EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimarts, d’abril 29, 2008

VERMELL A PART


és el títol de l'exposició que hi ha a la Fundació Miró des del 22 de febrer fins el 25 de maig. Fa unes setmanes ja vaig anar-hi, però ahir vaig repetir. Es tracta d'una exposició força interessant per a tot aquell qui estigui interessat amb l'art actual i, més encara, amb l'art xinès actual.

Sembla que és normal que aquestes menes d'exposicions siguin col.leccions particulars d'un occidental que ha disposat d'un bon compte corrent, que raons privades o professionals el van dur a viure un temps a la Xina o a un país oriental i a més a més amb la sensibilitat i l'ull per a adonar-se que un nou art emergia al seu voltant, de tal manera que va començar a comprar peces que amb el temps guanyarien valor. En aquest cas es tracta de la col.lecció feta per Uli i Rita Sigg.

Les obres que s'hi poden veure són variades en tots sentits, cercàmica, pintura, escultura, fotografia, video i també té lloc el brodat, que com es pot veure, no és inferior als que brodaven les emperadrius.


Dintre de la varietat temàtica, no hi manquen referències a Marchel Duchamp i a Warhol, també hi ha una crítica al sistema d'avui com es pot veure en aquesta peça de ceràmica aparentment mil.lenària o la senyera de Chanel, que ens portarà una flaire diferent a la dels meravellosos jardins xinesos, uns jardins que no són per contemplar, sinó per viure.

diumenge, d’abril 27, 2008

L'home, la bèstia i la virtut


de Luigi Pirandello. Traducció: Josep Maria Fulquet. Intérprets: Rosa Cadafalch, Oriol Casals, Dani Claramunt, Raimon Cardalús, Eduard Farelo, Nacho Fernández, Jordi Martínez, Ernesto Ollero, Santi Ricart, Teresa Sánchez, Enric Serra, Teresa Urroz. Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya.

Jo mateix no m'he de sorprendre d'haver vist aquest funció en la seva penúltima representació a Barcelona perquè com es pot veure pel blog, he portat una temporada que pràcticament no he anat al cine, ni al teatre, ni enlloc.
És una peça còmica, i diem còmica perquè fa riure, però que en el fons tanca una drama i precisament aquesta és la gràcia, ens posa una drama domèstic en safata en el que, com és normal quan hi ha adulteri, que és una jugada a tres bandes i ningú és innocent.
Val a dir que no és una obra d'aquestes que en podríem dir intel.lectual o filosòfica perquè la realitat que hi ha al darrera és clara imalgrat els dos personatges centrals, els de la foto, que són Eduard Farelo i Teresa Sánchez, sembla que parlin en segones, la claredat del que diuen és indubtable i d'aquí precisament que la peça resulti realment divertida.


,

dimecres, d’abril 23, 2008

Homenatge a Mercè Rodoreda




Per prou sabut no em priva de recalcar que el Dia de Sant Jordi és al mateix temps el Dia del Llibre i de la Rosa i, també al mateix temps som a l'Any Rodoreda, l'any que celebrem el naixement de qui ha donat les millors obres de la novel.lística catalana.
.
Si la tradició ha fet que Catalunya estableixi i mundialitzi en aquesta data un bell diàleg entre el llibre i la flor, per altra banda, els que coneixem mínimament l'obra de Mercè Rodoreda sabem que no solament era una amant i bona coneixedora de les flors, sinó que les flors esdevingueren moltes vegades matèria primera en la seva creació literària fins al punt que en algunes ocasions prengueren un caràcter simbòlic que gairebé podem veure com un personatge més de l'obra.
.
Per aquesta raó he fet aquesta fotografia que tot i que no té intenció artística tot l'espai és ocupat per la seva obra i per roses de color carn, com deia la Teresa de Mirall Trencat.
.
Encara que tot canon és discutible, el canon de la literatura catalana també ha de ser-ho, tanmateix és una referència, especialment si tenim en compte que no està subjecte als tripijocs dels certamens literaris. Mercè Rodoreda té dues novel.les en el canon català, La Plaça del Diamant en el cinquè lloc i Mirall trencat al dotzè.
.
Coincidentment ahir vaig rebre un email d'una feminista que té el bon costum de posar a tots els seus missatges una cita, aquesta vegada la cita m'ha recordat a la Mercè Rodoreda malgrat que l'autora és de tres dècades abans: Les noies criades amb atencions i vigilància sempre poden trobar moments per escapar al món on aprendre les maneres per a arribar a la saviesa. Gertrud Stein. Qui m'hagi llegit fins aquí no li cal interpretar al peu de la lletra aquesta cita.
.

dimarts, d’abril 08, 2008

divendres, d’abril 04, 2008

Falgueres i aigües que corren, encepeguen i cauen

L’atractiu de les grans cascades, com Niàgara i Iguaçú, no m’emociona. Suposo que la raó principal és que s’han convertit d’una manera excessiva, possiblement inevitable, en un recurs turístic en el que compte és més l’espectacle que no la seva bellesa natural.

Això fa que aquestes cascades es puguin veure pel costat, pel davant, pel darrera, per sota, navegant i des d’una avioneta. De fet converteixen un paratge natural en un parc temàtic, la qual cosa és un insult a la sensibilitat. A sobre, l’atabalament que et fan els guies de quants metres cúbics d’aigua cau a cada segon i altres dades tant absurdes com inútils.

Per altra banda a mi m’emociona la senzilla contemplació d’aigua i foc que representa la combinació de l’aigua amb aquestes petites falgueres que viuen tant a prop de l’aigua que sembla més que la beguin a galet que no la xuclin pels peus. Alguns diran que és més bell un jardí amb el seu esclat de colors, però totes les flors són de temporada i per la tardor són veritables àngels caiguts que si decoren el terra ja és molt, però la falguera no passa per aquest tràngol. Fins i tot una cançó mallorquina ens diu que “En una nit i un dia / n’ha florit i n’ha granat”.

Aquestes falgueres a prop de l’aigua sempre estan verdes i no tenen res d’envejar de les flors més espectaculars perquè la seva verdor sempre és viva i sempre estan bevent i agraint que la seva humil bellesa fa que ningú es prengui la molèstia d’agafar un esqueix per plantar a casa i és que saben que si se les treu del seu lloc es moren.

Fonts com aquesta són a l’abast i no demanen un viatge de pressupost i, el que aquí vull fer notar, és que permeten una contemplació propera, com la de quan mirem l’aparador d’una botiga i sentim el soroll de les gotes d’aigua i si volem hi posem la mà.

Aquesta font natural està situada just a l'entrada del Museu Frederico Freitas, a la ciutat de Funchal, a l'illa de Madeira, que és una Comunitat Autònoma de la República de Portugal. El vídeo està fet amb una càmera compacte, per la qual cosa no es tracta de valorar ni l'art ni la tècnica de la filmació, sinó apreciar la bellesa d'aquesta petita font natural i les falgueres que l'acompanyen.

Aquesta falguera es diu adiant, capil·lera, capil.lera per a la tos, falzia o falzilla (Adiantum capillus-veneris) i en castellà culantrillo de pozo