La malaltia d'Alzheimer

El meu germà Alfredo va morir el 1988 d'Alzheimer, tenia 67 anys. Es va jubilar quan tenia 62 anys perquè es va adonar que les coses del cap no anaven com havien d'anar; com va ser per mi un pare em va donar el seu cotxe perquè ell no es veia en cor de dur-lo i jo no en tenia.

Com una cosa que jo mateix no sé definir, perquè si l'Alfredo era mort ja no hi havia res a fer, em vaig apuntar per col.laborar a l' Associació de Familiars de malalts d'Alzheimer. Al cap de poc de ser-hi, en reunió de junta em van fer secretari; aleshores la presidenta era la senyora Iolanda Sintes, una bellíssima persona, entregada a la causa amb cor i ànima; tenia una gran sensibilitat per tot el que significa tenir un malalt d'Alzheimer a casa perquè n'era vídua d'un.

Com un es pot imaginar la meva tasca principal era fer les actes de les reunions i les cartes que em demanava la senyora Iolanda, ella no em dictava les cartes, sinó que em donava quatre idees i amb els coneixements que havia agafat les escrivia, la setmana següent ella les signava.

Les cartes les feia amb el programa WordPerfect de l'IBM que tenia a casa. També a casa es van refer els estatuts de l'Associació, encara que aquesta vegada els vaig escriure amb companyia d'un altre membre de la junta, de qui em sap greu no recordar el nom.

I perquè dic tot això? En una ocasió la senyora Iolanda em va dir que l'aprovació dels estatuts va trigar molt a ser aprovada, semblava que l'expedient s'havia adormit al calaix del ministre, però quan va el 1987 va ser notícia la mort de la gran actriu i ballarina Rita Hayworth sembla que l'expedient va sortir del calaix. Rita Hayworth tenia l'Alzheimer.

I cal afegir que qui representa a nivell mundial la lluita contra l'Alzheimer és precisament l'única filla d'aquesta artista: la Princesa Yasmin Aga Khan.

Amb això només pretenc posar en evidència que agradi o no, les persones que esdevenen mediàtiques, en vida o després, poden ser més efectives de cara a certes activitats filantròpiques.

No em puc pas alegrar que l'ex-President de la Generalitat de Catalunya sigui un malalt d'Alzheimer, ans tot el contrari. No cal que entrar en detalls del que això significa tant per ell com per la seva família; tanmateix, em sembla una magnífica decisió que com ha dit de manera heroica i magistral: Vam fer els Jocs [Olímpics], vam fer aprovar i ratificar l'Estatut, i ara anirem a per l'Alzheimer.

Endavant Pasqual! Vencerem!

VOLEM JUSTÍCIA

Crec que no val la pena que jo em posi a qualificar el fet que es veu en aquest video o que digui què en penso del noi que porta el mòbil a la mà.

El problema greu és que la Fiscal Cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb la llei a la mà, no troba raons per posar a la presió el paio del mòbil.

Jo no sé res de lleis, ni ganes; l'única cosa que vull, com la gran majoria de la gent, és que es faci justícia. I cada minut que el noi del mòbil a la mà passa al carrer és una injustícia. És una injustícia envers la xiqueta d'Equador, però és una injustícia a tots els ciutadans de Catalunya perquè aquest individu és mereix la privació de llibertat.

COM POT SER QUE T'ESTIMI TANT

de Javier Daulte. Director Javier Daulte. Traducció Víctor Muñoz i Calafell. Intérprets: Mamen Duc, Miriam Iscla, Marta Pérez, Carme Pla i Agata Roca. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers.

Tot admetent que m'agrada el teatre de text, el text d'aquest obra és excessiu, tant excessiu que fa difícil la comprensió.

Quan allò que passa a l'escenari és dit de pressa, quan l'obra té una mescla d'humor, que la té, que té terror, que hi ha canvis d'identitat que no sempre es copsen a la primera de canvi de la suplantació.

I no hi manquen els trets fets en nocturnitat amb policia a la porta que no s'adona de res, doncs quan es donen tantes coses inversemblants doncs un servidor no ha encertat amb l'espectacle.

Clar que podem dir que l'espectacle està ben dirigit i les noies de T de Teatre ho fa molt bé, per cert és la primera vegada que l'espectacle no és seu, sinó que fan un treball doblement amb equip.

L'ENCÍS DE LA DONA

Fa uns quants anys un soci del Cercle de Liceu, per raons professionals, ens va invitar a tres col.legues a sopar al mateix Cercle. Com era una nit que no hi havia òpera els únics a sopar érem nosaltres quatre. El que em va quedar d'aquella visita va ser que abans de seure vam visitar la Rotonda de Cercle, que és una meravella, dissenyada pel propi Ramon Casas i farcida amb les seves pintures.

Des del 20 de setembre fins avui hi ha l'exposició L'encís de la dona, Ramon Casas al Liceu i Montserrat.

Aquesta exposició no es fa al Cercle, sinó al Saló de Miralls del Teatre, que a més dels quadres del Cercle hi ha els de Montserrat. No hi ha cap dubte que l'exposició és interessant, però vint-i-cinc obres de Ramon Casas al Saló dels Miralls sembla que hagin entrat en calçador, el resultat és una visita incòmode, no gens plaent, perquè no solament les pintures estan massa juntes, sinó que el públic estem massa apretats gràcies a l'èxit de l'exposició i per acabar-ho d'arreglar, com hi tres grups seguint l'exposició estàs mirant una pintura i sentint el guia d'un altre grup.

Com se sap Ramon Casas era fill de casa bona, burgesa, que va saber viure coherent amb la vocació que va triar, la pintura.

I el llest de Ramon Casas va pintar dones que es caracteritzen pels aires parisencs, a més de ser guapes, modernes, pícares i sobretot misterioses, ha explicat el director del Museu de Montserrat, pare Josep de Calasanç Laplana.

A París va pintar a Madeleine de Boisguillaume, (cartell i primera pintura), la qual va ser model també de Toulouse-Lautrec i de Santiago Rusiñol i Ramon Casas, era indubtablement una dona guapa, que veiem aquí amb la famosa absenta, una de les pintures que ha vingut de Montserrat.

L'altra dona de Casas va ser Júlia Peraire, de Vic (segona pintura) que per casar-s'hi va haver d'esperar que es morís la seva mare i és que Júlia, La Sargantaine. La mare de Casas no aprovada el matrimoni.

Una exposició molt bona de la que no se surt satisfet.

KINSALE, República d'Irlanda

THE DUBLINERS canten Planxty Irwin

SLEUTH

Quan vaig arribar a Anglaterra per passar-hi uns dos anys no residia a Londres, sinó a Eastbourne, un lloc d'estiueig del sudest, prop de la capital de l'estiueig, Brighton. Quan tenia festa anava a Londres i mirava més que no feia.

No entenia el títol ni em sonava l'artista, tanmateix em vaig adonar que durant molt de temps va estar en cartell SLEUTH interpretat per Marius Goring, sempre en el mateix teatre del West End.

Per altra banda, em vaig aficionar a un actor, Michael Caine. Li vaig veure vàries pel.lícules, una d'espases, una altra que provocava l'orgasme a la seva parella parlant-li per telèfon, una fent un robatori d'or a Itàlia, una de magnífica amb una magnífica Elizabeth Taylor, etc. I al final em vaig assabentar què era allò de Sleuth.

Es tracta d'una obra de teatre que pel cine anava adaptada per Tony Award i l'original és de Anthony Shaffer. Dirigida per Joseph L. Mankiewicz, amb el shakesperià actor Sir Laurence Olivier and Sir Michael Caine. Sleuth és junt amb Citizen Kane l'única obra que m'he pres la molètia de comprar amb DVD, només ho dic per deixar constància que em va agradar molt.

No dic res nou amb allò que les pel.lícules antigues que es tornen a fer, remakes, no tenen bona premsa, un bon exemple és Sabrina.

L'interés especial d'aquesta nova versió és que Michael Caine ocupa el lloc que abans va ocupar Laurence Olivier. Crec que això sol ja és motiu d'interés, però aquí no acaba l'interés d'aquesta nova versió de SLEUTH.

El guió és de Harold Pinter, poca conya, la direccíó del shakesperià Kenneth Branagh i el que fa el paper del jove és Jude Law

Recomano anar a veure aquest remake, però recomano amb la mateixa força passar primer pel video club, veure la que va dirigir Joseph L. Manklevicz el 1972, en la que bona part de les escenes tenen lloc en un laberint -com el d'Horta, i després la d'ara a la gran pantalla, a on les escenes són dins de la casa, una casa totalment tecnificada, a on la sensació de laberint és encara més potent, una potència que la càmera s'encarrega de fer més juganera, però amb el sentit histèric de la paraula.

Es tracta doncs de dues pel.lícules que són un tour de force pels dos actors, diguem que són dues pel.lícules que estan justificades per veure un gran treball d'actors.

Ah! Sí, em refereixo a La Huella (1972) i a La Huella (2007)

Els meus HOMENOTS

Entre els Mil Adagis recopilats per Víctor Català tenim el que diu que cada terra fa sa gerra, que és situar un costum a l'espai i em permeto dir que cada moment de la vida té una persona preferida, que és situar-ses en el temps.



ARMAND MATIAS GUIU
Quan anava al Col.legi Catalunya, just davant del Mercat del Clot, el migdia sortia depressa cap a casa per a escoltar a la ràdio Tambor, un programa per a nens, i al costat es pot veure la cara que feia aleshores.


Cadascú tenia el seu personatge preferit, però el meu era l' enanito cascarrabias que quan s'empipava deia cascaritas y demoniajos


Pel blog La Panxa del Bou m'he assabantat que el guionista de Tambor fa uns dies va morir, em refereixo a Armando Matias Guiu, també era l'autor d'uns diàlegs d'humor absurd que es deien Diálogos para besugos que com tants altres títols ha esdevingut una manera de dir quan unes persones parlen i no s'entenen.

Està molt lluny el temps que escoltava Tambor, però la veu de qui feia d'enanito cascarrabias i la del ciempies ressona encara dins meu.

Cascaritas y demoniajos! Matias Guiu ja no hi és.


JOAN MANUEL SERRAT
A l'estiu del 1966 començava el servei militar com marinero forzoso. Com era habitual -pels catalans- vaig ser enviat a Cartagena a fer tres mesos d' instrucció. Després un curs també de tres mesos a San Fernando per ser amanuense i finalment, el gener del 1967, com escrivent era embarcat al llevamines Guadiaro.

No era precisament una vida joiosa, feliç o excitant, sinó pobre, desgracia i avorrida. Després de la jornada en el meu despatxet -car la mida del despatx és proporcional a la del vaixell, sopar i dormir.

A l'esquerra al meu despatx.

El menjador es convertia en dormitori a la nit i prop de la meva llitera hi havia la televisió, no la veia, però la sentia perfectament; em vaig acostumar a dormir a la tele a prop. Una nit, una de les nits més màgiques de la meva vida, vaig sentir la veu de Franz Joham dient que al Palau de la Música...un cantant...havien tingut un gran èxit amb unes cançons en català i vaig començar a sentir Cançó de matinada. Em vaig aixecar del llit i vaig seguir el programa fins el final.

Des d'aleshores Serrat és part de la meva vida i com ell és només dues setmanes més vell que jo em desitjo que pugui anar seguint la seva trajectòria molts anys i per això el el felicito perquè ahir va rebre la medalla de la Legió d'Honor francesa.



ERNESTO CHE GUEVARA

A l'Abril del 1971 arribo a Anglaterra a on hi passaré 26 mesos. Tot i treballant de cambrer vaig beneficiar-me de què era aleshores un país infinitament més lliure que el meu.

A Charing Cross hi havia una llibreria especialitzada en llibres polítics d'esquerres, era evidentment Collets Bookshop, que com podeu veure va tancar el 1993, poc després de fer cent anys. Doncs en aquesta llibreria, en la que un es podia passar hores mirant llibres, papers i cartes de la ITT sobre Allende, vaig comprar un llibre sobre el Che.

És un llibre que ara direm que és utòpic perquè el seu objectiu és assolir l'home socialista i no l'home socialdemòcrata en el que, en el millor dels casos, ens hem de conformar.

I ara que fa quaranta anys que va morir m'ha semblat oportú recordar-lo aquí. Era un homenot contrari a tot el que significa burocràcia.

Frankfurt, Monzó, Llull, Espanya, Catalunya i la Constitució

La queixa més hipòcrita que s'ha estat fent aquests darrers mesos és la de la discriminació dels escriptors catalans en llengua castellana pel fet que no poden representar Catalunya a la Fira del Llibre de Frankfurt.

Des que va aparéixer als mitjans de comunicació aquesta queixa tenia ganes de dir alguna cosa en aquest blog i com el magnífic discurs inaugural del Quim Monzó m'ho ha posat molt fàcil avui poso aquests quatre mots per afegir-me a favor de la decisió de no incloure els escriptors en castellà com representats de la cultura catalana.

No tinc res en contra dels qui escriuen en castellà a Catalunya, entenc que el que fan ells també és cultura catalana, de la mateixa manera que tot el que fa a Espanya és cultura espanyola, per la qual cosa tot el que es fa en català a Espanya l'Estat espanyol ho hauria de reconéixer com cultura espanyola. Ja sé que m'he repetit, però que quedi clar.

Quan agafem un llibre que es diu Antología de la Literatura Española ... hauríem de trobar, entre altres, textos en català. Els trobarem? Potser en algun cas és possible, però serà l'excepció de la regla.

Quan es parla d'inversions de l'Estat diuen que el repartiment s'ha de fer pel nombre d'habitants que hi ha a cada comunitat i no pels impostos que cada comunitat aporta a l'Estat perquè, diuen, ha de prevaldre el ciutadà i no la comunitat. Aleshores, caldria que el repartiment d'inversions en cultura (Instituto Cervantes, Biblioteca Nacional, etc.) hauria de fer-se pel nombre de catalanoparlants.

Els escriptors catalans en castellà tenen tot el meu respecte com a ciutadans, però quan ells escriuen saben que el seu llibre estarà en el prestatge de qualsevol llibreria d'Espanya, saben que el seu mercat és Espanya com a mínim. Saben que a l'estranger compten amb les biblioteques de l'Instituto Cervantes, mentre que els qui ho fan en català estan en mans d'aquesta mena de Ventafocs que és l'Institut Ramon Llull.

Arran del magnífic discurs inaugural de la Fira fet per Quim Monzó s'han dit moltes coses, com a simbòlica, podria citar que Montilla ha suggerit que ja voldria que ell li fes els discursos.

De tot el que va dir Monzó jo em quedo amb aquest paràgraf:

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (Soyez propre, parlez français!) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

Invito a tots els qui s'han queixat de la discriminació del castellà a la Fira que es manifestin en contra de l'Acadèmia Sueca i pressionin a l'Estat espanyol que no interfereixi, que això ho facin cada vegada que s'acosta el moment de la gran decisió. No es tracta d'analitzar perquè Espriu no el va rebre ni perquè Monzó no el rebrà. No entro si Monzó seria mai mereixedor del Nobel o no, ell fa bé no de comptar-hi. Tot i que aprofito per dir que The New York Times ha comparat Monzó amb Kafka.

I ara una mica de feina per Ciutadans com Albert Boadella i molt especialment per l'especialista en dret constitucional el senyor Francesc de Carreras. L'Article 3, punt 3, de la Constitució Espanyola diu: La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y promoción. ¿Poden dir-nos quants euros hi ha a la partida de pressupostos de l'Estat per a la promoció del català?

CAHIR i ROCK OF CASHEL, REPUBLICA D'IRLANDA

THE BUBLINERS interpreten "Reels"

CARTA D'UNA DESCONEGUDA

de Stefan Sweig. Versió de Manuel Enrique Orjuela. Traducció Carme Gala. Direcció Fernando Bernués. Intérprets: Josep Maria Comènech, Marta Marco, Ivana Miño, Carlota Olcina, Jordi Puig "Kai", Emma Vilarasau. Teatre Borràs.

Aquest cap de setmana he vist i gaudit moltíssim aquesta peça teatral, que està basada en la novel.là d'aquest gran escriptor austríac. Casualment no ha estat la primera vegada que he encepegat amb aquesta història, quan fa un any em vaig dedicar a mirar pel.lícules xineses, llogant-les al video-club, una d'elles duu aquest títol en xinès i és del 2004, la història comença a Beijing el 1948. I val a dir que és una gran pel.lícula que recomano també i que poden trobar interessant els qui ara vagin al Teatre Borràs. Per internet he vist que hi ha una altra pel.lícula amb el mateix títol en anglès, que és del 1948, amb Joan Fontaine i Louis Jourdan.

El text de Sweig és magnífic, com no podia ser d'altra manera perquè aquells que ja li hem llegit algunes coses hem pogut comprovar que és un dels escriptors que més a fons penetra a la psicologia humana i que en la seva magnífica biografia de Maria Antonieta ho demostra en la seva anàlisi de la psicologia de la dona.

No és de sorprendre doncs que Sweig signi la carta que una dona adreça a qui va ser l'única persona que va estimar en tota la seva vida, que la va estimar de la manera més genuïna, silenciosa, pura i lliurada que es pot fer. Ell no la va conéixer mai malgrat que en alguna ocasió va dormir amb ella. Es tracta d'una carta agre-dolça; dolça perquè és d'amor, però no és com la majoria de nosaltres volem estimar.

I això queda expressat amb el treball que fan les quatre actrius perquè cadascuna d'elles representa una etapa o edat en la vida de la mateixa dona.

El treball que fak les quatre dones és magnífic i el que fan els dos homes, l'home estimat i el seu majordom, és correcte, per la senzilla raó que el seu treball no és central, sinó per a donar lloc al treball de les quatre dones.

De tota manera com de gustibus non est disputandum he de dir que a parer meu el treball que més m'ha agradat és el de Marta Marco, la filla de Lluís Marco. Suposo que la gravetat de la veu de la Marta és d'herència, però la seva veu junt amb l'entonació que li sap donar la converteix amb una de les millors actrius d'avui a Catalunya.

Considero que les veus greus són més efectives i efectistes que les agudes, com li passa a Emma Vilarasau que tot i ser una bona actriu, té una veu massa aguda i quan aixeca la veu en el teatre es converteix en una mena de falset que, com el nom indica, falseja.

Certament havia vist a la Marta Marco en altres treballs, però en aquest és tota una dona que en el seu llarg i emocionant monòleg dient què és ser mare en una casa de maternitat.

GLENDALOUGH i KILKENNY, REPÚBLICA D'IRLANDA

Descobriu la Torre Rodona irlandesa i la creu cèltica o Creu Alta.
THE DUBLINERS canten "Rose of Allendale"
SINEAD O. CONNOR i THE CHIEFTAINS canten "The foggy dew"

Jo esmorozo, tu esmorzes, ell ...

De nen la meva mare em va acostumar a sortir de casa ben esmorzat, de tal manera que no vaig esmorzar mai a l'hora del recreo, ara en diuen del pati.

Seguint el costum que sembla estàndard, i no em desagrada, començo l'esmorzar amb el suc de les taronges que jo mateix he espremut; tanmateix, potser per allò que no hi ha regla sense excepció; ara estem en el període excepcional que és la temporada de les figues coll de dama.

I com també em varen acostumar a menjar les figues per a esmorzar doncs aquí les tenim junt amb unes nous que formen, entre altres coses, la dieta per a començar el dia.

La meva dona avui m'ha dit que hi afegeixi formatge. Ella és molt llesta, sap que les figues lliguen amb un formatge sec.

Ja sé, ja sé que les figues es poden mejar sense pelar, i així feia quan les figues me les agafave jo mateix de l'arbre, però ara sóc més sibarita i les pelo, resultant una menja finíssima.

TRIO DE DAMES

TRES DRAMOLETTE, de Thomas Bernhard. Traducció Anna Soler Horta. Adaptació Rosa Mª Sardà i Carme Cané. Direcció Carme Cané. Intérprets: Dama Rosa Mª Sardà com Claus Paymann. Dama Mercè Pons com Cristiane Schneider. Dama Pepa López Narradora.

Sens dubte Thomas Bernhard és un dels comediògrafs més importants i provocadors del teatre actual i aquesta obra que presenta el Teatre Romea n'és un exemple, però amb un problema. És una obra de teatre dins del món del teatre i, per tant, no és una obra fàcil, que com sol passar en aquests casos les rialles del públic no són compartides per uns altres. En aquest sentit ja fa bé l'autor de fotre's del públic a més a més dels directors de teatre, dels autors de teatre, dels actors megalòmens, dels actors conformats i, per descomptat, dels consellers polítics. I si són nazis tassa i mitja.

No és un espectacle per a recomenar, però qui estigui interessat a veure un bon treball d'actrius no ha de dubtar d'anar al Teatre Romea. La Rosa Mª Sardà és una actriu que no es prodiga gaire, però quan és a l'escenari esdevé una de les millors actrius que ha tingut i té el teatre català. Els qui per raons professionals ens hem anat fixant amb la vida dedicada al teatre per la filla d'un important fabricant de xocolata de Vilajoiosa, la Pepa López, veiem que la seva trajectòria artística és ascendent i aquí fa un dels seus millors i importants papers. Mercè Pons té un paper difícil perquè fer paiassades quan es té al costat una actriu com la Sardà resulta molt i molt difícil. En qualsevol cas hem gaudit de tres dames del teatre.

.

.

.

.

.

.

A LA MEMÒRIA

de Carlos LLamas, un gran perodista de la ràdio que ha mort a la matinada d'avui

AIGÜES ENCANTADES

de Joan Puig i Ferrater. Edicions 62. Barcelona 1973. 124 pàgines.

Sense haver-ho previst resulta que m'he de repetir perquè quan comentava fa poc la novel.la Pilar Prim, deia que m'havia recordat a Ibsen i ara resulta que aquesta peça teatral és ibseniana per excel.lència.

Fins i tot hom pot pensar que està inspirada amb l'Enemic del poble, que com se sap és també un afer d'aigua, encara que pren un rumb totalment diferent i no es pot parlar doncs de plagi o còpia. Aigües encantades és clarament una obra original de Joan Puig i Ferrater.

En aquesta obra també és un científic que s'enfronta amb el poble, però per raons diferents perquè del que es tracta per part del científic és que unes aigües sagrades servirien per a regadius i donar riquesa al poble que es creu ser de secà. I també hi ha una dona ferma, podríem dir que hi ha una Nora.

El que més em sorprèn de tot plegat és que hagi tingut notícia d'aquesta obra ara perquè m'ha tocat llegir-la i no hagi sentit mai de la seva representació teatral. Hi ha una excepció clar, la que es va fer el 1908 al Teatre Romea per la Companyia Jaume Borràs.

COSA DE DOS...

de Gloria Montero. Traducció Ricard Salvat. Direcció Rafel Duran. Coreografia Raul Alejandro Mamone. Intérprets Lurdes Barba i Francesch Lucchetti. Biblioteca de Catalunya.

Com fa 47 anys que tinc el carnet de la Biblioteca de Catalunya fa certa il.lusió veure teatre en un marc d'aquestes característiques tot i que no res supera l'Informe per a acadèmia, de Kafka, que fa anys vaig veure a l'Amfiteatre Anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina, tocant a la Biblioteca.

L'obra es presenta en tres parts que en diuen moviment i cada moviment és independent l'un de l'altre, la parella d'intérprets, que són matrimoni a la vida real, al primer moviment són un matrimoni, en el segon mare i fill i en el tercer germà i germana, però aquestes diferències són l'anècdota.

El fil conductor de les tres peces, que les cohesiona és la comunicació perquè malgrat el parentiu no hi ha mai un veritable diàleg, sinó que els personatges es pot dir que monologuen, que de fet, és ben normal a la vida real, en la que un deixe anar el seu rotllo, doncs just això és el que fa cada personatge.

En el primer cas el tema és una infidelitat que va haver fa trenta anys o més, però clar, va deixar les seves cicatrius. A la segona, tenim un fill que va marxar de casa perquè és homosexual i el pare, ara ja mort, no ho va tolerar i la mare vol recuperar el fill, però no l'amant del seu fill, de fet la mare encara vol casar-lo com Déu mana... La tercera és la més complexa i crec millor no parlar-ne, però possiblement és el text més agosarat dels tres i a on la incomunicació s'entén millor.

Hi ha un aspecte de l'espectacle que no em callo encara que pel que veig la crítica no en parla, potser és lògic perquè no és essencial a l'argument. L'obra seria igual de bona sense aquesta jove parella que al final de cada moviment balla un tango.

Estic tant acostumat a veure ballar el tango amb tanta força i ímpetu, que la majoria de les vegades sembla més aviat un exercici gimnàstic, mentre que els tres únics tangos ballats per aquesta parella són els més sensuals, delicats i tendres que mai he vist, una sensualitat i tendresa no gens mancada de la tècnica i poesia que pot tenir aquest ball rioplatense. No dic que es vagi a la Biblioteca de Catalunya a veure aquest espectacle només pel tango, però no és gens ni mica exagerat dir que la jove parella de ballarins són la guinda d'aquest pastís que ens ofereix aquesta parella que ha fet moltes milles a l'escena catalana.

STALIN

A partir de la novel.la Une exécution ordinaire, de Marc Dugain, Josep Maria Flotats n'ha fet l'adaptació teatral que és estrena mundial, que presenta al Teatre Tívoli i que el propi Flotats dirigeix.
Intérprets: Josep Maria Flotats, Carme Conesa, Pere Eugeni Font, Pepa Arenós, Pep Sais, Francesc Pujol. Alexander Korotkov i Vladimir Lukin.

Per començar he de dir que vaig veure Flotats per primera vegada al Teatre Lliure de Gràcia i des d'aleshores he vist tot el que ha fet a Barcelona i sempre ha demostrat ser un gran home de teatre, tant si només fa d'actor com, en aquest cas, a més fa de director.

Tots sabem que Josep Maria Flotats ha esdevingut un personatge especial a l'escena política de Barcelona i fa l'efecte que tingui ganes de mantenir aquest ser especial perquè no entenc que en el programa ens digui: A Lluís Torner i a Carles Sabater companys estimats. I a Anton Canyellas amic enyorat, que amb la llei a la mà com a Síndic de Greuges, en hores baixes, fa deu anys, em reconfortà. I al fidel i gran humanista Alexis Eudald Solà. Tot això està molt bé clar, però què hi pinta en aquest programa?

No hi ha dubte que és una obra que pot resultar dura per a aquelles persones més acostumades al cine d'acció perquè és una obra de discursos quasi monòlegs, però aquests quasi monòlegs amb els que Flotats ens obsequia donen una imatge perfecte del veritable objectiu de l'obra: mostrar-nos la humanitat de Josef Stalin. Evidentment he dit humanitat en un sentit ampli perquè en realitat ens mostra una manca d'humanitat absoluta, per això ens parla de la seva habilitat de practicar el terrorisme aleatori, que és el més refinat de tots perquè no saps mai per on, quan i perquè et vindrà la clatellada.

L'obra doncs ens mostra també la soledat del dictador, que de bon segur és aplicable als seus col.legues (Hitler, Mao, etc.) i és que quan es busca el poder absolut individual només és possible a costat de tots els altres, entre els quals cal comptar en primer lloc els que esta més a la vora, que són els que tenen més ganes d'agafar el relleu, com ell va tenir ganes de prendre el relleu a Lenin.

Pel que fa a les interpretacions, totes són excel.lents i, en aquest sentit, cal remarcar la de Carme Conesa que es mereix des d'aquí un aplaudiment especial.