L'HERALD DE L'EIXAMPLE

A les meves dones

2008-05-15T00:01:00.002+01:00

Fa just quatre anys que em vaig jubilar i des d'aleshores, a més d'assumir més tasques domèstiques, he fet un assortit de cursets al Xalet Golferichs (Centre Cívic), des de shiatsu a història de l'art; també he fet uns mesos de llengua xinesa, m'he tret els certificats de Daodejing i de Tècnic en Informació Turística; tanmateix l'estiu passat em sentia insatisfet perquè a Golferichs no hi havia res que m'omplís i em sentia sense cap objectiu.

.
La meva dona em va suggerir que mirés de fer el Curs d'accés a la universitat per als més grans de 25 anys, que em recolzaria. El fet doncs és que tal com vaig anunciar el 2 Juliol 2007 el setembre vaig començar l'esmentat curs -en l'opció Ciències Socials, durant aquest temps el blog ha estat força aturat, algunes vegades, em limitava a fer un resum de les meves activitats a les Golfes i alguna vegada he deixat algun comentari en un blog amic. He comprovat, al mateix temps, que la blogosfera és com un mercat -tant dones, tant reps- i com jo he minvat la meva activitat blogaire les poques coses que jo he posat al blog han estat ignorades, malgrat que sabien que jo estava fent un curs.
.
Un curs que ha estat més fort del previst perquè enlloc de ser, com jo creia, de cultura general calia passar unes assignatures concretes, que conformen el que se'n diu la Prova específica, per altra banda un s'havia de posar les piles en gramàtica per passar la Prova comuna (anglès, castellà i català). El fet doncs és que des de setembre fins l'exàmen a prou feines he anat al teatre, al cine, exposicions, etc. , la qual cosa ha estat un sacrifici adicional per la meva dona que s'ha quedat a casa amb mi. Com es diu en anglès la meva dona ha estat cent per cent supportive fins al final, tot fent broma que volia ser la dona d'un estudiant.
.
Quan fet l'exàmen jo tenia els meus dubtes i pors, que des del dia 26 d'abril ho he passat malament, nervis, ella em dia que tenia confiança i que treuria un 6,5. No es va equivocar de gaire, he tret una mica més, tot i que per mi amb el 5 ja tenia prou. Admeto que eren unes pors infundades perquè en aquest exàmen no m'he jugat el futur, sinó un pur plaer, però l'amor propi ha estat per sobre l'objectivitat.
.
El fet doncs és que m'ha ajudat tot aquest temps i que la meva satisfacció és també la seva. Per descomptat que mentre jo he estat estudiant ella ha estat llegint i si jo he memoritzat noms i dates històriques ella, que és una gran lectora, s'ha cruspit la tira de llibres.
.
Si aquesta entrada està dedicada a les meves dones, la principal a dedicar el resultat de l'exàmen ja està fet; tanmateix vull també dedicar el resultat de l'exàmen a la meva mare (1900-1987) perquè encara que no ho vegi ella em va transmetre l'amor els llibres. A casa seva hi havia un bona biblioteca, la foto és una petita mostra, i quan son pare havia tancat l'entrada del gas per dormir ella, d'amagatotis, s'aixecava del llit, encenia de nou el llum de gas i es passava la nit llegint i apagava el gas abans que els altres s'adonessin. A casa seva no hi faltaven els diaris tampoc, era doncs una gran lectora. Així que en temps de Franco es queixava que tots els diaris deien el mateix, però li agradava comentar amb mi les cròniques que des d'EUA enviava pel Diario de Barcelona el gran perdiodista Josep Maria Massip. Els dos ens agradava comentar alguna cosa interessant que havíem llegit.

Encara que no era llegir, les nits del diumenge els dos escoltàvem el radioteatre, potser d'aquí ve la meva afició al teatre. Com també em va transmetre l'amor a la humanitat i que res humà m'és aliè, ella ho va fer amb l'exemple i al final de la guerra incivil va ajudar a persones dels bàndols enfrontats.
.
La tercera dona és, òbviament, la meva filla. Ella té una llicenciatura de números, però em plau que ara que ja no sent la pressió d'estudiar coses del seu ram, comença a tenir el cuc de la lectura i a més, també m'ha plagut comprovar que des del principi m'ha animat amb els meus estudis de manera que quan els diumenges trucava a casa i parlava amb sa mare li preguntava, com de passada, si jo estudiava. Ahir per la tarda, li vaig dir posar un email per dir-li que havia aprovat; poc després em va trucar per felicitar-me i dir-me que tots els seus companys de feina també em felicitaven.
.
En aquest moment no sé quina carrera començaré. Potser Història? o potser Humanitats?. Tampoc es pot saber si l'acabaré o no, però en qualsevol cas avui, amb seixanta quatre anys, començo mentalment una nova etapa de la vida i el setembre serà més que mentalment. En el fons no té excessiva importància el que faré perquè només es tractarà de passar-m'ho bé estudiant, aprenent allò que m'agrada.
.
Tampoc sé ara com acabarà al blog. Sospito que no recuperarà l'embranzida que va tenir abans de començar el curs.

Democràcia i no

2008-05-14T00:12:00.001+01:00

A Ciudad de Juárez, Chihuahua, Mèxic, hi ha una comunitat encerclada amb parets de ciment i fils ferro amb púes. Es tracta de la colònia Granjas Lomas del Poleo, en la que hi viuen més de cent famílies, les quals pateixen un setge de 24 hores al dia i estan vigilades des d’una torre de control com si es tractés d’un camp nazi, però es tracta de Mèxic, un país suposadament democràtic, i la vigilància amb guàrdies suposadamente privats, pagats per la familia més rica, la tristament cèlebre, Familia Zaragoza Fuentes.

Tot amb la finalitat d’apropiar-se dels terrenys en litigi amb els colons. Per això aquesta família juga amb el cansament dels colons i amb l’apatia de la comunitat de Juárez i d’altres parts de Mèxic i del món.

Entre altres coses la Familia Zaragoza, mitjançant guardies privats, nega l’accés a amics i familiars dels colons de Lomas. També fa impossible el pas de materials de construcció per a la reparació dels habitatges, així com el menjar de subsistencia, tot violant les garanties constitucionals que procuren el lliure moviment de les persones pel territori de Mèxic i la vexació als Drets Humans per qualsevol persona que vulgui transitar per aquests llocs. No deixa de sorprendre que en ple segle XXI hi hagi una familia que es pugui permetre no deixar circular per uns terrenys que no són seus.

A on és el resò d'aquesta injustícia? En sap alguna cosa això que se'n diu la comunitat internacional? Moltes vegades he llegit i sentit sobre la dictadura cubana, i és cert que a Cuba no hi ha demopcràcia, com també és cert que cada fet antidemocràtic per part del govern de Cuba és conegut arreu del món.

Per altra banda fets com aquest a Mèxic i tants d'altres que es produeixen a Mesoamèrica i Amèrica del Sud no circulen i no circulen perquè la premsa fa ús de la llibertat d'expressió d'una manera interessada.

Per descomptat que em refereixo a la premsa internacional, la mateixa que ens informa sobre les injustícies que es produeixen a Xina.

The LAST LECTURE

2008-05-13T16:18:00.000+01:00

Randy Pausch, Professor, Carnegie Mellon with Jeffrey Zaslow. Hodder & Stoughton. London 2008. 266 pàgines.

És un llibre força peculiar i al mateix temps té una característica que jo en dic que el fa rodó. És rodó perquè un aspecte central de l'obra està al principi i al final.

.
El títol de l'obra significa la darrera lliçó magistral i és el resum de la darrera lliçó universitària que va fer Randy Pausch a la Carnegie Mellon University, “The last lecture”. Científic de computadores, creador del projecte Alice, va treballar com a Imagineer a la Disney, autor de varis llibres.

.
El septembre del 2006 se li va diagnosticar un càncer pancreàtic. Després de passar per una cirurgia severa per tractar-li aquest càncer, se li va extendre al fetge i els metges li van donar vida fins a sis mesos.

He llegit que aquest mes de maig del 2008 la metàstasi s’ha extès a altres parts del cos. Aquesta conferència la va dedicar als seus fills de 18 mesos, 3 anys i 6 anys. Randy és un paio high tech, especialitzat en human-computer-interaction i ha creat un curs anomenat Building Virtual Worlds (BVW).

Jeffrey que és qui ha fet la tasca de tot plegat fer un llibre perquè com a columnista del Wall Street Journal és un home que òbviament domina la tècnica d'una escriptura àgil, clara i sense perdre la substància del pensament i dels coneixements de Randy.

.
Pel lector anglès el llibre aporta una conjunt de reflexions sobre la vida i la mort o, més ben dit, sobre la joia de viure, reflexions com a marit, pare, col.lega, professor i expert en la creació virtual, així com consells als estudiants en general.

.
Pel lector no anglès, per mi, aporta un conjunt de mots o combinacions de paraules que no coneixia i com estem entrant en un món en el que cada vegada més destaca tot allò relacionat amb les noves tecnologies doncs aquest llibre n'és una font. Per descomptat que en un llibre en anglès sempre aprenc perquè encara que les consultes les faci al final, per no perdre el fil de la lectura, sempre ho remato amb el diccionari.

.
Una expressió bonica que he descobert és frugal to a fault, que vol dir no gastar diners en superficialitats. Podem dir doncs que Randy va tenir uns pares que no encaixen amb el que entenem com típics americans perquè duien als seus fills al cine unes sis vegades l'any. Una vegada el pares van dur a Randy i la seva germana al circ, uns anys deprés Randy va demanar de tornar a-anr al circ i els pares li van dir que no perquè ja hi havia anat. Tanmateix aquests pares gasius van comprar la World Encyclopedia i cada any el volum de complement.

I és que va tenir uns pares que estimaven els seus fills, però no els mimaven, així una vegada que Randy estava preocupat per uns problemes dels estudis sa mare li va dir que a la seva edat el seu pare estava lluitant contra els alemanys.

.
Com deia també té consells de tipus psicològic com There's a lot of talk these days about giving children selfesteem. It's not something you can give; it's something they have to build.

.
En el conjunt del llibre és essencial què vol dir head fake. En el futbol és, per exemple, l'engany que fa el que xuta el penalty per a què el porter es llenci al costat equivocat, però també vol dir allò que s'aprèn sense saber perquè estàs aprenent una altra cosa, per exemple, students think they're using Alice software to make movies or video games... when they're actually learning how to become computer programmers (http://www.alice.org/)
.

Curiosa la manera de dir que no es volia casar: I felt no compulsion to settle down. Per dir que era una escena espectacular: What a Kodak moment! Recent casats: newlyweds.

Randy diu els seus alumnes Build a virtual world, sense sexe i violència perquè ja s'ha fet un zilió de vegades i diu You'd amazed at how many nineteen-year-old boys are completely out of ideas when you take sex and violence off the table.

Com bon americà no pot faltar l'estil Dale Carnagie quan diu als alumnes Guys, that was pretty good, but I know you can do it better.

El llibre és rodó perquè comença que ha de fer la conferència el dia que la seva dona farà anys i ella no està d'acord perquè aquell dia serà la darrera vegada que farà anys amb ell viu, però al final, quan ha acabat la conferència diu al públic que és l'aniveresari de la seva dona, mentre entra un pastís a l'escenari, demana al públic que li canti Happy birthday...

No cal dir que tot allò relacionat amb els seus pares, la dona i els fills té el seu aspecte emotiu i com obtenir el sí de qui s'havia enamorat no va ser cosa fàcil, per això s'hi referia com el Brick wall, una paret que va acabar tombant, però és que a la vida a tots se'ns presenten molts brick walls. Qui és la meva dona també va ser un brick wall.

Al final del llibre se'ns demana visitar http://www.thelastlecture.com/ i qui llegeixi aquest blog també li recomano la visita i veurà amb quin ànim, energia i alegria Randy s'adreça a l'auditori, sembla que no tingui els dies comptats. Trist? Entusiasta?

Dublín, la Guinness i la disbauxa de Temple Bar

2008-05-07T15:14:00.001+01:00

HISTORIAS DE PEKIN

2008-05-05T09:10:00.006+01:00

de David Kidd. Traducció de Marta Alcaraz. Editorial Random House, Barcelona 2007. 220 pàgines.
.
David Kidd, professsor d’anglès americà treballant a Pekin, casat amb una xinesa de classe alta abans de la revolució de Mao. Ens explica els costums i les litúrgies dels darrers membres d’aquesta classe, que va quedar esborrada per la nova Xina. De la més alta sofisticació a la degradació, aquesta devallada és la que van viure els rics de l’època que malgrat tot van escapar a la revenja popular. Molts van morir a bastonades i els que van sobreviure es van veure degradats a treballar en feines humiliants per reeducar-se d’acord amb la nova doctrina maoista.
.
Per raons òbvies l'autor pren partit a favor de la classe que va adquirir mitjançant el matrimoni; tanmateix això no li resta, al contrari, li serveix per ser molt crític amb el sistema comunista i li aplaudeixo la sensibilitat que hi mostra en valorar l'art xinès en totes les seves vessants, com pugui ser la cuina i la fabulació.
.
Tots sabem de la bellesa del jardí japonès perquè la cultura japonesa ha viatjat molt més que la xinesa que per diverses raons ha estat tancada o Occident l'ha tinguda tancada. Doncs el jardí japonès està concebut per a la seva contemplació, mentre que el xinès està per ser viscut, per passejar-s'hi, per estar-s'hi.
.
I posat a què he fet referència a Occident val a dir que el 1900 les forces d'ocupación occidentals se sentien fartes de tanta bellesa i es varen dedicar a convertir els budes en blanc per a les pràctiques de tir. Aquí ens podem imaginar el que es diria si altres haguessin fet el mateix amb sagrats cors o mares de déu. Sense oblidar que una familiar d'aquesta famíla era muda des que petita, durant la Rebel.lió Boxer, un anglès va matar la seva mare amb baioneta davant d'ella.
.
Mentre alguns aquí i avui fan mofa dels ecologistes quan l'ecologia no és altra cosa que fer les coses amb seny, em permeto assenyalar que al Beijing o Pequín d'abans de Mao ja tenia una doble xarxa d'aigua, una de potable i una altra pels jardins. De fet no ha de sorprendre aquesta dada si tenim en compte l'enginyeria hidràulica xinesa té mils d'anys d'història.
.
Es tracta doncs d'un bon llibre, sense moltes pretensions, però amb el mèrit de l'autor d'apropar-nos al que va ser la cultura xinesa, aquesta gran desconeguda. Un llibre que es llegeix bé perquè tots els aspectes culturals estan posats en un context, gràcies al fet que la família xinesa amb la que va conviure l'autor era de les més importants de la capital, així sabem que a principis del segle XX hi havia una cremadors d'incens que portaven quatre-cent anys cremant sense parar. O la pena de les filles de la casa que considera que no es pot endur les peònies sense endur-se els crisàntems o la velleta que ha aconseguit que un vellet li expliqui les qualitats de les herbes i què fer per conrear-les i de qui herederà una magnífica col.lecció de llibres (rotllos) sobre plantes medecinals.

VERMELL A PART

2008-04-29T21:43:00.009+01:00

és el títol de l'exposició que hi ha a la Fundació Miró des del 22 de febrer fins el 25 de maig. Fa unes setmanes ja vaig anar-hi, però ahir vaig repetir. Es tracta d'una exposició força interessant per a tot aquell qui estigui interessat amb l'art actual i, més encara, amb l'art xinès actual.

Sembla que és normal que aquestes menes d'exposicions siguin col.leccions particulars d'un occidental que ha disposat d'un bon compte corrent, que raons privades o professionals el van dur a viure un temps a la Xina o a un país oriental i a més a més amb la sensibilitat i l'ull per a adonar-se que un nou art emergia al seu voltant, de tal manera que va començar a comprar peces que amb el temps guanyarien valor. En aquest cas es tracta de la col.lecció feta per Uli i Rita Sigg.

Les obres que s'hi poden veure són variades en tots sentits, cercàmica, pintura, escultura, fotografia, video i també té lloc el brodat, que com es pot veure, no és inferior als que brodaven les emperadrius.

Dintre de la varietat temàtica, no hi manquen referències a Marchel Duchamp i a Warhol, també hi ha una crítica al sistema d'avui com es pot veure en aquesta peça de ceràmica aparentment mil.lenària o la senyera de Chanel, que ens portarà una flaire diferent a la dels meravellosos jardins xinesos, uns jardins que no són per contemplar, sinó per viure.

L'home, la bèstia i la virtut

2008-04-27T00:55:00.000+01:00

de Luigi Pirandello. Traducció: Josep Maria Fulquet. Intérprets: Rosa Cadafalch, Oriol Casals, Dani Claramunt, Raimon Cardalús, Eduard Farelo, Nacho Fernández, Jordi Martínez, Ernesto Ollero, Santi Ricart, Teresa Sánchez, Enric Serra, Teresa Urroz. Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya.

Jo mateix no m'he de sorprendre d'haver vist aquest funció en la seva penúltima representació a Barcelona perquè com es pot veure pel blog, he portat una temporada que pràcticament no he anat al cine, ni al teatre, ni enlloc.

És una peça còmica, i diem còmica perquè fa riure, però que en el fons tanca una drama i precisament aquesta és la gràcia, ens posa una drama domèstic en safata en el que, com és normal quan hi ha adulteri, que és una jugada a tres bandes i ningú és innocent.

Val a dir que no és una obra d'aquestes que en podríem dir intel.lectual o filosòfica perquè la realitat que hi ha al darrera és clara imalgrat els dos personatges centrals, els de la foto, que són Eduard Farelo i Teresa Sánchez, sembla que parlin en segones, la claredat del que diuen és indubtable i d'aquí precisament que la peça resulti realment divertida.

Homenatge a Mercè Rodoreda

2008-04-23T00:01:00.013+01:00

Per prou sabut no em priva de recalcar que el Dia de Sant Jordi és al mateix temps el Dia del Llibre i de la Rosa i, també al mateix temps som a l'Any Rodoreda, l'any que celebrem el naixement de qui ha donat les millors obres de la novel.lística catalana.

Si la tradició ha fet que Catalunya estableixi i mundialitzi en aquesta data un bell diàleg entre el llibre i la flor, per altra banda, els que coneixem mínimament l'obra de Mercè Rodoreda sabem que no solament era una amant i bona coneixedora de les flors, sinó que les flors esdevingueren moltes vegades matèria primera en la seva creació literària fins al punt que en algunes ocasions prengueren un caràcter simbòlic que gairebé podem veure com un personatge més de l'obra.

Per aquesta raó he fet aquesta fotografia que tot i que no té intenció artística tot l'espai és ocupat per la seva obra i per roses de color carn, com deia la Teresa de Mirall Trencat.

Encara que tot canon és discutible, el canon de la literatura catalana també ha de ser-ho, tanmateix és una referència, especialment si tenim en compte que no està subjecte als tripijocs dels certamens literaris. Mercè Rodoreda té dues novel.les en el canon català, La Plaça del Diamant en el cinquè lloc i Mirall trencat al dotzè.

Coincidentment ahir vaig rebre un email d'una feminista que té el bon costum de posar a tots els seus missatges una cita, aquesta vegada la cita m'ha recordat a la Mercè Rodoreda malgrat que l'autora és de tres dècades abans: Les noies criades amb atencions i vigilància sempre poden trobar moments per escapar al món on aprendre les maneres per a arribar a la saviesa. Gertrud Stein. Qui m'hagi llegit fins aquí no li cal interpretar al peu de la lletra aquesta cita.

Sant Jordi 2007

MADEIRA

2008-04-08T21:44:00.003+01:00

Falgueres i aigües que corren, encepeguen i cauen

2008-04-04T22:21:00.003+01:00

L’atractiu de les grans cascades, com Niàgara i Iguaçú, no m’emociona. Suposo que la raó principal és que s’han convertit d’una manera excessiva, possiblement inevitable, en un recurs turístic en el que compte és més l’espectacle que no la seva bellesa natural.

Això fa que aquestes cascades es puguin veure pel costat, pel davant, pel darrera, per sota, navegant i des d’una avioneta. De fet converteixen un paratge natural en un parc temàtic, la qual cosa és un insult a la sensibilitat. A sobre, l’atabalament que et fan els guies de quants metres cúbics d’aigua cau a cada segon i altres dades tant absurdes com inútils.

Per altra banda a mi m’emociona la senzilla contemplació d’aigua i foc que representa la combinació de l’aigua amb aquestes petites falgueres que viuen tant a prop de l’aigua que sembla més que la beguin a galet que no la xuclin pels peus. Alguns diran que és més bell un jardí amb el seu esclat de colors, però totes les flors són de temporada i per la tardor són veritables àngels caiguts que si decoren el terra ja és molt, però la falguera no passa per aquest tràngol. Fins i tot una cançó mallorquina ens diu que “En una nit i un dia / n’ha florit i n’ha granat”.

Aquestes falgueres a prop de l’aigua sempre estan verdes i no tenen res d’envejar de les flors més espectaculars perquè la seva verdor sempre és viva i sempre estan bevent i agraint que la seva humil bellesa fa que ningú es prengui la molèstia d’agafar un esqueix per plantar a casa i és que saben que si se les treu del seu lloc es moren.

Fonts com aquesta són a l’abast i no demanen un viatge de pressupost i, el que aquí vull fer notar, és que permeten una contemplació propera, com la de quan mirem l’aparador d’una botiga i sentim el soroll de les gotes d’aigua i si volem hi posem la mà.

Aquesta font natural està situada just a l'entrada del Museu Frederico Freitas, a la ciutat de Funchal, a l'illa de Madeira, que és una Comunitat Autònoma de la República de Portugal. El vídeo està fet amb una càmera compacte, per la qual cosa no es tracta de valorar ni l'art ni la tècnica de la filmació, sinó apreciar la bellesa d'aquesta petita font natural i les falgueres que l'acompanyen.

Aquesta falguera es diu adiant, capil·lera, capil.lera per a la tos, falzia o falzilla (Adiantum capillus-veneris) i en castellà culantrillo de pozo

Espai de propaganda electoral

2008-03-03T00:30:00.003Z

Karl Marx va escriure que el plaer estètic que ens dona un diamant al pit d'una dona desapareix quan la pedra és mirada com una inversió. Traduït de "Marx Engels on literanture and art" DOMA, nOVA yORK 1974.

Un segle després

Joan Oliver -el poeta Pere Quart- explicava el 1955 la història d'un industrial barceloní que "es fa" la "Bernat Metge", en edició de luxe. El fill llegeix les Consolacions de Sèneca... i el pare el renya perquè ha obert el llibre, amb les paraules següents: ¡Qué vergüenza! ¿No sabes que un libro al ser cortado pierde un treinta por cientode su valor en venta?

Avís a Navegants

Vent d'Aram

2008-03-01T00:02:00.000Z

és un espectacle amb la poesia de Joan Vinyoli. Espai Escènic Joan Brossa. Direcció Lluís Solà. Intèrprets Lluís Solà - Mercè Miró - Pep Paré. Flauta Mercè Miró. Imatges M. Àngels Jordà.

Els tres autors ens han llegit de forma separada diferents poemes de Joan Vinyoli, a més, Mercè Miró a vegades ens ha regalat, a guisa de pausa, ámb la seva flauta.

Es tracta d'un espectacle dut amb la màxima austeritat on tot el protagonisma està en la paraula tot i que en alguns moments s'ha fet un mínim de teatralitat o s'han projectat imatges marines a la pantalla.

Encara que jo no sóc lector de poesia, sí que m'agrada escoltar-la, per la qual cosa ha estat per mi una bona vivència poètica, que recomano.

IMPRESSING THE CZAR

2008-02-29T08:50:00.001Z

de de William Forsythe, Ballet Reial de Flandes - Teatre Lliure - Sala Fabià Puigserver.
Coreografia William Forsythe / direcció artística Kathryn Bennetts / música Thom Willems, Leslie Stuck, Eva Crossman-Hecht i Ludwig Van Beethoven / decorats Michael Simon.

Aquest ballet s'ha fet dos dies a Barcelona, 27 i 28 de febrer. Crec que és una llàstima que un espectacle d'aquestes característiques estigui només un parell de dies perquè la fama que l'ha dut aquí i la bona acollida que segur li donarà la crítica haurien permès una estada més llarga per aquest troupe formada per desenes de dansaires.

L'espectacle s'ha dividit en quatre parts. El primer, Potemkin's signature és una veritable disbauxa en la que hi ha una mica de tot, des de els solos a una mena de pas à cinq i número que més aviat feien pensar amb el Cirque du Soleil. És evident que el corèograf és una persona molt sofisticada que té un gran sentit de l'espectacle escènic perquè es l'humor es mescla amb el virtuosisme.

El segon espectacle, In the middle, somewhat elevated ha estat el més aplaudit de tots. Un ballet que m'ha recordat els primers treballs de Béjart de la mateixa manera que la música, que el programa de mà en diu electrònica, però jo en diria concreta, com la que Pierre Henry va fer per Béjart. Aquest espectacle farcit també de solos i pas à deux es duu a terme en un espai lleugerament il.luminat, els ballarins vestits en fosques i lluents malles verdes executen una sèrie de pas à deux i solos impressionats al compas de la potent música de Thom Willems, que no cal dir avui es beneficia d'uns aparells acústics més potents que els d'aquell temps quan el sintetitzador era una novetat musical.

El terce espectacle La Maison de mezzo-prezzo és més aviat una pantomima amb més notes d'humor que de dansa, però li hem de personar que només ha durat 10 minuts. El quart i darrer espectacle ha tornat a posar-se el públic a la butxaca amb Bongo bongo Nageela & Mr. Pnut goes to the big top en el que els 40 ballarins i ballarines van amb faldilles plisades i bruses blanques, com si fossin nenes d'un col.legi pijo. Tots arrenglarats i fent diferents dibuixos a l'escenari per a demostrar-nos que el ballet clàssic és modern o el modern és clàssic.

Després d'un espectacle com aquest indubtablement sóc més ric.

A una noia desconeguda

2008-02-21T18:29:00.004Z

A uns metres de casa hi ha la llibreria Al peu de la lletra, que per ser de barri està força ben assortida.

No fa ni una hora que badava davant l'aparador, tot adonant-me de l'hegemonia de Harry Potter, i tot d'una he vist una noia, d'uns divuit anys, que sortia de la llibreria i amb la cara tota il.lusionada ha estret -que no estrenyut- el seu llibre contra el seu pit.

Segur que quan arribi a casa es posarà a llegir aquestes aventures que tan li agraden i que molt possible el llibre l'acompanyarà fins que se li tanquin els ulls de son.

El cercle de guix caucasià

2008-02-20T00:46:00.002Z

de Bertolt Brecht. Traducció de Feliu Formosa. Música original de Paul Dessau. Intèrprets: Marta Marco, Anna Lizaran, Òscar Muñoz, Xavier Serrano, Pilar Pla, Jordi Banacolocha, Pere Ventura, Albert Ribalta, Jacob Torres, Marissa Josa, Màrcia Cisteró, Babu Cham, Josep Maria Domènech, Tomeu Amer, Martí Atance / Conrad Cortinas. Músics Cabo San Roque: Roser Aixut, Ramon Garriga, Alberto Mezquíriz, Josep Seguí i Laia Torrents. Veu cantaire: Víctor Estévez. Escenografia i vestuari: Jean-Guy Lecat. Col.laboració en el vestuari: Laurence Forbin. Il.luminació: Xavi Clot. So: Joan Manuel Galiano. Caracterització: Toni Santos. Màscares: Paula Bosch. Assessorament moviment: Mercè Boronat. Treball cant coral: Pablo Puche. Construcció ninots: Sílvia Delagneau i Xesco Quadras. Direcció d'Oriol Broggi. Barcelona, Sala Gran Teatre Nacional de Catalunya, 17 febrer 2008.

La meva entrada era per la fila 2, però abans d'entrar a la sala me la van fer canviar per una de la fila 8 perquè les dues primeres files es van anul.lar. El motiu és que hi han muntat un hiper-escenari que s'ha cruspit dues files. Broggi no ha estat el primer director del TNC que es pensa que això és Broadway o més aviat Hollywood perquè l'espectacle, amb tant de realisme, sembla cinema.

Reconec que aquest espectacularitat no espatlla l'obra, però dubto que encaixi amb el pensament de l'autor, que hauria preferit que el seu conte s'expliqués amb més modèstia.

Això no treu que l'escenografia i la luminotècnia resulten encertades per a crear el clima escaient en cada moment.

L'obra fou escrita entre el 1938 i el 1944, quan Hitler estava eufòric i l'autor preveia o desitjava el seu final. Es tracta del conte xinès El cercle de guix, que es basa en el famós mite del judici de Salomó, però en el que el jutge se'ns presenta tant deformat que podria ser d'una obra del esperpento de Valle Inclán, la qual cosa ens porta a un veredicte que no és el que esperen els qui llegeixen la Bíblia, cosa que no ha de sorprendre tractant-se de Brecht.

No cal dir que a la diàspora causada per la caiguda del governador autoritari es combina l'egoïsme, la fam, les agressions de tota mena, l'amor matern i l'amor que fa que el món giri, el caos, el classisme dels rics i l'arrossegar-se dels pobres.

Fan una bona tasca el músics de Cabo San Roque tot i que el cantat ho fa bé, no té una dicció prou clara, quan tractant-se d'una obra de teatre hauria de ser ben clar. El conjunt dels intérprets, però dels que hem de destacar la dama Anna Lizaran que broda el paper de jutge.

Per altra banda, la Marta Marco, té llum pròpia. A parer meu la Marta Marco s'està convertint la millor actriu catalana. Té una dicció claríssima, fins i tot, una de les vegades que canta sola ho fa amb una vocalització més clara que el cantant. A més a més, quan s'escau, li dona un to tràgic que la fa incomparable. Sóc de l'opinió que podria interpretar perfectament les tràgiques gregues.

El món de Francesca Llopis

2008-02-16T06:26:00.005Z

Ahir divendres vaig estar passejant pel carrer Enric Granados, que a més que no em para gaire lluny fa de bon passejar perquè els pocs cotxes que hi passen ho han de fer a poc a poc. Això l'ha convertit en un carrer una mica especial en el que hi abunden restaurants, gal.leries d'art i botigues que s'aparten de les típiques, encara que necessàries, tendes de barri.

Em vaig ficar en una gal.leria que crec no hi havia estat mai, la n2. Vaig veure que hi exposa una tal Francesca Llopis, i dic una tal perquè en el moment de llegir el nom no em sonava gens, encara que des d'ahir va perdre el títol d'una tal i ara és una a tenir en compte.

Té una obra gràfica força interessant i m'ha atret en particular el díptic que poso aquí, també hi abunden paissatges solitaris, boscos nevats i mars i llacs, tot molt solitari, que encara que no hagi estat la intenció em recorda els pintors del romanticisme. En la seva obra també hi destaquen els videos, el darrer del qual ha tingut un premi, gotes cauen, i per descomptat recomano la visita que acaba el dia 29.

No sé si és perquè jo he viscut poc més de dos anys seguits a Anglaterra, tot i que només era fent de cambrer, tinc una especial simpatia envers aquelles persones que han tingut una dosi de coratge per estar un temps a l'estranger, sigui molt o poc.

El Centenari del Palau

2008-02-11T00:10:00.000Z

Palau de la Música Catalana - Concerts del Centenari, Concert Inaugural - Orquestra Austrohongaresa Haydn-Philharmonie, Orfeó Català i tres solistes (soprano, tenor i baríton) - LA CREACIÓ, de F.J. Haydn.

La primera vegada que vaig ser al Palau seria pel 1957, tenia uns 13 o 14 anys. Vaig anar-hi en representació del meu col.legi a fer el lliurament del xec per Pro cama tuberculoso pobre que era una campanya que s'emetia per Ràdio España (antiga Radio Associació de Catalunya) amb les veus d'Enrique Casademont, Pilar Montero i el Paulinet, aquell dia s'emetia des del Palau perquè hi estaven representats tots els col.legis que havien recollit diner.

Més endavant, pel 1963 l'Orfeó Català va organitzar una campanya pels 3000 socis i vam arribar a ser 5000. I com a soci vaig anar-hi unes quantes vegades fins que vaig deixar de ser socis perquè la cultura catalana era una cultura de peatge i jo no em podia permetre estar en tots els peatges.

En qualsevol cas crec que el Palau és de les sales de concerts més belles i quan estic assegut al Palau, escoltant bona música, em fa l'efecte de ser un ser privilegiat perquè no em cansa la contemplació de les ceràmiques de l'escenari, les escultures que l'emmarquen o les seves columnes. Potser no sóc prou sensible per a la bellesa, tanmateix crec que és un lloc a on podria tenir el síndrome de Stendhal.

El que em va portar ahir abans d'ahir dissabte al Palau és que just era el dia que feia 100 anys i arran d'aquesta efemèrida s'hi farà un seguit de concerts, però el d'ahir era l'inaugural. Val a dir que he disfrutat el doble perquè a més de la bellesa del lloc s'afegeix que el concert ha valgut la pena malgrat que jo no em puc considerar un amant de la música clàssica. En aquest sentit he trobat més que bellíssim, especialment corprenador el duet amb cor De la teva bondat, oh Déu i Senyor, són plens el cel i la terra. Cal dir que aquest punt assenyalat és que més m'ha entusiasmat d'aquest obra que no havia sentit mai, però cal dir que tot el concert és una meravella, especialment recomanable per tot aquells que els agrada la música coral.

EL DIA DEL PROFETA

2008-02-09T00:42:00.000Z

de Joan Brossa. Dirigida per Rosa Novell. Intérprets: Isaac Alcayde, Norma Cano, Roser Carbonell, Pep Cortès, Manel Dueso, Mònica Glaenzel, Amàlia Medina, Sergi Misas, Pilar Rebollar, Rosa Renom, Eugeni Roig, Oriol Tramvia. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita.

Si hi ha un únic autor teatral que se li pugui dir que és màgic, indiscutiblemente aquest és Joan Brossa. De tota manera si es tracta de Brossa, no n'hi ha prou en dir que és màgic perquè és també polifacètic.

Qui em llegeixi pensarà que erro el temps del verb perquè al referir-me a Brossa caldria dir era, però jo no tinc cap dubte que la forta personalitat de Brossa fa que per molts dels seus contemporanis fa que el sentem proper.

Tinc una especial feblesa per aquestes persones que en diem polifacètiques perquè són les úniques que es poden dir plenament humanes, de tant humanes que són, esdevenen quasi déus, uns deús, però que podem tocar. Ara ja no està de moda parlar de Marcuse, però ara és qual la gran majoria de la gent s'ha tornat unidimensional perquè en tot i per tot es demana que siguem especialistes, que dominem tal habilitat o màquina, però els especialistes són persones mancades, tot i que pel conjunt de la societat els especialistes siguin de gran utilitat.

Joan Brossa és poeta visual, dibuixant, autor teatral, circenc, literari, gran cinèfil, instal.lacions, poemes objecte i amb una baralla a les mans fa el que vol i és que, sobretot, és màgic. I fundador del Dau al Set, que no és poca cosa.

Encara que no hi vaig tant vom voldria, de tant en tant vaig a l'Espai Joan Brossa al Barri de la Ribera, allà he vist petites meravelles. Una d'elles va ser Cartes a Nines, amb lectures de Rosa Novell i Herman Bonnin, que són, sembla, els qui porten la casa.

Per fi Brossa ha arribat al T.N.C., no sé pas si li hauria agradat això a Brossa perquè no direm que malament, però si que arriba tard. Si aquesta obra no era representable els anys seixanta, s'hauria d'haver fet per la transició.

En qualsevol cas, hem d'estar agraïts de veure-la ara. Crec que tota persona interessada amb el teatre català ha de veure aquesta esbojarrada i màgica peça brossiana perquè, entre altres coses, l'escena entre sa eminència i sa excel.lència és d'absoluta actualitat.

I l'escena dels lampistes és Brossa amb majúscules, com l'escena de les dues misaires atrafegades amb salar un sant.

El toc brossià per excel.lència és que en una de les escenes, de les més aconseguides, és el teatre dins del teatre i en el públic d'aquest teatre, com no podria d'altra manera, un dels espectadors és Joan Brossa.

Allò que el JUEVES no digué

2008-01-30T21:29:00.001Z

Los Borbones

From: cc.co2.vrf, 2 months ago

| View | Upload your own

Los Borbones

SlideShare Link

Essaouira (antiga Mogador), Marroc

2008-01-19T20:50:00.001Z

Pel camí de Marràqueix a Essaouira

2008-01-18T20:27:00.001Z

Tres dies a Marràqueix, Marroc

2008-01-14T11:19:00.001Z

WHEN I'M SIXTY FOUR

2008-01-09T09:26:00.000Z

Les dues cançons d'amor més belles que conec són Els vells amants, de Joan Manuel Serrat, i When I'm Sixty Four, de The Beatles. L'avantatge que té aquesta segona és que com fa referència a una edat justifica que jo la posi al meu blog avui amb l'excusa que faig seixanta quatre anys.

Fer anys o envellir, una cosa porta a l'altra, no té cap mèrit, però envellir vol dir que a la motxilla hi tenim més coses. Això és evident en molts aspectes i ja que el tema el centro en una cançó, o dues, el cas és que en el curs de la vida m'he familiaritzat amb moltes cançons.

Les primeres em resultaven alienes, era cosa de ma germana o de ma mare, com Angelitos negros que cantava Antonio Machín o Violetas imperiales que cantava Luis Mariano. La primera cançó que em vaig fer meva, la que cantussejava amb els amics va ser indiscutiblement Questa piccolissima serenata que cantava Renato Corassone y su cuarteto, però no el vaig idolatrar. Del primer que vaig ser un fan va ser Paul Anka i la seva Diana.

A partir d'aquí la cosa va anar augmentant. Aleshores el panorama era ampli i l'anglès encara no era hegemònic. Hi havia Gilbert Bécaud i el seu Et mainteant, Los Llopis amb Estremécete, Tommy Steele i La mitad de seis peniques i com encara sóc fan de Mina he de citar una d'aleshores: Il cielo in una stanza.

En aquella època no es ballava en una discoteca, sinó que els diumenges per la tarda ballavem a casa d'un amic o amiga de la colla, d'això en deiem una festa particular o, festa. A la meva colla hi havia una cançó que era el nostre emblema i que s'havia de posar al principi i al final de la festa, Il faut savoir, de Charles Aznavour.

Tot això era abans de The Rolling Stones i el seu (I can't get no) Satisfaction, els quals encara fan diners amb els seus world tours. Després van venir The Beatles.

Ni la llista fins a The Beatles és completa, ni tampoc des que ells van tancar la parada. M'he saltat la Nova Cançó tot i que vaig ser seguidor dels Setze Jutges des del primer dia al Romea i tampoc els d'ara, però per citar dos noms assenyalo la cantant Emma Shapplin i el conjunt italià Matia Bazar. Pel camí s'ha perdut Whitney Houston que podria haver estat una de les més grans, però s'ha autodestruït. Una pena.

QUAN TINGUI SEIXANTA QUATRE

Quan em faci vell i em caigui el pèl

Al cap de molts anys

¿Em seguiràs enviant una romàntica postal d’aniversari amb una ampolla de vi?
Encara que sigui a fora a tres quarts de tres
Posaries la balda?
Encara em necessitaràs?
Encara m’alimentaràs?
Quan tingui seixanta quatre
També seràs més vella
I si tu dius la paraula
Podria ser amb tu
Em tindries a mà, arreglant un fusible
Quan se n’anés la llum
Podries fer un jersei a la vora del foc
Faríem un passeig el diumenge pel matí
Arreglar el jardí, arrencar les herbes
Qui pot demanar més?
Em necessitaràs
M’alimentaràs
Quan tingui seixanta quatre
A l’estiu podríem llogar una caseta a l’Illa de Wight
Si no és massa car
Haurem d’estalviar fort
Els nets als genios
Vera, Check i Dave
Envia’m una postal, escriu-me alguna cosa
Posant el teu punt de vista
Precisa el que vols dir
Molt afectuosament, consumint-me
Dóna’m una desposta, omplena el formulari
Meu per sempre
Encara em necessitaràs
Encara m’alimentaràs?
Quan tingui seixanta quatre

(Nota 1. Més avall hi ha la lletra amb la veu de THE BEATLES Nota 2.- Com una joia tinc el LP de Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, editat el 1967, que conté la meva cançó d'avui.

Quan tingui seixanta quatre

2008-01-09T07:20:00.001Z

A l'entrada anterior hi ha la traducció al català.

Nit de Reis

2008-01-05T22:09:00.000Z

Bona sort
Good luck
Buena suerte