EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimecres, d’octubre 04, 2006

"Without a Net", de Michelle Kennedy


Acabo de llegir WITHOUT A NET Middle Class and Homeless (with Kids) in America, de Michelle Kennedy, editat per Penguin, Nova York, 2005. 212 pàgines.

L'obra es defineix com a memoir, és a dir, memòries i ha guanyat un premi literari. Es tracta de les memòries d'un curt període de temps, però que com ella diu a l'epíleg d'un perìode que sempre l'acompanyarà.

L'autora va tenir la típica infància de la classe mitja d'Amèrica a Vermont. Va anar a l'institut, va ser page en el Senat a Washington, es va casar amb un estudiant que era el seu primer amor i es van posar a viure en un barri de Washington (It was fun and romantic to be in love at sixteen). Aquest primer marit era un somniador i cap buit que tenia una bona feina i la va deixar per sentir-se lliure de totes les pressions de la vida moderna, sense tenir en compte que era casat amb tres fills, posant-se a viure en una caravana.

Michelle Kennedy després d'un greu accident -per negligència del pare- que podia haver costat la vida d'un filla deixe el marit i es converteix amb vint-i-quatre anys en una més sense sostre. No direm okupa perquè ella i els tres fills passaven la nit en un cotxe vell a la platja. (make a mental note to keep their toothbrushes in my packbag so next time they can brush in the restaurant bathroom. We don't bother with pajamas) I es guanya la vida fent de cambrera guardant les propines a la guantera del cotxe.

Quan truca a casa els pares per a ajut té la resposta que es mereix: No, Shell, it's not. I will not be one of those grandmothers who takes care of her children's children. They are your children. They are your responsibility.

Malgrat un començament immadur a mesura que agafa responsabilitats creix, estalvia i dona la campanada passant de cambrera a venedora de targes de crèdit d'una important entitat bancària, per la qual cosa ha de comprar-se roba i va a la secció business wear de segona mà i es vesteix per 5 $. Troba un home assenyat i es torna a casar després del divorci pertinent, que serà el pare dels tres fills més un.

Aquesta és l'essència de la història, que són unes circumstàncies que aquí són inversemblant, com és la facilitat que viure en un caravana, passar la nit en un cotxe a la platja i molts detalls més. El que sí val la pena assenyalar és que està escrit amb una gran humanitat i humilitat, això últim res a veure amb el Cuaderno Amarillo, Salvador Pániker, el qual ens parla amb orgull del seu penis.

L'autora ens parla de les seves febleses, dels seus moments baixos, fins i tot passa per un moment que voldria morir (I lie back down. I wish I could just die. Just float away. No money to worry about...) però que és superat al pensar amb els seus fills (I don't want to die because I don't want to not be a part of their lives).

Al contrari de les pel.lícules made in U.S.A., aquí, que és la realitat, no hi ha bons i dolents, ans al contrari, són moltes les persones que l'ajuden.

No crec que aquest llibre s'arribi a traduir, però no deixe de ser interessant perquè no és ficció i ens posa a l'abast un petit mirall dels Estats Units, que no és representatiu de tot el país, però prou d'una petita part, com tots els que reflecteixen la realitat, que sempre és parcial, però el llibre es pot dir que és també una història d'esperança perquè l'autora hi sobreviu gràcies a una mica de sort i molt de coratge. Al final ella triomfa, podríem que té un final feliç.

Per raons òbvies l'autora està conscienciada dels seus compatriotes i, sobretot, les compatriotes que amb dos fills representen el 85% de les famílies sense sostre, a qui dedica el darrer capítol.

Ara viu d'escriure, té una pàgina web que sembla que no va i un blog que és ben visible.