi ven bolsos, samarretes, texans i calcetes amb les seves imatges. No per casualitat la seva galeria no està precisament al carrer Consell de Cent, sinó al Born comme il faut.

Com es pot veure, les dones de les seves pintures són ninetes o, més exactamente, com diu Miss Van són poupées amb els ulls closos, llavis petoners, grassonetes i provocadores, però no sexy degut precisament a l'ambigüitat que Miss Van vindica per a la sexualitat femenina.

Encara que digui que s'inspira en els pin ups dels anys cinquanta i dels mangues japonesos, ella ho fa amb un estil molt personal i n'és prova els colors que hi posa, que com es veu són colors suau.

Val a dir que les quatre obres posades en aquest post mereixen un comentari. La primera de totes és un grafitti que està a la paret de la galeria, la segona és una quadre, però que s'hi ha pintat la paret amb un color expressament per l'obra en qüestió, les altres dues són diríem normals.

Qui tingui curiositat per les noves tendències artístiques, li recomano que hi vagi, especialment si són dones de menys de trenta anys

Tal dia com avui de l'any 1962 , fa 43 anys, jo en tenia 18, va morir Marilyn Monroe, va ser trobada morta a la seva casa a Brentwood, Califòrnia. L'autòpsia psiquiàtrica deia que la causa eren les drogues, tranquil-litzant, i que per la manera de morir era "probablement suicidi".

Ella va néixer com Norma Jeane Mortensen a dos quarts de deu del matí de l' 1 Juny 1926 a la Casa de Caritat de Los Angeles.

La vaig veure per primera vegada a "Gentlemen prefer blondes" (1953) i després a "Let's make love" (1960) fent parella amb Yves Montand. Jo em vaig enamorar de Marilyn Monroe arran d'aquesta pel.lícula i calculo que hauria de tenir doncs uns disset anys perquè aleshores les pel.lícules americanes trigaven a ser estrenades a Barcelona.

La manera com es perceben les notícies és un reflex de l'època que es viu, obvi. El cas és que l'endemà de la notícia de la seva mort vaig anar a la feina com tocava. A l'ascensor de Can Cros hi havia altres companys de feina, força més grans que jo, que comentaven aquesta notícia i se'm va clavar com un senyor d'uns quaranta anys deia "no se ha perdido nada". Com en els llocs de treball cal passar per ser una persona amb una moral lliure de tota sospita, no cal dir que aquesta frase quedava molt bé perquè ja se sap que una artista de cine, pur "sex appeal" en el cas de la Marilyn, havia de tenir una moral sospitosa.

Com a compensació de la ferida que em va fer el de "no se ha perdido nada", dos dies després em vaig trobar pel carrer amb l'amic Ramon, un xaval del meu barri, que només veure'm em va donar el condol que sabia de la meva feblesa per la Marilyn.

Evidentment ella, com suposo moltes altres, quan tenia una proposta de feina deia "no" al nu perquè sabia que això podia perjudicar la seva carrera. Un cop morta, s'ha anat veient que era alguna cosa més que un cos, era una veritable actriu.

El fet però és que ella va lluitar de valent per ser reconeguda com actriu i per això va entrar a Actors Studio, la més important acadèmia d'interpretació. Poc després va fer pel.lícules de veritable categoria com "The Misfits", de John Huston, seguida de "The Prince and the Showgirl" amb Lawrence Olivier. En aquest temps una gran dama del teatre, Dame Sybil Thorndike va dir que "Marilyn knew more about film-acting than any of them". Crec que això deixa clar que no era una maca i tonta com s'ha fet veure a vegades.

Tanmateix sembla que tota la seva vida va ser perseguida per ser una noia maca sense cap i el nu que podem veure en aquest bloc la va marcar per sempre. Un nu que va haver de fer quan la Columbia la va fer fora, i per aquesta foto per un calendari, feta el març de 1952. el fotògraf Tom Kelley li va pagar $ 50 mentre que el 1956 la Fox ja li pagava $ 100.000 a a l'any.

Això no treu que la seva vida fos especialment agitada i com deia al principi 5.8.62 moria. Al seu enterrament varen assistir únicament Joe DiMaggio, el seu primer marit, i el seu fill Joe Jr., la germanastra Bernice Miracle i la seva agent Inez Melson. Abans de prendre's les píndoles que la van matar, Marilyn va fer vàries trucades i queden algunes preguntes sense resposta. ¿Va ser la seva mort un suicidi? ¿O les seves relacions amb els Kennedys van teixir el seu tragic destí?

La foto en color és del llibre "Marilyn. A Hollywood life", d'Ann Lloyd, Brompton Books Corporation, 1989.

La fotografia en blanc i negre és del catàleg de "Exposición Mundia de la Fotografia", de la Comisaría General de Exposiciones, Dirección General de Bellas Artes, Ministerio de Educación y Ciencia, el fotògraf és Bob Willoughby. El catàleg no té data, però la foto està feta en un descans de la filmació de "Let's make love", del 1960. L'exposició es va fer al Palau de la Virreina i seria a principis de la dècada dels 60