EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dissabte, de maig 28, 2016

QUI BONES OBRES FARÀ. A PARTIR DE L'HORT DELS CIRERERS D'ANTON TXÈKHOV


Direcció: Pep Tosar
Evelyn Arévalo
Imma Colomer
Tilda Espluga
Pere Eugeni Font
Miquel Gelabert
Xavi Sáez
Blai Llopis
Xavier Ripoll
Mireia Ros
Pep Tosar
Pianista:
Elisabet Raspall
Teatre Nacional

No hi ha cap dubte que Pep Tosar és un gran home del món del teatre en lengua catalana, això sí, com és normal en un mallorquí, amo el característic accent mallorquí, que em resulta força agradable. Cal afegir que l''espectacle respira a Rússia  o a Txékhov, la qual cosa em sembla molt bé, però a parer meu el text ha sortit massa llarg i penso que com a mínim hi sobren trenta minuts perquè em fa l'efecte que hi ha vàries coses que s'han repetit i penso que quan s'ha d'estar assegut escoltant es fa cansat i dur que sigui més llarg del que, jo crec, la majoria percep. El fet és que, com diu el programa de mà, la durada és der 2 hores i 45 minuts (més entreacte). Una durada que em sembla abusiva, la qual cosa em sap greu perquè, malgrat aquestes inconveniències, el treball de les actrius i dels actors és magnífic. 



En aquest darrer sentit no em put estar de retre un aplaudiment i homenatge personal a la Imma Colomer, que no em coneix, però que per mi és una amiga de toda la vida. T'estimo, Imma. Clar que també he estimat a la Carlota Soldevila, Anna Lizaran i, també, a la Maria Matilde Almendros.


divendres, de maig 27, 2016

EL SECRET DE LES MEDUSES Espectacle de dansa per a quatre ballarins, una trapezista i un ac


Idea: Sabine Dahrendorf, Josep Sanou
Direcció: Sabine Dahrendorf

Coreografia:
Sabine Dahrendorf amb la col.laboració
de tot l'équip intérpret

Ballarins:
Carolina Garcia
Èlia Genís
Hervé Costa
Sara Sanguino
Trapezista: 
Sofía Núñez
Actor:
Josep Cosials


Aquest espectacle de dansa només es pot entendre i gaudir en un espai que tingui certa màgia, com és el cas del Pavelló Alemany de l'Exposició del 1929, de manera que el públic, seguint una noia que porta dues potents llanternes fa llum als ballarins i, al mateix temps, fa guia per a què el públic la segueixi per allà on va; de forma que les ballarins i el públic van per una sala àmplia, com passen al jardí o finalmente, quan es fa fosc, de nit, l'espectacle té lloc a l'estany exterior de les dues fotos de dalt.

Aquí hi ha un YouTube de com va ser l'espectacle l'any passat. De moment sembla que no hi ha un YouTube del d'aquest any, tanmateix, per fer-se una idea del que s'ha fet enganuay és més que suficient.



dissabte, de maig 07, 2016

LA PLAZA DEL DIAMANTE





Títol original: La Plaça del Diamant 
Autora: Mercè Rodoreda 
A partir d'aquest magnífic text 
Joan Ollé ha fet una adaptació per un monòleg que 
Lolita Flores ha interpretat al 
Teatre Goya 

En el programa de mà que ens han donat al teatre hi ha part d'una carta que la Mercè Rodoreda va escriure el 1982 a Joan Ollé. El final de l'esmentada citació hi podem llegir:

la Colometa fa tot el que li toca fer dins de la seva situació a la vida. I fer el que toca fer i només això, demostra un talent natural digne de tots els respectes (...) La Colometa nomérs s'assembla a mi en el fet de sentirse perduda al mig del món"

Del programa de mà:

Sinopsi

La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, es desenvolupa durant els anys de la postguerra. Explica la història de Natàlia "La Colometa" una noia que se sent perduda al món. Òrfena de mare, veurà patir i morir als seus éssers estimats, passarà fam i misèria i moltes vegades es veurà incapaç de tirar endavant als seus fills. Lolita Flores interpreta, amb la seva característica força dalt dels escenaris, un monòleg interior, dur, costumista i punyent, ple de simbolismes.

La novel·la és una crònica fidel de la Barcelona de la postguerra i de com va marcar aquest període històric als seus habitants. Mercè Rodoreda és considerada una de les escriptores de llengua catalana més influent de la seva època i la seva obra s'ha comparat a vegades, pel seu estil i la seva capacitat descriptiva, amb la de Virgínia Woolf.

"El que a mi em passava és que no sabia molt bé per què estava al món." La Colometa.

No sé si és perquè jo sóc un etern admirador de l'obra de Mercè Rodoreda i, molt especialment de la Plaça del Diamant, però confesso que vaig anar sense molt entusiasme, tot i que havia llegit i escoltat elogis tant de la feina de Joan Ollé com del treball de Lolita Flores; tanmateix, acabada la representació vaig aplaudir com qui més i amb tot l'entusiasme que es pot desenvolupar assegut al teatre.




Com a mostra de la meva antiga admiració per Rodoreda i la seva novel.la, heus aquí


diumenge, de maig 01, 2016

HOME I SENYOR / LA GRAN IL·LUSIÓ A TEATRO CON EDUARDO d'EDUARDO DE FILIPPO versió i direcció LLUÍS PASQUAL


Intèrprets
Laura Aubert Viola, Marta Di Spelta / 

Jordi Bosch Gennaro De Sia, Otto Marvuglia / 
Robert González Mariano D'Albino, cambrer de l'hotel, cantant / 
Oriol Guinart Gervasio Penna, Gennarino / 
Teresa Lozano Sra. Locascio, Matilde / 
Ramon Madaula Calogero Di Spelta 
Francesca Piñón Florence, Sra. Marino, Rosa Intrugli / 
Albert Ribalta Sr. Zampa, Roberto Magliano, Gregorio / 
Marc Rodríguez Attilio, Il Brigadiere, Oreste Intrugli / 
Mercè Sampietro Zaira

Teatre Lliure de Montjuïc

“L’esforç desesperat que fa l’home intentant donar un sentit a la vida és teatre”. Eduardo de Filippo
Una nit de teatre amb Eduardo de Filippo, un autor que estima tot allò que toca, temes, personatges, espectadors... sempre promet. Una vetllada feta de dos títols: el primer acte d’una peça de joventut, Home i senyor, on veiem un assaig d’una companyia de teatre en un hotel. I després La gran il·lusió, el primer acte de la qual passa en un hotel on els clients esdevenen el públic d’un espectacle de màgia. Eduardo de Filippo mai no haurà estat tan a prop de Pirandello.
La vida és com una funció de teatre, sí, però també com una capsa xinesa, o una nina russa que dins en conté una altra, i una altra i una altra, com un joc d’il·lusió que no s’acabés mai... Qui és l’il·lusionista que manega les nostres vides? I a ell, quin altre il·lusionista el domina? I si ens agradés viure en un món d’il·lusió? Qui ho ha dit que no és millor que viure dins una pretesa realitat? La hilaritat i l’emoció es barregen en mans d’aquest geni del teatre napolità que jugava a fer teatre per explicar-se la vida sempre amb un somriure sorneguer als llavis, molt semblant al nostre.
Lluís Pasqual

Pel que escriure Lluís Pascual es veu clarament que es tracta de teatre dintre del teatre, però això no és un defecte, ans al contrari. Només és qüestió d'una cosa tan senzilla com que siguem concients que som al teatre i que el teatre ben fet, des del text fins a l'escenari, ens agrada i per tant, és fantàstic.

Qui miri els noms dels intérprets s'adonarà que és un repartiment d'estrelles. No es pot demanar m´el que toca és aplaudir.