EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, de desembre 31, 2012

A Mossèn Cinto

Una de les poques coses bones que ha tingut l'any que avui acaba és que el Monument a Jacint Verdaguer ja no està a les fosques.

Aquest monument està situat a la Diagonal en el punt que fa cruïlla amb el passeig de Sant Joan, l'escultura que hi ha a dalt de tot mira a la part de muntanya del passeig de San Joan. L'escultura, de bronze, és obra de l'escultor Joan Borrell i Nicolau; mentre que el conjunt del monement modernista és obra de l'arquitete Josep Maria Pericas. Les obres del monument van acabar el 1924.

De tota manera, en una ciutat moderna, en monuments a la via pública, és a dir, al marge de les escultures que es poden veure pels parcs i jardins; hem d'entendre doncs que les obres d'art que formen part del paisatge natural de la gent quan es mou per la ciutat, sigui per anar a la feina, a l'escola o qualsevol altra activitat, les obres d'art, escultures i tota mena
de monuments han de ser visibles a totes les hores.

Així doncs podem dir que el monument a mossèn Cinto ha entrat a forma part de la vida de la ciutat de Barcelona l'any 2012, és a dir, cent anys després de la seva mort. Demà comença l'any Salvador Espriu, però cal dir que si no hagués estat per Jacint Verdaguer poetes com Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba o Salvador Espriu no haurien existit.

Com un dels poemes més reixits de Verdaguer és LES FLORS DEL CALVARI, heus aquí:
 
Veyeume aquí, Senyor, á vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt y pobre,
de mon no-res perdut dintre l'abisme.
Cuch de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra á arrocegarme.
                                                                            Fou mon breçol un grá de polcinera,
                                                                             y un altre grá será lo meu sepulcre.
                                                                          Voldría ser quelcom per oferirvos,
                                                                           però Vos me voleu petit é inútil,
                                                                           de gloria despullat y de prestigi.
                                                                           Feu de mi lo que us placia, fulla seca
                                                                           de les que'l vent se'n porta, ó gota d'aygua
                                                                           de les que'l sol sobre l'herbey axuga,
                                                                           ó, si ho voleu, baboya del escarni.
                                                                           Jo so un no-res, més mon no-res es vostre;
                                                                           vostre es, Senyor, y us ama y vos estima.
                                                                           Feu de mi lo que us placia; no'n só digne
                                                                           d'anar á vostres peus; com arbre estèril
                                                                           de soca á arrel trayeume de la terra;
                                                                           morfoneume, atuiume, anihilaume.

 
                                                        Veniu á mi, congoxes del martiri,
                                                                           veiu, oh Creus, mon or y ma fortuna,
                                                                           ornau mon front, engalonau mos braços.
                                                                           Veniu, llorers y palmes del Calvari,
                                                                           si'm son aspres avuy, abans del gayre
                                                                           á vostre ombriu me será dolç l'assèurem.
                                                                           Espina del dolor, vina á punyirme,
                                                                           cuyta á abrigarme ab ton mantell, oh injuria;
                                                                           calumnia, al meu voltant tos llots apila,
                                                                           miseria, vínam á portar lo ròssech.


                                                          Vull ser volva de pols de la rodera
                                                                            ahon tots los qui passen me trepitgen;
                                                                            vull ser llançat com una escombraría
                                                                            del palau al carrer, de la més alta
                                                                            cima á la afrau, y de la afrau al córrech.
                                                                            Escombreu mes petjades en l'altura;
                                                                            ja no hi faré més nosa, la pobresa
                                                                            será lo meu tresor, será l'oprobi
                                                                            lo meu ergull, les penes ma delícia.

                                                         Desde avuy culliré los vilipendis
                                                                             y llengoteigs com perles y topacis
                                                                             per la corona que en lo cel espero.
                                                                             Muyra aquest cos insoportable, muyra;
                                                                             cansat estich de tan fexuga cárrega;
                                                                             devórel lo fossar, torne á la cendra
                                                                             d'hon ha sortit, sum vermis et non homo.
                                                                             Jo no só pas la industriosa eruga
                                                                             que entre'l fullam de la morera's fila
                                                                             de finíssima seda lo sudari.
                                                                             Jo me'l filo del cánem de mes penes;
                                                                             més , dintre aquexa fosca sepultura,
                                                                             tornat com vos, Jesús, de mort á vida,
                                                                             jo hi trobaré unes ales de crisálida
                                                                             per volármen ab Vos á vostra gloria.


Assenyalem que el 2003 va ser l'Any Verdaguer.


 


dimarts, de desembre 11, 2012

Mariano Rajoy i Esperanza Aguirre contra l'augment de l'IVA

Aquesta foto de Rajoy i Esperanza Aguirre,
demanant signatures en contra de l'anterior pujada de l'IVA,
no li agrada gens al PP, de fet està intentant que no aparegui......

dimarts, de desembre 04, 2012

Juicio a una zorra


Autor i director: Miguel del Arco
Intérpret: Carmen Machi
Teatre Lliure de Gràcia

El dissabte passat, 1 de desembre, va ser un gran dia, des de la meva butaca del teatre vaig estar escoltant tot allò que s'ha passat callada durant milers d'anys i ara s'ha decit a explicar-nos, sí, Helena de Troia per fi ha parlat, no s'equivoca el lector, efectivamente em refereixo a la filla de Zeus, "la més bella entre les més belles" que ha produït l'Olimp. Per tal de vomitar tot el que ha dit li ha calgut tenir ben bé més de vint ampolles de vi rosat a mà per tal de tenir l'empenta i el coratge necessari per trencar aquest silenci que ha durat poc més de tres mil anys.

Helena de Troia en explica que no va ser raptada, això ho diu la història, la història que han escrit els homes. Ens diu que es va enamorar de Paris que era bell i el seu marit que era vell. I si es va muntar un sidral per culpa de la seva passió adúltera ella no en tenia cap culpa.

Pel programa de mà sabem que l'Helena era una representació que ens feia una gran actriu, Carmen Machi, que es presenta a l'escenari amb un vestit vermell i lliga amb el joc d'ampolles de vi que té a seu darrera per fer-se l'etílica, però que ho fa amb elegància i no cau en el fàcil tòpic de fer-se la borratxa i parlotajar. És una obra no solament molt ben construïda teatralment, sinó que amb la poca cultura que un té de la mitologia grega sembla que tot el que se'ns diu s'hi ajusta coherentment, la qual cosa fa que sigui una Helena de veritat i, a més a més, feminista.





dissabte, de novembre 10, 2012

Pàtria



Autoria i direcció: Jordi Casanovas
Intèrprets: Marcel Borràs / Àlex Casanovas / Lluïsa Castell / Francesc Orella / Fermí Reixach
Teatre Lliure de Gràcia
Quan vaig comprar les entrades per aquesta obra no tenia idea de què anava. Tampoc l'autor es podria imaginar quan fa cinc anys que la va escriure es podia imaginar que s'estranaria poc abans que es facin unes eleccions que tenen un regust d'independentisme. Això val també pels qui estan en contra perquè votaran d'aquest amb aquesta opció. El que és clar que en el fons aquesta obra de teatre és només una obra de teatre i, a més a més, de qualitat. Està ben interpretada, els diàlegs són àgils i versemblants, com també la trama; una mica rebuscada, però això passa en el millor teatre.
Quan dic que només és teatre és perquè com l'independentisme català té el protagonisme temàtic un podria pensar molt fàcilment i natural que l'obra és un pamflet polític. Res de cosa més semblant.

dissabte, d’octubre 06, 2012

A la revista L'AVENÇ d'Octubre 2012

 
 
Em permeto posar a continuació un retall del diari The Times, Londres, que és l'únic que casualment m'ha quedat dels molts que vaig col.leccionar durant la meva estada a Anglaterra. Com es pot veure aquest retall confirma el que dic a L'AVENÇ, que Espanya era vista com el pària d'Europa
 
.
 


dilluns, d’octubre 01, 2012

Xavier Rubert de Ventós: Integració del sentiment espanyol



Xavier Rubert de Ventós és una de les persones més interessants de la nostra pell de brau. Una persona amb idees pròpies que les divulga amb assenyada moderació, és a dir, no és pròpiament un mediàtic malgrat estar en els mitjans perquè les seves intervencions sempre tenen un punt d'originalitat, per exemple, en aquesta entrevista es defineix com a independentista sense passar pel nacionalisme, malgrat que, naturalment, el fet nacional hi juga un paper.

Rubert argumenta la seva posició o actitud mentre que, per altra banda José Bono, un dels principals dirigents del PSOE, diu que no pot concebre Espanya sense Catalunya, ni una Catalunya sense Espanya, però no s'adona que això no és un argument. Si els espanyols no poden concebre Espanya sense Catalunya és una visió que no té res a veure amb la democràcia. Clar que Bono afegeix que són més els catalans que se senten espanyols, però que no ho diuen. Aquest és el detall.

El detall és l'exercici de la democràcia i no valen concepcions d'Espanya a priori. Si es fa un referendum sabrem la veritat. Tant si guanyen els que no volen la independència com els que la volen. En qualsevol dels dos casos també serà interessant saber quin percentatge treu cada opció. Segurament el resultat no agradarà ningú i sabrem que a Catalunya no es po dir "Ara és l'hora catalans", ni tampoc "Catalanes, españoles todos".

Hablar de "cultura democrática" es en cierto modo una reconstrucción "a posteriori": la cultura democrática no precede a las instituciones, es su interiorización" (1) Quan es pretén que tots els espanyols tenen dret i vot sobre els destins de Catalunya o dels seus ciutadans és perquè no han interioritzat la cultura democràtica i pretenen que la Constitució és quasi paraula de Déu, cosa que no ha de sorprendre en un estat que s'ha caracteritzat pel seu unitarisme, una llengua, una religió, una pàtria i fins i tot una via de tren.

(1) ROY, Olivier: Genealogía del islamismo. Barcelona. Edicions Bellaterra. 1996: p. 93

dimecres, de setembre 19, 2012

ANNA KARÈNINA

de Lev Tolstoi. Traducció d'Andreu Nin. Edicions Proa. 1985. 876 pàgines.

Si de la literatura del segle XIX es poden dir moltes coses, un d'elles és l'aparició de la dona com a personatge central i que pren decisions que trenca allò que s'entén per la feminitat o, més exactament deixa de ser una bona cristiana. En aquesta línia hi trobem en primer lloc Madame Bovary (1857), Anna Karènina (1877), La Regenta (1884) i finalment Pilar Prim (1906). Les dues primeres se les considera realistes, la d'Oviedo naturalista i modernista la catalana.

Es tracta de la Gran Novel.la Russa per excel.lència perquè si considerem que Tolstoi ocupa el primer lloc en el ranking dels escriptors russos, A.K. és la més important de les seves novel.les encara que cal dir que per  Nabokov la millor creació de Tolstoi és el relat curt La mort d'Ivan Ilich. Com és normal en la literatura del XIX el narrador és omniscient, és a dir, coneix el pensament de tots els personatges.

Com és també habitual en la ficció del XIX l'obra té tot un repertori de personatges, però és, clar, hi ha una jerarquia d'acord amb la qual Anna Karènina és el que té més pes en el conjunt del relat, però, com en una carrera de motos, està seguida per dècimes de segon per Levin. Això vol dir que és un poker amb dues parelles. Una parella està formada per Anna i Vromski; l'altra per Levin i Kitty. Els quatre pertanyen a l'alta societat.

Anna és una dona jove, bella, amb un gran respecte pel seu marit i estima el seu fill, però arran d'un viatge per a que la seva cunyada faci les paus amb el seu germà que s'ha entès amb la institutriu Anna coneix i s'enamora de Vromski, que també s'enamora d'ella. Vromski és una mena de play boy del segle XIX. Per altra banda tenim Levin que és un terratinent que fa la petició de mà de Kitti, que sempre li ha tingut una gran estima, però acaba de conéixer a Vromski de qui s'enamora.

L'argument pren volada a partir del moment que ens trobem que Vromski està deixant Kitti, soltera,  per lliurar-se a Anna, casada, i Levin és rebutjat per Kitti. Quan és un fet que Vromski està amb Anna i Kitti se sent també rebutjada, aleshores ens trobem que Levin ja no vol saber res de Kitti. Malgrat tot, a poc a poc arriba un retrobament de manera que Levin i Kitti es casen.

No cal dir que l'aspecte més distintiu entre les dues parelles és que la formada per Anna i Vromski trenca la norma social: són amants, ella és una adúltera i consegüentment és menyspreada per la societat. Es tracta d'un amor carnal en el cap ella es mortifica perquè viu un isolament o marginació social mentre que Vromski segueix tenint vida social. Aquesta combinació fa que la relació sigui sempre tensa perquè ella té una gran dependència afectiva envers Vromski, que l'estima, però d'una manera més tranquil.la perquè fa la seva vida. Ella sempre està pendent de l'amor d'ell, podríem dir que ella està enamorada de l'amor, de forma que la paraula "amor" està continuament als llavis d'Anna. Anna veu amb raó una actitud freda per part de Vromski que fa que hi vegi desamor i ella s'exaspera i es va tornant cada cop més gelosa. Ella se sent plenament adúltera, mentre que ell no, l'única cosa que li preocupa a ell del fet de no estar casats és que la seva filla i els fills que vinguin no podran heretar el molt que té ell. Ella no vol tenir més fills perquè només estima l'únic fill del seu matrimoni i que no pot veure i no estima la filla que ha tingut amb Vromski. Aquesta hipersensibilitat d'Anna la porta a tirar-se a les rodes d'un tren. De tota manera Anna ja havia desitjat la mort quan va passar per una malaltia molt greu i Vromski en una ocasió intenta suicidar-se, però la bala surt desviada. La tragèdia d'aquesta parella es completa que un cop morta Anna Rússia entra en guerra i Vromski hi va voluntari.

En un dels diagnòstics que fa el narrador sobre Vromski hi trobem un pensament budista: Això li palesá l'error etern que cometen els homes en imaginar-se que la felicitat és la realització dels anhels". Pàg. 505

Cal dir que una característica d'aquesta parella és que viu en certa frivolitat i el narrador tot sovint ens diu amb les seves mans blanques i belles, cobertes d'anells. L'única vegada que es refereix als anells que porta Kitty ho fa per dir que se'ls treu per fer una determinada feina. Anna no treballa mai.

A l'altre costat Levin sembla ser la veu interior de Tolstoi amb els seus dubte sobre la vida i la mort, l'existència de Déu, la lluita de classes, la religió i, per decomptat, també l'amor. Levin es un terratinent que està escrivint un llibre que vol ser revolucionari en la disciplina agrícola, manté la teoria que per damunt de totes les tècniques hi ha el treballador. A nivell teòric Levin es presenta com a classista en el sentit que no vol fer res per a l'educació i la sanitat del poble, la qual cosa el porta a enfrontar-se amb els de la seva mateixa classe, però per altra banda és el que no li fa res treballar al costat dels camperols:

Com més anava segant, més freqüents eren els moments de sopor dur

En els seus raonaments sobre el món agrícola feia judicis que al meu entendre eren de gran modernitat com quan parla de la seva teoria segons la qual la vaca no és sinó una màquina per a la transformació del farratge en llet.

Hi ha un passatge que segur que li va encantar a Kafka si va tenir la sort de llegir aquesta novel.la:

"Proveu això -li digués més d'una vegada-, aneu aquí o aneu allà", i l'apoderat traçava tot un pla per tal d'evitar l'obstacle fatal que tot ho destorbava. Però afegia tot seguit: "Tanmateix, no faran res; però prove-ho". I Levin ho provava, anava d'un indret a l'altre. Tots eren bons i amables, però resultava que aquell obstacle que hom havia d'evitar tornava a sortir i ho entrebancava tot de bell nou. La cosa que més li recava a Levin era que no pogué comprendren de cap de les maneres amb qui lluitava, a qui podia resultar avantatjós que el seu afer no es resolgués. Semblava que ningú, ni tan solament l'apoderat ho sabés. Si Leving hagués pogut comprendre, com comprenia,per exemple, que per arribar a la taquilla d'una estació de ferrocarill cal posar-se a la cua, no li hauria sabut greu; però ningú li ppodia explilcar per què existien els obstacles amb què ensopegava. Pàg. 696.

Com s'ha dit Kitti i Levin es casen i due a terme una vida normal i enlloc d'estar a Moscou o Petersburg participant de manera seguida de la vida social i aristocràtica van a viure al camp, a la casa gran que té Levin, que és on han viscut els seus avis, els seus pares i ara amb Kitti i el fill que han tingut. Per altra banda, com el tema social ocupa una part important de l'obra llegim:

Levin, que havia passat una gran part de la seva vida al camp i estava en relacions íntimes amb el poble, en aquesta època de la feina sentia sempre el contagi d'aquella excitació general. (.) Durant tot aquell dia, Levin, mentre parlava amb l'intendent i els camperols, i amb la muller, amb Dolly i els seus infants i amb el sogre, independentment de les seves preocupacions de propietari, el perseguia constantment la interrogació que el tenia tan capficat: "Què sóc? On sóc? Per què sóc aquí?"

Evidentment no toca aquí dona aquestes respostes que acaba donant, però és per a il.lustrar que el narrador no solament es preocupa per la societat, l'amor, la vida conjungal, sinó que aborda els temes més metafísics.

No he parlat de la dona, de Kitty, perquè és el ésser més normal. Una bona noia, també bella, però sense aquella cosa especial que té la vampiresa Anna, però que és la que junt amb Levin contribueix a llur felicitat.

És una novel.la que he gaudit des de la primera a la darrera pàgina, suposo que en bona part és gràcies a la traducció d'Andreu Nin, el millor traductor del rus. Així com "Guerra i Pau" en català és una traducció lamentable. O sigui que si algú ha tingut la paciència de llegir-me fins aquí, que sàpiga que recomano la lectura. És una obra encilopèdica en la que hi ha de tot i, molt especialment psicologia, així com descripcions de la vida russa, un país que encara ens resulta allunyat malgrat que el tenim molt a prop. Entenent per la vida russa la dels aristòcrates i la dels camperols perquè com Tolstoi era terratinent aporta un gran coneixement de les feines del camp i no hem d'oblidar que el segle XIX Rússia era principalment un país agrícola.

dimarts, de setembre 11, 2012

La manifestació de l'ONZE DE SETEMBRE

Setembre 1977 al Fossa de les Moreres
Avui fa 35 anys que vaig participar en la manifestació de l'Onze de Setembre del 1977, era l'època de la Transició i havia estat la manifestació més massiva coneguda a Espanya fins aleshores. Malgrat alguna estelada, com es pot veure aquí, al Fossar de les Moreres, la manifestació va ser per l'Estatu d'Autonomia.
 
 
L'Estat espanyol es va inventar una fórmula molt fàcil per a blanquejar l'estatut català, es tractava d'aplica el clàssic "divideix i venceràs", és a dir, el famós "cafè per a tots" que va significar l'Espanya de les 17 Autonomies malgrat que originalment només l'havien demanat les tres nacionalitats històriques. Es varen crear i recrear nous significats per a "nació", "nacionalitat" i "històric" amb el clar objectiu, insistim, d'aigualir els estatuts, especialment el de Catalunya. Curiosament i contradictòria el terrorisme va tenir premi i el País Basc va assolir un estatut millor.
 
 
El balaç de tot plegat és que ara cal la INDEPENDÈNCIA. Catalunya és menyspreada per la resta d'Espanya, quan no és insultada. No cal dir que el partit de Pablo Iglesias ha fet un ridícul democràtic imperdonable. No deixa de ser una dada que el seu comité central es diu Comité Federal perquè se suposa un partit federalista; tanmateix quan fa uns pocs anys Pasqual Maragall va tenir l'original, intel.ligent i realista proposta de fer un federalisme asimètric els socialistes espanyols van mirar cap a l'altra banda i els socislites catalans se'l van treure de sobre. El dirigent, que no líder, dels socialistes catalans diu ara que reivindica el federalisme. Vinga home!
 

 
 
Diari LA VANGUARDIA
Una foto panorámica de la manifestación independentista#.UFCVZ3qXAIw.blogger#.UFCVZ3qXAIw.blogger#.UFCVZ3qXAIw.blogger#.UFCVZ3qXAIw.blogger


Diari ARA
http://www.ara.cat/especials/onzesetembre2012/Diada-onze_de_Setembre-Artur_Mas-manifestacio_0_772122883.html



Diari NEW YORK TIMES
http://www.nytimes.com/2012/09/12/world/europe/12iht-barcelona12.html?_r=3


La BBC
http://www.bbc.co.uk/news/world-europe-19564640



Diari LE MONDE
http://www.lemonde.fr/europe/article/2012/09/11/maree-humaine-pour-reclamer-l-independance-de-la-catalogne_1758784_3214.html



La guinda de la jornada va ser la manipulació que va fer TELEVISIÓN ESPAÑOLA a l'informar sobre la manifestació com a cincquena notía més important del dia, per ells va ser més important l'11-S de Nova York que no pas el de Barcelona. A més a més va dir que era pel Pacte Fiscal quan els organitzadors van deixar clar que era per a la
INDEPENDÈNCIA
 

dissabte, d’agost 25, 2012

Avui a LA VANGUARDIA

 

També es pot veure a :

http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20120825/54341903016/suecia-y-assange.html

 
 
A guisa de complement amb el tema de la meva carta a La Vanguardia afegeixo un enllaç que és una entrevista amb Noam Chomki:

diumenge, de juliol 29, 2012

Rouen, Normandia, França.

Rouen, capital del Sena Marítim, i una de les ciutats més importants de França, té un orígen celta. Per alguns, com jo mateix, el nom d'aquesta ciutat ens evoca que a la seva plaça principal hi va ser cremada Joana d'Arc, una de les grans injustícies de la història; tot i que ja sabem que la història és plena d'injustícies el cas de Joana d'Arc és més frepant perquè després la mateixa institució que la va condemnar la va fer santa: l'Església Catòlica.



Vistata general exterior de la catedral, vista interior i dos detalls de l'entrada

 

Vista general interior i un detall de l'Antic Hospital



Vista general i detall del Gran Rellotge. No hi ha dubte que una de les joies de Rouen és el seu Gros-Horloge. Evidentment sense menystenir la col.lecció en el Museu de Belles Arts i pels amants de la literatura francesa la casa de Flaubert.


Si he penjat aquesta fotografia o, més ben dit, si vaig fer aquesta fotograrfia no és per l'interès de l'escultura, que no en té cap, sinó pel que representa malgrat que és una representació ensucrada o beata quan Joana d'Arc va ser molt religiosa, però que la seva fe la va fer també una guerrillera de veritat.
Cal dir que tinc una especial simpatia per la figura de Joana d'Arc per dues raons que són una. Dos autors que admiro han escrit sobre Joana d'Arc. L'any 1972 vaig llegir un text que em va impressionar molt, es tracta del Capítol XXII de "A Child's History of England", de Charles Dickens, del que transcric els dos darrers paràgrafs:
From the moment of her capture, neither the French King nor one
single man in all his court raised a finger to save her. It is no
defence of them that they may have never really believed in her, or
that they may have won her victories by their skill and bravery.
The more they pretended to believe in her, the more they had caused
her to believe in herself; and she had ever been true to them, ever
brave, ever nobly devoted. But, it is no wonder, that they, who
were in all things false to themselves, false to one another, false
to their country, false to Heaven, false to Earth, should be
monsters of ingratitude and treachery to a helpless peasant girl.

In the picturesque old town of Rouen, where weeds and grass grow
high on the cathedral towers, and the venerable Norman streets are
still warm in the blessed sunlight though the monkish fires that
once gleamed horribly upon them have long grown cold, there is a
statue of Joan of Arc, in the scene of her last agony, the square
to which she has given its present name. I know some statues of
modern times - even in the World's metropolis, I think - which
commemorate less constancy, less earnestness, smaller claims upon
the world's attention, and much greater impostors.
L'altre autor és el poeta, compositor i cantant Leonard Cohen, de qui atresoro tota la seva obra discogràfica i té una cançódedicada a Joana d'Arc:
Now the flames they followed joan of arc
As she came riding through the dark;
No moon to keep her armour bright,
No man to get her through this very smoky night.
She said, "i'm tired of the war,
I want the kind of work I had before,
A wedding dress or something white
To wear upon my swollen appetite.
Well, I'm glad to hear you talk this way,
You know I've watched you riding every day
And something in me yearns to win
Such a cold and lonesome heroine.
"and who are you? " she sternly spoke
To the one beneath the smoke.
"why, I'm fire," he replied,
"and I love your solitude, I love your pride."

"then fire, make your body cold,
I'm going to give you mine to hold,"
Saying this she climbed inside
To be his one, to be his only bride.
And deep into his fiery heart
He took the dust of joan of arc,
And high above the wedding guests
He hung the ashes of her wedding dress.
It was deep into his fiery heart
He took the dust of joan of arc,
And then she clearly understood
If he was fire, oh then she must be wood.
I saw her wince, I saw her cry,
I saw the glory in her eye.
Myself I long for love and light,
But must it come so cruel, and oh so bright?

Caen i Honfleur, Normandia, França.

Caen

Aquesta ciutat va ser capital de la Baixa Normandia en temps de Guillem el Conqueridor, que va ser també rei d'Anglaterra; malgrat que conserva arquitectura medieval per estar a prop de la costa en la que es vafer el famós desembarcament de Normandia (veure entrada anterior), la ciutat va ser durament castigada per les bombes.

Es coneix com l'Abadia dels Homes. Actualment és l'Ajuntament


Església de Saint-Étienne-le-Vieux

Honfleur
Es tracta d'un petit poble amb port a la costa de Normandia. Bellament turístic.


 




Fins aquí tenim diverses vistes que confirmen que Honfleur és un poble bonic



Honfleur, però, no solament és un poble vell, sinó que els artistes se l'han fet seu o, més possiblement, els que volen fer negoci arran de l'art. Així apareixen en venda cases per a ser convertides en "ateliers" (tallers d'artista). La foto de l'esquerra mostra un racó bonic de la part antiga i, com a tal, més d'un pintor han posat el rací en una o més d'una pintura, de forma que l'Ajuntament, que també explota el negoci han penjat al cartell de la dreta com a reclam turístic i artístic. Aquest cartell al podem veure més petit a la dreta de la foto de l'esquerra.


En el mateix carrer, passant dessapercebut de la majoria dels visitants del poble, m'ha atret aquesta antiga escola pública, que té  tota la dignitat d'un país com França perquè trobar a Espanya una escola antiga així no hi ha cap dubte que seria una escola privada, és a dir, religiosa.

dissabte, de juliol 28, 2012


La Cambe, prop de Bayeux, Normandia, és el cementiri de més de 21000 soldats alemanys que a la II Guerra Mundial van resistir a les forces aliades que acabaven de desembarcar a normandia.

Malgrat que un no tingui cap simpatia envers l’Estat nazi crec que és injust que aquestes imatges estigui pràcticament censurades de la premsa i dels llibres que parlen del famós dia D.



Després de dues vistes general del cementiri, hi tenim una dedicada a un soldat concret perquè les flors que li han portant els seu familiars emocionen, malgrat que al temps que ha passat han de ser uns familiars que no van conéixer aquest noi que va marxar d'Alemanya quan encara no tenia vint anys. La carrera foto és d'un promontori que domina el cementiri i des del qual s'ha fet la foto de la vista general.


Pointe du Hoc és el punt alt d’un penyassegat (primera foto)  a la costa de Normandia. A uns sis quilòmetres de Omaha Beach i a 30 metres d’alçada damunt el mar. A dalt d’aquest punt hi havia una guarnició alemanya que estava dificultant les operacions aliades, hi havia un reixat de fil-ferro per impedir el pas (segona foto) i diversos bunkers amb canons-ametralladors.

Això vol dir que l’èxit del famós desembarcament del dia D no solament va dependre de la coordinació de diversos estats, de milers de persones, de miles d’armes, de la millor tecnologia de transport del moment, d’improvisar a Omaha Beach un port provisional des dels vaixells, sinó també del coratge de United States Army Ranger Assault Group que van haver d’escalar el penyassegat quan des de dalt hi havia els alemanys armats fins a les dents, superar el reixat de fil-ferro i finalment una lluita de cos a cos contra els alemanys que eren als bunkers, amb una gran quantitat de morts per les dues bandes.

Penyassegat de Pointe du Hoc

Reixat de fil-ferro posat pels alemanys a la Pointe du Hoc


Un bunker alemany a la Pointe du Hoc

"LES BRAVES", obra escultòrica d'Anilore Banon, Omaha Beach, Saint-Laurent-sur-Mer, Normandia, a la memòria de tots els soldats que hi van morir. Visiteu el lloc:



Dues imatges del Cementiri Nordamericà de Normandia, Omaha Beach, Saint-Laurent-sur-Mer, Normandia.


Merescut homanatge de record envers els nordamericans del United States Army Ranger Assault Group comandats pel coronel James E. Rudder van atacar i prendre possessió de la Pointe du Hoc; fet que facilitava la penetració dels aliats desembarcats cap a territori francès.