EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, de novembre 21, 2011

Le Corsaire

Música:Adolphe Adam, Cesare Pugni, Léo Delibes, Riccardo Drigo i Pavel Oldenburgsky
Coreografia:Piotr Gusev (segons Marius Petipa)
Escenografia:Teymuraz Murvanidze
Vestuari:Galina Solovyova
Orquestra del Teatre Mariinski Director d’orquestraAleksei Repnikov

Com es tracta de ballet l'única cosa que interessa és el ball, la dansa. No cal dir que tractant-se de ballet rus i d'una companyia de dansa russa la qualitat de l'espectacle és màxima, però cal fer un esforç per anar encaixant alguns aspectes de l'espectacle perquè als ulls d'avui l'argument és del tot carrincló i a més a més carregat d'orientalisme, encara que amb aquest aspecte hem de ser tolerants perquè hem de ser conscients en quina època es va fer.
En aquest darrer sentit l'obra està basada en un poema de Lord Byron i d'acord amb el programa de mà Le Corsaire es va estrenar el 1856 al Théâtre Impérial de l’Opéra de París, amb música d’Adolphe Adam i coreografia de Joseph Mazilier. El 1858 Le Corsaire s’estrena a Sant Petersburg amb una coreografia adaptada per Marius Petipa per al Ballet Imperial. La versió actual que interpreta el Ballet del Teatre Mariinski és de 1955, reinterpretada per Piotr Gusev, amb un nou llibret que simplifica la narració però manté la romàntica atmosfera oriental. La versió definitiva de Gusev s’estrenà al Teatre Kirov (Mariinski) el 1987.
Qui tingui curiositat, a continuació transcric l'argument de l'obra: Tres mariners lluiten per salvar el seu vaixell enmig d’una tempesta. El vaixell s’enfonsa.

Acte I
Escena 1 Arran de mar
El mar retorna els tres homes, Conrad, Alí i Birbanto, a una platja. Unes joves gregues s’hi acosten per ajudar-los. Entre elles hi ha Medora. Conrad, atret per Medora, li explica que és corsari. Ara l’amenaça i el perill pren forma de patrulla turca. Medora i la seva amiga Gulnara amaguen els corsaris, però els turcs les agafen presoneres. El malvat Lankedem, un traficant d’esclaves, està saquejant la costa grega i, en complicitat amb l’oficial de la patrulla, segresta les noies.
Escena 2 Al mercat d’esclaves
Lankedem ven les esclaves a la plaça del mercat, on el paixà Seid està assegut al lloc d’honor, cercant noves belleses per al seu harem. Se sent atret per Gulnara i la compra. Quan se l’emporten, apareix Medora, d’una bellesa tal, que el paixà Seid s’afanya a pagar per ella qualsevol preu per tenir-la. Però, de sobte, apareix un nou comprador, que Medora reconeix com a Conrad disfressat. Mentre va augmentant el preu per Medora, el paixà Seid, sorprès, pregunta el nom al nou postor. En aquest moment, Conrad i els seus seguidors es treuen les capes i es mostren com a corsaris armats. S’emporten Medora, agafen captiu Lankedem i escapen mar endins. La guàrdia turca ha demostrat que no serveix per a res i el paixà Seid està enfurismat.
Acte II A la cova dels corsaris en una illa grega
Els corsaris es mostren satisfets per haver-se emportat un botí tan gran del mercat i haver salvat les belles noies. Ballen per celebrar-ho i Medora dansa amb Conrad i el seu amic Alí, amb gran plaer dels corsaris. Les altres noies demanen a Medora que intercedeixi davant Conrad a fi de poder tornar als seus pobles d’origen. Conrad veu amb bons ulls deixar-se persuadir, però Birbanto i la resta dels homes volen que les noies es quedin allà. Conrad és inflexible i Medora guia les joves fins a la costa. Lankedem ha observat aquest conflicte d’interessos i, a canvi de la seva llibertat, ofereix a Birbanto una poció que produeix un son molt profund quan és administrada. La poció es vessa en un ram de flors que és lliurat a Medora, la qual, al seu torn, el regala a Conrad per agrair-li la seva cavallerositat amb les noies. És així com Lankedem rapta Medora una altra vegada.

divendres, de novembre 18, 2011

ERC (Esquerra Republicana de Catalunya)

El mal que estan fent això que se'n diu "els mercats" no és un mal sortit per generació espontània, els responsables són els polítics i a on ho han vist més clar és a Islàndia, això vol dir que la solució és política i no simplement econòmica. Els partits que han governat el país, tant si per país es vol entendre Espanya com si es vol entendre Catalunya, cap d'ells no ha fet cap mesura valenta davant de la crisi i el resultat és més misèria i menys democràcia.

Per demostrar que hi ha més misèria només cal mirar el nombre de persones sense feina o el nombre de desnonaments. La manera de provar que hi ha menys democràcia és que ara mana el govern d'Alemanya, que lògicament ho fa d'acord amb els interessos alemanys.

És molt possible que ERC no està en condicions de tenir un lideratge per fer una revolta a la islandesa perquè, en primer lloc, és un partit d'àmbit català, però és que els partits d'àmbit espanyol ja han demostrat la seva discapacitat. A més a més cap dels partits entén Catalunya.

Casualment -i no és retòric- acabo de donar un cop d'ull a un llibre que vaig comprar el 1970, el títol és Crítica i veritat, de Roland Barthes (Sinera, Barcelona, 1969) i hi he encepegat amb aquesta frase: "Car escriure es ja organitzar el món, és ja pensar (aprendre una llengua és aprendre com pensen dintre d'aquesta llengua" i efectivament a Espanya, l'Espanya del poder i, no ens hem d'enganyar, l'Espanya de la cultura (Peces Barba) no li interessa la nostra llengua i allò que se'n desprèn, com va dir una vegada un que no li recordo el nom, la llengua catalana és un fet antropològic.

Descartats doncs els dos grans partits espanyols, grans sense grandesa, ens ve després al cap Convergència i Unió (CiU), que es tracta d'una corporació que s'hauria de dir "conveniència i unió" perquè encara que el seu candidat aparegui voltat de banderes catalanes el darrera d'ell s'hi amaga la conveniència de l'oligarquia, que no tindrà mai el coratge de fer front a la de l'estat, entre altres raons perquè en molts casos hi ha matrimonis de conveniència.

Evidentment que una alternativa possible seria EUiA, que no em cau malament, però crec que a la vista del conjunt de fets negatius que darrerament han passat respecta a Catalunya, crec molt fermament que cal donar un cop de puny a la taula per fer ben visible el descontent dels catalans davant de la resta d'Espanya i l'únic vot que representa aquest descontent és el d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Seria incomplet aquesta entrada o post si no fes una mínima concreció sobre els partits protagonistes a Espanya d'un peculiar bipartidisme. El PP és un partit de clara militància anticatalanista i la mostra va ser aquella famosa recollida popular de signatures a Andalusia contra l'Estatut. Per altra banda el PSC ha esdevingut un partit no-català  i és que el PSC (PSC-PSOE) que està a anys llum de l'esperit del Pacte d'Abril, el pacte d'unificació de PSC-C, PSC-R i Federació Catalana del PSOE perquè la nº 1 per Barcelona, Carme Chacón, fa quatre va dir que "No ha hecho falta que el PSC vote diferente del PSOE" perquè qui es va "cepillar el Esatuto" va ser Alfonso Guerra.

divendres, de novembre 04, 2011

Viaje al fin de la noche

de Louis-Ferdinand Céline.
Traducció de Carlos Manzano.

Aquesta novel.la és de les que mé m'ha agradat entre les que he llegit al llarg de la meva vida. L'aspecte més sobresortint d'aquesta obra és el llenguatge, que no fa cap mena de concesions per la qual cosa no és gens recomanable els qui volen que la lletra impresa sigui políticament correcta, malgrat que en aquest cas l'autor tindria disculpa perquè l'original va ser publicat el 1932; tanmateix podem estar segurs que Céline hauria estat en contra d'aquesta correcció.

Com Céline va estar a la I Guerra Mundial va saber molt bé què era això de la guerra: Se abrazaban los dos de momento y para siempre, pero el caballero había quedado sin cabeza, sólo tenía un boquete por encima del cuello, con sangre dentro hirviendo con burbujas, como mermelada en la olla. (pàg. 25) el, coronel, con su potente voz, había arengado al regimiento: ""Ánimo! -había dicho- ¡Ánimo! ¡Y viva Francia!". Cuando se carece de imaginación, morir es cosa de nada; cuando se tiene, morir es cosa seria. Era mi opinión. Nunca había comprendido tantas cosas a la vez. (pàg. 27)
En un dels passatges que evidencia ser a més d'un bon observador, sinói un mestre en el llenguatge és quan escriu: A fuerza de sobar a Lola, decidí emprender tarde o temprano el viaje a Estados Unidos, como un auténtico peregrinaje y en cuanto fuera posible. En efecto, no paré ni descansé (a lo largo de una vida implacablemente adversa y aparreada) hasta haber llevado a cabo esa profunda aventura, místicamente anatómica. (pàg. 67)
Si a vegades la novel.la és un reportatge de guerra o un diari personal, altres vegades és una detallada ressenya de viatge: Por el camino, seguí escuchando con frecuencia a los animales de la selva, con sus quejas, trémolos y llamadas, pero casi nunca los veía, excepto un cochinillo salvaje al que en cierta ocasión estuve a punto de pisar cerca de mi abrigo. Por aquellas ráfagas de gritos, llamadas, aullidos, era como para pensar que estaban muy cerca, centenares, millares, hormigueando, los animales. Sin embargo, en cuanto te acercabas al lugar de que partía el jaleo, ni uno, excepto enormes pintadas azules, enredadas en su plumaje como para una boda y tan torpes, que, cuando saltaban tosiendo de una rama a otra, parecía que acababa de ocurrirles un accidente. (pàg. 209)
Qui vulgui però saber què és poesia en prosa, aquí té un exemple meravellós: Con la claridad del mediodía, desde el lugar donde nos encontrábamos, todo se volvía rosa a nuestro alrededor y las piedras desgastadas subían hacia el cielo a lo largo de la iglesia, como dispuestas a ir a fundirse en el aire, por fin, a su vez. (pàg. 438). Una demostració que era un escriptor excels.

Puntualització. Com sóc un defensor de la llengua catalana, sempre procuro llegir la versió catalana, però per raons acadèmiques m'interessava llegir la castellana; tanmateix, qui estigui interessat en aquesta magnífica novel.la de Céline aprofito per assenyalar que existeix de la versió catalana d'Edicions 62 i, fins i tot el títol està més ben traduït, és a dir, Viatge al fons de la nit car el títol original és Voyage au bout de la nuit.

dimarts, de novembre 01, 2011

Cartes lliures ANTON TXÉHOV i OLGA KNIPPER

Coordinació i direcció Pau Carrió
Intérprets: Anna Lizaran i David Selvas
Pianista: Raffel Plana
Teatre Lliure

Com s'endevina pel títol de l'espectacle no és teatre, sinó les cartes que el gran autor teatral Anton Txékhov i la gran actriu del moment a Rússia Olga Knipper es varen intercanviar.

No cal dir que la interpretació dels dos intérprets ha estat impecable i com també cal aplaudir la bona execució del pianista.