EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dissabte, de novembre 19, 2016

RELATO DE UN NÁUFRAGO, basat en una obra der Gabriel García Márquez


Teatre Lliure de Gràcia

Adaptació: Ignacio García May
Dramatúrgia i direcció: Marc Montserrat-Drukker
Intérprets: Emilio Gutiérrez Caba i Àngel Llacer

Arriba a escena la història de Luis Alejandro Velasco, un mariner que va caure a l’aigua des de la fragata militar colombiana A.R.C. Caldas quan se’n va afluixar una càrrega de contraban, i va estar-se deu dies perdut en alta mar. De jove, va seguir el cas Gabriel García Márquez, i anys després, a Barcelona, se'n va publicar el relat. Nàufrag i reporter seran, aquí, Àngel Llàcer i Emilio Gutiérrez Caba.
Relato de un náufrago que estuvo diez días a la deriva en una balsa sin comer ni beber, que fue proclamado héroe de la patria, besado por las reinas de la belleza y hecho rico por la publicidad, y luego aborrecido por el gobierno y olvidado para siempre. Aquest és el llarguíssim títol complet d’una de les històries veritables més corprenedores que he llegit mai. Va ser escrita el 1955 per un jove reporter del diari El Espectador de Bogotà anomenat Gabriel García Márquez. Una aventura fantàstica que es mou entre la tragèdia d’uns fets reals i l’inesperat i cruel sentit de l’humor dels dos protagonistes: el reporter i el nàufrag. L’excel·lència d’aquest reportatge, que transforma cada paraula escrita en una imatge tridimensional, i que demostra el talent immens de narrador d’històries que ja caracteritzava el Gabo des dels seus inicis, és el que em va fer pensar que tenia entre mans una narració que podia ser perfectament transformada en material dramàtic. Un espectacle, un conte, que submergirà el públic en la soledat i la lluita per la supervivència d’un ésser humà a punt d’ofegar-se en la mentida i el silenci, i de ser devorat pels taurons del Carib i els depredadors de la dictadura. I si són l’Emilio Gutiérrez Caba i l’Àngel Llàcer els qui ens l’expliquen... sóc jo qui es queda sense paraules.
Marc Montserrat-Drukker

Fa uns pocs dies vaig poder veure en el programa de televisió la 8 al dia l'entrevista que Josep Cuní feia a la víctima real, Luis Alejandro Velasco, que va viure el naufragi car https://flic.kr/s/aHskDL2wts.

diumenge, de novembre 13, 2016

LA REVOLTA DE BRUIXES de JOSEP MARIA BENET I JORNET



Teatre Lliure de Montjuïc

Direcció JUAN CARLOS MARTEL BAYOD
cia. LA KOMPANYIA LLIURE
Intèrprets Chantal Aimée Aurora / Clàudia Benito Paulina / Raquel Ferri Dolors / Àurea Márquez Sofia / Xicu Masó vigilant / Andrea Ros Filomena / Júlia Truyol Rita


Debut de les noies de La Kompanyia Lliure amb el famós text de Josep Maria Benet i Jornet, el degà de la dramatúrgia catalana contemporània. El va estrenar a barcelona el Josep Montanyès. hi torna ara, mirant la revolta amb ulls d’avui, el Juan Carlos Martel Bayod.
La història de Revolta de bruixes narra tot allò que succeeix a sis dones i un home en el transcurs d’una nit de lluna plena. Elles componen la brigada encarregada de la neteja diària d’uns grans locals de caràcter despersonalitzat; ell s’ocupa de la vigilància i control nocturn d’aquests mateixos locals. Les dones tenen un problema comú, col·lectiu, que les enfrontarà amb el vigilant, però aquest problema és gairebé l’única cosa que les uneix, i és per això que la diminuta i domèstica revolta que sobrevé pot agafar aviat uns camins inesperats.

Amb termes manllevats del tarot podríem dir que, a les forces del dia, s’hi oposaran les forces de la nit; a l’emperadriu s’hi enfrontarà la papessa; a un concepte racional de la vida, una visió irracional de les forces que regeixen el nostre destí. De mica en mica, cobren importància i s’interfereixen entre si el problema dels límits de la intel·ligència humana, el problema de l’esquinçament interior que pot produir la passió amorosa, el problema de la por davant el dolor i la mort; tots ells acabaran per ser elements decisius en una lluita el resultat de la qual, al final de l’obra, no pot ser res més que provisional. Mentre, al marge de la batalla, però incidint en ella, la imaginació, l’instint de la vida, que ens presenten potser una alternativa. No es pretén donar respostes gaire contundents. Només plantejar unes angoixades qüestions, recordar alguns aspectes de la crisi ideològica que viu el nostre entorn, intentar l’anàlisi de per què, inesperadament, els bruixots tornen i es fan amb el poder.
Josep Maria Benet i Jornet desembre de 1981
Qui vulgui saber més d'aquesta obra res millor que visitar aquest enllaç. Tanmateix, jo no hi estic gens interessat perquè aquest obra no em va agradar gens, per molta fama que tingui.

dimarts, de novembre 01, 2016

EL FILÓSOFO DECLARA, de Juan Villoro



Teatre Romea

Autor:  Juan Villoro
DIRECCIÓ: Antonio Castro

INTÈRPRETS:
Mario Gas
Rosa Renom
Ricardo Moya
Meritxell Calvo
Jordi Andújar


Sinopsi
En aquesta obra es posa al descobert el duel entre dos filòsofs que han estat companys d'estudis, desafiaments i fatigues. Es tracta d'una trobada final, on la seva intensa amistat és també una forma d'enemistat. L'esposa del protagonista coneix tots dos i pot influir en l'acarament final. La neboda apareix inesperadament i es converteix en un testimoni presencial dels fets.

Un d'ells s'ha apartat de la realitat per filosofar, l'altre ha sacrificat la vida de la ment per lliurar-se a les banalitats del món. Malgrat això, estan més units del que sembla. És possible trencar el vincle que els determina? Fins a quin punt la intel·ligència pot dependre de l'afecte?
Text de l'autor
Sempre m'ha intrigat saber quan veuré per última vegada a una persona. El filòsof declara part d'aquesta cruïlla dramàtica: dos filòsofs es troben per a una confrontació final. La seva amistat ha estat una peculiar forma de rivalitat. Professionals de la raó, procuren mantenir les emocions a distància. Aquesta trobada serà diferent: els acompanyarà una dona que va definir la vida de tots dos. Hi ha límits reconeixibles per a la intel·ligència? En quin moment les idees es transformen en neurosi? George Steiner diu que un lloc comú és una idea cansada. Per contrast, el disbarat pot ser vist com una idea anticipada. En aquesta zona es mou El filòsof declara: el demorat trobada de dos precipitats.
Juan Villoro


M'ha semblat una obra amb moltes pretensions perquè, començant pel títol, un es pensa que la declaració d'un filòsof ha de ser una cosa molt important, transcendent, d'abast universal i que farà història. Res de tot això perquè l'obra no és pròpiament una obra, de la mateixa manera que una pila de totxos no fan una casa. M'explico.

All llarg de tota la funció assistim a moltes dosis de frases intel.ligents, totes molt encertades, però que fan l'efecte que són retalls perquè el conjunt de frases no fan un argument, una història. Les paraules en un bona història són com l'aigua d'un riu, que neix, fa un recorregut i arriba a un punt final.

Com exemple assenyalem que la relació sexual, més que no pas amorosa, entre el filòsof i la seva esposa és massa per la gal.leria, poca talla. De fet un no sap què són o què fan junts.

VIDEO:
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/33-recomana/el-filosofo-declara/video/5625777/#.WGa_nnvnMAo.google