EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dijous, de juny 12, 2014

EL ZOO DE VIDRE, de Tennessee Williams

Direcció: Josep Maria Pou 

Traducció d'Emili Teixidor. 

Intèrprets: Míriam Iscla, Dafnis Balduz, Meritxell Calvo i Peter Vives.

Ambientació espai: Sebastià Brosa. Il·luminació: Albert Faura.
Vestuari: Maria Araujo. Espai sonor: Àlex Polls.
Caracterització: Toni Santos. Perruqueria: Alicia Dvorska. Sastreria: Pepa Mogeda.
Teatre Goya Codorniu

 Fa anys vaig veure aquesta obra al Teatreneu de Gràcia, recordo que em va agradar, però la memòria no arriba a més. En qualsevol cas es tracta d'un clàssic del segle XX.

Per tres vegades en el curs de l'obra hi ha referències a la Guerra d'Espanya, per dues vegades s'esmenta Guernica i la darrera vegada se'ns diu que Franco ha guanyat la guerra. Amb aquestes referències cal entendre que l'obra s'emmarca històricament quan els EUA estan immersos en una gran crisi i comencen a pensar que s'acosta una gran guerra. Situació que es concreta en una família en la que el pare, un borratxo, ha abandonat la família: es rep una postal d'ell des de Mèxic, sense adreça; una filla amb problemes de psicomotrocitat; un fill en una feina que no té cap interès i mal pagada, s'evadeix anant al cine cada dia i el seu somni és fer com el pare: embarcar-se i anar lluny; i la mare que en la seva frustració per tantes desgràcies només parla de quan era jove, bella i que tenia èxit entre els nois de les millors famílies del poble, mentre no té altre objectiu que casar la filla i que el fill acabarà triomfant.

Amb aquest panorama de misèria, de frustració i angoixa es presenta un noi que desvetlla les il.lusions de la mare de cara a casar la filla. Aquesta visita té lloc al final i trasbalsa tota la família, a on l'escena de ball amb la filla de la casa és de les més emocionants que he vist al teatre, però, l'element clau d'aquest personatge és que és portador de tots els missatges de l'American way of life, ell té clar que tothom té una qualitat que el pot fer destacar i triomfar, que l'únic que ha de fer és trobar aquesta qualitat, per tant, el món està dividit entre els vencedors i els perdedors. Ell sap que és un vencedor i, per descomptat, el fill de la casa és un perdedor, per això vol marxar. 

La creació escènica dels personatges feta per Josep Maria Pou és magnífica. Un casting perfecte. La mare, Míriam Iscla domina l'escena tot el primer acte. Hi demostra ser una gran dama del teatre, un treball que farà història. El seu fill, Dafnis Balduz, té l'expressivitat que parla fins i tot quan no diu res, quan escolta a sa mare es veu que ell és un home turmentat. La tasca que fa Meritxell Calvo és inevitablement inquietant i, per tant, la seva bellesa queda amagada fins que arriba la gran escena de la segona part junt amb Peter Vives. Aquí ella es transforma no solament com actriu, sinó el personatge que encarna. A més a més s'evidencia perquè Josep Maria Pou la va triar. Si aquesta rossa és una rossa més abans, en aquesta escena esdevé un àngel. Per descomptat que Peter Vives encarna perfectament l'americà nou que ell representa: el país que es farà l'amo del món.

Només em va decepcionar el poc públic que hi havia. Ni Josep Maria Pou, ni els actors, ni Tennessee Williams, ni el teatre s'ho mareixen.