EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dijous, de maig 18, 2006

La meva ciutat. El meu club.







Recordo molt bé que de nen la meva mare em va portar a la plaça de Sant Jaume. Era de nit. La plaça plena de gom a gom, com el dia del Ja sóc aquí. I del balcó de l'Ajuntament va sortir César, crec que era el capità del Barça, ensenyant una gran copa. Després, al davant, de la Diputació va caure una cascada de foc, que recordo perfectament. Eren els focs artificials. Això és el que tinc a la memòria.

Més tard vaig entrar com a juvenil a la Secció Esportiva d'Atletisme del Barça. L'època del gran entrenedor Gregorio Rojo. Vaig fer semi-fons i 400 metres tanques. També es memòria.

El que he vist avui es beneficia de la tècnica digital.

"Naturaleza muerta", de Pete Brook


A l'entranyable i acollidor Espai Escènic BROSSA he vist NATURALEZA MUERTA, de Pete Brook. Dirigida i adaptada per Francisca Màrquez. Intérprets: Elvis Fuentes i Paz Martínez.

Gavin i Priscila, germans bessons decideixen assessinar el seu pare i per a expiar les seves culpes, per justificar la transgressió de la que seran freds executors, intentaran crear una nova biografia, posar una nova mirada. En aquest punt desesperat el desig serà el protagonista absolut de l'acció, l'encarregat de desvetllar una fatalitat fins al moment en que es trobava dormida.

Una obra en la què la mort fa acte de presència des del principi pels dos personatges i d'una manera malaltissa perque els fills d'un pare més sàdic que cruen no pot donar cap altrra resultat, per tant, si el pare ha estat assessinat, no podem considerar els fills com culpables, això no treu que els germans es lliuren també a un joc delirant i això és un terreny abonat per a què els actors es puguin lluir perquè el seu deliri posat en un escenari de les característiques de l'Espai Brossa fa que el grau de comunicació amb l'espectador resulti aclaparant perquè sembla que més que actors siguin uns amics que tens al menjador de casa, la qual cosa fa que una obra com aquesta resulti corprenedora.

Cal dir que si tot això és possible és gràcies que els dos actors fan un treball magnífic, encara que la capacitat de la noia per la ganyota és extraordinària, no una ganyota còmica, sinó més aviat, diria, inspirada pel dimoni, com en l'escena que canta i balla amb un música del més pur estil Hollywood, com si fos la Shirley Temple de nena, però amb una lletra escrita escrita per Mefistòfil.

La recomano, però aneu-hi forts d'ànim. No recomanable per despressius.