Per Casablanca

Casablanca és la París d'Àfrica, és el que deia la xicota d'un amic meu quan els dos teniem 23 anys. No sé com era Casablanca el 1967, però ara no s'hi assembla en absolut a aquella bella capital, el millor que se'n pot dir és que en alguna zona, com Mers Sultan, l'avinguda Moulay Hassan i el carrer Abderrahman Sehraoui es nota que són el que jo en dic una vella glòria. Per les fotos es pot veure que la decadència dels edificis és aclaparadora, molt lamentable.

És la segona vegada que visito el Marroc, l'anterior vaig veure Marraqueix i Mogador.Encara que Casablanca no sona com a ciutat turística, sentia curiositat per visitar-la.

El fet que Casablanca no sigui un ciutat maca, no treu que sigui força interessant perquè, en definitiva, si un viatja no és únicament per veure coses belles, sinó per a conéixer millor la realitat del món en què vivim.

Una cosa a apuntar és que com a barceloní i culé -encara que no m'agradi el futbol- confesso que la samarreta del Barça és la que més abunda i dir que ets de Barcelona t'assegura que sempre algú et digui visca el Barça. Les tres primeres fotos a la Medina són de culés.

La plaça Mohammed V és la part més maca de la ciutat, a on hi ha l'ajuntament i el Palau de Justícia, però també, com arreu, hi trobes gent dormint o pidolant almoina. L'antiga Medina és interessant, però ni de bon tros s'assembla a la de Marraqueix, amb molt més encant. El barri més atractiu és Habous que té una part amb una arquitectura inspirada en la Provença, amb carrers porticats i un mercat variat encara que de baix nivell perquè el barri té una zona pobre de solemnitat, com es pot veure en les vuit darreres fotos.

Si aquest post el llegeix un o una que és tan llaminer com jo i va un dia a Casablanca, que no es perdi la Pâtisserie Bennis Habous d'on he sortit carregat perquè fan unes llaminadures riquíssimes. Avís: són molt dolces per a superar de seguida els efectes nocius de tantes hores de dejú...

Per sort o per desgràcia, aquesta segona visita al Marroc ha tornat a coincidir amb el Ramadan, tot i que la vegada anterior va ser pel desembre. Com que els musulmans es regeixen pel calendari de la lluna, el Ramadan no té data fixe, i aquesta any aquesta festa religiosa va començar el 23 de setembre i s'acaba el 23 d'octubre; tanmateix, el Ramadan m'ha servit aquesta vegada per a saber una mica més del que en sabia perquè per aquesta visita he tingut la gran sort de ser guiat per una persona que coneixia de quan treballava i que viu a Casablanca de tota la vida.òbviament, rebre informació d'un que hi viu és privilegi.

El Ramadan és des del punt de vista religiós un període de recolliment i de dejú per a què hom sàpiga que és passar gana i n'aprengui. Tanmateix, a la realitat, és un període d'histèria perquè aquesta abstinència durant tantes hores els neguiteja i estan nerviosos esperant que arribi el moment de menjar. Es vesteix més la xilava i es compleix més l'hora de la pregària, que són cinc al dia. De tota manera si hi ha un negoci en perspectiva, es prescindeix de la pregària.

Quan es posa el sol ja es pot menjar, beure... i comença la gran disbauxa. Aleshores apareixen tots els vicis que hi ha amagats i s'atipen i més tard s'omplen les discoteques.

En aquesta hora de permissivitat vaig poder passar amb cotxe per una zona de moda del jovent, una mena de Salou o Lloret, i veia com les noies, amb la xilava mig oberta pel davant mostraven un bon escot.

Per la meva entrada o post anterior deixo clar que no estic gens d'acord en l'ús del vel a Europa, tot i que respecto aquest ús en un país musulmà. Sé que anar de sociòleg per un dia és arriscat i ridícul, però m'ha fet l'efecte que en els nivells més pobres és on s'usa més el vel que tapa tota la cara com es pot veure per les dues darreres fotos, que per mi són les més agosarades perquè les dones que el porten són més sensibles a no ser retratades encara que en general no els agrada.

Un aspecte interessant que m'han explicat un parell de marroquins que he conegut és que a més de sentir una gran simpatia per l'actual monarca, Mohammed VI, li aplaudeixen que sigui més permissiu amb el jovent (alcohol, discoteca) perquè d'aquesta manera aquest jovent no farà tant de cas als imans. Amen. De tota manera, assenyalo que de moment, per llei, primer és l'educació religiosa i després la normal i, encara més, molt més important, que aquest país està mancat d'una forta classe mitjana que és la que duu el gèrmen de la secularització, així per exemple, parelles que visquin juntes sense casar-se són quasi inexistents tot i que el nombre pot anar creixent encara que molt menys que aquí.

Tot i que com se sap la cultura islàmica té una certa fama històrica pel que fa a les fragàncies, cal lamentar que llocs tan cèntrics com la plaça de les Nations Unies fa pudor de pixats i que l'habitació de l'hotel fa pudor de tabac perquè enlloc no hi ha cap prohibició de fumar.

Fotos aquí