EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimecres, d’agost 16, 2006

BEIJING, tercer dia, per la tarda. Final Quadern Bitàcola


La tarda d'avui no ha estat una tarda qualsevol, després de tants dies d'activitat turística ens han deixat lliures per a què anem a fer compres en una tenda de cinc o sis pisos que, diuen, té tot el que es pot trobar a Xina, des de la millor seda natural al Rolex d'imitació, però per mi aquestes darreres hores a Xina m'han servit per a adonar-me que era al final d'un somni fet realitat.

L'única cosa que m'he comprat són aquestes boles xineses, que es troben arreu del món, però m'ha fet il.lusió que fessin amb mi el viatge a Barcelona.

Aquesta entrada o post del blog és la darrera del que és el viatge pròpiament dit. Potser algun dia faré alguna generalitat o un tema concret. Ja veurem.

Les fotos que acompanyen aquesta entrada al blog no tenen un caràcter pròpiament turístic, ans al contrari, són fotos que pretenen retratar el Beijing d'ara.

Per això he volgut posar en primer lloc unes mans aguantant una ostra -acabada d'obrir- amb les seves perles, com a símbol de Xina i de les seves belleses.

La segona és un ciclista que porta un tub de ben bé cinc metres de llargada, quelcom impensable aquí, però no sembla pas que la bicicleta perjudiqui gaire el trànsit perquè a Xina totes les bicicletes circulen tranquil.lament i no passa com a Barcelona que n'hi ha que es pensen que fan la Setmana Catalana de Ciclisme. Evidentment, la baixa velocitat dels cotxes contribueix a què el trànsit no tingui la histèria que té a Barcelona.

A la f.767 tenim una cruïlla normal, bicicletes i una mare amb el seu fill. La f.774 és ben curiosa, un carrer que per estar prop d'un temple quasi totes les tendes venen incensos, així la foto ens mostra dues tendes juntes venent el mateix producte.

La f.771 també és molt curiosa, els qui no tenen diners per a comprar el diari no tenen problema, a diferents llocs es veuen panels com aquest que reprodueixen diferents planes del diari del partit i hi veiem com la gent llegeix.

Les f.669 i 670 estan fetes des de la finestra de l'hotel, les que segueixen estan fetes des de l'autocar, per la qual cosa es pot entendre que els enfocaments deixen que desitjar, però em van semblar interessants. La f.844 és la del Ministeri d'Afers Estrangers, del que la gent diu que té tantes finestres perquè des de cada una es mira un país. I les dues darreres representen l'entrada i el sopar de comiat entre els companys de viatge i Xina.

Aquí hi ha les fotos

BEIJING, tercer dia pel matí



Avui 16 d'agost comencem el dia visitant el Temple tibetà dels lames, Yonghegong, el Palau de la Pau i de l'Harmonia, un dels més famosos temples de Xina i la lamaseria més gran de Beijing. Construida el 1694 per l'Emperador Kangxi de la Dinastia Qing, es va convertir el 1744 en monestir lama.

Consta de cinc pavellons en els que es mesclen els motius han, mongol i tibetans. El primer pavelló acull, entre altres, el Guardià de la Doctrina Budista (f. 777f). El pavelló Yonghe té les tres manifestacions de Buda (f. 777a). En el pavelló Falun trobem l'estatua de Tsonghapa, el fundador de la secta de la gorra groga, tibetà (f. 777c).

La primera foto que hi ha aquí és dd'un tapís tibetà que representa la llarga vida.

La joia del temple és al pavelló Wangfu. Wangfu He. Es tracta d'una gran estatua (18 metres d'alçada) de Maitreya (el buda futur), està esculpida a partir d'una peça única de fusta de sandal. A causa d'aquest buda, a l'entrada del temple hi ha una placa amb el corresponent segell de Guiness Book of Records que diu: This is to certify that the statue of Maitreya in the lama temple in Beijing was carved out of a single white sandalwood tree 26 metre high August 1999.

D'aquí ens anem a visitar el Palau d'Estiu, Yihe Yuan, del segle XVIII, fet per a què els membres de la Dinastia Qing tinguessin un lloc una mica fresquet perquè, evidentmen, Beijing fa moltíssima calor a l'estiu.

Tal com és ara aquest palau es deu a l'emperadiu Cixi pel 1795. Posteriorment va ser destruit per angblesos i francesos el 1860 i pels bòxers el 1902. O sigui que no és un lloc de sort. Tanmateix, té encara coses valuoses com l'extravagant vaixell de marbre, que es va fer amb diners que havien de ser per a modernitzar la marina xinesa (f.809, 811 i 812). A la f.812 hi tenim els dits de la xinesa que el dibuixa.

Aquí hi trobareu les fotos

dimarts, d’agost 15, 2006

BEIJING, segon dia





Als afores de Beijing hi ha moltes visites per fer, de les que hem fet dues. La primera de les quals és possiblement l'obra més coneguda arreu del món de Xina: la Gran Muralla. Símbol de l'aïllament històric de Xina i, alhora, màxim exponent d'un sentit de vulnerabilitat, amb una llargada de més de sis mil quilòmetres, fa uns vuit metres d'alçada i set d'amplada; la Gran Muralla és l'única obra humana visible des de satèlit.

Va ser l'emperador Qin Shi Huangdi, conegut pels seus guerrers de terracota a Xi'an, el qui unint les diferents muralles en va fer una. Va unificar estats i muralles.

Lògicament la Gran Muralla se la pot visitar des de molts llocs, però el majoritari és des de Badaling, que està a 70 kg. de Beijing. Aquí també constatem que la gran majoria dels turistes són xinesos.

Com es pot veure per la foto 688, els xinesos aprofiten l'allau de visitants per fer propaganda dels seus Jocs Olímpics.

Gràcies a una intensa repoblació forestal tan el camí envers Badaling com el que es veu des de la muralla és també un espectacle per la bellesa del paissatge. Qualsevol fotografia és una prova.

De tornada, camí a Beijing visitem les Tombes Ming, que estan situades sota criteris feng shui. Les diferents tombes que hi ha a la zona, no estan totes al mateix lloc, sinó que comparteixen una àmplia zona, nosaltres visitem Chang Ling, que és la tomba de Yongle (1360-1424), la de la foto.

La jornada d'avui ha acabat em festa grossa per mi. Hem anat al teatre a veure la famosa Ópera de Beijing. He de dir que quan es parla d'aquesta òpera hem d'oblidar l'esquema europeu en que domina la música i la teatralitat queda a zero moltes vegades. La de Beijing és una mescla de mímica, és a dir, teatre al màxim junt amb la màscara, cant, música, ball i sobretot acrobàcia. Precisament la dona del cartell va fer una actuació acrobàtica d'una perfecció que no he vist mai. Les fotos que acompanyen aquesta entrada també mostren no solament com actuen, sinó com es posen la màscara perquè la màscara juga un paper essencial en l'obra, el que passa que només els coneixedors de l'òpera xinesa saben el significat de la màscara com el de determinats moviments perquè és mímica i gest el que juga teatralment.

Aquí les fotos

dilluns, d’agost 14, 2006

BEIJING, primer dia










Hem sortit de Xi'an a primera hora per arribar a Beijing a una hora que ens posa en safata el dia pel davant.

El primer que es pot apreciar són gran quantitat de xinesos omplint els parcs, els jardins i el carrers on aprofiten per fer-hi tota mena d'activitats, com tai-txi, jocs de taula, balls...

I és que com ja he escrit, els xinesos no tenen afortunadament el sentit del ridícul que frena. A la foto 537 els veiem ballar tango amb una cassete, fins i tot hi ha l'home que porta un jersei groc que mou braços i cames com si tingués parella. A la foto següent juguen a pilota lentament, però fent un malabarisme cada vegada. I a l'altra foto uns fan música i els altres escolten.

Beijing és la capital de Xina, té més de catorze milions d'habitants reconegut, que a tall ràpid d'història cal dir que es va convertir en capital imperial amb la dinastia Yuan (1297) i que els emperadors Ming i Qing van governar des de la Ciutat Prohibida.

Visitem doncs la Ciutat Prohibida, que podeu veure en les fotos (de la 547 a la 632). Al marge dels continguts em permeto assenyalar un aspecte de l'arquitectura xinesa que no solament es dona a la Ciutat Prohibida, sinó a tots els temples.

El primer aspecte és que a occident, generalment, una catedral o un palau és un edifici únic, mentre que a Xina un temple o un palau consta de diverses construccions. Salvant moltes diferències, es podria comparar amb el barceloní Hospital de Sant Pau que a partir de l'entrada principal hi ha diversos pavellons. La característica afegida, a Xina, és que tots els, diguem pavellons, estan aliniats sobre el mateix eix.

En el cas concret de la Ciutat Prohibida entrem per una porta i quan arribem al final, en línia recta sortim a la plaça de Tiananmen.

Des del punt de vista arquitectònic la Ciutat Prohibida és la joia de la corona de tot Xina, va ser feta el 1420 des de la qual han governat 24 emperadors durant 500 anys.

Si hi tenim el Palau de l'Harmonia i la Porta de l'Harmonia, cal dir que l'harmonia la fa tot el conjunt de palaus o pavellons que la conformen. Les calderes de bronze estratègicament disposades per a l'aigua (f.489) i les que estaven cobertes d'or conserven les rascades que van fer els anglesos per a endur-se l'or (f.626) , el drac amb grapes de cinc ungles (610 i 615). Evidentment l'emperador rebia les visites en el Saló de la Suprema Harmonia, com es veu a la pel.lícula El darrer emperador, la f.617 mostra per on només podia passar el carruatge de l'emperador.

Les tres darreres fotos mostren algunes mirades de la plaça de la Porta de la Pau Celestial, és a dir, Tiananmen Guangchang. Una plaça que va ser feta fer per Mao Zedong, volia que fos la plaça més gran del món... La primera foto és el mausoleo de Mao.

Avui i per molts anys parlar de la plaça de Tiananmen ens porta inexorablement a parlar del que va passar el 1989 i no cal dir que en tota la seva magnitud és un aspecte molt fosc i impossible d'analitzar d'una manera objectiva, però qui tingui una mica de curiositat sobre el tema pot clicar aquí en anglès o aquí en castellà.

Al marge de la broma que hem fet avui a la plaça de Tiananmen posant només aquells que duen samarreta o pantalons vermells l'ocurrència ve del fet que en aquesta plaça, sobretot en temps de Mao, es feia un veritable esclat de banderes vermelles, les del partit, que com tothom sap, el roig és el color referent de l'esquerra mundial fins al punt, especialment els anys trenta aquí, un roig era un esquerrà actiu. Tanmateix, Xina, país a on la tradició ha tingut un gran pes fins fa poc, aquestes grans manifestacions de banderes brandant el Llibre Roig de Mao tenen un fort component ancestral que aquí hom no s'hi imagina i hi veu només fanatisme.

El roig és en la filosofia de Laozi (Lao Tsé) el (陽) yang. El yin i el yang no són contraris, sinó complementaris, no hi ha yin sense yang. El yang és, per exemple, la pluja, que ve dels núvols que són yin. L'estiu i el sud també són yang i si l'aigua és yin el foc i el roig són yang. El color dominant de la Ciutat Prohibida és el vermell, per tant, el roig de la plaça Tiananmen no hi desentona si hom aplica el feng shui.

Aquí les fotos

diumenge, d’agost 13, 2006

Xi'an




Avui ha estat el dia de mala sort del viatge perquè l'avió que havia de sortir Kunming a les vuit de matí per a dur-nos a Xi'an ha sortit a dos quarts de tres de la tarda i la pèrdua de més de sis hores en un viatge turístic en que tot està programat, resulta una pèrdua important, per la qual cosa inevitablement no s'ha pogut dur a terme íntegrament el programa per Xi'an. Aquest estiu sempre podem tenir el consol que si la sortida de Barcelona hagués estat uns pocs dies abans, aquest meravellós viatge no hauria existit a causa, com sabeu, de la vaga del personal de terra de l'aeroport de Barcelona.

Xi'an és una ciutat de més de set milions d'habitants reconeguts, la realitat sempre és superior, és la capital de Shaanzi al llarg de dotze dinesties en un passatge de més de quatre mil anys. Xi'an va agafar força importància amb la Ruta de la Seda perquè va esdevenir el principal centre comercial d'aquest fil màgic fet per uns cucs. Fins al punt que Xi'an va guanyar centralitat i s'hi trobaven totes les religions, inclosa una forma de cristianisme.

Tot plegat fa que Xi'an tingui molt per veure, entre el que he de destacar la Pagoda de la Gran Oca, les extenses muralles de la dinastia Ming i la Torre de la Campana.

Aquí doncs és on he de retre un homenatge a la guia xinesa Yang Mingjiang, que ens va acompanyat des de l'arribada a Xina fins el darrer minut perquè com es diu en lleguatge turístic el principal recurs turístic de Xi'an està en el Museu dels Guerrers de Terracota, però resulta que aquest museu tanca a les cinc de la tarda, per tant, no arribavem a temps i l'endemà havíem de marxar de Xi'an.

Així doncs l'esmentada guia va aconseguir per telèfon que el museu ens esperés i a més, cosa excepcional, que l'autocar entrés dins del gran parc del museu i aparqués just davant de la porta d'entrada per a deixar-nos entrar. Evidentment no hi havia cap autocar dins el museu.

Vam visitar aquest museu que com sabeu la primera peça d'aquests 7000 soldats la va descobrir un pagès cercant aigua l'any 1974. Gràcies a un president americà aquest pagès signa els llibres del museu pels turistes i s'ha fet amb un millor sou. Els del grup que van voler el llibre signat el van tenir.

Com sabeu aquest 7000 soldats eren per tenir cura de l'emperador Qin Shi Huangdi en l'eternitat. Va ser l'emperador que va acabar amb els senyors de la guerra i va unificar Xina.

Després del museu vam anar a una versió xinesa d'allò que havia estat la Scala de Barcelona, restaurant amb espetacle, amb un públic heterogeni. Aquí nosaltres ja no érem els únis guiris. L'espectacle, com tots era de qualitat i va haver-hi un home, Pai Xiao, que va demostrar un gran domini de la flauta de pan (foto 516), deien que és el millor de Xina.

Acabat el sopar vam fer un tomb per Xi'an per a veure, sense baixar de l'autocar, la Pagoda de la Gran Oca Dyanta i la muralla il.luminades.

Aquí les fotos

dissabte, d’agost 12, 2006

Quina meravella és Xina! El Bosc de Pedra i tantes coses més




Avui 12 d'agost anem directe vers el Bosc de Pedra (Shin Lin), considerat durant la dinastia Ming com la primera meravella del món. Està en el territori autònom de Lunan Yi i dins de la regió de Yunan.

Es tracta d'unes estranyes i apilades formacions rocoses d'uns trenta metres d'alçada, que com els núvols quan érem petits, les seves estranyes formes poden recordar-nos alguna cosa. Així, per exemple, en vaig veure una que sembla la Moreneta de perfil. També hi ha un rinoceront, un bolet, una dona esperant el seu marit. Tot és qüestió d'imaginació.

Com de costum, aquests llocs atractius estan plens de turistes, que com sempre la gran majoria són xinesos. També hi ha moltes xineses sami que són guies i duen el vestit de l'ètnia sami, la de la zona.

Val a dir que és un d'aquests llocs en que un estaria de bona gana una llarga estona, però les condicions del viatge ho fan impossible, per això en un racó hi ha escrit a la pedra Aquí és un lloc per a estar-s'hi una estona perquè qui ho va escriure sabia que la gent només s'hi estaria uns pocs minuts, però realment el racó és una petita meravella. La foto 312 està feta des d'aquest racó.

Marcats i impressionats pel Bosc de Pedra hem fet camí per a visitar el Temple de Yuantong, el més antic de Kunming. I evidentment és una meravella de temple, tant per l'arquitectura com pel jardí.

Prop de l'esmentat temple hem visitat el Llac Verd (Cui Hu), que és fantàstic i un torna a recordar aquella frase trobada escrita en xinès en una roca del Bosc de Pedra.

La primera foto encara que està feta en el Bosc de Pedra, de fet és una foto de la guia de Kunming. En aquest punt vam fer una parada per fer una foto de tot el grup, però cal dir que durant el viatge hi ha hagut força bon rotllo, com es diu ara, tant entre els del grup com entre el grup i els guies. Algunes guies han mostrat la seva gran i senzilla humanitat explicant fets de la seva vida privada, d'altres ens han cantat en el seu idioma, però la noia de la foto ens ha fet un regal inesperat, inoblidable i impensable pels qui practiquen la cultura del sentit del ridícul, com passa al món de la cultura cristiana.

Aquesta guia, que també es diu Nancy, va ballar davant nostra la Dansa del Paó, de la cultura Yi, sense música, però amb una sensibilitat que feia que el seus braços semblessin de goma i per això poso la seva foto aquí com a petit homenatge per l'agradabilíssim sabor de boca que ens va deixar a tots. Cal encara dir que Nancy ha estat la guia local, com també hem tingut per guies el Pep i la Yang, per tant, no tenia la més petita obligació de fer-ho, però va ballar con amore i amb gust, per amor a Xina o a l'art o a la dansa del seu poble i que vol transmetre a qui el visita.

Els moviments de Nancy van acompanyats de la seves explicacions que Yang ens anava traduint al castellà, com podreu veure si

Aquí les fotos

divendres, d’agost 11, 2006

Zhongdian o Shangri-la



El primer que hem fet avui és visitar el Monestir tibetà de Songzhanling, del segle XVII, a on veiem els budes i les diverses relíquies del lamaisme. Cal dir que aquest monestir és el més important del lamaisme després del de Lhasa.

Hem estat rebuts, o podríem dir beneïts?, pel principal de l'esmentat monestir que és alhora l'autoritat principal de la regió, és a dir, el governador. Hem pogut veure alguna de les pràctiques d'aquesta religió, que per nosaltres és força sorprenent.

Després hem visitat a una família tibetana i hem pogut gaudir d'algunes menges, el que més m'ha agradat és el formatge que fan. Les dues fotos d'aquí són les d'aquesta visita. A la primera foto hi ha una lama, de la família, que està de vacances (9 primeres fotos). Aquesta família, pel fet de tenir un lama té una categoria social superior, que li permet posar un bandera a la taulada, que podem veure a la f. 218.

Finalment hem recorregut per la part antiga de Zhongdian i hem anat a veure el tambor més gran del món. En aquest context el tambó sol ser d'uns seixanta centímetres d'alçada i amb la mà se li dona uns cops per a què volti i se suposa que a dins hi ha les Sutres, l'equivalent a l'evangeli. Aquí insisteixo que encara que el nom real del poble sigui Zhongdian, les autoritats fan tot el necessariper a què el nom de Shangri-la es vagi imposant. La raó és purament turística i és que a la Xina tot es ven.

Qui llegeixi anglès pot ampliar informació sobre Shangri-La aquí malgrat la finalitat turística conté força informació.

Aquí hi trobareu més fotos

dijous, d’agost 10, 2006

Cap al paradís, Shangri-La!





Avui hem iniciat la ruta emblemàtica de Xina, el camií cap a Shangri-La. De fet, Shangri-La és un nom mig inventat perquè el nom real del poble és Zhongdian, però James Hilton, en la seva novel.la LOST HORIZON, 1933, va mitificar el lloc perquè el va trobar meravellós i va dir que era un paradís i l'èxit de la novel.la va fer que també es portés al cinema amb el mateix títol, que digrigida per Frank Capra obtingúé un parell d'Oscars.

Per alguns el nom de Shangri-La ve de l'anglès i per altres del xinès. O sigui que la polèmica està servida. El cas és que a Asia més d'un país diu que Shangri-La el tenen ells, però la base és turística...

De moment fem un esplèndid camí pel riu xinès per exel.lència, el Yangtsé, el riu que divideix la Xina del Nord de la del Sud. I s'aprofita aquest recorregut per fer una visitar a la gorja del Salt del Tigre, entre muntanyes de 4000 metres. Clicant aquí podreu veure el Salt del Tigre en moviment perque cap fotografia aconsegueix el que realment és.

Hem dinat a un poblet que es diu Hu Tiao Xia Zhen Yin Xiang Jio Lou, que és on està feta la foto de la dona Yi (f. P1010007)

Passem per valls on veiem els yaks i les ramaderes, vestides de vistosos colors, però ja no voregem el Yangtsé, sinó el riu Ji Sha Jian, el de la foto, que l'alimenta, el de la foto, tot en un paissatge meravellós i que va agafant altura doncs no hem d'oblidar que estem en el que podríem dir el pre-Tibet.

Amb tot això arribem al poble de Zhongdian i passegem pel carrer principal. Estem a 3160 metres d'altitud. I alguns els costa de respirar.

És un poble amb molta vida, no es veu turisme i els estranys som nosaltres. De fet hem gairebé els estranys al llarg de quasi tot el viatge fora de Xangai, però aquí l'absència d'occidentals és més que evident i tampoc es veu turisme xinès.

Es nota que és un lloc diferent a la resta, que és Xina, però indubtablement una altra Xina, amb més colors. A la nit anem al teatre a veure també dansa del país, és a dir, d'aquí. El poble xinès és desconcertant, en molts llocs, com tendes i restaurants, la professionalitat és quasi zero, però tocant a les arts escèniques tenen un 10 sobre 10. Així doncs que l'espectacle d'avui, a l'entorn de Shangri-la, els pastors, els búfals i, clar, l'amor és esplèndid. Vull dir que la professionalitat dels ballarins i ballarines està fora de dubte, l'espectacle es diu THE SCENE SONG and DANCE MEDLEY OF SHANGRI-LA "Dynamic Shangri-La"

Aquí hi trobareu més fotos
Aquí hi veureu les aigües del Yangtsé passant per la gorja del Salt del Tigre
Aquí hi veureu dues mostres de l'espectacle de ball inspirat amb el Dong Ba

dimecres, d’agost 09, 2006

Lijian i Dayan



Som ja al cinquè dia per la Xina. Als afores de Lijian arribem a la casa particular de Joseph Rock, que hi va viure des del 1922 fins el 1949, va recollir 80.000 espècies de plantes i va fer tres importants articles al National Geographic. La seva casa, d'acord amb el tarannà de la gent d'aquí, la nació naxi, era respectuós amb el Budisme, el Confucianisme, el Lamaisme i el Dongbaisme (fotos 797, 798 i 813).

Després hem fet una visita al Jardí i el Llac Negre, que és una veritable meravella, diguem que és un lloc on un s'hi quedaria una bona temporada (fotos 898, 900 i 903 i la que hi ha més amunt) El pont que veiem és de marbre.

A pocs metres d'aquí tenim l'Institut Dong Ba de Recerca, dedicat a la conservació i continuïtat de la cultura, religió i llengua naxi.

Com es pot veure per les fotos 878 i 893 es tracta d'un idioma totalment diferent al xinès, fins i tot en l'escriptura perque encara es basa en pictogrames, com es pot apreciar fàcilment.

Aquest idioma és parta només per unes cent persones, encara que més endavant em referiré a aquesta cultura, aquí preciso que el poble naxi està reconegut com una nacionalitat i que es troba a les províncies de Yunan, a la que som, i Sichuan. La ciutat de Lijian és la principal.

Per les fotos ens podem adonar també que la simbologia s'assembla més als tòtems d'Amèrica que no pas a les representacions pròpiament xineses. (foto 895 i la que hi ha més amunt).

El vell i el jove de la foto 893 són el mestre i deixeble aprenent, el qual ens ha declarat que ell continuarà al manteniment d'aquesta cultura. Cal dir que són una mescla de tot, és a dir, xaman, músic, ballarí, cal.lígraf i traductor.

Finalment hem visitat Dayan i a on més que fotografiar les cases, com es pot veure he retratat a les persones. M'ha sembla molt més interessant.

Després de sopar hem assistit a un espectacle de música naxi i dans Dong Ba. Cal dir que ha estat magnífic perque dintre de les aportacions modernes de la dansa s'hi apreciat una gran autenticitat. Ha estat una veritable dansa poètica sense oblidar el fons muntanyenc (fotos 922 i 925)

En el programa de mà se'ns parla de l'aigua, de la muntanya i de l'amor. Sense ànim de ser exhaustiu traduixo:

L'aigua és un bon vi que nutreix cada cosa que viu; l'iagua és una lluna que flueix; l'aigua és una noia tan bonica que sembla una bella flor; que balla al ritme de la música de la nacionalitat Dai, porta vida a per a l'eternitat i flueix per sempre i sempre, i sempre.

La muntanya és la columna vertebral de la terra, un ferro fort amb bellesa i gràcia, que sempre ens dona l'esperança per sobreviure; la muntanya és el sol que crema; dona poder, passió i força de voluntat.

L'amor i la mort són els temes eterns de la humanitat. La pràctica del matrimoni matriarcal sobreviu els cinc mil anys d'història de la civilització. L'ànima i la carn, els sentits i la passió, la realitat i el futur, sempre hi ha amor i passió en la vida humana. La saviesa i els sentits de la humanitat ens han portat la civilització, la fam pel desig ens han fet salvatges. L'amor que dura sempre desafia els obstacles que posa la civilització i no accepta fins i tot la mort, escrivint la més admirable i emocionant poesia.

Aquí les fotos

dimarts, d’agost 08, 2006

Dali i Lijian



Seguim a la Xina profunda i ancestral i ho fem acompanyats d'una altra guia la visita de la ciutat de Dali, a la província de Yunnan, prop del llac Erhai, i que està a la província de Yunnan, famosa pel tè.

Després de recórrer la ciutat anem a visitar el Temple Chongsheng, que és un conjunt magnífic i del que en formen part les tres pagodes anomenades San Ta, que tenim a la primera foto. A la segona tenim un dels tants element de què es composa el temple perquè a la Xina tant els palaus com els temples no consten d'una sola edificació, sinó de varies, que solen està disposades en el mateix eix.

Després visitarem Lijiang que s'ha convertit en una ciutat eminentment turística fins al punt que els habitatges s'han convertit en botigues i no té vida real, vull dir de poble, però no treu que, malgrat, l'artificialitat en què l'ha convertit el turisme té el seu encant perquè hom s'adona del que era.

Malgrat això Lijiang és una ciutat amb una gran història perquè ha estat la capital de la cultura naxi o del Dongba.

fotos.

Qui estigui interessat només en les vistes, aquestes són les 8 primeres fotografies; les dues següents són d'una parada de menjar, en honor a Josep Pla que va dir que som el que hem menjat; les 18 restant són de persones, és a dir, són les que reflecteixen com és el poble, o una part.

Aquí les fotos

dilluns, d’agost 07, 2006

Guilin i Kunming



Som ja el quart dia a Xina. Abans d'esmorzar faig una sortideta per a fer un tomb pel passeig que hi ha a la vora del riu Binjian per veure una munió de xinesos que practiquen el Tai Txi.

Després d'esmorzar, acompanyats pel guia local, Wu, correcte i amb un castellà difícil, ens embarquem per fer un trajecte pel riu Lijian.

Aquesta travessa pel riu Lijian és just el motiu d'haver vingut a Guilin perquè ofereix el panorama natural que es pot dit que és més que la joia de la corona. Aquestes muntanyes que veiem a la primera foto ja van ser font d'inspiració poètica a l'era qin, segle VI, i si fem un cop d'ull als gravats característics de la Xina ens adonarem que les formes de les muntanyes solen ser com aquestes, les de la regió de Guangxi. Aquestes muntanyes kàrstiques, d'uns 300 m., van sortir del mar fa més de 300 milions d'anys. No cal dir que ha estat una travessa fantàstica i impressionat i si la llum de la foto no és mediterrània és perquè en aquesta zona la pluja és un company natural, però que si ens prenem la molèstia de mirar aquests gravats, ens adonarem que tampoc reflecteixen un sol enlluernador.

No està de més dir que encara que hi ha molts turistes, els únics occidentals som nosaltres. Estem a la Xina profunda i aquí els turistes són xinesos i uns pocs japonesos.

Desembarquem a Yang Ti per tonar a Guilin per carretera i poder seguir veient aquesta mena de muntanyes. El camí de tornada també ha resultat una vivència inoblidable.

Com els pagesos no disposen de superfícies planes, podem veure que usen la carretera (fotos 562, 575 i 576), plantacions d'arròs (f.575 i 576) búfals d'aigua (f. 581). L'efecte geològic ha fet que aquesta roca se li digui la trompa d'elefant (f.596). L'home de la barca (f.604) utilitza els cormorans per pescar peixos.

A última hora de la tarda arribem a Kunming, la Ciutat de la Primavera Eterna, la capital de Yunnan. Es tracta d'una ciutat important ja des del segle XIII, tres milions d'habitants. Pel que vaig veure a l'aeroport confirma el seu nom perquè en surten moltes flors i una de les seves principals activitats és el tè; per això vam tenir tota una lliçó i demostració de tè (f. 627) a l'interior d'una tenda de tè (f.628).

Les portes de la foto que hi ha aquí com les de les f.650 i 651 estan ambdues en el carrer pel qual passava la Ruta de la Seda.

Aquí a Kunming som atesos per la guia Nancy, és xinesa, però molts xinesos, per facilitar la relació amb estrangers es posen un nom occidental, normalment anglès, que permet el diàleg més fàcil en una conversa en anglès. No s'ha d'interpretar com un menyspreu a la pròpia cultura. Aquesta Nancy és un esquitx de dona, però molt viva, atenta i dolça.

Aquí hi trobareu les fotos

diumenge, d’agost 06, 2006

Shanghai i Guilin



Avui 6 d'agost, tercer dia a Xina, hem anat al Museu de Xangai que també és conegut com el del bronze perquè els xinesos han estat pioners en el treball artístic del bronze i el bronze va ser el punt de partida del museu. Potser algú recordarà que al MNAC va haver fa un parell d'anys una exposició de bronzes xinesos procedents de l'esmentat museu.

El nombre de peces exposades en aquest museu, si se'm permet l'expressió casolana, no és un trenca-cames. Amb una mica de paciència es poden veure totes i, no cal dir, la selecció és d'altíssim nivell fins al punt que és ja un dels millors museus del món.

No sé si és per la meva afició del vi, però de bona gana m'hauria endut a casa aquesta gerra de jade (Gu) amb tres serps, del Regne de Qiantong, Dinastia Ming.

Avui hem dinat en un restaurant argentí que l'únic interès és la seva ubicació, està en un antic barri francès de Xangai i té un arquitectura peculiar com es pot veure per les fotos 442 i 443.

Com hem abandonat Xangai vull fer un petit comentari de la guia Lu que ens ha acompanyat aquests primers dies a Xina. D'entrada no cal dir que és una gran coneixedora de la seva ciutat que estima, però en les seves explicacions ens ha demostrat una gran tendresa i humilitat. I ens va explicar aspectes interessant de la seva vida vinculats, lògicament, a la siutació política d'aleshores, com tants joves de la seva època li va tocar anar a treballar al camp separada del seu marit, que només veia en comptades ocasions, va patir la pobresa pròpia i la duresa de treballar al camp. Se li va obligar a aprendre el castellà sense quasi saber per a què li serviria. Tot sovint es referia a la Revolució Incultural...

Va procurar no esmentar Mao Zedong i en dues ocasions va elogiar Deng Xiaoping. Avui és feliç, viu amb el seu marit i el seu fill i gràcies al turisme li ha anat molt bé saber el castellà.

Després de dinar hem agafat l'avió per anar a Guilin. Guilin està a la Regió Autònoma de Zhuang de Guanxi, que és la terra natal dels zhuang, la minoria ètnica més nombrosa del país. Guilin ha estat la capital de la regió des de la dinastia Ming fins el 1914.

Un aspecte curiós d'aquesta ciutat és que té dos llacs, Rong i Shan, que han fet la funció de fosar de la ciutat i a la vorera del llac Shan hi ha les pagodes besones Riming Shuang Ta, de 40 metres.

Les fotos aquí

dissabte, d’agost 05, 2006

Xitang i Shanghai


Avui, segon dia a Xina, hem visitat un poble que es diu Xitang, està a la província de Zhejian. És un poble que viu de l'artesania perquè en termes relatius no té turisme.

És un poble conegut pels seus 104 ponts, tots diferents, i també se li diu la Venècia de la Xina.

No deixa de ser curiós que un poble relativament a prop de Xangai sembla que pertanyi a un altre món.

No cal dir que per les característiques d'aquest poble, és a dir, artesanal, cases baixes, tallers en portes obertes i on la gent fa vida al carrer, permet una aproximació a com és realment el poble xinès.

Segurament trobareu exagerat el nombre de fotos penjades a l'àlbum per tractar-se d'un poble petit, sobretot venint de Xangai, però en un poble així la càmera s'engresca sola. La veritat.

Acabada la visita de Xitang vam anar cap el Temple de Longhua que amb els seus 1700 anys d'història és el més antic de Xangai, va ser fet l'any 242 en el període dels Tres Regnes i a causa de les guerres va ser reconstruït durant el regnat de l'Emperador Tongzhi i Guangxu de la Dinastia Qing. A més de la seva llarga història és el temple més gran de Xangai. La Sala de les Sutres conserva els tres tresors del temple que són les Sutres Dazang, els segells d'or i les estàtues de Buda.

Com una curiositat adicional d'aquest temple és que cada 31 de Desembre hi ha la Cerimònia de Tocar les Campanes, de cinc tones de coure, que esdevé una de les grans atraccions de Xangai, i una forma de rebre l'Any Nou de manera melòdica i celestial.

Després vam tornar de nou al Bund, que si ahir al vam veure a la llum del dia avui hi hem anat per a embarcar en un petit vaixell i fer un un tomb per les aigües del riu Huangpu per tal de veure Xangai de Nit, que és una lluerna que deixa petita les llums de Manhattan.

Desafortunadament, per una errada que no sé com s'ha fet, han volat 141 fotos (de la tarja? del disc dur? del pc?) i no puc posar cap foto de les dues darreres visites, però conservo molt bé la petjada deixada a la retina de veure Xangai de nit perquè ha estat el més imponent espectacle urbà que mai he vist.

Addendum: Avui, 24 d'agost, han aparegut les fotos aparentment perdudes, que són les 16 primeres, per tant, ara hi ha 42 fotos. Evidentment ara es pot veure el Temple de Longhua i Xangai de Nit.

Aquí hi ha les fotos, tenint en compte que les dedl matí estan després que les de la nit. Les del matí comencen amb la 216 (Shanghai), amb la 219 comença la visita de Xitang. Les tres primeres són les del primer dinar xinès (292-3-4), segueix la fàbrica de seda, el Temple de Longhua i Shanghai de nit que acaba amb la 394.

divendres, d’agost 04, 2006

Shanghai



Avui, primer dia a Xina, no solament he trepitjat Xina per primera vegada, sinó Àsia. Goso a dir que per la cultura que he rebut a còpia d'anys, Xina és el país més exòtic de tots i si afegim que està a l'altra extrem del planeta, el significat de ser-hi per primera vegada, en fa de la visita la més especial de totes, tant de les fetes com potser de les que pugui fer en el futur.

Recordo de nen, al col.legi, com donàvem a la senyoreta una capsa amb segells i boles de paper de plata pel Domund. El Domund era una mena de Càritas per ajudar els negrets i els xinesos.

Després venen aquelles coses del llenguatge com, parlant en català, una forma de negar-se era dir Naranjas de la China, que per anar a un lloc tranquil.lament diem xino-xano i que quan ens volen entabanar amb alguna cosa diem que això són cuentus chinus. Malgrat tot cal dir que tots els cítrics venen de Xina i que els contes xinesos tenen una bona fama mil.lenària. El més xocant és que a Barcelona, el barri de la prostitució per excel.lència era el barri chinu i el fet és que aquest barri, ara el Raval, no en tenia res de xinès. Tampoc no veig cap relació en la realitat que una popular marca del seu ram es digués Flan Chino Mandarín. Segur que em deixo coses, però aquí queda la mostra que Xina ha estat el gran desconegut per molts anys, malgrat que en alguns rams, com ara el tèxtil, ara en diran que el coneixem massa.

He arribat a Xangai amb una agència de viatges que fa tot el material en català i que tots hem sortit de l'aeroport de Barcelona acompanyats amb el guia Pep Barco, que coherentment sempre ens ha parlat en català. Allí vam ser rebuts per la guia per Xina, Yang Mingjiang i la guia per Xangai, Lu. Cadascuna molt eficaç i cordial amb la seva feina.

Amb els seus 18150000 habitants és la vuitena ciutat més poblada del món, però potser l'aspecte més peculiar d'aquesta ciutat és que arran del Tractat de Nanking del segle XIX l'emperador xinès concedí als britànics el dret a comerciar lliurement des d'alguns ports, entre els quals hi havia Xangai, que la van transformar ràpidament en un reducte de luxe que es pot veure encara en l'arquitectura del Bund, un conjunt d'edificis a primera línia de la vora del riu Huangpu.

L'esmentat Bund el vam visitar després de fer una visita al Jardí Yu Yuan, de la dinastia Ming. En aquest sentit he de remarcar que aquest jardí és realment d'una gran bellesa on hi ha un temle que guardava la divinitat protectora de Xangai, també hi ha un magnífic saló de tè i un mur que representa el cos d'un drac de cuatre grapes i no de cinc per no ofendre el drac de l'emperador perquè el drac és el símbol de l'emperador com a Europa ho sol ser l'àguila.

A la nit vam anar al teatre a veure un espectacle de ball i acrobàcia, que per la seva alta qualitat, el seu glamour i la seva espectacularitat no té res a envejar al més sofisticat de Broadway. Si
cliqueu aquí i hi veureu acrobàcia d'alt nivell, és a dir, cinc motos fent voltes dins d'una esfera

Aquí hi les fotos

dimecres, d’agost 02, 2006

De vacances


Per fi la Redacció de L'HERALD DE L'EIXAMPLE tira la persiana avall i se'n va de viatge, encara que com estem a l'era de la incertesa, si la sortida va bé no serà gràcies a cap déu, sinó als anomenats personal de terra de l'aeroport de Barcelona, perquè com diu un d'ells : "És més important la nostra feina que les vacances dels altres"

Tanmateix, jo no veig clar que la disjuntiva sigui entre les vacances dels altres treballadors i la feina d'ells perquè col.laborar en la impopularitat de l'aeroport no és la millor forma de defensar el lloc de treball.

Desconec quina mena de penalització s'imposarà a l'esmentat col.lectiu, però tenint en compte que per ells l'important és la feina i no les vacances, el que es podria fer és garantir-los la feina tot l'any, sense festes ni vacances. Evidentment cobrant, però no com hores extres perquè per ells el que compte és el treball i no la festa.

Espero que l'endemà de la Mare de Déu d'Agost L'HERALD DE L'EIXAMPLE pugi la persiana i que els visitants d'aquest blog, tant si deixen el seu comentari com si no ho fan, hagin gaudit d'un molt bon estiu.

dimarts, d’agost 01, 2006

"Pensaments escrits al caure les fulles", de Ayub Khan-Din


A l'entrada del 2 de Març, comentant el Verí de teatre, vaig escriure vull dir d’una manera personalíssima que jo tinc un especial feblesa per Muntsa Alcañiz, el motiu és el seu dir, la Muntsa dona una entonació que a la meva oïda converteix la prosa en poesia i escoltar-la és sempre un goig.

Així encara que les biblioteques de Barcelona fan una digníssima tasca sota el títol genèric de vine a fer un cafè amb ... Amb tanta oferta per escoltar bones lectures jo només he anat en una, la darrera de fet, que ha estat el dia 27 de julio a la Biblioteca Jaume Fuster, i encara que potser no quedi bé diro-ho, vaig anar-hi només per a escoltar a la Muntsa Alcañiz.

Es tractava de la lectura de la peça teatral del paquistanès Ayub Khan-Din amb el títol Pensaments escrits al caure les fulles. Els lectors van estar Jordi Prat, Xavier Ripoll i Muntsa Alcañiz, per ordre d'aparició hauria de dir.

Va ser la primera vegada que assistia a una lectura de teatre perquè que s'assembli m'hauria d'anar quan de nen escoltava el radio-teatre, però aquest tenia, si més no, els efectes teatrals. Aquesta forma d'escoltar teatre exigeix molta atenció, però que, lògicament té premi perquè l'obra és bona. Bona i dura.

No cal dir que tots tres ho van fer força bé, però qui com jo va anar a escoltar a la Muntsa Alcañiz no va sortir decepcionat perquè precisament el seu paper és el que resulta més espectacular o, altrament dit, el que exigeix un nivell més alt de manera de dir fins al punt que quan va intervenir ella em va semblar que es tractava d'una obra de Samuel Becket, per la energia i duresa que infonia el personatge. De tota manera, degut a duresa de l'obra, tant pel que es diu com pel com es diu, no era aquesta Muntsa que esmento al principi que em sona a poesia, tanmateix, és perfecte que un actor tingui més d'un registre.