EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dijous, de desembre 31, 2015

BON ANY NOU


divendres, de desembre 25, 2015

BON NADAL


dijous, de desembre 10, 2015

Rhum


dramatúrgia Martí Torras MaynerisJoan Montanyès Martínez Rhum i cia. / direcció musical Pep Pascual / música original Pep Pascual i Rhum i cia. / escenografia Sarah Bernardy i Martí Torras Mayneris / vestuari Rosa Solé / il·luminació Quico Gutiérrez / soRamon Ciércoles / caracterització Toni Santos

intèrprets Guillem Albà, Joan Arqué, Roger Julià, Jordi Martínez i Pep Pascual
veu de la inconsciència (en off) Joan Montanyès Martínez ‘Mont
Teatre Lliure de Gràcia


“Pallasso i mort, la gran carablanca, fan una estranya i torbadora parella. Un binomi que ens commou fins als ossos. Crear un espectacle de pallassos sobre un mort és un veritable repte. Sobre dos, ja resulta una noblíssima pallassada. (···) Això és el que és, en l’accepció més bonica i generosa, Rhum, el gran, emotiu i divertidíssim homenatge al Monti que ha orquestrat un grup de col·legues. El muntatge (Premi Zirkòlika 2014 al millor espectacle de clowns) fa temporada aquest Nadal en un lloc tan procliu a les meravelles (‘i alguna o altra merdeta’, fan broma en escena els pallassos) com el Teatre Lliure de Gràcia. (···) Quan el Monti es va posar malalt tenia el projecte d’un espectacle sobre Enrico Jacinto Sprocani (1904-1953), a la pista Rhum, un magnífic august que va fer parella amb Pipo i que era amic ni més ni menys que de Jacques Tati. (···) L’espectacle, per a tots els públics, per descomptat, està ple de gamberrades, bufetades, bromes, repeticions, jocs de paraules, entrades clàssiques, moments fellinians (la desfilada amb bombo, acordió i saxo –‘Peppino, saxo, saxo duro!’–), música en directe i fins i tot una boníssima imitació de l’alcalde Xavier Trias a compte de la normativa de l’ús d’animals al circ. (···) Riures, riures. Amb el nas vermell posat. Així viuen i moren els pallassos.”
Jacinto Antón (El País)

diumenge, de desembre 06, 2015

Medea, de Sèneca, Eurípides i altres


Versió i direcció: Andrés Lima


intèrprets Laura Galán dida / Joana Gomila corifeua / Andrés Lima corifeu / Aitana Sánchez-Gijón Medea
Una dona en plena maduresa de la seva força, intel·ligència i bellesa, que ha fet l’inenarrable per l’amor d’un home, s’esqueixa l’ànima per trobar les paraules que donin forma als fets que executarà per venjar-se’n, ara que li nega l’amor. Aitana Sánchez-Gijón envoltada d’un ‘cor de nens’, empesa pel seu pathos a assassinar-los.
Encara no saps què és plorar, espera’t que siguis vell.
“No hi ha un dolor pitjor que el de l’amor” diu Medea, diu Sèneca. Si això és així... què hi podem fer? Que no ho hem sentit mai, això? Medea és atreviment, Medea ens fica la mà sencera a les ferides i ens enfronta als nostres terrors, o més ben dit als nostres dolors, o encara més ben dit: si el dolor és signe de vida, a la nostra vida. Per això em fa por Medea, i tot i així no puc parar de mirar. Medea, tan contrària a la idea de virtut de Sèneca i en canvi tan atractiva per a l’autor.
Andrés Lima

dijous, de desembre 03, 2015

Edipo Rey, Sòfocles


de Sòfocles
Versió i direcció: Alfredo Sanzol


intérprets: Paco Déniz Creonte / Elena González Tiresias, mensajero, Antígona y heraldo / Natalia Hernández sacerdote, coro, corifeo, Ismene y siervo / Juan Antonio Lumbreras Edipo / Eva Trancón coro y Yocasta
La necesidad de saber la verdad, el imposible control absoluto del destino, y la búsqueda de su propio origen, arman la historia de un hombre que al investigar un crimen, descubre que él es el asesino de su padre y el amante de su madre, poniendo en cuestión los límites y las posibilidades del entendimiento humano.
"Que mi destino siga su curso, vaya donde vaya."
Edipo descubrirá que su grandeza tenía pies de miseria. Que su historia es la del hombre que lo era todo, y en realidad era menos que nada. La historia del hombre que por salvar a la ciudad, se hundió a sí mismo. La historia del hombre que al descubrir la verdad decidió no volver a ver la luz».
Alfredo Sanzol

dissabte, de novembre 14, 2015

Ser-ho o no, per acabar amb la qüestió jueva, de Jean Claude Grumberg



Dramatúrgia i direcció: Josep Maria Flotats
Traducció del francès Salvador Oliva
Interpretació musical Dani Espasa
Intérprets: Josep Maria Flotats i Arnau Puig

Teatre Lliure de Gràcia

Em fa molt feliç de poder oferir al públic de casa la possibilitat de descobrir Jean-Claude Grumberg, gran autor de teatre, conegut i reconegut –una trentena d’obres (cinc premis Molière, un premi César), totes estrenades amb èxit a França i arreu– però mai encara representat a l’Estat espanyol. A l’agost del 2013, Jean-Claude Grumberg, en un dinar a Saint Germain, em va oferir el text de Ser-ho o no acabat de sortir d’impremta, no arribat encara a les llibreries. A final de la tarda del mateix dia, li vaig dir entusiasmat que volia muntar l’obra i que això seria a l’octubre del 2014. Per raons que no vénen al cas, no va poder ser. Ara, a l'octubre del 2015, sí que ho és.
Ser-ho o no és una obra construïda a partir d’un pretext que consta d’unes converses entre dos veïns d’una mateixa escala, d’horitzons, coneixements i creences antagònics. I en el curs d’aquestes converses, hi palpita d’una manera subjacent el tema de la identitat, com el verb del títol ja indica: la identitat col·lectiva i sobretot la personal, junt amb la tolerància. Temes recurrents en tota l’obra de Jean-Claude Grumberg, que –ancorada en la immediata actualitat– evoca sempre la memòria històrica per discernir la violència o l’absurd del present. Teatre polític en clau de comèdia. Tal com veiem en la tendència de la dramatúrgia actual: tornar a escriure obres no ja sobre la política, sinó directament sobre els polítics amb noms i cognoms, com tan encertadament remarca Justo Barranco en un article de La Vanguardia del passat 27 de febrer.
En l’obra de Jean-Claude Grumberg, de la mateixa manera que la pintura figurativa actual ha après molt de la pintura abstracta, Ser-ho o no és una obra que ha après molt del teatre de l’absurd i l’ha superat després d’haver-se enriquit de la seva experiència. Jean-Claude Grumberg, per mitjà d’un diàleg incisiu entre els dos personatges i a través d’un humor irresistible i intel·ligentíssim, ens porta a interrogar-nos sobre els temes més importants de la condició humana: el compromís ètic, social i moral amb un mateix, amb propis i estranys, amb la llengua, la cultura, la història. D’on som? Qui som? Què som?
Josep Maria Flotats




dilluns, d’octubre 26, 2015

Molt soroll per no res, de William Shakespear







La gran comèdia romàntica de Shakespeare amb música de Cole Porter en directe.
Un Shakespeare en una versió contemporània inspirada en les pel·lícules americanes dels anys cinquanta. Una gran companyia d’actors i actrius que ens oferiran els secrets, els enganys i les traïcions d’una comèdia sobre la frontera entre l’amistat i l’amor.


Direcció: Àngel Llàcer
Intérprets:  Clara Altarriba, Lloll Bertran, Oriol Burés, Enric Cambray, Jordi Coll, Bernat Cot, Àngel Llàcer, Albert Mora, Òscar Muñoz, Aida Oset, Victòria Pagès, Marc Pociello, Bea Segura, Albert Triola, David Verdaguer
Direcció musical: Manu Guix
Traducció: Salvador Oliva
Dramatúrgia: Marc Rigau i Àngel Llàcer





diumenge, d’octubre 18, 2015

Tirant palets al riu

Tirant palets al riu RIERA DE MERLERS, prop del Cobert de Puigcercós (antic MOLÍ DE LA FARGA), dins del Veïnatge de les Llosses, Ripollès.

dimecres, d’octubre 14, 2015

Marits i mullers, de Woody Allen



La Villarroel

Direcció/Adaptació: Àlex Rigola
Intérprets:  
Andreu Benito (Andreu)
Joan Carreras (Joan)
Mònica Glaenzel (Mònica)
Sandra Monclús (Sandra)
Lluís Villanueva (Lluís / El Villanueva)
Mar Ulldemolins (Mar / La Molins)


Sinopsi
L'Andreu, escriptor i professor de literatura, i la seva dona Mònica, que treballa en una revista d'art, no poden creure's que els seus millors amics, la Sandra i el Joan, aparentment una parella perfecta, hagin decidit separar-se. A partir d'aquesta notícia, la parella comença a plantejar-se si el seu matrimoni es basa en una relació realment sòlida.

Marits i Mullers és una adaptació del guió escrit per Woody Allen, de la pel·lícula homònima que es va estrenar l'any 1992. Protagonitzada per ell mateix i per qui va ser la seva parella, l'actriuMia Farrow, aquest film es va endur el premi BAFTA al Millor Guió Original i va ser un èxit tant de crítica com de públic.

Àlex Rigola, per la seva part, ja va portar aquest espectacle al Teatro de la Abadía de Madrid, el 2013, i ara ha preparat la versió en català d'aquesta comèdia sobre les relacions de parella que signa el genial director nord-americà.

dilluns, de setembre 28, 2015

Crec en un sol déu / Dona no reeducable



de Stefano Massi
Direcció Lluís Pasqual

Crec en un sol déu 

Intérpret: Rosa Maria Sardà 




Dona no reeducable 
Intérpret: Miriam Iscla 



Teatre Lliure de Gràcia
i



diumenge, de setembre 27, 2015

Porta Hermes de part de Zeus el missatge d'independència de Catalunya?




Porta Hermes de part de Zeus el missatge d'independència de Catalunya?

Hermes està arribant a la Plaça de Catalunya, en aquest moment salta per sobre de la cúpula, a l'alçada d'on acaba el pal i comença la bandera.

divendres, de setembre 25, 2015

Bluff, de Joan Vigo



Direcció: Israell Solà
Intérprets: Xavi Francès, Aitor Galisteo Rocher, Júlia Truyol, Alba Florejachs, Esther López, Marc Rius, Ricard Farré
Companyia La Calòrica


SinòpsiSOPSI

Es diu Carles Nin Garcia, però la seva tendència a caure de cul a terra li va valer, des de ben petit, el sobrenom de Ninot. Quan avui arribi a casa i intenti explicar a l'Olga què li ha passat, ella li dirà que ja no l'estima.
La Rut s'acaba de quedar sense feina i ha decidit aprofitar l'oportunitat per trobar el seu lloc al món. Ha conegut l'Albert, un músic a qui li agrada parlar de coses alegres i que encara pensa que la sort és dels valents.
La Poni i la Conxa han passat una llarga temporada al cantó més fosc de la vida, però aquesta tarda han decidit que encara estan a temps d'intentar-ho.
I així van passant els dies, sense que s’esdevinguin catàstrofes ni es compleixin les il·lusions.
Mentrestant, Dave Hakenberg, un apicultor de Florida, ha entrat plorant en una comissaria per denunciar que els tres milions d'abelles de la seva granja han desaparegut sense deixar rastre.

Presentació del directorSENTACIÓ DEL DIRECTOR

“En vull més. Ho vull tot.”
Escollir t’obliga a triar. Triar és perdre una mica. L’home contemporani viu la tria com una petita pèrdua. Quan ens trobem davant d’un gran mostrador de gelats i hem d’escollir un sabor entre un munt de possibilitats, tan bon punt en tries un no pots evitar tenir la sensació d’haver perdut l’oportunitat de viure l’experiència més estimulant de la teva vida amb qualsevol dels altres sabors.
La societat viu abocada al Fear of Missing Out, i les xarxes socials no fan més que accentuar aquesta insatisfacció. Mostrar tan sols les coses bones i fer-ne una exhibició constant crea por de perdre’s alguna cosa: per què jo no haig de poder viure totes les experiències que oferta el gran catàleg del món? Vull no perdre’m la millor festa de Sant Joan. Vull viure el moment més romàntic que hagi filmat mai Hollywood. Vull viatjar a l’Índia per trobar-me a mi mateix. Vull viure a Nova York. Vull ser escriptor. Vull ser model. Vull ser lliure. Vull formar una família. I vull que em trobeu seriós, fresc, decadent, divertit, intel·ligent, espontani i misteriós. Vull viure un món de xocolata belga amb nous de macadàmia i també un món de sorbet de mandarina. Però a l’hora de la veritat, no pots ser un periodista que guanyi un Pullitzer i alhora el nou Kurt Cobain. I des d’aquesta realitat borrosa neix el cinquè espectacle de La Calòrica.
BLUF és un compendi d'històries entrecreuades sobre personatges que decideixen canviar de vida i sortir a buscar la felicitat. Persones que desitgen viure la vida d'un heroi de pel·lícula però que comencen a fer-se grans i s'adonen que la vida que ells havien somiat no és la que tenen.
El muntatge beu de referents diversos però sobretot és el món de la novel·la gràfica nord-americana contemporània, un gènere que des de la dècada dels setanta ha suposat una constant revolució en la forma d'explicar les històries, el que ens serveix per dibuixar l’univers de BLUF. Exemples com les novel·les gràfiques Black Hole de Charles Burns, Ice Haven de Daniel Clowes o Jimmy Corrigan de Chris Ware serveixen de referent per crear la complexitat narrativa i estilística del muntatge. Diferents estils per a diferents històries. Des del realisme intimista i màgic fins a la comèdia més negra i gamberra.
Un espectable concís, pop, gamberro, realista i explosiu com una onomatopeia. Un Bluf! Un Boing! Un Ouchh! Un Bam! Shhhhhht! Aaargh! Toc toc! Crash! Un muntatge on podem conèixer un munt de personatges –tots ells representats per cinc actors– en la frontera entre la realitat i l’extravagància. En Ninot, l’Albert, la Ruth, l’Olga, una abella que dirigeix una multinacional i unes moteres que atraquen bancs conviuen dins el cosmos de BLUF. Un munt de vinyetes plenes de l’humor de la violència, la insatisfacció, la ràbia i la humiliació contemporànies. Israel Solà 

dijous, d’agost 27, 2015

El perquè de tot plegat, de Quim Monzó

Quaderns Crema
Barcelona
1994
169 pàgines

Aquest llibre porta anys a casa, potser vint, l'he tingut vàries vegades a les mans, però no m'hi decidia. Tot i que era un error, me n'alegro perquè vull pensar que ara l'he gaudit més. Es tracta d'un llibre de contes i no té res a envejar dels millors contistes. En tots els contes Quim Monzó demostra un profund coneixement de la psicologia, que és com dir de les febleses humanes. Als primers contes la temàtica de fons és el sexe i, per raons òbvies, m'ha impressionat Vida matrimonial d'una parella que ja als vuit anys de casats han perdut el costum del sexe. Són al llit i arran d'un factor extern els ve les ganes de sexe, però per separat, no s'ho diuen, han perdut la confiança, per tant, la conseqüència és dramàtica, es masturben. Ell "sent una tristesa immensa, pensa que la vida és grotesca i injusta, i esclatar a plorar". El conte La immolació és del tot surrealista i té un final divertit, però d'una absoluta elegància. És una parella que discuteix sobre si és oportú pujar a la torre de Pisa tenint en compte que cada any s'inclina i que d'un moment a l'altre pot caure. Al final un tenia raó, pugen i la torre cau. Ningú li pot retreure a Quim Monzó d'aquest presagi perquè ho fa d'una manera tan fina que ens fa pensar que cau, però potser no, jutgem: "La dona somriu, l'agafa per la cintura, van cap a la torre, comencen a pujar-hi i no té temps ni d'adonar-se d'aquesta prova d'amor.". Quin Monzó prova el seu mestratge de contista quan fa un recreació d'alguns clàssics, com La micologia, El gripau i La bella dorment, La monarquia i La fauna. Per a gaudi de qui em llegeixi li regalo el darrer paràgraf de La bella dorment. "Les galtes de la noia han perdut la blancor de la mort i ja són rosades, sensuals, per mossegar-les. Es posa dret i li allarga les mans, totes dues, perquè s'hi agafi i pugui posar-se dreta. I aleshores, mentre (sense deixar de mirar-lo als ulls, enamorada) la noia (feble d'haver passat tant de temps estirada) es posa dreta gràcies a la força dels braços masculins, el cavaller s'adona que (cosa de vint o trenta metres més enllà, abans que la clariana acabi per donar pas al bosc) hi ha una altra noia adormida, tan bella com la que acaba de despertar, igualment estirada en una llitera feta amb branques de roure i envoltada de flors de tots colors”.

dijous, d’agost 20, 2015

Un metge rural, Franz Kafka

Traducció de Josep Murgades

Quaderns Crema
Barcelona 1995
120 pàgines

Un altre llibre de viatge, però no s'entengui que frivolitzo sobre la qualitat que potser per alguns la qualificació "de viatge" és una desqualificació. La cosa està en què un llegeix quan li plau sigui al tren, al sofà de casa, a l'avió o a la cadira de la cuina. Val a dir que si s'està sol la lectura a la cuina és molt recomanable perquè aquesta incomoditat respecte al sofà obliga a està com més desvetllat i a no caure, doncs, en un cert ensopiment.

El motiu doncs que sigui un bon llibre de viatge és perquè al tenir lletra grossa ajuda si un està en algun lloc a on la llum està per sota del desitjable i, a més a més, cal dir que Un metge rural és un dels catorze contes que hi ha al llibre. Es tracta d'un conte surrealista i, alhora, molt dur, molt colpidor.

Vull destacar també Onze fills en el que el pare fa de narrador i explica les qualitats i defectes de cada un dels fills; tot un prodigi de psicologia al saber traçar onze persones que no coincideixen en res.

Tot i amb això em considero un fanàtic del darrer conte, que no ens l'hem de prendre com un conte, sinó com la veritable lliçó magistral que una vegada va fer un mico: Un report per a una acadèmia. Segur que hauria plagut a Rousseau. Per les característiques d'aquesta obra he tingut ocasió de veure al teatre aquesta obra en format de monòleg. La primera vegada, ja fa molts anys, va ser en un marc ideal, perfecte: l'Amfiteatre Anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, no recordo el nom de l'actor, però sí que es movia davant el públic quasi com un simi. Aquest "quasi" és rellevant perquè no era exagerat, no era teatral, el suficient. La segona vegada ja més recent, però fa uns anys, al Teatre Lliure.

Un llibre més de Kafka que fa de bo llegir i en el que evidencia no solament un gran escriptor, sinó una gran penetració psicològica i una perspicàcia per anar al moll de l'os de les coses.

Aquí hi ha un exemple tret de Un report per a una acadèmia

(Tinguem en compte que el discurs el fa un mico caçat a la selva i portat a Europa)

Tinc por que no se  m'entengui exactament què vull dir quan parlo d'escapatòria. Utilitzo el mot en el sentit més usual i ampli. És amb tota deliberació que no dic llibertat. No és aquest el gran sentiment de llibertat a totes bandes el que jo vull donar a entendre. Com a simi potser el vaig conèixer, i he conegut també homes que se'n delien. Pel que fa a mi, però, de llibertat, no n'exigia ni llavors ni ara. Encara més: amb llibertat s'enganya massa sovint entre éssers humans. I de la mateixa manera que la llibertat figura entre els sentiments més sublims, igualment hi figura l'engany corresponent.

dimarts, d’agost 18, 2015

Diaris de viatge, de Franz Kafka

Traducción de Francesca Martínez

Edicions 62, Barcelona
92 pàgines

Aquest llibre ja el vaig llegir l'any 1995, però com té la gràcia de ser petitó en tots sentits i d'un gran escriptor, és ideal per un viatge. A més com al llegir-lo en ple viatge un se n'adona més del que és ser un gran observdor amb una memòria prodigiosa per a poder plasmar al full en blanc aquelles coses que han impressionat. Un s'adona més de la vàlua de Kafka perquè la majoria de nosaltres, penso, no tenim aquesta capacitat de posar negra sobre blanc allò que anem veient mentre caminem.

Per exemple a París escriu:

La Venus de Milo: donar-hi la volta al més lentament possible no impedeix que el seu aspecte sofreixi uns canvis ràpids i sorprenents. He fet algunes observacions -malauradament una d'elles ha estat forçada (la que es referia a la cintura i a la túnica)-, però n'hi ha un parell que són correctes. Per recerdar-me'n bé em faria falta una reproducció plàstica -sobretot pel que fa al genoll esquerre doblegat-, que condiciona la visió que hom en pot tenir des de tots i cada un dels angles, si bé algunes vegades aquest condicionament es veu força afeblit. L'observació forçada: hom espera que el cos es rejoveneixi tan bon punt deixem la línia on s'acaba la túnica, però de fet encara és més eixemplat. El vestit que cau i que el genoll atura.

Amb apuesta citació de tipus artístic, ara hi poso una de psicologia social, que crec que encara és válida però disfressada amb altres mots.


El servent és reposat i sol.lícit -cara angulosa i curosament afaitada. Aire trist, potser l'aire que té tota la gent del poble que es mou entre senyors. La tristesa dels animals domèstics.

dijous, d’agost 06, 2015

Daodejing. El llibre del "dao" i del "de", de Laozi

Traducció del xinès, introducció i comentaris de Seán Golden i Marisa Presas
Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 2006 
185 pàgines

Avui he enllestit la lectura d’aquest llibre tot tenint en compte que em vaig proposar llegir només tres o quatre capítols cada dia perquè malgrat que la majoria són curts, també són difícils d’interpretar malgrat que a la pàgina del costat hi ha el comentari del capítol en qüestió. Com es pot veure més amunt els comentaris estan fets pels mateixos traductors.

El motiu de la lectura és, en primer lloc, que des que em vaig jubilar he desenvolupat una curiositat o interès per la cultura xinesa. Aprofito per precisar que m’he referit a la jubilació del món laboral perquè si per jubilació hom entén no fer res, mai no havia estat tan actiu; la diferència està que abans guanyava diners amb el meu treball tot sabent que no em faria ric i ara el que faig em costa diners, molt pocs, però em faig ric, d’una altra manera, evidentment. Una riquesa que és el resultat del que en dic una vita nova. Per altra banda, els comentaristes expliquen en la Introducció una mena de tradició xinesa que és força coneguda i que és interessant citar-la:Podríem dir que en molts aspectes confucianisme i daoisme són complementaris. Tant és així que tradicionalment es deia que una persona havia de ser confuciana en la seva maduresa, però daoista en la seva vellesa.” Si ens atenem que qui escriu aquest blog ja està a la setena dècada té
motius sobrats per a saber que diu el dao.

A fi i efecte donar una idea del llibre faig la citació del capítol 16 que m’ha semblat il.lustrativa:

Arribar al buit suprem. Conservar la quietud suprema. Totes les coses entren juntes i jo observo com s’en tornen. De la turba de coses cadascuna torna a l’arrel. Tornar a l’arrel s’anomena quietud; la quietud és tornar al destí. Tornar al destí s’anomena ser constant. El coneixement d’allò que és constant s’anomena il.luminació.

No conéixer el constant vol dir anar cegament al desastre. Si es coneix el constant s’accepta tot. El qui ho accepta tot és desinteressat. El qui és desinteressat és sobirà. El qui és sobirà és en harmonia amb el cel. El qui és en harmonia amb el cel és en harmonia amb el dao. El qui és en harmonia amb el dao és etern, i la mort no li representa cap perill.


dimecres, d’agost 05, 2015

La transformació, de Franz Kafka

Traducció i pròleg Jordi Llovet

Edicions Proa, Barcelona 1978
139 pàgines


El 1982 vaig llegir La transformació, però tenint en compte que fa un any i mig vaig acabar la carrera d’Humanitats, que m’ha donat una nova perspectiva a moltes coses, ha estat oportú repetir algunes de les lectures que ja havia fet. 

Certament una d’aquestes lectures havia de ser l’obra de Kafka perquè és ara que m’he adonat de  la seva importància, més ben dit, d’on ve la seva importància.
Com tots els grans escriptors era una persona molt llegida, per tant, coneixia la tradició i sabia que l’única manera de ser artista consistia en trencar la tradició, que vol dir exhibir un nou estil.

Com va dir Dubuffet en la pintura el color és el material i el pinzell l’eina, d’aquí que Javier Aparicio, el professor que he tingut en literatura contemporània, diu que en literatura el color és el llenguatge i el pinzell és l’estil. Per a què sigui art doncs ha d’haver una lluita entre el material i l’eina. En el cas que ens ocupa Kafka té un llenguatge planer, però clarament surrealista com és el cas en La transformació això s’ha explicat en que l’autor, d’una manera rebuscada però visible, fa una mena d’al.legoria d’ell mateix a base de minimitzar la seva personalitat. Veiem

KAFKA SAMSA
KAFKa SAMSa
KAFka    SAMsa
Kafka Samsa
K S

Si una de les característiques de moltes novel.les, el Quixot, inclós és la paròdia, Kafka no tenia cap problema en parodiar-se i la seva ironia estava també fora de la ficció.

Javier Aparicio fa una citació que és un bon reflex de la complexitat de Kafka. “Una noche, cuando me encontraba con mi padre justo delante del portal cerrado, llegó Kafka con mis dos hermanas, a las que acompañaba hasta casa. Mi padre había leído unos días antes La transformación y por más que Kafka se envolviera en una reservada sonrisa cuando se habla de sus trabajos, dejó que mi padre dijera algunas palabras sobre aquella transformación de un ser humano en escarabajo. Entonces Kafka retrocedió un paso y, con una seriedad espantosa, sacudiendo la cabeza como si se hubiera tratado de un suceso real, dijo “Pero eso tiene quenhaber sido horrible”. Certament la seva obra és ficció, però aquestes paraules ens diuen fins a quin punt Kafka és Samsa, fins a quin punt La transformació té quelcom d’autobiogràfic malgrat cap fet es correspongui. 

Ens pot semblar que la vida és com una cadena de fets, allò que solem dir el curriculum vitae, però les nostres sensacions, les nostres pors, els nostres amors i els nostres odis, els nostres somnis, un conjunt d’elements que formen part del nostre jo i que o no veiem o que quan percebem hi passem de puntetes.

Dora Diamant, una de les amigues de Kafka, va dir que “Su realismo no reproduce la vida de todos los días, su lógica es absoluta, comprimida, y en ella sólo se puede vivir durante unos breves instantes”.


Com he apuntat aquesta novel.la és de molt fàcil lectura i el que s’explica resuta realista perque encara que es tracti d’una impossible transformació l’eficaç llenguatge de Kafka aconsegueix fer-nos veure que efectivament Samsa s’ha transforma en un horrorós escarabat.

dilluns, d’agost 03, 2015

Juicio y muerte de un ciudadano




Teatre Romea


AUTORS: Mario Gas y Alberto Iglesias
DIRECCIÓ: Mario Gas
REPARTIMENT:
Josep Maria Pou
Borja Espinosa
Carles Canut
Guillem Motos
Amparo Pamplona
Ramon Pujol
Pep Molina
ESCENOGRAFIA: Paco Azorín
VESTUARI: Antonio Belart
COPRODUCCIÓ: Teatre Romea, Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida y Grec 2015 Festival de Barcelona
COLABORACIÓ: Teatre-Auditori. Sant Cugat

Sinopsi
A més de ser un dels pensadors més coneguts de l'antiga Atenes i mestre de Plató, Sòcrates està considerat el pare del pensament occidental. Ell, un savi que no va voler escriure els seus pensaments perquè trobava que tothom havia de desenvolupar els seus propis, va ser l'autor d'aquella irònica expressió amb què la Humanitat reconeix avui la seva ignorància: Només sé que no sé res. Sòcrates serà jutjat i condemnat pels seus conciutadans després d'haver denunciat la corrupció a Atenes i d'haver advertit contra el paper supersticiós i manipulador de la religió oficial. Acusat de menystenir els déus i corrompre la joventut, es va negar a fugir, com li proposaven els seus deixebles, quan va ser condemnat a ingerir una copa de cicuta. I la seva mort es va convertir en una de les més famoses de la història.

La figura de Sócrates és de les de més relleu de la història universal i com un llibre-manifest em permeto assenylar l'obra de Karl Jaspers (clicar) que és prou interessant i que mereix una mirada encara que sigui en diagonal. Malgrat l'esforç dels autors del text, de Mario Gas i de Josep Maria Pou i la resta dels actors penso que com espectacle teatral l'obra no és reïxida, té un punt d'ensopiment o de manca de força dramàtica, possiblement el motiu rau en el fet que el text es basa en una història prou coneguda en la que els trets bàsics, que figuren més amunt, és a dir, a la Sinòpsi del programa, són prou coneguts i les grans paraules de Sócrates plauen, convencen, però no sorprenen.


Des del punt de vista purament teatral el moment més gloriós de l'espectacle és el monòleg de l'actriu 
  

Amparo Pamplona quan interpreta a Xanthippe o Xantipa (en 

castellà Jantipa) la dona de Sócrates, que té una especial força perquè el monòleg té lloc abaix a la platea, entre el públic i allunyat dels homes que ocupen l'escenari, possiblement perquè a Atenes les dones eren no-res, no solament mancades de ciutadania com diuen a l'obra, sinó mancades d'humanitat.

De toda manera l'obra resulta interessant perquè serveix per a posar al día les paraules de Sócrates i ens adonarem que políticament no han perdut actualitat.

divendres, de juliol 31, 2015

JUL 31 El segundo libro del TAO. Una selección del Chuang-tzu y del Chung Yung

de Stephen Mitchell
Alianza Editorial, Madrid 2013
228 pàgines


Es tracta una obra força original i una manera de fer les primeros lectures del dao (o tao). Stephen Mitchell és un honest i diu que no sap xinès, pero que ha aplegat diversos traduccions dels esmentats autors a fi i efecte oferir al lector aquelles versions que per ell son mes clares pel lector que s'endinsa per primera pegada.

A més a més no hi és tot, insistim doncs, és un tria. Encara més, els textos oferts estan tots comentats pel propi Mitchell que són prou esclaridors tot i que pels que estem educats en una religió d'un sol déu es fa difícil perquè no cal aprofundir gaire per a donar-se que les religions monoteístes són extremadament dogmàtiques perquè no tienen prou de dir-nos que només hi ha un déu, sinó que els seus funcionaris pretenen saber com és aquest déu, què vol de nosaltres quan som vius i què farà de nosaltres quan siguem morts.

El daoisme té el defecte pels malacostumats que resulta misteriós perquè no resulta clar què és el dao, aquest misteri es fa prou explícit en el cant 29 de Chuang-tzu

Sin el concepto del otro,
no hay un yo separado.
Sin el sentido del yo,
nada puede verse como otro.
Hay un poder que determina las cosas,
pero ignoro que sea.
Carece de formato o de sustancia ,
actúa sin hacer, 
mantiene al universo en orden
y parece apañárselas
de maravilla sin mí.

Si una cosa és clara que no té res a veure amb els discursos o dogmes de les religions perquè qui -o què?- manté l’univers en ordre parla sense dir res, en silenci i només el pot escoltar aquell qui no sap.

Qui amb aquest cant no quedi satisfet, potser faria bé de llegir el cant 1 del mateix autor

Lo que se nos otorga al nacer
se llama naturaleza humana.
La realización de la naturalez humana
se llama el Tao.
El cultivo del Tao
es la forma más profunda de aprendizaje.

El Tao es el modo como son las cosas,
del que o puedes alejarte 
ni siquiera por un momento.
Si pudieras alejarte de él,
no sería el Tao.
Así pues, la Maestra
mira dentro de su propio corazón
y respeta lo que no se ve ni se oye.
Nada estan manifiesto como lo oculto,
nada es tan obvio como lo invisible.
Así pues, la Maestra presta atención a cuanto sucede 
dentro de su yo más recóndito.

El cant 12 acaba amb aquest parell de versos

El Tao no reclama nada para sí mismo,
así, contiene todas las cosas.

Mentre que el cant 24 comença amb aquesrs quatre versos

Para hallar el Tao,
no necesitas buscar en ningún sitio.
Si no está dentro de tí,
no es el Tao.

Desitjo que qui hagi llegit fins aquí s’animi no ja a llegir aquest llibre, però sí a interessar-se pel dao (o Tao).

Val a dir que la tradició xinesa assenyala, no pas d’una manera dogmàtica, sinó com una forma d’entendre el millor per a la vida, que durant la maduresa una persona havia de ser confuciona per tal de ser útil a la societat i obtenir els beneficis econòmics o socials pel seu nivell d’utilitat, és a dir,  ser pràctic i pragmàtic; però calia ser daoista durant la vellesa, com a manera de no témer la mort.