EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimecres, de desembre 28, 2011

"La verdadera vida de Sebastian Knight", de Vladimir Nabokov

Qualsevol persona mínimament avesada en literatura i se li pregunta quina novel.la va escriure Vladimir Nabokov respondrà amb tota certesa: "Lolita". Com aquell qui diu fa quatre dies que jo també hauria dit el mateix. Cosa que no ha de sorprendre perquè és gràcies a "Lolita" que Nabokov és va fer famós i milionari. Tampoc ha de sorprendre en aquest món que el que no surt en alguna pantalla no existeix "Lolita" és també el títol d'una pel.lícula d'èxit, dirigida per Stanley Kubrick i protagonitzada per James Mason.

Malgrat aquest fet l'única novel.la que he llegit d'aquest rus que va fer de l'anglès la seva llengua literària és "La verdadera vida de Sebastian Knight" . Una novel.la en la que el tema principal és la literatura i en la que l'autor jugar a enganyar el lector, cosa que quan un s'informa sobre Nabokov descobreix que per ell la literatura és como la natura una enganyifa. Al mateix temps és una novel.la farcida de transgenericitat, és a dir, que hi ha passatges que són una picada a l'ullet de la gran novel.la russa, altres de novel.la negra, periodisme, viatges i  sentimental.
Es tracta d'una novel.la procés com ho és tota l'obra de Kafka, però en Nabokov hi juga. Així com Kafka tenia allòa que en podríem dir el síndrome de la pàgina en blanc, Nabokov juga amb ell. En primer lloc diguem que el personatge Sebastian Knight és una projecció de Vladimir Nabokov de manera que hi ha un joc d'identitats perquè el seu germà bord V. és també un "alter ego" de l'autor i que Sebastian representa un afamat escriptor que abans no dóna per llesta una pàgina s'entrega a una orgia de correccions. Això vol dir que el lector hi trobarà com a mínim tres narradors, però cal dir que malgrat aquests embolics narratius la novel.la es llegeix molt bé perquè Nabokov és un veritable artista.
Com una mostra del domini literari de l'autor veiem aquest passatge naturalista i que no té res a veure en el conjunt de la novel.la, un enganyifa: "Libélulas de color azul oscuro vuelan lentamente en todas direcciones y se posan sobre las anchas flores acuáticas. Nombres, fechas y hasta rostros han sido grabados en la roja arcilla del barranco, de cuyos agujeros entran y salen veloces lagartos". Ningú no diria que és una novel.la de la postmodernitat o, potser, precisament per això. Encara que en un altre lloc llegim: "Parece usted -escribió en una carta- por qué diantres un escritor como yo, "en capullo" (expresión absurda, porque un autor "en capullo", como el que usted imagina, sigue siéndolo toda la vida, mientras que otros, como yo, florecen instantáneamente), parece usted preguntarse, permítame repetirlo (lo cual no significa que me excuso por ese paréntesis proustiano), por qué diablos he de tomar yo la delicada porcelana azul contemporánea ... para dejarla caer desde la torre de mi prosa al arroyo". Aquí el mestre Nabokov dóna una lliçó de literatura i, francament, no importa quin personatge diu això.

dimarts, de desembre 13, 2011

L'ESPERA

de Remo Binosi.
Adaptació i direcció: Juan Carlos Martel Bayod
Intérprets: Marta Marco, Isabel Rocatti i Clara Segura
Teatre Lliure de Gràcia

Està demostrat que tot el que ve del CAER - Centre d'Arts Escèniques de Reus és com si hagués passat el control de qualitat.

És una obra força peculiar precisament per les dues raons que van "inspirar" a l'autor. Va ser escrita quan l'esposa de l'autor estava embarassada i no solament està situada a la Venència de Giacomo Casanova, sinó que ell passa a formar part de la ficció de L'Espera.

A la cambra de la comtesseta entra per a tenir-li cura un minyona del poble (Clara Segura). Les dues dones estan embarassades, com és normal la pobra dona moltes explicacions a la seva mestressa de com es va enamorar i com va anar l'afer que quedés embarassada malgrat ella ser casada, però tenia el marit lluny treballant. La comtesseta està embarassada (Marta Marco) i està tot preparat per a casar-se amb un altre home que la farà princesa.
Si les converses entre les dues futures mares són al principi discretes perquè hi ha el factor de classe. Aquest factor primer el trenca la minyona, com ja hem dit, i després el trenca la comtessa. Això vol dir que s'inicia un apropament emocional i de complicitat entre les dues joves. Aquestes relacions van quedant tallades cada vegada que entra en acció la dida (Isabel Rocatti) que té la responsabilitat de vigilar el capteniment de la comtesseta.

Com s'endevina hi ha diàlegs amb un clar contingut de classe i, més interessant, d'altres amb un contingut feminista.

L'obra és un veritable drama en tot el seu sentit, és a dir, té escenes força divertides, però a mesura que avança la situació es va fent crua perquè un dels dos nadons neixerà mort.

Encara que em declaro fan de Marta Marco val a dir que les dues altres dones broden els seus respectius papers. Fins i tot hauria de dir que Clara Segura és la que fa un treball més agosarat perquè fa un canvi mentre està apamant a la mestressa fins que ja la té ben apamada.