dijous, de maig 24, 2007

La meva ciutat...i les meves referències

Tots els humans tenim unes referències que ajuden a reforçar la nostra identitat a partir de la qual ens sentim part del ramat, tot i que, per una banda, defensem la nostra individualitat i prenem actituds per a distanciar-nos del ramat al final, salvant excepcions, la pertinença a un lloc ens dona sentit a la vida.
.
Dir que la pertinença a un lloc dona sentit a la vida és certament exagerat, però el mesurador segur que ens diria que Déu n'hi do.
.
Encara recordo quan a la tornada a Barcelona de fer una mili massa llarga, a la Marina, creia que el taxista se m'havia equivocat i em duia a un altre lloc. Vaig cridar-lo i em va dir que ho estava fent bé. Senzillament el que passava era que no reconeixia el meu carrer, el carrer del Clot, els grans magatzems de ferro, ca l'Alberich, no hi eren. El seu negoci del ferro no m'interessava gens, però la transformació d'aquell gran espai va ser la pèrdua d'una referència.
.
Com la meva mare dominava l'agulla tot el que em vestir de nen estava fet per ella, però com no sabia fer pantalons llargs per vestir-me de primera comunió em va dur a can Pantaleoni, a la Portaferrissa, aleshores tenia vuit anys.












Anys després quan vaig haver de fer-me un vestit amb pantalons llargs em va dur a la Modelo de la Rambla, que també és propietat dels Pantaleoni. I em sentia molt home amb aquell primer vestit que ja no estava fet per la meva mare, amb la seva mostra de Príncep de Gal.les, tenia 16 anys.
.

Tot i que he de reconéixer que gràcies a l'ofici de la meva mare jo era dels xavals més ben vestits del barri.
.
Ahir Lluis Permanyer, el Sempronio d'ara, informava que els Pantaleoni pleguen i els dos llocs esmentats tanquen. Com diu Permanyer al final de l'article: Una pena.
.
Alguna vegada encara que tornat a la tenda de la Rambla, però la proximitat amb altres ha fet que hagi deixat d'anar-hi. Desconec els motius que han dut a tancar, suposo que uns diran que és Xina i uns altres el turisme. No ho sé. Sigui el que sigui, em sap greu perquè quan passava davant d'aquestes botigues la memòria feia de les seves.