EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

divendres, de juny 27, 2014

España, proyecto inacabado. Costes/beneficios del Imperio, d'Antonio Miguel Bernal

A primera vista pot sorprendre que aquesta obra va guanyar el 2006 el Premio Nacional de Historia de España que atorga el Ministerio de Educación Cultura y Deporte, però cal dir que va ser quan el socialista José Luis Rodríguez Zapatero era el president del govern de l'Estat espanyol perquè és molt difícil imaginar que la FAES, el think tank del Partido Popular, pugui aprovar una obra tant heterodoxa o agosarada com aquesta. En aquest sentit només cal veure el que diu la contraportada.

Las naciones, como los imperios, son craciones históricas, artificiales, y, como tales, tienen fechas de origen y caducidad, pues con el tiempo todos terminan por desaparecer. El arranque de la construcción nacional de Estado moderno en España se hizo al unísono que la forja del Imperio. Una dimensión apenas explorada y que se aborda en este libro en términos de costes/beneficios bajo perspectivas económicas, políticas y sociales.

Val a dir, per altra banda, que com a llibre està molt ben construït i no li manca una picada a l'ullet al joc d'escacs, de manera que en el Prefaci duu el subtítol La apertura española i amb una mostra d'erudició del joc diu el desarrollo en punta, sutil y penetrante, de los álfiles -simulacro de descubridores, exploradores y conquistadores- y, sobre todo, por el poderío alcanzado por la Dama -la reina- hasta convertirse en la pieza fundamental del tablero -el Reino- mentre que el subtítol de l'epíleg es El enroque español que el justifica dient No es posible contrarrestar una ofensiva directa al rey mediante el enroque. Es una jugada que implica el movimiento simultáneo de dos piezas, la del rey y la torre, con la que se busca seguridad, defensa y fortaleza de una posición ... es requisito indispensable que la primera pieza en moverse sea la del rey y, a continuación, la torre o baluarte del Reino, que traducvido al simil político equivaldría a las Cortes o Parlamento. En la Monarquía de España, la Corona -el rey- carecía desde fines del siglo XVIII de la capacidad aglutinadora que hubiera podido ejercer hasta entonces y el Parlamento, o sea, las Cortes o baluarte del Reino, era inexistente. 

Com sabem, les crítiques més dures i serioses sobre el colonialisme espanyol s'han fet des de fora i, cal dir, que no tot és caure en el tòpic de la Llegenda Negra. Així llegim que l'obra del francès G. Th. F. Raynal va ser editada tres vegades entre 1700 i 1780 i va escriure la Monarquía Hispana no tenía otro interés que la plata y el oro de América, de los que al final todos los europeo se lucraron, incluso los enemigos. Una praxis económica depravada, carente de cualquier contenido de política económica digna del tal nombre, terminaría por llevar a España a la "decadencia", quedando desde entonces el país sumido en un indisimulado "resentimiento antieuropeo", ensimismado en glorias pasadas del Imperio.

L'altre gran crític que cita l'autor és l'escocès W. Robertson que diu con el "monocultivismo minero" de los primeros tiempos sacaba riqueza, pero pronto surgen unos problemas a los que los españoles no dieron adecuada respuesta y que terminaron por pervertir la buena coyuntura incial.

L'aspecte més interessant és que essent Campomanes director de la Real Academia de Historia es va aconseguir que el 8 de gener de 1778 el rei Carles III (el que té ara Felip VI pintat al seu darrere) va autoritzar la publicació a Espanya  de l'obra de Robertson traduïda, però al cap d'un any Campomanes va ser desautoritzat i es va preparar una gran obra de Juan Bautista Muñoz que tenia per objectiu, diu Bernal, contestar a las diatribas de Raynal, se rectificasen los errores de Robertson y, ya de paso, se corrigiesen también las exageraciones y falsedades de Las Casas, que tando daño -desde la Leyenda Negra- venían haciendo a España desde el siglo XVI  i diu Muñoz una historia de América que desagravie a la nación de los injustos cargos de los extranjeros, e incluso de algunos españoles carentes de celo patriótico, donde se denigra el proceder de España en América ... desde que se halló el Nuevo Mundo por los Reyes Católicos ya empezaron en Europa a envidiar a España. Bernal diu Muñoz asume la corriente de pensamiento más tradicional y rancio emanado de las fuentes oficialese historiadores aúlicos y panegeristas: que la causa de la conquista fue la propagación de la fe.

Com son l'any del Tricentenari i alguns seguidors de la linea Muñoz en volen convéncer que Espanya va ser fundada pels Reis Catòlics, alguns diuen fins i tot abans, arran d'aquests reis Bernal escriu:  
Lo que se produce es “una unión personal de los dos Reinos –cada uno de ellos con instituciones propias e independientes- en las personas de sus reyes. Es la misma fórmula que se utilizará en 1580 cuando Felipe II acceda al trono de Portugal: este Reino –en pie de igualdad a Castilla, Aragón y Cataluña- pacta su incorporación, que no integración, a la Monarquía hispánica como “Reino unido a otro sólo en la persona del rey y separado en derecho e instituciones”. En el transcurso de un siglo, de 1481 a 1580, la pretendida unidad de los Reinos peninsulares era más aparente que real: reunidos bajo una única Monarquía dinástica no habrían logrado fundirse en la formación de un verdadero Estado moderno; más aún, setenta años después (1640) quebraba la propia unidad de la Monarquía.

En contra dels arguments dels catalans sobre el que es considera un victimisme no fonamentat del que va perdre Catalunya arran del Decret de Nova Planta, molts historiadors espanyolistes ens volen convéncer de què la reforma borbònica va ser positiva per Espanya i per Catalunya perquè va modernitzar el país, per tant, tanco aquesta entrada amb les paraules d'Antonio Miguel Bernal:

El reformismo borbónico de mediados del siglo XVIII, una especie de arbitraje impuesto desde arriba, deslegitimado por lau ausencia de cauces participativos y representativos de la sociedad, siquiera mínimos, no pasó de ser un vulgar remedo de las transformaciones en profundidad que exigían la economía moderna y el Estado nacional. El parcheo de la política colonial -suprimir o restablecer el sistema de flotas, a tontas y a locas, posponer el libre comercio lo más que se pudiere y retocar el sistema fiscal colonial sin alterar en lo sustancial el monopolio gaditano hasta 1778- deja bien patente las limitaciones de la política emprendida.
Junto al traslado de la Casa, las medidas complementerias adoptadas por el reformismo borbónico -Real Factoría de Indias, Real Proyecto de 1720 y los sucesivos Reglamentos de las primeras décadas del siglo XVIII- quedaban a años luz de los derroteros emprendidos por las potencias coloniales europeas.
Con el comercio colonial del siglo XVIII no se alcanzó el objetivo de promover un resurgir de la industria nacional, salvo la excepción de Cataluña y, en este caso, aún con reservas. 

Si donem per bo el text de Bernal veiem que la recuperació industrial de Catalunya que alguns ens pinten com si hagués estat la panacea, no va ser ni de bon tros el que hauria pogut ser.

dijous, de juny 12, 2014

EL ZOO DE VIDRE, de Tennessee Williams

Direcció: Josep Maria Pou 

Traducció d'Emili Teixidor. 

Intèrprets: Míriam Iscla, Dafnis Balduz, Meritxell Calvo i Peter Vives.

Ambientació espai: Sebastià Brosa. Il·luminació: Albert Faura.
Vestuari: Maria Araujo. Espai sonor: Àlex Polls.
Caracterització: Toni Santos. Perruqueria: Alicia Dvorska. Sastreria: Pepa Mogeda.
Teatre Goya Codorniu

 Fa anys vaig veure aquesta obra al Teatreneu de Gràcia, recordo que em va agradar, però la memòria no arriba a més. En qualsevol cas es tracta d'un clàssic del segle XX.

Per tres vegades en el curs de l'obra hi ha referències a la Guerra d'Espanya, per dues vegades s'esmenta Guernica i la darrera vegada se'ns diu que Franco ha guanyat la guerra. Amb aquestes referències cal entendre que l'obra s'emmarca històricament quan els EUA estan immersos en una gran crisi i comencen a pensar que s'acosta una gran guerra. Situació que es concreta en una família en la que el pare, un borratxo, ha abandonat la família: es rep una postal d'ell des de Mèxic, sense adreça; una filla amb problemes de psicomotrocitat; un fill en una feina que no té cap interès i mal pagada, s'evadeix anant al cine cada dia i el seu somni és fer com el pare: embarcar-se i anar lluny; i la mare que en la seva frustració per tantes desgràcies només parla de quan era jove, bella i que tenia èxit entre els nois de les millors famílies del poble, mentre no té altre objectiu que casar la filla i que el fill acabarà triomfant.

Amb aquest panorama de misèria, de frustració i angoixa es presenta un noi que desvetlla les il.lusions de la mare de cara a casar la filla. Aquesta visita té lloc al final i trasbalsa tota la família, a on l'escena de ball amb la filla de la casa és de les més emocionants que he vist al teatre, però, l'element clau d'aquest personatge és que és portador de tots els missatges de l'American way of life, ell té clar que tothom té una qualitat que el pot fer destacar i triomfar, que l'únic que ha de fer és trobar aquesta qualitat, per tant, el món està dividit entre els vencedors i els perdedors. Ell sap que és un vencedor i, per descomptat, el fill de la casa és un perdedor, per això vol marxar. 

La creació escènica dels personatges feta per Josep Maria Pou és magnífica. Un casting perfecte. La mare, Míriam Iscla domina l'escena tot el primer acte. Hi demostra ser una gran dama del teatre, un treball que farà història. El seu fill, Dafnis Balduz, té l'expressivitat que parla fins i tot quan no diu res, quan escolta a sa mare es veu que ell és un home turmentat. La tasca que fa Meritxell Calvo és inevitablement inquietant i, per tant, la seva bellesa queda amagada fins que arriba la gran escena de la segona part junt amb Peter Vives. Aquí ella es transforma no solament com actriu, sinó el personatge que encarna. A més a més s'evidencia perquè Josep Maria Pou la va triar. Si aquesta rossa és una rossa més abans, en aquesta escena esdevé un àngel. Per descomptat que Peter Vives encarna perfectament l'americà nou que ell representa: el país que es farà l'amo del món.

Només em va decepcionar el poc públic que hi havia. Ni Josep Maria Pou, ni els actors, ni Tennessee Williams, ni el teatre s'ho mareixen.

dilluns, de juny 09, 2014

ELS DIES FELIÇOS, de Samuel Beckett

Traducció de Sergi Belbel.
Intèrprets: Emma Vilarasau i Òscar Molina.
Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Nina Pawlowsky.
 Caracterització: Toni Santos. Il•luminació: Kiko Planas.
So: Jordi Bonet. Ajudant direcció: Antonio Calvo.
Direcció: Sergi Belbel. Teatre Lliure Gràcia.


No se sap ben bé si Sergi Belbel va proposar a Emma Vilarasau que interpretés 'Els dies feliços', de Samuel Beckett, o que ella li hagués demanat que la dirigís per a fer el paper de Winnie, la protagonista d'aquesta obra, el que sí està clar que aquesta actriu semblar està en el millor moment de la seva carrera teatral. Jo la vaig trobar fantàstica en el treball que no fa molt va fer al T.N.C. amb "Barcelona", de Pere Riera. Ara però, amb aquesta obra de Beckett aquesta actriu ha fet un salt copernicà.

Al Primer Acte
Efectívament és quasi un saolt mortal passar d'una obra situada en un espai i un temps molt concret i en la que fins i tot balla i vesteix elegantment a una obra en la que tot passa en el no-espai i en el no-temps i ella és la dona del no-cos.


Cal dir que el protagonisme de Winnie respecte el de Willie és gairebé absolut, l'obra és gairebé un monòleg en el que Òscar Molina fa un treball necessàriament marginal. És de notar que l'obra ha quedat dividida en dos actes en el que el primer, una hora, té un dramatisme còmic, mentre que el segon acte, de mitja hora, és tràgic amb un contingut emotiu captivador.
Al Segon Acte. Final

Òbviament si el final m'ha resultat emocionant ha estat gràcies al magnífic, insuparable diria, treball d'Emma Vilarasau.

divendres, de juny 06, 2014

La guerra de 1714-La clau catalana d'un conflicte mundial, de Joaquim Albareda i Joan Esculies

Tot i que, com s'ha pogut veure en aquest blog, fa pocs dies que vaig llegir el famós VICTUS, que tracta sobre el mateix tema, precisament perquè és una novel.la, he passat uns dies amb més dubtes que abans de llegir la novel.la.

Com no havia llegit mai res a fons sobre l'Onze de Setembre es pot pensar, amb raó, que no m'hauria d'haver conformat amb un llibre de només 174 pàgines. Per descomptat que no descarto llegir-un un totxo, però de moment m'ha estat suficient la lectura d'aquest llibre perquè és molt didàctic, en el que els temes van apareguent en forma de pregunta i resposta, tal com podeu veure a sota d'aquestes línies.

No cal doncs que expliqui el contingut del llibre perquè a l'any del tricentenari dels fets que ens ocupen tot lector d'aquest blog segur que n'ha està assabentat.

L'única cosa que justifica aquesta entrada és que el llibre és molt recomenable per  aquell que vulgui saber els aspectes essencials que hi ha al voltant del que significa o va significar el 1714 a Catalunya en particular i a Europa en general.



dimecres, de juny 04, 2014

EL JOC DE L'AMOR I DE L'ATZAR, de Pierre de Marivaux.


Traducció: Salvador Oliva
Intèrprets: Enric Cambray, Àlex Casanovas, Rubèn de Eguia, Guillem Gefaell, Vicky Luengo, Bernat Quintana i Mar Ulldemolins. Escenografia: Ezio Frigerio. Ajudants escenografia: Leila Fteita i Marco Menegaldo. Realització escenografia: Espazio Scenico. Vestuari: Franca Squarcipino. Realització vestuari: Danielle Boutard i Cornejo. Il·luminació: Albert Faura. Caracterització: Toni Santos. Muntatge musical: José Antonio Gutiérrez. Enregistrament musical clavicèmbal: Dani Espasa. Ajudants de direcció: José Antonio Gutiérrez i Pep Planas.  
Direcció: Josep Maria Flotats  
Em consta que SalvadorOliva és un gran traductor de l’anglès, però no del francès. El cas és que un text del segle XVIII i aristocràtic corre riscos al passar-lo al català en el segle XXI. A més a més, per la mateixa raó, Josep Maria Flotats ha hagut de fer un gran treball amb els actors de forma que l'oralitat no grinyoli i que els espectadors entrem en aquest espai, l'escena, del segle XVIII amb la mateixa naturalitat com si fos un text d'un autor contemporani. L'obra en qüestió a ulls d'avui resulta d'una ingenuïtat aclaparadora, plena de disfresses, de malentesos, de posicionament envers l'amor i el matrimoni d'una inconsistència que costa d'entendre, però crec que si l'espectador és capaç de fer-se la idea que està en un ambient pintat per Fragonard o per Boucher, aleshores li serà molt més fàcil entendre aquests personatges, que en definitiva són també de carn i ossos com nosaltres i que, si es mira amb compte, potser no hi ha tant distància entre nosaltres i aquells. 
La posta en escena em sembla perfecte perquè que tota la trama tingui lloc al jardí ho podem relacionar amb el jardí d'amor que sempre s'ha associat amb el joc de l'amor.
 
Val a dir que un aspecte de treball de direcció que cal aplaudir és que per a la interpretació de Plaisir d'amor hi hagut la mà de Jordi Savall i que al final de tot l'obra la sentim cantada per Victòria dels Àngels.

El treball dels actors és magnífic, però sí un m'ha resultat espectacular ha estat Mar Ulldemolins, que tot i la comicitat del seu paper no es passa, que és a on hi ha el risc.

dilluns, de juny 02, 2014

Al galop (llibre), de Mark Hampton i Mary Louise Wilson.

El 16 d'aquest maig vaig fer una entrada en aquest blog per a comentar aquesta mateixa obra, però de la representació teatral que va fer la Carme Elias al Teatre Akadèmia. Com l'esmentat teatre regalava, a canvi de dues entrades, el llibre amb el text complet de l'obra més una presentació del Teatre Akadèmia, em permet, amb el text a la mà, fer algunes citacions de l'obra.

Com hi ha cas de comentar l'obra, sí és una bona oportunitat per a posar en relleu quina mena de persona en la vida real va ser Diana Vreeland, que no es pot perdre:

Oloreu aquests lliris! No em cansaria mai de tenir flors, a casa. No m'imagino una cambra de bany sense flors. EXCÉS! Crec fermament en la vulgaritat, jo. Un petit toc de mal gust tothom el necessita. Del que estic en contra és de l'absència de gust.
- - - - - - 
si has nascut a París, és impossbile que deixis de pensar en la roba ni cinc minuts. Hi anava continuament a París. Per la roba. I és que em tornava boja. La roba, i els cosmètics, i ... tot.
- - - - - -
Sempre vaig pensar que tenia una idea perfectament clara del que era possible per al públic. Doneu-li al públic allò que no hauria dit mai que volia!


- - - - - -
Remunteu-vos al segle XV, al segle XIV, remunteuvos on vulgueu i no trobareu mai una dona amb l'esquena totalment nua i unes faldilles fins aquí. Als anys seixanta, és que et sortien els ulls de les òrbites! Als anys seixanta tot tornava a ser nou com als any vint. El jet, la píndola... els hippies... ningún no suportava la llargada del seus cabells... però a la roba hi llegies la revolució. Tot és proporció, i línia... i la moda és això, senzillament: línia; impacte; gosadia....
- - - - - - 
Treballar no fa per mi, la veritat ... el que m'agrada és somiar. Treballar ho pot fer tothom. Jo vaig néixer mandrosa! Quan em vaig casar amb en Reed era com una esposa japonesa. No havia de fer res. Mai no tenia ni una sola idea. I allò era la felicitat completa!
Si em vaig posar a treballar era pels diners. 
- - - - - -
Las senyores de Vogue trobaven altament immoral fer servir fotomuntatges. Van estar a punt de tenir un infart quan vaig combinar les cames de la Cyd Charisse amb el cos d'una altra persona. Sempre les feia servir, les cames de la Cyd Charisse. Per què? Doncs perquè eren les cames més llargues del món! I combinava cames i mans i peus i el que fos per obtenir el que jo volia.
- - - - - 
Com va dir una vegada Joan Crawford: "Si vols veure una noia de sa casa, truca a la veïna"
- - - - -
Has de tenir algun tipus de somni, compreneu? Si et vols comprar unes sabatilles d'estar per casa, has d'have somiat com vols que siguin aquestes sabatilles. I jo, com que no trobo mai unes sabatilles que m'entrin, doncs només tinc el somni, però no les sabatilles. I aquesta idea és aplicable a qualsevol cosa.
- - - - -
Aquesta darrera citació és es pot llegir a la pàgina 69 i la darrera pàgina del llibre és la 73. En homanatge a Diana Vreeland, als autors de l'obra, a l'editorial i al Teatre Akadèmia cal dir que al final del llibre és a on es manifesta la màxima genialitat de Diana Vreeland, a on demostra la seva gran capacitat de supervivència després de ser acomiadada per Harpers Bazaar, la seva adaptació al món de la moda i de l'art i donar una gran lliçó de quina és la funció d'un museu, per tant, qui vulgui saber tot això que es llegeixi tot el llibre, que ja veieu que només té 73 pàgines, però plenes de suc, enginy i una lliçó de sociologia pràctica.

A qui llegeixi l'anglès que visiti aquest blog:
http://www.simplifyingfabulous.com/blog/2012/09/28/fab-friday-icons-diana-vreeland/

 








diumenge, de juny 01, 2014

L'Arc de Sant Martí sobre el barri de Sant Martí

El divendres  passat, el 30 de maig es va poder veure l'Arc de Sant Martí des de l'entrada al Teatre Nacional de Catalunya, la gràcia és que era com si estigués damunt del barri de Sant Martí de Provençals.