Aquest blog està concebut com una mena de diari de les meves activitats (espectacles, viatges, etc.) i en algunes ocasions comento política. Les opinions dels lectors són benvingudes.
Quan en un peça teatral hi ha uns actors i actrius amb els que he compartit tants textos teatrals un espectador com jo arriba un moment que els estima perquè entre ells i el públic del que formo part hem construït i donat vida a l'escena catalana. En aquest sentit, també és agradable veure una nova actriu que per lers condicions que un li veu fa pensar que a la llarga serà una gran actriu que defensarà a les taules el teatre català: Helena Tarrats, que veieu a la foto de sobre. Només puc dir que m'ha emocionat ballant, tot i que fa una interpretació oral magnífica, plena de sensibilitat.
En aquest obra Henrik Ibsen demostra que és el Shakespeare de la Modernitat.
Per norma o per principis sento, d'entrada, un profund rebuig per a veure un teatre que no estigui basat en un text no teatral (novel.la, biografia, etc.). El fet és que en aquest cas no és ni literatura. L'obra, que no és una obra, està feta per les evocacions (records) dels actors/protagonistes/graciencs que ens diuen les seves vivències més íntimes de la guerra i de la postguerra fins el 23-F de Tejero. Això vol dir que, si l'obra es fes a Reus o Madrid els actors serien de Reus o, posem, de Vallecas. Diguem doncs que és un platejament teatral molt original i molt atrevit; també molt emotiu, es podria dir que d'alguna manera té un contingut de catarsis (katharsis). En contra del que podria semblar no ha estat gens avorrit, ans al contrari.
Versió i Direcció: David Serrano
Intérprets: Julia Gutiérrez Caba i Miguel Rellán
CARTAS DE AMOR
D'A.R. Gurney
L'obra es centra en dos personatges: Melissa Gardner i Andrew Makepeace Ladd III, que, sentats l'un al costat de l'altre davant les seves respectives taules o escriptoris, llegeixen en veu alta les notes, cartes i postals en les que durant quasi 50 anys s'expliquen esperances, ambicions, somnis, decepcions, victòries i fracassos que han tingut al llarg de la seva vida.
Andrew Makepeace Ladd III i Melissa Gardner, ambdós nascuts en una família rica i de bona posició, són amics de la infància, i la seva correspondència comença amb una targeta d'agraïment per un aniversari, i continua amb postals des dels seus destins d'estiueig. Es succeeixen cartes en les que es manifesta una atracció mútua, al llarg del seu periple en internats i universitats. Mentre que Andy estudia lleis a Yale amb excel·lents notes, Melissa va de col·legi en col·legi suspenent. Mentre que Andy se'n va a la guerra, Melissa es casa, però el seu nexe amb Andy roman fort i manté el contacte fins i tot quan aquest es casa, es converteix en advocat d'èxit, es fica en política i, finalment, és escollit per al Senat dels Estats Units. Mentrestant, amb un matrimoni destrossat, Mellisa flirteja amb l'art i els gigolos, beu més del que hauria i es veu separada dels seus fills. Amb el temps, ella i Andy tenen una breu aventura amorosa, però ja és massa tard per a ells.
Veure a Barcelona a Julia Gutiérrez Caba és un luxe, fa dècades que la vaig veure a Flor de cactus. L'actor noel coneixia i fa un bon treball, però cal dir que el paper que li dóna el director és més posat que el que fa l'entranyable Julia.
El text és bonísim, és un gran retrat de les complicades relacions home-dona-home-dona-home-dona...i així fins a l'infinit.
a partir de la novel.la de Charlotte Brontë adaptació Anna Maria Ricart Teatre Lliure de Gràcia
Direcció: Carme Portaceli
Intérprests: Jordi Collet, Gabriela Flores, Abel Folk, Ariadna Gil, Pepa López, Joan Negrié i Magda Puig
El Teatre Lliure celebra el 200 aniversari del naixement de la novel·lista anglesa Charlotte Brontë amb Jane Eyre, la gran heroïna romàntica. Una dona que sap molt bé el que vol en un muntatge dirigit per Carme Portaceli.
El més fantàstic d’aquest personatge i d’aquesta novel·la és el fet que Jane Eyre, des del seu naixement i sense tenir unes circumstàncies que la portin a ser d’aquesta manera, té dins seu l’instint de superació més impressionant que jo mai hagi llegit. Ja a l’internat de pobres, on l’envien, per treure-se-la de sobre perquè ja s’enfrontava a la injustícia des de ben petita, ella percep la seva incapacitat de deixar-se maltractar en cap dels vessants que el maltractament pogués disfressar-se. La Jane li pregunta a la seva amiga Helen per què es deixa castigar d’aquesta manera. La Helen li respon que ella ha vingut aquí per rebre una educació i que això forma part de l’assoliment d’aquest gran objectiu. I la Jane diu “no seria capaç de suportar aquesta humiliació, jo no ho perdonaria, això. Si tots obeíssim i fóssim amables amb els qui són cruels i injustos, ells no ens tindrien mai por i serien cada cop més dolents. Si ens peguen sense raó tenim l’obligació de tornar el cop, n’estic segura, i ben fort, per deixar clar als qui ho fan que no ho poden repetir”. Jane Eyre és una novel·la escrita l’any 1847 per Charlotte Brontë sota el pseudònim de Currer Bell. Amb el seu nom real, el més possible hagués estat que no els haguessin publicat, ni a ella ni a cap de les seves dues germanes, l’Emily i l’Anne, cap de les novel·les que van escriure. O, si més no, no haurien aconseguit l’èxit que van tenir (no en el cas de l’Emily i els seus Cims borrascosos) ni, per tant, la possibilitat de continuar escrivint, que era la passió de totes elles. Jane Eyre és una finestra a través de la qual Charlotte Brontë ens ensenya la seva visió del món. La Jane opina sobre la diferència arbitrària entre classes i fa especial menció al paper de la dona al món. Ella no deixa mai que ningú oblidi, pel fet de ser pobre o de ser dona, que no és un ser inferior. Però per sobre de tot, Jane Eyre és una obra romàntica on la lluita per la llibertat és l’impuls que guia la protagonista en un món on les dones no la podien assolir. També hi ha, és clar, una gran història d’amor que només es podrà viure quan els dos protagonistes estiguin d’igual a igual, quan l’amor no sigui una presó, sinó un acte de llibertat. Carme Portaceli
