L'HERALD DE L'EIXAMPLE

A la memòria de Whitney Houston

2012-02-12T19:04:00.001+01:00

Ha mort Whitney Houston amb només 48 anys i ha estat una de les més grans cantants nordamericanes del segle XX.Donada la seva personalitat crec que el seu error va ser dedicar-se a la música pop, un món massa comercial i amb massa glamour. No va aguantar la tensió que aquest món demana. Crec que ella hauria estat una gran cantant de jazz i de gospel sense res d'envejar a una Mahalia Jackson, evidentment no hauria guanyat tants diners, però si s'hagués adaptat en aquest món més senzilla estaria cantant millors cançons i seria més feliç perquè el problema és que no té res a veure que siguis una bona cantant si acceptes qualsevol cançó. Amb tota la raó avui a La Vanguardia el Joan de Sagarra diu que un delts trets més significatius de la carrera de Juliette Greco és que només ha cantat les cançon que ella ha volgut, per això encara canta i té 85 anys.No tinc cap dubte que Whitney Houston ha viscut mal aconselleda.

L'aniversari i una teoria de la vida

2012-01-09T09:30:00.000+01:00

Mentre ahir llegia "Talking it Over", de Julian Barnes, vaig encepegar amb un passatge que el vaig trobar prou simpàtic i que, com avui faig seixanta-vuit anys m'ha semblat escaient posar-lo aquí:

“Have I told you my Theory of Life, by theway? Life is like invading Russia.A blitz start, massed shakos, plumes dancing like a flusteredhenhouse; a period of svelte progress recorded in ebullient despatches as theenemy falls back; then the beginning of a long morale-sapping trudge withrations getting shorter and the first snowflakes on your face. The enemy burns Moscow and you yield toGeneral January, whose fingernails are very icicles. Bitter retreat. HarryingCossacks. Eventually you fall beneath a boy-gunner’s grapeshot while crossingsome Polish river not even marked on your general’s map”

Les línies de sobre han estat escrites aquestmatí i les de sota al vespre. Encara que no és gaire ortodox fer afegits a l’entradao post d’un blog, es veurà que l’excepció està justificada.

Arran del meu aniversari un amic m’ha regalatel llibre “Hablando del asunto”, de Julian Barnes, que és la traducció alcastellà de l’esmentat més amunt. Com el meu anglès no té el nivell que unvoldria aquesta traducció em serveix per llegir, comparar i aprendre anglès.Moltes vegades dic que la casualitat no existeix, però cal admetre que és un cas de casualitat màxima perquè amb els milers de llibres que es tradueixen hagin coincidit en temps i espai dos llibres (original i traducció) editats respectivamente el 1991 i 1993. Depassada em permet posar la traducció al castellà del mateix passatge.

“Por cierto, ¿le he contado mi Teoria de laVida? La vida es como invadir Rusia. Un comienzo relámpago, morriones enformación, plumas danzando como en un gallinero revuelto; un período de suaveavance rcgistrado en exaltados despachos a medida que el enemigo retrocede;luego el comienzo de una larga y penosa marcha que mina la moral. Raciones quese hacen cada vez mas pequeñas y pequeños copos de nieve que te dan en la cara.El enemigo incendia Moscu y tú te rindes al General Invierno, cuyas uñas soncomo carámbanos. Una amarga retirada. Cosacos que te persiguen. Y finalmentecaes bajo la metralla dc un artillero adolescente mientras cruzas algun ríopolaco que ni siquicra aparece en el mapa de tu general.”

Carta meva a EL PAÍS d'avui

2012-01-05T20:54:00.001+01:00

Veure aquí la versió digital:
http://www.elpais.com/articulo/opinion/Desajuste/legislativo/elpepuopi/20120105elpepiopi_9/Tes

ESPECIES DE ESPACIOS, de Georges Perec

2012-01-01T18:32:00.002+01:00

Aquesta obra tambépertany a la postmodernitat d’una manera molt més agosarada, de forma que hi hauna mica de totes les característiques del moment històric. Com una de lescarcterístiques de la postmodernitat va ser xuclar les vanguàrdies hi tenim elssomnis (Freud), l’ús aleatori dels mots (Jung), l’atzar, l’arbitrearitat, lamort de Déu, que és la mort de l’autor (Nietzsche), també hi tenim l’hegemoniadel significant respecte el significat, és a dir, el dadaïsme (Tristan Tzara),la desfamiliarització.

Tots aqueststrets els tenim en aquesta obra de Georges Perec, que no hem d’oblidar que eraun fill literari de Raymond Queneau, el fundador d’OULIPO (Ouvroir de LittératurePotentielle) en el que s’hi barregen els mètodes combinatoris i matemàtics, l’humorabsurd i la disecció de l’entorn. Això ens porta o, més ben dit, porta als seusintegrants a considerar que l’espai i el temps com dues categories per explicarla realitat (Einstein) , per tant, no es pot concebre l’espai com una realitat,sinó que n’és un fragment dins d’una història, d’un esdevenir.

El que fa doncsGeorges Perec és mostrar-nos el nostre espai, que és el país, la ciutat, elcarrer, la casa, l’apartament, el dormitori, el llit i el nostre cos a la vida,a la feina, el joc, l’amor, la feina, etc. Tot a base de llistes i textos lúdicsentre els que no hi manquen els cal.ligrames.

Evidentment no ésun llibre que es llegeix a partir de la primera pàgina per anar seguint fins ala darrera, es llegeix de forma hipertextual, com si fos la Bíblia o elDaodejing o “Rayuela”.

"La verdadera vida de Sebastian Knight", de Vladimir Nabokov

2011-12-28T00:20:00.000+01:00

Qualsevol persona mínimament avesada en literatura i se li pregunta quina novel.la va escriure Vladimir Nabokov respondrà amb tota certesa: "Lolita". Com aquell qui diu fa quatre dies que jo també hauria dit el mateix. Cosa que no ha de sorprendre perquè és gràcies a "Lolita" que Nabokov és va fer famós i milionari. Tampoc ha de sorprendre en aquest món que el que no surt en alguna pantalla no existeix "Lolita" és també el títol d'una pel.lícula d'èxit, dirigida per Stanley Kubrick i protagonitzada per James Mason.

Malgrat aquest fet l'única novel.la que he llegit d'aquest rus que va fer de l'anglès la seva llengua literària és "La verdadera vida de Sebastian Knight" . Una novel.la en la que el tema principal és la literatura i en la que l'autor jugar a enganyar el lector, cosa que quan un s'informa sobre Nabokov descobreix que per ell la literatura és como la natura una enganyifa. Al mateix temps és una novel.la farcida de transgenericitat, és a dir, que hi ha passatges que són una picada a l'ullet de la gran novel.la russa, altres de novel.la negra, periodisme, viatges i sentimental.
Es tracta d'una novel.la procés com ho és tota l'obra de Kafka, però en Nabokov hi juga. Així com Kafka tenia allòa que en podríem dir el síndrome de la pàgina en blanc, Nabokov juga amb ell. En primer lloc diguem que el personatge Sebastian Knight és una projecció de Vladimir Nabokov de manera que hi ha un joc d'identitats perquè el seu germà bord V. és també un "alter ego" de l'autor i que Sebastian representa un afamat escriptor que abans no dóna per llesta una pàgina s'entrega a una orgia de correccions. Això vol dir que el lector hi trobarà com a mínim tres narradors, però cal dir que malgrat aquests embolics narratius la novel.la es llegeix molt bé perquè Nabokov és un veritable artista.

Com una mostra del domini literari de l'autor veiem aquest passatge naturalista i que no té res a veure en el conjunt de la novel.la, un enganyifa: "Libélulas de color azul oscuro vuelan lentamente en todas direcciones y se posan sobre las anchas flores acuáticas. Nombres, fechas y hasta rostros han sido grabados en la roja arcilla del barranco, de cuyos agujeros entran y salen veloces lagartos". Ningú no diria que és una novel.la de la postmodernitat o, potser, precisament per això. Encara que en un altre lloc llegim: "Parece usted -escribió en una carta- por qué diantres un escritor como yo, "en capullo" (expresión absurda, porque un autor "en capullo", como el que usted imagina, sigue siéndolo toda la vida, mientras que otros, como yo, florecen instantáneamente), parece usted preguntarse, permítame repetirlo (lo cual no significa que me excuso por ese paréntesis proustiano), por qué diablos he de tomar yo la delicada porcelana azul contemporánea ... para dejarla caer desde la torre de mi prosa al arroyo". Aquí el mestre Nabokov dóna una lliçó de literatura i, francament, no importa quin personatge diu això.

L'ESPERA

2011-12-13T19:50:00.000+01:00

de Remo Binosi.
Adaptació i direcció: Juan Carlos Martel Bayod
Intérprets: Marta Marco, Isabel Rocatti i Clara Segura
Teatre Lliure de Gràcia

Està demostrat que tot el que ve del CAER - Centre d'Arts Escèniques de Reus és com si hagués passat el control de qualitat.

És una obra força peculiar precisament per les dues raons que van "inspirar" a l'autor. Va ser escrita quan l'esposa de l'autor estava embarassada i no solament està situada a la Venència de Giacomo Casanova, sinó que ell passa a formar part de la ficció de L'Espera.

A la cambra de la comtesseta entra per a tenir-li cura un minyona del poble (Clara Segura). Les dues dones estan embarassades, com és normal la pobra dona moltes explicacions a la seva mestressa de com es va enamorar i com va anar l'afer que quedés embarassada malgrat ella ser casada, però tenia el marit lluny treballant. La comtesseta està embarassada (Marta Marco) i està tot preparat per a casar-se amb un altre home que la farà princesa.
Si les converses entre les dues futures mares són al principi discretes perquè hi ha el factor de classe. Aquest factor primer el trenca la minyona, com ja hem dit, i després el trenca la comtessa. Això vol dir que s'inicia un apropament emocional i de complicitat entre les dues joves. Aquestes relacions van quedant tallades cada vegada que entra en acció la dida (Isabel Rocatti) que té la responsabilitat de vigilar el capteniment de la comtesseta.

Com s'endevina hi ha diàlegs amb un clar contingut de classe i, més interessant, d'altres amb un contingut feminista.

L'obra és un veritable drama en tot el seu sentit, és a dir, té escenes força divertides, però a mesura que avança la situació es va fent crua perquè un dels dos nadons neixerà mort.

Encara que em declaro fan de Marta Marco val a dir que les dues altres dones broden els seus respectius papers. Fins i tot hauria de dir que Clara Segura és la que fa un treball més agosarat perquè fa un canvi mentre està apamant a la mestressa fins que ja la té ben apamada.

Le Corsaire

2011-11-21T23:24:00.001+01:00

Música:Adolphe Adam, Cesare Pugni, Léo Delibes, Riccardo Drigo i Pavel Oldenburgsky
Coreografia:Piotr Gusev (segons Marius Petipa)
Escenografia:Teymuraz Murvanidze

Vestuari:Galina Solovyova
Orquestra del Teatre Mariinski Director d’orquestraAleksei Repnikov

Gran Teatre del Liceu

Com es tracta de ballet l'única cosa que interessa és el ball, la dansa. No cal dir que tractant-se de ballet rus i d'una companyia de dansa russa la qualitat de l'espectacle és màxima, però cal fer un esforç per anar encaixant alguns aspectes de l'espectacle perquè als ulls d'avui l'argument és del tot carrincló i a més a més carregat d'orientalisme, encara que amb aquest aspecte hem de ser tolerants perquè hem de ser conscients en quina època es va fer.

En aquest darrer sentit l'obra està basada en un poema de Lord Byron i d'acord amb el programa de mà Le Corsaire es va estrenar el 1856 al Théâtre Impérial de l’Opéra de París, amb música d’Adolphe Adam i coreografia de Joseph Mazilier. El 1858 Le Corsaire s’estrena a Sant Petersburg amb una coreografia adaptada per Marius Petipa per al Ballet Imperial. La versió actual que interpreta el Ballet del Teatre Mariinski és de 1955, reinterpretada per Piotr Gusev, amb un nou llibret que simplifica la narració però manté la romàntica atmosfera oriental. La versió definitiva de Gusev s’estrenà al Teatre Kirov (Mariinski) el 1987.

Qui tingui curiositat, a continuació transcric l'argument de l'obra: Tres mariners lluiten per salvar el seu vaixell enmig d’una tempesta. El vaixell s’enfonsa.

Acte I

Escena 1 Arran de mar

El mar retorna els tres homes,Conrad, Alí i Birbanto, a una platja. Unes joves gregues s’hi acosten perajudar-los. Entre elles hi ha Medora. Conrad, atret per Medora, li explica queés corsari. Ara l’amenaça i el perill pren forma de patrulla turca. Medora i laseva amiga Gulnara amaguen els corsaris, però els turcs les agafen presoneres.El malvat Lankedem, un traficant d’esclaves, està saquejant la costa grega i,en complicitat amb l’oficial de la patrulla, segresta les noies.

Escena 2 Al mercatd’esclaves

Lankedem ven les esclaves a laplaça del mercat, on el paixà Seid està assegut al lloc d’honor, cercant novesbelleses per al seu harem. Se sent atret per Gulnara i la compra. Quan sel’emporten, apareix Medora, d’una bellesa tal, que el paixà Seid s’afanya apagar per ella qualsevol preu per tenir-la. Però, de sobte, apareix un noucomprador, que Medora reconeix com a Conrad disfressat. Mentre va augmentant elpreu per Medora, el paixà Seid, sorprès, pregunta el nom al nou postor. Enaquest moment, Conrad i els seus seguidors es treuen les capes i es mostren coma corsaris armats. S’emporten Medora, agafen captiu Lankedem i escapen marendins. La guàrdia turca ha demostrat que no serveix per a res i el paixà Seidestà enfurismat.

Acte II A la cova delscorsaris en una illa grega

Els corsaris es mostrensatisfets per haver-se emportat un botí tan gran del mercat i haver salvat lesbelles noies. Ballen per celebrar-ho i Medora dansa amb Conrad i el seu amic Alí, ambgran plaer dels corsaris. Les altresnoies demanen a Medora que intercedeixi davant Conrad a fi de poder tornar alsseus pobles d’origen. Conrad veu amb bons ulls deixar-se persuadir, peròBirbanto i la resta dels homes volen que les noies es quedin allà. Conrad ésinflexible i Medora guia les joves fins a la costa. Lankedem ha observat aquestconflicte d’interessos i, a canvi de la seva llibertat, ofereix a Birbanto unapoció que produeix un son molt profund quan és administrada. La poció es vessaen un ram de flors que és lliurat a Medora, la qual, al seu torn, el regala aConrad per agrair-li la seva cavallerositat amb les noies. És així com Lankedemrapta Medora una altra vegada.

ERC (Esquerra Republicana de Catalunya)

2011-11-18T23:19:00.001+01:00

El mal que estan fent això que se'n diu "els mercats" no és un mal sortit per generació espontània, els responsables són els polítics i a on ho han vist més clar és a Islàndia, això vol dir que la solució és política i no simplement econòmica. Els partits que han governat el país, tant si per país es vol entendre Espanya com si es vol entendre Catalunya, cap d'ells no ha fet cap mesura valenta davant de la crisi i el resultat és més misèria i menys democràcia.

Per demostrar que hi ha més misèria només cal mirar el nombre de persones sense feina o el nombre de desnonaments. La manera de provar que hi ha menys democràcia és que ara mana el govern d'Alemanya, que lògicament ho fa d'acord amb els interessos alemanys.

És molt possible que ERC no està en condicions de tenir un lideratge per fer una revolta a la islandesa perquè, en primer lloc, és un partit d'àmbit català, però és que els partits d'àmbit espanyol ja han demostrat la seva discapacitat. A més a més cap dels partits entén Catalunya.

Casualment -i no és retòric- acabo de donar un cop d'ull a un llibre que vaig comprar el 1970, el títol és Crítica i veritat, de Roland Barthes (Sinera, Barcelona, 1969) i hi he encepegat amb aquesta frase: "Car escriure es ja organitzar el món, és ja pensar (aprendre una llengua és aprendre com pensen dintre d'aquesta llengua" i efectivament a Espanya, l'Espanya del poder i, no ens hem d'enganyar, l'Espanya de la cultura (Peces Barba) no li interessa la nostra llengua i allò que se'n desprèn, com va dir una vegada un que no li recordo el nom, la llengua catalana és un fet antropològic.

Descartats doncs els dos grans partits espanyols, grans sense grandesa, ens ve després al cap Convergència i Unió (CiU), que es tracta d'una corporació que s'hauria de dir "conveniència i unió" perquè encara que el seu candidat aparegui voltat de banderes catalanes el darrera d'ell s'hi amaga la conveniència de l'oligarquia, que no tindrà mai el coratge de fer front a la de l'estat, entre altres raons perquè en molts casos hi ha matrimonis de conveniència.

Evidentment que una alternativa possible seria EUiA, que no em cau malament, però crec que a la vista del conjunt de fets negatius que darrerament han passat respecta a Catalunya, crec molt fermament que cal donar un cop de puny a la taula per fer ben visible el descontent dels catalans davant de la resta d'Espanya i l'únic vot que representa aquest descontent és el d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Seria incomplet aquesta entrada o post si no fes una mínima concreció sobre els partits protagonistes a Espanya d'un peculiar bipartidisme. El PP és un partit de clara militància anticatalanista i la mostra va ser aquella famosa recollida popular de signatures a Andalusia contra l'Estatut. Per altra banda el PSC ha esdevingut un partit no-català i és que el PSC (PSC-PSOE) que està a anys llum de l'esperit del Pacte d'Abril, el pacte d'unificació de PSC-C, PSC-R i Federació Catalana del PSOE perquè la nº 1 per Barcelona, Carme Chacón, fa quatre va dir que "No ha hecho falta que el PSC vote diferente del PSOE" perquè qui es va "cepillar el Esatuto" va ser Alfonso Guerra.

Viaje al fin de la noche

2011-11-04T23:04:00.000+01:00

de Louis-Ferdinand Céline.
Traducció de Carlos Manzano.

Aquesta novel.la és de les que mé m'ha agradat entre les que he llegit al llarg de la meva vida. L'aspecte més sobresortint d'aquesta obra és el llenguatge, que no fa cap mena de concesions per la qual cosa no és gens recomanable els qui volen que la lletra impresa sigui políticament correcta, malgrat que en aquest cas l'autor tindria disculpa perquè l'original va ser publicat el 1932; tanmateix podem estar segurs que Céline hauria estat en contra d'aquesta correcció.

Com Céline va estar a la I Guerra Mundial va saber molt bé què era això de la guerra: Se abrazaban los dos de momento y para siempre, pero el caballero había quedado sin cabeza, sólo tenía un boquete por encima del cuello, con sangre dentro hirviendo con burbujas, como mermelada en la olla. (pàg. 25) el, coronel, con su potente voz, había arengado al regimiento: ""Ánimo! -había dicho- ¡Ánimo! ¡Y viva Francia!". Cuando se carece de imaginación, morir es cosa de nada; cuando se tiene, morir es cosa seria. Era mi opinión. Nunca había comprendido tantas cosas a la vez. (pàg. 27)
En un dels passatges que evidencia ser a més d'un bon observador, sinói un mestre en el llenguatge és quan escriu: A fuerza de sobar a Lola, decidí emprender tarde o temprano el viaje a Estados Unidos, como un auténtico peregrinaje y en cuanto fuera posible. En efecto, no paré ni descansé (a lo largo de una vida implacablemente adversa y aparreada) hasta haber llevado a cabo esa profunda aventura, místicamente anatómica. (pàg. 67)
Si a vegades la novel.la és un reportatge de guerra o un diari personal, altres vegades és una detallada ressenya de viatge: Por el camino, seguí escuchando con frecuencia a los animales de la selva, con sus quejas, trémolos y llamadas, pero casi nunca los veía, excepto un cochinillo salvaje al que en cierta ocasión estuve a punto de pisar cerca de mi abrigo. Por aquellas ráfagas de gritos, llamadas, aullidos, era como para pensar que estaban muy cerca, centenares, millares, hormigueando, los animales. Sin embargo, en cuanto te acercabas al lugar de que partía el jaleo, ni uno, excepto enormes pintadas azules, enredadas en su plumaje como para una boda y tan torpes, que, cuando saltaban tosiendo de una rama a otra, parecía que acababa de ocurrirles un accidente. (pàg. 209)

Qui vulgui però saber què és poesia en prosa, aquí té un exemple meravellós: Con la claridad del mediodía, desde el lugar donde nos encontrábamos, todo se volvía rosa a nuestro alrededor y las piedras desgastadas subían hacia el cielo a lo largo de la iglesia, como dispuestas a ir a fundirse en el aire, por fin, a su vez. (pàg. 438). Una demostració que era un escriptor excels.

Puntualització. Com sóc un defensor de la llengua catalana, sempre procuro llegir la versió catalana, però per raons acadèmiques m'interessava llegir la castellana; tanmateix, qui estigui interessat en aquesta magnífica novel.la de Céline aprofito per assenyalar que existeix de la versió catalana d'Edicions 62 i, fins i tot el títol està més ben traduït, és a dir, Viatge al fons de la nit car el títol original és Voyage au bout de la nuit.

Cartes lliures ANTON TXÉHOV i OLGA KNIPPER

2011-11-01T23:30:00.000+01:00

Coordinació i direcció Pau Carrió
Intérprets: Anna Lizaran i David Selvas
Pianista: Raffel Plana
Teatre Lliure

Com s'endevina pel títol de l'espectacle no és teatre, sinó les cartes que el gran autor teatral Anton Txékhov i la gran actriu del moment a Rússia Olga Knipper es varen intercanviar.

No cal dir que la interpretació dels dos intérprets ha estat impecable i com també cal aplaudir la bona execució del pianista.

El comte Arnau

2011-10-29T16:21:00.002+02:00

de Joan Maragall
Teatre Nacional de Catalunya

Vaig al Teatre Nacional de Catalunya, entre altres, per la senzilla raó que m'agrada el teatre amb una preferència pel teatre català per la senzilla raó que som a Catalunya. El problema és que darrerament al T.N.C. s'hi representen obres que no són teatrals. Ja es va fer Joan Maragall, llei d'amor i un espectacle-homenatge a Sagarra i un altre basat amb la famosa novel.la de Mercè Rodoreda.

Penso que aquesta política teatral o política a seques no és bona pel teatre, ni el català, Hi ha moltes obres poc conegudes de grans autors com Joan Oliver i Manuel de Pedrolo.

L'espectacle en qüestió l'he trobat avorrit i l'he anat a veure perquè no fa gaire vaig fer-ne un treball relacionat amb el poema el comte Arnau, fet que va desvetllar la meva curiositat de com es feia aquest impossible de portar el poema a l'escenari. El cas és que el pome no apareix sencer i hi ha textos que no són del poema encara que potser sí de Joan Maragall, com tampoc no sé què hi pinten els famosos primers versos de la Divina Comèdia de Dant, això sí, dits en l'orignal toscà.

Crec que el vídeo que figura en aquesta entrada n'és una prova del que penso i dubto que les rialles hauria merescut l'aprovació de Joan Maragall. Malgrat tot, cal dir que l'espectacle va ser molt aplaudit gràcies a l'escenografia i l'equip de teatre com Ernest Villegas en el paper de comte l'Arnau, Anna Ycobalzeta com Adelaisa o Vicenta Ndongo com Corifeu de les veus de la terra; com també els cantaires del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana.

La violación de Lucrecia

2011-10-05T15:42:00.000+02:00

de William Shakespear

Direcció Miguel del Arco

Intérpret: Núria Espert Teatre Lliure

Presentació a YouTube

La meva estima i passió pel teatre té molts noms propis, a l'escenari he vist actuar a dames com Maria Vila, María Asquerino o Peggy Ashcroft, però amb el pas del temps, aquelles actrius que quan jo era jove elles també eren joves, ara elles també han esdevingut grans dames de l'escena com en són exemple Vanessa Redgrave i Núria Espert. La Vanessa la vaig veure per primera vegada a l'escenari en una obra de Brecht a Londres i la Núria Espert fa ja uns cinquanta anys que la vaig veure al Teatre Grec fent de Maria Rosa. També la recordo al Teatre Barcelona en "Nuestra Natacha".

Ara, m'ha fet una gran il.lusió tornar-la a veure fent de Lucrècia, en un paper realment molt difícil i que ella se'n surt meravellosament.

Guinea Equatorial Història en blanc i negre

2011-08-22T12:25:00.003+02:00

Gustau Nerín

L’autor ens ofereix com antropòleg una visió àmplia del que ha estat Guinea Equatorial mentre va ser una colònia espanyola i també del que va passar després amb la independència. Evidentment el que ocupa més espai és el primer, que a més el podem dividir entre abans de Franco i durant el franquisme.

Essencialment no hi ha cap diferència entre els dos períodes de dependència d’Espanya, però durant Franco es pot dir allò de corregido y aumentado perquè si en cap cas es pot dur que el colonialisme espanyol era més suau o light que el francès o l’anglès, la particularitat del franquisme va ser que volia enganyar, és a dir, que pretenia que els altres colonialismes eren dolents i el nostre era bo.

Referint-se al segle XIX llegim: “El fet d’habituar els guineans a vestetir-se anava destinat, òbviament, a preservar-los de la “immoralitat”, però també tenia objectius molt menys altruistes. Les autoritats colonials van fer tot el que van poder perquè el vestit esdevingués una necessitat, i que, per tant, impulsés als negres al consum (i l’assalariament conseqüent)”

Com som molts els que hem considerat un home progressista la figura de Joaquín Costa val a dir que ell i els seus acòlits deien que “El colon, copulant amb les guineanes, no es lliurava als plaers de la carna, sinó que se sacrificava per fer evolucionar l’espècie”. Segurament això podria ser una justificació a allò que ara se’n diu “turisme sexual”.

Pel que fa els missioners, els claretians va ser l’ordre que tallava el bacallà. Així llegim:

“A més, una part (no pas la més important) del pressupost dels missiones provenia dels fidels espanyols que donaven almoina per als “negrets”, o de particulars amb interessos a Guinea, que cooperaven estretament amb els poderossos claretians.

Veiem doncs, que realment hi havia una certa especificitat pel que fa a la funció de la religió en la colonització de Guinea respecte a la resta de les colònies africanes. La intensitat de la missionalització va ser abassegadora. Els claretians no tenien cap escrúpol a profanar els llocs sagrats locals i, fins i tot, amb l’ajuda de la Guàrdia Colonial, van cremar totes les caixes de “malan” que va trobar (en les caixes, els fang (nom d’una tribu) hi guardaven els cranis dels avantpassats per retre’ls culte)”

Aquesta conducta vexatòria de qui es considera civilitzat enfront el qui es considera salvatge és d’allò més mancada d’humanitat, de caritat, de comprensió, de relilgió i més plena d’acarnissament, menyspreu i odi, per tant, impossible de ser més allunyada del missatge de Jesuscrist.
frameborder="0" allowFullScreen="">

Carta a EL PERIÓDICO digital avui

2011-08-21T22:01:00.003+02:00

Carta a EL PUNT publicada el 14 de Juliol del 2011

2011-08-20T22:45:00.000+02:00

Carta a EL PERIÓDICO publicada el 12 de Juliol del 2011

2011-08-19T22:38:00.000+02:00

Ciencia versus Religión - Un falso conflicto

2011-08-13T20:27:00.007+02:00

de Stephen Jay Gould

És un llibre interessant en el que l'autor fa el gran esforç d'harmonitzar ciència i religió. En aquest sentit crec que alguns passatges del darrer capítol són aclaridors:

Me uno a todas las personas de buena voluntad en el deseo de ver a dos instituciones viejas y estimadas, nuestras dos rocas antiguas (la ciencia y la reli¬gión), coexistir en paz mientras cada una de ellas trabaja para hacer un retazo distintivo para la capa integrada de muchos colores que habrá de celebrar las diferencias de nuestra vida, pero que cubrirá la desnudez humana en un abrigo sin fisu¬ras llamado sabiduría. (.)

Me invade el desánimo cuando algunos de mis colegas consideran que su ateísmo personal (al que tienen todo el derecho, desde luego, y que en muchos aspectos yo también profeso) es una panacea para el progreso humano frente a una absurda caricatura de la «re¬ligión», erigida como un hombre de paja con fines retóricos. Resulta, sencillamente, que la religión no puede considerarse idéntica al literalismo del Génesis, al milagro de la licuación de la sangre de san Genaro (que, al menos, proporciona una excusa para la maravillosa fiesta anual de San Genaro en las calles de Nueva York) o a los códigos bíblicos de la cabala y la moderna propaganda mediática. Si estos colegas quieren combatir la superstición, el irracionalismo, el filisteísrno, la ignorancia, el dogma y una caterva de otros insultos a la inteligencia humana (que con frecuencia también han sido convertidos políticamente en peligrosas herramientas de asesinato y opresión), entonces que Dios los bendiga… pero que no llamen «religión» a este enemigo.
De manera similar (naturalmente), pronuncio mi anatema sobre aquellos dogmáticos y «verdaderos creyentes» que. usurpando el buen nombre de la religión para sus doctrinas partidistas, intentan suprimir las verdades incómodas de la ciencia, o imponer su marca peculiar de fibra moral a las per¬sonas que. legítimamente, tienen gustos distintos. Las carre¬ras son cortas, y aunque no voy a negar algunos buenos mo¬mentos de comedia, e incluso de logros de los que sentirse orgulloso, prefiero con toda seguridad estudiar la evolución y la paleontología de los caracoles terrestres de las Antillas que combatir a los creacionistas. Ya está dicho. (.)

Y, claro, podemos llevar la ciencia y la religión a alguna forma de coxistencia políticamente correcta si todos los científicos prometieran no decir nunca nada sobre religión y todos los profesionales de la religión juraran que la incómoda palabra que empieza por "c" no saldría nunca de su boca.

¿Puede un darwinista ser cristiano" La relación entre Ciencia y Religión?

2011-08-01T20:32:00.006+02:00

De Michael Ruse

Encara que sigui una obvietat cal dir que és un llibre interessantíssim, intel.lectualment molt honest, personalment molt valent perquè agafa el toro per les banyes i posa contra les cordes el cristià sobre el fet darwinista i igualment posa contra les cordes el darwinista que li fa veure que Déu pot ésser el nostre creador. Crec que la millor manera de fer-se càrrec és la transcripció de dos paràgrafs de l'epíleg:

¿Puede un darwinista ser cristiano? ¡Claro que sí! ¿Es siempre fácil para un darwinista ser cristiano? No, pero, ¿quién dice que las cosas importantes en la vida son fáciles? ¿Está el darwinista obligado a ser cristiano? No, pero ha de intentar entender a quienes lo son. ¿Está el cristiano obligado a ser darwinista? No, pero ha de darse cuenta de lo mucho de lo que hay que abjurar si no se hace el esfuerzo y se pregunta uno seriamente (si se rechazan todas las formas de evolu¬cionismo) si se están usando los talentos dados por Dios en toda su magnitud.
Al principio de este libro les hice la promesa de que trataría de ser honesto, que no eludiría las cuestiones difíciles, sino que preten¬dería siempre ver cómo se puede comparar y conectar una versión sumamente vigorosa del darwinismo con una lectura del cristianismo muy tradicional y radical. He intentado cumplir mi promesa, estruc¬turando la discusión desde la religión revelada, a través de la teolo¬gía natural, hasta la naturaleza y el fundamento de las cuestiones morales. Algunas áreas, aunque puedan estar muy arriba en la escala de visibilidad pública, no parecen ser cuestiones que creen tensión o tirantez. Evidentemente, si eres un cristiano fundamentalista, enton¬ces la lectura darwinista del Génesis te va a dar grandes problemas, sospecho que problemas insolubles. Pero, como he señalado, la in¬terpretación bíblica es un tema que los cristianos han estado discu¬tiendo y refinando casi desde el comienzo de su religión. Hay un montón de recursos disponibles para el cristiano que quiera acercarse a la ciencia y alejarse de una lectura literal de los primeros libros del Génesis.

Tapeando

2011-07-29T23:26:00.005+02:00

de Tap Olé
DIRECCIÓ: Tap Olé
COREOGRAFIA: Guillem Alonso i Roser Font
DIRECCIÓ MUSICAL: Roger Raventós
BALLARINS:
Guillem Alonso
Roser Font
Ruben Pérez
Laia Molins
MÚSICS:
Roger Raventós (Guitarra)
Mario Mas (Guitarra)
Dani Figueras (Guitarra)
Paco Weth (Baix)
Blanca Giménez (Baix)
Carlos Cortes (Percussió)
Pablo Gómez (Percussió)
Teatre Goya

Animat per la dada que el la troupe de dansa Tap Olé l'any 2007 va actuar al Festival d'Edimburg amb èxit el he anat a veure al Teatre Goya i no m'he empenedit, però sí que m'ha deixat un mal gust a la boca veure el poc públic que hi havia.

El ballet que fan és una fusió del jazz amb el flamenc amb notes de cançó de llatinoamèrica, una famosa peça composta per Charles Chaplin i una rumba catalana. Els líders del grup són els catalans Guillem Alonso i Roser Font. La Roser és incansable i la coreagrafia de Guillem és excel.lent dintre del plantejament de l'espectacle. Cal admetre que no és un espectacle ambiciós si l'hem de comparar amb les grans companyies de ballet internacional, però crec que el públic de Catalunya i de Barcelona en especial no pot ignorar aquell art digne fet pels nostres conciutadans. L'espectacle és de noranta minuts i garanteixo que el públic s'ho passa bé fins al darrer minut.

Crec que cal ser consicient que un poble tant petit com Catalunya no es pot permetre el luxe d'ignorar els seus artistes i és una pobra excusa que es tracti de flamenc perquè jo també vaig avorrir el flamenc en temps de Franco, però també en aquest temps van arribar molts andalusos i reconec que la gran majoria no s'ha integrat com haurien d'haver fet. Malgrat aquesta lamentable realitat el flamenc és un art de veritat i si ha Catalunya es conrea aquest art hem de fer l'esforç de respectar-lo i estimar-lo perquè la ignorància d'uns no ha de comportar la ignorància d'uns altres. El que hem de valorar és allò que es fa aquí amb qualitat i aquesta excel.lència és assolida pels de Tap Olé.

Carta a Cristina de Lorena

2011-07-25T23:19:00.000+02:00

de Galileo Galilei

El llibre no conté únicament la carta que Galileo va dirigir a Cristina de Lorena Gran Duquesa de Toscana, sinó que hi ha una interessantíssima introducció de Moisés González García, una carta de D. Benedetto Castelli, dues cartes a Mn. Piero Dini i una carta del cardenal Roberto Bellarmino a Paolo Antonio Foscarini.

La carta més llarga de totes i la que justifica el llibre és la que Galileo va escriure a Cristina de Lorena, el motiu d'aquesta carta va ser que el seu amic i deixeble Benedetto Castelli li va escriure una carta en data 14 de desembre del 1613 en la que li informava d'una discussió que va haver a la cort del Duc de Toscana en la que hi era Castelli, aleshores professor de matemàtiques a la Universitat de Pisa, els Grans Ducs de Toscana, la gran duquesa mare Cristina de Lorena, membres de la família Medici, filòsofs i altres persones d'alta posició. La discussió va ser tranquil.la al principi quan es parlava dels satèlits de Júpiter que Galileo havia descobert, però l'ambient es va posar tens quan el peripatètic Cosimo de Coscaglia va treure el tema que Galileo s'equivocava en defensar el moviment de la Terra, per anar en contra de les Sagrades Escriptures. Acabada la reunió la Gran Duquesa demanà a Castelli que es quedés per xerrar sobre l'afer i aquest fet animà a Galileo a escriure-la.

Ém resulta trist veure els grans esforços que va haver de fer Galileo per salva la pell perquè en aquesta carta el que fa no és altra cosa que dir per activa i per passiva, pel davant i pel darrera, pel dret i pel revés, que allò que concerneix a les Sagrades Escriptures és la salvació, mentre que la ciència s'ocupa dels fets naturals.

Així a la pàgina 128 llegim:
De lo que se deduce cuan falsos serían los sentidos que diésemos a los pasajes de la Escritura, siempre que no se.revelasen acordes con las verdades demostra¬das. Se debe, pues, con la ayuda de la verdad demos¬trada buscar el sentido seguro de la Escritura, y no de acuerdo con el sentido literal de las palabras, que pareciese verdad a nuestra debilidad, querer en cier¬to modo forzar la naturaleza y negar las experiencias y las demostraciones necesarias.Mentre que a la 129 reforça el seu argument amb les paraules següents de Sant Augstí:
«Pero si una experiencia clara demos¬trara que esto es verdad, todavía sería incierto si el autor de los libros sagrados quiso decir esto en aque¬llas palabras o alguna otra cosa no menos verdadera; pero si el contexto del discurso hubiera hecho supo¬ner que éste no había querido esto, no por esto será falso lo que él mismo quiso que se entendiera, sino verdadero y lo más útil».Llibre molt útil per a qui estigui interessat en el debat ciència i religió.

Días estupendos

2011-07-23T22:41:00.008+02:00

Autor/Director: Alfredo Sanzol
Intérprets:
Paco Déniz (El de la bicicleta)
Elena González (La nudista)
Juan Antonio Lumbreras (El del tronco)
Natalia Hernández (La que canta)
Pablo Vázquez (El del melón)
Teatre: La Villarroel

Programa de mà:
L'estiu és l'època de l'any en què la personalitat pateix el canvi més brusc. Projectem fantasies, realitats que voldríem viure, esperances de paradisos... . I volem que tot es faci realitat en aquest breu lapse de temps en què podem trencar amb l'activitat habitual per entrar en una mena de bombolla. L'estiu és un tub de laboratori on apareixen les veus que la resta de l'any s'oculten i que, ara, ens proporcionen una experiència de realitat paral•lela.
Les històries de Días estupendos tenen a veure amb aquesta sensació de cresta vital. Allà on amb més força s'expressa la vida, comença la mort.
Són històries en què la intensitat arrossega l'acció. En què, horroritzats, riem.
Alfredo Sanzol

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

El plantejament de l'obra podria comparar-se parcialment amb vides creuades, però no hi ha tals creuaments, sinó que és més aviat un seguit de contes o històries, però dramatizades, de manera que moltes vegades el darrer personatge d'una història no es mou de l'escenari i immediatament és el primer personatge de la història següent, la qual cosa, li dóna un dinamisme que nopermet que l'espectador es distregui i estigui predisposat a seguir una nova història.

Totes les històries són personatges actuals, com passa en la literatura, duts a l'extrem, de manera que podem dir que són exagerats o tant paròdics com els del Quixot, però es presenten els drames de la manera més divertida i inversemblant possible; com la parella que després de nou anys de feliç matrimoni es plantegen fer una "separació preventiva" per a evitar passar pel tràngol d'una separació traumàtica i és magnífica, corprenedora i assenyada la guia per a la vida que una mare li diu a la seva filla que encara té a la panxa. No hi ha dubte que és del millor i més divertit que ara hi ha a l'escena barcelonina.

La nostra classe

2011-07-22T23:55:00.001+02:00

de Tadeus Slobodzianek
Traducció: Joan Senent
Direcció: Carme Portaceli
Intérprets: intèrprets David Bagés / Rosa Boladeras / Jordi Brunet / Ferran Carvajal / Roger Casamajor / Lluïsa Castell / Gabriela Flores / Albert Pérez / Xavier Ripoll / Albert Triola
Teatre Lliure de Gràcia

Programa de mà:
El 1941, prop de 1.600 jueus van morir cremats a la lo¬calitat polonesa de Jedwbane. La versió oficial de la història en va responsabilitzar els ocupants nazis, però dos estudis publicats a principis d'aquest segle van de¬mostrar que els autors de la massacre van ser, de fet, els mateixos companys i veïns de les víctimes.
Partint d'aquest material històric, l'obra posa en esce¬na deu companys de classe, cinc de catòlics i cinc de jueus, que esdevenen víctimes i botxins en el moment dels fets i que, en els anys posteriors, al llarg de cator¬ze escenes/lliçons, assumiran el paper de supervivents torturats o de fantasmes permanentment presents en la ment dels assassins.

La nostra classe és una història escandalosa sobre la relació entre aquells que, durant el segle xx, es van tornar enemics sense cap raó personal, sobre la culpa col•lectiva, sobre la veritat que ningú sembla tenir ne¬cessitat de conèixer i sobre la Història, que no pot ser jutjada, que no pot tornar enrere i, moltes vegades, ni tan sols pot explicar-se.
Però l'obra no parla només de Polònia. Ens mostra tam¬bé que, com diu Thomas Bernhard, si rasquem una mica trobarem sota la nostra pell el nazi, l'intolerant, l'irra¬cional. I, tal com es va veure al nostre país durant la Guerra Civil o com ens ensenyen les pel•lícules sobre els Balcans, una circumstància aliena a nosaltres el pot fer emergir ràpidament.

Com es pot endevinar és un espectacle molt dur i cal dir que portar a l'escenari un text d'aquestes característiques és molt difícil; tanmateix, goso dir que és de les millors tasques que ens ha muntat la Carme Portaceli. Estic segur que aquesta producció marcarà un abans i un després en la trajectòria personal i professional d'aquesta gran directora teatral. No cal dir que també, com sempre, és gràcies al bon treball dels artistes, especialment si tenim en compte que és una obra coral per excel.lència en la que els actors interpreten amb la paraula, però també amb el cos, movent-se per l'escenari unes vegades com autòmates i altres com saltimbanquis: tot al servei d'un intens dramatisme i d'una crítica social i política perquè si, com es demostra, tots tenim un nazi dintre, també ens adonem del dret de la memòria històrica i alhora com alguns la corrompen.

No em deixis mai

2011-07-20T22:25:00.005+02:00

de Kazuo Ishiguro

Kazuo Ishiguro, és un escriptor britànic nascut al Japó, va néixer el 1954 a la ciutat de Nagasaki i es va traslladar a Anglaterra als sis anys. El seu pare, oceanògraf, va treballar a les plataformes petrolíferes del Mar del Nord. Va estudiar filosofia a la universitat de Kent i literatura creativa a la universitat de East Anglia.

Encara que les seves novel•les estan ambientades al passat, com ara “An artist of the floating world” (1986), situada a la seva ciutat natal després del bombardeig del 1945, ha destacat més com a autor de ciència ficció. Les seves novel•les estan escrites en primera persona i els narradors sovint mostren el fracàs humà. La tècnica de Ishiguro permet que els personatges revelin les seves imperfeccions de forma implícita al llarg de la narració, creant així un patetisme que permet al lector observar els defectes del narrador a la vegada que simpatitza amb ell.

Kazuo Ishiguro ha rebut nombrosos premis, entre els qual el Premi Booker de 1989 per l’obra “The remains of the day”, així com també l’Ordre de les arts i les lletres que atorga el Ministeri de cultura francès. Font

Com m'he posat a llegir aquest novel.la sense saber que era de ciència ficció i, molt concretament, sobre una branca que rep el nom de distopia, una paraula que desconeixia he hagut d'averiguar, el meu cervell estava en ple caos a l'inicia de la lectura; tanmateix, a poc a poc he anat traient l'entrellat. La novel.la tracta de les vivències de tres clons humans en una residència especial per a preparar-los del que serà la seva activitat principal en el futur, és a dir, quan deixin la residència.

Com al llarg de la vida no perdran l'status de clon, vol dir que sempre seran dependent dels altres, els que no són clons. El fons de la novel.la és com han d'assolir o intenten assolir la seva individuació. Com es pot endevinar això crearà conflictes personals i interpersonals.

Opto per no entrar en detalls per a no desvetllar el lector a llegir aquesta magnífica, profundament psicològica novel.la, que es llegeix amb veritable fruició i passió, per la que la recomano molt vívament i que, com es podrà veure, nosaltres no estem molt lluny del món que planteja i que els neguits dels personatges no són tan diferents als nostres.

En aquest darrer sentit val a dir que qui pugui seguir l'entrevista del vido aquí adjunt sentirà que l'autor ens diu que és tracta d'una història d'amor i que el tema principal és amor.

Com alumne d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra no em puc estar de fer esment de Javier Aparicio Masdeu que l'he tingut de professor a literatura espanyola i aquest setembre el tindré de literatura contemporània perquè és l'autor de Lecturas de Ficción Contemporánea i a la pàgina 385 referint-se a aquesta novel.la diu: "Nunca me abandones (títol castellà), su última y espléndida novela, tampoco es lo que parece, y sus hechuras de fábula futurista con ecos góticos de claustrofobia y la sordidez de Flannery O'Connor resultan el persuasivo espejismo con lo que el autor de Los restos del día le esconde al lector su verdadero objetivo: tejer una alegoría de la inmanente orfandad del individuo que funcione de manera de una fábula moral. Se nos invita a creer que se trata de una novela de ciencia-ficción, pero no lo es. Una novela de Ishiguro jamás es lo que pretende ser, sino un tramposo ejercicio de enmascaramiento del género que confunde y que desbarata el horizonte de expectativas del lector"

Desaparecer

2011-07-17T21:16:00.007+02:00

Espectacle a partir de textos d' Edgar Allan Poe traduiïts per Julio Cortázar
Director: Calixto Bieito
Intérprets: Juan Echanove i Maika Makovski
Música original de Maika Makovski
Pianista: Maika Makovsli
Teatre Romea

Desaparecer - Grec Festival de Barcelona from Barcelona Cultura on Vimeo.

Contes de terror i poemes de l'escriptor nord-amerlcà Edgar Allan Poe (1809-1849) com ara El corb o El gat negre són la base literària amb la qual Calixto Bielto ha construït el seu comiat del Teatre Romea per fer-se càrrec dels projectes internacionals del grup Focus.
El mestre del relat curt serà el seu principal company de viatge en aquesta aventura escènica, però no pas l'únic: l'acompanyen Juan Echanove, un actor amb qui ja va col•laborar a Plataforma, de Michel Houellebecq, vista al Romea l'any 2007, i Maika Makovski, la cantant i compositora mallorquina que és una de les veus més noves del panorama del rock i que, amb Bieito, afronta la seva primera experiència sobre un escenari.
Makovski ha compost per a l'espectacle una desena de cançons que giren al voltant de la idea de la desaparició i de la por d'afrontar la realitat. Tot plegat conforma un muntatge singular i ple de personalitat, on confluei¬xen la foscor de Poe, la renovadora visió de l'escena de Bieito, el talent interpretatiu d'Echanove i la potència artística de Maika Makovski.

El misterioso caso alemán

2011-07-15T13:31:00.004+02:00

Rosa Sala Rose

De aquellos polvos, vinieron estos lodos. Aquest refrany castellà és pertinent per a comentar el procés històric de la cultura alemanya perquè no podem oblidar com va acabar el trajecte. Òbviament, valorar la cadena de fets quan tot ha passat és fàcil, tanmateix, no deixa de ser un exercici interessant per a fer-nos adonar que amb les coses de la cultura no s’hi juga i sembla que s’hi va jugar, especialment si considerem que la persona que va tirar la primera pedra va ser algú que amb els anys es va anar veient que va ser més un il.luminat que no pas un erudit, potser seria més rigorós dir que no va ser un erudit en tot. Aquesta troca d’aconteixements i de personatges l’anirem desfent en les línies que segueixen i que ens serviran per a entendre millor el segle XX alemany. El motiu determinant de la perspectiva escollida és que unes decisions de caràcter cultural que es van prendre el segle XVIII van anar envolant-se al llarg del temps impregnant els més alts poders polítics, les persones que ara en diríem líders d’opinió i el poble en general, és a dir, tota la cultura alemanya en el seu sentit més ampli. Conseqüència d’aquesta cultura va ser que el poble alemany va atorgar el poder polític a l’home que va crear la màquina de matar més gran de la història.

Aquesta història comença a la biblioteca d’un comte alemany de la ciutat de Dresde, de la que n’era bibliotecari Johann Joachim Winckelmann (1717-1768). Aquest personatge havia estudiat teologia, cultura grega, història i medicina. El càrrec li va servir per a conéixer la gran col.lecció d’obres d’art que havia reunit el duc de Saxònia i per escriure la seva obra més important: Gedanken über die Nachahmung der griechischen Werke in der Malerei und Bildhauerkunst (1755) (Reflexions sobre la imitació de l’art grec en la pintura i en l’escultura). El mateix Winckelmann es va considerar l’inventor de la moderna història de l’art. Tot i així, crida l’atenció que sigui un autor citat en textos d’art actuals. Aquest fet ens mostra que, en art, l’encertava sovint: tanmateix llegim: “Hoy sabemos que hay que tomar con ciertas reservas algunos de los logros que el propio Winckelmann se atribuyó a sí mismo” . La mateixa autora d’aquestes paraules és més contundent encara quan ens fa veure que “Winckelmann no se limitó a descubrir el arte griego, sino que lo inventó”.

No ens hauria d’estranyar gaire però que inventés qui escriu en termes tan grandiloqüents com aquests: “Los más puros manantiales del arte están abiertos: dichoso quien los encuentre y los deguste. Buscar estas fuentes significa viajar a Atenas” Aquest llenguatge evidencia una psicopatologia perillosa per bé que, amb tota probabilitat, l’autor no era prou conscient de la transcendència, influència, significació i abast de les seves paraules. En el seu discurs va plantar una llavor. En unes línies anteriors a aquesta cita, l’autor escriu: “El gusto que esta nación manifestó en sus obras no ha dejado de serle peculiar; rara vez se ha alejado de Grecia sin alguna pérdida” . Evidentment no s’està referint aquí a la nació alemanya sinó a la grega, però cal no oblidar que en el segle V aC els grecs no formaven una nació i no existia aquest sentiment; Winckelmann però va sentir ja la necessitat de relacionar art i nació. Afegim-hi que aquests mots suren una mena de religiositat, que és una de les característiques del nacionalisme més essencialista.
No deixa de sorprendre encara més que una persona tan apassionada com Winckelmann proclamés que una de les virtuts dels alemanys havia de ser la contenció, una qualitat que a ell justament li mancava. El seu motto era “la noble simplicitat i la serena grandesa” perquè considerava que aquestes eren precisament les característiques de l’art grec que els alemanys havien de seguir en encaixar amb el concepte de contenció, és a dir, el no deixar-se dominar per les passions per bé que la tragèdia grega ha produït les obres més apassionades que hom es pot imaginar. Com explica Rosa Sala, conceptes com simplicitat, grandesa i noblesa ja havien estat emprats per altres autors per a referir-se a l’art, encara que no necessàriament a l’art grec. L’únic invent de Winckelmann per tant va ser el qualificatiu “stille”, que en aquest cas s’ha traduït per “serena”, podent-se traduir alhora per “calma, quietud, tranquil.litat”. És evident que aquest personatge no se sentia satisfet com a bibliotecari i sabia que n’havia de fer una de grossa per a destacar. Quan va veure unes escultures d’art grec que estaven embolicades en un magatzem i per tant no podia percebre ni amb claredat ni amb detall, en va tenir prou fent volar la seva imaginació i plasmant un dels textos més arrauxats que mai s’han escrit sobre art.

Com a mostra del que diem transcriurem unes paraules que va escriure sobre l’Apol.lo del Belvedere: “Henchido de veneración, mi pecho pareció expandirse y dilatarse. Gracias a una poderosa emoción que me situaba más allá de mí” . Aquestes poques paraules diuen molt més del que possiblement Winckelmann volia dir i tenen una significació essencial per a arribar a fons. Per una banda, encara que no sigui l’únic, està convertint l’art en una mena de religió. No negarem que l’art, en el decurs de la història, ha jugat un paper trascendental en el fet religiós perquè els símbols, que són la plasmació material del sagrat, han estat gairebé sempre motius de l’obra d’art. L’art en sí però no és la religió sinó un mitjà i el que no pot fer un crític com a tal és extasiar-se davant l’obra d’art a no ser que ens vulgui dir que aquest Apol.lo, per exemple, és obra de Déu. Si recordem que Apol.lo és el déu de la bellesa masculina, amb aquest èxtasi davant un Apol.lo es posa en evidència la inclinació sexual de Winckelmann, tal com apunta Rosa Sala. Un dels aspectes que més criden l’atenció per a qui fa aquest treball és la foscor que envolta la vida de Winckelmann. Potser per manca de prou coneixement, la impressió general és que aquesta vida resulta misteriosa, fa l’efecte de ser un home inquiet que, en lloc d’aprofundir en el seu estudi, canviava de tema. Encara que un no està obligat a la coherència, sorprèn que abandoni el protestantisme i es passi a una religió que destaca per un nombre infinit d’estàtues de colors que tenen serena grandesa però que no llueixen una noble simplicitat. No menystinguem tampoc el fet que després de tant somniar amb Roma, un cop en aquella ciutat li venen ganes d’anar a Atenes i quan més tard arriba el moment de la veritat ho deixa córrer amb excuses que s’han demostrat que no tenien cap consistència com tampoc la tenien molts dels seus arguments sobre l’estètica de l’art grec, com en el cas concret de la blancor o més ben dit de l’absència del color, entre d’altres. Tot el que s’ha dit fins ara és per a evidenciar que la principal obra de Winckelmann va ser una de les més llegides en el seu temps i va marcar indeleblement l’edifici de la cultura alemanya, una de les nacions més importants del món i temporalment la més industrial. Precisament per aquest fet el debat sobre l’acromia va durar des de 1811 fins el 1945 , més de cent anys doncs. En una societat culturalment madura i altament crítica, aquest descobriment hauria aixecat molta polsaguera pel que representa d’error arqueològic per part d’un dels països amb el pressupost més elevat però que el debat acabés el mateix any que Alemanya es feia miques ens diu que el país de la “la noble simplicitat i la serena grandesa” es va sentir colpejada en el seu sentit d’identitat nacional davant el descobriment de l’acromia grega.

La predeterminació del poble jueu a Alemanya estava cantada si considerem el que ens diu Rosa Sala arran del personatge Spiegelberg de l’obra Els bandits (1781) de Friedrich Schiller (1759-1805): “la asociación del humor con lo afrancesado y racionalista, con el personaje de Spiegelberg se percibe ya –aunque sin diferenciar mucho entre uno y otro- la ominosa asociación con lo judío… Así, con su jocosidad manifiesta, Spiegelberg encarna en gran medida el viejo tópico ideológico-cultural del judío ingenioso y dotado de toda clase de persuasivos trucos dialécticos” . En un dels seus poemes més famosos, “Els déus de Grècia”, Schiller fa una contraposició entre els déus grecs i el déu cristià: els déus grecs eren sublims perquè estaven més a prop de la natura, com corresponia a un poeta romàntic. Schiller, com Goethe, es caracteritza per seguir el camí marcat per Winckelmann en el sentit de sublimar el món clàssic, a qual cosa només s’explica per “El desacerbado entusiasmo por la antigua Grecia y los ideales que supuestament ésta representaba constituyeron el germen del neohumanismo alemán… el arte había sido apartado de la función religiosa que desempeñaba en la antigua Grecia real para pasar a convertirse en una instancia de culto por sí misma.” Aquesta citació explica el perquè Schiller va escriure un poema com el que s’ha esmentat i deixa palès que la cultura alemanya va crear una mena de falsa consciència on els artistes del classicisme transmetien unes emocions que fonamentaven no en base a una realistat viscuda sinó en base a un món imaginari vinculat a una mitologia d’una altra cultura, que ja estava morta, però de la que en quedaven unes escultures que en el seu moment tampoc no eren com els alemanys les sentien i les imaginaven. Ho creieren amb tant de fervor però que quan saberen la veritat no l’assumiren. Per altra banda, aquesta incredulitat és comprensible si tenim en compte que els alemanys van veure en l’art grec una comunió íntima amb la natura que afavoreix una capacitat superior per a la bellesa. Raó aquesta que ens fa comprendre per quin camí el poble alemany se sentia superior a la resta d’Europa tot i que ho feien extrapolant la facultat d’altri: la Grècia clàssica.
L’altre aspecte que no es pot defugir de l’art a Alemanya és que a finals del segle XVIII va prendre força el que se’n deia la religió de l’art perquè un ideal de bellesa trascendeix la pròpia natura com era la contemplació dels cossos humans, cossos ben formats. N’és l’explicació la pel.lícula de Leni Riefenstahl Olympia (Prologue) , relacionada amb les Olimpiades de Hitler , que comença a Atenes entre columnes i estàtues fins que quasi al final hi apareix el Discòbol, que s’aprofita hàbilment per fer-ne una fusió seqüencial amb un llançador de disc alemany veritable. Hi seguirà el llançador de pes, etc. Tota una retòrica visual amb l’anhel de convertir el poble alemany en hereu de la bellesa grega. Queda clar que el llegat programàtic de Winckelmann és seguit amb perfecció rigurosa.

Certament Leni Riefenstahl no va sinó seguir les instruccions del seu comitent perquè Hitler a Mi lucha escriu: “La lucha que hoy se ha desatado anhela unas metas muy elevadas: está combatiendo por su existencia una cultura que abarca milenios y que contiene, unidas, el helenismo y la germanidad” . Així doncs, si en el cas de la pel.lícula ens hem referit a una fusió visual, la interpretació d’aquestes paraules de Hitler és una fusió escrita de deu anys enrera. Sorprèn que la màxima jerarquia d’una potència mundial es “rebaixi” a fer seva la cultura museística d’un altre país. Aquí ens limitem a constatar que en el classicisme alemany no entrava el teatre pre-socràtic, encara que sí que hi va entrar la “homeromanía” .

És opinió extesa que la història en general sol ser com un péndol: a un període de seny li seguéix un període de rauxa. El protestantisme és una religió en la que el creient s’ha de guanyar el cel amb el seu propi esforç i no té l’avantatge del catòlic a qui empara una església sempre està disposada a perdonar-li tots els pecats. Aquest fet implica que el bon protestant ha de ser molt coherent en la seva conducta tot i que la cultura popular ens recorda que der Geist ist willig, aber das Fleisch, ist schwach, d’aquí que llegim “De hecho, como se ha visto, parte del secreto de la fascinación que los griegos suscitaban en Alemania era, precisamente, su carácter amoral; por lo que ofrecían una coartada potencial para desprenderse de la pesada losa inhibidora que siglos de protestantismo y algunas décadas de imperativos categóricos kantianos habían depositado sobre la nación en ciernes”. La cultura alemanya fluctuava en allò del voler i doldre perquè era impossible ésser alemany i grec, treballador i hedonista, fer un estat fort i estètic. Enmig d’aquestes contradiccions no varen faltar veus que tenien la percepció de l’anomalia, que alhora anava acompanyada, com ja s’ha dit, de manca de sentit de l’humor. Així, la paròdia que va fer Heinrich Heine a “Los dioses en el exilio” és interessant perquè evidencia que no tothom veia l’ideal clàssic de semblant manera; una aportació més matisada va ser la de Friedrch Hölderlin que sense dissimular l’admiració pels grecs no renuncia a un sentit crític: “Pero lo propio debe aprenderse tan a fondo como lo ajeno. Por ello los griegos nos son tan imprescindibles, sólo que precisamente en lo que nos es propio, lo nacional, no podremos alcanzarles, porque, como ya he dicho, el uso libre de lo propio es lo más difícil” . Un pas interessant i original de Hölderlin és que va fer un sincretisme entre el déu cristià i els déus grecs i va assenyalar com la literatura s’havia d’apropar als clàssics. La seva norma era: consciència, convenciment i propòsit, sense perdre el que és propi dels alemanys, la sobrietat i sabent plasmar alhora el que pertany als grecs, el pathos sagrat, el foc del cel; tanmateix, no com una regla, sinó amb llibertat creativa.

És un mal de l’espècie humana no saber-se acceptar i no reconéixer les pròpies limitacions, però això es podria entendre d’un país que se sent maltractat per la història com podria ser Polònia que gairebé sempre se l’han repartida els altres. No és però aquest el cas d’Alemanya. Malgrat que Frederich de Prússia parlava francès, la seva unificació fou molt tardana, però no la unió duanera que fou un gran ajut per a la seva revolució industrial i essencial per a crear una densa xarxa ferroviària, la qual cosa vol dir que la nació alemanya es solidificava abans de ser un estat.

El problema doncs rau en la llavor plantada per Wkinckelmann: “la noble simplicitat i la serena grandesa”. Aquest lema és atractiu però també és buit de contingut real. És parell a qualsevol declaració de bones intencions perquè dona peu a fer el que es vulgui. Winckelmann va fer un programa cultural amb ramificacions polítiques. Mentre per un banda, Himmler mantenia la visió filogermànica de Heinrich Himmler que, com es diu avui, va cercar el Grial a Montserrat, per l’altra banda Hitler pertanyia a la línia filohelenista i en comparar els clàssics amb els germànics deia “nos acurrucábamos al raso alrededor de hogueras cuando Grecia y Roma ya habían alcanzado su más alto grado de esplendor” . És indubtable que un complex d’inferioritrat no permet dur una tasca de serena grandesa per al govern d’un país: l’aventura de Hitler de voler demostrar al món que Alemanya ara sí seria capaç d’estar per sobre de totes les nacions, ens apareix com una conseqüència lògica. Malgrat el convenciment que l’obra de Winckelmann no es pot considerar positiva per a la cultura alemanya i que el nazisme en podria haver estat una conseqüència, queda aquí com una especulació més que una demostració perquè les ciències socials no són ciència i, a més, cal tenir present que una de les principals característiques del nazisme va ser el seu antisemitisme. En aquest sentit hem de tenir present que l’artista més filogermànic de la història és Richard Wagner, que va dir que “aquel que venere el arte tendrá, necesariamente, que odiar a los judíos” , per tant, el tema queda obert a falta d’un hipotètic debat Winckelmann-Wagner, serena bellesa-art amb odi.

Luces de Bohemía

2011-07-12T23:55:00.007+02:00

de Valle Inclán
Direcció/Adaptació: Oriol Broggi
Intèrprets
Lluís Soler
Xavier Boada
Màrcia Cisteró
Manel Dueso
Camilo García
Marissa Josa
Jordi Martínez
Jacob Torres
Teatre: Biblioteca de Catalunya

No hi ha dubte que Luces de Bohemia és l'obra més important de Valle Inclán i en la que s'hi fa una antològica referència al esperpento.

La Trieste de Magris

2011-07-11T13:47:00.000+02:00

És el nom que el CCCB ha posat a l'exposició que ha acabat el 17 de juliol. Aquesta exposició és una més dins d'un cicle que ja té anys en la que s'ha relacionat un gran escriptor amb la seva ciutat, així hem pogut veure el Buenos Aires de Borges, el Dublín de Joyce, etc.Si no cal dir que cada escriptor és un món, també la seva ciutat o totes les ciutats tenen un món propi. El més peculiar de Trieste és que és una ciutat frontera, situada en un extrem de la Mar Adriàtica, a la regió Friuli-Venecia Julia, ha esdevingut pionera del que ara en diem multiculturalitat, per la gran varietat de races, ètnies i cultures que hi ha, especialmente de la Mediterrània i de l'est d'Europa. D'aquí que hi hagi alhora una gran varietat de religions que es palesa en l'església greco-ortodoxa de Sant Nicoló dels grecs, l'església serbo-ortodoxa de Sant Spiridione, el temple israelític i diverses esglésies catòliques. Aquest fet va fer de Trieste una ciutat internacional que esdevingué la meca de molts escriptors.

El tema no s'acaba aquí i aquestes línies només són per subratllar que ha estat una exposició molt ben muntada; del muntatge el més impressionat per mi ha estat l'interior del psiquiàtric i una llibreria.

Per altra banda, cal afegir que el filòsof Claudio Magris és un visitant regular del CCCB i la seva obra és molt traduïda, amb el català inclòs. Fet que explica que en l'exposició hi hagi una mostra de les edicions de Magris, així com també dels molts altres autors que han fet literatura amb Trieste com a referència.

Realisme(s). L’empremta de Courbet

2011-07-09T00:23:00.010+02:00

A qui es prengui la molèstia de visitar aquest blog li recomano molt vívament que escolti el qye ens diu Mª Teresa Ocaña i Gomà, Directora del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) perquè per un estudiant d'art, que no erudit, no pot entendre que l'exposició es digui "realismes" quan de moviment realista a la pintura només se'n reconeix un, que va anar del 1840 fins el 1870-1880. I per descomptat el que costa més d'entendre doncs és la presència d'Antoni Tàpies.

Estic d'acord, car és de manual, amb el que diu la directora del museu, que el realisme va ser un moviment, que no un estil, del segle XIX. El realisme va ser precedit pel romanticisme que va significar en la història de l'art l'aparició de la figura de l'artista ja com l'entenem ara i que el realisme ho va accentuar i es podria dir que la seva culminació en aquest accent la principal i, possiblement, encara indiscutible figura és Salvador Dalí. Evidentment aquest aspecte de la figura de l'artista no és l'únic del realisme, encara que hi està relacionat perquè a partir del romanticisme la figura de l'artista té una faceta social, però també artística perquè en qualsevol cas el més important serà, cada vegada més, la mirada de l'artista.

Així el pintor realista té una preocupació màxima: plasmar en el llenç la realitat tal com el l'ha vista perquè, no hem d'oblidar, que l'obra es fa sempre després, a l'estudi. La plasmació de la realitat en el moment real vindrà en la pintura a l'exterior, à plain air, és a dir, l'impressionisme.

Com l'objectiu del pintor era l'art d'allò real, els artistes realistes tenien, com havia de ser en plena Revolució Indusdtrial, una vocació científica per una banda, i com també toca al voltant del 1848, una vocació revolucionària, provocadora.

Fetes aquestes dues observacions és força interessant el plantejament del MNAC i cal aplaudir, en primer lloc, l'estada per uns dies a Barcelona d'unes quantes peces importants de Gustave Courbet, el pintor realista més important de la història de l'art, però també cal aplaudir que se l'hagi relacionat amb el pintor realista més important a nivell peninsular, Martí Alsina, que va conéixer a Courbet. També altres pintors realistes catalans i, com justifica la directora una mostra "realilsta" que va de Murillo a Tàpies.

www.btvnoticies.cat

Deconstruint el vi català (petit tast)

2011-07-03T14:08:00.001+02:00

Martha Graham Dance Company

2011-07-02T22:02:00.010+02:00

Gran Teatre Liceu
Martha Graham Dance Company

Giselle

2011-06-25T22:06:00.003+02:00

GUIÓ: David Campos
VERSIÓ: David Campos
COREOGRAFIA: David Campos
MÚSICA ORIGINAL: Adolphe Adam
ADAPTACIÓ MUSICAL: Llorenç Peris
MESTRE DE BALLET I REPETICIÓ: Irene Sabas
INTÈRPRETS:
Jesús Pastor (Albrecht. Ballarí principal de l'American Ballet Theatre)
Vincent Gros (Albrecht)
Aileen Gallinera (Giselle)
Elline Damian (Giselle)
Eva Basulto
Karina Campos
Lea Baduria
Raquel Gil
Camile Margaux
Eduardo Espejo
Jerome Peytour
Miguel Rodríguez
Carlos Pires
Teatre Goya

Interessant coreografia basada en un argument nou que parteix de les dones víctimes fatals de la violència de gènere que es converteixen en dones d'aigua

El misantrop

2011-06-18T02:09:00.008+02:00

de Molière
Traducció: Sergi Belbel
Direcció i il·luminació: Georges Lavaudant
Intérprets:
Jordi Boixaderas és Alceste
Jordi Bosch és Philinte
Lluís Soler és Oronte
Marta Marco és Célimène
Anna Ycobalzeta és Éliante
Rosa Novell és Arsinoé
Carles Martínez és Acaste, marquès
Jordi Martínez és Clitandre, marquès
Ramon Giró és un guarda de la marescalia de França
Miquel Bonet és Dubois, criat d’Alceste
Criats
Andreu Banús
Ignasi Campmany
Òscar García
David Ortega
Xesco Pintó
Ireneu Tranis
Teatre Nacional de Catalunya

Deconstruint el vi català

2011-06-15T22:00:00.003+02:00

No hi ha dubte que el meu blog favorit a la xarxa és DECONSTRUINT EL VI CATALÀ per la senzilla raó que un dels dos cervells del blog és el meu gendre i que, per tant, que s'hagi aconseguit que Ferran Adrià hagi fet aquest gest és motiu de satisfacció pels que porten el blog perquè, com queda clar, el blog no és el més important, sinó el documental que estan fent.

Copenhaguen

2011-06-02T23:07:00.003+02:00

de Michael Frayn
Direcció: Ramon Simó
Intérprets:
Rosa Renom
Lluís Marco
Pere Arquillué
Teatre Nacional de Catalunya

Miguel Angel Rodriguez 59 segundos Nazi

2011-04-25T22:48:00.002+02:00

MIGUEL ÁNGEL RODRÍGUEZ, CONDENADO A PAGAR 30.000 EUROS POR INJURIAR AL DOCTOR LUIS MONTES, PRESIDENTE FEDERAL DE DMD.

El que fuera portavoz del Gobierno de José María Aznar, Miguel Ángel Rodríguez, deberá pagar 30.000 euros al doctor Luis Montes por haberle injuriado, llamándole nazi, en dos tertulias televisivas. Así lo ha establecido el titular del juzgado de lo Penal número 8 de Madrid.

El juez también obliga a Rodríguez a pagar una multa de 30 euros diarios durante 11 meses, por un delito continuado de injurias, cometido con publicidad, así como al pago de las costasprocesales, incluidas las de la acusación particular.

La Fiscalía solicitó, en el juicio celebrado el pasado 5 de enero, dos años de cárcel y 20.000 euros de indemnización. La acusación particular, 60.000 euros de indemnización.

"La afirmación de que alguien es un genocida, un nazi, es un insulto grave", señala el juzgado madrileño antes de concluir que la intención de Rodríguez era "lesionar la dignidad del querellante, al que despreciaba".

Montes se ha mostrado esta mañana satisfecho por el auto judicial. "Puede sentar un precedente para estos bocazas que se permiten decir en medios de comunicación lo que les parece, sin contrastar", ha asegurado.

Los hechos se remontan a enero y febrero de 2008. Rodríguez acudió primero al programa 59 segundos, de Televisión Española, y unas semanas más tarde a La Noria, de Telecinco. Como tertuliano, arremetió contra el médico del Hospital Severo Ochoa de Leganés, equiparándolo con un nazi.

Rodríguez pasó por alto que una semanas antes la Audiencia Provincial de Madrid había emitido un auto en que determinaba que no se podía demostrar que Montes y su equipo hubieran actuado mal. Se dio carpetazo así al caso de las supuestas sedaciones excesivas a pacientes terminales en las Urgencias del hospital, que saltaron a la luz pública por una denuncia anónima que el Gobierno de Esperanza Aguirre validó. Montes y su equipo fueron relegados de sus funciones, acusados de haber matado a centenares de personas al sedarlas en su agonía.

Después de que la Justicia diera la razón a Montes, varios tertulianos y comunicadores ligados a medios conservadores continuaron arremetiendo contra los médicos. Montes y varios miembros de su equipo mantienen diferentes causas abiertas en los tribunales por las injurias y calumnias sufridas. Entre ellas, contra el ex director del matinal de la Cope, Federico Jiménez Losantos.

La Mona de Pasqua

2011-04-24T12:56:00.001+02:00

Cinc dies a Punta de's Mut, Empordà.

2011-04-23T22:12:00.000+02:00

Cinc dies a Còrdova

2011-04-22T18:31:00.001+02:00

Petits crims conjugals

2011-04-15T00:23:00.002+02:00

d'Eric-Emmanuel Schmitt
Direcció Xicu Masó
Traducció: Sergi Belbel
Intérprets:
Ramon Madaula
Laura Conejero
TEATRE POLIORAMA

L'Eixample vota per la independència

2011-04-10T10:33:00.003+02:00

Dues dones que ballen

2011-03-25T23:29:00.005+01:00

de Josep Maria Benet i Jornet
Direcció: Xavier Albertí
Intérprets: Anna Lizaran i Alícia Pérez
Teatre Lliure de Gràcia

SAGARRA DIT PER ROSA-MARIA SARDÀ

2011-03-22T23:19:00.004+01:00

Teatre Lliure de Gràcia
Direcció: Carme Cané
Intérprets:
Rosa Maria Sardà
Mercè Pons
Rosa Vila

L'EIXAMPLE DECIDEIX

2011-03-19T10:24:00.002+01:00

i naturalment L'HERALD DE L'EIXAMPLE se n'ha de fer ressò

Truca un inspector

2011-03-04T14:03:00.001+01:00

TEATRE GOYAAUTOR: J.B. Priestley
TRADUCCIÓ: Joan Sellent
DIRECCIÓ: Josep Maria Pou
REPARTIMENT:
Josep Maria Pou (Inspector Goole)
Carles Canut (Arthur Birling)
Victòria Pagès (Sybil Birling)
Ruben Ametllé (Gerald Croft)
Paula Blanco (Sheila Birling)
David Marcé (Eric Birling)

Un mes al camp

2011-02-25T23:52:00.003+01:00

de Ivan Turguénev
Traducció:Miquel Cabal Guarro
Versió:Joan Sellent
Direcció i dramatúrgia
Josep Maria Mestres
Intérprets:
Oriol Agell és Kólia
Míriam Alamany és Lizaveta
Sílvia Bel és Natàlia
Xavier Boada és Arkadi
Josep Manuel Casany és Rakitin
Tilda Espluga és Kàtia
Robert González és Aleksei
Max Jiménez és Kólia
Carles Martínez és Xpiguelski
Joan Raja és Bolxintsov
Hans Richter és Schaaf
Adrià Roca és Kólia
Carme Sansa és Anna Semiónovna
David Segú és Matvei
Diana Torné és Vérotxka
Ireneu Tranis és el Criat
Alba Valldaura és la Criada
Teatre Nacional de Catalunya

CELEBRACIÓ

2011-02-05T00:27:00.001+01:00

de Harold Pinter.
Direcció Lluís Pasqual
Intèrprets:
Jordi Bosch Marc / Roger Coma Javier / Eduard Farelo Albert / Míriam Iscla Marta / Marta Marco Júlia / Àngels Moll Sònia / Boris Ruiz cambrer / Pep Sais Ricard / Clara Segura Suki

El Rei Joan Carles I i Catalunya Ràdio

2011-01-08T19:51:00.003+01:00

Una bona part d'espanyols no sap encara assumir el significat de paraules com democràcia, feixisme, monarquia, república, socialisme, capitalisme, etc.

Aquí i avui voldria comentar una mica el concepte de monarquia.

Tothom sap que es tracta d'una figura que ve de molt lluny en el temps i que ha passat per diferents etapes, però hi ha una etapa que va quedar marcada a Europa d'una manera molt significativa. Amb l'emperador romà Constantí es va començar a relacionar el rei com el representant de Déu a la terra, que va ser l'orígen del que s'entén per monarquia absoluta, de manera que el rei no era elegit, sinó ungit.

Amb la democratització van aparéixer molt lentament les monarquies constitucionals en les que qui mana ja no és el rei, sinó els representants del poble. Això vol dir que a la pràctica el funcionament és republicà, però que en lloc d'un president es manté el monarca com a representant de l'Estat.

Precisament perquè el rei representa l'Estat se li deu un respecte, però aquest respecte no ens ha de dur a convertir el rei amb una mena d'home sobre home o d'home sagrat. El shakesperià Ricard II tira el mirall al terra quan s'adona que és un home com els altres; estic segur que l'actual rei d'Espanya sap molt bé que també és un home com els altres, però el que costa d'entendre que els periodistes i la seu a Catalunya del Partit Popular facin escarafalls perquè els de Catalunya Ràdio l'hi hagin fet un broma.

El cas curiós és que es parli dels filtres que hi ha al palau abans una trucada no arriba a l'orella del rei. Què vol dir això dels filtres? ¿Vol dir això que ara posaran un altre filtre? ¿Paguem impostos per mantenir aquesta mena de filtres? Crec que això és perdre els papers si és cert que hi ha més d'una persona per a filtrar una trucada dirigida al rei.

Concretament la notícia de La Vanguardia acaba així: "El representante popular ha lamentado como catalán "la mala imagen que pueden dar desde un medio público" y ha querido remarcar el "afecto que la mayoría de los catalanes tenemos por la figura del Rey Juan Carlos y la institución que representa".

Crec que la majoria dels catalans que hem viscut la transició política sentim un sincer respecte pel rei i precisament per això la broma de Catalunya Ràdio no dóna cap "mala imagen" a la monarquia, el que passa és que Catalunya Ràdio està majoritàriament controlada per partits catalans i deixa en minoria el partit que va portar l'Estatut al Tribunal Constitucional.

Agost

2010-12-23T19:06:00.004+01:00

de Tracy Letts
Teatre Nacional de Catalunya
Intérprets:
Jordi Banacolocha
Abel Folk
Montse German
Maife Gil
Anna Lizaran
Almudena Lomba
Òscar Molina
Clara de Ramon
Rosa Renom
Albert Triola
Manuel Veiga
Carles Velat
Emma Vilarasau

Bon Nadal

2010-12-21T15:07:00.002+01:00

La fotografia està feta aquesta setmana
a la plaça de Sant Jaume de Barcelona

Fin de partida

2010-12-18T01:02:00.004+01:00

de Samuel Becket

Teatre Lliure

Intérprets:
Lola Cordón / José Luis Gómez / Ramón Pons / Susi Sánchez

Aquesta representació és una producció del Teatro de la Abadía, de Madrid, la qual cosa ja és d'entrada una garantia.

Val a dir que ningú no discuteix la validesa d'un text de Samuel Beckett, però la veritat és que una obra molt dura per a l'espectador i si l'espectador té agorafòbia el millor que pot fer és no anar-hi i si ja té l'entrada que es quedi al bar del teatre que des de la darrera remodelació està força bé.

L'HORT DELS CIRERERS

2010-11-28T00:02:00.003+01:00

d'Anton Txèkhov
Teatre Romea
versió David Mamet
Direcció Julio Manrique

Una crítica

VIDA PRIVADA

2010-11-21T00:21:00.002+01:00

de Josep Maria de Sagarra.
Adaptació i direcció: Xavier Albertí
Teatre Lliure - Montjuïc

Video

Vegeu la crítica d'Andreu Satorra

Misteri de dolor

2010-11-06T00:29:00.000+01:00

d'Adrià Gual.
Director Manuel Dueso
Teatre Nacional de Catalunya

M'ha agradat força l'obra, especialment si tenim en compte quan va ser escrita, vull dir que s'havia de ser molt valent per posar a l'escenari un text com aquest. De tota manera m'anticipo a la possible lectora anònima d'aquesta entrada per a dir que l'acció de la noia d'abaixar els pantalons del noi que desitja no solament és innecessària, sinó que no respon al personatge. Maria Rodríguez Soto fa el paper d'una noia que encara no sap res de les coses del sexe, apart de somniar i plorar al llit, però encara no ha tingut mai un home als braços i tot de cop li'n treu els pantalons, com una experta; tot el contrari de la Maggie de la famosa i recent obra de Tennessee Williams que fan al Teatre LLiure que ja és una dona amb anys casada.

De tota manera aquest desajust no treu que es tracta d'una gran peça literària del nostre Adrià Gual

Joan Maragall, la llei d'amor

2010-10-15T22:47:00.004+02:00

Una adaptació de
Carles Guillén
i Joan Ollé sobre
l'obra de Joan Maragall

Pels que som admiradors de la figura i de l'obra de Joan Maragall una proposta en forma teatral com aquesta és d'agrair; tanmateix, com el teatre no és un espectacle de masses, les masses seguiran ignorant qui va ser Joan Maragall, cosa que és una veritable pena. Avui dia, que veiem les batalles ideològiques entre els mitjans de comunicació social, tenint en compte que Maragall era periodista podem adonar-nos que aquestes baralles han existit sempre, però Maragall va ser un home eminentment ètic, objectiu i profundament cristià, una cristianisme més proper a l'ètica i el perdó que no el càstig; per tant, és dir que avui faria falta un periodisme maragallià.

Teatre Nacional de Catalunya

Gata sobre teulada de zinc calenta

2010-10-08T23:03:00.002+02:00

de Tennessee Williams

Teatre Lliure

El pregó de Joan Margarit

2010-09-24T23:06:00.004+02:00

Fa fàstic sentir d'Alberto Fernández Díaz que tracti a Joan Margarit de vocero nacionalista, si aquest és el númeo 1 del PP a l'Ajuntament de Barcelona produeix vergonya per la poca cultura que demostren les seves paraules.

Recordo que fa anys Mercè Rodoreda va fer un magnífic pregó per la Festa Major de Barcelona, la Mercè; però he de reconéixer que el pregó fet avui per Joan Margarit és també prfecte, especialment si tenim en compte el moment que vivim.

QUATRE DIES A LITUÀNIA

2010-08-21T20:07:00.002+02:00

Recomano clicar la creu que hi ha abaix, a la dreta, per tal de treure aquesta cosa carrincle que tapa part de la fotografia.

Cinquanta hores a Letònia

2010-08-19T23:14:00.002+02:00

Recomano clicar la creu que hi ha abaix, a la dreta, per tal de treure aquesta cosa carrincle que tapa part de la fotografia.

Cinquanta hores a Estònia

2010-08-17T19:19:00.002+02:00

Recomano clicar la creu que hi ha abaix, a la dreta, per tal de treure aquesta cosa carrincle que tapa part de la fotografia.

Al MAGAZINE de LA VANGUARDIA avui

2010-08-01T17:44:00.004+02:00

A la memòria del meu pare

2010-07-24T19:53:00.008+02:00

Amb aquest mateix títol el 27 juny 2007 ja va haver una entrada amb l'excusa que aleshores feia 103 anys que havia nascut el meu pare.

Tal com deia aleshores el meu pare va néixer a l'Havana a la casa dels Comtes de la Mortera i quan la comtessa era vídua va fer el necessari per a què el meu pare estudiés el que volgués a càrrec del comtat. Aquesta comtessa tenia dues filles i quan la que va heretar el títol es va casar amb Gabriel Maura, aleshores va ser aquest qui va fer el seguiment del meu pare fins que acabés els estudis.

Com Gabriel Maura era historiador es va establir una correspondència amb el meu pare a fi i efecte que l'hi informés dels esdeveniments polítics de Barcelona. Per raons que no venen al cas aquesta relació es va acabar just quan es va declarar la República. Poc abans Alfons XIII li havia atorgat el títol de Duc de Maura, tant per haver estat ministre com a compensació dels mèrits del seu pare Antonio Maura.

El cas és que de tant en tant m'ha vingut la curiositat de saber què en queda d'aquella correspodència encara que els dos corresponsals ja no són en aquest món.

A tot això s'hi ha afegit que aquest curs 2010/2011 faré el tercer any d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra (Perfil: Estudis històrics), la qual cosa m'ha fet interessar per l'esmentada relació epistolar perquè no hi ha cap dubte que les cartes del meu pare serien una font interessantíssima del que en historiografia se'n diu font primària.

Com vaig comentar aquests detalls del meu pare el professor d'Història Contemporània que he tingut aquest darrer trimestre, em va donar les dades per a què em posés amb contacte amb la Fundación Antonio Maura, que segur estaria molt ben atès. Així va ser i després d'algunes converses amb el Secretari de la Fundació Alfonso Berenguer Pérez Maura de la Peña es va averiguar que del meu pare només hi havia una carta. Val a dir que l'actual Duc de Maura és el seu germà Ramiro
Naturalment que a una carta no li podem dir que sigui un material historiogràfic, però des del punt de vista emocional no perd un gram d'importància, es tracta d'una carta datada el 6 desembre 1920 i té l'especial interès per ser just en la què el meu pare comunicava a Gabriel Maura que s'anava a casar amb qui esdevindria la meva mare. Això seria el dia 20 del mateix mes de desembre. La casualitat ha volgut que el mateix dia cinquanta-quatre anys després em casava jo.

Així doncs ahir divendres em vaig estrenar amb el tren d'alta velocitat i a les onze del matí visitava l'esmentada fundació i, com esperava, atès per Alfonso Pérez Maura. Certament tenir a les mans la carta del meu pare em va emocionar. Una vegada més vaig poder admirar la seva perfecta i bella cal.ligrafia. No cal dir que em vaig endur una fotocòpia.

Com ja se sap, les fundacions no estan passant pel seu millor moment i vaig comprar un parell de llibres, que es poden veure en aquesta entrada. El de l'inventarí es justifica perquè encara que només hi hagi una carta del meu pare, per les arxiveres va ser raó suficient per a què hi figuri en l'índex. L'adquisició del llibre del que Gabriel Maura és co-autor es justifica d'una manera més ambígua, tal vegada forçada, perquè cal suposar que per a escriure aquest llibre Gabriel Maura va fer ús, per mínim que fos, de la informació que el meu pare li havia enviat des d'abans del 1920 fins l'abril del 1931 o la República.

Després de tres hores de petar la xerrada a la fundació, la meva muller i jo vam sortir per fer un piscolabis prop de l'exposició de Turner.

La hipocresia del nacionalisme espanyol

2010-07-11T23:25:00.003+02:00

Un dels molts arguments que darrerament hem pogut sentir i llegir en els mitjans cada vegada que es produeix alguna reclamació dels catalans és que amb la crisi que hi ha a Espanya el país no està per atendre el victimisme dels catalans. Primer s'ha de resolde la crisi i després ja en parlarem, que no és tenir visió d'Estat fer reclamacions territorials quan hi ha problemes més importants.

El cas curiós és que portem setmanes que el tema de l'Estatut ha quedat força tapat pel futbol. Quan escric això he sentit que Espanya s'ha proclamat campiona mundial de futbol. Espanya ha guanyat? Què ha guanyat Espanya? Una copa. Exactament ha guanyat una copa i res més. Quina part em toca d'aquesta copa? Com estem en plena crisi, suposo que ens diran quan ha guanyat cada jugador i l'entrenador que han participat amb aquesta contesa. És del nacionalisme més obscè dir que Espanya ha guanyat i no saber quans diners ens ha costat aquesta competició. Aleshores ens adonem que es pot parlar de futbol tranquilament perquè això no té res a veure amb la crisi, però parlar de les reivindicacions dels drets dels catalans és perjudicial per Espanya perquè el més important ara es resoldre la crisi, de moment ja ens han fet un gol i ens l'ha fet un jugador del Barça. Moltes gràcies.

Espanya no ens convé

2010-07-11T00:51:00.005+02:00

La primera Diada mig legal que es va fer quan Franco era mort i enterrat es va fer a Sant Boi, vaig ser-hi i vaig seguir els parlaments de Jordi Carbonell, Miquel Roca i Octavi Saltor. També vaig participar a la famosa Diada de 1977, va ser famosa arreu del món perquè hi varen participar més d'un milió de persones. Un dels aspectes significatius d'aquelles dues diades nacionals era que s'hi havia banderes estelades, no eren la nota significativa, senzillament es volia LLibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia. Aleshores hi havia catalanistes i nacionalistes, però uns i altres volíem que Espanya esdevingués un país normal, democràtic i que respectés el fet diferencial català que s'havia de concretar amb un Estatut d'autonomia.

Això no va ser prou ben entès i per a aigualir els anomenats "nacionalismes perifèrics" -car el nacionalisme espanyol no és perifèric, sinó l'únic que és fruit d'una llei natural- doncs per a aigualir els nacionalismes de poca talla es va fundar l'Estat de les Autonomies. La idea potser no era del tot dolenta si ens havia de fer d'Espanya un Estat Federal. Al cap d'uns anys Pasqual Maragall amb molt bon criteri va parlar del federalisme asimètric i totes les parts varen mofar-se.

Del què ha fet el Tribunal Constitucional ab el segon Estatut de Catalunya no cal que ho digui perquè ja se sap prou bé. El resultat és que a la manifestació d'avui he vist més banderes estelades que mai. I és que ha quedat clara una cosa, Espanya no ens serveix. Catalunya ha de cercar la independència No hi ha dubte que si el Rei Joan Carles I d'Espanya vol continuar essent el rei de tots els espanyols, és a dir, també dels catalans, hauria de convocar els dirigents de tots els partits en representació a les Corts i a tots els membres del Tribunal Constitucional a fi i efecte anul.lar la sentència perquè és un tribunal que legalment estava caducat i políticament està mort.

Espanya? Constitució? Democràcia!

Barcelona, la meva ciutat i el Barça

2010-05-16T20:50:00.002+02:00

VISCA EL BARÇA!
M'avorreix veure un partit de futbol, però
que perdi el Barcelona no ho puc suportar.

Res de nou al Vaticà

2010-03-22T18:12:00.005+01:00

El 1686 el Vaticà va condemnà el tràfic d'esclaus, però no va prendre cap mesura contra els negrers.

En els darrers anys, el Vaticà, dia sí i l'altre també, condemna els delictes sexuals (pederàstia, abús d menors, etc.), però no condemna d'una manera convincent els culpables.

Ahir el Papa va afegir la gota que ha fet besar el vas al dir aquelles paraules de Jesús, que en un altre context va dir que "qui estigui lliure de culpa tiri la primera pedra". És vergonyós, cínic i insultant a la intel.ligència dir aquests mots de Jesús. Evidentment no va ser tot el que va dir ahir, va dir que s'ha de ser intransigent amb el pecat i indulgent amb les persones. Igual que el 1686.

Fa pocs dies tots hem pogut sentir al secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, Juan Antonio Martínez Camino, dir que no oden combregar els polítics catòlics que votin a favor del dret d'avortar. Sembla doncs que aquest vot és més greu que abusar de menors.

Un altre aspecte que és molt oportú assenyalar és que en el discurs de l'actual papa hi ha una explícita tendència a ser crític amb el relativisme que actualment domina el pensament. És segur que el relativisme té aspectes negatius, però precisament això de ser indulgent, que equival a ser comprensiu, a saber perdonar, porta a un relativisme. Quan els principis morals no són clar, és precisament quan es pot millor entendre la comprensió, la indulgència.

CINC NITS A PARIS

2010-01-02T22:14:00.001+01:00

Bon Nadal blocaire

2009-12-21T09:13:00.002+01:00

24-27 Setembre a Zagreb, Croàcia

2009-11-02T00:31:00.000+01:00

Pel sud del Vietnam

2009-09-15T15:53:00.001+02:00

Pel centre de Vietnam

2009-08-23T09:16:00.001+02:00

Pel nord del Vietnam

2009-08-21T16:48:00.000+02:00

2 jubilacions, 2 dones i 1 món que s'acaba

2009-08-02T20:01:00.000+02:00

La primera fotografia, feta abans d'ahir, mostra la Mercè quan arriba de la feina i entra a casa ja com a jubilada. El moment de la foto representa l'instant en què deixa al seu darrera 51 anys de vida laboral i 46 anys a l'empresa a la qual ha dedicat pràcticament tota la seva vida.

La segona fotografia, feta ahir, mostra la Margarita a la seva parada de la plaça el dia de la seva jubilació. El moment de la foto representa no solament el final de la seva vida com a treballadora autònoma, sinó també el darrer dia de la parada, una parada que té història perquè fou inaugurada per la seva mare, de qui va heretar l'ofici de peixatera.

Si m'ha semblat pertinent dedicar aquests entrada a la meva dona i a la peixetera que m'ha servit el peix els darrers anys és per unes coincidències.

Les dues van fer els seixanta-cinc anys el març i s'han jubilat gairebé el mateix dia, però allò realment significatiu és que ambdues representen d'alguna manera el final d'una època: el final de molts oficis o d'habilitats adquirides a la feina o a l'escola per a ser més útils en el treball.

La Mercè va tenir clar des del principi que volia ser secretària i va adquirir tots els coneixements que aleshores es demanaven per ser una secretària de primera: francès, anglès i taquimeca (taquigrafia i mecanografia). La Margarida, com ja he apuntat, va aprendre l'ofici a la feina, al costat de la seva mare. Aquest ofici no demana escola, però sí molts anys d'entrega. La peixetera no es fa solament a la plaça perquè no tot es resumeix en posar bé la parada, tallar bé el peix i explicar al client la millor manera de cuinar-lo, sinó en saber-ne comprar.

Fa anys, per ser exactes el 26 Gener 2006 , vaig tenir la sort d'anar a Mercabarna amb la Margarita i vaig poder veure com comprava i el respecte que tenia guanyat en els homes del Mercat del Peix. La seva jubilació no solament és una pèrdua pel Mercat del Ninot, sinó que ho és per Barcelona. Els primers que se n'adonaran seran els seus proveïdors que trobaran a faltar una senyora exigent, complidora i que era la parada que venia més, precisament per això també la trobarem a faltar els qui érem els seus clients perquè si no era imprescindible, sí que és irrepetible.

El món de les secretàries també ha canviat molt, la seva transformació fa que avui dia el concepte de secretària sigui tot un altre perquè no tenen els coneixements de les secretàries d'abans, però és que els directius d'avui tampoc dicten les cartes, sinó que ells mateixos escriuen els emails.

Certament és un món que s'acaba perquè els dos exemples exposats són ampliables a moltes altres professions i oficis.

Felicitats a la Margarita i a la Mercè

Casament de l'Elisava amb el Manel

2009-06-28T19:20:00.000+02:00

Setmana Santa a Tànger

2009-06-12T23:47:00.002+02:00

Vindicació artístico-democràtica

2009-03-29T09:27:00.001+02:00

Avís a navegants: la foto de l'esquerra és ful (fake), està feta amb la tècnica del Photoshop, però... podria ser veritable.

Aquesta escultura és de l'artista nordamericà Alexander Calder (1898-1976) i l'obra es diu Quatre ales, 1972.
Si no vaig errat en base a l'amistat entre Calder i Joan Miró l'escultura va ser donada a la ciutat de Barcelona.

Va ser pel 1976 quan aquesta obra va venir a Barcelona i fou allotjada a l’Avinguda Pau Casals, que aleshores es deia General Goded, tocant a la plaça Francesc Macià, que aleshores es deia Calvo Sotelo. Els veïns d’aquesta zona tenien ja la fama de ser els més conservadors i els més carques de Barcelona, fins al punt que el castellà emprat per les famíles catalanes de la zona (car era más fino) se li deia castellà de Calvo Sotelo (pel nom de la plaça i no pel nom del polític feixista que donà nom a la plaça).

Aquests veïns van dir que l’obra “perturbaba el gusto” i van aconseguir de l’Ajuntament que l’obra fos retirada i marxés cap a on encara hi és. Cal dir que aquell era el lloc perfecte perquè el saló, l'Avinguda Pau Casals, és un nexe entre el jardí de la plaça Francesc Macià i el jardí del Turo Park, dos bells jardins dissenyats per l’arquitecte Rubió i Tuduri.

Quan l’Ajuntament democràtic va canviar el nom del saló i més tard va posar una escultura de Viladomat que representa Pau Casals assegut, tocant el violoncel; es va perdre l’oportunitat de recuperar l’obra de Calder que dialogaria entre els dos jardins de Rubió i Tuduri, la qual cosa és impossible amb la de Viladomat que resulta massa petita i queda com perduda en aquest generós espai, com evidencia la fotografia que tenim a la dreta i aquesta fotografia no és ful, sinó que ben actual.

Vull deixar clar que ámb aquesta entrada al blog no vull desprestigiar a l'escultor Viladomat perquè considero que és una escultura que dignifica a la persona que es vol homenatjar i recordar, Pau Casals. Jo crec que aquesta escultura estaria molt millor en una plaça petita, potser a Ciutat Vella o en algun lloc de Catalunya prop d'un conservatori de música; tanmateix és evident que per la seva dimensió no és escaient en un espai gran com el que ara ocupa perquè hi esdeve invisble.

Pel que fa a l'actual seu de l'escultura d'Alexander Calder cal admetre que tot i que es fa ben visible, a l'entrada de la Fundació Joan Miró, de Montjuïc, no gaudeix d'un entorn ideal perquè, com es veu per la fotografia, pel darrera no respira, queda massa a prop del ciment. Sóc conscient que aquesta vindicació ara té un problema afegit, que arran dels problemes que va patir l'escultura durant el franquisme, com he apuntat al principi; tinc entès que l'actual propietari de l'escultura és la Fundació Joan Miró, per la qual cosa caldria, cal un acord entre la Fundació i l'Ajuntament perquè, en qualsevol cas, si l'escultura va venir a Barcelona va ser per a la ciutat i no per a què entrés a formar part de l'inventari de la Fundació.

Al MAGAZINE de LA VANGUARDIA avui

2009-03-08T18:12:00.004+01:00

Buff !

2009-02-19T01:15:00.004+01:00

Recordo aquest lloc ple de gent, era el 20-N del 1970 per la nit.

Any Nou? Aquí no gaire nou

2009-01-01T13:30:00.006+01:00

Aquí, a l'avinguda de Josep Tarradellas, no ha canviat res. Es diu, es promet que es treurà el monument al fundador de la Falange, però comença un any, quan fa més de trenta-tres anys que va morir Franco i encara hem d'aguantar la presència d'aquest homenatge al feixisme.

Afegit el dia 4 Gener 2009
La Vanguardia, a la pàgina 1 de la secció (rosa) de VIVIR, de Barcelona, llegim: La retirada de los vestigios franquistas de las calles de Barcelona se hace poco a poco y con retraso. El monumento de Primo de Rivera aún no tiene fecha de demolición. A sobre hi ha una foto semblant a la meva. A la pàgina 2 llegim: El primero de los monumentos que está previsto retirar es el de José Antonio Primo de Rivera -fundador de la Falange Española- que está en la avenida Josep Tarradellas...
Evidentment hom podria pensar que La Vanguardia ho ha fet a propòsit d'aquesta entrada meva del blog el primer dia de l'any, però ja sabem que aquests reportatges van a poc a poc.

Nou blog: A LA UNIVERSITAT

CHARLES CHAPLIN: El còctel d'aquest Nadal

2008-12-21T22:12:00.007+01:00

2/4 Ginebra
1/4 Apricot Brandy
1/4 Suc de llimona

Sacsegeu-lo, coleu-lo i servi-ho en una copa de còctel.

Tanco el blog, entro a la Universitat i a volar

2008-09-25T01:01:00.003+02:00

Com ja vaig anunciar fa unes setmanes, el dia 25 de Setembre, demà, entro a la Universitat Pompeu Fabra després d'haver passat l'exàmen d'Accés per més grans de 25 anys.

I que arran d'aquesta -per mi nova- aventura tenia i tinc decidit tancar aquest blog. No goso dir que queda tancat per tota la vida, però suposo que sí per una temporada.

En aquest moment no sé ben bé el que faré i tot està obert, potser de tant en tant hi posaré alguna cosa, potser romandrà mesos tancats o potser ja no tindrà continuïtat mai més i enlloc de dir sine die s'haurà de modificar per Liquidació del negoci. Com diuen el anglesos times is the best teacher, el temps ho dirà.

Ara explicaré el títol d'aquesta entrada.

Tanco el blog, entro a la Universitat, per ser exactes a la Pompeu Fabra o UPF, per començar el Grau -ara ja no en diuen la Llicenciatura- d'Humanitats. I a volar.

Que vull dir amb això de volar? Doncs que entraré en els estudis més engrescadors de tots, per això ho he triat, i volaré per textos ben diferents l'un de l'altre, com l'Art Medieval, la Cultura Clàssica, la Llengua anglesa, les grans Tradicions Religioses, Filosofia avui, l'Art del Barroc, Literatura Alemanya, Història Medieval. Art Asiàtic, Història del Cinema, Història i Teoria de la Música i per descomptat Història Contemporània tant d'Europa, com d'Espanya i Catalunya, a tots els nivells, Antropologia, Ciutat i Món Urbà, Moviments Socials, etc. etc.

No tinc cap dubte que és el millor que jo podia haver triat perquè ara no es tracta d'uns estudis que m'han d'ajudar a guanyar-me la vida o pujar un cert prestigi dins d'una professió com han fet i fan els pèrits, els mestres, els enginyers tècnics o els diplomats, jo ho faig per treure més suc a la vida perquè jo encara tinc el got de la vida mig ple. Vull volar !

No sé si volaré alt o serà un volt ras, però vull deixar clar que si no tingués l'ajut a efectes pràctics i la il.lusió que m'infon la meva dona el meu vol seria gal.linaci.

Com ja he deixat escrit alguna vegada, una de les finalitats del meu blog ha estat deixar constància de les coses que faig, que veig, que llegeixo perquè així queden millor fixades a la meva memòria. Sense menystenir que el blog té també allò de projecció envers els altres, els altres que em puguin llegir. Per tal de no desvirtuar doncs L'Herald de l'Eixample, les coses que faig quedaran anotades al blog Les golfes de l'Herald de l'Eixample.

El dia de la Mercè

2008-09-24T19:59:00.002+02:00

Encara que se suposa que els barcelonins hem de celebrar la festa de la patrona a la nostra ciutat, ja sabem que això ja no s'ajusta a la realitat d'avui.

I aquesta vegada he fet el que en podríem dir turisme interior perquè he estat en una casa pairal del segle XVII de Les Llosses, prop de Ripoll.

I la mena de celebrar la Mercè ha estat collint móres i caçant bolets, concretament correjoles.

Viatger, viatjant, turista, excursionista, arrossaire...

2008-09-23T01:01:00.003+02:00

En una ocasió una anglesa em va dir que Since King Canut England is divided between "us and "them", cosa que nosaltres hem de traduir per Des de Guifré el Pilós Catalunya està dividida entre "nosaltres" i "ells".
.
Potser un dia desapareixeran les classes socials però aquesta altra divisió existirà sempre perquè és consubstancial a la naturalesa humana.
.
És estrany que acabi un estiu sense haver llegit quelcom en contra dels turistes i es crea una confusió entre el negoci turístic i el fet de ser turista com si el turista fos una mena de subespècie i es pogués parlar del homo sapiens turisticus.
.
Quan era xaval a la colla excursionista de la que en formava part hi havia alguns que tenien una mena d'obsessió de fer la distinció que nosaltres érem muntanyencs i no arrossaires. Els muntanyencs eren els qui es prenien la muntanya amb certa transcendència i els arrossaires els que hi anaven d'una manera lúdica.
.
Si pujar l'Aneto i el Bachimala em va donar un status he de dir que un dels moments més bonics per mi va ser la llarga conversa que vaig tenir amb un pastor de la Vall d'Aran (1964). En aquell moment em va semblar descobrir un món. Havia esdevingut viatger sense adonarme'n?
.
El gran viatger que fou Ramon Llull va escriure que el gran llibre és viatjar i viatgers n'hi hagut sempre i el turisme, com l'entenem avui, va néixer al mitjans del segle XIX de la mà de Thomas Cook, que va fundar la primera agència de viatges i encara existeix.
.
Amb el pas del temps han anat aparaguent diferents menes de turisme en funció dels seus objectius, sense ser exhaustiu, hi ha el turisme musical, de compres, de salut, sexual, de negocis, etc. L'antic viatjant de comerç ara és un turista comercial i el que anava a esquiar als Alps era un esquiador amb molta pela i ara és un turista de neu.
.
Tanmateix aquesta classificació del turisme per temes, podríem dir, no ens permet gran cosa perquè cada turista té la seva individualitat i si no és just dir que tots els anglesos que van a veure un partit de futbol són hoolingans tampoc es pot dir que tots els que baixen d'un autocar a Lloret de Mar són iguals. Hi ha famílies amb canalla que es passen el dia a la platja, un altres són els de les tres "S" (sun, sand, sex) i altres faran platja, però faran alguna excursió per fer una mica de cultura (Montserrat, MNAC, Codorniu, etc.)
.
Quan a Anglaterra treballava de cambrer vaig aprofitar per recórrer amb autobís de linea el País de Gal.les, en una altra ocasió vaig fer Escòcia amb auto-stop i una altra Stratford upon Avon a veure dos shakespeares. Era turista o viatger? Oficialment només immigrant.
.
Des d'aleshores he tornat a Londres vàries vegades. Unes per feina per a assistir a un sopar de gala en el que es reunia la gent del ram a nivell mundial i altres a veure teatre i altres les dues coses. La darrera teatre i restaurants estelats.
.
L'any passat el periodista Lluis Foix amb l'excusa de parlar de turisme de guerra perquè podria dir que ell és un viatjant de comerç, però que enlloc d'enviar comandes per a fer anar la fàbrica envia cròniques per fer anar la rotativa de La Vanguardia, que és qui li paga, doncs escrivia Cada vez hay más turistas que viajan a los mismos sitios. Millones de personas se desplazan con bajos costes, hoteles asequibles, transitan como rebaños humanos por las mismas calles, contemplan los mismos monumentos, comen y beben con desmesura.
.
Foix sap molt bé que hi ha classes i si uns paguen poc uns altres paguen molt És cert que anem junts a veure determinades coses, però això no li dona el dret de parlar de ramats, segur que no faria una comparació semblant quan els treballadors omplen el metro de gom a gom. Si es visiten els mateixos monuments s'ha de comparar en què es veuen les mateixes pel.lícules i es llegeixen els mateixos diaris. I és que, com dic al principi, amb els turistes qualsevol s'atreveix fins i tot a dir que es menja i beu massa. Si parla per ell que ho digui.
.
Recentment he vist una crònica de Lluis Foix des de Corea del Nord. És el nosaltres i ells. Jo també voldria anar-hi, però clar, voldria que fos baratet, un bon hotel i que em portessin als llocs bons d'amagat per no formar part de cap ramat, encara que a Corea del Nord no abunden aquests ramats, però ja arribarà el dia, com el Viatnam, de ser país en guerra a ser eminentment turístic.
.
Aquest any qui ha dit la seva és la Júlia Costa, la qual també cau amb els tòpics com si tots els turistes sortíssim d'una fotocopiadora, subespècie deia al principi. Enceta el tema perquè arran de la seva jubilació li han dit Ara podràs viatjar i tot seguit comença que viatjar ha estat una aspiració per pobres.
.
Els clients de Thomas Cook no eren pobres. Els rics sempre han viatjat i quan jo era nen només els rics anaven a París amb avió. Ara els rics van en primera o avioneta. Si com sembla ella anava amb cotxe per Europa, hi havia uns altres més pobres que no teníem cotxe i no diem que el cotxe va ser una imposició del sistema. Tanmateix per viatjar ara i sempre cal reunir tres condicions: Diners, salut i temps (l'ordre és alfabètic). Potser també cal afegir curiositat. I quan no es dona una d'aquestes condicions es un recurs fàcil fer com fa la guineu davant del raïm que no pot abastir, dir que està verd (Esop).

Un aspecte interessant és quan diu que li agradaria veure com és la casa d'un alumne marroquí que té a la seva classe. Igual que encara recordo el pastor aranès, a la darrera visita a Marràqueix teníem un taxistat contractat per tot el dia i quan es va adonar la nostra preocupació de no trobar un bon lloc per fer el cafè, el taxista ens va invitar a prendre'l a casa seva i hi vam conéixer la seva dona, la seva mare i els seus fills. Per descomptat que són coses que passen, però no es poden preveure. I és que, com deia la meva mare, qui no en fa no en conte.

.
Els que sí poden anar a casa de tal o qual són els qui realment són rics. Evidentment aquests viatgen al marge dels tradicionals circuits turístics i quan arriben a una gran ciutat sempre tenen amics que els invitaran a sopar i els portaran a l'òpera. I és que els rics sempre van unes passes endavant i els altres no els atrapem mai. I si no són rics és que són viatjants, és a dir, pagats per alguna empresa, com Lluís Foix, Ryszard Kapuscinski, Javier Reverte, etc. Resumint: classe o élite.

.
Amb tot això he volgut dir que no comparteixo aquesta crítica al turisme des d'una posició de privilegi (Lluis Foix) o d'una posició aparentment intel.lectual però que té un to elitista (Júlia Costa).

.
Podria contestar a la Júlia Costa que té raó, que sí, que m'agrada presumir de les fotos que faig en els viatges, però és que primer disfruto fent les fotos, les gaudeixo quan les miro i, m'agrada ensenyar-les. Em recordo encara ensenyant les dispositives de la Vall d'Aran al gerent de l'empresa d'on treballava i jo era un xixarel.lo. No he canviat tant doncs.

Finalment he de dir que el vol de tornada de Londres d'aquest 14 de Setembre estava programat per a les set de la tarda. A les deu de la nit ens dien que s'havia cancel.lat per manca de tripulació. Ens varen enviar a un hotel amb les maletes després de passar la policia. A la una de la matinada teníem habitació que havíem de deixar a les quatre per a agafar un vol de dos quarts de vuit del matí. La cosa és que avui els que la majoria que agafem l'avió no som tractats com clients, sinó com una mercaderia que fa nosa i s'ha de col.locar per alguna banda. Som massa i formem una massa. Malgrat tot, ens agrada viatjar, tot essent sabedors d'aquest maltracte. Dubto que sigui una cosa per presumir, però si no ets ric i vols veure món has d'aguantar.

WE-THINK - Mass innovation, not mass production

2008-09-22T01:01:00.002+02:00

de Charles Leadbeater (and 257 other people). Profile Books. Primera edició el 2008 per Profile Books, Londres.
.
El títol del llibre enganya perquè no ens permet mínimament encertar de què va la cosa, fins i tot el subtítol (Mass innovation, not mass production) no és tampoc gaire aclaridor. De tota manera com jo tampoc no sé quin títol seria més escaient deixo el tema del títol i considerarem que els mots WE-THINK són un convencionalisme i oblidarem el seu significat (jo penso).
.
La idea força del llibre, de principi fins a final és You are what you share (Tu ets el que comparteixes) i sota aquesta idea apareix el món de YouTube, Facebook, Blogger, Wikipedia, etc. d'una manera objectiva, vull dir que en principi és una exposició de fets.
.
És interessant com va néixer la Wikipedia i ho és perquè confirma l'esperit del llibre: compartir. El gener de 2001 hi havia només 31 entrades en anglès, i al cap d'un any ja eren 17307 i prop d'un milió el gener del 2006 i un milió i mig el 2007, mentre que sumant totes les llengües sis milions. El 2007 era visitada pel 5,87% dels usuaris d'internet mentre que l'Encyclopedia Britannica només el 0,03%.
.
Quan es va plantejar el tema de la fiabilitat s'ha vist que la Wikipedia tenia errors. Un estudi de la revista Nature va trobar 42 entrades equivocades a l'Encyclopedia Britannia i 123 a la Wikipedia. La conclusió doncs no era tan negativa com s'havia cregut.
.
També ens explica com a partir de Web 2.0 va facilitar els wiki i els blogs. El primer blog va ser creat probablement el 1993 per la casa Mosaic i l'escriptor John Berger va ser el primer en emprar el mot Weblog el 1997 i Peter Merholz el terme we blog el 1999. El resultat és intel.ligència compartida. Això són els blogs.
.
I a mesura que augmenta el nombre de blogs, augmenten els elements de WE-THINK, és a dir, les possibilitats de crear i compartir. Després d'això ve Flick, YouTube, MySpace, Facebook
.
M'he referit a la Wikipedia perquè és un exemple conegut, però el tema de la cultura del WE-THINK va més enllà: Les idees no viuen en les ments dels individus, sinó com regals hi circulen constantment. En el segle que s'acosta, el nostre benestar dependrà menys en què tenim i què consumim i més en què compartim amb els altres i creem junts, especialment degut a què el consum s'anirà limitant a causa de problemes de medi ambient.
.
Una aportació essencial de l'autor a l'entorn del que ens ocupa és que es manifesta en contra de tot allò relacionat amb la propietat intel.lectual, com la defensada per Bill Gates, entre molts altres. I fa un elogi al famós cantant folk Woody Guthrie, el qual a on fa referència al Copyright hi diu Aquesta cançó té els Drets Reservats als EUA sota el Segell de Copyright 154085, per un període de 28 anys, i qualsevol enganxat cantant-la sense el nostre permís serà un gran amic de nosaltres perquè tant ens en fot. Publique-la. Escriviu-la. Canteu-la. Entoneu-la. Xiuleu-la. Nosaltres la vam escriure i això era tot el que voliém fer.
.
Com funcina el WE-THINK? Aquest és el tema. Primera ha d'haver 1) Un nucli, el pinyol, a partir del qual s'inicia la cosa. Potser una persona, com Linus Torvalds, fundador del programa Linux o un conjunt de persones en el que cada una domina una faceta . 2) Cotribució. Moltes persones mitjançant internet contribueixen en la realització d'un programa. Algunes ho fan perquè els agrada i altres ho fan per odi a Microsoft. El que és important és que ha d'haver un centre capaç d'organitzar i coordinar totes aquestes contribucions. 3) Conexió. Com més gran és un grup i més variades les perspectives que hi ha implicades, els guanys de combinar tot això seran més grans. Per exemple, 5 persones i cada una amb un especialització, dona per 10 combinaciions. 4) Col.laboració. Contribucions en massa no asseguren res, la col.laboració ha de ser intel.ligent, per la qual cosa és essencial saber manegar les diferents maneres de pensar, basades en l'afer que es tracta 5) Creació. El conjunt de forces i persones que entren en contacte en el que podríem dir el món WE-THINK fan possible la creació, però no necessàriament sempre es dona la creació, per exemple, la Wikipedia estimula la creació i la participació, bloguejar és alt amb participació i baix en col.laboració, com també passa a YouTube i al Flick.

L'apartat més interessant del llibre és on dona exemples concrets d'empreses en les que s'hi ha donat la cultura del WE-THINK, com Lego, Nokia, The Sims. En aquestes empreses i moltes més es dona la col.laboració de persones externes que han contribuït a crear nous productes, tot això és possible en una xarxa organitzada i preparada.

Un cas que exemplifica això és el d'un diari coreà en el que els redactors són externs, és el ohmynews.com. En aquest sentit no deixe de ser curiós el que ha fet La Vangardia que ha creat una secció en la que els lectors són els que donen la notícia. Evidentment La Vanguardia s'apunta al WE-THINK, però amb una diferència i és que La Vanguardia durá sempre el control d'aquesta secció, per la qual cosa no serà tan lliure com el diari coreà esmentat.

Resumint, com s'ha dit al principi la filosofia WE-THINK és el Tu ets el que comparteixes, per tant, és transversal perquè encara que per raons comprensibles el món d'internet és espectacularment el dominant també és òbvi que aquesta filosofia pot donar-se a diferents llocs i activitats, per exemple, l'autor ens explica de manera força amena com es va inventar el tipus de bicicleta conegut arreu com mountain bike.

Crec doncs que és un llibre força interessant per a comprendre un aspecte del món d'avui malgrat que, com ens explica l'autor, iniciatives semblant han existit sempre. També hi ha iniciatives que responen a la filosofia de WE-THINK encara que no es concretin en un producte material, un exemple és el que l' amic Saló va crear sota el nom d'INTERCANVI a finals dels 80 per a l'Associació de Veïns de l'Esquerra de l'Eixample, es tractava d'intercanvi de serveis sota la filosofia d' avui per tu, demà per mi, és a dir, avui jo t'arreglo l'ordinador i tu demà em pintes el menjador, per exemple. En aquest cas el producte que es comparteix és temps.

Sis hores a Brussel.les - 17 Setembre

2008-09-20T01:03:00.005+02:00

10:35 h Aeroport de Brussel.les
11:40 h Place Royale
11:50 h Grande Place
13:00 h Dinar a L'Écailler du Palais Royal
14:50 h Manneken Pis
15:33 h Catedral de Saints Michel et Gudule
17:10 h Aeroport de Brussel.les
.
A un viatge especial, correspon una entrada al blog especial. Aquesta és la raó d'aquest canvi d'estil. Efectivament aquest viatge no sé com classificar-lo perquè no sé si és turístic o què. Per descomptat que no és ni de feina, ni d'estudi.
.
En qualsevol cas quan es visita un lloc en el que ja s'hi ha estat, encara que en aquest cas només era una vegada, la sensació és especial i l'únic que fas, al començament, adonar-te que algunes imatges que tenies oblidades, tornen al cap. Això és el que passa especialment quan un és a la Gran Plaça perquè està tan farcida d'elements decoratius que un es pot permetre anar redescobrint alguns d'aquests elements.
.

Els qui coneixen Brussel.les segur que han vist alguna vegada el Mannekin Pis, una simpàtica figura de bronze d'un nen fent pipí. Forma part del turisme més carrincló però que a la pràctica hi caiem tots o la majoria. El cas és que la vegada anterior, com sembla ser que la majoria dels dies, va vestit. El fet d'anar vestit, hi ha més de mil vestits, pot resultar graciós, però jo ho trobo d'un puritanisme d'allò més xaró. Per això em permeto fer pública aquesta innocent nuesa.

El motiu de la primera fotografia és perquè dibuixos com aquest a les parets de Brussel.les n'hi ha uns quants, que evidentment donen certa alegria, especialment si considerem que és una ciutat molt freda.

A on no hi havia estat mai és a la catedral, que realment m'ha impactat, especialment pels treballs de fusta que hi ha, del segle XVI. com també el gran vitrall fruit d'una donació del rei Carles V.

Encara que en una altra banda ja parlo del restaurant en què hi he dinat, val la pena assenyar que és un estelat que fa de bon anar-hi, especialment per al qui els agrada el peix i el marisc. La sopa que serveix no té res a envejar a la boullabaise.

Tot i que no he entrat a cap edifici de l'Unió Europea és una ciutat en la que es respira burocràcia.

Potser era casualitat i també pot passar en qualsevol restaurant de Barcelona d'un nivell semblant. Però mentre jo era còmodament assegut va sortir una dona molt elegant, però carregada de papers com si treballés en un negociat dels jutjats. A Barcelona no he vist mai una executiva amb aquestes condicions com si fos el xixarel.lo de la casa.

Nota feta el Diumenge 21 Setembre en resposta al comentari que m'ha posat Arare

Crec que la millor resposta que li puc fer a la Montse és afegir la foto que vaig fer a l'Agost del 1987 al Mannekin Pis / Nen que pixa. He volgut donar importància a la pregunta perque aquesta figura és un dels símbols de Brussel.les.

Aquí totes les poques fotos fetes a Brussel.les

Londres - 14 Setembre

2008-09-19T01:01:00.000+02:00

Aquest darrer dia és el dia que més assoleiat dels quatre, la qual cosa sempre s'agraeix, encara que s'agraeix més que gairebé es pot dir que no ha plogut gens si descomptem les quatre gotes quan érem a la terrassa de Barbican.
.
Encara que l'hotel no era per a tirar coets està situat en una plaça ben bella, concretament Norfolk Square, a Paddington, que té el mig un típic parc anglès, primera foto.
.
Tot fent camí de nou a la plaça Trafalgar, aquesta vegada no era per a visitar la Gal.leria Nacional, sinó la National Portrait Gallery, que de fet satisfar tots els gustos pel que fa a l'art del retrat perquè hi trobem la gal.leria de pintures en les que hi ha els rei i reines d'Anglaterra, amb aquells retrats que tots hem vist en els llibres, com podríem dir de Enric VIII i d'Elisabet I. I per altra banda trobem retrats fets amb una càmera, com podríem posar per exemple la característica foto en la que James Joyce està fotografiat en barret. La fotògrafa va dir que duia el barret per un problema que tenia a la vista.
.
Diuen que les tradicionals cabines telefòniques, de vermell victorià, són una espècie en extinció. I sembla que és cert perquè ja se'n veuen de modernes... O sigui que, per si de cas, aquí n'he posat dues bessones.
.
Com el temps passa de pressa i per la tarda havia d'agafar l'avió, si un dia no podia fer tard pel dinar és aquest. O sigui que he agafat el metro per St. James's Park per dinar a The Quilon, que està al carrer Buckingham Gate, com es pot endevinar prop del Palau de Buckingham, tanmateix segur que la reina no hi ha dinat mai perquè, categories al marge, és cuina índia. Confesso que aquest restaurant, com els dos anteriors, tenen una estrella Michelin, però cap dels tres arriba als que a Barcelona també en tenen una. Tot això ja està comentat a l'altre blog.
.
La darrera foto està feta al restaurant.
.

Totes les fotografies fetes a Londres

Londres - 13 Setembre

2008-09-18T01:01:00.007+02:00

Qui pugui haver seguit aquest blog, encara que només sigui des d'abans d'ahir sap que durant un període vaig viure a Londres, doncs aleshores com moltes vegades solia passar per la plaça Trafalgar entrava tot sovint a la Gal.leria Nacional i de fet gairebé sempre m'entretenia per les mateixes sales. Doncs aquest 13 de Setembre he volgut fer el mateix i he passat força estones amb els meus pintors favorits dins del figuratiu. O sigui que quasi no m'he mogut d'on hi ha les pintures del XVIII al XX, és a dir, Canaletto, Goya, Turner, Constable, Ingres, Degas, Cézanne, Monet i Van Gogh.
.
No cal que en parli perquè qui sap qui són segur que ho sap més que jo i qui no en sap gaire sempre trobarà a internet millor informació.
.
En qualsevol cas no està de més dir per a qui no ha estat a Londres que la Gal.leria Nacional és de franc, com és de franc contemplar des de les seves escales la plaça Trafalgar i l'imponent homenatge que els britànics reten a l'almirall Nelson amb la columna que rep el seu nom,mentre a l'esquerra tenim l'Església que jo l'hi dic Sant Martí del Camp.
.
D'aquesta església val a dir que se l'hi ha fet una remodelació que mereix visitar-la, especialment pel nou vitrall que s'hi ha posat. Es tracta d'una espectacular vidriera abstracta (primera foto) que evoca la creu de Crist reflectida a l'aigua i inunda l'interior de l'església, que sens dubte és una de les més emblemàtiques de Londres. Aquesta nova estructura duu la signatura de l'artista iraní Shiraz Houshiari. Indubtablement val la pena fer una visita a Saint Martin-in-the-Fields.

Després de passejar i fer un cafè a Iving Street xino-xano Charing Cross amunt per dinar a l'Arbutus, que està, com el del dia abans, al Soho, que comento a una altra banda.

Havent dinat i fet el cafè, novament amb companyia d'una anglesa cultíssima ens ha dut a l'estació de metro, Canary Wharf, que és molt nova. El motiu, però, és visitar el Museum in Docklands, que des del punt de vista arquitectònic el podem comparar perfectament amb el nostre Palau del Mar (segona foto). Si un conté el Museu d'Història de Catalunya, el londinenc conté diferents temes tots relacionats amb el barri (East End) i aspectes diferents, com la cacera de la balena, el comerç d'esclaus, la ciutat medieval, etc.

Nosaltres vam centrar la visita amb Jack the Ripper (Jack l'Esbudellador) perquè els seus crims varen tenir lloc a Whitechapel, que és part d'East End. El que pretén l'exposició és mostrar la situació social d'aquella època perquè cal tenir en compte que East End és el barri pobre de Londres per excel.lència i les víctimes de Jack eren totes prostitutes, per altra banda, semblaria que hi havia responsabilitats d'alt nivell...

.
Cal dir que el palau del mar de la foto era el magatzem de sucre i precisament per això des d'aquest moll sortien el vaixells cap a Africa Occidental a on s'agafaven els negres per a ser esclavitzats, es venien aquí i en el mateixa vaixell s'enviaven al Carib per a treballar a les plantacions de sucre. Ara s'ha proposat que aquest espai sigui declarat per la UNESCO patrimoni de la humanitat en conjunció amb el triangle format per Africa Occidental i Barbados.

El negre de la fotografia va vestit, com anaven els negres en aquest moll del sucre, que tenienla tasca de fer com d'encarregat o d'intermediari entre els blancs i els negres, podríem dir que eren els negres espabilats.

Per a cabar el dia com cal vaig fer via cap al Dominion Theatre a veure el musical We will Rock You basat tot amb la música the Queen.

Dels tres musicals que he vist a Londres aquests dies aquest no és el millor, però indubtablement és el més potent des del punt de vista tècnic i de cos de ball. Un cos de ball que funciona a la perfecció, amb unes noies i nois tots primets, movent les seves panxes com si fessin la dansa del ventre i, per descomptat, els decibelis com a protagonista.

Si un es pregunta quin és l'argument d'aquest musical doncs ben senzill, que l'any 2046 estaran bandejats els instruments musicals i quan es descobreix una guitarra elèctrica és un esdevenirment.

Totes les fotos fetes a Londres

Londres - 12 Setembre

2008-09-17T01:01:00.002+02:00

Pel matí he passejat pel centre, encara que estaria millor dir que com el centre de Londres és tan gran i dona tant de si, que de fet tots els dies he passejat pel centre, l'única cosa que en el cas del matí d'avui ha estat per la zona més turística, al cap i a la fi, durant dos anys vaig anar de turista. Concretament per Picadilly Circus, of course!, el lloc que un periodista de principis de segle XX va qualificar del millor espectacle del món (the greatest show on earth) perquè s'hi veia gent de tot el món.
.

Piccadilly Circus és la famosa travessia que lliga el West End amb la City of Westminster. El nom de circus deriva de cercle perquè les places amb aquest nom són circulars, però des d'aquest punt de vista no és la més bonica de Londres, Oxford Circus és més reïxit, però encara és molt més bonica el Cambridge Circus, i no diguem el Circus que hi ha a la ciutat de Bath. A Barcelona hi ha dues imitacions que per desídia municipal s'han perdut (Antoni Maura i Francesc Macià).

Aquesta plaça va agafar una certa fama pels grans anuncis de neon. Els qui hi hem passejat els anys setanta recordarem el de la Coca-Cola, ara ja no és així. Fins i tot sembla que la font que hi ha al mig ja no és tant emblemàtica com abans, aquesta estàfont està coronada per Anteros (primera foto), però popularment se li ha atgribuit el nom de Cupido o Eros i també L'Àngel de la Caritat.

Com no podia ser d'altra manera també hi he passat força estona per les llibreries de Charing Cross Road, la qual cosa m'ha fet venir a la memòria un obra de teatre que duu el nom d'aquest carrer per títol perquè és sobre una llibreria suposadament d'aquest carrer.

Tanmateix a Londres hom sempre veu coses que no sol veure en altres indrets. Així a la llibreria Blackwell, que és extensíssima, a la secció de medicina he vist aquest rascayú i m'ha semblat educatiu fotografiar-lo i a veure si les llibreries de Barcelona s'animen perquè no està de més que tinguem consciència del com som per dins, tot ossos.

Amb aquest passeig ha arribat l'hora de dinar i ho he fet a L'Escargot, del que ja en parlo allà on toca.

Un cop dinat cap al Museu de Londres, que està a la City, just davant de l'antic City of London Polytechnic. És un museu interessant malgrat que Londres no ha tingut la mateixa sort que Barcelona en conservar les pedres velles i, per exemple, de l'antiga muralla en queda molt poqueta cosa que de dins del museu és ben visible. Evidentment anat pel carrer hom pot quedar desconcertat perquè hi ha el carrer que es diu London Wall, que és com si nosaltres a la Ronda (St.Antoni, St. Pere) li diguéssim la Muralla. Evidentment el carrer London Wall marca per onpassava la muralla, però les parets són totes del segle XX i potser alguna ja és del XXI.

El museu doncs mereix una visita i em permeto dir que un dels guies parla perfectament el castellà, cosa que no ha de sorprendre perquè es tracta de la llengua que més s'estudia a Anglaterra després de l'anglès.

Del museu cap al centre d'art de Barbican que he aprofitat per prendre una beguda refrescant mentre queien unes poques gotes d'aigua, per sort ha estat l'únic pluja dels quatre dies londinencs.

Des d'aquí he fet camí cap a l'Aldwych Theatre, a Holborn. Un teatre que li tinc certa simpatia perquè hi havia anat vàries vegades. En especial no em puc estar de recordar una magnífica representació de Murder in the Cathedral, de T.S. Eliot, i també és el teatre on es feia l'International London Festival, en el que hi anaven companyies d'arreu del món, entre les qual vaig veure teatre polonès, japonés, zulu i la Companyia Núria Espert amb Yerma.

Aquesta vegada el torn li ha tocat al musical Dirty Dancing. El títol, tant si s'ha vist o no la pel.lícula amb el mateix títol, ja es pot endevinar. Molt de ball amb clars moviments eròtics. Això sí, tot emmarcat amb un argument, un argument força fluix i inversemblant, tant inversemblant com aquella cançó del Gato Pérez en la que la nena pija s'enamora d'un trompetista pobra, doncs aquí enlloc d'un trompetista que sap donar la nota, tenim un ballarí, ben plantat, intel.ligent, ben plantat i tant pobre com mascle.

Val a dir que en una obra d'aquestes característiques l'espectacle no solament està en el que es fan els de l'escenari, que evidentment canten i ballen molt bé, sinó el que fan les noies i no tan noies angleses des de la platea. És evident que elles contribueixen a donar emoció a l'espectacle i si el noi fa un petó cridén d'emoció i si el nois està en calçotets i es posa els pantalons criden de pena. De tota manera no cal fer psicologia barata sobre aquest comportament que xoca als ulls dels no anglesos, elles no es creuen el que fan, senzillament va a passar-s'ho bé i s'agafen aquest petit protagonisme, però el que fan o criden s'ho creuen menys que els homes que criden les males jugades dels seus protagonistes i és que en aquestes noies no hi ha cap mena de passió o fanatisme, sinó que han anat passar una bona estona al teatre.

Totes les fotos fetes a Londres

Londres - 11 Setembre

2008-09-16T01:01:00.004+02:00

Com ha he dit alguna vegada entre el 1971 i 1973 vaig viure vint-i-sis mesos a Anglaterra, la qual cosa sense ser una durada extraordinària va ser suficient per a deixar una profunda marca en la meva manera de veure el món. I he d'afegir que d'aquest període els darrers vuit mesos vaig viure a Londres mateix, per ser exacte a Stockwell, per anar a casa baixava a l'estació de metro de Stockwell, de la Nothern Line o línia negra, que m'anava perfecte perquè vaig fer un curs de dia complet a The City of London Polytechnic a on arribava sense fer canvis amb el trajecte directe Stockwell-Moorgate.
.
Amb tot això vull dir, per si no ja ha quedat prou clar, Londres no és per mi una ciutat més. A tot això cal afegir que una vegada a Barcelona vaig entrar a treballar en una empresa, per la qual de tant en tant hi anava, tant si era per fer alguna feina concreta com per a assistir al sopar anual que durant tants anys ha fet la gent del ram a Grosvenor House, un sopar que al principi tenia tons un xic carques, no pel fet que s'hi havia d'anar amb smoking, sinó que no hi havia dones. Amb el temps la presència de dones va anar augmentant. En justícia he de dir que en aquestes anades a Londres solia haver la companyia de l'esposa encara que aquest és un aspecte que amb el temps es va anar aprimant. Dues evolucions que són els signes del temps.

Indepentdentment del factor feina també hi hagut alguna escapada familiar, però la darrera ja feia molts anys, vuit. Esperem que no es repateixi.

Avui he arribat a la tarda i he dinat prop de l'hotel, o sigui el que en podríem dir una versió anglesa d'una casa de menjars: The Dicken's Tavern. Salsitxes del dia amb puré de patates i una cervesa. Goso dir que el més interessant del dinar ha estat la cervesa, John Smith's Extra Smooth. Té una suavitat que recorda a la Guinness stout, però no és negra. Una troballa que si es repeteix l'oportunitat la tornaré a beure.

Per començar m'ha fet il.lusió passejar per la vora del riu que hi ha un bon passeig tot veient les cases del parlament i el centre d'arts dominat pel Royal Festival Hall, però que més recentment compte amb la gran sínia coneguda per The Eye.

De tota manera el plat fort del dia ha estat el musical a Victoria Palace Theatre, Billy Elliot, que molts coneixem per la pel.lícula. El musical en qüestió porta l'argument força més enllà de la pel.lícula perquè el conflicte de la pel.lícula és només entre pare i fill perquè el pare vol que el nen faci un esport ben mascle, mentre que ell vol ballar. En el musical, encara que aquest aspecte hi és el que realment centra l'argument és que els fets es desenvolupen al nord d'Anglaterra quan la política econòmica de Margareth Thatcher castigava durament les vagues dels minaires car minaires són la família i l'entorn de Billy Elliot. Aquest minaires tampoc estan per dances, encara que al final, quan s'adonen que el tancament de les mines no té marxa enrere aleshores comprenen que serà millor que es pugui guanyar la vida ballant.

De tota manera un musical és més música i ball que teatre i, per tant, l'argument, encara que ben travat en aquest cas, no és el que més compte.

D'entrada la música és estupenda, cosa que hem d'agrair al compositor: Sir Elton John. La coreografia és també magnífica i pel meu gust un dels moments més brillants és quan ballen les nenes de l'escola de ball del poble de Billy Elliot i a on ell també hi va encara que d'una manera extra oficial. Aquestes nenes fan un ball en les que representa, com les de tantes escoles de dansa, que són un desastre absolut ballant, que no encerten mai les instruccions de la mestra. I amb això no volem pas dir que no tinguin ni idea perquè al final de l'espectacle, encara que no totes, fan una demostració de bon ball que jo ja voldria veure per aquestes terres.

Quin vagi a Londres, que no es perdi aquest musical. M'ho agrairà.

Totes les fotografies

L'Índia, més que un gran viatge, una experiència única

2008-09-09T01:01:00.004+02:00

Brutícia generalitzada; cotxes vellíssims; tricicles atrotinats; claxons que no paren; semàfors, passos cebra i municipals que ningú fa cas; motos amb quatre persones, cap amb casc; autobusos plens fins al sostre i la porta, bruts i atrotinats; vaques, porcs, gossos i rucs pel carrer; gent dormint pel carrer sigui de dia o de nit, amuntegada per racons i estacions de tren; assetjament de venedors de rampoines, mendicants i tota mena d'atabaladors; cases sense finestres i la teulada mig caiguda; barraques amb només un o dos llits i quatre persones assegudes perquè de dia són sofàs; llits fets de quatre potes i cordills per aguantar el pes; no es detecten mobles; la casa no existeix de fet; la vida és al carrer; els botiguers estan asseguts o tombats i xerrant amb algun conegut, mai drets esperant el client; les noies pijes no s'acaben la consumició i deixen la copa mig plena; l'aranya que penja al sostre ja pot ser de Murano, que s'hi posen els coloms.
.
Més que un gran viatge, una experiència única
.
Reconec que en mi s'ha complert el tòpic que qui visita l'Índia no queda impassible, insensible. La qualitat humana dels seus habitants , la pobresa més dura de pair als nostres ulls junt amb la riquesa més insultant.
.
Els colors, les olors, les pudors, els sabors fan impossible oblidar un país que potser és d'alguna manera una síntesi del que és tot el món.
.
Abans de fer el viatge tenia lògicament referències, però contradictòries com crec que no passa en cap altra destinació turística, si més no d'una manera tan remarcable. Algunes persones que han estat a l'Índia en deien pestes i que mai més, mentre que hi ha unes altres que repeteixen i repeteixen. Què passa doncs amb l'Índia?
.
Confesso que quan només portava uns sis o set dies de viatge em deia que no entenia els que repeteixen l'Índia, que amb una vegada hi ha més que prou. Quan ja era al final del viatge i ara mateix, mentre escric aquesta darrera entrada del viatge m'agradaria tornar a l'ïndia perquè he només el Kajastan, gran com Alemanya, però hi ha molt més que m'agradaria veure, com Mumbai i Calcuta i també la petita part ex-portuguesa, Goa.
.
Segurament no hi tornaré perquè malgrat tot, hi ha més països que no he vist que hagi vist i l'ïndia, encara que no l'he vista tota, ja m'he fet una idea. Aquest viatges de quinze dies de la mà d'una agència de viatges només tenen una finalitat: fer el tast d'un país. Qui cregui que ja el coneix s'equivoca, però el món i la vida són el que són i el món és molt gran i la vida és molt limitada per moltes raons, però principalment: diners, salut i temps (l'ordre és alfabètic).
.
Més que un gran viatge, una experiència única
.
Quan a Barcelona es mora algú en un geriàtric o en un hospital, els altres residents no veuen, no sabes res, a no ser que aquella persona la trobin a faltar. Aquí la mort es tapa, fa nosa, millor que no hi pensem. En la cultura de l’Índia està plenament assumit, no d’una manera intel.lectual, sinó real, vital, que tot allò que viu mor, que la mort és un pas més del cicle vital i que no serveix de res posar-s’hi d’esquena.
.
La vida i la mort es donen de la mà d’una manera escenogràfica en el ghats. Jo ho he vist en els de Varanasi, però les cremacions es fan a tota l’Índia i no es donen aquelles escenes punyents tan mediterrànies, sinó que la cremació es fa en silenci.
.
Més que un gran viatge, una experiència única
.
Qui ha seguit el meu recorregut pel blog ha vist que m'he fet una mica pesat dient cada cosa que ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Pot semblar que jo li dono una importància cabdal. Ho he escrit només com una exigència del que en podríem dir el guió turístic i aquest blog té com objectiu també el d'informar.
.
Recordo molt bé, encara que no recordi els mots exactes, que el filòsof Betrand Russell deia que quan ens proposem a estudiar una persona cal fer-ho amb simpatia, a concer-li intel.ligència. Hi estic d'acord. I jo em permeto donar una sentit més ampli a aquesta reflexió i també l'aplico quan un visita un país. I per això crec que el més imortant que té un país són les persones i no les pedres. Si les pedres resulta que són patrimoni de la humanintat doncs felicitats, però el que compte és com són i com viuen les persones. I el millor que té l'Índia indiscutiblement són les persones. Encara que per uns dies la simpatia envers aquest poble va trontollar, ara és més ferma que mai.
.
Aquesta apreciació no treu que hi ha pedres que m'han impressionat de debò perquè indiscutiblement la grandesa del Taj Mahal és aclaparadora, la qual cosa no t'ho transmet la millor de les fotos o un DVD. Malgrat això el Taj Mahal és un punt força conegut i per tant un s'hi apropa amb una mena de cosa vista, per la qual cosa la sorpresa me l'ha fet el Temple Jainista de Ranakpur perquè no havia vist mai tant marbre treballat en tant poc espai.
.
Més que un gran viatge, una experiència única
.
Encara que ja ho he escrit quan tocava, ara, en aquest mena d'epíleg crec que toca tornar a dir-ho. Una de les coses que més m'ha tocat el cor és la naturalitat amb la què la gent de poble s'ha deixat fotografiar i si ha pogut -cal tenir càmera- ens ha fotografiat com a record d'aquest intercanvi.
.
En una de les darreres entrades posava la foto d'unes dones que treballant amb pic i pala al carrer, van fer una pausa per deixar-se fotografia per mi i saludar-me tot somrient.
.
També eren tres dones les que em somreien mentre les fotografiava i elles tiraven d'un carro.
.
En una mena de petita festa en la que hi havia música i ball, quan els de la colla van veure que els volia fotografiar, ells eren uns quinze o vint, el nen es va destacar i es va posar a ballar davant meu. Imagina! Va ballar només per mi, per aquest desconegut que ve de fora, d'un país que segurament no saben on és.
.
A l'estació de tren de Jhansi tenia a prop dues senyores i un nen i amb gests les vaig demanar que em deixessin fotografiar i com es pot veure no van posar cap problema i com tantes vegades em van obsequiar amb un somrís.
.
Aquests somrís és una de les coses que amb més goig m'he posat a la maleta de tornada a Barcelona, la terra del català emprenyat.
.
Sobre aquest punt cal fer una remarca. Els carrer són realment molt bruts, però les cases són netes. Un pot veure com es netegen els portals i cap dintre de la casa; com també hom ot veure que la gent va neta, fins i tot les pageses, que van elegantment vestides pel camp amb els seus saris de tots els colors, groc, blau, vermell i també fosforito.
.
A la gran majoria de les cases de Barcelona fa cinquanta anys no tenien banyera o plat de dutxa, mentre que a l'Índia per raons religioses fa centenars d'anys que es renten de cap a peus.
.
Més que un gran viatge, una experiència única
.
La primera foto és per mi un must, quelcom imprescindible, la Flor de Lotus, que simbolitza divinitat, fertilitat, riquesa, coneixement i il.lustració. Està associada amb la deesa de l'abundància, Maha Lakshimi, que dona prosperitat, puresa i generositat. Ella se seu sobre una flor de lotus simbolitzant puresa, bellesa i tot allò que és bo.
.
Quan a Barcelona es mora algú en un geriàtric o en un hospital, els altres residents no veuen, no sabes res, a no ser que aquella persona la trobin a faltar. Aquí la mort es tapa, fa nosa, millor que no hi pensem. En la cultura de l’Índia està plenament assumit, no d’una manera intel.lectual, sinó real, vital, que tot allò que viu mor, que la mort és un pas més del cicle vital i que no serveix de res posar-s’hi d’esquena.
.
La vida i la mort es donen de la mà d’una manera escenogràfica en el ghats. Jo ho he vist en els de Varanasi, però les cremacions es fan a tota l’Índia i no es donen aquelles escenes punyents tan mediterrànies, sinó que la cremació es fa en silenci.
.
Un proverbi indi
El sabor de l'oliva i el que ha dit el savi, s'aprecien al cap d'una estona.
El sabor, l'emprempta que m'ha deixat aquest viatge és inesborrable. Ho dic jo.
.
Aquí totes les fotos

Delhi - 25 Agost

2008-09-08T01:01:00.001+02:00

Aquest 25 d'Agost és un dia de sentiments contradictoris. Un se sent agraït d'haver pogut veure el que ha vist i estaria disposat a seguir venient més coses noves, encara que no està clar si un està preparat per a aprehendre més coses; sembla que no. Per altra banda, per això deia sentiments contradictoris, un ja té ganes d'arribar a casa.

Aquesta matinada hem fet el darrer vol interior, Udaipur-Delhi i avui, després d'una petita visita farem el vol Delhi-Viena-Barcelona.

La visita d'avui és per recuperar el que no vam veure el primer dia a causa de la pluja. Hem anat a veure el Mausoleu d'Humayun (1570), que també és Patrimoni de la Humanitat UNESCO. Com es pot apreciar per les dues primeres fotos és una construcció de la tradició musulmana.

.
Com de passada hem vist l'emblemàtica Porta de l'ïndia, arc triomfal edificat en memòria dels cent mil soldats hindús morts a la Primera Guerra Mundial.

.
Finalment he volgut posar la darrera posta de sol a l'ïndia.

L'arribada de la cultura musulmana a l'Índia va tenir una repercussió a tots els àmbits de la vida, fins i tot del pensament. Les coincidents característiques de la tradició islàmica sufí i el moviment devocional hindú bhakti, originaren entre les dues l'aparició de les escoles místiques durant els segles XII i XV.

En aquest període varen aparéixer diversos pensadors i el 1469 va néixer Guru Nanakh, en una zona en la que les comunitats hindí i musulmana es barallaven tot sovint. Nanak es va fer captaire i al mateix temps va començar a propagar les seves idees: el sikhisme.

Refrany hindi

Cal estirar les cames només fins allà on arriba el llençol

Udaipur - 24 Agost

2008-09-07T01:01:00.008+02:00

Avui s'ha visitat la ciutat d'Udaipur, una de les més importants de l'Estat del Rajastan, que és un estat gran com Alemanya.

Com és una ciutat amb un passat glorió com haver estatla capital del regne de Mewar fa que estigui ben equipada de construccions impressionants. A més hi ha els aspectes natural que la fet coneguda com la Ciutat dels Llacs i també i la Venècia de l'Est. A la vora del bellíssima Llac Pichola, que al mig hi ha un hotel de gran luxe, Lake Palace, que havia estat palau de maharajàs i voltat de llegendes de prínceps, donzelles i trobades a la llum de la lluna. Com hotel té suites de gran luxe i enlloc de prínceps i donzelles ara han passat Lord Curzon, Vivien Leigh, la Regina Elizabeth i Jacqueline Kennedy.

El punt clau de la ciutat i el més turístic per mèrits i per ser grandiós és el complex conegut pel Palau de la Ciutat i diem complex perquè es tracta d'un conjunt de palaus.

És realment impressionant pel luxe que conté perquè tota la decoració està feta amb or i gemes. I com correspon en aquesta cultura, tot carregat i ple de detallisme. Encara que aquí només poso una foto, la primera, de la part de fora, si es visiten les meves fotos es veurà de quin luxe parlo.

La segona foto és una parada de taxis, que com es pot veure tenen els mateixos colors que els de Barcelona...

A la tercera foto tenim tres dones tirant del carro.

Després hem visitat el Jardí de les Donzelles que a més d'estar dissenyat amb gust té quelcom que el fa únic, si més no en la meva experiència de visitar jardins, es tracta que malgrat ésser un jardí la disposició de les plantes i la mena de plantes que són li donen un aspecte feréstec, sembla que miris la selva més que un jardí.

Avui s'ha de dir que la nostra agència de viatges s'ha lluit i ens ha portat a prendre un tè a un palau que és als afores d'Udaipur, està a Devigarh. Deixant de banda que a l'entrar ens han tirat pètals ens ha servit un tè ric pels seus acompanyaments. I després aquest bonica índia de la foto ens ha posat coloret en un punt de front com a senyal de benvinguda.

Com a tot arreu hi ha turistes que no els agrada els invents, però a mi m'agrada prova tot allò que és del lloc i no conec, o sigui que he pres un té masala, que porta aigua, llet, cardamom, clau, anís, gingebre i pebre negre.

Avui hem vist moviment per la ciutat perquè és el Krishna Janmashtami, és a dir, la festa hindú per a celebrar el neixement de Krishna. El que nosaltres hem vist doncs és petit grups de gent, arreglats, anat cap a una direcció.

Com deia l'agència avui sembla que hagi tirat la casa per la finestra perquè ens han portat a sopar en un dels magnífics menjadors del Palau de la Ciutat. Això ens ha permés veure des de dalt el Palau del Llac fet una lluerna.

LLEGENDA

Un dia, al passar Krishna pel riu Yamuna, va veure algunes noies del poble vanyant-se al riu. Com no perdia mai cap oportunitat, s'hi va apropar i es va adonar que les noies havien deixat la roba a la vorera del riu. L'entremaliat de Krishna les va agafar i es va enfilar a un arbre que hi havia a la vora. Quan les noies es varen adonar del que passava l'hi pregaren que deixés les robes i que se n'anés que elles volien sortir de l'aigua.

Krishna se'n va riure i digués que tornaria la roba quan elles sortissin del riu. Tant els precs com les amanaces de les noies no serviren de res i com s'estave fent tard, no tingueren més remei que sortir de l'aigua tot tapant-se amb les mans el millor que podien. Això no va satisfer a Krishna i digué:

- Això no val. Heu de saludar-mes amb les mans juntes.

Les noies no sabien què fer, però sabent que ell era molt capriciós, varen sortir de l'aigua com ell havia ordenat i així elles varen recuperar la roba.

Ranakpur - 23 Agost

2008-09-06T01:01:00.001+02:00

Des de Jodhpur estem fent camí cap a Ranakpur a on hi ha una visita artística important, però com trobo molt més interessant les persones que les pedres, en primer lloc poso aquesta fotografia feta des de l'autocar. Aquestes tres dones treballen a la carretera i a l'adonar-se que jo les fotografiava van para la feina, posant el pic en posició de descans, i em van somriure.
.
Preciso que aquest somriure no enriqueix el meu ego perquè estant jo dins un atocar, poc van veure de mi. El que demostra el semriure són les ganes de sentir-se part d'aquest món, que no hi ha tanta distància entre elles que pique el terra i aquests que venen de lluny i passegen còmodament en autocar pel seu país. Tot som humans. Aquest és el missatge del seu somriure.
.

Situacions semblant n'han passt més però no sempre acaben bé fotogràficament perquè el conductor de l'autocar no està pendent de la meva càmera, ell també treballa. Com en aquest cas l'autocar va estar aturat uns moments més llargs que de costum al final em va sortir una foto decenteta.

Fins fa cpocs anys la direcció del Museu de Ceràmica de Barcelona no considerava art a la terrissa popular, però com jo sí la considero art -i no en sóc l'únic- valia la pena de fotografiar aquestes dues gerres que es fan servir, més ben dit, es feien servir per a portar aigua. Avui es fa amb bombones de plàstic, no són fotogèniques, però pesen menys, ja pesa prou l'aigua.

Finalment la pièce de résistance de bona part del viatge: el Temple Jainista de Ranakpur. Impressionant. Grandiós. Columnes grandioses amb un treball quasi d'orfebreria. Un espectacle i, al mateix temps, una lliçó. I és que estar en un temple així treu l'alè.

A títol humorístic els indis saben que nosaltres diem caca la vaca i, allòa on hi ha tifes de vaca ens ho diuen per a què parem compte.

A l'Índia les cases són netes per dins, tant si són de rics com de pobres. Jo no he pogut veure com netegen per dintre, però sí com netegen el portal i el rebedor. Una vegada a l'any, quan ja ha passat l'època de calor de ide les pluges, es fan unes festes que les famílies aprofiten per a netejar la casa a fons, parets, sostres, la part de fora, tot. Les cases de fang es pinten amb argila o fems de vaca, que li dona un aspecte més del camp, resulta antisèptica i a més purifica espiritualment

Quan he sabut això m'ha fet recordar que la Casa de Birla, de Delhi, a on Gandhi va viure els seus darrers dies i va ser assassinat. Una de les tantes coses que es van fer en honor de Gandhi va ser netejar tota la casa amb fems de vaca.

Com aquest dia hem visitat un temple jainista, semblar interessant deixar alguna referència sobre aquesta religió.

Com se sap les Upanishds, podríem dir les escriptures fundacionals de l'hinduisme, desenvolupen la idea del samsara, el cicle de les reencaranacions. Entre el segles VIII i VI abans de C va haver molt debat perquè a més la casta més alta, els brahamans, havien agafat molt poder. Així doncs varen aparéixer dues figures: Mahavira i Buda. Mahavira va fundar el jainisme.

Per a superar el dilema del samsara Mahavira va postular la llei del karma contiguda en la doctrina de les reencarnacions. Les accions en aquesta vida condicionen les futures. Calia mantenir-se purs en aquest món.

Per a aconseguir allibarar-se del samsara els jainistes proposen les tres vies de puresa: fe, saviesa i una conducta veritable. Essent el codi de conducta: no matar, no mentir, no robar, ser cast, austeritat i renúncia a tots els plaers.

El precepte de no matar ni violentar ahimsa en la religió jainista, suposa un pas significatiu per a la moral del pensament hindú.

No està de més assenyalar que si l'hinduisme és una religió monoteista, el jainisme és atea.

Jodhpur una altra vegada - 22 Agost

2008-09-05T01:01:00.003+02:00

Com anar a conéixer el desert de l'Índia ens ha forçat a repetir passos, ara arribem d'on vam sortir per anar només al desert, Jodhpur.

De tota manera, a uns 20 Km. de Pokaram hem fet una parada a la carretera per a veure en el seu ambient els pelegrins que van a venerar el petit sant Baba Ramdevji, que ja han estat comentats a l'entrada que es refereix al dia 20 Agost.

Aquest lloc com un aplec: una esplanada àmplia tocant a la carretera. Hi ha aparcades bicicletes, un tractor i un autocar, tot tenint en compte que molts i arriben caminant. Hi ha instal.lada una cuina de campanya en la que uns homes i dones cuinen a sota una mena de carpa. També hi ha una carpa allargada amb dues fileres de persones assegudes de cara un davant l'altra que representen quatre fileres.

Com és lògic es va preguntar qui paga el menjar, el combustible, etc. Doncs no ho paga ni l'Estat, ni l'Ajuntament, sinó un creient ric.

El que ja vaig dir abans d'ahir sobre el fet de fotografiar-los es pot repetir ara. De bell nou nosaltres ens hem fotografiat amb ells tant amb les nostres càmeres, com amb les càmeres que porten ells.

Desafortunadament, per raons de diferències econòmiques, ells no són tants que vagin amb càmeres, però és evident que d'haver-ne més també s'haurien fet més fotos perquè les ganes hi eren. I no cal dir que també ens han obsequiat amb el boníssim pa

que fan.

Després d'aquesta parada hem seguit el camí fins a Jodhpur i hem anat a visitar els Jardins Mandore, a on hi ha també un conjunt arquitectònic de cenotafis, però en aquest cas no els podem anomenar chhatris perquè tenen una estructura de temple i no de cúpula.

De tota manera el que m'ha semblat més interessant pel blog és el desplegament de color que fan els saris

d'un grup de dones que passejaven pels esmentats jardins, darrera foto.

LLEGENDA

Una vegada Shiva va haver ser fora de palau per una llarga temporada i deixava a Párvati embarassada del seu fill, sense saber-ho. Amb la seva absència va néixer Ganesh.

Quan Shiva va tornar del seu viatge es va trobar a la porta un bell noi. Al voler entrar aquest noi no li va deixar perquè creia que era un lladre doncs mai havia vist a Shiva. Shiva tampoc sabia que era el seu fill. Es van barallar i Shiva va matar el xicot.

Quan es va trobar amb la seva dona, ella es va posar molt contenta i li explicà que tenien un filla, tot preguntat-li si l'havia vist a la porta del palau. A l'adonar-se que l'havia matat els dos es varen posar molt tristos. L'esposa insistia que Shiva havia de fer alguna cosa per a recuperar el seu fill perque sense Ganesh ella no podia viure.

Shiva va sortir del palau pensant amb alguna solució. Al veure un elefantet per la selva se li va ocórrer tallar el cap de l'animal i posar-lo en el tronc del seu fill, d'aquesta manera va recuperar la vida. Al ensenyar-lo a la seva esposa es va posar molt contenta al veure que tornava a tenir vida. Shiva, amb el seu poder diví, li va assegurar que no s'havia de preocupar, que la presència física no tindria cap importància doncs seria un déu important.

Tothom pregaria per Ganesh abans que per qualsevol altre i no podria mai començar una cerimònia religiosa sense fer una pregària per Ganesh. La figura de Ganesh seria posada a les entrades de les cases i dels temples.

Aquestes benediccions varen tranquilitzar a Párvati, i Ganesh va viure amb el seu cap d'elefant.

Aquí totes les fotos

Jaiselmer - 21 Agost

2008-09-04T01:01:00.005+02:00

Jaiselmer és considerada una de les ciutats més belles de l'Índia, de fet alguns diuen que és la ciutat ideal pel fotògraf i ho crec, encara que jo no estic en aquesta situació perquè arran de la pluja del meu primer dia a l'Índia arrossego problemes tècnics, sort he tingut de trobar un bon company a la colla amb la comparteixo el viatge.

Malgrat això, d'alguna manera me'n surto i per descomptat Jaiselmer és una ciutat interessant en molts aspectes.

Una de les principals atraccions arquitectòniques d'aquesta antiga ciutat són els haveli, per aquest nom s'entenen les mansions, nosaltres en diríem torres, que es van construir els burgesos durant el segle XIX. Tanmateix aquella burgesia es va anar extingint o va marxar a un altre lloc quan va haver de competir amb el comerç marítim. Aquests havelis són imponents, però val a dir que per a fotografiar-los cal una càmera amb gran angular perquè com sol passar a moltes edificacions antigues (com passa amb moltes catedrals) són en carrers estrets que fan difícil de fotografiar.

El que artísticament mereix una visita és el Temple Jainista. No és un gran temple si tenim en compte que a Ranakpur hi ha un de grandiós, però coincideixen en què els d'aquesta religió són d'un gran treball sobre la pedra; tanmateix, aquí al blog m'ha semblat interessant posar una foto del Temple Laxmi Nath.

La visita en aquest temple hinduista ha estat una prova més que el millor de l'Índia són les persones. Quan hi hem entrat estaven cantant i ens han ignorat totalment, ells estaven per les seves cançons, mentre uns altres amb els seus instruments. Les parets i els sostre decorats de colors brillants i lluminosos. El que m'ha impressionat és que l'ambient al temple no té res a veure amb l'ambient que hi ha a les esglésies cristianes d'Europa, i no diguem de les catòliques, en les que tot és greu, seriós, estirat.

Passejant per un carrer he passat davant d'una escola i quan he posat la mirada dintre els nens i les nenes els ha fet gràcia que mirés i al final he gosat a demanar a la mestra si em deixava entrar i l'excitació ha estat mútua. Jo fent-los fotos i ells posant la cara per ser retratats. Les nenes amb brusa blanca i els nens amb camisa blanca i corbata amb ratlles blanques i blaves. Amb els quilòmetres que ja porto fets per carrers i carreteres he vist que la majoria dels escolars van amb corbata i això que a l'Índia només hi ha dues estacions: la calurosa i la més calurosa.

Després d'aquestes experiències culturals o humanes pel centre de Jaiselmer he anat al poble de Khuri o Khudi, que són quatre cases amb quatre vaques, quatre porcs, unes quantes cabres negres i camells.

Muntat amb camell he anat a les Dunes de Khuri, que és un recurs turístic arreu on hi ha camells i desert, però que no em desagrada donat que només és molt de tant en tant. El motiu de l'excursioneta és fotografia la posta de sol, però ja se sap l'èxit no depèn de la perícia del director de l'espectacle i estava núvol. El que recordaré d'aquesta excursió és que anava descalç i a la tornada, al baixar del camell, he posat el peu a una tifa que acabava de deixar.

Ja que he parlat d'una escola aprofito per dir que la religió no entra per res a les ecoles de l'Índia i és lògic que així sigui, per dues raons de pes. Per una banda perquè tal com dic a la primera entrada referida a aquet viatge hi ha moltes religions, per la qual cosa la religió a l'escola seria una font de conclictes davant la pluralitat que s'hi dona; i per l'altra banda l'Índia dona molta importància a la família. A Espanya la família és important per omplir-se la boca, tant l'Església com les entitats que són de la mateixa corda, però si realment l'Església tingués confiança en aquell compromís que van prendre els pares el dia del bateig dels seus fills: educar-los d'acord amb el dogma catòlic.

Els membres de les associacions de pares catòlics tampoc tenen confiança en ells mateixos perquè estan més interessant en guanyar diners que no pas en educar el seus fills i, per tant, la seva opció és delegar l'educació religiosa -i d'altres- a l'escola. Mentre que la família índia sí que educa els fills d'acord amb la seva creença i sap molt bé que a l'escola han de ser preparats en els altres aspectes.

Evidentment la família índia no solament es preocupa de l'educació religiosa, sinó també vetlla per la tradició i els bons costums, tant si es tracta del casament dels fills com, per exemple, de fumar. Aquí ha calgut una llei, una mala llei, per a prohibir, sota certes condicions, el fumar, mentre que allà es considera una falta de respecte fumar davant els pares. D'aquí que el guia ens digués que de les 43 persones que formen la seva família, no hi ha cap que fumi.

Aquí totes les fotos

Jodhpur - 20 Agost

2008-09-03T01:01:00.002+02:00

Avui he anat a la Fortalesa de Mehrangarh situada a dalt d'un turó als afores de Jodhpur, el primer que ens permet és una fantàstica vista de Jodhpur i adonar-nos perquè se li diu la Ciutat Blava, les cases estan pintades de blau-cel.
.

Mehrangarth és una de les fortaleses més grans de tot l'Índia i de les més majestuoses. Formada per un conjunt de luxosos i ben conservats palaus que contenen una bona varietat de museus i un conjunt d'estances bellíssimes. Hi ha un museu de palanquins, un altre de bressols i també conserva canons, miniatures, instruments musicals, etc.

De tota manera el més important de l'Índia són les persones i malgrat el desconeixement de l'idioma les que hem trobat aquí són d'allò més amable o simpàtic que hom es pot imaginar.

La immensa majoria de les persones que invadeixen els diferents llocs de la fortalesa són indis, pelegrins que van Pokhran o Pokaran a venerar Baba Ramdevji. Aquest pelegrinatge dura entre tres i quatre setmanes, lògicament depèn del punt de partida. Molts van a peu, sols o acompanyats, pel camí van fent parades, dormen i mengen al costat de la carretera. També hi ha que van en moto, en cotxe, autocar, tractor. Se'ls reconeix perquè porten una bandera o estandart de colors vius. A la mateixa carretera a on paren per menjar també hi ha parades que venen aquestes banderes.

Com són gent natural, vull dir no complicada per prejudicis, fa goig fotografiar-los i ells donen totes les facilitats, així que a la que vas a retratar, per exemple, a dues persones, de seguida se t'ajunten dos, tres, quatre o cinc més per sortir també a la foto. Obligant-me a fer uns passos enrera per a què hi entri totom. Altres vegades, també es produeix el contrari, que són ells que et volen fotografiar. No m'ha passat a mi, però sí a algunes dones del grup de turistes del que en formo part.

Un altre aspecte interessant a assenyalar és sobre la persona que van a venerar, diguem-li santon o petit sant, Baba Ramdevji.

Baba Ramdevji fou un sant del segle XV que va dedicar tota la seva vida als més pobres. Al voltant de la seva sepultura el Maharajà Ganga Singh de Bikaner va construir un magnífic temple l'any 1931. Ramdevji és considerat pels hindús com l'encarnació de Krishna mentre que els musulmans el veneren Ramshah Pir. Es deia que tenia poders per fer miracles i la seva fama va arribar arreu. La llengenda ens diu que cinc Pirs (sants) van sortir de la Meca cap a aquest lloc de l'Índia per a verificar el seu poder i després de queda convençuts el varen honorar. Des d'aleshores doncs és venerat també pels musulmans.

Així doncs que la veneració a Baba Ramdevji es pot considerar com un exemple d'ecumenisme avant la lettre perquè ha estat venerat per hinduistes i musulmans.

Un cop tenia la fortalesa al darrera vaig fer camí envers els afores de Pokharan o Pokaran a veure un conjunt de chhatris.

Els chhatris són els cenotafis característics de l'Índia construïts com pavellons amb cúpula i situats al lloc exacte on la persona -distingida per la seva posició social o econòmica- va ser cremada. Aquesta mena de memorial sol ser en un punt alt, sigui un pujol o una muntanya.

Aquí totes les fotos

Jodhpur - 19 Agost

2008-09-02T01:01:00.009+02:00

Avui ha estat un dia més de trasllat que de poder badar, malgrat tot l'Índia és un gran espectacle encara que només se la miri des de la finestra de l'autocar perquè resulta sempre sorprenent tot i que amb el pas del temps els ulls es van acostumant i el nivell de sorpresa minva, especialment si tenim en compte que ja he estat a Varanasi i, per tant, difícil de superar-la.

.
Per a alegrar la vista m'ha semblat oportú posar en primer lloc aquesta trobada de dones de l'Índia que amb els seus saris omplen de color per allà on passen. Encara que les dones occidentals vesteixen d'una manera més divertida, colorida, que els homes, no treu que no aguanten la comparació amb les índies perquè aquí també amb les dones dues colors tristos. Les índies són elegants i tant si són de classe mitja com pageses pobres duen saris alegres, la qual cosa es pot veure en els camps. Moltes vegadea, en mig d'un camp verd veiem destacar el blau, el groc i el rosa. d'una munió de dones que hi treballa.

A nosaltres ens costa entendre que un noi i una noia es casin sense haver-se vist abans i ells no entenen que els joves occidentals es passin un temps fent proves a veure si es troba la parella i en un alt percentatge resulta que tampoc s'ha encertat i s'acaba en divorci.

Evidentment que l'Índia també hi ha matrimonis fets a la manera occidental (universitat, oficina, etc.), però la majoria es fa de la manera tradicional perquè cal no oblidar que el seixanta per cent de la població és agrícola i a pagès domina la tradició.

El cas és que encara que ens costi entendre-ho els indis consideren que el seu sistema és molt millor perquè els pares volen el millor pels seus fills i que un casament no solament és l'unió d'un home i una dona, sinó l'unió de dues famílies perquè al cap i a la fi la jove anirà a viure a casa dels seus sogres. Els pares, en el difícil moment d'escollir, tenen en compte tots els aspectes, com la professió, estudis, religió i nivell social i econòmic.

Quan ja s'ha trobat la persona les dues parts enparaulen un brahman per a què comprovi la compatibilitat astrològica perquè a l'Índia té molta importància i si no representa cap problema aleshores el brahman fixe el dia i l'hora de casament, sempre en funció de l'astrologia.

Els hinduistes diuen que de la mateixa manera que un vedell sap trobar la seva mare entre moltes vaques, en la teoria del karma, la llei de la causalitat condiciona implacablament el destí humà, cadascú és fill i hereu dels seus propis actes, paraules i pensaments.

Com es veu per les fotos avui he passejat pel mercat de Jodhpur i ja se sap que els mercats són el millor lloc per a veure la gent del país, com es vesteix i què compra són dos dels principals elements per a fer-se una composició de lloc. I per descomptat en el mercat també se'ls veu riure, enfadar-se, si són o no agressius comercialment parlat.

Aquí totes les fotos

Jaipur - 18 Agost

2008-09-01T01:01:00.002+02:00

A un quart i mig de nou ja era al llom d'un elefant, que com tantes coses que un fa per primera vegada, impressiona més abans de fer-ho que quan hi ets. Com tots sabem l'elefant és un animal de caminar tranquil i per tant és còmode sobretot si per pujar-hi ho fas des d'una mena de moll i no has d'aixecar la cama fins al llom...
.

L'excusa d'aquesta experiència és entrar al Fort d'Amber muntat en elefant a guisa d'un maharajà. Em plau dir que detalls de sostenibilitat també arriben aquí i actualment els elefants només fan quatre passejos al dia pels turistes i una vegada fets obligatòriament han d'anar a descansar.

Un cop vist el fort he visitat els diferents palaus que el forma i com altres obres arquitectòniques de la zona és una combinació de l'art hindú i de l'art musulmà. Una meravella. La primera foto.

Després hem anat a veure uns chhatris que són a la vora de Jaipur. Els chhatris són cenotafis de tradició índia, es tracta de pavellons amb cúpula de ceba i són al lloc exacte a on tingueé lloc la cremació. Per descomptat que són memorials d'una persona distingida, sigui pel seu títol (maharajà) o pels diners. La segona foto.

Com és normal en el turisme, l'agència ens va portar a un taller que es fan catifes a mà i la tercera foto ens mostra una senyora en acció.

Ramakrishna deia Uns l'anomenen Brahma. Jo prefereixo dir-li Mare. Shakti és la mare universal, l'energia que brosta del mateix Shiva, la creadora de la naturalesa i ella és la naturalesa, el pensament de Shiva, la seva energia per a crear i recrear els grans universos. Tots els aspectes de la naturalesa, des dels més sublims fins els més toscos, des dels més bells fins el més atroços, són la pròpia Shakti.

Aquí totes les fotos

Agra i Fatehour Sikri - 17 Agost

2008-08-31T01:01:00.005+02:00

Com he passat la nit a Agra no ha estat complicat ser a bona hora a la primera visita turística d'avui, visita que podríem dir que és la piece de resistance del viatge, com es veu per la foto, es tracta del Taj Mahal.
.
El Taj Mahal és un gran mausoleu ubicat a la ciutat d'Agra, construït per l'emperador mongol Shahjahan en honor a la seua difunta esposa, l'emperadriu Arjumand Banu Begum, més coneguda com Mumtaz Mahal (l'escollida del palau), la qual va morir en donar a llum el seu 14è fill.
.
Pels que ens agrada cavilar sobre la relació home-dona crec que té el seu mèrit per part de l'emperador que després de parir 14 fills l'estimés tant com quan li va donar el primer fill, la qual cosa demostra que sobre les escales de valors de les persones no es poden fer conclusions a priori, malgrat tanta afecció a fer psicologisme, és a dir, pretendre endevinar les motivacions de l'altri.

Evidentment no cal ser gaire entès en art o en arquitectura per a adonar-se que el Taj Mahal és una obra impressionant, tota de marbre blanc. l'Índia és un país ric en marbre, però no estic segur que el blanc sigui el dominant, crec que és el vert el més abundós. De tota manera el Taj Mahal impressiona i, en aquest moment que és ja un record, segueix impressionant-me. Aquesta obra ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Al costat de la porta principal del Taj Mahal vaig poder fer aquesta foto en la que una mare dona de pit al seu fill. Encara que ningú m'ha dit que sigui el seu fill, aquesta bona dona no és una captaire, sinó que estava amb tota la seva família, però es va apartar una mica del grup per a duu aquesta important tasca. Encara que a la foto no resulti evident que dona el pit, jo tampoc vaig veure més del que mostra la foto, però per la postura que estan la mare i el nen i la quietud de la mare no hi ha confusió.

A uns dos kilòmetres hi ha el Fort d'Agra. que és una magnífica ciutat emmurallada, des de la que es veu perfectament el Taj Mahal. El Fort d'Agra és també Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Es considera una de les millors obres en combinar l'art hindú i l'islàmic.

La tercera foto està feta des de l'autocar. Es pot apreciar perfectament que el xicot està orgullós de ser retratat per un turista i de tenir negoci propi.

Finalment he anat a Fatehpur Sikri on hi ha una ciutat en diversos palaus que resulta difícil dir quin és el més bell. Aquí al blog, no sóc generós en fotos, però si cliqueu a l'enllaç que hi ha abaix, veureu totes les fotos fetes a l'Índia. Sembla que em vulgui fer pesar, però això darrer també ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Els qui podríem dir que són l'equivalent dels nostres ascetes, s'anomenen sadhus. La paraula que millor els defineix no és asceta però, sinó renunciant perquè els sadhus solen estar a les muntanyes i han renunciat a tot; tanmateix, l'ïndia és també un país de picaresca i també hi ha sadhus ful, una colla d'ignorants que l'únic que pretenen és guanyar unes monedes.

Aquí totes les fotos

Orchha i Jhansi - 16 Agost

2008-08-30T01:01:00.002+02:00

En el camí cap Jhansi he fet una parada a Orchha per a visitar els seus palaus i el seu animat mercat i després he baixat de l'autocar a Jhansi a on he agafat el tren, la qual cosa ha estat també una experiència interessant per l'ambient de l'estació.
.

A causa dels palaus, Orchha és també una ciutat turística i és plena de venedors i captaires. A l'Índia, com sembla arreu del món, els captaires estan organitzats per una màfia que controla els llocs on s'hi ha d'estar i saben quina és la quantitat recaptada aproximadament.

Una simpàtica nena d'Orcha i una simpàtica foto d'un nen que fa pipí des del seu vagó ajudat per la seva mare a l'estació de Jhansi.

El punt final del recorregut ferroviari ha estat Agra. L'estació de tren d'Agra presenta un aspecte corprenedor, fins al punt que una companya del viatge, quan ha vist el panorama, s'ha posat a plorar i és que no és poca cosa veure quantitat d'homes i dones i nens dintre i fora de l'estació dormint al terra de qualsevol manera i intentat recollir alguna almoina si cau.

Com ja he dit la trimartú hindú està formada per Brahma, Vishnu i Shiva i són respectivament el creador, el conservador i el destructor. En conjunt representen el cicle vital, el naixement, la vida i la mort.

Aquí totes les fotos

Khajuraho i l'erotisme - 15 Agost, Diada Nacional

2008-08-29T17:04:00.007+02:00

El motiu pel qual Khajuraho ha esdevingut un important recurs turístic per l'Índia rau en els temples construïts per la dinastia Chandella durant en segle X. Varen construir-ne vuitanta-cinc i ara només en queden vint-i-dos, que tampoc és una xifra petita. Aquest conjunt arquitectònic ha merescut el reconeixement de la UNESCO i és Patrimoni dela Humanitat.

L'atractiu d'aquests temples -o potser hauria de dir el morbo?- és que a la seva part externa hi ha escultures de clar contingut eròtic. En aquestes escutltures es mostra d'una manera oberta i impúdica l'amor en les seves formes més carnals. A l'unió eròtico-mística la parella és equiparada a la parella divina Shiva-Shakti. La dona, en aquest moment, es converteix pel company en amant, nòvia, esposa, consort màgica, demiürga, dakini, mare i germana i res més.

Val a dir que es tracta de la branca Kaula del tantrisme, el nucli d'aquest ritus o ceremonial místico-eròtic se l'anomena maithuna i que ha servit de pretext per a orgies i intercanvis sexuals que no tenen res a veure amb aquesta tradició hinduista.

No està de més apuntar que un hinduista, sigui de la secta que sigui, pot entrar a qualsevol temple hinduista, és a dir que no es pot comparar amb un catòlic que no pregarà mai en un temple protestant o a l'inrevés.

Desafortunadamente la visita a Khajuraho ha estat totalment acompanyada per una intensa pluja que ha repercutit negativament a les fotos, com es pot veure per l'única que he posat aquí.

Com a complement de l'entrada anterior, quan un porta una càmera fotogràfica sol ser objecte d'assetjament per a guanyar-se uns calerons, però quan no són zones turístiques els indis resulten encantadors sense distintició de classes. Així podem veure com els qui viatgen a la teulada d'un autobús miren el fotògraf amb uns ull de simpatia igual que a la darrera fotografia on les persones se les veu d'una posició superior i també mostren acceptació de ser fotografiats.

El 15 d'aGost l'ïndia celebra la seva independència i per diferents llocs es poden veure les banderes i col.legials que van a algun acte provistos també d'una petita bandera. I és que l'ïndia té molta feina per a aglutinar un país amb tantes llengües, dialectes, religions, races i castes. Les castes estan abolides, però existeixen.

L'hinduisme és el resultat d'una combinació de la religió vèdica, dels invasors aris i la dels dràvides que ja hi eren. Des del punt de vista de textos l'obra més important de la tradició vèdica són els Upanishads, que estan traduïts al català per Oscar Pujol.

Aquí totes les fotos