EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, d’octubre 28, 2013

Santa Maria del Mar va ser Davos, a la catalana, per una tarda?

El global crític d’art, Robert Hughes,
va escriure el 2007*que quan ve aBarcelona quasi sempre visita Santa Maria del Mar i uns dels elements que mé valora són les petites figures d’estibadors que hi ha a les portes de roure, com a representació dels treballadors del Barri de la Ribera, els que carregaven les pedres quan s’aixecava aquesta església. L’església així els recorda i quan Hughes ho contempla se sent amarat de respecte per un fet que dóna dignitat a la ciutat. 
Parlar avui dia de botiflers i de noblesa està passat de moda perquè a mesura que passa el temps i les societats cada vegada són més complexes, van aparaguent paraules noves per a referir-se a realitats socials noves.

A l’entrada anterior d’aquest blog ens hem referit a les institucions polítiques extractives i a les institucions econòmiques extractives, arran del casament que es va fer el dissabte passat a Santa Maria del Mar entre els joves Lara i Brufau es varen trobar en el mateix lloc representants de les dues institucions.

La política va fer que el president del govern espanyol, Rajoy, va ser escridassat i ell va posar la cara que té reservada quan ha de fer veure que no entén res (Bárcenas, Catalunya); tanmateix, jo tinc els meus dubtes de si era lícit escridassar només a ell perquè encara que per molts es tracti del Responsable Nº 1 del maltracte que avui rep Catalunya i sigui qui més es fa el sord, la pregunta que un es fa és que Rajoy no estava sol, hi havia dues ministres del govern de l’estat, és a dir, quatre clars representants de les institucions polítiques extractives. Per altra banda, podem dir que la Generalitat sigui una institució econòmica inclusiva?

Tanmateix, no ens hem pas d’enganyar, podem dir que la resta dels qui van omplir la basílica eren els membres de les institucions econòmiques extractives i com he escrit a l’anterior entrada: "Hi ha una sinergia entre les institucions econòmiques i polítiques.” No cal dir doncs que la coincidència de tots plegats al mateix lloc a la mateixa hora prova aquesta sinergia. 

L’altre dia vaig veure per la TV a Andy Robinson dient que els voltors cada any es troben a Davos i em pregunto si el dissabte passat per la tarda Santa Maria del Mar va ser la versió catalana de Davos. 

[1] Robert Hughes, Pròleg. Timothy Rub, Philippe de Montebello, Maria Teresa Ocaña (Coord): Barcelona and Modernity: Picasso, Gaudí, Miró, Dalí, New York-Cleveland-Barcelona, The Metropolitan Museum of Art-The Cleveland Museum of Art, Generalitat de Catalunya, 2007.

Más vídeos en Antena3

diumenge, d’octubre 20, 2013

WHY NATIONS FAIL. The origins of power, prosperity, and poverty, per Daron Acemoglu i James R. Robinson

Tenia interès en aquest llibre per un aspecte relacionat amb la conclusió del Treball de Final de Grau que estic enllestint aquests dies, però he d'admetre que en aquest punt no m'ha servit de gaire. De tota manera és del llibres més interessants que he llegit mai.

La finalitat principal del llibre és, com diu el títol, per què les nacions fallen o fracassen i mentre unes es fan riques altres es fan pobres. Aquesta recerca porta als autors a analitzar les institucions.

El llibre comença d'una manera quasi cinematogràfica. Posa la càmera a Nogales, que és un poble partit per la meitat en la que la part nord és Arizona, Estats Units, i la part sud és Sonora, Mèxic. Les institucions del nord fan possible triar la feina o professió, la formació acadèmica i professional; que els empresaris inverteixin en tecnologia; per altra banda el fet que hi hagi eleccions democràtiques fa possible les exigències pels serveis bàsics. Mentre que al Nogales del sud els adults no han anat a la universitat i els adolescents no fan el batxiller. La mortalitat infantil és molt alta perquè les condicions sanitàries són pobres, molts serveis públics són inexistens, hi ha delinqüència, corrupció, males carreteres i caciquisme.

El que fa el llibre especialment interessant és que aquest estudi de les institucions (polítiques i econòmiques)  mostra el que fan possible i el que fan impossible. Els autors hi fan un estudi quasi mundial, encara que no hi siguin tots els països del món, hi ha un bon ventall.

Les institucions les classifiquen en extractives i inclusives. Valgui com a definició el que llegim a la pàgina 81: 
"Hi ha una sinergia entre les institucions econòmiques i polítiques. Les institucions polítiques extractives concentren el poder en mans d’una élite reduïda i fixen els límits a l’exercici del poder. Les insitutcions econòmiques sovint estan estructurades per aquesta élite per tal d’extraure els recursos de la resta de la societat. Per tant, les institucions econòmiques extractives acompanyen de forma natural a les institucions polítiques extractives”

Més enllà de la definició citada expliquen que les institucions econòmiques inclusives són les que fan possible la descentralització de la riquesa i que per assolir aquest estadi es va establir el liberalisme econòmic, que tenia per objectiu -entre altres- fer impossible els monopolis, promovent la competència i la innovació tecnològica. Per tant és imprescindible el dret a la propietat, la continuada millora de les infrastructures, un règim fiscal que sigui més alt pels que tenen més, però amb fàcil accés a la financiació.

Per a què hi hagi institucions econòmiques inclusives ha d'haver institucions polítiques inclusives perquè si tenen més pes les institucions polítiques extractives, aleshores les institucions econòmiques extractives seran les que dominaran l'economia.

Les institucions econòmiques extractives són les que tendeixen a la concentració de la riquesa i del poder en una reduïda élite. El monopoli és l'exemple absolut. Aquestes élites s'oposen al desenvolupament industrial perquè disposen d'una mà d'obra barata. 

Amb aquests conceptes i d'altres que es desenvolupen al llarg del llibre es van escenificant diferents territoris del planeta com exemples del que s'ha fet bé o malament. Els autors donen la millor nota a la Revolució Gloriosa (1688) perquè va ser l'inici de les institucions inclusives i que els britànics van exportar a Estats Units i Austràlia en perjudici de la corona britànica. Passa amb un aprovat la Revolució Francesa perquè "created much violence, suffering instability, and war. Nevertheless, thanks to it, the French  did not get trapped with extrative institucions blocking economic growth and prosperity... These economic changes would be followed by other reforms in the economics and its politics, ultimately culminating in the Third Republic in 1870"

No cal dir que el llibre posa especialment el zoom a China, Corea del Nord i l'Àfrica sot-sahariana, tanmateix també tracta el tema de "los Conquistadores" que van fundar allà unes élites extractives (encomiendas) que en alguns casos encara dominen les institucions extractives, com és el cas de Guatemala.

Com a català voldria tenir prou recursos per a interpretar els orígens econòmics de la situació. Si com diuen els autors el punt d'inflexió per a generar les institucions econòmiques inclusives a Anglaterra i a Estats Units va ser la Revolució Industrial, a més de comptar, com s'ha dit, amb la Revolució Gloriosa. Aleshores un es pregunta què va passar a Espanya en termes econòmics, socials i polítics per a què la Revolució Industrial que es feia a Catalunya -i també al País Basc- enlloc de liderar la "nación española" els catalans no van jugar un paper significatiu a Madrid, sinó que Barcelona va ser bombardejada com si fos una ciutat estrangera, i era el liberal Espartero!. El que sí sabem pel llibre que els britànics van començar a fer tributar els terratinents i donar avantatges econòmics als industrials. Evidentment, això no va passar a Espanya, més aviat ja es començava a criticar la cobdícia dels catalans quan exigien uns aranzels proteccionistes, tot i que era una política generalitzada a tot Europa. A Espanya els liberals eren els latifundistes, que eren les veritables classes extractives a Espanya segons els autors del llibre. Les diferència amb els anglesos les trobem a tot nivell i és que la Marina anglesa el segle XIX va bombardejar Copenhaguen. Espanya sembla condemnada a tenir sempre l'enemic dintre de casa.

No sé si la meva interpretació és correcta, però em fa l'efecte que l'enfrontament arran del Corredor de la Mediterrània ens porta de nou a un terreny semblant al del segle XIX perquè mentre la Unió Europea sap que la zona més exportadora d'Espanya és la costa Mediterrània altres fan el paper de mirar els seus interessos clientelars i no mirar l'interès de "la nación española", precisament allò del que es consideren els millors defensors.

L'episodi recent de l'empresa Castor fent un dipòsit de gas al fons del mar i davant de les províncies de Castelló i Tarragona és una mostra de les institucions polítiques extractives lligades a les econòmiques extractives. El primer punt és que es va planificar tot des de dalt de forma que el poble no en va saber res, és a dir, democràcia o institucions inclusives zero. Quan es destapa tot i resulta que ha de tancar hi ha un acord empresa-Estat que l'Estat ha d'indemnitzar l'empresa, evidentment l'Estat és la ciutadania que va ser ignorada.

AFEGIT EL 1 DE NOVEMBRE
Com a prova de que aquest llibre està de moda a La Vanguardia del 25 de juliol Enric Juliana escriu un article amb el títol "Las élites extractivas". I a La Vanguardia del 30 octubre Jordi Barbeta, sota el títol "Deixeu que els rics s'acostin a Madrid" escriu: L'anunci de la rebaixa d'impostos formulat pel president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, suposa un nou tracte de privilegi a les elits de la capital que viuen del pressupost de l'Estat, del mercat regulat o directament dels contractes i les concessions que publica el BOE. Són les denominades "elits extractives", concepte encunyat per Daron Acemoglu i James Robinson i desenvolupat amb brillantor per César Molinas per descriure el sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, treure rendes de la majoria de la població en benefici propi.

diumenge, d’octubre 13, 2013

EL REI BORNI, de Marc Crehuet

Autor i director: Marc Crehuet
Intérprets: : Xesc Cabot, Miki Esparbé, Alain Hernández, Ruth Llopis i Betsy Túrnez
Escenografia: Pablo Sánchez, Noelia Güerri i Jaime Cavero
Disseny de llums i so: Xavi Gardés
Vestuari: Mar Muñoz y Mar Guixé
Coreografia: Tuixén Benet
Teatre: Sala BARTS

Es tracta d'una obra molt oportuna perquè en un sopar hi ha un policia antiavalots i un indignat que va perdre un ull en una manifestació per un tret d'una pilota de goma del policia. Les respectives dones són antigues amigues. Durant el sopar és quan es reconeixen policia i indignat.

Evidentment és un gran tema que justificaria un drama de gran volada. Aquesta obra no és això, però fa el paper alliçonador perfectament perquè amb l'envoltori d'una comèdia que fa esclatar les rialles del públic també es poden dir moltes coses.

"La càrrega", Ramon Casas (1899)
Encara que no sigui un drama de gran volada l'obra té força perquè presenta els quatre joves força dubtosos en la coses de la vida i el món d'avui, cosa que s'entén perquè no és gens fàcil entendre tot el que ens està passant amb aquesta crisi que ningú és capaç d'explicar bé perquè ningú no sap com va començar i quan o com acabarà si és que acabarà. Naturalment no ens estem referint a la crisi econòmica, sinó a tot el conjunt, l'economia, la societat i els principals agents que intervenen, bàsicament el polítics.

Durant quasi tota l'obra el policia és l'únic que té les idees clares, la seva parella només vol pau i harmonia, mentre que la parella visitant vol canviar el món i és super-solidària de totes les causes; tanmateix al final els papers es canvien.

M'he permès afegir la pintura de Casas a títol personal, vull dir que no figura ni en el programa de mà, ni a la pàgina web de la Sala BARTS, però si per a recordar que la repressió a les manifestacions, avalots, etc. té més de cent anys.


 


dissabte, d’octubre 05, 2013

BIG WILL SHAKESPEARE, de Quim Celina



BIG WILL SHAKESPEARE, de Quim Celina (a partir de textos de Shakespeare, José María Álvarez iGiuseppe Tomasi di Lampedusa).
Direcció: Quim Lecina i Eva Hibernia
Intérprets: 
Montserrat Bertral (actriu, mezzosobrano, piano)
Anna Farrio (actriu, violoncel)
Berta Vidal (actriu, piano, saxofon)
Teatre: LA SECA/ESPAI BROSSA

Quim Lecina, l'ànimal de l'espectacle, va descobrir Shakespeare en el Macbeth d'Orson Welles. M'ho crec, és una gran pel.lícula, de les que ja no se'n fan. L'espectacle teatral que ens ocupa no és un gran espectacle, ni és molt teatral. Malgrat que l'equip que acompanya a Quim Lecina és de gran categoria.

L'espectacle consisteix en retalls de textos teatrals i de música shakespearinana perquè aquest autor anglès feia servir la música per a representar la veu del poble o per a transmetre tristesa o feia servir la dansa per a transmetre alegria, és a dir, servia per a potenciar l'ambient. En aquest sentit la interpretació de la Montserrat, Anna i Berta és magnífica; tanmateix, insisteixo que el tema no és la interpretació, sinó que el plantejament no emociona.

Personalment m'agrada molt el text que es va dir de la Gertrudis quan explica la mort d'Ofèlia perquè reconec les paraules com si fossin una pregària, però, tanmateix, tot resulta per mi massa descontextualitzat; per altra banda, Quim Lecina és un bon actor, però per a ser la peça central de l'espectacle hauria de tenir més talla, noem refereixo a vàlua, sinó talla física, hauria de ser més alt per a representar la majoria dels paper que va fer.