EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dissabte, de desembre 30, 2006

Un any que acaba molt malament

Saddam Executat
Tots els dies, totes les setmanes i tots els anys porten males notícies i bones notícies. Tots sabem que les notícies dolentes fan més soroll, per la qual cosa la seva ona arriba a tots els mitjans. Dir quina és la pitjor notícia de l'any és difícil, com també la més bona, però aquest 2006 acaba amb dues notícies de força dolentes.

Una és l'atemptat d'ETA, però la que em fa escriure és l'altra perquè és el resultat del dictat d'una persona que ostenta un càrrrec democràtic, per tant, no hi ha comparació possible.

Aquesta persona, els president dels E.U.A. va enganyar a la humanitat amb allò de les armes de destrucció massiva, després va fer una guerra amb un nombre de morts elevadíssim. La ratio, com es diu ara, de morts entre Saddam Hussein/George W. Bush no m'interessa -i no és cinisme- perquè un home és un home i duu un compte corrent de morts és inmoral.

Tots sabem que Irak és un protectorat d'Irak i, per tant, la justícia d'aquest país està subjecte als desitjos de qui va dir he wanted to kill my dad (ell va voler matar a mon pare), per tant, Bush fill s'ha reconciliat amb son pare, els americans que encara el creuen i, per descomptat, els iraquians que havien patit la dictadura de Saddam Hussein.

No obstant això Saddam Hussein no és el darrer mort a Irak perpetrat pels E.U.A. Aui mateix, mentre uns celebren la seva execució, uns altres han fet protestes que han ocasionat ja dotze morts.

Què diu Europa d'això? L'Unió Europea s'amplia, però els qui creiem que Europa hauria de ser la lluerna de la civilització, crec que tenim motius per creus que el 2006 acaba molt malament.

divendres, de desembre 22, 2006

La meva resposta a TIME


TIME magazine PERSON OF THE YEAR
Per a veure el video, cal fer clic abaix a la dreta, a sobre de TUBE. Si feu clic al mig, no serveix de res

TIME, la persona de l'any 2006


TIME Person of the Year 2006
Com potser sabeu, la revista nordamericana TIME ha declarat que els usuaris d'internet, més ben dit de Web 2.0 (blogaires i usuaris de YouTube), som la persona de l'any.

I demana una resposta. La meva resposta està en el post següent

dijous, de desembre 21, 2006

Aniversari





NO. No es tracta de l'aniversari a la blogosfera, sinó de casament. Aquest aniversari sempre és, no això de sempre no és veritat. El primer va ser a casa, en un pis més petit i els postres van ser una macedònia. O sigui enlloc de sempre, direm darrerament. Darrerament ho celebrem en un bon restaurant de Barcelona.

Aquesta vegada, ahir per la nit, vam anar a un dels pocs que té una estrella Michelin, Caelis. I tot i que un pot creure que aquesta opció sona a papanatisme, el fet és que el que trobem en aquesta mena de restaurants no es troba arreu perquè un ja no va al restaurant a atipar-se, sinó a descobrir coses noves.

Sobreel fet d'atipar-se em permeto assenyalar que el doctor Valentí Fuster recomana que en el restaurant es mengi la meitat. Si mirem les fotos dels plats, ja es veu que no cal fer la meitat perquè el que posen són petites tapes.

Ho heu encertat, el primer plat no és de pisa, sinó un bloc de gel que deixe un petit espai per posar la menja.

La particularitat del segon plat és que la salsa que es posa a sobre, després de donar gust a i arreplegar gust de la peça que es veu, passar pels forats que es veuen i va a parar en el plat de sopa que hi ha a sota.

Tota la carn menjada és la que es veu al tercer plat, per tant, el doctor Fuster no em renyaria.

dilluns, de desembre 18, 2006

Ballet Carles Ibáñez i altres coses


Aquest diumenge he anat al Barcelona Teatre Municipal a veure un programa de ballet de l'Escola de Ballet - Companyia de Dansa Carles Ibáñez i Margarita Abad per a celebrar els seus 25 anys de dansa.

En aquest mateix blog -a l'entrada del dia 1 Març 2006- ja vaig donar notícia del Ballet Carles Ibáñez pel fet d'haver re-inaugurat al ballet clàssic català.

No em puc estar de dir que mentre molts es tiren els plats a sobre a veure qui estima més Catalunya, sigui en la llengua, la cultura i, sobretot, la política, Carles Ibáñez fa un treball callat i en mig del silenci nacional, ell intenta que el ballet clàssic català torni a ser com el va deixar Teresa Boronat el 1937.

El programa d'ahir hi havia de tenir, com era lògic, una mica de tots els nivells perquè aquesta escola de ballet és de barri, així tant és membre de la Coordinadora d'Entitats del Poble Sec com de la Royal Academy of Dance. La qual cosa es concreta en l'actuació d'alumnes i d'aquells que ja són professionals.

L'art de la dansa és un art dur perquè exigeix no solament tenir una sensibilitat especial per a la dansa, com passa a totes les arts, sinó també, calen unes facultats físiques i una gran disciplina perquè és, sobretot, un treball d'equip, una gran tècnica individual i col.lectiva. Això que resulta evident, val la pena dir-ho arran d'uns fets recents a Barcelona.

Tots hem sentit parlar aquests dies del moviment anomenat okupa, que el que fa és prendre el que no és seu i convertir-ho en un dret inalienable perquè com diuen ser artistes estan per sobre del bé i del mal.

Qui tingui curiositat, pot veure el seu estil a La Makabra, però alhora recomano el magnífic article de Pilar Rahola aparegut a El País del dia 16, Full Monty okupa. D'aquest article no cal que hi afegeixi res perquè és perfecte i des d'aqúí la felicito.

Em permeto doncs posar a l'equip de Carles Ibáñez d'exemple de com fan les coses els artistes de veritat. Primer té un local, de lloguer o propietat, per fer classes i assajar i, després, en casos excepcionals com el d'ahir diumenge l'Ajuntament li lloga el Barcelona Teatre Municipal que és pagat amb l'entrada que hem hagut de satisfer els pares d'alumnes, artistes i amics per tal de fer una exhibició de la tasca feta amb la dignitat que li correspon.

I no cal dir que l'esmentat equip fa una gran tasca si tenim em compte la qualitat i quantitat dels dansaires que ahir en va disposar.

diumenge, de desembre 17, 2006

"L'escola de Frankfurt", de Margarita Boladeras


Acabo de llegir L'escola de Frankfurt, de Margarita Boladeras, editat per la Universitat Oberta de Catalunya, Col.lecció VULL SABER, Barcelona 2006, 92 pàgines.

És la segona vegada en el bloc que comento un llibret d'aquesta col.lecció, que d'alguna manera recorda aquella col.lecció francesa Que sais-je? La finalitat és la mateix: divulgació.

Així com d'Erich Fromm quasi es pot dir que ho tinc tot llegit perquè quan vaig enllestir tot el que s'havia editat en català aleshores vaig emprendre d'allò que només trobava en anglès, el fet és que dels altres membres de l'Escola de Frankfurt només havia llegit el Herbert Marcuse quan estava de moda, s'ha de dir així, i fins i tot un llibret que va fer J.M. Castellet (Lectura de Marcuse) que va treure la col.lecció L'Escorpí, dintre d'Edicions 62.

Aquest llibre de Boladeras tracta de Max Horkheimer, Theodor W. Adorno, Herbert Marcuse i Jürgen Habermas.

És un llibre de lectura difícil i els esmentats autors no són precisament d'allò que se'n pugui dir assequibles.

Així em permeto fer unes cites per a animar la seva lectura.

Horkheimer escriu La utopia comporta el conveciment que la societat solament pot aconseguir l'objectiu que el dret natural burgès li ha prescrit (que consisteix a satisfer els interessos de tots), si, renunciant al cec mecanisme de la competència entre múltiples voluntats individuals com a base econòmica, planifica el procés de vida d'aquests individus tenint en compte l'interès de tots.

Adorno no solament era filòsof, sinó que era un gran músic i com a tal va escriure: Les diferents estructures harmòniques, contrapuntístiques, atonals, ofereixen possibilitats expressives diverses i creen efectes, atmosferes, emocions i vivències molt contrastades i heterogènies.

Marcuse va escriure que Alguns sectors minoritaris i marginals, seran el motor dels canvis socials dels propers temps, sobretot els grups feministes, tindran un gran paper, com s'està veient als Estat Units.

D'Habermas: La dinàmica econòmica, la burocràtica i la política estan envaint els diversos àmbits del món de la vida (la reproducció cultura, la socialització) i desplacen símbols i valors de força integradora i personalitzadora, sota la pressió del poder dels diners i tota la simbologia associada. Això significa que la complexitat i la riquesa de l'ésser humà estan sent reduïdes a la perspectiva economicista i que el dèficit de sentit i de realització humana que això provoca comportarà greus patologies als inidividus i a la societat.

dissabte, de desembre 16, 2006

Icod de los Vinos, Masca i Garachico



El més conegut d'aquest tres pobles és sens dubte Icod de los Vinos, no és que sigui el més bonic, peró té com a patrimoni natural el Drago Milenario, el drago és un arbust, que se'l veu per diferents llocs, tanmateix, el Drago Milanario és el recurs turístic estrella d'Icod de los Vinos perquè com el nom indica té més de 1400 anys, encara que no se sap amb exactitud. De tota manera el que és vergonyós per part de l'Ajuntament d'Icod de los Vinos és que han posat tanques al seu voltan i com no poden posar una paret d'uns quants metres han posat al voltant de la tanca unes banderes a fi i efecte dificultar la fotografia i verure's obligat a pagar entrada per veure'l amb bones condicions. Quan vaig ser-hi, fa ara 32 anys no era així. Val a dir, que la foto està feta des d'una muntanya i està agafat de lluny. Si visiteu l'àlbum vinculat amb aquest post veureu millor el que dic.

Un poble bonic de visitar és Masca que està voltat de natura, entre muntanyes. I mereix una visita amb calma gràcies a la seva situació geogràfica.

Garachico és un petit poble que és, alhora, una petita meravella. Viure a Garachico és senzillament una privilegi.

A l'album adjunt veureu que cito Teno. Teno és no solament el nom d'un poble que no vaig visitar, sinó el nom del que en podríem dir de la comarca que comprèn els pobles esmentats.

A la Punta de Teno hi ha un far, que volia visitar, per la meva mania de xemeneies i fars, però que degut a les males condicions de la carretera, esvallissaments de pedres, el taxista no va voler anar i em vaig haver de conformar amb fotos fetes des d'un punt més proper, però també impressionant.

Heus ací les fotos.

divendres, de desembre 15, 2006

LA OROTAVA


La Orotava és un poble petit, prop de Puerto de la Cruz, cap a l'interior, que es distingeix per la seva elegància, les cases, els carrers perfectes.

La foto que hi ha a la vista és l'Ajuntament, la resta aquí.

dijous, de desembre 14, 2006

Puerto de la Cruz florida



Com ja he dit, les flors i la vegetació salva a Puerto de la Cruz i la que podria ser una ciutat desagradable esdevé una meravella.

Moltes fotos estan fetes en el Jardín Botánico, però altres per la ciutat a on la flor de pasqua és la reina, també coneguda per poinsetia.

Una altra flor que també és força present, però no tant com la poinsetia, és la strelitzia.

Aquí en trobareu més, com nenúfars, orquídees, cafè i plàtan, entre altres.

dimecres, de desembre 13, 2006

Puerto de la Cruz, de dia


IMMACULADA CONCEPCIÓ



Crec que no hi ha molt a dir sobre Puerto de la Cruz que no se sàpiga. És una ciutat totalment dedicada al turisme a on un se sent tractat com a turista, un urbanisme horrible, però que, si fem comparacions, queda compensat per la bellesa natural, el verd i les flors.

Aquí hi ha una mostra

dimarts, de desembre 12, 2006

Els últims mots de Salvador Allende

El último discurso de Salvador Allende
Estic segur que el veí de dalt em perdonarà que li hagi copiat gairebé la totalitat de l'entrada que va fer ahir.

Jo tampoc oblido aquell 11 de setembre i també vaig veure en una llibreria de Londres fotocopies de documents en les quals l'empresa ITT demanava un cop de mà.

COMPATRIOTAS:

"Es posible que silencien las radios, y me despido de ustedes. Quizás sea ésta la última oportunidad en que me pueda dirigir a ustedes. La Fuerza Aérea ha bombardeado las torres de Radio Portales y Radio Corporación.Mis palabras no tienen amargura, sino decepción y serán ellas el castigo moral para los que han traicionado el juramento que hicieron, soldados de Chile, comandantes en jefes titulares, el Almirante Merino, que se ha autoproclamado, el general Mendoza, general rastrero que sólo ayer manifestara su solidaridad, también se ha denominado Director General de Carabineros.


Ante estos hechos sólo me cabe decirle a los trabajadores: Yo no voy a renunciar.

Colocado en un trance histórico pagaré con mi vida la lealtad del pueblo. Y les digo que tengo la certeza de que la semilla que entregáramos a la conciencia digna de miles y miles de chilenos no podrá ser segada definitivamente.

En nombre de los más sagrados intereses del pueblo, en nombre de la patria, los llamo a ustedes para que tengan fe. La historia no se detiene ni con la represión ni con el crimen. Esta es una etapa que será superada. Este es un momento duro y difícil. Es posible que nos aplasten, pero el mañana será del pueblo, será de los trabajadores. La humanidad avanza para la conquista de una vida mejor.

Trabajadores de mi patria: quiero agradecerles la lealtad que siempre tuvieron, la confianza que depositaron en un hombre que sólo fue intérprete de grandes anhelos de justicia, que empeñó su palabra en que respetaría la Constitución y la Ley, y así lo hizo.

Es éste el momento definitivo, el último en que yo pueda dirigirme a ustedes.

Espero que aprovechen la lección. El capital foráneo, el imperialismo unido a la reacción, creó el clima para que las Fuerzas Armadas rompieran su tradición, la que señaló Schneider y reafirmara el comandante Araya, víctimas del mismo sector social que hoy estará en sus casas esperando con mano ajena conquistar el poder para seguir defendiendo sus granjerías y sus privilegios.

Me dirijo, sobre todo a la modesta mujer de nuestra tierra, a la campesina que creyó en nosotros, a la obrera que trabajó más, a la madre que supo de nuestra preocupación por los niños.

Me dirijo a los profesionales de la patria, a los profesionales patriotas, a los que hace días están trabajando contra la sedición auspiciada por los colegios profesionales, colegios de clase para defender también las ventajas de una sociedad capitalista.

Me dirijo a la juventud, a aquellos que cantaron y entregaron su alegría y su espíritu de lucha.

Me dirijo al hombre de Chile, al obrero, al campesino, al intelectual, a aquellos que serán perseguidos, porque en nuestro país el fascismo ya estuvo hace muchas horas presente, en los atentados terroristas, volando los puentes, cortando las vías férreas, destruyendo los oleoductos y los gaseoductos, frente al silencio de los que tenían la obligación de proceder. Estaban comprometidos. La historia los juzgará.Seguramente radio Magallanes será acallada y el metal tranquilo de mi voz no llegará a ustedes. No importa, me seguirán oyendo. Siempre estaré junto a ustedes, por lo menos mi recuerdo será el de un hombre digno que fue leal con la patria.

El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco debe humillarse.

Trabajadores de mi patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo, donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor.¡Viva Chile, viva el pueblo, vivan los trabajadores!Estas son mis últimas palabras, teniendo la certeza de que el sacrificio no será en vano. Tengo la certeza de que, por lo menos, habrá una sanción moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición."SALVADOR ALLENDE

Puerto de la Cruz, de nit


Aquest darrer pont, o com deia La Vanguardia, aqüeducte l'he passat a Puerto de la Cruz, a l'illa de Tenerife.

Al blog les fotos que he fet apareixeran en petites diòcesis, com deia Pic i Pont. Avui he posat les de la ciutat a la nit. La foto de portada és d'una plaça que és tan maca de nit com de dia.

Heus ací les fotos

dilluns, de desembre 11, 2006

Un meme

M'arriba, des del blog La panxa del bou i també del veí de dalt- aquest nou meme -quin nom, vatua- que corre per la xarxa:

Instruccions: Agafa el llibre més proper. Obre'l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l'oració juntament amb aquestes instruccions. No busquis el llibre que més t'agradi, sinó el que tens al costat!

Resultat: En Mateu li va dir que potser el propietarino ho voldria

La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. 11ª Edició, Club Editor, Barcelona, genmer de 1976

Curiositats sobre el llibre: Crec que a hores d'ara no hi ha molt a dir d'aquest llibre perquè crec que estarem d'acord que és la millor novel.la catalana del segle XX.

Perquè dona la casualitat que l'he triada i no he fet trampes? És a dir, com és que aquest llibre és el que tinc a mà? La curiositat doncs no està en l'obra en si car vull suposar que els lletraferits en saben molt més que jo; tanmateix la curiositat del llibre com objecte té la seva raó per ser el que realment jo tinc al meu costat.

Alguns blocaires saben que jo faig cursets variats al Centre Cívic la Casa Golferichs, que té un enllaç recomenat a la dreta. Doncs si us hi entreteniu visitant virtualment la Casa Golferichs veureu que hi ha un curs que es diu INTERPRETACIÓ DAVANT LA CÀMERA que fa el professor Jordi Sànchez. Aquest professor, que ho fa molt bé per cert, ens ha donat tota la llibertat per a triar el text a treballar. Uns han triat lírica, altres èpica, cançó i jo prosa. Concretament el primer paràgraf d'aquesta novel.la perquè aquest paràgraf és per la seva sensillesa de paraules, per la naturalitat amb que parla una treballadora, és per mi el més bell que hi ha en català. I per això m'ha tocat aprendre'l de memòria.

dimarts, de desembre 05, 2006

"Los Borgia", d'Antonio Hernández

"LOS BORGIA"


Acabo de veure LOS BORGIA. Direcció: Antonio Hernández. País: Espanya. Any: 2006. Durada: 150 min. Gènere: Drama. Intérprets: Sergio Peris-Mencheta (César Borgia), Lluís Homar (Rodrigo Borgia), María Valverde (Lucrecia Borgia), Paz Vega (Caterina Sforza), Ángela Molina (Vanozza Cattanei), Sergio Muñiz (Juan Borgia), Eloy Azorín (Jofré Borgia), Roberto Álvarez (Burkard), Linda Batista (Sancha de Aragón), Antonio Dechent (Michele Corella), Roberto Enríquez (Paolo Orsini), Eusebio Poncela (Cardenal Giuliano della Rovere).

Encara que es digui que les comparacions són odioses, el cas és que Los Borgia m’ha semblat molt més bona que Alatriste.

Amb Los Borgia tenim una de les poques pel.lícules històriques que se la pot dir històrica i que malgrat la seva durada es passa bé i un podria estar encara una estona més assegut al cine, mentre que Alatriste, que no em vaig molestar a comentar al blog, em va resultar avorrida, independentment que com parteix d’una ficció no pretén rigor històric.

Quan escric que la pel.lícula té un cert rigor històric no pretenc dir-ho amb l’exactitud o inexactitud que establiria el finat Pare Batllori, sinó des d’un punt de vista global de la pel.lícula que un pot apreciar fent una visita aquí.

Un punt important a favor de Los Borgia són les localitzacions, que tenen prou autenticitat, la pel.lícula es va fer a Viterbo que simula molt bé els carrers de Roma, al palau i jardins de Caprarola, que recreen molt bé el Vaticà. Evidentment hi ha escenes rodades a Navarra i València. El desembre passat no vaig poder visitar el Palau de la Generalitat valenciana perquè hi estaven rodant.

Val a dir que hi ha escenes dignes de Quentin Tarantino o del Macbeth de Roman Polanski

Recomano molt vívament veure-la.

dilluns, de desembre 04, 2006

LA BARAQUE"




Photobucket - Video and Image HostingEl dissabte vaig veure a la Plaça Margarida Xirgu LA BARAQUE, un espectacle de Théâtre Dromesko. Autor: Volière Dromesko. Companyia: Théâtre Dromesko. Cicle: Festival ¡Mira!Director: Volière Dromesko. Intérprets: Igor, Lily, Sani, Yansi, Jëno...El darrer dia va ser ahir diumenge.

El Théâtre Dromesko i els germans Forman (fills del director Milos Forman), que fa anys que treballen junts, es van inventar l'espectacle. Una cantina rectangular, de fusta, amb uns aires siberians, amb un decorat interior molt original, on hi ha diverses taules i cadires d'estisores.

Aquesta cantina ambulant ens invita a passar-hi unes quatres hores. A les seves taules es veu de tot per a sorpresa del comensal. Una mena de cigonya fa acte de presència a la sala i els cambrers va recullen galldindis per sota de les taules sense que nosaltres, el públic, ens haguéssim adonat de la seva presència. Es podria dir que Lily porta el pes de l'espectacle perquè fa de tot, des de cantar a fer el pallasso o armar un escandol o mig despullar-se. Tot té un aire irreverent. I per descomptat la música no hi falta mai, música francesa, alemanya, italiana, eslava, amb un aire de cabaret surrealista.

Un espectacle que obliga a la participació i demana a un públic amb ganes de passar-s'ho bé. Un per exemple, un que es creu estar tranquilament en un racó a on no passa res i es troba que pel darrera se li obre una porta per la qual apareixen titelles o un que ser veix una mena d'estomacal que fa arriba a les copes de la taula mitjançant un tub de plàstic.

Evidentment un dels moments estrella és la sopa, que després de nomenar els corresponents cap de taula cal anar a buscar al centre de la barraca per a repartir-la a la taula, veieu les fotos, ah, i la sopa estava boníssima.

Al llarg de la funció passen moltes coses: actuacions musicals, números de prestidigitació, bellíssimes escenes de marionetes i titelles, cine i sorpreses. En aquesta singular cantina, càlidament il.luminada, hi ha moments en què es representen a la vegada fins a quatre accions diferents, formant un caos controlat que submergeix el públic en un clima de festa, així en el video podem veure que mentre el músics fan la seva feina el prestidigitador va fent de les seves per les taules.

dissabte, de desembre 02, 2006

Posa-hi color


El millor desig pel cap de setmana és que tingui color, que no sigui apagat, que el cap de setmana sigui un esclat de color i de joia i que ens porti coses noves. Sigui una bona obra de teatre o un passeig pel camp o tranquilament a casa fent allò que més ens abelleix, però en qualsevol cas que doni la sensació de color a la vida.

I crec que l'objecte que millor representa el color de les coses és una flor. Podria ser molt bé una papallona també, però si ja és un maltracte arrencar una flor de la planta per a posar-la civilitzadament en un vas, sabem, quan érem nens ho havíem fet, que agafar una papallona és matar-la, per molta cura que s'hi posi.

Ofereixo aquesta flor els qui facin una parada en aquest diari digital.

És un ciclamen, però el nom no fa la cosa.

divendres, de desembre 01, 2006

A l'estació de tren de Caldes de Malavella

De tornada de Girona, el tren va parar a Caldes de Malavella i com ja estava veient la posta de sol, em vaig dir que no me la podria perdre i no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig saltar del tren.

Una posta de sol és una posta de sol, que quasi sempre resulta un magnífic espectacle que ens dona la naturalesa.

Que el gran astre i els núvols ens apareguin entre els ferros i cables característics d'una estació de tren pot semblar que li tregui encant propi, però crec que no és així, sinó ans al contrari.

Precisament els ferros i els cables, que són la marca de l'home, no poden amagar el que de veritat hi ha al darrera, la natura amb tota la seva natural bellesa, amb perdó de la redundància.

De fet, dut pel sentiment vaig fotografiar la posta de sol des d'un punt que no es veuen els cables i el ferros, però m'ha sembla incoherent. Si estic en una estació de tren fem honor a la natura i allò més emblemàtic de la Revolució Industrial: el ferrocarril. I com he dit al començament, una posta de sol és una posta de sol.

A la segona foto veiem com hi ha un tren que està venint.


dijous, de novembre 30, 2006

GIRONA AIMADA


Ahir vaig ser per Girona i heus ací les fotos que vaig fer.

GIRONA AIMADA
Lletra : Joan Serracant i Lluís Papell
Música : Vicenç Bou

Girona estimada,
Girona immortal
ets aureolada
d'amor triomfal.

Ciutat estimada,
per què et vaig deixar?
Per què cruel ventada
de tu em va allunyar,
deixant-me sola isolada
d'un goig que passà?

En sentir el compàs de la sardana,
content venia el meu fadrí,
el més trempat de la plana,
que feia parella amb mi.

Bella sardana! Tot dansant,
sentia al cor un goig diví,
les nostres mans entrellaçant
com si ens ajuntés un bell destí.

Jorns de placidesa,
hores de goig i de tendresa
d'amor ardent
i dolç turment
que ja passaren
i s'esfullaren
tristament.

Girona aimada,
et dic dintre el cor;
porto clavada
sageta d'amor.

Records de follia
m'omplen de condol;
sento nostàlgia
d'admirar el teu sòl,
i tinc por de fer ma via,
com també‚ tinc melangia
de viure l'amor.

Vaig marxar de la ciutat volguda
tenint el cor ple d'il·lusions
vagant sempre esmaperduda,
plena de folles passions.

I sento avui l'hora fatal
que de Girona vaig marxar.
Oh, trist record per mi mortal,
que ja mai més podré oblidar.

Jorns de placidesa,
hores de goig i tendresa,
d'amor ardent
i dolç turment
que ja passaren
i s'esfullaren
tristament.

dimecres, de novembre 29, 2006

"Borat", de Larry Charles




Acabo de veure BORAT. Títol original:Borat: Cultural Learnings of America for Make Benefit Glorious Nation of Kazakhstan. Any 2006. Durada 206 minuts. Director: Larry Charles. Guió: Sacha Baron Cohen, Anthony Hines. Intérprets: Sacha Baron Cohen, Ken Davitian, Luenell. Gènere: Comèdia.

Si hi ha una sola pel.lícula políticament incorrecte és aquesta, però aquest fet no li treu que sigui aquesta incorrecció li hagi aportat bons ingressos de taquilla.

Encara que no es pot dir que Sacha Baron Cohen, el protagonista, és qui crea el personatge, en certa mesura és així. De fet ell és co-guionista de la pel.lícula. Encara que la pel.lícula sigui el que abans en deiem astracanada no deixe de ser curiós que l'esmentat actor-guionista sigui una persona de gran cultura, titolat a Cambridge i expert en autisme.

Sacha Baron Cohen interpreta un periodista sexista i antisemita que per a fer un documental destinat al seu país, Kazajstan, viatja pels E.U.A., que deixe en ridícul en aspectes tan sensibles com la religió.

La pel.lícula està farcida de fets pintorescos i alhora envoltada d'escandols igual o més pintorescos com és el cas de la demanda judicial de dos alumnes de la Universitat de Carolina del Sud asseguren van firmar enganyats els contractes per aparèixer a Borat després d'una llarga sessió de copes --pagades pels productors-- i que aquests els asseguressin que la pel.lícula estava destinada al mercat estranger i que no s'estrenaria mai al seu país.

També una professora de protocal ha fet una demanda perquè també surt a la pel.lícula donant lliçons de protocol o bones formes i que, evidentment, a la pel.lícula se'n fa una rexufla d'ella.

I per descomptat, les autoritats de Kazajstan també ha posat la corresponent demanda. Diguem que no agrada a cap Establishment.

Resumint, és una pel.lícula difícil de valorar i de recomenar perquè per una banda podríem dir que és dolenta, insubstancial, però alhora té també una crítica dura, escatològica, despietada i divertida. Se li pot aplicar allò de què se n'en fot del mort i de qui el vetlla.

dimarts, de novembre 28, 2006

"La Reina", de Stephen Frears


Ahir vaig veure LA REINA, Títol original: The Queen. Any 2006. Durada: 97 minutos. País Regene Unit, França i Itàlia. Gènere: Drama. Director Stephen Frears. Intérprets: Helen MIRREN, Michael Sheen, James Cromwell, Sylvia Syms, Paul Barrett, Forbes KB, Helen McCrory,


Amb aquesta pel.lícula Stephen Frears va guanyar en el darrer festival de Venècia el premi Fipresci de la crítica internacional, l'Osella Dorada pel millor guó i la Copa Volpi per la millor actriu, Helen Mirren o sigui La Reina.

I és que Helen Mirren com a reina té més dignitat que el personatge que representa.

La trama de la pel.lícula és la trifulga entre el govern de Sa Majestat i Sa Majestat arran de la mort de Lady Di a París, de la manera i circumstàncies que tothom sap.

Crec la pel.lícula té dos trumfos. El més notable és que els diàlegs al si de la monarquia o al si del govern són versemblants, de tal manera que un es pot imaginar que la dona de Tony Blair tinc un aire republicà i que el Duc d'Edimburg estigui més interessat en caçar un gran cèrvol que ha vist que no pas en considerar quines són les queixes del poble britànic envers la monarquia arran de tot el tripijoc que va envoltar a la Princesa de Gal.les abans i després de morir.

L'altre trumfo és l'ambientació de tot plegat, de tal manera que un es pensa que és dins del Palau de Buckingham o del de Balmoral o del nº 10 del carrer Downing. I té el seu encant veure a Blair amb la canalla o la reina passejant pel palau o mirant la tele, només ens ha faltat veure-la menjar amb tupperware, que és com ho fa.

No cal dir que la pel.lícula llueix de l'inevitable humor anglès i constato que unes sis vegades em va fer esclatar de riure per la finura de la ironia, una ironia que és la manifestació del cinisme.

Les caracteritzacions estan molt bé en general i són magnífiques les de la Reina, del Duc i de la primera dama.

Encara que per a anar al cine em deixo influir pels crítics de cinema, en aquesta ocasió em vaig deixar influir per Enric Juliana, un dels millors analistes polítics de La Vanguardia, que el darrrer diumenge deia : "La escena de la libreta de Cambell és una de la más interesantes de The Queen, película que hay que ver, por la extraordinaria interpretación de Helen Mirren y por ser una gran lección de política. Una de esas lecciones que sólo pueden dar los británicos..."


diumenge, de novembre 26, 2006

Una altra Anita O'Day si us plau...


Photobucket - Video and Image HostingAquest passat dijous va morir Anita O'Day que em fa l'efecte és a la qui dec la meva afició al jazz, encara que aquestes coses són difícils de precisar el fet és que quan era un xaval vaig anar amb un amic al cine del carrer Pelai a veure una pel.lícula el títol de la qual és Jazz on a Summer's Day (1960), que és un reportatge del Festival de Jazz de Newport del 1958.

No m'equivoco de gaire que vaig veure aquesta pel.lícula quan tenia uns divuit anys i que poc després començava anar al Jamboree de la plaça Real.

En aquesta pel.lícula o més ben dit, a l'esmentat festival de jazz van actuar també altres grans del jazz, però ella amb el seu gran sentit musical passa a la història com la més gran cantant blanca de jazz i que no té res a envejar a les grans com Billie Holiday, Ella Fritzgerald o Dinah Washington. Com a cantant tenia un veritable geni per a la improvització i el seu Tea for two és una relíquia.

Anita O'Day ha estat la cantant de jazz amb la carrera més llarga de la història, que va des del 1940 fins el 2000. en la seva carrera ho ha vist tot i entre en el selecte grup de les persones que han estat entrevistades per la patum dels entrevistadors nordamericans: David Frost.

La seva actuació al festival esmentat tenia, indubtablement, una gràcia especial. Com es pot veure pel video anava com una veritable dama: vestida de negra, pamela negra amb plomes blanques i es cobria les seves llargues mans amb uns guants blancs i com es pot veure a l'acaba s'acomiada del públic fent aquella genuflexió que jo de noi només veia a les senyoretes i senyores de l'aristocràcia barcelonina.

Avui, no m'he pogut estar de tornar a veure la seva actuació que m'ha emocionat.

Podeu llegir en català que la inefable Madonna farà d'Anita O'Day en una pel.lícula.

Aquí hi ha informació d'ella en castellà

divendres, de novembre 24, 2006

Espìes catalans i de tot un poc


A la meva entrada anterior comento el llibre Els espies catalans, de Domènec Pastor Petit i dic que a tall de resum referiré aquells que em semblen interessants.

Doncs malgrat aquest bona intenció em vaig deixar un que és interessant per una raó ben senzilla, esdevingué el primer President de la Generalitat de Catalunya que he conegut com a ciutadà, l'Honorable Josep Tarradellas, que el servei d'intel.ligència britànic anomenava com lipstick (pintallavis).

Domènec Pastor escriu que La faceta d'un Tarradellas com a espia doble -per l'estil del que va fer Joan Pujol, però amb mil vegades més risc- restà sempre a l'ombra... no es manifestà fèrtil com el de Pujol, però el superà -repetim-ho- amb escreix en audàcia.

M'ha semblat escaient esmenar l'oblit de l'anterior entrada per dues raons. Primer de tot perquè un error s'ha d'esmenar, però també perquè com es tracta un personatge d'ara no voldria que es pensés que tinc tírria a Tarradellas, ans tot el contrari.

En l'entrevista que l'autor del llibre li va fer a França a l'octubre del 1976, Tarradellas li digué Si voleu saber quin és el tret principal del meu tarannà, us el diré: sóc pragmàtic. M'interessa el futur, no el passat. Sóc positivista. M'importen els fets, no les teories, Em deleixo per construir, no per xerrar. Hi ha molta feina a fer. Vull gent amb empenta i que mai no es rendeixi.

I l'autor escriu d'ell: Pronunciava "Catalunya" amb respecte, però mancat de sentimentalisme. De tot en volia xifres. I els mots "botifler", "quintacolumnista" i "traïdor" no li feien fred ni calor.

Ahir pel migdia, a la tertúlia que hi havia a BTV sobre el discurs de José Montilla el que més em va cridar l'atenció va ser l'elogi que li feu Manuel Millán del Partit Popular perquè va trobar un discurs tarradellista just en el mateix sentit que acabem d'apuntar com a característica de Tarradellas.

Albert Rivera diu a la de BTV que no ha estat mai militant del PP, sinó simplement simpatitzant, i ens fa tot una lliçó de la diferència entre una cosa i l'altra, però l'esmentat militant del PP ens diu que tenia ganes de pujar ràpid i quan va veure que hi havia una doble tàpia ho va deixar. Tenia pressa i es va ajuntar amb el professor Francesc de Carreras i amb un comediant que admiro com comediant, per fer un partit.

Després de l'èxit electoral de Ciutadans tothom ha corregut a fer escarni dels socialistes perquè es va considerar que la majoria dels vots per Ciutadans provenia dels socialistes. Ara resulta que la majoria provenien del PP i per això ara hi ha aquest foc creuat entre el PP i Cs que si galgos o podencos sobre les passades simpaties d'Albert Rivera envers el PP. I es despenja en portar les coses als tribunals. Ja veiem que el flamant president de Ciutadans va fort.

Per a tancar aquest entrada torno al principi. La molt culte Júlia Costa em comenta a l'entrada anterior que Domènec Pastor Petit és un gran especialista en espionatge. Evident. En cas contrari Edicions Proa no li hauria editat el llibre i fer un llibre és una inversió. Val a dir que l'esmentat llibre no solament és un treball de biblioteca -erudició?-, sinó que l'autor s'ha entrevistat amb molts dels espies esmentats, fins i tot va parlar per telèfon amb la Blonde, que no cito, però que va donar lloc a una obra de radioteatre que va interpretar Mercè Sampietro, el títol de la qual era L'espia.

Efectivament Domènec Pastor és l'expert català en matèria d'espionatge i contraespionatge industrial. Tanmateix, les darreres pàgines del llibre semblen d'un altre llibre. I aquí ja no en podem dir que l'autor sigui un expert, la qual cosa escric amb apreci i simpatia perquè el tema que exposa és interessant, però molt subtil i subjectiu.

Si l'expert britànic que va contractar el català Viadiu per fer d'espia ho va fer perquè el va veure jugar al bridge, vol dir que potser tot hi cap. O no? Què ens diu Domènec Pastor a l'EPÍLEG?

Hi ha alguna relació -íntima, subtil, no aclarida- entre la vocació escènica i la capacitat, la sensibilitat i l'abnegació en tasques de la guerra secreta?


Pot diagnosticar-se que s'observa a Catalunya un brou de cultiu més apropiat que a la resta de la Península pels temes o activitats de misteri? Experimentem els catalans per les coses ocultes, enigmàtiques i subterrànies una inclinació i una aptesa especials?


I moltes preguntes més que fa. El tema és interessant i les observacions de l'autor també. Sense l'ús de grans paraules toca el tema de l'essència del poble català, per la qual cosa, seria bo que el llibre fos molt llegit, amb més seny que rauxa, amb el mateix seny que l'autor. Antropologia? Psicologia social?

dijous, de novembre 23, 2006

"Els espies catalans", de Domènec Pastor Petit






Acabo de llegir Els espies catalans, de Domènec Pastor Petit. Editat per Proa, Barcelona, Octubre 2006, 307 pàgines.

Es tracta d'un llibre realment molt interessant, que té un detall molt simpàtic, que he scanejat. A la primera pàgina hi ha la signatura de l'autor amb la dedicatòria: Als lectors de la Biblioteca Anglada i, tanmateix, a les bibliotecàries llurs, sempre competents i amables. I com és la biblioteca que tinc al darrera de casa ho he dir.

Al llarg del llibre hi desfilen personatges interessantíssims o curiosos. A tall de resum referiré aquells que em semblen interessants.

No hi ha cap dubte que el personatge més interessant és el barceloní Domènec Badia (1767-1822) tot admetent que és d'una època que no hi havia espies en el sentit actual del mot. La seva desgràcia va ser que era d'un país desgraciat: Espanya. La personalitat de Domènec Badia era immensa, una mescla d'Ulisses, Maquiavel i Napoleó. Aquest home arribà a Tànger degudament disfressat i es presentà com Ali Bei-el-Abbassi, príncep de la família dels abbàssides, descendent del sant i gloriós profeta.

Aquest engany durà quatre anys i amb l'engany fou rebut sempre per la màxima autoritat del lloc i li regalaren esposes. Indutablement, si Ali Bei hagués estat anglès, podem estar segurs que la història colonial anglesa hauria estat encara millor, però un desautoritzat Carles IV i un incompetent Ferran VII van convertir en no-res l'obra d'Ali Bei. Les seves memòries abans de ser editades en castellà es varen editar en francès, anglès, italià i alemany, tot un símptoma.

El primer espia remarcable és indubtablement Jaume Mir, un emigrat català que vivia a Bélgica. Durant la Guerra Europea (1914-8) va ser espia a favor dels aliats. La seva tasca va ser essencial perquè gràcies a ell i, per descomptat als seus enllaços, les bombes angleses o franceses queien el lloc exacte, una fàbrica d'armes o un port de submarins.

Aquest home passava cada dia la frontera amb Holanda per a introduir diners i documents, ho duia en un doble-fons del carro, carro que era escorcollat intensívament pels alemanys, per descomptat que en aquest punt mèrit era del fuster. De tota manera al final va caure en un parany dels alemanys i va ser condemnat a mort, però gràcies a una gestió d'Alfons XIII a prop del Kàiser se'n salvà.

La història de l'espionatge no ha donat a Mir la fama que es va meréixer...

Un cas d'alguna manera interessant és Josep Bertran i Musitu. Ell i el seu fill van posar en marxa l'espionatge en aquest país, en aquest cas es tractava de fer-ho al servei de Franco. En la seva òrbtita hi havia Cambó, d'Ors, Joan Estelrich, Octavi Saltor, entre altres.

La tasca de l'equip és que quan ens referim a Guernica solem blasmar la Legió Còndor, la qual es renta les mans perquè es va limitar a fer el que deien els papers rebuts...

Com diu l'autor els Bertran són una família catalana en la que totes les generacions parlen castellà, cosa de la que en puc donar fe perquè n'he conegut a la tercera, el José Felipe.

Un cas esmentat és el prosista Josep Pla, que era de l'equip de Bertran, com també el dibuixant Valentí Castanys i Carles Sentís.

S'esmenta Jaume Miravitlles per la part de la Generalitat. En aquest sentit cal dir que si Salvador Dalí l'hem conegut com a franquista, no sabrem mai si convençut o puro teatro, el cas és que es va oferir a Jaume Miravitlles.

De Pla no consta res concret perquè ell va passar pàgina d'aquella època, quan se li preguntava sempre responia mofeta i no aclaria res.

També hi desfila Ramon Mercader, l'assassí de Trotski. Un militant obedient de les consignes del partit, de Stalin i, sobretot, de la seva mare, que és qui li va influir ideològicament i pràcticament.

En el sentit més complet del mot espia, es pot dir que l'espia per excel.lència va ser Joan Pujol. I no solament a nivell català, sinó global, com cal dir ara.

Joan Pujol era Garbo pels aliats i Arabel pels alemanys. Va ser un doble agent i fins al final va ser premiat pels dos bàndols. Encara que Garbo tenia un gran equip al seu darrera, més ben dit, al seu costat, operava còmodament des d'Anglaterra, va ser qui amb el seu enginy va enganyar els alemanys i els va convèncer que el desembarc es faria a Calais i no a Dunquerque, engany que facilità la victòria.

Es pot dir doncs, sense exagerar, que Joan Pujol ha estat l'espia més important de la història universal.

No seria just acabar aquest panorama sense esmentar Francesc Viadiu, que des d'Andorra va ajudar a passar molts pilots caiguts i d'altres cap Espanya, per despr´çes passar a Portugal i tornar a Anglaterra i tornar a lluitar.

Viadiu va rebre un diploma de gratitud del general Dwight D. Einsenhower. L'any 1952 quan tornà a Barcelona, estigué tancat a la presó durant onze mesos.

Llibre molt recomenable, especialment pel que fa als personatges esmentats.

dimarts, de novembre 21, 2006

Felicitats Restaurant Saüc

Encara que L'HERALD DE L'EIXAMPLE no és, ni pretén ser, un blog gastronòmic, sí que vol ser una mica el blog de l'Esquerra de l'Eixample perquè tot l'Eixample és massa gran.

Ahir va ser notícia que uns quants restaurants han guanyat alguna estrella Michelin. Des d'aquí vull felicitar al Resutaurant Saüc perquè és el primer de l'Esquerra de l'Eixample. Vull dir el primer de veritat perquè Can Gaig ve d'Horta i Lasarte hem de considerar que l'estrella és del País Basc com és catalana l'estrella del Sant Celoni de Madrid.

Mentre que els del Saüc es van establir fa anys a Passatge Lluís Pellicer i fent allò que diem la feina ben feta la reputació gastronòmica ha anat pujant i tal com es preveia ha guanyat una estrella. Si en guanyarà més o no, crec que no és important.

Més d'una vegada he escrit que en aquest país no se sap fer manteniment, per tant, si es guanya una estrella Michelin, l'essencial és doncs mantenir-la, que no és poca cosa.

La propietat del restaurant és una parella i em plau poder dir que ella com a mínim és del barri de tota la vida perquè va fer l'EGB a la mateixa escola que la meva filla, per tant, són gent del barri.

diumenge, de novembre 19, 2006

Fa 31 anys que vam parlar i que em va publicar aquesta carta





Aquesta entrada d'avui al blog té dues justificacions. Encara que és costum meu posar al bloc una carta o un article quan just fa anys de la seva publicació, no poso tot els que podria posar, unes vegades perquè allò que vaig escriure ara no m'agrada i altres perquè me n'oblido.

Aquesta carta va aparéixer al número dee Novembre de 1975 a la revista SERRA D'OR i la tenia totalment oblidada.

He de dir que poques cartes que vaig enviar a SERRA D'OR van ser sempre publicades, però dona la casualitat que concretament aquesta carta que parla del cacau i algun altre aspecte de Guinea Equatorial va ser objecte d'una conversa telefònica amb Jordi Sarsanedas, que era redactor en cap de SERRA D'OR.

Com sabeu Jordi Sarsanedas ha mort, per tant, aprofito aquest petit detall per dedicar-li el meu record perquè amb aquella conversa va ser prou per veure en ell una persona oberta i interessada, per la qual cosa aquesta entrada és també el petit homenatge que li puc fer.

Ara que Jordi Sarsanedas ha esdevingut tristament notícia m'ha fet recordar la conversa i, lògicament, la carta que em va publicar.

dissabte, de novembre 18, 2006

Shakespeare's Night










La casualitat ha fet que fa poc en un altre bloc em referia a la Sala Muntaner com una, entre les petites, de les més valorades per mi tot i que en el moment d'escriure m'adonava que feia molt que no hi anava. Resulta que no hi anava perquè estava tancada per reformes i que el dijous va ser re-inagurada.

Per tal de donar-li certa solemnitat o, altrament dit, festivitat la direcció del teatre ha fet un muntatge excepcional de quatre jornades.

Shakesperare's Night és un muntatge dirigit per Ferran Madico en el que l'actriu Mercè Sampietro llegeix deu textos de les obres de Shakespeare, que van lligats amb les cançons de Shakespeare que canta la soprano irlandesa Ailish Tynan acompanyada del pianista britànic Iain Burnside.

Els textos triats corresponen a El Mercader de Venècia, Ricard II, El vostre gust, Hamlet i La Tempesta. M'ha fet especial il.lusió tornar a sentir passatges de Ricard II perquè des que la vaig veure per única vegada a Stratford-upon-Avon no he tingut cap altra oportunitat.

El treball de la soprano m'ha semblat meravellós i el del pianista, per no entrar en un terreny que no domino, només puc dir que m'ha semblat precís.

Què puc dir de Mercè Sampietro? La gran actriu que vaig aplaudir a rabiar amb Dissabte, Diumenge i Dilluns al TNC. Una actriu que a més és la Presidente de la Academia de Cine, que fa poquíssim la vaig veure a Salvador, doncs d'una actriu així només es pot dir que chapeau perquè encara que els textos els llegeix en fa de la lectura una lliçó d'art dramàtic.

Pel que fa a la re-inauguració de la sala admeto que està millor que abans, han pujat l'escenari, cosa que millora la visibilita, i han tret el bar que era el saldo d'haver estat una sala de festes abans de ser un teatre i sembla que les cadidres siguin noves, més bones.

Si no fa gaire he estat al desè aniversari del TNC, a veure si també puc veure que la Sala Muntaner fa deu anys i segueix portant a Barcelona bon teatre, que per cert, ha estat de les sales punteres de Harold Pinter, abans que li donessin el Nobel.

Addendum: Encara que no està relacionat amb l'acte, acabo de llegir, hores després d'haver escrit aquesta entrada al blog, que Mercè Sampietro va fer radioteatre a Ràdio 4 el 16 març 1980 amb l'obra L'espia, de Domènec Pastor, qui declara que la Mercè Sampietro en féu una interpretació brillant

dimarts, de novembre 14, 2006

DANSA AÈRIA AL TNC

Photobucket - Video and Image Hosting

Deu anys al TNC




Aquest diumenge el Teatre Nacional de Catalunya va fer 10 anys i ahir dilluns ho va celebrar. Com aficionat al teatre o theatergoer, com bonicament diuen els anglesos que tenen un mot per tot, em va fer il.lusió participar de la celebració perquè les celebracions agraden, m'agraden.

A més de l'inevitable cava i uns panets per acompanyar-lo com també tocava van haver unes paraules dels actors Carme Poch i Jordi Banacolocha, que a l'hora del pastís s'hi van afegir Sergi Belbel, Domènech Reixach, vam ser obsequiats en un espectacle de dansa aèria.

Ens van dir, que és cert, que al TNC hem vist de tot, teatre, dansa, acrobàcia, etc., però no dansa aèria.

En el post superior cliqueu a sobre del fotograma.

dissabte, de novembre 11, 2006

Avui és Sant Martí



L'Herald de l'Eixample és, de fet, un martinenc. No Martinenc com diminutiu de Martí, sinó com gentilici de Sant Martí de Provençals perquè és a on va passar els quasi primers trenta anys de la vida.

Parròquies dedicades a Sant Martí bisbe de Tours n'hi ha moltes, per exemple a Talarn, Palafrugell, Fontanilles, la Seu Vella de Lleida, Mallorca, Cerdanyola, Arenys de Munt, etc.

Sant Martí de Provençals aplega els barris de La Sagrera, El Clot, El Poble Nou, El Camp de l'Arpa, La Verneda i encara que sigui del Clot, com la seva parròquia és lletja sempre he servat una simpatia per la Parròquia que em deiem la de Sant Martí Vell, que és la que està a La Verneda.

No solament era cosa d'estètica sinó que La Verneda és relativament prop d'on vivia i de nen tot eren camps que a l'estiu, els qui no anàvem a la torre o al poble, anavem a descobrir món pels camps i horts de Sant Martí Vell i la seva parròquia.

La Parròquia de Sant Martí era coneguda també com l'Església de les Ferradures perquè la porta era plena de ferradures. Malauradament no se'm va ocórrer fotografiar la porta i no fa gaire vaig fer-hi una visita i em va decebre trobar-hi una porta moderna...

El fet és que Sant Martí, bisbe de Tours, va esdevenir sant perquè als començaments de la seva carrera, com a soldat, quan era cap de patrulla a la ciutat de Amiens al nord de París, es quan succesix el famós passatge de la seva trobada a les portes de la ciutat amb un captaire quasi mort de fred. Martí amb l’espasa tallà en dues parts la seva capa, i va cobrir el captaire amb l’altre meitat, Aquella nit segons Sulpico Severo, va somiar que Jesús li cobria les espatlles amb la seva capa.

Les dues fotografies estan fetes el 2 Febrer 1963, poc després d'una nevada. I valgui dir l'obvietat que la primera foto avui seria impossible perquè l'espai està ple de cases, cases que empresonen la parròquia.

Al cap d'un any tornarem a celebrar Sant Martí i si un Martí em llegeix: Felicitats!

dimecres, de novembre 08, 2006

"Salvador", de Manuel Huerga


Ahir vaig veure Salvador. Dirigida per Manuel Huerga. Repartiment: Daniel Brühl (Salvador Puig Antich), Tristán Ulloa (Oriol Allau), Leonardo Sbaraglia (Jesús), Joel Joan (Oriol), Leonor Watling (Cuca), Ingrid Rubio (Margalida) Celso Bugallo (pare de Salvador), Mercedes Sampietro (mare de Salvador). Porductor: Jaume Roures. Gènere: Drama. País: Espanya.

He anat tard a veure aquesta pel.lícula perquè em feia un efecte estrany. Quan va ser executat, l'any 1974, jo era un més d'allò que Richard Nixon va definir com la majoria silenciosa i, per tant, estava a la lluna de tota lluita clandestina i només sabia allò que diu La Vanguardia.

Manuel Huerga ha dit que Salvador Puig Antich era el símbol d'una generació i jo en discrepo. Possiblement va ser un símbol per aquells joves que des de l'Universitat o des d'una gran empresa (Seat, Harry Walker) es mobilitzaven, però a l'entorn en que jo em movia (administratiu) Salvador era el nom d'una víctima més de la dictadura, però sense cap mitificació. Aleshores jo treballava a Santa Eulàlia, L'Hospitalet, i es va parlar una mica a l'hora de dinar i encara perquè el comptable deia ser marxista.

Després d'haver llegit els articles que el diletante anarquista Joan de Sagarra ha escrit a La Vanguardia, només podria dir-li que jo tampoc vaig anar a la porta de La Model. Em permeto assenyalar que Salvador era anarquista.

Joan de Sagarra -com des del blog de la júlia- ha parlat de la passivitat dels altres partits polítics davant de la previsible pena de mort. Jo aquí no hi tinc res a dir, com he dit, estava a la lluna d'aquestes coses.

Per mi la pel.lícula té dues parts, la primera és un documental i la segona emociona com una pel.lícula i això comença quan a casa el pare del Salvador arriba la trucada que ha estat definitivament condemnat a mort.

Això no treu que els actors estan en el seu paper i d'una manera especial el germànic-català Daniel Brühl que ja havia vist a Bood Bye, Lenin!

dimarts, de novembre 07, 2006

Passatge d'en Sagristà



Tot i que és difícil aplaudir sempre el que fa l'Ajuntament de Barcelona, cal admetre que la tasca de millora, encara que lenta, dels passatges mereix una remarca.

I més en aquest cas perquè no està de més que l'Herald de l'Eixample, de tant en tant, sigui coherent amb el seu nom i faci una mica d'altaveu de les coses que milloren a l'Eixample més proper.

Això ve a tomb perquè com es pot veure per les dues fotografies el Passatge d'en Sagristà ha estat endreçat i mereix que se sàpiga perquè està a menys de cent metres de casa meva.

La primera fotografia està feta des del carrer París -el meu- i la dels llums encesos des del carrer Londres.
mera

dilluns, de novembre 06, 2006

"Scoop", de Woody Allen

Fa pocs dies he vist:

Fitxa tècnica
Títol original: Scoop. Direcció: Woody Allen Guió: Woody Allen Intèrprets: Scarlett Johansson, Woody Allen, Hugh Jackman, Ian McShane Distribució: On Pictures Estrena: 27 d'octubre de 2006
Sinopsi
Una estudiant de periodisme investiga, amb l’ajut d’un mag, la suposada doble vida d’un jove aristòcrata perquè té pistes irrefutables que es tracta d’un assassí.

A Woody Allen li passa el mateix que passa en aquells artistes que tenen un públic fidel, que tenen l'èxit garantit encara que, com passa en aquesta pel.lícula, que per molt intranscendent, inversemblant i caricaturesca sigui, doncs resulta diveretida i té la seva gràcia.

Una pel.lícula perfecte pels qui van anar al cine la nit de la castanyada i és que se n'en riu del mort i de qui el vetlle perquè la trama l'inicia quan un gran periodista que està mort aprofita una representació de màgia per a informar a una estudiant de periodisme que ha descobert una assassí en sèrie.

Aquesta pel.lícula està entre les menys aconseguides, té una mica de Match Point (2005) i una mica de Crimes and Misdemeanors (1989), però aquestes són molt bones i la de la castanyada és molt fluixa, però reconec que com sóc addicte a Woody Allen l'he gaudida perquè m'agrada el seu humor jueu i perquè m'identifico amb aquest personatge que sol crear d'ell mateix, que com jo, es tira pedres a sobre.

Crec que la feina de casting no ha estat gaire acurada perquê tant com Scarlett Johansson c om Hugh Jackman no resulten encertats en els seus papers encara que la primera ara estigui a cresta de l'ona, no acaba d'encaixar i el noi resulta una mica pal.

diumenge, de novembre 05, 2006

Magic of the Dance


Abans d'ahir vaig veure l'espectacle MAGIC OF THE DANCE, que avui diumenge fa la darrera representació al Barcelona Teatre Musical, l'antic Palau Municipal d'Esports.

No hi ha cap dubte que qui vulgui apreciar el ball faré bé d'anar-hi, però amb la premisa que es tracta de gaudir del ball i res més que el ball.

L'espectacle, més ben dit, el ball es fonament amb les danses populars irlandeses que són realment populars, vull dir encara molt arrelades al poble i he pogut comprovar que en una festa, si hi ha irlandesos, ells i elles acaben ballant les seves danses. I val a dir que en el ball tradicional irlandès hi conflueixen vàries tradicions, de les que destaca el tap dance, que és el dominant a l'espectacle.

Magic of the Dance es fa ressó d'aquestes i en aquest sentit, l'espectacle és recomenable, però, per raons òbviament i purament comercials, l'espectacle va acompanyat, sense abusar-ne, d'una veu en off que ens diu grans paraules, algunes de les quals, qui tingui curiositat, les pot escoltar si va a l'enllaç que he posat més amunt, és a dir, la pàgina web.

La dansa popular irlandesa és, a parer meu, freda, gens sensual, per tant, paraules i expressions com the power of love, to overcome the devil, the human passion of love and death, resulten ridícules.

Resumin l'espectacle té pretensions intel.lectuals, però de fet és buit de contingut; tanmateix qui hi vagi veurà uns ballarins que no tenen res a envejar a Fred Astaire perquè evidentmen el claqué ocupa una bona part de l'espectacle i els organitzadors han pres les mesures per a què el so del taconeig ens arribi perfectament.

L'argument de l'obra o la seva excusa intel.lectual és que una història romàntica neix a les terres celtes amb tota la càrrega de la bruixeria i que per sortir de la fam abandonen la seva illa verda per anar a Nova York, la pàtria del enterntainment, que en definitiva és el que ens dona Magic of the Dance.

dissabte, de novembre 04, 2006

Una posta de sol


Fotografia feta l'Agost del 1999.

divendres, de novembre 03, 2006

"Uuuuh!, de Gerard Vàzquez


Recentment he vist Uuuuh!, de Gerard Vàzquez. Escenografia i vestuari: Pep Duran i Nina Pawlowsky. Escenografia: Mario Herrero i Josu González. Il.luminació: Salvador Cuenca. So: Pepe Bel. Intèrprets: Ferran Rañé, Jordi Martínez, Jordi Rico, Pep Molins i Alfonso Blanco. Direcció de Joan Font. Barcelona, Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya.

L'obra parteix de la ficció que Hitler va demanar els serveis al pallaso Charlie Rivel, la qual cosa comporta unes referències que ajuden la lectura d'aquesta peça teatral.

Charlie Rivel va actuar durant la Segona Guerra Mundial en diversos escenaris de l'Alemanya nazi. Era a Dinamarca quan les tropes de Hitler van envair el país. I Charlie Rivel es va veure obligat a complir amb els contractes que tenia signats abans de la guerra.

És en aquest ambient on Gerard Vázquez ambienta l'obra Uuuuh! i Joan Font, de Comediants, ha dirigit l'espectacle que es mou entre la reflexió de l'horror nazi i la ironia del llenguatge dels pallassos.

Charlie Rivel està molt ben interpretat per Ferran Rañé, encara que el treball dels altres intérprets és també meritori.

La trama essencial és que un membre de la policia nazi vol que el nostre pallasso faci una actuació davant de Hitler en la festa del seu aniversari i aquí comença la comèdia, és a dir, la ironia, la fina ironia perquè el pallasso és fidel a ell mateix i això provoca la continua censura per part del policia, que representa qui el contracte, que no troba res bé del que s'assaja per representar davant de Hitler. I no ho troba bé perquè veu que li va el cap.

Aquí és on la peça esdevé tant poètica com tendre i dura alhora.

Veritablement una magnífica obra.

dimecres, de novembre 01, 2006

Sexe, política i emails

Tots els que estem a la xarxa rebem cada dia uns quants email que ens ofereixen grans inversions, allargament de penis i productes específics, la majoria dels quals relacionats amb el sexe (Viagra, entre altres.

Ahir, però jornada dita de reflexió a la Catalunya que avui vota pel Parlament de la Generalitat de Catalunya, em va arribar, per primera vegada un d'aquests emails que com els d'abans tenen el qualificatiu de brossa.

Si qui em va enviar l'email (Anna Ventura) hagués estat una persona coneguda, que és el que de moment vaig pensar, innocent que sóc, no tindria més importància; tanmateix, després vaig comprovar que aquesta Anna Ventura té molts amics ... i com es pot veure l'estil és informal de tot, comença amb ei i acaba amb petons, tot disfressa de què el subjecte principal és notícia.

La foto que figura més amunt és la que hi ha si es clica a l'enllaç que m'han enviat

Heus aquí l'email i recomano clicar el que jo he marcat amb vermell


Ei, Hola;

M'he enterat d'un fet bastant impactant.Us reenvio a sota el correu que m'han fet arribar, mireu-vos-ho

Petons

Anna

----- Original Message -----
From: "www.camiverd.org" <info@camiverd.org>
To: <anna.ventura21@hotmail.com>

Sent: Monday, October 30, 2006 10:42 PM
Subject: NOTICIA IMPORTANT: CAMI VERD DEL VALLES

Només dos partits polítics signen el Projecte del Camí Verd del Vallès Benvolgut

amic/amiga:

Aquest dilluns 30 d'octubre hem convocat en roda
de premsa a tots els partits amb representació parlamentària
per saber què pensen del nostre projecte.

Feu clic al següent link per veure la noticia:
http://www.camiverd.org/actuacions/compromis/


Si encara no coneixes el projecte del Camí Verd del Vallès fes clic ahttp://www.camiverd.org/powerpoint/pres_cat.pps (Power Point)

Esperem que la informació sigui del vostre interès.

Reenvia aquest correu a tota la gent que li pugui interessar.

Atentament

L'equip de Ciutadans pel Camí Verd

info@camiverd.org

dilluns, d’octubre 30, 2006

La República i la Dona

Suposo que tothom convindrà que la república a nivell ideal és la millor forma de govern perquè és la que estableix la llibertat com la regla d'or de la convivència, entenent-la sempre acompanyada del respecte envers els altres, per això m'agrada la frase de què la llibertat del teu puny acaba en el meu nas i totes les religions tenen una màxim semblant a la norma confucianista que no facis als altres el que no vulguis que et facin a tu.

L'altre aspecte consubstancial és que amb l'ús de la llibertat tots som iguals o hauríem de ser iguals, peròaquí ja topem amb la pedra que ens va assenyar George Orwell a Animal Farm, que hi ha uns més igual que els altres.

Com es pot endevinar la tercera demanda per a una república ideal és el sentit de la solidaritat. Aqúí no cal que m'extengui perquè personalment sóc pessimista en aquest punt perquè es prima la curta distància i a curt termini, sense tenir en compte que som al mateix món i que els nostres fills l'heredaran segons el deixem.

Sé que he tocat les grans paraules i això implicaria un treball molt més extens, però no puc negar que el que m'ha impulsat a escriure sobre la República és que arran de la discussió de l'entrada anterior sobre la manipulació de la dona, l'endemà vaig veure al Museu d'Històrica de Catalunya l'exposició sobre cartells i repúlica (1931-1939).

Entre aquests cartells hi ha el de més amunt i tot que aleshores no existia una sensibilitat diguem feminista, ens hauríem de preguntar com malgrat les grans paraules que ja s'empraven posaven la dona com a decoració perquè hauria d'haver cridat l'atenció un cartell amb quinze homes degudament encorbatats voltant una dona nua que amaga les vergonyes amb un bocí de la bandera.

L'Alegoria de la República que es va fer després amb el nom de Niña Bonita, el nom ja ho diu tot.

Evidentment això no va néixer aquí. La república per excel.lència és la francesa i la pintura d'Eugène Delacroix va deixar emprempta que ha fet que el govern francès sempre tingui una francesa, no un francès, que sigui símbol vivent de la república. Actualment ho és la top-model Laetitia Casta, és a dir, una Letizia.

No paga la pena polemitzar sobre si això que he assenyalat es pot considerar manipulació de la dona, sobretot en el conteext de l'anterior entrada perquè queden molt distanciats els dos aspectes, però m'ha semblat interessant assenylar-ho.

Com normalment comparteixo els punts de vista feministes assenyalo la meva discrepància sobre modificar la Constitució per a què una dona sigui reina perquè el que jo vull és que la monarquia sigui clarament un anacronisme de la mateixa manera que el fet que no pugui haver una Mama de Roma palesa l'anacronisme del catolicisme romà.

divendres, d’octubre 27, 2006

Puritanisme guai


Tots sabem molt bé que l'article número 1 de l'ètica diu que els fins no justifiquen els mitjans, però també sabem molt bé que aquest article no l'aplica cap organització humana perquè qui està al capdavant d'una organització el que ha de fer és assolir uns objectius i per a asssolir-los, per a mantenir-se en el càrrec, farà tot el que calgui.

Això és aplicable tant en el món de l'empresa com en un partit polític, qualsevol església, club esportiu o la coral del barri.

El fet que em mou escriure aquesta entrada és l'exhibició de ceguesa social i hipocresia suposadament progressista que acaba de fer l'Ajuntament de L'Hospitalet, aquesta ciutat que a la pràctica és un barri més de Barcelona i s'esforça honorablement a voler-se distingir de la gran ciutat que té per veïna. Un veïnatge que li genera riquesa i problemes. Quan el veinatge genera pobresa els problemes són uns altres.

El fet és que aquest ajuntament ha decidit que el Festival de Cinema Eròtic no s'hi celebri més. Així es va aprovar ahir per unanimitat, mercès a una moció del grup municipal d'ERC, en què es manifestava que la mostra és degradant per a la imatge de la dona car en potencia una imatge d'objecte sexual i no aporta res a la ciutat.

Com sempre he estat a favor del moviment feminista em consta el punt de vista negatiu que mereix l'erotisme fet mercaderia, però també m'agradaria ara que els edils de L'Hospitalet fessin un estudi exhaustiu de totes les activitats que també degraden la dona i es fan també en el si de la seva àrea de govern.

D'entrada, m'agradaria saber si és home o dona la persona que passa l'escombra cada matí pel despatx de l'edil d'E.R.C. que va presentar aquesta iniciativa i quin sou guanya. També seria interessant saber si hi ha sexisme a la publicitat que fan les empreses de L'Hospitalet i què s'ensenya a les escoles de models que pugui haver-ne, etc.

No fa massa temps que un conseller de treball de la Generalitat, que era d'E.R.C., arran de la deslocalització que va fer una multinacional va dir quelcom que va esvalotar el galliner empresarial.

En aquest cas podem estar tranquils, el món empresarial no dirà res perquè practica la mateixa hipocresia i perquè no té molta simpatia envers el món del cinema.

Tanmateix, aquesta decisió implicarà una deslocalitzció amb uns costos econòmics. Com un es malfia de tota decisió feta per una colla de gent reunida, puc sospitar que havien calculat que aquest festival no deixa gaire diner a la tresoraria de l'Ajuntament de L'Hospitalet.

dimecres, d’octubre 25, 2006

"Religiones chinas", de Joseph A. Adler


Acabo de llegir RELIGIONES CHINAS, de Joseph A. Adler. Editat per Akal, Madrid, 2005. 143 pàgines.

Es podria dir que es tracta d'un compacte perquè el nombre de pàgines és enganyador perquè la lletra és més aviat i el contingut és dens.

De tota manera es tracta d'un llibre molt recomenable per a qui vulgui fer-se amb el panorama religiós a Xina perquè amb la proporció que toca en cada cas, es parla del confucianisme, del clàssic, del neo i del nou i el de les dones; del taoisme clàssic i les diferents escoles; del budisme primitiu fins el seu renaixement actual; de la religió popular que no mor. Evidentment, en mig de tot això els sincretismes que s'han anat produint.

També ens parla del zoroastrisme i el maniqueisme. Per descomptat del cristianisme que va portar al segle V el bisbe de Constantinoble Nèstor, però que més tard el Vaticà va declarar herètic. Aquí veiem ja la rigidesa o autoritarisme que hi ha en el fons del cristianisme; mentre a Xina s'han fet amalgames entre taosime, confucianisme i budisme, la principal vocació vaticana ha estat la pure.

A finals del segle XVI van arribar els jesuïtes entre els que va destacar el missioner Matteo Ricci, que a Beijing escrivia en xinès, es va integrar a la societat xinesa. Els jesuïtes permetien que els cristians retessin culte als avantpassats fins que varen arribat franciscans i dominics, que en la seva mentalitat inquisitorial va exposar l'afer al Vaticà, que es va posar en contra dels jesuïtes, com passa ara. El resultat va ser el lògic: els xinesos van fer fora a tots els missioners que estiguessin al costat de la norma papal.

Lògicament la part més interessant del llibre és al final on ens parla de la Xina actual que és la que ens toca.

Com se sap el període de Mao Zedong va ser nefast per Xina en tots els aspectes de la vida i, per tant, també ho va ser per a la vida religiosa perquè es va imposar l'ateisme amb la corresponent destrucció de temples i documents. Amb la mort del dictador les coses va començar a suavitzar-se Deng Xiaoping va reconéixer oficialment el budisme, el taoisme, el protestantisme i el cataolicisme. El confucianisme no es considera una religió, però ha estat parcialment rehabilitat i és que el maoisme se la tenia jurada. Aquest tema continuarà en un altre blog.

La religió popular té la categoria administrativa de superstició, però també s'està recuperant, es fan temples, sobretot en honor a Mazu. I això no ha d'estranyar perquè aquesta religió és la que en el fons travessa totes les altres, per això l'autor escriu El Qingming vuelve a poner de manifiesto la permeabilidad de las fronteras entre el mundo social y el espiritual, y la importancia de la familia para la construcción individual en la sociedad china.

Evidentment hi ha una recuperació doncs de totes les religions, especialment del cristianisme i llegin La única forma de catolicismeoficialmente reconocida es la Asociación Católica Patriótica, controlada por el gobierno y sin vínculo con el Vaticano, tanmateix, com és de suposar hi ha catòlics clandestins, és a dir, romans. El resultat és que hi ha uns vint milions de protestants i deu milions de catòlics, que tot plegat fa un dos per cent.