EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dijous, d’agost 27, 2015

El perquè de tot plegat, de Quim Monzó

Quaderns Crema
Barcelona
1994
169 pàgines

Aquest llibre porta anys a casa, potser vint, l'he tingut vàries vegades a les mans, però no m'hi decidia. Tot i que era un error, me n'alegro perquè vull pensar que ara l'he gaudit més. Es tracta d'un llibre de contes i no té res a envejar dels millors contistes. En tots els contes Quim Monzó demostra un profund coneixement de la psicologia, que és com dir de les febleses humanes. Als primers contes la temàtica de fons és el sexe i, per raons òbvies, m'ha impressionat Vida matrimonial d'una parella que ja als vuit anys de casats han perdut el costum del sexe. Són al llit i arran d'un factor extern els ve les ganes de sexe, però per separat, no s'ho diuen, han perdut la confiança, per tant, la conseqüència és dramàtica, es masturben. Ell "sent una tristesa immensa, pensa que la vida és grotesca i injusta, i esclatar a plorar". El conte La immolació és del tot surrealista i té un final divertit, però d'una absoluta elegància. És una parella que discuteix sobre si és oportú pujar a la torre de Pisa tenint en compte que cada any s'inclina i que d'un moment a l'altre pot caure. Al final un tenia raó, pugen i la torre cau. Ningú li pot retreure a Quim Monzó d'aquest presagi perquè ho fa d'una manera tan fina que ens fa pensar que cau, però potser no, jutgem: "La dona somriu, l'agafa per la cintura, van cap a la torre, comencen a pujar-hi i no té temps ni d'adonar-se d'aquesta prova d'amor.". Quin Monzó prova el seu mestratge de contista quan fa un recreació d'alguns clàssics, com La micologia, El gripau i La bella dorment, La monarquia i La fauna. Per a gaudi de qui em llegeixi li regalo el darrer paràgraf de La bella dorment. "Les galtes de la noia han perdut la blancor de la mort i ja són rosades, sensuals, per mossegar-les. Es posa dret i li allarga les mans, totes dues, perquè s'hi agafi i pugui posar-se dreta. I aleshores, mentre (sense deixar de mirar-lo als ulls, enamorada) la noia (feble d'haver passat tant de temps estirada) es posa dreta gràcies a la força dels braços masculins, el cavaller s'adona que (cosa de vint o trenta metres més enllà, abans que la clariana acabi per donar pas al bosc) hi ha una altra noia adormida, tan bella com la que acaba de despertar, igualment estirada en una llitera feta amb branques de roure i envoltada de flors de tots colors”.

dijous, d’agost 20, 2015

Un metge rural, Franz Kafka

Traducció de Josep Murgades

Quaderns Crema
Barcelona 1995
120 pàgines

Un altre llibre de viatge, però no s'entengui que frivolitzo sobre la qualitat que potser per alguns la qualificació "de viatge" és una desqualificació. La cosa està en què un llegeix quan li plau sigui al tren, al sofà de casa, a l'avió o a la cadira de la cuina. Val a dir que si s'està sol la lectura a la cuina és molt recomanable perquè aquesta incomoditat respecte al sofà obliga a està com més desvetllat i a no caure, doncs, en un cert ensopiment.

El motiu doncs que sigui un bon llibre de viatge és perquè al tenir lletra grossa ajuda si un està en algun lloc a on la llum està per sota del desitjable i, a més a més, cal dir que Un metge rural és un dels catorze contes que hi ha al llibre. Es tracta d'un conte surrealista i, alhora, molt dur, molt colpidor.

Vull destacar també Onze fills en el que el pare fa de narrador i explica les qualitats i defectes de cada un dels fills; tot un prodigi de psicologia al saber traçar onze persones que no coincideixen en res.

Tot i amb això em considero un fanàtic del darrer conte, que no ens l'hem de prendre com un conte, sinó com la veritable lliçó magistral que una vegada va fer un mico: Un report per a una acadèmia. Segur que hauria plagut a Rousseau. Per les característiques d'aquesta obra he tingut ocasió de veure al teatre aquesta obra en format de monòleg. La primera vegada, ja fa molts anys, va ser en un marc ideal, perfecte: l'Amfiteatre Anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, no recordo el nom de l'actor, però sí que es movia davant el públic quasi com un simi. Aquest "quasi" és rellevant perquè no era exagerat, no era teatral, el suficient. La segona vegada ja més recent, però fa uns anys, al Teatre Lliure.

Un llibre més de Kafka que fa de bo llegir i en el que evidencia no solament un gran escriptor, sinó una gran penetració psicològica i una perspicàcia per anar al moll de l'os de les coses.

Aquí hi ha un exemple tret de Un report per a una acadèmia

(Tinguem en compte que el discurs el fa un mico caçat a la selva i portat a Europa)

Tinc por que no se  m'entengui exactament què vull dir quan parlo d'escapatòria. Utilitzo el mot en el sentit més usual i ampli. És amb tota deliberació que no dic llibertat. No és aquest el gran sentiment de llibertat a totes bandes el que jo vull donar a entendre. Com a simi potser el vaig conèixer, i he conegut també homes que se'n delien. Pel que fa a mi, però, de llibertat, no n'exigia ni llavors ni ara. Encara més: amb llibertat s'enganya massa sovint entre éssers humans. I de la mateixa manera que la llibertat figura entre els sentiments més sublims, igualment hi figura l'engany corresponent.

dimarts, d’agost 18, 2015

Diaris de viatge, de Franz Kafka

Traducción de Francesca Martínez

Edicions 62, Barcelona
92 pàgines

Aquest llibre ja el vaig llegir l'any 1995, però com té la gràcia de ser petitó en tots sentits i d'un gran escriptor, és ideal per un viatge. A més com al llegir-lo en ple viatge un se n'adona més del que és ser un gran observdor amb una memòria prodigiosa per a poder plasmar al full en blanc aquelles coses que han impressionat. Un s'adona més de la vàlua de Kafka perquè la majoria de nosaltres, penso, no tenim aquesta capacitat de posar negra sobre blanc allò que anem veient mentre caminem.

Per exemple a París escriu:

La Venus de Milo: donar-hi la volta al més lentament possible no impedeix que el seu aspecte sofreixi uns canvis ràpids i sorprenents. He fet algunes observacions -malauradament una d'elles ha estat forçada (la que es referia a la cintura i a la túnica)-, però n'hi ha un parell que són correctes. Per recerdar-me'n bé em faria falta una reproducció plàstica -sobretot pel que fa al genoll esquerre doblegat-, que condiciona la visió que hom en pot tenir des de tots i cada un dels angles, si bé algunes vegades aquest condicionament es veu força afeblit. L'observació forçada: hom espera que el cos es rejoveneixi tan bon punt deixem la línia on s'acaba la túnica, però de fet encara és més eixemplat. El vestit que cau i que el genoll atura.

Amb apuesta citació de tipus artístic, ara hi poso una de psicologia social, que crec que encara és válida però disfressada amb altres mots.


El servent és reposat i sol.lícit -cara angulosa i curosament afaitada. Aire trist, potser l'aire que té tota la gent del poble que es mou entre senyors. La tristesa dels animals domèstics.

dijous, d’agost 06, 2015

Daodejing. El llibre del "dao" i del "de", de Laozi

Traducció del xinès, introducció i comentaris de Seán Golden i Marisa Presas
Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 2006 
185 pàgines

Avui he enllestit la lectura d’aquest llibre tot tenint en compte que em vaig proposar llegir només tres o quatre capítols cada dia perquè malgrat que la majoria són curts, també són difícils d’interpretar malgrat que a la pàgina del costat hi ha el comentari del capítol en qüestió. Com es pot veure més amunt els comentaris estan fets pels mateixos traductors.

El motiu de la lectura és, en primer lloc, que des que em vaig jubilar he desenvolupat una curiositat o interès per la cultura xinesa. Aprofito per precisar que m’he referit a la jubilació del món laboral perquè si per jubilació hom entén no fer res, mai no havia estat tan actiu; la diferència està que abans guanyava diners amb el meu treball tot sabent que no em faria ric i ara el que faig em costa diners, molt pocs, però em faig ric, d’una altra manera, evidentment. Una riquesa que és el resultat del que en dic una vita nova. Per altra banda, els comentaristes expliquen en la Introducció una mena de tradició xinesa que és força coneguda i que és interessant citar-la:Podríem dir que en molts aspectes confucianisme i daoisme són complementaris. Tant és així que tradicionalment es deia que una persona havia de ser confuciana en la seva maduresa, però daoista en la seva vellesa.” Si ens atenem que qui escriu aquest blog ja està a la setena dècada té
motius sobrats per a saber que diu el dao.

A fi i efecte donar una idea del llibre faig la citació del capítol 16 que m’ha semblat il.lustrativa:

Arribar al buit suprem. Conservar la quietud suprema. Totes les coses entren juntes i jo observo com s’en tornen. De la turba de coses cadascuna torna a l’arrel. Tornar a l’arrel s’anomena quietud; la quietud és tornar al destí. Tornar al destí s’anomena ser constant. El coneixement d’allò que és constant s’anomena il.luminació.

No conéixer el constant vol dir anar cegament al desastre. Si es coneix el constant s’accepta tot. El qui ho accepta tot és desinteressat. El qui és desinteressat és sobirà. El qui és sobirà és en harmonia amb el cel. El qui és en harmonia amb el cel és en harmonia amb el dao. El qui és en harmonia amb el dao és etern, i la mort no li representa cap perill.


dimecres, d’agost 05, 2015

La transformació, de Franz Kafka

Traducció i pròleg Jordi Llovet

Edicions Proa, Barcelona 1978
139 pàgines


El 1982 vaig llegir La transformació, però tenint en compte que fa un any i mig vaig acabar la carrera d’Humanitats, que m’ha donat una nova perspectiva a moltes coses, ha estat oportú repetir algunes de les lectures que ja havia fet. 

Certament una d’aquestes lectures havia de ser l’obra de Kafka perquè és ara que m’he adonat de  la seva importància, més ben dit, d’on ve la seva importància.
Com tots els grans escriptors era una persona molt llegida, per tant, coneixia la tradició i sabia que l’única manera de ser artista consistia en trencar la tradició, que vol dir exhibir un nou estil.

Com va dir Dubuffet en la pintura el color és el material i el pinzell l’eina, d’aquí que Javier Aparicio, el professor que he tingut en literatura contemporània, diu que en literatura el color és el llenguatge i el pinzell és l’estil. Per a què sigui art doncs ha d’haver una lluita entre el material i l’eina. En el cas que ens ocupa Kafka té un llenguatge planer, però clarament surrealista com és el cas en La transformació això s’ha explicat en que l’autor, d’una manera rebuscada però visible, fa una mena d’al.legoria d’ell mateix a base de minimitzar la seva personalitat. Veiem

KAFKA SAMSA
KAFKa SAMSa
KAFka    SAMsa
Kafka Samsa
K S

Si una de les característiques de moltes novel.les, el Quixot, inclós és la paròdia, Kafka no tenia cap problema en parodiar-se i la seva ironia estava també fora de la ficció.

Javier Aparicio fa una citació que és un bon reflex de la complexitat de Kafka. “Una noche, cuando me encontraba con mi padre justo delante del portal cerrado, llegó Kafka con mis dos hermanas, a las que acompañaba hasta casa. Mi padre había leído unos días antes La transformación y por más que Kafka se envolviera en una reservada sonrisa cuando se habla de sus trabajos, dejó que mi padre dijera algunas palabras sobre aquella transformación de un ser humano en escarabajo. Entonces Kafka retrocedió un paso y, con una seriedad espantosa, sacudiendo la cabeza como si se hubiera tratado de un suceso real, dijo “Pero eso tiene quenhaber sido horrible”. Certament la seva obra és ficció, però aquestes paraules ens diuen fins a quin punt Kafka és Samsa, fins a quin punt La transformació té quelcom d’autobiogràfic malgrat cap fet es correspongui. 

Ens pot semblar que la vida és com una cadena de fets, allò que solem dir el curriculum vitae, però les nostres sensacions, les nostres pors, els nostres amors i els nostres odis, els nostres somnis, un conjunt d’elements que formen part del nostre jo i que o no veiem o que quan percebem hi passem de puntetes.

Dora Diamant, una de les amigues de Kafka, va dir que “Su realismo no reproduce la vida de todos los días, su lógica es absoluta, comprimida, y en ella sólo se puede vivir durante unos breves instantes”.


Com he apuntat aquesta novel.la és de molt fàcil lectura i el que s’explica resuta realista perque encara que es tracti d’una impossible transformació l’eficaç llenguatge de Kafka aconsegueix fer-nos veure que efectivament Samsa s’ha transforma en un horrorós escarabat.

dilluns, d’agost 03, 2015

Juicio y muerte de un ciudadano




Teatre Romea


AUTORS: Mario Gas y Alberto Iglesias
DIRECCIÓ: Mario Gas
REPARTIMENT:
Josep Maria Pou
Borja Espinosa
Carles Canut
Guillem Motos
Amparo Pamplona
Ramon Pujol
Pep Molina
ESCENOGRAFIA: Paco Azorín
VESTUARI: Antonio Belart
COPRODUCCIÓ: Teatre Romea, Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida y Grec 2015 Festival de Barcelona
COLABORACIÓ: Teatre-Auditori. Sant Cugat

Sinopsi
A més de ser un dels pensadors més coneguts de l'antiga Atenes i mestre de Plató, Sòcrates està considerat el pare del pensament occidental. Ell, un savi que no va voler escriure els seus pensaments perquè trobava que tothom havia de desenvolupar els seus propis, va ser l'autor d'aquella irònica expressió amb què la Humanitat reconeix avui la seva ignorància: Només sé que no sé res. Sòcrates serà jutjat i condemnat pels seus conciutadans després d'haver denunciat la corrupció a Atenes i d'haver advertit contra el paper supersticiós i manipulador de la religió oficial. Acusat de menystenir els déus i corrompre la joventut, es va negar a fugir, com li proposaven els seus deixebles, quan va ser condemnat a ingerir una copa de cicuta. I la seva mort es va convertir en una de les més famoses de la història.

La figura de Sócrates és de les de més relleu de la història universal i com un llibre-manifest em permeto assenylar l'obra de Karl Jaspers (clicar) que és prou interessant i que mereix una mirada encara que sigui en diagonal. Malgrat l'esforç dels autors del text, de Mario Gas i de Josep Maria Pou i la resta dels actors penso que com espectacle teatral l'obra no és reïxida, té un punt d'ensopiment o de manca de força dramàtica, possiblement el motiu rau en el fet que el text es basa en una història prou coneguda en la que els trets bàsics, que figuren més amunt, és a dir, a la Sinòpsi del programa, són prou coneguts i les grans paraules de Sócrates plauen, convencen, però no sorprenen.


Des del punt de vista purament teatral el moment més gloriós de l'espectacle és el monòleg de l'actriu 
  

Amparo Pamplona quan interpreta a Xanthippe o Xantipa (en 

castellà Jantipa) la dona de Sócrates, que té una especial força perquè el monòleg té lloc abaix a la platea, entre el públic i allunyat dels homes que ocupen l'escenari, possiblement perquè a Atenes les dones eren no-res, no solament mancades de ciutadania com diuen a l'obra, sinó mancades d'humanitat.

De toda manera l'obra resulta interessant perquè serveix per a posar al día les paraules de Sócrates i ens adonarem que políticament no han perdut actualitat.