EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimecres, de maig 29, 2013

Colom, el Barça i allò políticamente correcte

Colom vestit de culé
No tinc cap dubte que els catalans som un poble acomplexat. En temps de Franco ens vam arribar a creure que no era de bona educació parlar en català amb una persona que se'ns dirigeix en castellà. Crec que gràcies a la campanya de l'Aina Moll aquest punt de vista va canviar i ara ja no ens aixequen la camisa amb la llengua a la primera de canvi perquè qui porta 20 o 30 anys a Catalunya no se'l pot forçar a què parli català, però sí que l'entén. Aquesta observació demostro que els catalans hem estat pioners al món d'allò "políticament correcte".

Crec que allò del "políticament correcte" és l'absurditat més gran de la modernitat, evidentment els campions en la materia van ser els nordamericans quan van establir i formalitzar la collonada que els negres van deixar de ser negres per ser afroamericans. Malgrat la cançó "Say It Loud – I'm Black and I'm Proud", de James Brown, va ser l'himne dels negres.
Khivà, Uzbekistan, Àsia Central
El cas és que el Barça i l'Espanyol no són pas el duet de clubs de futbol que hi ha a la ciutat de Barcelona, que jo sàpiga a més del meu Martinenc hi ha l'Europa, el Sant Andreu, el Júpiter, etc. Això vol dir que si l'Espanyol veu una injusta jerarquització entre els dos clubs grans de Barcelona, vol dir que l'Espanyol també practica la mateixa jerarquització que critica. Amb altres paraules, es pretén que hi ha quelcom de no "políticament correcte" quan el Barça apareix com a representant de la ciutat quan queda clar que l'Espanyol tampoc és políticament correcte en sentir-se ofès perquè a Barcelona hi ha més de dos clubs. Si l'Espanyol vol polititzar el futbol de la ciutat és perquè té un greu complex; la prova n'ha estat la broma de dir que preguntaria a l'Ajuntament què costaria posar la samarreta de l'Espanyol per un dia al monument de Rafael de  Casanova. Joan de Sagarra ha escrit que l'Ajuntament ha fet el ridícul, quan és l'Espanyol o el seu president que fan el ridícul per dir que ""Si l'Espanyol no hagués protestat, possiblement seríem un club petit, però som un club amb dignitat", és a dir, els clubs petits són indignes segons el president.

El Barça no és solament un club que té el nom de la ciutat, sinó que a més l'escut -segons Armand de Fluvià- s'explica així: "se blasonaría de la siguiente manera: semipartido y truncado. 1º de plata, una cruz plena de gules o de san Jorge. 2º de oro, cuatro palos de gules. 3º de azur, tres palos de gules. Sobre esta partición, balón de futbol antiguo marrón. Sobre el todo, una faja de oro con las letras FCB de sable". No cal dir, doncs, que la part superior de l'escut és una adaptació de l'escut de la Ciutat de Barcelona.
Casablanca, Marroc, Magreb.
Què podem dir de l'escut de l'Espanyol? Certament s'afirma nominalment com a club barceloní, però no té res de barceloní, ni de català en termes heràldics, el que més destaca de l'escut és la corona borbònica.

Com pot l'Espanyol reclamar la figura de Rafael de Casanova amb la corona monàrquica al cap?

La qüestió no és, per altra banda, quantes copes ha guanyat el Barça i quantes l'Espanyol. Ja hem dit que no es tracta dels únics clubs de futbol a ciutat. El que sí és vàlid, encara que sigui resultat de les copes, és que quan un viatge i et pregunten d'on ets, quan dius que ets de Barcelona et responien amb "Cruiff" i ara amb "Messi", "Barça". A vegades, per fer la guitza, poques, diuen "Madrid", però mai he sentit "Espanyol".

Asilah, Marroc, Magreb.
Finalment, com sembla que el tema que preocupa és la samarreta, també moltes vegades en els viatges he vist xicots amb la samarreta del Barça.
No tinc un interès especial en defensar l'Alcalde de la ciutat, però hi ha una cosa que tots sabem. Avui la competència no solament és entre empreses, la globalització ha generat la ciutat global i Barcelona es posiciona o es vol posicionar per ser una ciutat global, una ciutat que es vol igualar amb les grans, mentre que les que ja són grans, fan tot el que poden per mantenir-s'hi. Una de les maneres és que la ciutat sigui marca, fet que implica tenir un "skyline" reconegut i unes icones que siguin reconegudes, com la Sagrada Família o la Torre Agbar, però amb respecte pels altres clubs esportius de tota mena que hi ha a la ciutat, la icona més potent que té avui Barcelona és el Barça.

Barcelona és reconeguda com la tercera ciutat més feliç del planeta i no es dubte que un dels motius és la trajectòria futbolítica de Barcelona

Casablanca, Marroc, Magreb.
Fa anys el Monument a Colom, a les targetes postals, era també la principal icona i penso que per la seva situació geogràfica es mereix ser reconeguda, especialment en uns temps que arriben molts creueristes. Crec doncs que el que l'Ajuntament ha cobrat per a deixar posar la samarreta d'una marca comercial a Colom no té cap importància, el fet que la imaginació del publicista va tenir aquesta idea mereix el meu aplaudiment perquè els colors de l'equip de futbol que té més socis de la ciutat sigui vist arreu del món junt amb Colom, un monument que quan es va fer (1888) va ser una obra d'enginyeria important i que si no és tant alta com la Torre Eiffel sí té el mèrit d'estar de cara a la mar nostra.

Conclusió
Si parlar en castellà a un castellanoparlant que portava dècades a Catalunya va ser una forma mal entesa de ser ben educats, una mena de covarda correcció política, igualment és una absurda, ridícula i ximple correcció política aquesta falsa pretensió que tots els clubs de futbol de Barcelona són iguals i, a més a més, com a Barcelona hi ha més de dos clubs de futbol, el paper o joc brut polític fet per l'Espanyol demostra una manca de respecte envers els altres clubs de futbol de la ciutat perquè pretén fer veure que està al mateix nivell que el Barça pel fet de ser la Primera Divisió. Si aquesta pertànyer a la Primera Divisió li fa creure a l'Espanyol que té els mateixos mèrits del Barça, aleshores pateix de la mateixa arrogància i incorrecció política que critica; tanmateix, el Barça no solament té més copes, sinó que hi ha raons objectives per ser considerat el genuí representant de la ciutat en termes futbolístics, i si algú en dubte que compari els escuts.
 


dilluns, de maig 13, 2013

BARCELONA


Autor/Director
Pere Riera
Núria
Míriam Iscla
Elena
Emma Vilarasau
Joan Vila
Jordi Banacolocha
Victòria
Anna Moliner            
Simó
Pep Planas
Nati
Pepa López
Tinet
Carlos Cuevas
Ramon
Joan Carreras

Teatre Nacional de Catalunya

Aquesta obra se li pot dir retrat o retaula en el millor sentit de la paraula perquè el que fa és pintar-nos com es vivia a Barcelona mentre queia en la dissort de convertir-se en la primera capital del món que era bombardejada des de l'aire (.), aquest retrat es fa sempre en el saló d'una casa burgesa i en la que coincideixen personatges de distintes procedències vitals per tal de fer un quadre el més ampli possible des del punt de vista social.

El protagonisme de l'obra se l'emporta la guerra perquè està al darrera de cada paraula que es diu, tant si és la preocupació de la minyona (Nati) per la falta de menjar, o de veure com el món i la casa s'ensorren pel que d'alguna manera és el cap de casa (Joan Vila) o el noi de casa que es passa l'estona dient que vol regals pel seu aniversari, però que és més aviat un crit de desesper que no pas una criaturada. També, per descompatat, en les baralles entre dos que no són de la casa i que ideològicament estan enfrontats.

Tots aquesta diàlegs són molt vius i punyents; tanmateix, en el diàleg que porten les dues amigues de tota la vida, la Núria i l'Elena, és on l'obra es fa dir "chapeau" perquè hi trobem tot allò que té la guerra des de les dues perspectives humanes. Un representa la de qui ha marxat i l'altra de la que s'hi ha quedat. Naturalment la que s'ha quedat considera que ha fet el que calia i a més es pensa que aquesta mena d'emigració és un viatge turístic en el que a cada lloc hi ha un senyor que t'agafa les maletes i t'obsequia amb una copa de suc de taronja o de cava, segons l'hora. Inevitablement aquest enfrontament dura gairebé tota l'obra, però sempre, no ho oblidem, amb uns diàlegs magistrals amb unes interpretacions perfectes.

L'aspecte que també cal valorar de manera molt favorable d'aquesta producció del TNC és un punt que no és mèrit de l'autor com a tal, sinó del director, encara que sigui el mateix: la coreografia.

A la festa de l'aniversari del xicot no va haver cap regal, però sí ball. La veritat és que els meus ulls no estan acostumats de veure un bon ball per actors i actrius de teatre, doncs aqu´´i vam tenir la primera excepció. La segona va ser que el duel dialèctic entre Miriam Isla i Emma Vilarasau és substituït en forma de ball: tango. Magnífic: tres estrelles Michelin, que vol dir que no es pot perdre.
 

divendres, de maig 10, 2013

Soraya: It's the culture stupid


Fa unes setmanes vaig llegir aquest llibre en el que s'esmenten totes les llengües d'Europa i en el que curiosament no hi figura ni el valencià, ni lapao.

El problema, o un dels tants problemes, és que l'esperit de Castella, el que impera més que governa, va acomplexat pel món. Tenir una de les llengües més parlades del món no és suficient, que la seva sigui l'oficial de l'Estat espanyol tampoc, que sigui obligatòria per a tots els espanyols doncs tampoc, que pugui està cofoia de Miguel de Cervantes menys. No vol ombres. I clar, li sembla que si s'anomenés "llengua catalana" a tot allò que és català, aleshores, aquesta llengua perifèrica per uns o dialecte per uns altres, esdevindria la segona llengua d'Espanya i a molta distància, massa distància, el basc i el gallec, no diguem l'aragonès, que ara es diu "lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica (lapapyp)".

No hi ha cap dubte que és l'aplicació de la filosofia del "café para todos", que es materialitza en què d'acord amb la Constitució cada raconet d'Espanya tingui la seva pròpia llengua.

En defensa d'aquestes creacions lingüístiques del govern de l'Aragó ha sortit com l'arcàngel Sant Gabriel la Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del govern d'Espanya.

Les seves paraules són d'allò més surrealistes que hom es pot imaginar. De les seves declaracions d'avui, el que deia irònicament, Soraya ho ratifica. Ens diu que aquestes noves denominacions, és a dir, que el català de la Franja de Ponent es digui "lapao" i que l'aragonès es digui "lapapyp" no està amb contradicció amb la Carta Magna i que és legal, per tant, el govern de l'Estat ho respecte.
Soraya està dient doncs que cadascuna de les disset Comunitats Autònomes pot tenir legalment llengua pròpia. El que no diu Soraya és que de les tres invencions fetes pel PP dues són variants del català (valencià i lapao), la qual cosa demostra el cinisme del govern i del PP. Respecte l'aragonès, no em toca parlar-ne; s'inventaran també una Acadèmia de la Llengua d'Aragó i endavant les atxes.

Aquí no queda tot senyora Soraya. Seria interessant veure l'espectacle en el que Andalusia o Extremadura, posem per cas, decideixen declarar l'andalús i l'extremeny respectivament les seves llengües pròpies. La Constitució del 1978 sembla que ho contempla. Què dirà aleshores?

No senyora, la llengua no es una joguina política, encara que vosaltres ho feu pitjor, no la tracteu com una joguina, tant de bo, això ja ho fa i molt bé Gabriel García Márquez; per vosaltres la llengua és una arma política i dispareu.

A vegades us ompliu la boca d'Europa i canvieu la Consitució perquè ho diu Europa, però Europa no solament és Economia, també és Cultura. Heu pensat l'efecte que farà aquest afer? Clar que no diran res oficialment, com tampoc diuen res sobre el dret a decidir. I més amunt? Heu avisat a la UNESCO que ara hi ha dues llengües més? O com en els vins, dues noves D.O.

Un altre aspecte interessant. L'Escola Oficial d'Idiomes de Barcelona ensenya i, oportunament, acredita documentalment el coneixement del català. No li càpiga cap dubte que, si convé, allargant una mica els estudis, l'alumne pot aprendre "valencià" i "lapao". ¿S'adona del significat de què el domini de dues llengües més sigui cosa d'un trimestre d'estudi com a molt?

Aquesta és la vostra cultura, la cultura de la burocràcia, de la ignorància i de la mort.

dijous, de maig 09, 2013

L'ESTRANGER

d'Albert Camus
Adaptació: Carles Alfaro i Rodolf Serra
Director: Carles Alfaro
Intérprets: veus en off Andreu Benito / Carles Martínez / Xicu Masó / Vicenta Ndongo
Teatre Lliure de Gràcia

Tot i que és un tema menor i totalment extra-teatral, he de dir-ho. No estic d'acord amb el títol que s'ha posat a l'obra per una raó bàsica. Certament en el programa de mà se'ns diu que la traducció del francès ha estat a càrrec de Rodolf Sirera, però això ja és una aixecada de camisa perquè a l'escenari no es diu tot el que va escriure Camus i, a més a més, es diuen moltes coses que no són al llibre, evidentment no puc fer un detall exacte dels invents, però evidentment a l'escenari hi ha més sexe que no pas en la novel.la. Això no treu que siguin ben lliures de traduir l'obra, no calia, però perquè saben molt bé que Edicions Proa va editar el 1967 la traducció feta per Joan Fuster. El punt és que el títol de la traducció és L'ESTRANY i cal dir que el títol és ben vàlid i coherent, per tant, la traducció del Lliure, encara que legítima és una falta de respecte a la cultura catalana per canviar-li el títol perquè ara ens trobem que en català hi ha dues obres diferents del mateix autor`, fet que genera un cert confusionisme.

Per altra banda, defenso la traducció del títol feta per Joan Fuster perquè Meursault no és un estranger a Alger, sa mare ja era d'allà també, i és condemnat a mort no per haver matat un negre, sinó per la manca de sensibilitat, segons la gent, en la mort de la mare. No és doncs un estranger, com diu el programa és condemnat per "la seva indiferència davant la vida, la seva incapacitat d'integrar-se". Aquesta és la qüestió, per tant, no calia ser més "llest" que Joan Fuster. Una llestesa del tot discutible perquè encara que no puc recordar tot, precisament Rodolf Sirera no encerta en la traducció de les primeres paraules i són essencials. Al teatra sentim que "la mare ha mort", però l'original diu: "Aujourd'hui, maman est morte" i Joan Fuster va escriure: "Avui ha mort la mamà". No hi ha cap dubte que Camus i Fuster empren un to més familiar, més filial, un to que ens ve a dir que Meursault estimava a la seva mare malgrat no exteriortzar-ho mai, però, insisteixo, són les paraules inicials i un sempre comença per allò més important, en aquest cas, la mamà.
Els dos actors fan un bon treball, però el fet que els dos, a voltes, representin a Meursault crea, en alguns moments, confusió, per això un dels dos anar de dir, de tant en tant, "diu ella" o "diu tal".

Espero que aquesta funció serveixi per a animar la lectura de L'ESTRANY com homenatge a Albert Camus perquè el 7 de novembre farà 100 anys del seu naixement. Em consta que no fa gaire es va fer un homenatge a Barcelona i que entre altres aspectes es va parlar de L'ESTRANY, però no vaig poder-hi anar i m'adono que no hi ha rastre a Internet, o no sé trobar-lo.

dimecres, de maig 08, 2013

Any Salvador Espriu

La frase del dia:

"La lucidesa que deixa intacta l’acció irrita tothom, fins i tot el mateix lúcid"

diumenge, de maig 05, 2013

LLIBERTAT!

de Santiago Rusiñol
Dramatúrgia: Josep Maria Mestres
Director: Josep Maria Mestres
Intérprets:
Mariona Albert
Roger Casamajor
Tilda Espluga
Jana Font
Marc Fonts
Camilo García
Maife Gil

Jordi Girabal
Òscar Kapoya
Lídia Linuesa
Jordi Martínez
Neus Pàmies
Víctor Pi
Quimet Pla
Atilà Puig
Òscar Rabadan
Artur Raurich
Aina Sánchez
Jacob Torres
Artur Trias
Ton Vieira
Teatre Nacional de Catalunya

Precisament per la simpatia i el respecte que tinc per la figura de Rusiñol no m'ha convençut aquesta pretesa actualització que s'hi ha fet. Penso que quan s'agafa un text ja antic i se'l vol actualitzar cal fer-ho amb coherència, és a dir, que sigui traslladable realment a l'actualitat, al segle XXI. Això implica assumir el risc de què en alguns aspectes les coses són o se senten diferents.

En un dels moment de l'obra el pare de la Florentina diu que ella és feminista. Com jo no he llgit el text de Rusiñol no sé si aquesta paraula hi apareix o no; m'estranya una mica, però podria ser. De tota manera aquest punt no és essencial encara que sí una pista. Se suposa que una dona feminista té una personalitat ferma i no entra en l'estranya ambigüitat d'estimar el Jaumet Negre com un germà. De fet he conegut unes poques noies que s'hi han casat amb negres (com ha anar la història no és el cas), malgrat la crítica familiar.

La meva opinió és que malgrat un evident racisme que hi ha a la nostra societat, com a totes, una noia d'avui s'hi hauria casat, per tant, Josep Maria Mestres hauria d'haver creat un escenari d'acord amb el fet que una noia d'avui si s'enamora d'un negre no hi ha qui l'aturi. Evidentment, des del meu punt de vista, el millor és deixar el text com està i sutuar-lo a l'època en què es va estrenar. Els espectadors ja sabrem fer-nos càrrec del context històric i sentir la veu de Macià o de Bush no calia. Com tampoc calia una manifestació de vaguistes i menys en una època que la majoria dels vaguistes no pertanyen a la indústria com representa a la funció.

Pel que fa a l'admiració que sento per Santiago Rusiñol val a dir que el 19 febrer 2007 vaig veure Jardí abandonat a l'Espai Escènic Joan Brossa i que el 5 febrer 2010 vaig veure L'auca del senyor Esteve al TNC amb dramatúrgia Pablo Ley i Carme Portaceli, direcció Carme Portaceli. Les dues em van agradar força.