diumenge, d’abril 27, 2014

IDA, dirigida per Paweł Pawlikowsk

Es tracta d'una molt magnífica pel.lícula que passa desapercebuda del mercat a l'engrós tot i que val a dir que la revista Fotogramas l'ha tinguda com la tercera millor valorada de les estrenes. Tracta un tema que no és gens nou i el considero molt interessant. Per a entrar en matèria diguem que el plantejament inicial de la pel.lícula es pot resumir. Polònia 1962, en la que Anna, maca i novícia que ha viscut tota la seva vida en un convent, li ha arribat el moment de fer els vots de pobresa, obediència i castedat a fi i efecte deixar de ser novícia i ser monja. El mateix convent li recomana que visiti la seva tia per tal que vegi una mica el món més enllà de les parets del convent. La seva tia Wanda és el seu únic parent viu, una jutgessa amb una vida desordenada i amb un passat d'heroïna antifeixista, l'hi diu que el seu veritable nom és Ida i que és jueva. Ambdues es posen a la recerca del seu passat comú, però si per Ida és dolorós saber el que va ser dels seus pares, per Wanda el dolor és que en un moment de la seva vida va passar per alt els que havia d'haver estat la seva obligació moral. Cadascuna, doncs, viurà d'una manera diferent la recerca del passat.
Fitxa de la pel.lícula

Ens adonem doncs de seguida que Ida i la seva tia són absolutament diferents, però no hi ha bons i dolents en aquesta pel.lícula com sol passar en el cinema de consum, sinó que es limita a presentar unes vides molt diferents que lògicament han condicionat la manera de veure el món. Per altra banda, un aspecte notable és la simplicitat en tots els aspectes, blanc i negre i llargs silencis, és a dir, no hi ha soroll.

Ara que aquí es parla tant de la memòria històrica, el tema principal també és la memòria històrica de Polònia.

La tia d’Ida era germana de la seva mare i hi van sortint les misèries de l’ocupació nazi. Tia i neboda van juntes al lloc a on van ser enterrats els pares de la jove Ida. Un fet que tindrà conseqüències diferents per a les dues dones.

El 1405 Christine de Pisan va escriure el "Llibre de la Ciutat de les Dames", que dóna un clar exemple de les dones valentes, que es pot considerar una mena de protofeminisme. Dintre dels cànons del moment es pot dir que va ser una dona lliure, però el món, és a dir, el món mascle no li deixava ser lliure i, per tant, va decidir tancar-se en un convent i viure al marge del món. 

El 1601 Shakespeare va escriure "Hamlet", que com és sabut la seva famosa pregunta tracta de si es pot viure en un món cruel en el que es mata per poder, de forma que tot i que estima a Ofèlia li diu que es tanqui en un convent, cosa que és considerada com una ofensa; tanmateix, el motiu és noble, Hamlet no vol que Ofèlia caigui en aquest món cruel que pot arribar al punt com va ser el cas de la seva mare, que de gust o per força dorm amb l'assassí del seu marit.

Evidentment la Ida de la pel.lícula no té res a veure amb Christine o la bella Ofèlia, però el món que va trobar no va ser millor.

divendres, d’abril 25, 2014

"La riquesa d'uns quants beneficia a tothom?", de Zygmunt Bauman

Com es pot veure si mirem, encara que sigui en diagonal, el més significatiu de l'obra de Bauman és la cració del concepte "societat líquida", que dit ras i curt, significa la manca de solidesa que hi ha a les societat actual. Un bon exemple de la liquidesa o manca de solidesa és el matrimoni, en el sentit que cada vegada dura menys, per això s'ha inventat la parella de fet. Aquest llibre no és sobre la societat líquida, però no treu que aquest aspecte hi apareixi, no oblidem que el lloc de treball cada vegada és més líquida, goso dir que avui dia és fum. 

Moltes vegades hem sentit tots allò de què avui dia no hi ha esquerres i dretes, normalmente els que ho diuen són de dretes o d'esquerrans dessenganyats.

Aquest llibre no té la pretensió de ser d'esquerres, però ho és perquè desenmascara la ideologia de dretes a partir de dades econòmiques i dades sociològiques, de forma que diu "en comptes d'augmentar la desigualtat entre països i mantenir-se constant o baixar dins de cada país, la desigualtat baixava entre els països i augmentava a l'interior de cada país". O sigui que la desigualtat o patiment es fa més àmplia a tot arreu.

Per una banda ens diu que es "calcula que les 20 persones més riques del món tenen recursos equivalents als dels 1.000 milions de persones més pobres" i "A més, els qui són rics s'enriqueixen només pel sol fet de ser-ho. Els qui són pobres també s'empobreixen només pel sol fet de ser-ho", és a dir, no es pot girar la truita i allò dels drets inalienables és fals, estem tots predeterminats.

El cas interessant, però, és que "sempre s'ha justificat la desigualtat adduint que els de dalt de tot contribueiuxen més a l'economia perquè tenen el paper de creadors de treball, però van venir els anys 2008 i 2009, i vam veure que aquells individus que havien portat l'economia al caire de la ruina es retiraven amb centenars de milions de dòlars. Es feia evident que ja no es podien justificar aquestes recompenses al.legant la contribució que els seus beneficiaris feien a la societat, perquè al que havien contribuït no era pas a la creació de nous llocs de treball, sinó a allargar les llistes de persones desocupades.

Els que hem viscut prou per veure-ho no ens ha de sorprendre saber que una de les persones que més ha aportat a la desigualtat ha estat Margareth Thatcher que "dóna per fet, com una cosa evident, que les nostres capacitats diferents ens vénen determinades, com l'alçada, des del néixer, i per tant "normalitza" la implicació que els humans poden fer molt poca cosa (o res per canviar el designi del destí". Va deixar clar que els pares podem fer molt poca cosa per l'èxit dels nostres fills".

Sempre he pensat que hi ha una grau de privacitat que és una engany perquè fer que certs guanys siguin un secret és una forma d'amagar el robatori i, per tant, esplica "Que el sou per als alts directius s'estableixi en secret, no reflecteixi els éxits de l'empresa i contribueixi a una gran desigualtat, és indicatiu d'un profund malestar a les capes més altes de la nostra societat. El creixement descomunal de les fotunes del 0,1% de la societat té lloc, per acabar-ho d'adobar, en una època d'austeritat sense parió per a la majoria del 99,9% restant".

El problema de més fondària és que els alts salaris es justifiquen perquè del contrari persones com Steve Jobs o Richard Brandson caurien en l'ostracisme i durien a les seves empreses a l'èxit. Se'ns vol vendre com si tots els grans salaris anessin a les butxaques de grans talents quan de fet "L'autèntic propòsit de l'assegurança és afermar els provilegis, no pas per orientar-los al servei públic. I, per consegüent, un nombre molt reduït de persones que tenen els salris més alts queda exempt de l'impacte desastrós que les seves activitats poden ocasionar en tots aquells els mitjans dels quals estan exposats als capricis del destí. El que està en joc no és la producció de riquesa, sinó la seva distribució, i, més concretament, el monopoli dels consellers delegats sobre els elevats ingressos que perceben independent de la qualitat dels resultats que suposadament havien de justificar aquests ingressos".

Tornant al principi de la meva entrada, si algú em llegeix, potser es pregunti què vol dir per mi ser d'esquerres. Doncs encara que l'autor del llibre que ens ocupa no pretén dir què vol dir, considero que les paraules següents donen la resposta: "La lluita contra el concepte individualista i utilitarista de l'home, és a dir, la premissa explícita o encoberta de bona part de la ciència social d'Occident que pressuposa que els individus precedeixen a la societat i que, per tant, cal explicar la societat -la unió d'éssers humans- pels atributs inherents dels individus ... cal explicar el pensament i les accions dels individus, inclós el fet mateix d'actuar individualment i, per dir-ho així, de ser individus, com a conseqüències del fet fonamental de viure en societat ... la persecució de la felicitat s'hauria de centrar a promoure experiències, institucions i altres realitats naturals i culturals de vida en comú, en comptes de concentrar-se en els índexs de riquesa, que tendeixen a concebre la convivència humana com un terreny de competivitats individual, rivalitat i lluites internes".

NOTA: Per a estar al dia sobre l'autor res millor que fer una visita a:


http://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2014-02-04/los-nuevos-ricos-se-han-metido-en-su-castillo-y-han-levantado-barricadas_84949/




































































































diumenge, d’abril 13, 2014

divendres, d’abril 11, 2014

Carta avui a EL PERIÒDICO


Val a dir que tant Foro Asturias com UPN són partits propers ideològicament al PP.

En el meu original deia: "també van votar SÍ els que van votar en qualitat de la seva identitat".

A la versió digital que en castellà


elPeriódico.com

SOBERANISMO

DebateConsulta:

Un problema español

Viernes, 11 de abril del 2014 Albert de la Hoz (Barcelona)
Los aplausos del pasado 8 de abril en las Cortes por la abrumadora victoria del 'no' fueron patéticos, pues les parece haber liquidado el mal llamado "problema catalán" cuando su 'no' es el reflejo del problema español. No fue una victoria democrática, sino demográfica, la prueba de ello es que no solo votaron 'sí' los partidos que defienden un referendo en Catalunya y aquellos que votaron en calidad de su identidad: Canarias, Galicia, País Vasco y Valencia. A mí me gustaría decir que "me sé español (Estado) y me siento catalán (nación)". Rajoy olvida que la constitución reconoce que Catalunya es una nacionalidad, lo que significa que se puede ser nacionalmente catalán sin menoscabo de ser español. No es una cuestión de buenas palabras: hace falta que quien se siente catalán perciba que el Estado reconoce esta nacionalidad con hechos.
El texto original dice: "también votaron SÍ los que votaron en calidad de su identidad"