EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimecres, d’octubre 25, 2006

"Religiones chinas", de Joseph A. Adler


Acabo de llegir RELIGIONES CHINAS, de Joseph A. Adler. Editat per Akal, Madrid, 2005. 143 pàgines.

Es podria dir que es tracta d'un compacte perquè el nombre de pàgines és enganyador perquè la lletra és més aviat i el contingut és dens.

De tota manera es tracta d'un llibre molt recomenable per a qui vulgui fer-se amb el panorama religiós a Xina perquè amb la proporció que toca en cada cas, es parla del confucianisme, del clàssic, del neo i del nou i el de les dones; del taoisme clàssic i les diferents escoles; del budisme primitiu fins el seu renaixement actual; de la religió popular que no mor. Evidentment, en mig de tot això els sincretismes que s'han anat produint.

També ens parla del zoroastrisme i el maniqueisme. Per descomptat del cristianisme que va portar al segle V el bisbe de Constantinoble Nèstor, però que més tard el Vaticà va declarar herètic. Aquí veiem ja la rigidesa o autoritarisme que hi ha en el fons del cristianisme; mentre a Xina s'han fet amalgames entre taosime, confucianisme i budisme, la principal vocació vaticana ha estat la pure.

A finals del segle XVI van arribar els jesuïtes entre els que va destacar el missioner Matteo Ricci, que a Beijing escrivia en xinès, es va integrar a la societat xinesa. Els jesuïtes permetien que els cristians retessin culte als avantpassats fins que varen arribat franciscans i dominics, que en la seva mentalitat inquisitorial va exposar l'afer al Vaticà, que es va posar en contra dels jesuïtes, com passa ara. El resultat va ser el lògic: els xinesos van fer fora a tots els missioners que estiguessin al costat de la norma papal.

Lògicament la part més interessant del llibre és al final on ens parla de la Xina actual que és la que ens toca.

Com se sap el període de Mao Zedong va ser nefast per Xina en tots els aspectes de la vida i, per tant, també ho va ser per a la vida religiosa perquè es va imposar l'ateisme amb la corresponent destrucció de temples i documents. Amb la mort del dictador les coses va començar a suavitzar-se Deng Xiaoping va reconéixer oficialment el budisme, el taoisme, el protestantisme i el cataolicisme. El confucianisme no es considera una religió, però ha estat parcialment rehabilitat i és que el maoisme se la tenia jurada. Aquest tema continuarà en un altre blog.

La religió popular té la categoria administrativa de superstició, però també s'està recuperant, es fan temples, sobretot en honor a Mazu. I això no ha d'estranyar perquè aquesta religió és la que en el fons travessa totes les altres, per això l'autor escriu El Qingming vuelve a poner de manifiesto la permeabilidad de las fronteras entre el mundo social y el espiritual, y la importancia de la familia para la construcción individual en la sociedad china.

Evidentment hi ha una recuperació doncs de totes les religions, especialment del cristianisme i llegin La única forma de catolicismeoficialmente reconocida es la Asociación Católica Patriótica, controlada por el gobierno y sin vínculo con el Vaticano, tanmateix, com és de suposar hi ha catòlics clandestins, és a dir, romans. El resultat és que hi ha uns vint milions de protestants i deu milions de catòlics, que tot plegat fa un dos per cent.