EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dissabte, de maig 27, 2006

Fa avui 34 anys a la revista DESTINO


Sospito que més d'un lector del meu bloc s'ha adonat que jo he viscut a Anglaterra, però cal dir que no era en qualitat d'estudiant, com passa avui per sort, gràcies a una beca o als diners dels pares, jo estava allà com un immigrant més amb la qualificació de unskilled worker, aquí en diem senzillaament peó. Com era normal a principis de la dècada dels setanta estava en elram de l'hosteleria, és a dir, feines de cuina o de cambrer. En aquest ram abundava la gent de Galícia, Castella, Madeira i Sicília, així com dels violents irlandesos. Algunes vegades m'he sentit dir que quina sort això d'haver estat vint-i-sis mesos a Anlgaterra, tot ignorant que anava acompanyat de moltes contrarietats que molts no acceptarien. Això no treu que haver tingut prop de la cara o de la panxa un ganivet de cuina sempre a mans irlandeses i altres coses, després resta un record i una vivència que jo no canvio perquè tot plegat és la vida en aquest món.

No cal dir que, en aquestes adverses condicions emocionals, la presència d'un grup teatral capitanejat per una catalana va ser per mi una cosa especial. O sigui que clar, vaig anar al Aldwhich Theater, que aleshores era la seu de la Royal Shakespeare Company.

Acabada la funció vaig anar al darrera del teatre, vaig petar la xerrada amb la Núria Espert i després vaig anar a sopar amb l'Enirc Majó i altres de la companyia.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Recordo molt bé l'aldarull que va provocar aquesta Yerma. En aquella època poca gent anava a Anglaterra a treballar si no era així, en feines poc qualificades. Una amiga meva va anar d'au pair, i de poc que no la maten de gana i a treballar. Quan jo era petita una vegada vam anar amb el cole al Teatre Grec de Montjuïc pel dijous gras, únic dia que fèiem excursions tan agosarades i la Núria Espert, que era joveníssima assajava Medea, la profe ens va dir que era una actriu molt bona, molt jove. Una bona experiència, això de sopar amb ells. Una abraçada i bon diumenge. Per cert, crec que no surten revistes com Destino o Triunfo, ara, és una llàstima.

Albert ha dit...

berta: Sí. Va ser un dia especial per mi.
júlia: Lògicament vaig conéixer moltes au pairs, però, malgrat tot, en comparació eren "pijas" si consideres como eren les dones que treballaven a hotels. Per exemple, hi havia au pairs suïsses i alemanyes, però als hotels no hi havia chambermaids suïsses o alemanyes. El meu germà em va portar al Teatre Grec a veure Maria Rosa per Núria Espert, seria pel 1963. Crec que l'excés de partidisme ha fet impossible la revista d'opinió.

Anònim ha dit...

És que aquesta amiga meva més que d'aupair feia de dona de fer feines, la veritat, crec que li hauria sortit més a compte, potser, fer de cambrera, li tancaven el telèfon amb un cadenat, coses així. Va tenir mala sort amb les cases on va anar, crec que, a més, en aquella època tenien, alguns anglesos, no vull generalitzar, una opinió molt especial dels espanyols, suposo que no n'havien vist gaires. Respecte a les revistes, sí, de fet va ser el partidisme post-transició, el que les va matar, les revistes i moltes iniciatives culturals que se'n van anar en orris.

Albert ha dit...

júlia: Ja et dic que vaig conéixes moltes au pairs, moltes. Molts anglesos les tenien per minyones, espanyoles o no. Sé d'una alemanya que es va escapar de la casa, però ja tenia una altra emparaulada. Per altra banda, vaig estar en una festa que una família anglesa va fer en honor de la au pair (italiana); i a la festa hi havia els amics de la família i els amics de l'au pair, una festa multicultural, com la de Rotary Club, per tant, tampoc generalitzo.

Montse ha dit...

Jo vaig veure aquella Yerma!!! hi vaig anar amb els meus pares i uns amics dels meus pares que tenien un fill de la meva edat amb qui em volien casar (he he he)

La revista destino la recordo molt bé, entrava a casa meva, junt amb moltes altres.

Actualment faria falta, si, algun tipus de revista semblant!

Ai, julia, això de les "au pair", jo no hi vaig anar perquè a la meva mare li feia por que anés tan lluny (ja veus, ai senyor) així que l'any que volia anar de au pair em va tocar quedar-me a la botiga de casa, tchts,tchts... quina putada em van fer!

Son ha dit...

Saps? m'has fet venir a la memòria un concert de Khaled (que res a veure amb la Nurieta però ve al cas). Quan estava a mig concert vaig començar a mirar al meu voltant i no tant a en Khaled: estava envoltada de magrebins que tenien el mòbil ben amunt i parlaven molt emocionats.. Com si fossin els famosos encenedors però eren mòbils... M'imaginava que estaven parlant amb algun amic o familiar que treballava a no sé on, que no havia pogut anar al concert i per mitjà del telèfon compartien un moment... Pèls de punta. La vida d'un immigrant de xancleta mai és fàcil i la solitud de la diferència, l'abús, els sous... de vegades ofega...
Quina sort haver parlat amb la Núria i tot l'equip!!!!!
Petonets i bona setmana

Albert ha dit...

arare: Crec que sí, però és que els pares d'aleshores feien moltes putades als fills d'aquesta mena. Suposo que haver viscut la guerra els feia molt conservadors en aquest sentit. Ara, si bades, et posen l'Erasmus sobre la taula.
son; Sí. La vida d'un immigrant sempre és dura, jo no em vaig acostumar mai al pa anglès, em passava com a Dante; és l'únic en què em puc comparar amb Dante.