EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, de juliol 31, 2006

"Els senyors Borkman" ,d'Ibsen/Coca


Ahir vaig veure ELS SENYORS BORKMAN, de Jordi Coca, a partir de John Gabriel Borkman d’Henrik Ibsen, traducció de Jem Cabanes, versió lliure de Jordi Coca. Direcció: Jordi Coca amb Mercè Managuerra Gunhilda Borkman, Carme Callol El.la Rentheim i Carles Arquimbau John Gabriel Borkman

Vaig veure per primera vegada John Gabriel Borkman a principis dels setanta al National Theater i em va quedar que era una obra dura, però res més.

Aquesta versió de Jordi Coca té la particularitat que ha reduït el text i el nombre de personatges i enlloc de vuit són tres. Encara que no estic en condicions doncs de fer comparacions confesso que és una obra reixida.

Alguns crítics retruen a Jordi Coca, com a director, el fet dels excessius silencis; tanmateix, potser perquè m'agrada el cinema de Bergman i Dreyer, aquest lentitud no em fa mal i n'he gaudit l'espectacle tant pel contingut com pel magnífic treball dels actors tot i que si hagués de fer esment d'un hauria d'assenylar el treball de la Mercè Callol.

Un altre aspecte que vull assenyalar és l'espai. Encara que en totes les arts escèniques (teatre, ballet i òpera) els artistes s'han de moure en un espai molt concret, especialment quan es tracta d'escenaris petits com l'Espai Brossa, em fa l'efecte que en aquesta obra l'espai en què es mou cada actor sigui inaccessible als altres dos.

Recomanaria l'obra, però com em passa darrerament he anat a la darrera representació.

diumenge, de juliol 30, 2006

"La felicitat", de Javier Daulte


Acabo de veure al Teatre Romea La felicitat, escrita i dirigida per Javier Daulte. Intèrprets: Anna M. Barbany Fina, Clara Segura Rosa, Francesc Lucchetti Omar, Jordi Rico Roger, Joan Negrié Christofer.

Premiat, aplaudit i amb èxits com Ets aquí? en el seu currículum, el dramaturg i director argentí Javier Daulte torna als escenaris catalans amb una comèdia que parla de la felicitat. Cinc personatges aparentment quotidians –un professor, la seva esposa, la filla i dos nouvinguts– viuen atrapats en els seus conflictes interiors, angoixats per la impossibilitat de ser unes persones diferents. Tots cinc es mouen entre la recerca d’uns somnis, la necessitat de compartir i la lluita per la pròpia personalitat. L’humor, la intriga i la intenció ferma d’aconseguir un teatre de gènere, popular però sofisticat, són alguns dels ingredients que caracteritzen l’obra de Daulte, un dels creadors més actius i originals de l’escena actual.

D'entrada he de dir que m'ha costat entrar en aquesta obra. Al principi em venien ganes de tocar el dos del teatre i anar al bar a fer una copa, però a poc a poc he anat entrant en el joc. Perquè d'un joc es tracta, un joc divertit, intrigant, sofisticar i malèvol; però és que quan es cerca la felicitat al preu que sigui les coses són complicades perquè a la vida no hi ha res garantit i aquí, la Rosa cerca la felicitat amb xarxa, és a dir, ella no es vol fer mal, la qual cosa implica que pot fer mal al altre.

Daulte no solament ens entreté, sinó que evidencia no capacitat de sorpresa sense límit i per descomptat s'ha voltat d'un equip competent perquè dintre de la gran absurditat de tot plegat els personatges sempre ens sorprenen amb un llenguatge que un podria pensar que és la germana o una veïna, de natural que és. Tanmateix aquest llenguatge embolcalla una trama que podria ser de la sèrie negra, una situació com de guerra, una sessió d'espiritisme i una final poètic.

Una obra fantàstica.

divendres, de juliol 28, 2006

Ballet CARLES IBÁÑEZ


El dia 1 de Març, en aquest blog, vaig fer una entrada donant notícia del que en podríem dir el neixement del ballet clàssic català, arran del magnífic espectacle de ballet, al so de la tenora, que va fer al Palau de la Musica la Companyia CARLES IBÁÑEZ.

Aquesta entrada ara és per donar notícia que l'esmentada companyia demà passat, dia 29, a 2/4 d'onze del vespre actua a Sant Joan de les Abadesses, dins del claustre i emmarcat en XIe Cicle de Representacions del Mite del Comte Arnau. L'espectacle és El so de la Tenora i el ballet amb l'estrena de la coreografia Triptic d'un senyor feudal, el Comte Arnau sobre mùsica de'n Salvador Brotons i que ha creat Carles Ibáñez expresament per aquesta ocasió.

En el ballet es llegeixen tres fragments del poema de Sagarra del Comte Arnau, que es diuen just abans de començar la coreografia.

He d'assenyalar que la gràcies a la gentilesa de Carles Ibàñez he estat a l'escola de dansa que té al Poble Sec, a on he vist una classe de ballet i també l'assaig del ballet que estrena aquest cap de setmana. Com no podria ser d'altra manera m'ha agradat veure el rigor amb el que duu tant les classes com els assajos, així com el bon ambient que hi ha entre companyes i companys i també el professor, perquè si la preparació d'un ballarí o ballarina és dura, val la pena que es faci en un ambient distès i agradable.

Per altra banda, com jo sempre havia vist el ballet des d'un seient mentre els artistes llueixen les seves habilitats dalt d'un escenari, veure-ho a prop com si fossin al menjador de casa ha fet d'aquestes dues jornades a cal Carles unes vivència única.

Si aneu abaix d'aquesta entrada veureu a on clicar per les fotos.

Encara que no podré anar-hi estic segur que serà un magnífic espectacle tant per la qualitat de l'equip que dirigeix el coreògraf Carles Ibáñez com en el fet de fer-se en el claustre de Sant Joan.

Dades del XI Cicle representacions del Mite del Comte Arnau

Fotos de classe i assaig de la Companyia

També en aquest àlbum

dijous, de juliol 27, 2006

Fa prop 28 anys a TRIUNFO










L'estiu de 78 va ser molt calent pel que fa a la llengua catalana perquè normalmente els debats entorn de la llengua són d'àmbit català i quan el debat es fa espanyol és per raons legislatives (Constitució o Estatut).

En aquest cas el tema era entorn el PEN CLUB perquè un escriptor català va gosar titllar d'imperialista el castellà. El resultat és que se li van tirar al coll.

Confesso que un dels periodistes que per mi va entrar a la llista d'enemics de Catalunya va ser Pedro J. Ramírez, aleshores director de Diario 16.

La carta que la revista Triunfo em va publicar era la meva resposta a un article de l'escriptor mexicà Carlos Fuentes.

dimecres, de juliol 26, 2006

Fa avui 28 anys a Cuadernos para el Diálogo




Aquesta carta al director apareguda a Cuadernos para el Diálogo del 26 Agost 1978 es pot considerar continuació de l'article que la mateixa revista em va publicar el 22 Juliol 1978. Aquell article, que vaig penjar al blog del dissabte passat, era sobre l'ensenyament i l'escola; però el mateix dia 22 Cuadernos para el Diálogo publicava una carta sota el títol No al catalán, per tant, em vaig sentir involucrat i vaig contestar amb la carta que avui poso aquí.

dimarts, de juliol 25, 2006

"Adiós a China", de Suso Mourelo


Acabo de llegir ADIÓS A CHINA, UN VIAJE POR EL GIGANTE ASIÁTICO, de Suso Mourelo, Editorial Espasa, Madrid 2001. 289 pàgines.

No he llegit gaires llibres de viatges, però és evident que –si són bons- són una bona forma de conéixer un país a fons, dintre d’uns inevitables límits.

D’entrada he d’assenyalar que aquest autor em cau una mica antipàtic perquè menysprea els turistes, quan els que fem turisme és, en molts casos, perquè no tenim la sort de poder fer un viatge superior a les tres setmanes i fora del període fixat per l'empresa (Agost), però he de dir a favor seu que aporta un profund coneixement de la història, literatura, tradicions, ètnies, religions, política i llengua de la Xina. I el més important de tot, el llibre està escrit con amore envers els xinesos, en el sentit ampli del mot.

En un aspecte conceptual sembla que imiti a Javier Reverte, el qual en el llibre Dios, el diablo y la aventura fa un viatge envers el naixement del Nil, Suso Mourelo va a la recerca del naixement del Yangtsé, tot assenyalant els noms que rep al llarg del seu recorregut, que són Tuotuo, Jinxa, Chang Jiang i Yangtsé, i és que es tracta del tercer riu més llarg de la terra.

Després de portar anys dient Pequín, ara hem de dir Beijin, però resulta que també s’ha dit Cambaluc i no se’m negarà que és com sona més bé en català. Així que l’autor surt de Cambaluc amb tren cap a Xining.

El llibre està a més molt ben escrit i té un cert humor, així llegim: Luego se agacha y dispara un largo chorrito parabólico que innunda el suelo: la mayoría de los niños chinos no lleva pañales y sus pantalones tienen una apertura en el tiro.

I un bon observador social: Los chinos se han habituada a ser parte de algo: de una patria, de una clase universitaria, de un partido, de una industria, de un barrio, de una familia. La individualidad resulta sospechosa y excluyente. Tanmateix, no ho diu amb agror, sempre amb gran respecte a la sensibilitat d’un possible lector xinès.

Informat d'aspectes educatius qun escriu: Casi todos los chinos, por pequeños que sean, se toman en serio los estudios. Por eso apenas existe el fracaso escolar.

El llibre està escrit el 1996 , quan el que ara veiem tots de la Xina, aleshora ja s’estava entreveient, per tant, és crític amb el progrés, turisme i consegüent despersonalització cultural, però admet que Si existe algo que justifique el desarrollo, se llama higiene, doncs aquí també som molts, encara, que de nens no teníem dutxa a casa.

Assenyala que -El pensamiento empresarial chino es que no hay que salir al exterior porque China es un gran mercado, no hay otro igual en todo el mundo: quien quiera que venga y lo intente; los chinos no van a salir.

Resumint és un llibre que fa de bon llegir perquè permet una aproximació a la xina real, de carn i ossos, gràcies que explica també, sempre amb gran respecte, les persones, sobretot dones, que ha conegut. Tanmateix, vull acabar amb aquesta transcripció:

Al anochecer sigo la luna que lucha por vencer la niebla. Hace mucho tiemnpo el viejo Li Bai, que me ha acompañado en el camino, se adelantó a Jorge Manrique y escribió:

Los hombres hoy apenas miramos la luna
La luna que alumbro a nuestros ancestros
Pero las vidas de los hombre mueren
Igual que corren las aguas de los ríos.

dilluns, de juliol 24, 2006

"Brasil Brasileiro", de Claudio Segovia


Ahir, al Barcelona Teatre Musical, que abans del Palau Sant Jordi era el Palau d'Esports, vaig veure BRASIL BRASILEIRO.

Com estic portant un Grec molt seriós m'ha anat molt bé un espectacle frívol, sense grans sorpreses, però amb una qualitat força més que suficient. Clar que aquesta troupe amb mi ho tenia fàcil perquè adoro la música popular del Brasil que per mi és la que combina millor la música, el ball i la sensualitat.

Després de l'actuació a Barcelona van a Londres.

Algunes fotos de l'actuació d'ahir

Fa avui 23 anys a l'AVUI





La pàgina 8, DIÀLEG, del diari AVUI del 24 de juliol de 1983 va ser un tant insòlita perquè era ocupada, com es pot veure clicant aquí, per tres articles signats per tres militants del PSC (PSC-PSOE).

Transcric la capçalera de l'esmentada pàgina que diu així: Arran de la publicació, diumenge passat, d'un article de Jordi Font titulat "Només hi ha un catalanisme". s'ha obert una polèmica que avui complementem amb aportacions d'Albert de la Hoz, "La necessitat d'una autocrítica", que fa al.lusió directe a l'article de Jordi Font; d'Emili Granier-Barrera, "A la senyora Cambó", que precisa certs aspectes del seu primer article.

diumenge, de juliol 23, 2006

"Metamorfosis", de La Fura dels Baus


Ahir vaig veure aquesta Metamorfosis de la Fura dels Baus i de l'argentí Javier Daulte. Direcció artística Alex Ollé. Direcció escènica Alex Ollé i Javier Daulte. Text: Javier Daulte. Intérprets: Ruben Ametllé com Gregor, Angelina Llongueras mare, Artur Trias pare, Sara Rosa Losilla Grete i Isak Fèrriz Amic

Ser fidel a Kafka
Ollé explica que La metamorfosi d'ell i del dramaturg Javier Daulte, autor de l'adaptació, "és fidel a l'esperit de l'obra original" i tracta de la "degradació d'un home" i de les seves angoixes. Tot i que hi ha canvis. Un d'ells és que el mateix Gregor és qui decideix voluntàriament aïllar-se en un cub, sense convertir-se en escarabat d'un dia per l'altre. En opinió del director, el protagonista no és més que el "bitxo raro de la família" que, fart de tot, es tanca en ell mateix.
Aquesta decisió repercutirà en l'àmbit familiar, que també "viurà un procés de deshumanització", apunta Angelina Llongueras, mare de Gregor. Però la família ho viu diferent quan apareix un hoste, interpretat per Isak Férriz, que té més pes al muntatge de La Fura. Segons Ollé, el visitant "és l'alter ego de Gregor", que la família acull amablement al veure-hi "el fill que els hauria agradat tenir".
Més que adaptar l'obra, doncs, és La Fura qui s'emmotlla a Kafka i fuig dels muntatges visuals i sensorials tan característics de la companyia. El mateix Ollé explica que ha estat gràcies a Daulte i a l'experiència de la formació que La metamorfosi ha esdevingut una obra "més textual i dramatúrgica, deslligada dels artificis" de La Fura.
L'escenografia també és més austera. Un cub semblant a un terrari, una taula, cinc actors i una pantalla -fruit de la passió d'Ollé pel cine-, que obrirà i tancarà el muntatge i explicarà el món interior més surreal de Gregor, són els únics elements a l'escenari.


Aquesta obra evidencia l'actualitat de Kafka quanllegim que un alt percentatge de joves japonesos no surt gairebé de casa perquè es passen tot el sant dia enganxats a internet o fent anar les noves maquinetes, per altra banda tampoc cal anar gaire lluny per a veure pares com sobre-protegeixen els seus fills per a presarvar-los dels perills que hi ha al món de fora, el món real.

Encara que la funció d'ahir era la darrera d'aquest espectacle he de dir que si hi ha l'oportunitat cal anar-lo a veure perquè a més del contingut de l'obra, el bon treball dels actors, el que no es pot perdre és l'escenografia, com del costum, en aquest punt La Fura dels Baus ja no sorprenen perquè la sorpresa seria una mala escenografia, però l'equip de la fura domina com pocs la creació d'ambients, uns ambients que saben transmetre el que cal per fer l'espectador partícep de l'obra més que simplement espectador.

divendres, de juliol 21, 2006

"Somriure d'elefant", de Pau Miró


Avui he vist Somriure d'elefant, de Pau Miró i dirigida pel mateix Pau Miró. Intérprets Joan Anguera, Anna Alarcón, Roger Coma i Kirsten Tinkler.

L'obra s'ha estat representant des del 30 de juny fins avui a la Biblioteca de Catalunya, el mateix lloc on fa unes setmanes vaig disfrutar amb Antígona.

No puc pas dir que aquesta obra l'he disfrutada, ans tot el contrari, m'he avorrit.

He llegit de Francesc Massip que en aquesta obra és més interessaant l'amosfera que es crea, que no pas els diàlegs, potser sí, però aquest clima a mi m'ha ensopit i m'ha resultat una obra amb pretensions perquè quan al teatre es parla del món del teatre, crec que s'ha de fer d'una altra manera, jo diria humilitat, però en qualsevol cas resulta massa evident que és una obra per a la gent del gremi.

El fet que l'hagi vista el darrer dia té el avantatge que no cal que digui que no hi aneu.

dijous, de juliol 20, 2006

Homenatge a Leonard Cohen







Seria entre pel 1971 que per casualitat vaig comprar el primer àlbum de cançons de Leonard Cohen i que duu el títol de Songs of Leonard Cohen.

A partir d'aleshores vaig seguir-li la pista i poc després vaig comprar el llibre Leonard Cohen Poems 1956-1968, editat per Jonathan Cape, Londres 1969. Val a dir que en aquest llibre hi ha el poema Suzanne takes you down, que és el mateix més tard seria la famosa cançó Suzanne i és que Cohen reconeix que va esdevenir cantant per guanyar-se la vida perquè com a poeta hauria passat gana.

Com els discs de vinil no solien duu les lletres de les cançons vaig comprar un curiós songbook de Leonard Cohen en el que no hi ha cap dada editorial i les cançons estan escrites amb màquina d'escriure antiga, però que té totes les lletres des de les del disc esmentat fins a New skin for the old ceremony. Abans d'internet no era fàcil aconseguir les lletres.

Tot això ve a tomb perquè aquest dissabte passat vaig llegir a Babelia que s'està fent a Espanya un homenatge a Leonard Cohen perquè fa 50 anys de l'edició dels seus poemes Let us compare mythologies i encara que no tingui aquesta edició em declaro seguidor d'aquest canadenc que és l'únic artista del que tinc tota la seva obra discogràfica i que en l'esmentat llibre també hi ha els poemes objecte de la celebració.

I si no tinc la satisfacció d'anar-lo a veure en l'única actuació que fa a Catalunya, que es fa just avui, tinc per l'altra banda la satisfacció que tant la meva dona com la meva filla han esdevingut també seguidores del Cohen fins al punt que si no vigilem els discs de Cohen se'n d'anar a buscar a casa de la filla. Crec que és el millor homenatge que li puc fer i que de bon segur em perdona que no l'aplaudeixi en directe, live.

Com molts saben, les caràtules dels discs de vinil han esdevingut objecte de culte per la qual cosa també poso la cara del darrera del seu primer disc, representa Suzane?

No puc pas negar que el meu xovinisme barceloní em porta a fer una mirada de simpatia envers aquells artistes que posen el nom de la meva ciutat al mapa, em permeto posar aquí aquest poema de Leonard Cohen que a més a més és un cançó, que forma part de l'àlbum Recent Songs

6. The Traitor

Now the Swan it floated on the English river
Ah the Rose of High Romance it opened wide
A sun tanned woman yearned me through the summer
and the judges watched us from the other side

I told my mother "Mother I must leave you
preserve my room but do not shed a tear
Should rumour of a shabby ending reach you
it was half my fault and half the atmosphere"

But the Rose I sickened with a scarlet fever
and the Swan I tempted with a sense of shame
She said at last I was her finest lover
and if she withered I would be to blame

The judges said you missed it by a fraction
rise up and brace your troops for the attack
Ah the dreamers ride against the men of action
Oh see the men of action falling back

But I lingered on her thighs a fatal moment
I kissed her lips as though I thirsted still
My falsity had stung me like a hornet
The poison sank and it paralysed my will

I could not move to warn all the younger soldiers
that they had been deserted from above
So on battlefields from here to Barcelona
I'm listed with the enemies of love

And long ago she said "I must be leaving,
Ah but keep my body here to lie upon
You can move it up and down and when I'm sleeping
Run some wire through that Rose and wind the Swan"

So daily I renew my idle duty
I touch her here and there -- I know my place
I kiss her open mouth and I praise her beauty
and people call me traitor to my face

Clics interessants 1 2

dimarts, de juliol 18, 2006

"Zen", d'Anne Bancroft


Acabo de llegir ZEN, d'Anne Bancroft. Editorial Debate, Madrid 1979. 96 pàgines.

Llibre interessant que explica com el budisme va passar a ser Ch'an i Zen al Japó a base d'explicar la vida i formació dels principals mestres, és a dir, Hui Neng, Lin-chi, Dogen, Hakuin, Shunryu Suzuki i Seung Sahn Soen-sa.

El llibre es complementa amb làmines en les que s'explica l'influència zen o com el zen il.lumina la manera d'entendre l'art.

Il.lustracions aquí.

diumenge, de juliol 16, 2006

"Scracht (sueños k nacen y mueren)"


Ahir vaig veure al Nou Tantarantana l'espectacle Scracht (sueños k nacen y mueren) Autor música: Krishoo Monthieux. Coreografia: Alexis Eupierre Vestuari: Nina Pawlosky Idea original: Alexis Eupierre. Ballarins: Iva Horvat, Eneko Alcaraz i Gema Díaz.

L'obra es presenta com un trànsit pel món dels somnis que ens porta d’un lloc a l’altre. És un espectacle dinàmic i rítmic, dirigit a tots els públics, on es barregen diferents estils de dansa amb elements de balls de saló i de Hip-Hop.
En mi no es va donar aquest trànsit, però no hi ha dube que l'espectacle és dinàmic, sobretot la segona part, encara que els balls de saló m'han sembla fluixos i al principi fins i tot un cert avorriment que queda superat pel final. El treball dels artistes es pot considerar correcte i magnífic el de Iva.

Com se sap aquest el teatre Nou Tantarantana està al carrer de les Flors, tocant al Paral.lel i quasi davant del temple de la cervesa negra barcelonina, el Moritz, un temple que, com tants, sembla que estigui de baixa pel que em va semblar ahir per la nit. Aquest teatre abans estava al carrer Tantarantana, que em permeto dir que és el nom de carrer més peculiar de Barcelona perquè és nom onomatopeic perquè il.lustra el trontoll o sacseig dels carros passaven pel desigual terra d'aquest carrer. Recordo aquest carrer de noi perquè a la meva primera feina em tocava repartir paquets pel barri de Ribera.

dissabte, de juliol 15, 2006

"El budisme", de Joan Leita


Acabo de llegir EL BUDISME, de Joan Leita i Graell. Editorial Barcanova, Barcelona 1991. 124 pàgines.

Llibre interessant i molt recomanable com a introducció al budisme tot i que està escrit des del punt de vista d'una persona que se sent ofegada per la pressió totalitària i social de l'Església Catòlica. El llibre és una visió molt personal del budisme, potser és la correcta, però no estic en condicions de confirmar-ho.

Confesso que de tot el que he llegit fins ara el budisme és la religió que em resulta més atractiva, si més no fins ara.

I és que l'ensenyament de Buda no era un conjunt de creences i de pràctiques religioses i doctrines dogmàtiques ja que del que es tracta no és d'assumir un suport sacerdotal o diví, sinó a viure personalment la pròpia experiència del Buda: la negació del desig com a única via d'alliberament. Cal doncs vèncer el dolor tot vencent l'amor.

L'home té problemes més urgents per resoldre que les qüestions metafísiques de la immortalitat de l'ànima o de l'existència de Déu, per tant calia humanitzar la religiósitat fent-la intel.ligible i al marge de la tradició deista.

Respecte al nirvana l'autor ens diu que ha de referir-se a una realitat positiva, a un estat d'existència que sigui la compensació final de tant esforç i de tant sacrifici, una recompensa ben merescuda per a aquell que sempre ha negat tots el seus desigs... El sant budista, si vol arribar a la perfecció, al nirvana, ha de tenir la disposició de renunciar fins i tot a aquells "drets" que, altrament, es consideren fonamentals: el dret a la vida, a la supervivència, a la integritat física.

Un aspecte important pels cristians culturals és que Buda no va revestir-se mai com una autoritat, ni profeta, ni enviat de Déu, ni volia que el seus seguidors li tinguessin un respecte superior als altres, volia ser un igual i tractat com un igual.

En aquesta línea és remarcable que Buda no alliberava els homes, no era cap salvador d'ànimes, sinó que ensenyava només la manera d'alliberar-se de la mateixa manera que s'havia alliberat ell mateix. Repeteixo el que he dit més amunt: viure la seva experiènciaº.

Com és una religió agnòstica no té perquè combatre la blasfèmia perquè en tot cas la considera una opinió exactament tan discutible o sostenhible, així mentre aquí veiem com els catòlics demanen respecte pel seu déu i les seves creences, el budisme no té necessitat de demanar respecte perquè si el catòlic té necessitat de demanar respecte és, bàsicament, perquè les seves creences no són credibles i només s'aguanten per la fe, mentre que Buda no va donar respostes fora de la intel.ligibilitat humana, sinó que en tot cas deia sincerament que no tenia cap resposta.

Pels que fem comparacions, fet inevitable, el budisme no rebutja explícitament ni Déu ni la idea d'ànima, sinó que solament en prescindeix. L'actitud agnòstica consisteix precisament a no prendre un partit determinat, ni a assumir cap proposicíó metafísica ni a negar-la.

El budisme és una religió, i en un sentit específic la mateixa essència de la religió, perque tota religiositat consisteix en l'assumpció personal, radical i última de la contingència de tots els éssers i de totes les coses perceptibles per l'experiència, siguin quines siguin les respostes concretes que s'adueixin com a compleció o satisfacció d'aquesta preocupació última i personal.

Per tot el que he assenyalat resulta evident que és una religió absolutament tolerant perquè no fa proselitisme, no intenta imposar res, per la qual cosa ha fet possible, que hagi caigut en una certa degeneració. La degeneració ha estat fer de Gautama (el nom de Buda) com l'encarnació d'un prototipus etern d'un Buda transcendent i, per tant, a divinitzar-lo i ser tractat con un sant a qui se li demana protecció, se li fan temples, imatges que es veneren, es fan ritus i ofrenes per pregar i resar, tot inventant divinitats.

Avui en dia encara sabem què ensenyava el Buda i quina era la seva autèntica doctrina, sense alteracions ni degeneracions. Molts dels seus autèntics seguidors, experts i intel.ligents, ho saben. Per això, la veritable il.luminació budista, intacta, encara perdura.

dijous, de juliol 13, 2006

Fa avui 29 anys a l'AVUI






Sota el títol HOMOSEXUALS I MARXISME el diari AVUI em va publicar aquest article. Val a dir que va ser el primer article meu aparegut a la premsa, després se'm publicarien uns pocs més a l'AVUI i altres diaris. Quan l'AVUI em vapublicar aquest article ja havien aparegut moltes cartes al director.

Evidentment avui no diria el mateix, tant per raons objectives generals com la meva opinió respecte a certes coses; tanmateix, l'essencial segueix vàlid.

dimecres, de juliol 12, 2006

Marilyn Monroe



El dia 5 Agost 2005 vaig fer una entrada molt personal dedicada a Marilyn Monroe perquè aquell dia feia anys que va morir.

Com el proper 5 Agost l'Herald de l'Eixampla estarà tancat i al Palau Robert hi ha una interessant exposició dedicada a Marilyn, m'ha semblat oportú dedicar-li aquestes línies en recordança perquè Marilyn Monroe, com totes les persones que ens han deixat abans d'hora, la recordem amb tota la seva bellesa malgrat que si visqués tindria vuitanta anys.

Aquesta modesta entrada no té altre propòsit que retre homenatge a Marilyn i animar a anar-la a veure al Palau Robert, que se l'hi ha dedicat un muntatge digníssim.

Si us plau, cliqueu aquí i aquí

dilluns, de juliol 10, 2006

"La sabiduría oriental", de Víctor García


Acabo de llegir LA SABIDURÍA ORIENTAL: El Hinduismo. El Budismo. Confucio y el Confucianismo. Lao Tsé y el Taoismo, de Víctor García. Editorial Cincel, Madrid 1985. 199 pàgines.

Si ens atenem els temes que toca i el nombre de pàgines del llibre, es pot endevinar que fa una fàcil repassada de tot això per novells o que és un llibre dens i compacte, doncs està en el segon cas. És un llibre d'autor (com es diu ara en la nova cuina), però farcit de cites d'experts.

Intentant doncs resumir el llibre, de l'Hinduisme direm que es fonamenta en els Vedes, que és un conjunt de llibres sagrats i són els únics considerats d'inspiració divina, són text anteriors als 1500 anys abans de la nostra era, cosa que és una dada per a què altres religions revisin el que s'entén per un únic déu. Encara que l'hinduisme té també la seva crueltat perquè segons com hagi un viscut pot trobar-se en el cos d'un gos o un insecte, la qual cosa permetia al brahman anar amb amanaces tan traumatitzants com la d'anar a l'infern.

L'hinduisme no és una església en el nostre sentit, ni tampoc un dogma o un credo, fins al punt que d'acord amb el poeta sant Kabir, del s.XV, admet l'ateïsme. El que no és gaire conegut que hi hagut figures heterodoxes com Charwak per a qui la religió és un obstacle per al progrés de la humanitat, que la idea de déu és una engaltada.

Com se sap el xintoisme és la religió del Japó per excel.lència que és com una amalgama de Lao Tsé i Confuci. La cosa que més m'ha cridat l'atenció és que quan Mc. Arthur va obligar a Hiro Hito que declarés públicament que no era d'orígen diví, molts japonesos fanàtics es varen suicidar; com també que molts japonesos consideravan que la derrota del Japó era merescuda perquè no es va respectar la moral del buxido a l'atacar amb traidoria Pearl Harbour.

Buda, príncep de Sidharta, se'l situa pel 500 anys abans de la nostra era i va ser el cas típic de no ser profeta a la seva terra perquè tot i néixer a l'Índia, el budisme no va reeixir a lÍndia, però es va extendre per la Xina, on un branca, el Ch'an, va anar al Japó amb el nom de Zen., Ceilan, Birmania, Tailàndia, Cambotja, Indonèsia, i Corea.

Els ensenyaments de Buda estan a les sutres i després la Tripitaka. La sutra de més relleu és la de les Quatre Nobles Veritats i dins d'aquestes veritats cal esmentar la tercera en la que ens diu que quan s'atura el desig, s'atura el dolor perquè el desig és la causa del dolor. En el budisme, aquest transitar constant per la vida a través d'altres cosos és conegut com samsara i el budista cerca alliberar-se d'aquest traginar amb el Nirvana, que és l'ideal suprem.

El budisme té dues grans branques, el Theravada o Hinayana i Mahayana. La segona és la que ha inspirat més totes les arts. També ha donat lloc a dos més, el Tantra i el Ch'an o Zen.

Encara que nosaltres, quan diem que l'home és un animal polític ho atribuim a Aristòtil, el que primer va posar en pràctica aquest fet va ser Confuci. Per molts, el confucisme no és una religió, sinó un sinònim a humanisme, encara que ha tingut tractament de religió en alguna època. El confucisme és més aviat un conjunt de regles d'urbanitat, modals, protocol, etiqueta, rite. Confuci se'l considera contemporani de Buda, Lao Tsé, Herodoto, Pitàgores i Sòcrates.

Com per Confuci la forma és essencial, ell reclamava la humilitat i preferia dir M'han ensenyat, He sentit, enlloc de Jo sé. La vida de Confuci va ser un fracàs si considerem que la seva esperança era ensenyar als governants a governar, però no va ser reconegut fins després de mort, com Sòcrates (Plató), Buda (Both Gaya), Crist (Pau), que va tenir entre altres a Mencio.

Els ensenyaments de Confuci són humanisme en estat pur i així li va dir a Tsé Lú que Si no saps com servir els homes, com pots servir als déus? Encara més Si no saps el què és la vida, com pots saber el què és la mort? I de Confuci ens ve No fer els altres el que no vols que et facin a tu.

A Confuci li cap el mèrit de programar la vida, la moral i l'ensenyament del país més poblat del planeta per dos mil anys, Chung Kuo, l'Imperi del Mig, Xina. El complicat avui és valorar el que per una part semblava conservador perquèi defensava la figura del gentleman, com la descriu B. Russell quan ens parla de l'Atenes d'Aristòtil. Tanmateix, si ens diu que és l'home noble, kiunt tsé, el que està manat a governar, també, a través de Mencio, se'ns diu que el governant governa mentre el poble l'accepta, i l'empeny tan lluny la sobirania del tercer poder que arriba a reivindicar el magnicidi.

Si per Confuci la mesura de totes les coses és l'home, en Lao Tsé és la natura. Lao Tsé ens resulta desconcertant perquè ens diu que al construir una habitació es fan portes i finestres, però que la seva utilitat la trobem a la part immaterial, en conseqüència, el material usat és necessri, però és el buit el que crea el que ens és realment útil.

Com ja hem dit la secta budista Ch'an (Zen) té els seus orígens en el taoisme i és que per molts el budisme és com una forma particular del taoisme.

Potser l'aspecte més original del taoisme és el seu anarquisme. En el capítol LVII del Tao ens diu que A mesura que augmenta el nombre de lleis i decrets augmenta el nombre de lladres.

divendres, de juliol 07, 2006

"Teatro de los sentidos"


Ahir vaig veure al Centre de Cultura Contemporànea de Barcelona (CCCB) la peculiar obra Teatro de los sentidos. El eco de la sombra, l'autoria de la qual, segons el programa de mà, és del conjunt d'actors/investigadors, dirigits per Enrique Vargas. Intérprets/habitants: Pancho García, Arianna Marano, Marga Socias, Alekos, Claudio Frisk, Valentina Vargas, Patrizia Menichetti, Giovanna Pezullo, Gabriella Salvaterra, Nelson Jara, Stephen Laidet, Gabriel Hernández i Eva Pérez.

Encara que tota obra d'art es pretén única, singular, no hi ha cap dubte que aquesta ho assoleix plenament, amb tot el que això implica perquè no és una peça teatral en la que l'espectador contempla passivament com els altres actuen, treballen.

Aquí l'espectador, més ben dit el públic que ha passat per la taquilla, és el protagonista i, com a tal, és invitat a una experiència, alguns diuen sensual, però en el seu sentit més ampli perquè hi intervé el sentit de l'oïda, el tacte i sobretot el del olfacte.

Es juga també amb l'eco i l'ombra, l'ombra que sempre ens acompanya.

Així doncs els protagonistes passem per un laberit fosc, ple de flaires, ombres, bromes i, sobretot, màgia. No és la màgia del teatre, però és la màgia de la vida a on tot ens agafa per sorpresa, la sorpresa dels diferents descobriments que anem fent pel camí de la vida, pel laberint.

Val a dir que "El eco de la sombra", inspirat en "L’ombra", un conte d’Hans Christian Andersen, i amb referències al Faust de Goethe i l’Infern de Dante, la crítica danesa ha considerat aquest muntatge una obra mestra. La companyia ha rebut nombrosos premis, com el Premio MAX a les noves tendències escèniques (2005) i el Premi del públic i la crítica a Munich (2005).

Qui estigui obert a les coses noves que no se la perdi.

dimarts, de juliol 04, 2006

"Mao. La historia desconocida", de Chang i Halliday



Acabo de llegir MAO. LA HISTORIA DESCONOCIDA, de Jung Chang i Jon Halliday. Editat per Taurus, Madrid, 2006. 1029 pàgines.

Si partim del fet que Mao Zedong ocupa un lloc important del segle XX perquè té el discutible honor de seure ara al costat de Stalin, Hitler, i Pol Pot entre altres; i fins i tot un blogaire s'ha sorprès que Wharhol l'immortalitzés. El cas és que molts occidentals vam ser enganyats i vam saber tard el que Mao Zedong, així podem posar l'exemple que Simone de Beauvoir va tornar de la Xina encantada de com es feien les coses en aquell gran país.

El fet és que quan la muralla Xina va quedar obsoleta el sistema xinès ha sapigut sempre mantenir-se aïllada de la resta del món de tal manera que era i és impossible influir-hi com de la mateixa manera el ha sortia i surt de la Xina ha passat i passa per un dens sedàs.

Evidentment el pes del maoïsme ha estat ridícul, especialment si sabem que els esforços van ser important, però tampoc era fàcil trobar persones disposades. Així d'acord amb aquest llibre una persona digne d'esment és Edgar Snow que va fer llargues estades a la Xina, amistat amb Mao i ha estat el màxim hagiògraf de Mao; tanmateix l'eficàcia de Snow ha estat molt baixa, per sort.

El que queda clar de la lectura del llibre és que ningú ha superat la criminalitat de Mao Zedong perquè a més dels crims directes cal afegir la fama que va sotmetre la pagesia, que és la major part de la població. La megalomania de Mao no tenia límit i es delia per convertir Xina amb una super-potència, per la qual cosa calia comprar armament i tecnologia, com era un país que no tenia indústria havia de pagar totes les importacions amb aliments, aliments que requisava a la pagesia a la força.

A Mao no li amoïnava gens entrar en guerra, ans al contrari, li encantava, encara que hagués estat nuclear, perquè el seu país tenia coixí, un coixí de 800 milions de xinesos, cosa que no tenien ni els americans ni els russos.

El que més impressiona de la vida política de Mao és que estigués al capdamunt d'un paíx, durant tants anys i sempre desconfiant de tothom perquè només tenia enemics, però va saber crear una xarxa de complicitats i desconfiances que li va funcionar fins al final. Així, les poques persones honestes que tenia a prop van acabar amb mort cruel.

Com cruel va ser la Revolució Cultural que de cultural no va tenir res, més aviat va ser contra la cultura, la història i l'art de la Xina i tota la població que havia cregut amb el comunisme perquè si una cosa resta clara és que Mao no va tenir mai ideals, sinó va ser un gran manipulador de la gent.

Com potser més d'un sap aquest llibre està molt criticat, així alguns l'han deixat força malament (Rafael Poch a La Vanguardia) altres al contrari, força bé (Alfons Quintà a Diari Mataró), mentre que d'altres el comenten sense ànim crític (El País)

Quan vaig comprar el llibre ja era coneixedor de la dura crítica publicada a La Vanguardia però malgrat tot vaig decidir llegir-lo perquè de Jung Chan ja havia llegit Cisnes salvajes, que em va agradar força, com es pot veure a la meva entrada al bloc del 5 de Novembre. De tota manera, encara que tingui mancances de rigor, crec que si Mao és responsable de la mort de setanta milions o menys, no arregla les coses perquè en qualsevol cas ningú no nega que la seva xifra estigui molt per sobre de Stalin o Hitler.

diumenge, de juliol 02, 2006

Vilanova i la Geltrú






Encara que en el bloc no acostumo a fer esment dels hotels perquè són el pas obligat quan es viatge, quan són de Catalunya, és a dir, quan són hotels que un repeteix, aleshores el nom de l'hotel guanya significat.

L'Hotel César de Vilanova i la Geltrú és un hotel que està per sobre del nombre d'estrelles que pugui tenir, per tant, no en faig esment, de la mateixa manera que el seu restaurant està per sobre del que aparentment podria correspondre, per la qual cosa figura a vàries guies de gourmet, com per exemple a la de Carme Casas.

Tot això ve a tom perquè es tracta d'un hotel que s'hi esforça i, per això, s'autodefineix com Temple de Somnis.

Sota aquesta idea dels somnis l'hotel va crear el Premi de Fotografia 2006 amb un únic tema: una o més persones feliçment dormint. A l'haver tingut la sort d'haver-se'm atorgat el Tercer Premi, he estat invitat, junt amb la meva parella, una nit a l'hotel.

Com, per altra banda, el conegut Pere Tàpias és membre de la família de l'hotel li va tocar dedicar unes paraules al premi.

1.- Vista del Tercer i Segon premi respectivament.
2.- Pere Tapias i vista del Primer Premi.
3.- Els de l'hotel i els tres premiats. La senyora del meu costat és de la quarta generació
4.- Parlant amb la cinquena generació de l'hotel