EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, de desembre 18, 2017

Adossats, de Ramon Madaula



Títol: Adossats

Autor: Ramon Madaula

Ho vaig llegir en una novel.la i vaig escriure "Adossats." Ramon Madaula


Direcció Jordi Casanovas
Repartiment

Carme  Rosa Renom
Jordi   Jordi Bosch 
Joan  Ramon Madaula 
Deisy   Marieta Sánchez
Jordi Avi Carles Canut
Jordi Petit Guillem Balart
Teatre Romea

Sinòpsi
23 d’abril. Sant Jordi. Una urbanització de cases adossades al Vallès Occidental. El dia s’allarga, comença el bon temps. Els veïns surten a arreglar el jardí, a fer l’hort, a dinar a fora. Una família de classe mitjana catalana es troba al jardí de la casa del Jordi i la Carme. El pare del Jordi -l’avi- es diu Jordi; el fill del Jordi -el nét- també es diu Jordi. Tres generacions de Jordis celebren plegats el dia del nostre patró. Però ho faran envoltats de roses plenes d’espines, de dracs que treuen foc, de cavallers que potser no són tan valents i de princeses que es reserven un fort caràcter.

La meva valoració
No és un gran text, però sí que és una obra molt divertida, com diu l'autor en el programa de mà "em vaig imposar a l'hora d'escriure era que fos una família que no patís cap situació extrema: prohibit adulteris, prohibit incestos, prohibit maltractaments, prohibit addiccions... Gent "normal" -si és que n'hi ha- que els hi passen coses "normals". Molt coherent i, per tant, unes prohibicions encertades per quan es tracta d'anar al teatre per a passar una bona estona rient de les nostres petites flaqueses, que són les de tots. Així doncs, insisteixo, l'obra perfecte per passar una bona estona i oblidar una mica aquestes coses dels diaris, TV, etc. que ens posen de mala hòstia.





diumenge, de desembre 17, 2017

Les noies de Mossbank Road, d'Amelia Bullmore





Traducció: Roser Batalla
Direcció: Sílvia Munt
Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco Clara Segura

La Villarroel

Sinòpsi
Les noies de Mossbank Road és una història que ens parla d’amistat, de l’amistat que sorgeix en un espai de llibertat com és un pis d’estudiants, lluny del pes de la família. 
I és en aquesta casa d’estudiants, entre els 18 i els 19 anys, que les tres protagonistes faran “l’estirada” juntes, i juntes tastaran la llibertat de poder descobrir qui són més enllà del que els pares o l’entorn han projectat damunt de cadascuna d’elles.
Seran només un parell d’anys, però el que compartiran serà tan pur, tan de veritat, que aquests anys les marcaran per tota la vida.
La Di, la Viv i la Rose comparteixen casa d’estudiants durant dos anys de la seva vida. Totes tres són molt diferents entre elles, però acabaran fent d’aquesta casa una nova llar i les unes de les altres una nova família.
Aquesta casa serà un refugi que construiran a base de desitjos, de pors i de projeccions de futur. Sembla que res dolent els pot passar quan són al refugi (Mossbank) les tres juntes. 
ROSE: “Diuen que es pot sobreviure al desert només amb dàtils. Vosaltres sou els meus dàtils.” 
Però el costat més fosc de la vida irromprà dins el refugi interromprà aquest flux de vida que és Mossbank. Aquest fet les afectarà profundament, fins al punt que a partir de llavors les decisions de les protagonistes estaran d’alguna forma marcades per aquest succés i, malgrat la seva joventut, determinaran les seves vides.
Inevitablement, el pis d’estudiants té un temps determinat de vida i arriba un punt en què Mossbank deixarà de ser un lloc físic per convertir-se en un espai interior que les acompanyarà sempre.
L’obra ens parla amb humor de l’amistat, l’amor, la solitud i la inevitabilitat de la vida. Serem espectadors d’aquest moment tan especial com és el naixement de Mossbank, i anirem seguint les protagonistes al llarg de les seves vides. 
El pas del temps serà implacable, però a elles sempre els quedarà Mossbank.
Marta Marco i Clara Segura
La meva valoració
Ja fa molts anys que al Teatre Lliure de Gràcia vaig veure una peça irlandesa protagonitzada per quatre actrius. La crítica que va fer Joan de Sagarra duia per títol "Póker de damas". No puc dir el mateix perquè a l'escenari hi havia tres actrius, i dir trio queda pobre; tanmateix, aquestes tres dames no estan per sota d'aquelles quatre. És el drama perfecte, al principi ens patem de riure, especialment, per l'extraordinari treball de Clara Segura i una mena de segona part ens porta a la tragèdia de la mà de Cristina Genebat. Per altra banda, Marta Marco, la filla de l'entranyable Lluís Marco, és ja una actriu consolidada i hi fa un papel molt dur perquè representa a una dona que viu una gravíssima tragèdia, ja no serà mai més aquella noia vital, esportista i coratjosa i esdevindrà una dona buida d'ella mateixa.
No m'equivoco si invito -a qualsevol que em llegeixi- a veure aquesta peça teatral perquè té una frescor i desimboltura que la fan quasi única en el sentit que pot agradar a qualsevol persona que digui "a mi no m'agrada el teatre".  
Cristina Genebat i al fons Marta Marco
Marta Marco i Clara Segura assegudes i Cristina Genebat d'esquena

dissabte, de desembre 16, 2017

Tristan und Isolde, Richard Wagner



Títol: Tristan und Isolde

Autor: Richard Wagner

Teatre Liceu

Repartiment
TristanStefan Vinke
MarkeAlbert Dohmen
IsoldeIréne Theorin
KurwenalGreer Grimsley
MelotFrancisco Vas
BrangäneSarah Connolly
Pastor / Jove marinerJorge Rodríguez Norton
TimonerGermán Olvera

Una obra que va canviar la història de la música

Tristan und Isolde és la culminació de l’ideari artístic de Wagner. Una òpera que va revolucionar, amb la seva ambigüitat harmònica, la música tonal. L’obra és, alhora, la traducció musical de la filosofia nihilista d’Arthur Schopenhauer. Àlex Ollé (La Fura dels Baus) concentra l’acció escènica en el llenguatge simbòlic, amb un treball excel·lent de caracterització dels personatges. L’escenografia d’Alfons Flores i les videoprojeccions de Franc Aleu contribueixen a la materialització de l’ideal wagnerià de l’«obra d’art integral» gràcies a unes imatges que sustenten i subratllen el llibret i la música. Iréne Theorin i Stefan Vinke, indiscutibles triomfadors al Liceu com a Brünnhilde i Siegfried, respectivament, a Der Ring des Nibelungen, tornen a Barcelona al costat d’un equip ideal per a aquesta òpera. 

Valoració personal
No es pot anar a veure una òpera si ja saps que l'òpera no t'agrada i no pots anar a veure una òpera de Richard Wagner si ja saps que Richard Wagner no t'agrada. Abans d'anar-hi jo ja sabia que no m'agraden cap de les dues coses. O sigui que vaig anar-hi només perquè em sentia atret per aquesta llegenda celta medieval: Tristany i Isolda. Una història d'amor que deixa petit a Romeu i Julieta.
De tota manera cal dir que sí que m'agrada la música de Wagner, el meu problema és quan canten, però goso dir que la música wagneriana és la més expressiva de totes. És en aquest aspecte que té sentit quan llegim "Una obra que va canviar la història de la música i de l'art".

Un altre element favorable per mi que té aquesta òpera d'ahir al Liceu és que la coreografia és de La Fura dels Baus.









divendres, de desembre 08, 2017

Reina Juana, d'Ernesto Caballero



Títol: Reina Juana

Autor: Ernesto Caballero
Director: Gerardo Vera

Intérpret: Concha Velasco

Teatre Borràs


Presentació


Concha Velasco se convierte en Juana de Castilla, más conocida como "Juana la Loca", uno de los personajes más conmovedores de nuestra historia, para contarnos sus vivencias y por supuesto, rendir cuentas a las personas que estuvieron en su vida antes de morir sola y alejada de lo que más quería: sus hijos.
Juana de Castilla fue convertida en una sombra primero por su marido, Felipe el Hermoso; después por su padre, Fernando el Católico, quien la recluye en Tordesillas; y finalmente por su hijo Carlos V, que la ignora.


Valoració personal

Com a obra de teatre no té gaire o cap interès. No hi he disfrutat gernsd ni mica, però no treu que Concha Velasco faci un gran paper, per la senzilla raó que és un papel molt difícil ja que el drama el sosté únicament Concha Velasco. El text té una única virtud: com la majoria no sabem res de la reina Joana de Castella el que li agradi la història té un motiu interessant per endinsar-s'hi. Admeto que he agafat curiositat per saber-ne més.



dijous, de desembre 07, 2017

Prefiero que seamos amigos, de Laurent Ruquier



Títol: Prefiero que seamos amigos

Text Laurent Ruquier
Versió Tamzin Townsend Chema Rodríguez-Calderón
Direcció: Tamzin Townsend

REPARTIMENT
Lolita Flores
Luis Mottola



Teatre Goya


Sinòpsi
Prefiero que seamos amigos”. Qui no ha sentit en algun moment de la seva vida aquesta terrible frase? Una sentència que condemna qualsevol expectativa cap a la persona estimada, que et destrueix la il·lusió de ser objecte de desig, de passió, de formar una parella, de ser la mitja taronja del teu amor. El 'happy ending' de la teva història s'esvaeix i el teu amant desitjat es converteix en amic...
En aquesta entranyable comèdia francesa veiem dos amics, tan propers i tan còmodes en la companyia de l'altre, que quan un vol canviar les regles de l'amistat, l'altre està totalment encegat i és incapaç de veure-hi més enllà. Aquí està servida la comèdia. Un busca alguna cosa més passional que el sofà, la peli i una pizza en companyia del seu amic xerrant i intercanviant històries de conquestes.
Regnen les frustracions i les paraules estan plenes de sentiments no compresos, i les insinuacions i missatges subtils no són captats.
L'obra també planteja un altre tema universal al món femení: l'abrupte canvi d'estatus quan passes d'una certa edat. La sensació de ser sobtadament invisible per al sexe contrari.
Com diu l'antiga cançó anglesa: "No one loves a Fairy when she's forty" (Ningú vol una fada quan té quaranta anys).
La lluita interna de la dona segura de si mateixa, feta i dreta, amb tota una vida a l'esquena, independent i satisfeta amb si mateixa, que s'enfronta a la terrible inseguretat i la por de no ser mai més desitjada ni joiosa en el terreny de l'amor. Estàs caducada. 'Se t'ha passat l'arròs!’ Cal actuar ja o acceptar el teu destí de 'mai més'.
Aquesta comèdia d'aroma fresc i àgil ens porta a través d’un viatge divertit amb girs inesperats, converses esquitxades d'ironia, frustracions i desig sexual no correspost. Veiem els nostres dos protagonistes ballar un tango, però ni amb la mateixa cançó ni amb el mateix pas.
Les relacions i la recerca de l'amor mai són fàcils i aquí gaudim de l'odissea que és per Claudia i Valentí aprendre a estimar-se.
Amb Lolita i Luis garantim una nit plena de flors, desitjos, rialles i somriures.
Tamzin Townsend
La meva valoració
El text és molt fluix, l'obra no té cap interès. L'espectacle s'aguanta gràcies als dos intérprets, sense desmeréixer a Luis no cal dir que la Lolita és una dona que té moltes taules i pot fer el que vulgui- El seu treball no el pot fer qualsevol dona perquè no es talla un pèl per demostrar que malgrat l'edat manté un sex appeal. Val a dir també que encara que l'obra és fluixa té alguns gags que li donen una espurna de vida. És amb aquestds gags que els actors es llueixen i la Lolita d'una manera remarcable.

dimecres, de desembre 06, 2017

La formació d'una identitat - Una història de Catalunya, de Josep Fontana



Eume Editorial
496 pàgines


És evident que a Catalunya estem vivint temps políticament difícils i dolorosos com va ser el primer d'Octubre, tot just fa 66 dies, especialment dur veient com la policia, més invasora que amiga, anava a cops de porra, causant més de mil ferits de baixa i alta intensitat. A més de mantenir a la presó persones que han contravingut la Constitució Espanyola, però que no va promoure cap acte violent, mentre persones que sí han emprat la violència per manifestar el seu pensament són lliures i, per tant, tenen la porta oberta per repetir.

Aquest conjunt de fets no ho havíem vist mai des que hi ha una Constitució que crèiem que respectava la llibertat d'opinió i manifestació.

Tot plegat m'ha fet interessar sobre la història de Catalunya perquè tenia idea d'alguns aspectes, però amb moltes llacunes, per tant, aquest llibre que acabo de llegir ha estat perfecte per mi i crec que pot ser útil per molts. 

Es parla molt de què Espanya té 300 anys, 400, 500 o mil anys. No importa la xifra, el que sí importa és que podem veure de la mà de Josep Fontana que la relació Castella-Catalunya no ha estat mai una història d'amor perquè uns han tingut i tenen una visió militar, d'imposició, de la política i els altres una visió comercial, pactista.

A la pàgina 232, el Borbó Felip V ja mana i hi llegim: "Havien aconseguit posar fi a l'estat català, però el conjunt de les característiques que en el transcurs de prop de mil anys havien configurat una identitat pròpia que caracterizava el poble, o la nació, dels catalans resistirien en uns primers moments, i s'enriquirien encara amb els nous elements que hi va aportar el desenvolupament d'una societat industrial."

A la pàgina 233 i arran del que es volia fer a Catalunya el 12 de març de 1715 s'ordenava al Consell de Castella fer una consulta sobre el règim que calia imposar al Principat, i es començava demanant les opinions de Francesc Ametller i José Patiño. Ametller va advertir que voler igualar totes les lleis a les de Castella "sería una grande confusión" tant pel que fa a l'exercici de la justícia, com en "los quotidianos contratos, disposiciones testamentarias y otros infinitos negocios que se sugetarían a continuas nulidades y defectos por dichas leyes, en prejuizio del comercio y de la pública quietud, utilidad y sociedad humana deste Principado".

Crec que aquest parell de citacions mostren el rigor en que ha estat fet aquest llibre i que anima a llegir-lo.

dimarts, de desembre 05, 2017

Y no quedará ninguno: Agatha Christie





Títol: Y no quedarà ninguno

Autora: Agatha Christie
Adaptació: Gianluca Ramazzoti i Ricard Reguant

Direcció: Ricard Reguant
Intérprets:
Cata Munar
Toni Sevilla
Jaume Fuster
Joan Carles Bestard
Júlia Creus
Eduard Doncos
Ivana Miño
Arnau Puig
Pol Nubiala
Pep Munné

Teatre Apolo

Descripció:
Deu persones tancades a la Illa del Pirata, víctimes o assassins? Una incògnita per resoldre per part de l'espectador a l'obra “Y NO QUEDARÁ NINGUNO”, una nova versió actualitzada de la novel·la policíaca més famosa de Agatha Christie. A l’obra, l'autora revela la doble moral victoriana, estesa actualment per tot el món, a la qual es mostren a través d'un cert sentit d'humor i d'un macabre escenari criminal els defectes ocults de cada personatge, i on vostès es preguntaran qui serà l'assassí?

Un misteri que hauran de resoldre en aquesta adaptació realitzada pel seu director Ricard Reguant i el dramaturg italià Gianluca Ramazzotti, i que vostès no revelaran mai, tret que vulguin rebre una invitació per a una curta estada a la Illa del Pirata. 

Benvinguts al misteri!!!

Valoració personal
Agatha Christie no és una veritable autora teatral, però sí que dominava la creació del misteri i es pot considerar una pionera en la novel.la negra. Aquesta obra en la que moren tots com a Hamlet les morts esdevenen quelcom mecànic, l'espectador ja ho preveu, fins a cert punt, clar. El misteri està controlat, el que no està tant són les pulsions humanes, però aquí això no toca. És un bon espectacle i, per tant, distreu, com diuen els americans 
This is Entertainment