EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dijous, de desembre 26, 2013

"Les dues vides del Carro Solar de Trundholm"

Carro Solar de Trundholm al Museu Nacional de Dinamarca

Segell de correus danès amb el Carro

El 25 de setembre 2008 anunciava en aquest blog que començava la carrera d'Humanitats i que, per tant, deixaria d'escriure al blog. Tot i amb això alguna cosa hi he anat posant, però no amb la intensitat que ho havia fet fins aleshores.

Tenint en compte que des de l'estiu l'únic que em quedava per acabar la carrera era el Treball de Final de Grau (TFG) per d'assignatures tenia superades una més de les imprescindibles.

El tema del meu TFG és "Les dues vides del Carro Solar de Trundholm". Es parla del que representa des d'una perspectiva històrica i arqueològica l'esmentat Carro Solar i a la segona part l'ús o manipulació de la història que fan els politics i les elits. Com exemple d'aquest ús de l'estat nació n'és el segell de correu. El 16 de desembre vaig fer la defensa del meu TFG i com el resultat va ser favorable es pot dir que en aquesta data vaig acabar la carrera d'Humanitats.

Qui tingui interès amb aquest treball trobarà el text íntegre aquí.

divendres, de desembre 13, 2013

Les paraules del govern espanyol

el manual de Soraya


En aquests moments del partit un ja no se sorprèn de res, però malgrat tot, recomano mirar i escoltar com Soraya Sáenz de Santamaría, vicenpresidenta del govern de l'Estat espanyol, respon al poble de Catalunya, perdó, a tots els espanyols sobre l'acord de la majoria parlamentària d'ahir per a convocar un referèndum que faci possible el federalisme asimètric o la independència de Catalunya.

Deixant de banda els continguts trobo interessant fixar-se amb el to de la veu, la forma pausada amb què va deixant sortir les paraules, la manca d'una mínima i natural entonació, es tracta d'una verbalització totalment plana, com la que ofereixen els metges quan expliquen l'estat d'un pacient.

No fa un discurs polític, sinó que llegeix el manual i el manual del govern es resum en un "no a tot". Evidentment no sorprèn, però sí que és una característica d'aquest govern. Tindria la seva gràcia veure com un tsunami entra a l'avinguda de Puerta de Hierro i acaba arribant a La Moncloa perquè, no és que desitgi cap desgràcia, perquè amb la mateixa entonació i parsimònia la Soraya ens estaria dient "las fuerzas y cuerpos de seguridad en coordinación con protección civil han tomado la medidas necesarias para desviar esta masa de agua que está a las puertas de Madrid" i que mentre ho està dient l'aigua ja ha enderrocat la porta del Palau de la Moncloa".

El problema no és ja de sentit democràtic, sinó que és un govern que no té la més petita sensibilitat del que significa governar per una majoria, de forma que no sap fer altra cosa que agafar-se al manual i si a Espanya no ha entra mai un tsunami doncs ara tampoc; si mai Catalunya ha sigut un estat independent, no ho serà ara; si mai s'han pres mesures natalistes encara que Espanya tingui la natalitat més baixa d'Europa, ara no es faran invents per a què millorin les condicions de les famílies, per això es vol evitar que l'avortament sigui barra lliure com ara.

El govern i la constitució no estan per invents i si hi ha uns catalans que es volen independitzar és que tenen un problema, però tots els espanyols estimen Catalunya i, per tant, no es permetrà que se'n separi. Per tal d'evitar-ho el govern disposa d'una bateria de possibles mesures i que, per tant, els espanyols poden estar tranquils que el Tribunal Constitucional tractarà sempre a tots els espanyols per igual.


dimecres, de desembre 11, 2013

Ha estat o està Espanya contra Catalunya?

Suposo que són pocs els que honestament es fan aquesta pregunta perquè som en un món que tot se simplifica, un exemple eloqüent d'aquesta simplificació és que quan es parla de l'Església o de si Déu existeix, la majoria de la gent diu que un déu ha d'existir, però que no creu amb els capellans. Vull dir amb això, tot i que no té res a veure amb la pregunta del títol, que hi ha una inèrcia a la simplificació de forma que un se sol agafar allò que dóna seguretat, és a dir, allò que en diem ser conservador. El conservador creu en Déu o, diu que creu en Déu perquè dir el contrari li sona fort i li obliga a reflexionar.

Als espanyols que viuen a Catalunya, és a dir, els catalans els passa el mateix. Afirmar-se que "jo sóc català i res més" sona agosarat perquè a les monedes i als segells llegim clarament ESPAÑA, aleshores, com puc dir que jo no sóc espanyol? Hi podem afegir el DNI, el Passaport, etc. I què diu el DNA?

La meva opinió sobre aquest fenòmen que irònicament anomeno el DNA és que quan es tracta de política resulta infantil acollir-se al lloc d'orígen dels progenitors. Sartre deia que un home no neix, es fa, per tant el "homo politicus" no ha de fer política amb la mirada posada en el passat dels seus pares, per molt estimats que siguin, sinó que la política ha d'anar més enllà de l'entorn immediat. 

No fa gaire vaig llegir un interessant text de Jordi Évole. Molt intel.ligent i també molt conservador, però potser no tan conservador com sembla. A un amic meu que no està per la independència em va dir que Jordi Évole diu exactament el que ell pensa. Jo no sé exactament el que pensa aquest bon amic, però Jordi Évole sí que parla clar. Diu que no està per la separació de Catalnya perquè els seus pares són espanyols, ho té en el DNA, que ell té amics per tot Espanya, no parla de la feina, però s'entén perquè treballa per una televisió amb seu a Madrid; tanmateix, després de fer tot una defensa d'espanyolitat ens diu que cada cosa que fa el govern de l'Estat espanyol es converteix en arguments a favor de l'independentisme. Naturalment, no diu que Espanya està contra Catalunya, però...

Aquí no és el lloc de posar en relleu tot el que hi hagut de Castella, de la Corona Hispànica i d'Espanya (per ordre cronològic) contra Catalunya, però com si es tractés d'una ruleta, de tantes boles que podria agafar, n'agafaré només una. El 3 de novembre de 1842 Barcelona va ser bombardejada per ordre del general Espartero, que no era boig que acabava de sortir de la presó, sinó regent de la reina Isabel II. Això vol dir senzillament que l'Estat espanyol va anar contra Catalunya, és a dir, un exemple d'Espanya contra Catalunya.

Qui pensi que aquesta argumentació és exagerada, aleshores la cosa és senzilla, que faci un repàs per la història dels grans països d'Europa i miri si troba, per exemple, una Marsella bombardejada per ordre de París o un Manchester per ordre de Londres, etc. Crec que l'esperiment pot ser interessant. Si algun lector troba un cas semblant al protagonitzat per Espartero li agrairé molt que m'ho digui. En el meu blog es poden posar comentaris lliurament perquè no practico la censura prèvia que es fa a molts blogs.

El problema greu que tenim els catalans és que la nostra cultura, la real, té l'essencia del que significa anar contra Catalunya, contra la cultura catalana, perquè alguns tenen una falta de respecte contra les nostres institucions que no tenen amb les d'altres països, així poder veure com un diari digital unionista que es diu lavozdebarcelona.com es refereix a "Centro de Historia Contemporánea de Catalunya" i no al Centre d'Història Contemporània de Catalunya i també al "Instituto de Estudios Catalanes" i no a l'Institut d'Estudis Catalans. M'agafen ganes de preguntar què dirien si jo escric "Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola" o si ells escriurien "Escuela de Economía de Londres" quan es diu London School of Economics. Aquest és un exemple del personal que tenim el país.

Malgrat les denúncies presentades contra aquest simposi, la millor prova de què Espanya ha estat i està contra Catalunya es refleteix pel fet de l'existència de les denúncies presentades pel Partido Popular, Ciutadans i UPyD. Si això no fos cert aquestes denúncies no existirien perquè el simposi seria un motiu de broma, però saben que no és broma. A més els denunciants saben que compten amb el suport explícit d'un estat autoritari que prescindeix de la norma elemental de la democràcia, l'anomenat "espirit Montesquieu": la separació dels poders. Això significa que de la mateixa manera que el projecte de llei de protecció de la ciutadania va contra diferents drets reconeguts, tampoc hauria de sorprendre que busquin una sortida per a limitar a l'Acadèmia la llibertat d'expressió. Tot sabem que un estat que protegeix molt és un estat que s'ingereix massa en la vida dels ciutadans i esdevé el "Gran Germà" d'Orwell.

És clar que si  convé faran servir la Constitució per a suspendre el Simposi perquè la constitució és precisament per això i no per a defensar els drets dels ciutadans que per alguna raó se senten marginats, ignorats i menystinguts.



dimarts, de desembre 03, 2013

La bandera, la Moreneta, els símbols i el Caganer

En les religions de l'Antiguitat s'adoraven elements ecològics com el sol, la lluna, el mar, el riu o la muntanya, després vingueren els déus i deesses com Melqart, Astarté, Baal Hamon i Tinnit, que es representaven en estatuetes, que foren seguides per les escultures gregues i romanes, els noms ja se saben, només diguem que Astarté esdevingué l'Afrodita dels grecs i, posteriorment, la Venus dels romans, és a dir, en alguns casos hi hagué una mena de continuïtat. Com és sabut, totes les representacions d'aquests déus i deesses, és a dir, totes les representacions de les divinitats foren considerades pels cristians com ídols i la seva devoció era un signe d'infidelitat davant el déu únic i veritable dels cristians. Per altra banda, van haver reis que es feren tractar de déus i quan això ja no era possible, els reis esdevingueren ungits per déu, se sentien sagrats. Possiblement el tsar de Rússia Nicolau II va ser el darrer de sentir-se legitimiat per Déu, per això el van matar.

La revolució burgesa s'havia encarregat de deslegitimar la sacralitat de la monarquia, per això es va inventar la nació. Així que el nacionalisme esdevingué una nova religió, que en lloc de déu tenia símbols. El símbol màxim d'una nació és la bandera. Tanmateix, moltes nacions s'han equipat de més símbols, per exemple la Mare de Déu del Pilar és la patrona d'Espanya i la Mare de Déu de Montserrat és la patrona de Catalunya. També és un símbol l'himne nacional i hi ha una mena de consens mundial de sentir respecte per l'himne d'una altra nació, com es visualitza en l'entrega de medalles en una Olimpíada. També pot ser un símbol la Constitució o un determinat monument. En els països que està prohibit de manera expressa opinar sobre el rei significa que ha esdevingut un símbol.

Encara que amb el llenguatge no es voldrà reconéixer, el comportament de les persones envers els símbols, és a dir, la bandera i altres símbols, com les mares de déu esmentandes i el rei, sota els termes abans esmentats, ha esdevingut una forma d'idolatria perquè s'han sacralitzat i la prova és la multa de 30.000 Euros que pretén posar l'actual govern de l'Estat espanyol, segons el projecte de llei de seguretat ciutadana. Per altra banda E-cristians es querellarà contra l'empresa que ha comercialitzat la Moreneta caganera.

D'aquí ens podem adonar que els nacionalismes han estat pur s'assemblen i, per altra banda, és clar que les persones ncessiten els símbols per aferrar-se davant la incertesa de la vida. Quan ja no es creu en res, sempre tindrem una bandera per defensar.

dissabte, de novembre 23, 2013

Pi i Margall, Pasqual Maragall i Pere Navarro





(Ramón Cotarelo, Catedràtic de Ciències Polítiques, i "nacionalista espanyol" deixa amb la boca oberta als seus tertulians en una televisió de Madrid...no te pèrdua... inverteix uns minuts en aquest vídeo. Sembla extrany pero en gaudiràs)

Com és notícia els socialistes catalans amb col.laboració amb els de la resta d'Espanya volen fer una campanya d'uns cinc actes per tot Catalunya com a resposta de la campanya sobiranista endagada per l'A.N.C. La campanya dels socialistes consistirà a enaltir els valors del federalisme.
El fet, però, és que la història del federalisme en aquest país és plena de desastres per les divisions internes del federalisme català i també per l'escàs resultat del federalisme a la resta d'Espanya. A Espanya el sufragi universal masculí per als majors de vint-i-cinc anys es va decretar el 9 de novembre de 1868 i la primera contesa electoral va ser el desembre del 1868. El resultat a Catalunya va ser 21 federals, 13 monàrquics i 3 carlins, però els que eren majoria a Catalunya, és a dir, els 21 federals es van haver d'integrar a Espanya formant una minoria consistent en 85 republicans, mentre que els altres eren 236 monàrquics i 20 carlins.

Tenim, doncs, un quadre que en el fons no és gaire diferent al d'avui en que mana a Espanya un partit que a Catalunya va quedar en tercer lloc i, per altra banda, els federals catalans es van haver de fondre amb els republicans espanyols perquè el federalisme a la resta d'Espanya no era atractiu. Un podria dir que el català, federalista, socialista i president de la Primera República podria haver fet grans coses, però és que la seva presidència va ser molt curta, com curta va ser la durada d'aquella llunyana república perquè al cap i a la fi les dretes espanyoles no li van deixar, com va passar després a la primera meitat del segle XX, que va acabar amb guerra.
          En essència, amb els noms canviats, hi ha una línia política que separa com es veu Espanya des de Catalunya i la resta d'Espanya que es manté des del 1868 fins als nostres dies, que ja es va manifestar quan a Catalunya es va aprovar l'Estatut de Núria (1931) i l'estatut que en paraules d'Alfons Guerra va ser "cepillado" per a deixar-lo d'acord amb els desitjos de l'extrema dreta que governa Espanya.   
El que evidencia la hipocresia o la feblesa d'idees del socialisme actual, sia el català o l'espanyol, és que, com qui diu fa quatres dies, que uns i altres se n'enfotien -no es pot dir d'altra manera- de la principal maragallada, és a dir, la proposta de Pasqual Maragall d'anar cap un federalisme asimètric.
          Certament, Pasqual Maragall la va encertar, si a la resta d'Espanya no ha interessat mai el federalisme, no hi ha cap necessitat d'entestar-s'hi i, per tant, la millor via és un federalisme exclusiu per a Catalunya.
          Algú que em llegeixi es deu preguntar perquè no faig esment del País Basc i Galícia. La resposta és simple. Que ho estan demanant?
          Té credibilitat Rubalcaba quan diu que proposarà modificar la Constitució per a posar en marxa una Espanya Federal? Potser sí que ell ara s'ho creu, però el tema no és aquest, sinó que és prou evident que el partit en el seu conjunt no hi està d'acord i la prova és que els seus dirigents, com l'actual dirigent del socialisme andalús, ataquen més a Catalunya que no pas defensar el federalisme.
          En conseqüència, aquesta capanya de cinc cents actes hauria de fer-se a nivell d'Espanya, és a dir, que si a Catalunya volen fer 500, caldria fer uns 3000 a tota Espanya a fi i efecte es visualitzi què vol dir una Espanya Federal donat que es pretén modificar la Constitució de tots els espanyols.
Malgrat sigui ademocràtic és un fet que d'acord amb la lletra de la Constitució tots els ciutadans espanyols tenen dret a decidir sobre el futur de la nació catalana.
          Si al principi he recomenat visionar el video que he afegit en aquesta entrada, ara recomano la lectura de l'entrevista amb Antoni Castells. 

diumenge, de novembre 10, 2013

EL POLICÍA DE LAS RATAS



Adaptación y dirección: Àlex Rigola a partir de un cuento de Roberto Bolaño.
Intérpretes: Andreu Benito i Joan Carreras

Escenografia Max Glaenzel y Raquel Bonillo / vestuario Berta Riera / iluminación August Viladomat
ayudante de dirección Jordi Puig "Kai" / producción ejecutiva Jordi Puig "Kai", Titus Andrònic S.L. i Trànsit Projectes / distribuciós MOM/El Vivero
coproducciós Teatre Lliure i Heartbreak Hotel
con la participación del Festival Temporada Alta
con la colaboración del Teatro de La Abadía
, La Biennale di Venezia y Trànsit Projectes

Teatre Lliure, de Gràcia

Es la primera vez que escribo en castellano en este blog. La razón es a modo de gradecimiento a una amiga chilena, que le deseo muchos años de felicidad y que no se vaya de Barcelona, puesto que ella me regaló el libro "Llamadas telefónicas" de Roberto Bolaño. Naturalmente, al saber que había en la escena barcelonesa una pieza con palabras de Bolaño quise verla.

Es un autor enigmático y absurdo, como puedan ser Kafka y Borges, Cortázar, Bioy Casessis, Mark Twain o Nicanor Parra, que son los más citados por el propio Bolaño y los que comentan su obra.

Una figura recurrente del autor es la del policía, pero la cuestión es que el autor convierte al lector y, en este caso al espectador, también en policía. El protagonista de la obra es Pepe el Tira, es decir Pepe el Tirano, que vaga vigilando por las alcantarillas de su pueblo, unas donde corre el agua y otras donde sus congeneres cavan tuneles en busca de comida, para escapar o comunicar laberíntos que tienen sentido, dice Pepe: “en el entramado en el que mi pueblo se mueve y sobrevive”. Los personajes, pues, son ratas y cuando Pepe está buscando al asesino de una rata recién nacida y forense le dice varias veces que "las ratas no matan a las ratas". 

Esta obra es pues una alegoría de lo que realmente sucede con los humanos. Lo que sucede en las alcantarillas no es otra cosa que un reflejo de la sociedad en que vivimos,donde “lo raro es lo normal, la fiebre es la salud, el veneno es la comida”, cosas de risa.


Si en la obra de Harold Pinter manda el leguaje, en la de Roberto Bolaño es la palabra. 

Como puede verse por la foto de la izquierda la escenografía no puede ser más simple, por lo que la palabra no puede ser más eficaz.


dijous, de novembre 07, 2013

UN AIRE DE FAMÍLIA, d'Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri


Traducció d'Alejandra Herranz i Pau Durà. Intèrprets: Cristina Genebat, Jacob Torres, Francesc Orella, Maife Gil, Ramon Madaula i Àgata Roca. Escenografia: Joan Sabaté. Ajudant escenografia: Núria Llinarès. Vestuari: Leo Quintana. Regidoria i sastreria: David Segú i Raul Gallegos. Il·luminació: Sergio Lobaco. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: David Segú. Direcció: Pau Durà. 

Teatre Romea

El principal mèrit d'aquesta peça teatral és la naturalitat, com se sol dir, tot és pura vida, encara que també tot és pur teatre. Efectivament és molt teatral i hi passen coses gairebé inversemblants, tanmateix, sense filar prim és un bon mostrari de les relacions humanes en el si d'una família normal. Perdoneu, no hi ha cap de família normal, però aquesta és la gràcia d'aquesta obra de teatre.

Aquí hi tenim tots els tòpics, una mare vídua amb els seus fills que es fa la màrtir perque se sent responsable de la felicitat dels deus fills. El fill que a ulls de la mare és el fill perfecte perquè està casat i té un càrrec tant important a l'empresa que treballa que fins i tot ha sortit a la tele i a més ha enxufat a la seva germana que, a ulls de la mare, és un desgraciada perquè té més de trenta anys i no té nòviu. Per altra banda, també té el fill tonto, que com diu la mare sempre ha estat curtet i això ho sap des que va néixer.

Amb tots aquests ingredients aquest drama és d'allò més divertit perquè els tòpics són tòpics, però quan estan portats a l'escenari amb gràcia, enginy i un punt de versemblança doncs fa que ens ho passem bé a costa de la família perquè, per drames purs, quasi tràgics, ja vam tenir prou amb l'anterior obra de Harold Pinter, per tant, ja està bé desdramatitzar i divertir-se una estona que és el que tos volem.

Per descomptat que els actors i actrius ho fan la mar de bé i l'escenografia és perfecte.

dimarts, de novembre 05, 2013

TERRA DE NINGÚ, de Harold Pinter

Traducció de Joan Sellent. 

Intèrprets: Lluís Homar, Josep Maria Pou, Ramon Pujol i David Selvas. 
Escenografia: Lluc Castells. Vestuari: María Araujo. Il·luminació: Xavier Albertí i David Bofarull. Ajudant direcció: Albert Arribas.
Direcció: Xavier Albertí. 
Teatre Nacional de Catalunya

Les dues característiques que té aquesta obra són, per una banda que és plena d'influències, especialment de Dante, Virgili i, sobretot, de T.S. Eliot; per l'altra banda, que és una introspecció a la vida.

En el programa de mà hi ha un text de Ronald Knowles que diu "que Pinter rebutja la base de l'escriptura d'Eliot, la recerca de l'espiritualitat en el món modern que troba la màxima expressió als Quatre Quartets". El cas és que Pinter evidencia una preocupació espiritual quan el propi Knowles escriu: "En un moment donat, Spooner (Lluís Omar) diu "No m'han estimat mai... I vostè? L'han estimat mai a vostè?" A la qual cosa Hirst (Josep Maria Pou) replica: "Doncs... no, no ho crec".

Aquest diàleg, que podríem dir que és un diàleg interior del propi Pinter, reflecteix una preocupació espiritual que és la de ser estimat i que és l'element que més preocupa a tota criatura humana. La por a no ser estimat és el veritable drama de la nostra existència. Com cal admetre la influència de T.S. Eliot val a dir que al principi de Four Quartets llegim:
"Go, go, go, said the bird: human kind
Cannot bear very much reality"
També a Murder in the Cathedral Thomas diu més d'una vegada
"Human kind cannot bear very much reality"

No hi ha dubte que no ser estimat és una por que no es pot aguantar i la distància que es prenen els dos principals personatges per no ser estimats amaga la cruesa de l'obra perquè evidentment és plena de picades a l'ullet de l'espectador que no tenen altra finalitat que fer-nos sentir incòmodes a la butaca que ocupem.

Malgrat doncs sigui una introspecció de l'autor, ens porta a què aquesta introspecció la faci l'espectador. En aquest sentit és també alliçonador Knowles quan Spooner diu vàries vegades que "Això ho he viscut abans" i la influència la tenim de nou amb T.S. Eliot a The Love Song of J. Alfred Prufrock:
  "For I have known them all already, know them all-
Have known the evenings, mornings, afternoons,
I have measured out my life with coffee spoons;
I know the voices dying with a dying fall
Beneath the music from a farther room.
   So how should I presume"

Queda clar doncs que Pinter i Eliot "ho han viscut tot, ho saben tot". Aquesta és la realitat, la cruesa de la vida que tots hi hem de fer cara.

Una obra de teatre que és una lliçó de la vida, però de les lliçons d'aquesta mena no tenen solució, per això a molts els agraden més els llibres d'auto-ajuda que el teatre, la novel.la o la literatura en general. 

La posta en escena és d'un gran sobrietat si ens atenem que estem al TNC, a on fins no fa gaire els diners anaven a dojo, per tant, des del meu punt de vista, aquesta sobrietat m'encanta. El que sí també cal aplaudir és el treball dels artistes. Si per una banda hi ha dos monstres de l'escena catalana, Pou i Homar, els altres dos, David Selvas i Ramon Pujol, fan un magnífic paper, tot i reconeguent que tampoc els tenien fàcil.




dilluns, d’octubre 28, 2013

Santa Maria del Mar va ser Davos, a la catalana, per una tarda?

El global crític d’art, Robert Hughes,
va escriure el 2007*que quan ve aBarcelona quasi sempre visita Santa Maria del Mar i uns dels elements que mé valora són les petites figures d’estibadors que hi ha a les portes de roure, com a representació dels treballadors del Barri de la Ribera, els que carregaven les pedres quan s’aixecava aquesta església. L’església així els recorda i quan Hughes ho contempla se sent amarat de respecte per un fet que dóna dignitat a la ciutat. 
Parlar avui dia de botiflers i de noblesa està passat de moda perquè a mesura que passa el temps i les societats cada vegada són més complexes, van aparaguent paraules noves per a referir-se a realitats socials noves.

A l’entrada anterior d’aquest blog ens hem referit a les institucions polítiques extractives i a les institucions econòmiques extractives, arran del casament que es va fer el dissabte passat a Santa Maria del Mar entre els joves Lara i Brufau es varen trobar en el mateix lloc representants de les dues institucions.

La política va fer que el president del govern espanyol, Rajoy, va ser escridassat i ell va posar la cara que té reservada quan ha de fer veure que no entén res (Bárcenas, Catalunya); tanmateix, jo tinc els meus dubtes de si era lícit escridassar només a ell perquè encara que per molts es tracti del Responsable Nº 1 del maltracte que avui rep Catalunya i sigui qui més es fa el sord, la pregunta que un es fa és que Rajoy no estava sol, hi havia dues ministres del govern de l’estat, és a dir, quatre clars representants de les institucions polítiques extractives. Per altra banda, podem dir que la Generalitat sigui una institució econòmica inclusiva?

Tanmateix, no ens hem pas d’enganyar, podem dir que la resta dels qui van omplir la basílica eren els membres de les institucions econòmiques extractives i com he escrit a l’anterior entrada: "Hi ha una sinergia entre les institucions econòmiques i polítiques.” No cal dir doncs que la coincidència de tots plegats al mateix lloc a la mateixa hora prova aquesta sinergia. 

L’altre dia vaig veure per la TV a Andy Robinson dient que els voltors cada any es troben a Davos i em pregunto si el dissabte passat per la tarda Santa Maria del Mar va ser la versió catalana de Davos. 

[1] Robert Hughes, Pròleg. Timothy Rub, Philippe de Montebello, Maria Teresa Ocaña (Coord): Barcelona and Modernity: Picasso, Gaudí, Miró, Dalí, New York-Cleveland-Barcelona, The Metropolitan Museum of Art-The Cleveland Museum of Art, Generalitat de Catalunya, 2007.

Más vídeos en Antena3

diumenge, d’octubre 20, 2013

WHY NATIONS FAIL. The origins of power, prosperity, and poverty, per Daron Acemoglu i James R. Robinson

Tenia interès en aquest llibre per un aspecte relacionat amb la conclusió del Treball de Final de Grau que estic enllestint aquests dies, però he d'admetre que en aquest punt no m'ha servit de gaire. De tota manera és del llibres més interessants que he llegit mai.

La finalitat principal del llibre és, com diu el títol, per què les nacions fallen o fracassen i mentre unes es fan riques altres es fan pobres. Aquesta recerca porta als autors a analitzar les institucions.

El llibre comença d'una manera quasi cinematogràfica. Posa la càmera a Nogales, que és un poble partit per la meitat en la que la part nord és Arizona, Estats Units, i la part sud és Sonora, Mèxic. Les institucions del nord fan possible triar la feina o professió, la formació acadèmica i professional; que els empresaris inverteixin en tecnologia; per altra banda el fet que hi hagi eleccions democràtiques fa possible les exigències pels serveis bàsics. Mentre que al Nogales del sud els adults no han anat a la universitat i els adolescents no fan el batxiller. La mortalitat infantil és molt alta perquè les condicions sanitàries són pobres, molts serveis públics són inexistens, hi ha delinqüència, corrupció, males carreteres i caciquisme.

El que fa el llibre especialment interessant és que aquest estudi de les institucions (polítiques i econòmiques)  mostra el que fan possible i el que fan impossible. Els autors hi fan un estudi quasi mundial, encara que no hi siguin tots els països del món, hi ha un bon ventall.

Les institucions les classifiquen en extractives i inclusives. Valgui com a definició el que llegim a la pàgina 81: 
"Hi ha una sinergia entre les institucions econòmiques i polítiques. Les institucions polítiques extractives concentren el poder en mans d’una élite reduïda i fixen els límits a l’exercici del poder. Les insitutcions econòmiques sovint estan estructurades per aquesta élite per tal d’extraure els recursos de la resta de la societat. Per tant, les institucions econòmiques extractives acompanyen de forma natural a les institucions polítiques extractives”

Més enllà de la definició citada expliquen que les institucions econòmiques inclusives són les que fan possible la descentralització de la riquesa i que per assolir aquest estadi es va establir el liberalisme econòmic, que tenia per objectiu -entre altres- fer impossible els monopolis, promovent la competència i la innovació tecnològica. Per tant és imprescindible el dret a la propietat, la continuada millora de les infrastructures, un règim fiscal que sigui més alt pels que tenen més, però amb fàcil accés a la financiació.

Per a què hi hagi institucions econòmiques inclusives ha d'haver institucions polítiques inclusives perquè si tenen més pes les institucions polítiques extractives, aleshores les institucions econòmiques extractives seran les que dominaran l'economia.

Les institucions econòmiques extractives són les que tendeixen a la concentració de la riquesa i del poder en una reduïda élite. El monopoli és l'exemple absolut. Aquestes élites s'oposen al desenvolupament industrial perquè disposen d'una mà d'obra barata. 

Amb aquests conceptes i d'altres que es desenvolupen al llarg del llibre es van escenificant diferents territoris del planeta com exemples del que s'ha fet bé o malament. Els autors donen la millor nota a la Revolució Gloriosa (1688) perquè va ser l'inici de les institucions inclusives i que els britànics van exportar a Estats Units i Austràlia en perjudici de la corona britànica. Passa amb un aprovat la Revolució Francesa perquè "created much violence, suffering instability, and war. Nevertheless, thanks to it, the French  did not get trapped with extrative institucions blocking economic growth and prosperity... These economic changes would be followed by other reforms in the economics and its politics, ultimately culminating in the Third Republic in 1870"

No cal dir que el llibre posa especialment el zoom a China, Corea del Nord i l'Àfrica sot-sahariana, tanmateix també tracta el tema de "los Conquistadores" que van fundar allà unes élites extractives (encomiendas) que en alguns casos encara dominen les institucions extractives, com és el cas de Guatemala.

Com a català voldria tenir prou recursos per a interpretar els orígens econòmics de la situació. Si com diuen els autors el punt d'inflexió per a generar les institucions econòmiques inclusives a Anglaterra i a Estats Units va ser la Revolució Industrial, a més de comptar, com s'ha dit, amb la Revolució Gloriosa. Aleshores un es pregunta què va passar a Espanya en termes econòmics, socials i polítics per a què la Revolució Industrial que es feia a Catalunya -i també al País Basc- enlloc de liderar la "nación española" els catalans no van jugar un paper significatiu a Madrid, sinó que Barcelona va ser bombardejada com si fos una ciutat estrangera, i era el liberal Espartero!. El que sí sabem pel llibre que els britànics van començar a fer tributar els terratinents i donar avantatges econòmics als industrials. Evidentment, això no va passar a Espanya, més aviat ja es començava a criticar la cobdícia dels catalans quan exigien uns aranzels proteccionistes, tot i que era una política generalitzada a tot Europa. A Espanya els liberals eren els latifundistes, que eren les veritables classes extractives a Espanya segons els autors del llibre. Les diferència amb els anglesos les trobem a tot nivell i és que la Marina anglesa el segle XIX va bombardejar Copenhaguen. Espanya sembla condemnada a tenir sempre l'enemic dintre de casa.

No sé si la meva interpretació és correcta, però em fa l'efecte que l'enfrontament arran del Corredor de la Mediterrània ens porta de nou a un terreny semblant al del segle XIX perquè mentre la Unió Europea sap que la zona més exportadora d'Espanya és la costa Mediterrània altres fan el paper de mirar els seus interessos clientelars i no mirar l'interès de "la nación española", precisament allò del que es consideren els millors defensors.

L'episodi recent de l'empresa Castor fent un dipòsit de gas al fons del mar i davant de les províncies de Castelló i Tarragona és una mostra de les institucions polítiques extractives lligades a les econòmiques extractives. El primer punt és que es va planificar tot des de dalt de forma que el poble no en va saber res, és a dir, democràcia o institucions inclusives zero. Quan es destapa tot i resulta que ha de tancar hi ha un acord empresa-Estat que l'Estat ha d'indemnitzar l'empresa, evidentment l'Estat és la ciutadania que va ser ignorada.

AFEGIT EL 1 DE NOVEMBRE
Com a prova de que aquest llibre està de moda a La Vanguardia del 25 de juliol Enric Juliana escriu un article amb el títol "Las élites extractivas". I a La Vanguardia del 30 octubre Jordi Barbeta, sota el títol "Deixeu que els rics s'acostin a Madrid" escriu: L'anunci de la rebaixa d'impostos formulat pel president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, suposa un nou tracte de privilegi a les elits de la capital que viuen del pressupost de l'Estat, del mercat regulat o directament dels contractes i les concessions que publica el BOE. Són les denominades "elits extractives", concepte encunyat per Daron Acemoglu i James Robinson i desenvolupat amb brillantor per César Molinas per descriure el sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, treure rendes de la majoria de la població en benefici propi.

diumenge, d’octubre 13, 2013

EL REI BORNI, de Marc Crehuet

Autor i director: Marc Crehuet
Intérprets: : Xesc Cabot, Miki Esparbé, Alain Hernández, Ruth Llopis i Betsy Túrnez
Escenografia: Pablo Sánchez, Noelia Güerri i Jaime Cavero
Disseny de llums i so: Xavi Gardés
Vestuari: Mar Muñoz y Mar Guixé
Coreografia: Tuixén Benet
Teatre: Sala BARTS

Es tracta d'una obra molt oportuna perquè en un sopar hi ha un policia antiavalots i un indignat que va perdre un ull en una manifestació per un tret d'una pilota de goma del policia. Les respectives dones són antigues amigues. Durant el sopar és quan es reconeixen policia i indignat.

Evidentment és un gran tema que justificaria un drama de gran volada. Aquesta obra no és això, però fa el paper alliçonador perfectament perquè amb l'envoltori d'una comèdia que fa esclatar les rialles del públic també es poden dir moltes coses.

"La càrrega", Ramon Casas (1899)
Encara que no sigui un drama de gran volada l'obra té força perquè presenta els quatre joves força dubtosos en la coses de la vida i el món d'avui, cosa que s'entén perquè no és gens fàcil entendre tot el que ens està passant amb aquesta crisi que ningú és capaç d'explicar bé perquè ningú no sap com va començar i quan o com acabarà si és que acabarà. Naturalment no ens estem referint a la crisi econòmica, sinó a tot el conjunt, l'economia, la societat i els principals agents que intervenen, bàsicament el polítics.

Durant quasi tota l'obra el policia és l'únic que té les idees clares, la seva parella només vol pau i harmonia, mentre que la parella visitant vol canviar el món i és super-solidària de totes les causes; tanmateix al final els papers es canvien.

M'he permès afegir la pintura de Casas a títol personal, vull dir que no figura ni en el programa de mà, ni a la pàgina web de la Sala BARTS, però si per a recordar que la repressió a les manifestacions, avalots, etc. té més de cent anys.


 


dissabte, d’octubre 05, 2013

BIG WILL SHAKESPEARE, de Quim Celina



BIG WILL SHAKESPEARE, de Quim Celina (a partir de textos de Shakespeare, José María Álvarez iGiuseppe Tomasi di Lampedusa).
Direcció: Quim Lecina i Eva Hibernia
Intérprets: 
Montserrat Bertral (actriu, mezzosobrano, piano)
Anna Farrio (actriu, violoncel)
Berta Vidal (actriu, piano, saxofon)
Teatre: LA SECA/ESPAI BROSSA

Quim Lecina, l'ànimal de l'espectacle, va descobrir Shakespeare en el Macbeth d'Orson Welles. M'ho crec, és una gran pel.lícula, de les que ja no se'n fan. L'espectacle teatral que ens ocupa no és un gran espectacle, ni és molt teatral. Malgrat que l'equip que acompanya a Quim Lecina és de gran categoria.

L'espectacle consisteix en retalls de textos teatrals i de música shakespearinana perquè aquest autor anglès feia servir la música per a representar la veu del poble o per a transmetre tristesa o feia servir la dansa per a transmetre alegria, és a dir, servia per a potenciar l'ambient. En aquest sentit la interpretació de la Montserrat, Anna i Berta és magnífica; tanmateix, insisteixo que el tema no és la interpretació, sinó que el plantejament no emociona.

Personalment m'agrada molt el text que es va dir de la Gertrudis quan explica la mort d'Ofèlia perquè reconec les paraules com si fossin una pregària, però, tanmateix, tot resulta per mi massa descontextualitzat; per altra banda, Quim Lecina és un bon actor, però per a ser la peça central de l'espectacle hauria de tenir més talla, noem refereixo a vàlua, sinó talla física, hauria de ser més alt per a representar la majoria dels paper que va fer.

dilluns, de setembre 30, 2013

EL FIORDO DE LA ETERNIDAD, de Kim Leine



Títol original: Profeterne i Evighedsfjorden
Publicat per: Duomo ediciones
Barcelona 2013
Traducció d'Ana Sofía Pascual Pape

Aquesta novel.la narra la vida del jove Morten Flack a l'any 1782 quan dicideix marxa de casa a Noruega per a anar a la capital, Copenhaguen, a estudiar teologia, seguint les instruccions del seu pare, però contràries a la seva voluntat, així que alterna la teologia amb la medicina que s'ajusta més a la seva mentalitat racionalista i llibertina. Amb un aprovat justet en teologia aconsegueix una plaça per anar de missioner a Grenlàndia i se n'hi va, que amb les seves peculiars idees en medicina o sanitat s'hi emporta una vaca com aliment i per considerar que la llet és antisèptica. Cal dir que aleshores Grenlàndia ja era territori del rei de Dinamarca.

La seva tasca doncs és convertir al cristianisme els salvatges de la colònia, però els conflictes els té amb els colonialistes, mentre s'hi barregen fets d'índole religiosa i sexual al mateix temps amb els indígenes.

La novel.la està basada en fets reals, però els personatges són ficció, però cal dir que és una novel.la que enganxa el lector i és molt difícil abandonar la lectura, un text tremendament dur, però lúcid. Tal com s'ha apuntat hi ha molt de sexe i molta religió, tot portat amb gran cruesa, però que alhora és poètica perquè ben dit o ben escrit es demostra que es poden dir les coses més impensades de la manera més bella. 

Aíx llegim: "Exhala un hedor no humano e inorgánico que huele como las aguas residuales de una curtiduría, destila un olor químico. Registra cómo su ropa se pega a la piel, el amoníaco de la orina que quema sus muslos, ve las úlceras de decúbito que supuran, ve el vómito escapando por la comisura de sus labios, siente cómo su propio cuerpo se escapa por los orificios que tiene a su disposición"

Des del punt de vista religiós és interessant la pregunta que li fa un xaman cristià al missioner-protagonista d'aquesta història: "¿Realmente podemos considerar amor cristiano el hecho de los que ahora están por bautizarse no puedan albergar esperanzas de volver a ver sus familiares en el más allá?"

Ja al final de la novel.la, quan el protagonista a tornat a Copenhaguen hi ha un gran incendi en aquesta ciutat i l'horror de l'incendi de la ciutat a principis del XVIII el lector sembla que el vegi per una pantalla imaginable, tot per a dir-nos la soledat de l'home i la impossibilitat de trobar una llar.

dissabte, de setembre 28, 2013

UN TROZO INVISIBLE DE ESTE MUNDO, de Juan Diego Botto

Intèrprets
Juan Diego Botto i Astrid Jones
Direcció Sergio Peris-Mencheta
Escenografia Sergio Peris-Mencheta i Carlos Aparicio / vestuari i attrezzo Carlos Aparicio / il·luminació Valentín Álvarez / espai sonor Carlos Bonmatí / disseny d'ambient i efectes sonors Pelayo Gutiérrez / música original Alejandro Pelayo / tema Plus bleu que tes yeux Édith Piaf / tema Tata Ka Ve Astrid Jones
Teatre Lliure de Montjuïc

 Es tracte d'un monòleg en el que l'autor és l'actor principal i que alhora es pot dir que, en certa mesura, és el protagonista perquè si considerem que Juan Diego és un argentí que viu a Espanya i tracta de la immigració i de la dictadura que ha viscut el seu país s'endevina que el text pot no explicar experiències viscudes, però sí vivències que li han arribat fruit de compartir l'experiència de l'emigració perquè, en definitiva, tots els emigrants som/són iguals perquè les dificultats són les mateixes.

Aquest darrer fet explica l'aparició a l'escenari de la negra Astrid Jones, que no solament és una bona actriu, sinó un gran cantant amb una magnífica i potent veu, que lògicament representa l'emigració de l'Àfrica sot-sahariana.

El text de Juan Diego està molt ben estructurat i per ser argentí es deixa el drama d'Argentina pel final, a parer meu, és la part més emocionant de l'obra quan diu que quan ha tornat a Argentina s'ha sentit estrany perquè no troba a cap conegut, els seus han mort o desaparegut, per tant, dedueix, tràgicament, que els que troba han de ser per força col.laboradors de la dictadura.

 

dimarts, de setembre 24, 2013

Mummenschanz






Mummenschanz està fent una gira mundial per a celebrar el seu quarantè aniversari i en la seva escala peninsular només hi entra Barcelona, que ja van ser aquí fa quinze anys. És una companyia suïssa, però formada per un equip internacional. Formada per tres mestres de mímica i dels teatre del silenci. L'espectacle que ofereixen són 20 dels millors números dels fets entre més d'un centenar.

Una de les fundadores es Floriana Frasseto, nascuda als EUA i filla d'mmigrants italians, però els estudis de teatre els va fer a Roma. És la creadora de molts dels números. Bernie Schürch, suís, va començar fent pantomima en una compnyia suïssa a on va conéixer a Andres Bossard, que va morir el 1992. Els altres components són Philipp Egli, nat a Zürich, la italiana Raffaella Mattioli i Pietro Montadon de Catània.

En la presentació de l'espectacle al teatre BARTS-BARCELONA ARTS ON STAGE han explicat que és un teatre molt pur visualment, que permet descansar la ment i desvetllar al nen que portem dins, que es tracta d'un teatre que nodreix l'ànim i que pretén que l'espectador jugui amb intel.ligència i imaginació perquè és un llenguatge abstracte en el que cada espectador pot veure allò que vulgui.

Un dels personatges més importants de l'obra és la llum perquè d'alguna manera un pensa amb les ombres xinesques o el Teatre Negre de Praga, però clar, aquests es fan en una pantalla mentre que aquí tenim a l'escenari una companyia teatral o, més exactament, uns objectes animats.

No hi ha cap dubte que després d'aquest espectacle sortim tots més enriquits.

diumenge, de setembre 22, 2013

EL CRÈDIT, de Jordi Galceran

Intèrprets: Jordi Boixaderas i Jordi Bosch. 

Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Sastreria: Berta Riera. Ajudant direcció: Antonio Calvo. 
Direcció: Sergi Belbel. 
Producció: La Villarroel i Bitò Produccions. 
Teatre: La Villarroel

No hi ha dubte que a aquesta obra no se li pot demanar més actualitat en un temps que les caixes i els bancs s'han posat d'acord per a no donar crèdits a les empreses ni els particulars, de forma que el nombre d'hipoteques que les caixes d'estalvis concedeixen és mínim.

Tota l'obra és sobre la concessió d'un crèdit amb un duel humà o teatral, segons es miri, entre el director d'una oficina de "la Caixa" (Jordi Bosch) i un desgraciat que demana un crèdit i no disposa de les mínimes garanties per a què se li doni (Jordi Boixaderas).

A la vista del panorama que ofereix el que demana el crèdit, se li ha de dir per activa i per passiva que no reuneix les condicions necessàries per a què se li atorgui el crèdit, ni per tres mil euros que demana, ni per la meitat. Objectivament mirat això és un drama humà d'alt voltatge, però Galceran ha tingut la traça de convertir el drama en comèdia i el públic ha rigut com poques vegades es riu en una obra de teatre de text, i de bon text, perquè per a reblar el clau de la broma, el desgraciat que demana el crèdit i que se li està negant de forma continuada, malgrat tot té la gosadia o lasang freda de donat lliçons de llengua catalana.

Val a dir que aquesta obra conté una petita obra d'art de la que no em puc referir per dues raons cabdals. Per una banda dir-ho seria trair la màgia de la ficció, seria com llegir la darrera pàgina d'una obra de misteri; per l'altra banda aquest detall podria ser malinterpretat pel lector perquè podria fer pensar que l'obra no reuneix les condicions de l'estètica quan és, precisament, tot el contrari perquè no hi ha res superior que aconseguir que sigui bell allò que no ho sembla.

 

diumenge, de setembre 15, 2013

Tema: "La importancia del diálogo en la política"

Com si es tractés d'un conte o d'un malson, arran de la carta d'Artur Mas em puc imaginar que Mariano Rajoy va concentrar en un lloc desconegut els millors alumnes de l'assignatura de Retòrica, que naturalment coneixen la situació política que viu Espanya. Es va demanar als alumnes que redactessin una carta de resposta en la que es fes una succinta menció a Catalunya i que centressin la carta en un sol tema: "La importancia del diálogo en la política". No cal dir que aquests alumnes han estat tot aquest temps, com els membres d'un jurat, concentrats fins que es produís una carta que fos aprovada per la majoria d'alumnes amb el corresponent vist-i-plau de la mà dreta de Mariano Rajoy.

El pobre resultat de la carta salta a la vista i un recorda que una vegada Rajoy, referint-se a Zapatero, va dir que per a ser president no n'hi havia prou de ser major d'edat; aleshores un es pregunta sobre l'equipament intel.lectual i polític del redactor de la carta que ahir dissabte ja es podia llegir a internet. 

La carta que hem llegit no és la d'un líder polític que agafa el toro per les banyes, més aviat és la d'un espontani que a la que veu el toro salta la tanca perquè el diàleg entre polítics se suposa, com el valor a la guerra i l'amor entre esposos, és a dir, parlar-ne és retòrica pura. Òbviament la carta pot estar escrita per una funcionària o un funcionari que se sap el reglament, que sempre diu el mateix: "respeto a la ley y a la constitución", és a dir, no fa mai política, parlar del reglament no arriba ni a retòrica, pur llenguatge funcionarial.

El lider veritable no es talla per dir "Via Catalana", sinó que recondueix l'objectiu d'aquesta via cercant un compromís que no plaurà els que es van manifestar, com tampoc els que es van quedar a casa, tot reconeguent que quedar-se a casa no significa, en tots els casos, estar en contra de la via. Si la grandesa de la Democràcia està en el vot, l'exercici del dret a decidir no equival a independència i, si així fos, alguna cosa més greu està passant senyor president.

divendres, de setembre 13, 2013

L'ENDEMÀ DE LA VIA CATALANA




El concepte de majoria silenciosa el va inventar Richard Nixon davant dels problemes socials que havia de fer front als EUA i des d’aleshores és un concepte que han aprofitat la majoria de partits conservadors perquè –en teoria- manifestar-se al carrer és un acte més d’esquerres que de dretes, però si hi ha un partit i un país que ha trencat aquesta norma és precisament el Partido Popular d’Espanya. Evidentment aleshores ningú no va parlar de la majoria silenciosa, però és que indubtablement en totes les manifestacions que s’han fet al planeta Terra sempre han estat guanyades per la majoria silenciosa si apliquem el savi i aprofundit raonament d’Alicia Sánchez Camacho, del Partido Popular, que ha dit que la majoria s’ha quedat a casa. ¿Sap d’alguna manifestació que no hagi estat així?


Tampoc no té pèrdua el que ha dit l’ombra de Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, que ha dit que el govern espanyol és el govern de tots, tant dels que van a les manifestacions com dels que es queden a casa. Tant el que ha dit l’Alicia com la Soraya dóna joc a molta broma per raons òbives.

El que sí cal és recordar al Partido Popular, el més constitucionalista de tots els que es fa i dels que es desfan és que el Dret de Manifestació està emparat per la Constitució Espanyola de 1978, per tant, cal entendre que té una funció democràtica i política, especialment quan el nombre de participants té un gruix considerable. Això vol dir que posar l’ènfasi amb els que es queden a casa vulnera el sentit de la lletra de la Constitució perquè si és un dret cal pensar que té una funció i aquesta funció és l’obligació de tot demòcrata a respectar-la i el govern que es considera demòcrata i constitucionalista té l’obligació de respectar-la i actuar de forma proporcional. Aquesta proporcionalitat no és la que diu l’Alicia de 6/1,6 perquè del 1,6 cal extrapolar una quantitat que s’identifica, però que no hi va. Això és aplicable a totes les manifestacions, per això tots els polítics es miren amb lupa les enquestes, que ara diuen, per exemple, que un 52% de ciutadans de Catalunya votaría SÍ a la independència de Catalunya.


Arran de la cadena humana feta per la Via Catalana el diari MUNDO ha posat maliciosament a la primera plana CATALUÑA ENCADENADA. El cas és que té raó, Catalunya està encadenada des del 11 de Setembre del 1714, és a dir, que al cap d’una l’encadenament cumplirà 300 anys. Haurem de recordar-l’hi al cap d’un any. Podríem trobar moltes proves d’aquest encadenament, però em quedo amb una: Barcelona bombardejada. El lector pensarà que sóc un altre pesat que s’està referint als avions italians que va ajudar a Franco, doncs no. El desembre de 1842, el general Espartero va bombardejar Barcelona durant 13 hores i no content amb el mal que va fer després va declarar que “Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años”.


En aquest temps no hi havia separatistes, independentistes, sobiranistes o senzillament catalanistes; el que sí hi havia van ser els federalistes, però tots van fracassar, de la mateixa manera que va fracassar Pasqual Maragall. La manifestació de la Diada de l’any passat va ser sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa” i com ja va ser un èxit el Pere Navarro (PSC) i el seu cap del PSOE es van fer federalistes convençuts, però ja no convencen. Només cal recordar que un prohom del PSOE, Alfonso Guerra, estava satisfet perquè “Nos hemos cepillado el Estatuto”, s’entén el darrer, el que va tombar el Tribunal Constitucional. La conclusió doncs és que ni Estat de les Autonomies, ni Estat Federal, ni Confederal, ni res que signifiqui un lligam polític amb Espanya. No podem fer confiança a l’Estat Espanyol.


Podríem seguir comentant les altres perles amb les que ens han obsequiat diaris com LA RAZÓN y ABC, però el més clar que podem dir els catalans és que si volen donar veua a la majoria silenciosa ho tenen d’allò més fàcil: poder tots els catalans decidir amb el vot democràtic, secret, lliure, constitucional, etc. etc.


A tall de conclusió em permeto recordar que el primer president democràtic després de Franco va ser Adolfo Suárez, un personatge que aleshores no em queia bé, especialment quan va dir allò que era més important la ciència nuclear que la llengua catalana. Tot i amb això, al pas del temps, demostra que ha estat el president espanyol més líder, més capaç de prendre decisions difícils perquè, no ens hem d’enganyar, Espanya no va entrar a la Unió Europea gràcies a Felipe González, sinó que era l’U.E. que volia que Espanya entrés. Què va fer Suárez? Davant la mirada de l’exèrcit i de l’ABC, etc. va improvisar la vinguda de Josep Tarradellas i va deixar tothom amb un pam de nassos. Ara toca dir: Què fa Mariano Rajoy? No res. Un president de govern, un líder polític de veritat el que hauria fet és anticipar-se a CiU i convocar el referèndum. Aleshores faria una bona campanya pel NO i ens deixaria amb un pam de nassos. I de passada s’estalviaria aprenents esparteristes.

Nota:



dijous, de setembre 12, 2013

L'Onze de Setembre per la Travessera de les Corts

LA VIA CATALANA PER LA TRAVESSERA DE LES CORTS, BARCELONA









Aquesta foto no és meva, ha estat enviada per l'autor de la foto a THE GUARDIAN i jo l'he copiada. Crec que no ofenc a ningú, però si l'autor o la persona de la foto em demanen que la tregui, ho faré.