Aquesta obra també
pertany a la postmodernitat d’una manera molt més agosarada, de forma que hi ha
una mica de totes les característiques del moment històric. Com una de les
carcterístiques de la postmodernitat va ser xuclar les vanguàrdies hi tenim els
somnis (Freud), l’ús aleatori dels mots (Jung), l’atzar, l’arbitrearitat, la
mort de Déu, que és la mort de l’autor (Nietzsche), també hi tenim l’hegemonia
del significant respecte el significat, és a dir, el dadaïsme (Tristan Tzara),
la desfamiliarització.
Tots aquests
trets els tenim en aquesta obra de Georges Perec, que no hem d’oblidar que era
un fill literari de Raymond Queneau, el fundador d’OULIPO (Ouvroir de Littérature
Potentielle) en el que s’hi barregen els mètodes combinatoris i matemàtics, l’humor
absurd i la disecció de l’entorn. Això ens porta o, més ben dit, porta als seus
integrants a considerar que l’espai i el temps com dues categories per explicar
la realitat (Einstein) , per tant, no es pot concebre l’espai com una realitat,
sinó que n’és un fragment dins d’una història, d’un esdevenir.
El que fa doncs
Georges Perec és mostrar-nos el nostre espai, que és el país, la ciutat, el
carrer, la casa, l’apartament, el dormitori, el llit i el nostre cos a la vida,
a la feina, el joc, l’amor, la feina, etc. Tot a base de llistes i textos lúdics
entre els que no hi manquen els cal.ligrames.
Evidentment no és
un llibre que es llegeix a partir de la primera pàgina per anar seguint fins a
la darrera, es llegeix de forma hipertextual, com si fos la Bíblia o el
Daodejing o “Rayuela”.
