EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

divendres, de setembre 30, 2005

EVANGELIS



Una de les coses de les que estic més orgullós de la meva biblioteca són aquelles que tinc d'herència, és a dir, setze llibres editats a mitjans del segle XIX. Entre els quals hi ha la Bíblia, malgrat que l'oncle besavi no era creient.

La Bíblia no me l'ha llegida tota, sinó que a estones perdudes he fullejat una mica per aquí i una mica per allà.

Tanmateix, recentment, m'he entretingut més que de costum perquè m'he comprat el llibre EVANGELIS.

Aquest llibre és "una versió "literària", i no doctrinal ni dogmàtica" dels quatre evangelis amb els fets dels apòstols, la carta de pau als romans i el llibre de l'apocalipsi, feta directament del grec al català per Joan F. Mira, Editorial Proa, 2004.

Per desig del traductor aquest llibre no està en una col.lecció de llibres religiosos, sinó literaris, concretament, està precedit per Groc d'India, de Isidre Grau.

Així doncs he gaudit de la lectura del que es coneix com el Nou Testament en la versió catalana esmentada i anar-la comparant amb "La Santa Biblia, traducida al español de la vulgata latina y anotada conforme al sentido de los Santos Padres y Espositores Católicos, por el Ilmo. Sr. D. Felipe Scio de S. Miguel, publicada con parecer, exámen y censura de la autoridad eclesiástica, Madrid, Gaspar y Roig, Editores, 1854", la qual també té el seu interès pel fet que el text castellà va al costat del text llatí i a sota els comentaris amb lletra petita per alliçonar-nos, cosa que els ignorants sempre agraïm.

Una de les coses que més sobte de la versió catalana és que enlloc d'esperit sant, llegim l'alè sagrat.

Com deia, he fet algunes comparacions amb els dos llibres i hi ha un cas que de fet m'agradaria saber l'opinió del traductor Joan F. Mira. ConcretamentEn el Capítol 19 de Mateu llegim "Us diré, fins i tot, que és més fàcil que passe un camell per forat d'un agulla que no que un ric entre en el reg de Déu".

Com hem llegit, la versió en castellà va "anotada" i si aquest passatge no canvia gens a l'anotació amb lletra petita hi diu "MS. Por el forado del aguía. Algunos hallando más proporcionada la comparación, entienden por la voz camelus , el cable o maroma, con que se atan las áncoras en los navíos; porque esto es lo que también significa cameloz * en griego. Otros creen que era una puerta que había en Jereusalém llamada el agujero de una aguja, por la cual no podía entrar un camello, sino es de rodillas, y dejada la carga; y que del mismo modo los ricos no pueden entrar por la puerta estrecha, que conduce á a la vida, sino depuesta la carga de las riquezas. Pero la interpretación que damos es la más común, puesto que para Dios no hay nada imposible, pudiendo hacer que los ricos guarden los divinos mandamientos; que den liberalmente, y con alegría á los pobres de lo que tienen; que no sean soberbios; y que cuiden de hacerse ricos en toda suerte de obras"

(* He de precisar que amb el word he pogut fer la transcripció amb els símbols grecs, però el blogger m'ho ha deixat així)

Personalment, trobo que té lògica que hauria de dir-se maroma i no camell, però millor que mai hem de dir que savis té l'església

Una cosa que es llegeix sovint als Evangelis després que Jesús havia salvat a algú: se'n va tornar, cantant en veu alta la glòria a Déu. Aleshores es veu que es cantava sol pel carrer.

Una altra curiositat és en el Capítol 8 de Jooan: "Creiu-me si us dic una cosa: jo sóc d'abans que existira Abraham." Llavors van agafar pedres per a tirar-li-les, però Jesús s'amagà i va eixir del temple". El que és bo és el comentari de l'edició canònica: Diu que va eixí "pasando por medio de ellos". Estas palabras no se hallan en la vulgata. Con lo que dio el Señor otra prueba de su divinidad

Quan jo era nen, un dels dies més divertits de l'any era el que se'n deia Dissabte de Glòria (el dia abans del Diumenge de Ressurrecció). Era el dia que la canalla sortíem al carrer a "matar jueus", que era a base de fer soroll amb xerracs o amb una massa de fusta picant el que sigui. No cal dir que aquesta festa tenia un clar to antisemita.

El que jo no em podia imaginar és fins a quin punt hi ha antisemitisme al Nou Testament. Els exemples són aclaparadors.

En el Capítol 17 d'Els Fets dels Apòstols llegim: Però els jueus, engelosits, van reclutar per les places una colla de facinerosos i entre tots van esvalotar la ciutat i es presentaren a casa de Jàson buscant a Pau i Siles per potar-los davant l'assemblea popular. Abans com ara sembla que la identitat era l'essencial. Més endavant llegim Molts d'ells hi van creure, i bastants dones gregues de bona posició, i no pocs homes; però quan els jueus de Tessalònica van saber que també a Barea escampava Pau la paraula de Déu.... Curiós, aquí es destaca que les gregues eren de bona posició, es vol dir que eren més intel.ligents? Sembla que el factor identitari és essencial, jueu, grec, bona posició.

En el Capítol 20 llegim: i amb les proves que he hagut de passar per les insídies dels jueus. El cas és que això ho deia Pau que era jueu.

Crec que la "Carta de Pau als romans" justifica la lectura. A parer meu és el més poètic de tots i llegim al Capítol 13: La nit avança, el dia s'acosta; partem, doncs, les obres de la foscor i vestim-nos amb les armes de la llum. Pel traductor és probablement el primer i més profund escrit fundacional d'una teologia llavors encara inexistent

Respecte "El Llibre de l'Apocalipsi" trio un passatge de la introducció que en fa l'esmentada edició en castellà: En el se ve ensalzada la magestad de Dios, y abatida la criatura rebelde; se hallan instrucciones muy importantes , y de la mayor edificación para los fieles; consuelos y dulzuras inexplicables para las almas santas. Llegiu-ho

dijous, de setembre 29, 2005

Cap de setmana a Sant Sebastià





















La primera foto és una vista de la platja d'Ondarreta des del Parque de Miramar.
La segona és un fanal sobre el riu Urumea.
La tercera és la Iglesia del Buen Pastor, la Catedral
La quarta és la Plaza Cataluña
La cinquena la Casa Consistorial
La sisena la Plaza de la Constitución
La setana m'estan servint al txacoli
La vuitena una vista del jardí del Parquede Aiete
La novena és una vista de l'Hotel Maria Cristina
Les dues darreres fotos són sengles vistes del Kursaal, de l'arquitecte Rafael Moneo

Cal dir que és una ciutat petita i bonica i seronyívola. Crida l'atenció d'una manera especial de que està molt polida, sense els maleïts grafittis que embruten les parets, la gent molt educada se t'acomiada sempre amb un "hasta luego". Sense captaires o tan pocs que no criden l'atenció.

Per descàrrec dels que vivim en una gran capital cal dir que precisament no tenen els problemes de convivència o civisme que representa la vida d'una gran capital. Tot no es pot tenir. Ells no tenen la varietat ètnica i cultural que tenim aquí.

dimecres, de setembre 28, 2005

al diari AVUI avui fa 22 anys



Si avui hagués d'escriure sobre aquest tema, segur que empraria altres mots, però ara, després de rellegir-lo encara el signaria.

dilluns, de setembre 26, 2005

FOTO-DENUNCIA avui al diari QUÈ!


El meu suggeriment seria que posessin una torreta amb una planta dins el cistell. Seria una decoració digne i de passada evitaria que les llaunes es quedessin dins.

diumenge, de setembre 25, 2005

53 Festival Internacional de Cine de Sant Sebastià



No sóc d'anar a festivals de cinema o de teatre i abans aniria a un de teatre que no pas de cinema, però les circumstàncies em van portar l'any 1970 a veure totes les funcions del festival de cinema espanyol que es feia a Molins de Rei. Els únics títols que recordo són Un invierno en Mallorca amb Lucía Bosé, Serena Vergano i Román Gubern, del que ara se'n parla, i l'altre títol va ser La larga agonía de los peces fuera del agua de Rovira Beleta amb Emma Cohen i Joan Manuel Serrat.

Aquesta cap de setmana he anat a Sant Sebastià per turisme, però he ficat el nas al festival de cine que s'hi ha fet.

Un dels motius era veure la sala del Kursaal per dins i per tant vaig veure Sud Express de Chema de la Peña i Gabriel Velázquez. Amb independència que la pel.lícula no ha tret cap premi, no treu que es tracta d'un film recomenable. Es tracta d'un creuament de situacions entre personatges que esta en la linía del tren que va de Lisboa fins a París. Són històries anònimes en les que hi ha una mica de tot, persones sensibles, mesquines, desenganyades amb dosis d'amor, racisme, tendresa, desarrelament, feixisme, misèria.

Com diu la premsa d'avui diumenge la pel.lícula guanyadora de la Concha de Oro és Stesti del director Bohdan Sláma.

La foto és la vista exterior del Kursaal on s'han fet algunes pel.lícules, com l'ha esmentada, i a on es fan els actes principals del Festival, que abans es feieen al Maria Cristina

Com pot haver lector que es pregunti perquè escric Sant Sebastià enlloc de Donostia. em permeto puntualitzar que ho faig d'acord amb el meu llibre de referència pel que fa a noms propis: Gran Enciclopèdia Catalana.

dimecres, de setembre 21, 2005

Carta publicada al diari AVUI fa 25 anys



Segueixo sense portar la "C" al cotxe, però hi he posat el ruc. Vull dir que no tinc res en contra del toro; tanmateix, el toro, com mascle potent que és, em fa l'efecte de fanfarronada, mentre que el ruc és com poqueta cosa, simple i, per tant, més entranyable i, per mi, si més no, és com desacomplexador. Com la nostra llengua, que no és la llengua d'un imperi, sinó d'un petit país voltat d'imperis o imperialistes

dilluns, de setembre 19, 2005

"Los grandes filósofos. Los hombres decisivos: Sócrates, Buda, Confucio, Jesús", de Karl Jaspers

  • Acabo d'enllestir la lectura de LOS GRANDES FILÓSOFOS, LOS HOMBRES DECISIVOS: SÓCRATES, BUDA, CONFUCIO, JESÚS. Editorial Tecnos, 1993.

    Aquest llibre que és una mena d’història de la filosofia, confesso que la seva lectura no m'ha resultat fàcil i no puc pas dir que ho hagi digerit tot...

    L’autor fa alguna cosa més que una història, sinó que hi fa un estudi, crec, atípic de l’obra de Sòcrates, Buda, Confuci i Jesús. No és poca cosa perquè no eren ben bé filòssofs però que pel seu contingut van deixar molta feina feta perquè ells, segons l'autor, si que varen canviar el món.

    Sense pretendre ser exhaustiu, ans tot el contrari, voldria posar algunes de les perles que dedica a cada un d’aquests personatges.

    De Sòcrates ens diu que “se sintió penetrado por la conciencia de que debía cumplir un mandato divino. Íntimamente convencido de su misión, como los profetas, ... No debe exigir una creencia en algo determinado, ni tampoco en él, pero sí que se piense, se interrogue y critique”

    De Buda ens diu que la salvació consisteix en “liberarse del apego a las cosas, en desentenderse de todas las vanas apetencias, en alcanzar a comprender el estado de la existencia, su origen y la posibilidad de superarla".

    De Confuci ens diu que “se abusa constantemente del lenguaje. Hay discrepancia entre el ser y el lenguaje. “Quién tiene la íntima substancia, también tiene las palabras, quien tiene las palabras, no siempre tiene la íntima substancia”...”Cuando aún no se conoce la vida ¿cómo se va a conocer la muerte!”

    De Jesús ens dius que “Unirse místicamente con Dios, apartarse pasivamente del mundo –sólo enbtre los hombres, identificado con Dios-, sería proceder con desamor. El individuo no puede por sí solo participar del reino de Dios; se trata de alcanzarlo con el otro. Amar a Dios es amar al prójimo. Por eso, la vida en el mundo alcanza la plenitud de su sentido por la vía del amor, que es la señal del reino de Dios.... No instituyó ningún culto; participó en el culto judio en el seno de la comunidad judia, como después de Él incluso los primeros cristianos; no bautizó a nadie, no creó ninguna organización, ni fundó comunidad ni Iglesia alguna. ¿Qué fue Jesús entonces?”

Una de les característiques comunes dels quatre és que cap d'ells no va escriure, l seva obra ens ha arribat a través dels seus deixebles. Jo crec que aquest fet és indicador de la seva humilitat i aquesta humilitat, paradoxalment, ha estat utilitzada per posar-los per damunts dels altres mortals, per a divnitzar-los.

diumenge, de setembre 18, 2005

Avui he fet dissabte

Abans, les nostres mares feien el que en deien “dissabte”, és a dir, una neteja general de la casa, fregar tot el pis de dalt a baix, obrir finestres i balcons per fer una bona ventilada, moviment de cadires amunt i avall.

La majoria dels treballadors ho feien tot el dia i els que feien festa per la tarda, se’n deia que tenien “jornada inglesa”, normalment aquesta jornada anglesa la feien els treballadors de coll blanc, de despatx.

A mitjans de la dècada dels seixanta, els oficisnites vam començar a tenir festa dissabte tot el dia. No era una cosa generalitzada, però vaig tenir la sort de ser un d’ells i gràcies a això havia anat a moltes matinals del “Publi” del Passeig de Gràcia.

De tot això ja fa molt de temps, però no puc evitar d’evocar-ho al parlar dels dissabtes.

Diuen i, amb raó, que els veritables plaers estan amb les coses petites i jo afegiria, amb la rutina.

Així doncs avui he fet dissabte, un dissabte diferent d’aquells, però que respon al motlle dels meus dissabtes, que comença quan al voltant d’un quart de nou del matí aparco davant del Mercat del Ninot, que és el de l’Esquerra de l’Eixample, per anar de seguida a la parada de la Margarita i comprar-li peix i, particularment, els ingredients per fer la paella del dissabte.

A la cuina jo sóc el pinxo a no ser que com avui prepari una tapa, que és la meva especialitat. El que és essencial és que la paella va sempre acompanyada d’un cava ben fred. Com de costum, la paella ha estat rutinària, boníssima. Les postres han estat la cosa més senzilla del món: raïm de moscatell. Aquest raïm és la meva feblesa, encara que té el problema d’una temporada curta i quan aquesta acaba, deixo de menjar-ne.

Després he anat al Palau de la Música Catalana. Ha estat el primer de la temporada i l’estrena ha estat de categoria, l’Orquestra Simfònica del Vallès amb l’Orfeó Català i uns cantants solistes han interpretat la Simfonia núm. 9, en Re menor, op. 125 “Coral”, de Beethoven.

Ha estat magnífic i les veus del baix i de la mezzosoprano, alemany i catalana respectivament, han estat especialment aplaudides.

Com fa unes dècades vaig ser un més en la campanya pels “3000 socis a l’Orfeó Català” m’ha fet una especial il.lusió veure l’Orfeó interpretant una obra tan emblemàtica com la novena de Beethoven.

En el programa de mà de la funció d’avui hi ha un article signat per Pere Rovira que comença així “Quan em poso a escriure aquestes paraules, tots els diaris parlen d’un aniversari tràgic: ara fa seixanta anys que els Estats Units van atacar amb bombes atòmiques les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki. Milers i milers de persones va desaparéixer, polvoritzades, en un instant, i el total de víctimes va superar les duescentes cinquants mil. Mai, ni en els pitjors moments de la brutalitat humana, no s’havia pogut sospitar que matar tanta gent indefensa seria tan ràpid i tan fàcil. Els partidaris dels bombardeigs sempre els han justificat perquè, segons ells, va accelerar el final de la guerra i va estalviar moltes vides. No crec que pugui haver-hi un càlcul més horrible.”

O sigui que la Novena de Beethoven ha estat per a recordar això que va passar fa seixanta anys.

Per descomptat aquest recordatori no és d’aquestes petites coses que són belles, però sí ens permeten adonar-nos de la importància d’aquesta rutina que deia al principi. Aquelles duescentes cinquanta mil persones no van poder seguir amb la rutina més essencial de totes: seguir vivint.

dimarts, de setembre 13, 2005

Còctel: WHISKY SOUR



Qui segueix mínimament el meu bloc s'adona que no és un bloc polític com n'hi ha molts. El meu bloc va ser creat amb el propòsit de tocar tots els temes que estan al meu abast, sigui per interès, coneixement o impressions.

Així doncs parodiant al periodista Joan de Segarra, en els seus articles "La Terraza" a La Vanguardia quan ens diu que en el desdejuni de l'Onze de Setembre es va menjar figues coll de dama, doncs jo també, i si se les va acompanyar amb una ampolla de Sassicaia (?) doncs jo no, però a canvi, després de sopar vaig fer un whisky sour, el de la foto, que em va sortir molt bé i que no tenia res a envejar amb els que fa la Maria Dolors, per alguna cosa poso -el llibre que em va dedicar- en el faristol i així no se'm taca.

Qui en vol?

dilluns, de setembre 12, 2005

Gas Natural com a símptoma

El nacionalisme més pur és com un Guadiana, treu el cap i s'amaga segons quin vent bufa. L'especialitat gairebé única del nacionalisme català és aixecar polsaguera a cada relliscada del govern central, el de Madrid. Evidentment en fa moltes, però Déu me'n guard d'aplaudir-li mai cap acció car això seria perdre les essències més nostrades.

El cas és que tots sabem que Gas Natural, una empresa amb seu a Barcelona, ha fet una OPA hostil a ENDESA, una empresa amb seu a Madrid.

També tots sabem la que s'ha muntat arran d'això, molt en especial el diari EL MUNDO, de l'anticatalà Pedro J., més discret el diari ABC, però per sobre de tot, José María Aznar s'ha convertit en el think tank polític en contra de l'OPA

Tota l'hostilitat de Madrid és política, més exactament, nacionalisme espanyol. O sigui que tenim servit un match "nacionalisme espanyol versus nacionalisme català". Val a dir que la banca Morgan, assessora d'ENDESA, troba bé l'OPA.

¿Què passa doncs que el nacionalisme català està en silenci? Molt senzill, s'ha produït un fet greu per les nostres afinades ments: el govern no s'hi fica.

L'aire irrespirable que havia creat José María Aznar al govern ara no hi és i, a canvi, hom fa conya del tarannà o "talante" com si el tarannà fos una cosa a menystenir. La cosa és clara, quan no hi ha arguments forts per a acusar cal inventar-los.

Avís a navegants: no dic que avui estiguem al millor dels móns gràcies a Rodríguez Zapatero perquè tots sabem molt bé que el fet que sigui el que més mana no vol pas dir que ho mani tot, ni falta que fa, i sabem que en el seu equip hi ha persones que si es passessin al PP no haurien de canviar gaire, com és el cas de Rodríguez Ibarra encara que es cregui més socialista que ningú.

També ha fet declaracions exemplar el ministre Montilla, el responsable sobre l'afer de l'OPA, però ningú no ha dit res. Aplaudir-lo? Això mai.

diumenge, de setembre 11, 2005

Avui, Onze de Setembre





"Alemanya li ha declarat la guerra a Rússia; per la tarda me n'he anat a nedar". Amb aquesta flegma Franz Kafka va anotar al seu diari l'esclat de la I Guerra Mundia. Em temo que alguna cosa semblant escriuré quan tingui la notícia que el nou estatut ha estat finalment aprovat o ha estat desaprovat. De moment jo m'he estat assegut aquí la Diada Nacional de Catalunya. Crec que he fet el que calia perquè l'ambient partidista envers el nou estatut no ajuda a la reivindicació popular.

A la Diada del 1976 vaig sentir a Sant Boi com Jordi Carbonell ens avisava que la prudència no ens faci traïdors, però jo crec que la imprudència també pot fer-nos-hi. Proclamar-se nacionalista no és garantia de patriotisme perquè la política és l'art del possible i el bon polític és únicament aquell que primer fa un bon diagnòstic de la situació per tal de treure'n rendiment pel país i no pel partit i em fa l'efecte que el que es busca és el segon i no el primer.

La foto al peu del monument a Casanova és de l'any 1977, de quan el principals partits anaven al mateix, la qual cosa els portà a Sau a redactar un estatut, de quan no era notícia que aquell article l'ha redactat un d'aquell partit i aquell mot essencial l'havia posat un diputat d'aquell altre partit. No com ara que cada partit vol fer el seu estatut

dissabte, de setembre 10, 2005

Demà, Onze de Setembre

La política és avorrida, d'això no n'hi ha cap dubte. és lògic que ho sigui perquè tracta de coses serioses i importants que ens afecten a tots, vells, joves i futures generacions.

El funcionaris de la cosa pública, igual que els de les coses de déu, són encara més avorrits perquè creuen que allò que diuen és transcendental.

En les dictadures, com hem vist molts en temps de Franco, són encara més avorrides. I no hi ha cap dubte que els feligressos o militants del morro fort són una colla d'ensopits perquè no tenen altra feina que cercar defectes en el "contrari", com alguns fan ara amb en Carles/Carlos/Carlus Francino i és hi ha una malaltissa necessitat de cercar l'enemic. Durant molt temps a Europa l'enemic era el jueu, que va fer possible aquest fanatisme que en diem "antisemitisme". Aquest "anti" ara ja no és políticament correcte, per sort de la democràcia i dels drets humans, però n'hem creat d'altres.

El nacionalisme no té cap problema a crear un "anti" perquè el que fa essencialment és dividir la societat entre "nosaltres i ells". No oblidaré mai una professora anglesa que em va dir que "England is divided since King Canut between us and them", la bona dona no sabia que això és una epidèmia global.

Així no falta el bloc que s'ha ficat amb el tema de l'afer de l'hime que sonarà demà. Com no sóc musicòleg, crec que la figura d'Antoni Ros Marbà no hauria de ser discutida, però hi deu haver alguna cosa que jo desconec que no ha obtingut el "nihil obstat" de la congregació nacionalista.

Em quedo amb les ganes de "copiar i engaxar" l'article que Empar Pineda publica avui a EL PAIS, però com hi ha risc que em vinguis amb qüestions de propietat intel.lectual. Em limito a recomenar-lo, el títol del qual és El himno de la alegría, un títol que ja ens avisa que la cosa va de broma i és que després de les coses que es diuen, crec que el millor és la broma abans de caure amb una seriositat nacionalista del com són de ferms nosaltres davant l'enemic
http://www.elpais.es/articulo/elpporopi/20050910elpcat_4/Tes/El%20himno%20de%20la%20alegría&t=himno_alegría_

Com en una ocasió un blogaire simpàtic em va dir que jo signaria el manifest dels lerrouxistes, em permeto ensenyar el que ell no va fer perquè no havia nascut i caldria veure si ho va fer son pare, contribuir econòmicament per la campanya per l'Estatut, el que tenim. No cal dir que les ganes d'insultar i desqualificar portes, moltes vegades, a la ignorància perquè en realitat el que hauria de d'haver dit és "botifler" si és que es referia, com suposo, a la colla d'Albert Boadella, Carreras, Espada.

Val a dir que abans de l'acció de l'esmentat blogaire envers mi, jo ja havia enviat una carta a La Vanguardia en contra de l'esmentada colla, però que el diari no em va publicar