EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dissabte, de gener 27, 2018

Moby Dick, de Herman Melville



Títol: Moby Dick

Autor: un text de Juan Cavestany basat en la novel.la de Herman Meville amb Jacob Torres i Oscar Kapota

Teatre Goya

Direcció: Andrés Lima
Intérprets:   Josep Maria Pou com Ahab
                   Jacob Torres com Starbuck, Ismael i altres
                   Oscar Kapoya com Pip i altres


Sinòpsi: Sl capità Ahab és un dels grans personatges de la literatura universal. Un ésser que evidencia l'obsessió humana que va més enllà de la raó, capaç de consumir la voluntat i eliminar qualsevol element bondadós de l'ànima.


De Moby Dick s'han realitzat múltiples adaptacions, algunes més properes a l'original que d’altres. Aquest muntatge està inspirat en la solitària figura d'Ahab i la seva lluita contra la balena. I convida l’espectador a fer un viatge a les profunditats de la bogeria d'un home capaç de tot per satisfer la seva obstinació.

Un espectacle total, valent i innovador.


Fa just un parell d'anys que vaig llegir aquesta excessiva novel.la, però amb força suc. La novel.la és pràcticament una enciclopèdia de les balenes i dels baleners, tant si ens referim als vaixells com al capità i a tots el mariners que hi intervenien sigui des del punt de vista de la navegació, de la caça i obtenció de l'esperma: l'oli que feien servir les cases per tenir llum. Encara diem "oli amb un llum" per dir que alguna cosa ha anat molt bé.

La novel.la és una continua digressió sobre qualsevol cosa, per tant, exigeix que el lector tingui paciència. Per a dir-nos que el motiu de tot plegat és que el capità Ahab vol caçar i matar la balena blanca, que li va fer malbé la cama, doncs arran d'això fa una gran digressió sobre el color blanc o la blancor, per exemple. No obstant, també cal dir que la novel.la és també unan digressió sobre la humanitat. 

David Ruano escriu a "Nacional": Moby Dick es una novela mítica, que prácticamente todo el mundo conoce, a través del libro, de los cómics y de las películas. Hay quien la considera "el mejor libro de aventuras de la historia". Pero a menudo es una obra que se lee de adolescente, que no se olvida y que se recuerda confusamente a lo largo de toda la vida. Ahora, con esta versión teatral, magistralmente interpretada por Josep Maria Pou, podemos devolver a este clásico, y valorarlo, no sólo como apasionante novela de aventuras, sino también como una profunda exploración de los rincones más oscuros del alma humana.


La meva valoració
Si més amunt he dit que la novel.la és excessiva, aquesta funció teatral també ho és per raons molt diferents.

El capità Ahab és un persontge impossible i m'imagino que per aquesta raó aquest relat ha estat molt explotat pels tebeos, naturalment això ho sap molt bé Josep Maria Pou que és qui dóna vida en aquest personatge impossible, fantàstic i, per tant, hi fa una actuació única, fantàstica també. Si Yerma va ser l'obra de Núria Espert, Moby Dick serà l'obra de Josep Maria Pou perquè encara que faci grans obres del repertori clàssic -i li ho desitjo- com Hamlet, Ricard II o Peer Gynt, no crec que es doni en el teatre un personatge tan gran com Ahab, un personatge que és com un déu, un déu que juga a daus amb els mortals, però com té la banca, sempre guanya.

Tot això dit amb tota l'estima que sento per Josep Maria Pou, que com jo té 74 anys i que va ser company meu a la mili a San Fernando, a on els dos vam fer el curs de caporal escrivent. A sota hi ha la foto de comiat o de final de curs. Em sap greu que no he pogut veure qui és, però és molt estrany que no hi sigui, potser hi ha algú que el tapa, però encara ho fa més estrany perquè ell era el més alt del curs. Quan formàvem ell anava al davant junt amb dos més i jo a la segona fila al darrera.

SI US PLAU, tant si m'he llegit fins aquí com si no m'heu llegit res, prego que no us perdeu el vídeo que hi ha a sota. Només hi parla Josep Maria Pou. Si ho feu, segur que ho agraireu


dissabte, de gener 20, 2018

La visita de la vella dama, de Friedrich Dürrentmatt



Títol: La visita de la vella dama

Autor: FRIEDRICH DÜRRENMATT

Dramatúrgia i direcció JORDI PALET PUIG
cia. FARRÉS BROTHERS I CIA amb VICKY PEÑA

Intérprets: Xavier Capdet Alfred Ill / Jordi Farrés Helmesberger, mossèn i altres / Pep Farrés Hofbauer, mestre i altres / Vicky Peña Clara Zachanassian / Ireneu Tranis alcalde, marit i altres

Presentació:
Vicky Peña és Clara, la multimilionària que torna al seu poble natal disposada a enfrontar-se al passat. Té una mà de marbre, una cama de fusta i molta set de justícia, o de venjança. Un espectacle per a adults cent per cent Farrés brothers i cia.
La vella dama amb l'amic de joventut del seu poble
La vella dama davant del seu poble
La meva valoració:
Tot molt ben fet. La Vicky Peña fa un magnífic treball. Les titelles molt ben fetes que fan la funció de les màscares i, per tant, tapant molt sovint la cara dels actors i actrius. Tot plegat una cosa estranya si deixem a part a la Vicky Peña que no duu màscara o titella. No m'ha agradat. Em sap greu.

dimarts, de gener 16, 2018

L'exsocialista amb carnet de socialista, Felipe González s'ermbarbussa amb el supremacisme català

Afegeix la llegenda
Si al segle XIX costava veure la diferència entre el partit conservador de Cánovas i el partit liberal de Sagasta, ara a Espanya es troba en una situación semblant perquè cada cop el PSOE és més a prop del PP. Ara ja no és que els dos siguin corresponsables de l'article 155, sinó que el llenguatge insultant de l'antic "compañero Felipe" s'acosta més al del PP.

En una entrevista a la Cadena Ser avui Felipe ha fet unes declaracions sobre el discurs supremacista català que jo diria que s'ha embarbussat perquè, és incoherent. 

Felipe planteja que al món s'han instaurat els discursos supremacistes i que s'han enganxat en el discurs independentista. No diu com s'ha fet aquesta suposada influència. 

Aleshores Felipe diu: “Ellos no lo pueden comprender pero sí”. O sigui, nosaltres pobrets no ho veiem, però Felipe ens diu que sí.  Parla com un vident. Aleshores fa una tombarella retòrica i diu: "no es supremacismo tan explícito como el de Donald Trump” i ha convertit el supremacisme de Trump de manera que ens diu com l'independentisme se l'ha fet seu, que consisteix en què si a nosaltres ens deixen fer a la nostra manera nosaltres seríem millors, de manera que és  una forma de considerar que “la realidad que no coincide con lo que yo describo no me comprende” ... “no me conviene”. Y “esto es supremacismo”. És a dir, engalta el supremacisme als catalans, però no ho demostra, senzillament ho diu Felipe, com podria dir-ho el Papa o Déu.

De fet el seu pretès argument contra l'independentisme no s'adona que es pot aplicar a qualsevol partit que estigui a l'oposición en qualsevol país del món. Siguem seriosos, ¿l'oposició no diu sempre que si governés serien els millors? ¿No diu que si manessin els ciutadans estaríem millor? 

La pretensió de fer-ho millor està tant a Ciutadans com a ERC, cadascú amb el seu discurs. 

No deixa de ser interessant que pel final Felipe diu: Més endavant, Felipe vol fer socialisme i diu: "¿Hay un proyecto ilusionante de España para los españoles y catalanes o España está ausente en sí misma?”. Entenem que está dient que els socialistes ho farien millor. Qui se'l creu avui?

Com podem veure Felipe diu més coses, però jo només he volgut desmuntar aquest fals concepte que circula sobre el supremacisme català quan caldria parlar del supremacisme del nacionalisme espanyol.

Un exemple de com l'arbre del supremacisme espanyol és antic. En plena transició, seria quan faltava poc per les primeres eleccions a Corts després de Franco. Jo militava en el PSC i repartia propaganda. Duia a les mans dues piles, un en castellà i l'altre en català, tenia cura que es veiés bé que eren dues. Quan m'adreçava a una persona o grupet sempre deia "En català o castellà?". La gent em contesta com calia i em donava les gràcies. Una vegada, un home, semblava un treballador manual, amb la cara seriosa i una mirada fixa em va dir: "Español". Això és el supremacisme! Aquest sentir-se superior, està a Catalunya, però l'Estat hi està per sobre i amb l'Estat la seva llengua.


Text complet a LA VANGUARDIA d'avui:



El expresidente del Gobierno, Felipe González, ha avalado que el Gobierno central mantenga la aplicación del artículo 155 de la Constitución en Catalunya si el presidente cesado, Carles Puigdemont, trata de ser investido como nuevo jefe del Ejecutivo catalán a distancia. Según el exdirigente socialista, Rajoy “no tendrá otro remedio” ante el “bucle extraño” que a su juicio se está produciendo en Catalunya, y en la que se trata de sortear la ley, el reglamento de la cámara catalana, el Estatut y la Constitución. Y esta situación perjudica a los ciudadanos, a la normalización política en Catalunya y también a los encausado ante el Tribunal Supremo por los delitos de rebelión, sedición y malversación. En es trasfondo de todo, González ve cierto “supremacismo” en el independentismo catalán.
Ha sido en una entrevista en la Cadena Ser donde el expresidente socialista ha arremetido conta la voluntad de Junts per Catalunya (JxCat) y su líder Carles Puigdemont de ser investido a distancia y ha advertido de los “discursos supremacistas” que se han puesto en auge en buena parte del mundo y en el que ha enclavado también el de discurso independentista. “Ellos no lo pueden comprender pero sí”, ha asegurado. Aunque “no es supremacismo tan explícito como el de Donald Trump”, ha traducido ese supremacismo en la idea que considera instaurada en el independentismo de que “si no nos lo impidieran, seríamos los mejores”, de manera que es una forma de considerar que “la realidad que no coincide con lo que yo describo no me comprende” y “no me conviene”. Y “esto es supremacismo”, ha opinado.
El vicesecretario de Política Social y Sectorial del PP, Javier Maroto, ha respondido a González que no son los "políticos" quienes han decretado prisión preventiva por un delito de rebelión a algunos responsables del proceso soberanista en Catalunya, sino que es una decisión de los jueces. En una entrevista en Antena 3, ha señalado que en España existe separación de poderes entre el poder legislativo y el poder judicial y el PP "siempre" va a "respetar" todas las decisiones de los tribunales. "Desde la política no se le puede decir a un juez 'se han equivocado ustedes aplicando el Código Penal'", ha opinado Maroto.
Pero también ha sido crítico con el resto de españoles que se refieren a los catalanes de forma genérica cuando en realidad están hablando de los independentistas. Así, “hablamos de los catalanes cuando nos referimos sólo a los independentistas y hay catalanes que los están pasando muy mal”, ha lamentado, hasta el punto de ser considerados “no son infieles sino herejes”. En este punto, González ha criticado la respuesta de España hasta el punto de que “es difícil identificar un proyecto de España”.
El expresidente ha reclamado al Gobierno central no escudarse en la reforma constitucional como mantra para no afrontar los problemas de dignificación del trabajo, de las pensiones..., en definitiva, “prioridades, que España las tiene y muchas y muy serias”. Y por eso ha lanzado una pregunta al aire: “¿Hay un proyecto ilusionante de España para los españoles y catalanes o España está ausente en sí misma?”.
Mapa polític d'Espanya del 1854
Junto a esta crítica al discurso independentista, ha censurado la voluntad de llevar a cabo una investidura a distancia, hasta el punto de que se esté “discutiendo lo indiscutible”. Ha pedido respetar la ley, el reglamento de la cámara que tiene rango de ley, así como el Estatut “que ellos mismo se han dado”. Para el expresidente, la cuestión de la investidura “no tiene discusión salvo que se crea que la ley tampoco es respetable y estemos de nuevo en los días 6 y 7 de septiembre”. Por eso ha considerado que no resultaría una señal de seriedad que “se inventen una investidura que no existe en el sistema jurídico español, catalán ni del mundo”. Y en este punto ha tirado de ironía: “¿Podríamos proponer que un elefante fuese presidente? Porque no lo prohíbe el reglamento”.
Además, González ha advertido a JxCat que esta pretensión es especialmente perjudicial para el futuro de los investigados y encarcelados, ya que va en contra de sus propios compañeros de filas y de proyecto sobre los que pesa la instrucción del Tribunal Supremo. Con el plan de la investidura a distancia “se enturbia todavía más” la causa judicial porque se aportan pruebas de que “no respetan la legalidad estatutaria”,y por esta vía “no van a recuperar la institucionalidad”, ha advertido.
Según el expresidente, con esta forma de actuar de los independentistas, “la sociedad va a sufrir mucho”, de manera que considera “vital” que se restaure un cierto nivel de confianza. Pero si se empieza “violentando la legalidad” con esta investidura, se estarán dando “todos los argumentos” para que el juez Llanera vea riesgo de reiteración delictiva e identifique la voluntad de volver a violentar la ley.
En todo caso, el expresidente socialista se ha mostrado en desacuerdo con la prisión preventiva decretada por el alto tribunal, aunque ha reconocido que la instrucción del Supremo está siendo “bastante rigurosa”. Pero a él le gustaría que “las garantías pudieran aplicarse” aunque al magistrado se lo están poniendo “muy difícil”.
Aunque los tribunales se pueden equivocar, González ha puesto por delante la exigible “lealtad institucional”. Y eso que ha admitido que “estaría más cómodo si saliesen de prisión” y, que “lo que han dicho para salir de prisión no hubiera contradicción tan flagrante” con lo que luego se pretende hacer en el Parlament.
Sobre los delitos que pesan sobre los dirigentes encausados, el exdirigente ha dicho tener “dificultad para ver el delito de rebelión”, y ha opinado que en primera instancia habría que haber evitado la instrucción penal mediante la acción política. Una vez descartada esta vía, para González se dan todas las condiciones para identificar el delito de sedición “y es evidente que ha habido malversación”, pero considera que “la rebelión es un delito dificilmente probable”.

diumenge, de gener 14, 2018

L'hostalera, Carlo Goldoni


Títol: L'hostalera

Autor: Carlo Goldoni

Versió i direcció: Pau Carrió
Intérprets: Laura Aubert, Júlia Barceló, Oriol Guinart, Jordi Llovet, Alba Pujol, Ernest Villegas, Pau Vinyes Dalmau

Teatre Biblioteca de Catalunya

Presentació:
De nou, aires italians dins el Teatre Biblioteca de Catalunya, taules amb tovalles de quadres, flaires de pasta al ragú i ritmes dels 60’s. 
Mirandolina porta l’hostal que va heretar del seu pare. Molts dels clients que hi arriben, especialment els homes, acaben rendint-se als seus peus, i molts s’hi estan molt més temps del que esperaven. Una tarda n’arriba un que sembla no voler saber-ne res i Mirandolina decideix fer-lo caure. A partir d’aquí arrenca una lluita entre dos bèsties tocades per la passió, l’amor i el joc de la seducció. Una comèdia plena de preguntes sobre el sexe, l’enamorament, l’amor… on comença un i acaba l’altre? Els sabem diferenciar quan un o l’altre ens arrosseguen? I si no ens arrosseguen? Què és això que tothom diu que experimenta amb un mateix nom però amb mil matisos diferents? Un joc ple de plaers, música i menjar.
L’Hostalera torna amb enèrgies renovades i amb noves incorporacions: Ernest Villegas, Oriol Guinart, Jordi Llovet i Pau Vinyals se sumen a Laura Aubert, Júlia Barceló i Alba Pujol per despertar noves passions i nous embolics a l’Hostal Mirandolina.
Volem amor, volem passió. Volem llibertat. Volem compromís. Volem espai per a nosaltres. Volem companyia i suport i comprensió. Volem seguretat emocional, personal, familiar, econòmica… Volem aventura, sorpreses i papallones a l’estómac. Volem calma i tendresa. Volem que ens escoltin. Volem que ens deixin en pau. Ho volem tot! A vegades ho volem tot alhora, d’altres volem una cosa de dia i una altra de nit. Hem de triar? Pau Carrió


Andrés Villegas i Laura Aubert

La meva valoració
Diuen que els catalans, arran del Procés, estem tensos o, com se sol dir, anem stressats, doncs encara que avui ha estat la darrera representació, hauria de dir que els que estaven amb asquestes condicions els hauria anat molt bé aquest espectacle. No per patriotisme, que quedi clar, sinó perquè s'hi estava molt bé. Molt bé en tots sentits. Com es pot veure, encara que no molt bé, el públic seu en cadires que estan al voltant d'una taula, però el que no es veu és que els actors i actrius serveixen a cada expectador un plat de macarrons, que estaven boníssims, fets per un bon restaurant, Gatblau; naturalment això no és tot, L'Hostelera és una d'aquestes obres divertides en les que és impossible no riure i passar-ho malament. Encara conservo el record d'haver-me divertit també quan fa anys la vaig veure per Laura Conejero. Això, que quedi clar, sense perjudici de la protagonista d'avui, que a més ha estat la que m'ha posat els macarrons a la taula. Naturalment amb aquest xantatge n'he de parlar bé...

En el video hi podeu veure un plat en el que queden un parell de macarrons


dijous, de gener 04, 2018

Cyrano, d'Edmond Rostand



Títol: Cyrano

Autor: Edmond Rostand

Idea original: Lluís Homar
Direcció: Pau Miró
Intérprets: Lluís Homar, Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat i Àlex Batllori

Teatre Borràs

Sinòpsi:
Lluís Homar, recientemente galardonado con el Premio Butaca al mejor actor, se pone en la piel de Cyranoacompañado de Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat i Àlex Batllori y del equipo artístico que ya triunfó con 'Terra Baixa': Pau Miró en la dramaturgia y dirección, Lluc Castells en la escenografía y vestuario y Sílvia Pérez Cruz a la música original.
Después del éxito artístico y de público de 'Terra Baixa'Lluís Homar y el festival Temporada Alta vuelven a impulsar una proyecto teatral singular. Y para hacerlo, se rodean de grandes profesionales con gran experiencia y excelencia en su campo para hacer llegar al público un montaje impecable.
Con Pau Miró y Oscar ValsecchiHomar forma un tándem creativo que los lleva a abordar los clásicos con una mirada sensible y actual buscando los puntos de confluencia entre los temas de la literatura universal y las preocupaciones de cualquier ciudadano.
Lluís Homar protagoniza el clásico de Edmond Rostand, para ponerse la nariz de uno de los soldados poetas más famosos de la historia del teatro: Cyrano de Bergerac.
Grupo Balañá


Introducció que fa Andreu Satorra:
Cyrano és un personatge tan fascinant de la ficció literària universal —òpera, cinema, teatre— que fins i tot costa de creure que va existir de debò. Gràcies, esclar, a Edmond  Rostand (Marsella, 1868 – París, 1918) que el va convertir en una llegenda a través de l’obra clàssica francesa, segurament que la més acceptada per altres cultures pel seu contingut cavalleresc, aventurer, romàntic, picaresc, espadatxí i poètic.Cyrano de Bergerac, nom “artístic” d’Hercule Savinien de Cyrano de Bergerac (París, 1619 – Sannois, Île-de-France, 1655) era un escriptor coetani de Molière considerat més aviat llibertí per la seva manera de tractar les institucions religioses i ancestrals. El sobrenom de Bergerac el va heretar del topònim d’unes terres que el seu avi va comprar després de fer fortuna amb el comerç del peix. Introduïda la família en el cercle de la noblesa, Cyrano es va fer militar i va agafar fama per la seva valentia i la seva provocació en duels. Però una ferida a la gola el va retirar de primera línia i va ser aleshores que es va dedicar a l’estudi de la filosofia. Cyrano va morir jove, als 36 anys, i no pas per un cop d’espasa traïdora sinó per les ferides provocades per la fatalitat de la caiguda d’una biga al cap. “M’ha sortit malament, fins i tot el final”, li fa dir amb ironia i amargor el dramaturg Edmond de Rostand en una escena final de l’obra. Malgrat la seva joventut, Cyrano —a la vida real— havia deixat una intensa obra literària en novel·la, teatre, sàtira, poesia i fins i tot ciència-ficció. 


La meva valoració

És una peça teatral de text i a més a més un gran espectacle i és un gran espectacle gràcies al magnífic treball de Lluís Homar, que converteix l'obra en quelcom grandiós, esplèndid. Els textos dels clàssics són difícils pels actors perquè van carregats de rimes i frases llargues, tanmateix l'Homar ho fa fàcil per a qui l'escolta. L'Homar fa teatre sense que es noti que està deixant anar unes quantes pàgines de text com si estigués al menjador de casa.

Aquestes persones que diuen que no els agrada el teatre haurien de córrer perquè s'adonarien que el teatre els agrada, però, com tothom, no tot ens agrada. Ara SÍ.






dimecres, de gener 03, 2018

El paseo repentino, de Franz Kafka



Cuando alguien parece haberse decidido definitivamente a permanecer en casa, se ha puesto la bata, 
se sienta después de la cena a la mesa iluminada y emprende aquel trabajo o juego que, después de concluirse, 
según la costumbre, implica el irse a dormir; cuando fuera el tiempo es desapacible y 
hace perfectamente natural el quedarse en casa; cuando se permanece tranquilo tanto tiempo a la mesa
 que el levantarse e irse produciría asombro; cuando la escalera de la casa está oscura y el portal está cerrado; 
cuando, no obstante, alguien se levanta de repente a causa de un súbito malestar, se cambia de ropa, 
aparece en seguida listo para salir a la calle, declara que se va, lo hace después de una corta despedida, 
cada uno según la velocidad con que cierra de golpe la puerta, y cree dejar detrás un enfado mayor o menor;
 cuando se vuelve a encontrar en la calle, con los miembros ligeros, gracias a la inesperada libertad que se les ha otorgado; 
cuando, gracias a esta única resolución siente cómo toda la capacidad de decisión se ha acumulado en su interior; 
cuando reconoce, con mayor importancia de la acostumbrada, que tiene más fuerza que necesidad
 de realizar el cambio y soportarlo; y cuando recorre así las calles, entonces esa noche se ha separado 
del todo de la familia, la cual se torna en algo insustancial, mientras que uno mismo, bien fijo, 
contorneando de negro, golpeándose detrás de los muslos, se eleva a una figura verdadera.
Todo se afianza si se busca a un amigo a esas horas de la noche para comprobar qué tal le va.
                                                                                                    

                                                                          "El paseo repentino"  Frank Kafka