EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimecres, de desembre 24, 2014

dimarts, de desembre 23, 2014

EL PRESIDENT, de Thomas Bernhard

Traducció de Bernat Puigtobella. 

Intèrprets: Francesc Orella, Rosa Renom, Montse Pérez, 
Josep Julien, Daniela Feixas, Josep Costa i Sergi Misas. 
Direcció: Carme Portaceli. Coproducció TNC i Temporada 
Alta i El Canal, Centre d'Arts Escèniques Salt / Girona. 
Teatre Nacional de Catalunya

Des del punt de vista literari aquesta obra és riquíssima, hi ha amor i odi en el si del matrimoni presidencial perquè tant important és el president com la presidenta. També hi ha corrupció que, com arreu, es tradueix en un menyspreuj absolut envers el poble, que és qui paga els capricis i vicis del matrimoni,  fins al punt que un va a descansar a Estoril amb l'amant i l'altra amb el amant a la muntanya.

Encara que l'obra hi ha uns quants personatges, de fet només són dos, la presidència; tanmateix, per palesar més el seu cinisme a l'obra el diàleg no existeix: els dos monologuen. El que podria ser el primer acte hi domina el monòleg interior de la presidenta, mentre que a la segona part hi preval el del president. Aquest fet evidencia la seva soledat a palau.

És de justícia dir, per una banda, que l'obra es fa quelcom de reiterativa perquè quan s'ha vomitat tot, la vida política i la domèstica, ja no hi queda gaire per dir. Per altra banda els dos, Francesc Orella i Rosa Renom fan un paperàs d'antologia. Com és sabut el monòleg interior se'l suposa ràpid, tal comles coses passen pel cap, i, així de ràpid és com ells escupen al públic els mots.





dilluns, de desembre 22, 2014

És tant difícil ser català?

Ferran Adrià és considerat, segur que merescudament, elBulli, a on va agafar la fama, hagi tancat. Es pot dir que el cuiner i el restaurant són sinònims. Després de tancar el restaurant ha dut a terme vàries activitats, com la Fundació Alícia, i altres que estan en projecte. No hi ha dubte que Ferran Adrià és un home d'èxit, com diuen els americans és un "winner" (vencedor).
el millor cuiner del món malgrat

Per altra banda, amb el protagonisme del seu germà, Albert Adrià, s'han oberta a Barcelona diversos establiments, tots pel Paral.lel, amb un format que no semblen restaurants, sinó uns bars especials, que són TICKETS - BODEGA 1900 - PAKTA - NIÑO VIEJO - HOJA SANTA i cal dir que el primer ja té una estrella Michelin. No cal dir que els dos primers treballen amb alguna recepte del Bulli, per tant, és indiscutible que d'alguna manera hi ha la mà del Ferran.


Com no vaig tenir la sort d'anar al Bulli hi he anat un parell de cops als tres primers i m'identifico plenament amb la cuina dels dos primers. Resultat de ser un client del grup avui he rebut per correu electrònic la felicitació de Nadal. La decepció em deixe sense paraules perquè és en castgellà i no s'han pres la molèstia de fer-la bilingüe. Això sí, si entreu a la web per a fer una reserva aleshores ho podreu fer en català, castellà i anglès. Una cosa és vendre i una altra cosa és un simple felicitació de Nadal.


Com estic sense paraules, deixo el detall a la vostra opinió.

divendres, de desembre 12, 2014

PRENDRE PARTIT, de Ronald Harwood

El teló del teatre
Traducció: Ernest Riera
Direcció: Josep Maria Pou
Intérprets: Josep Maria Pou (Wilhelm Furtwängler)
Andrés Herrera (Comandant Steve Arnold)
Sandra Monclús (Tamara Sachs) Anna Alarcón (Emmi Straube)
Pepo Blasco (Helmuth Rode)
Sergi Torrecilla (Tinent David Wills)
Teatre Goya
Berlín, 1946, una ciutat destruïda com a conseqüència de la guerra. Destrucció, desorientació, mort; la fi d’una etapa. Assistim als prolegòmens i investigacions preparatòries per al judici que durà a terme la Comissió Anti-nazi per als Artistes. El comandant Steve Arnold rep l’encàrrec d’investigar les implicacions del director d’orquestra Wilheim Furtwängler acusat de col·laboracionisme amb el règim nazi durant la II Guerra Mundial.
El text aborda l’Alemanya post-nazi de 1946 i pretén involucrar a l’espectador com a part i testimoni d’un judici obert que presenta dues actituds absolutament oposades davant la terrible realitat política del Tercer Reich.
L’autor ens col·loca davant l’eterna confrontació entre cultura i poder, entre art i política.
I ens convida a “prendre partit”.

dilluns, de desembre 08, 2014

MISÁNTROPO, de Molière

Magnífica, contemporània i sorprenent versió 
lliure de Miguel del Arco. 
Direcció: Miguel del Arco
Intèrprets: Israel Elejalde Alcestes / Bárbara Lennie Celimena /
José Luis Martínez Clitandro / Miriam Montilla Elianta /
Manuela Paso Arsinoé / Raúl Prieto Filinto /
Cristóbal Suárez Oronte
Teatre Lliure, Montjuïc

L'Alcestes, el nostre protagonista, vol, anhela viure en la veritat. Vol ser honest i sincer i que els altres ho siguin amb ell. Però, com qualsevol ésser humà, està carregat de contradiccions. Són aquestes contradiccions, i la seva incapacitat per trobar el terme mig que el deixi viure, allò que el porta a retirar-se al desert pel qual clama des de la primera conversa amb el seu amic Filint.
L'Alcestes lliura una lluita desesperada que m'emociona profundament. Potser per la passió dels seus actes en una època laxa com la nostra, en què sembla que s'imposa el “tot s'hi val”. En la qual cada vegada costa més distingir allò que està bé d'allò que està malament i, per tant, es difumina la idea de què és la llibertat. En què, a força de no voler que les coses siguin blanques o negres, tot s'ha tornat gris. L'Alcestes posa en perill la seva integritat per defensar la veritat. Perquè no s'acomoda a la ficció imperant i perquè està disposat a perdre-ho tot per defensar allò en què creu. Potser té raó o potser no. Del que estic segur, desgraciadament, és que no conec gaires homes com ell.
Miguel del Arco




Si en el títols de crèdit he fet el que no s’acostumar a fer, que és elogiar el que ha fet la versió lliure d’un text clàssic, és perquè sens dubte sóc del parer que és la millor versió lliure  que he sentit d’una obra de teatre. Normalmente sóc del criteri que cal respectar el text de l’autor i si no que li posin un altre títol; tanmateix, estic conveçut que si Jean-Baptiste Poquelin, més conegut com a Molière, si aixequés el cap, es treuria el seu gran barret i abraçaria a Miguel del Arco.


L’espai de l’obra ja no és un saló en el que es reuneix l’aristocràcia per fer conxorxes i criticar-se entre ells hipòcritament, sinó una discoteca en la que es troben per a fer el mateix d’una altra manera.

No em puc estar que de dir que la millor escena i en la que és per mi l’actor més interessant pel seu magnífic treball, és l’escena interpretada per Cristóbal Suárez (Oronte) que en l’original representa un poeta que recita un sonet que acabar de fer i del que està la mar de cofoi, però que el protagonista (Alcestes) li diu que no val res, mentre que en aquesta versió el personatge va de cantautor, cantar la cançó i el protgagonista li diu que és un “truño”. La realitat és que la cançó podria ser una d’aquestes dolentes que Espanya podria haver enviat al Festival de l’Eurovision, però que el cantant és guapo i ho fa bé. No obstant, tots els intérprets broden el seu paper i destaquem també la que fa de Celimena és sexy i vestida amb elegant atreviment, guapíssima. 


Israel Elejalde, Bárbara Lennie, Cristóbal Suárez.




 

dissabte, de novembre 29, 2014

EL DRAC D'OR, de Roland Schimmelpfennig

Traducció: Anna Soler i Horta  
Direcció: Moisès Maicas
Intèrprets:
Oriol Casals
Òscar Molina
Mingo Ràfols
Bàrbara Roig
Clara del Ruste

Teatre Invisible presenta aquest espectacle gràcies a
l’autorització de S. Fischer Verlag, Theater & Medien
per a la representació i traducció catalana de l’obra  
Der goldene Drache.
Premi del Festival Mülheimer Theatertage 2010 i
Obra Teatral guanyadora de la revista Theater Heute.

Teatre Akadèmia
Sinopsi
Schimmelpfenning situa la història a la cuina d’un restaurant xinès-vietnamita de menjar ràpid, on s’hi desenvolupen situacions en què els personatges femenins són representats per homes, els masculins per dones, els personatges joves per adults i els personatges adults per joves. Es tracta d’una comèdia àcida que revela un drama social amb un ritme embogit i ens mostra amb ironia la part fosca del món globalitzat. La crítica especialitzada ha definit El Drac d’Or com un text poètic, brutal, explosiu, enigmàtic i commovedor.

diumenge, de novembre 23, 2014

L'ÚLTIMA TROBADA, Christopher Hampton

TÍTOL ORIGINAL: Embers, de Chirstopher Hampton.
Basat en la novel·la de Sándor Márai
DIRECCIÓ: Abel Folk
REPARTIMENT:  Abel Folk, Jordi Brau, Rosa Novell
Teatre Romea

És una obra molt bona i molt dura, però amb moltes qualitats també molt importants. La primera de totes és que ha estat l'oportunitat de veure una altra vegada a Rosa Novell, una gran actriu que les lleis, tantes vegades injustes, de la natura l'han deixada a les fosques; tanmateix, ella no ha perdut el bon humor i s'ha dirigit al públic de manera personal i natural, demostrant,alhora, saber molt bé a on està, al Teatre Romea, el teatre que ha estat fidel a llengua catalana des dels temps més foscos.

Per altra banda, cal apuntar que el pes de l'obra recau sobre Abel Folk perquè l'obra és quasi un monòleg. Cal apuntar que Jordi Brau fa un treball perfecte, però que per raons del text no ha pogut mostrar la seva vàlua.

Voldria assenyalar que he vist treballar vàries vegades a Rosa Novell, però recordo d'una manera especial el treball que va fer fa molts anys a l'Espai Brossa en un espectacle que duia el títol de Cartes a nenes, que eren textos de Lewis Carroll. La lectua d'aquestes cartes estava repartida entre ella i l'Hernan Bonín.



dijous, de novembre 20, 2014

KRUM (EL CROSTA), Hanoch Levin

Direcció: Carme Portaceli
Intèrprets
Pere Arquillué Krum / Jordi Brunet Shkite / Lluïsa Castell Dupa / Jordi Collet Bertoldo, metge / Gabriela Flores Truda / Carme González Felícia / Oriol Guinart Tugatí / Mónica López Tuiti / Pepa López mare / Joan Negrié Takhtikh / Albert Pérez Dolce
Traducció Sergi Belbel i Roser Lluch i Oms / espai escènic Paco Azorín / vestuari Antonio Belart / il·luminació Maria Domènech / espai sonor Jordi Collet 'Sila' / moviment Ferran Carvajal
Teatre Lliure Gràcia 

 

diumenge, de novembre 09, 2014

Art Contemporani

L'artista navarrès Kepa Garraza exposa a Barcelona a la Galeria Víctor Lope sota el lema la fi del món



This is the end of the world as you know it (Este es el final del mundo tal como lo conoces) es un proyecto construido en forma de un relato de ficción sobre el futuro más inmediato.
Esta narración está compuesta por múltiples escenas que se suceden en el tiempo, para recrear así una historia donde se nos muestra un futuro distópico. Una especie de utopía negativa, un porvenir consecuencia de la sociedad actual pero de resultados totalmente indeseables.
Este proyecto pretende reflexionar acerca de la crisis económica y sus consecuencias sociales y evidenciar la sensación permanente de ausencia de futuro que desprenden las sociedades contemporáneas.
Otro aspecto fundamental sobre el que quiere reflexionar con este proyecto, trata sobre el límite cada vez más difuso entre la imagen periodística (comúnmente aceptada como un testimonio veraz) y las imágenes de ficción.
Ese terreno cada vez más transitado por el espectador y que le obliga a vivir en un mundo cada vez más incierto, más borroso y de verdades solo relativas.

Kepa Garraza






Hem llegit més amunt que l'artista ens diu que el relat o discurs d'aquesta exposició és ficcional i segur que és cert. Nosaltres, els simples espectadors, veiem que per a dir-nos que el món va a pitjor es representa amb dos països, un del món Occidental i l'altre de l'extrem de l'Extrem Orient, per tant, fa pensar que el primer potser també està a l'extrem, però no tant perquè estigui a la costa atlàntica com perquè es tracti també d'un país autoritari.


dissabte, de novembre 08, 2014

SONATA DE OTOÑO, d'Ingmar Bergman

Versió i direcció: Daniel Veronese
Intèrprets
Cristina Banegas Charlotte / Natacha Cordova Helena / María Onetto Eva / Luis Ziembrowski
Viktor traducció del suec Martín Morgenfeld / escenografia i vestuari Diego Siliano / il·luminació Marcelo Cuervo / música Frédéric Chopin / supervisió del vestuari Laura Singh / assessora musical Violeta H. de Gainza
Teatre Lliure, Montjuïc


dijous, de novembre 06, 2014

diumenge, de novembre 02, 2014

El 9N

Tots sabem les dificultats que posa l'Estat Espanyol per a què els ciutadans de Catalunya tinguin l'oportunitat de decidir el futur. 

El punt en què ha arribat el referendum original és més que grotesc i no cal que hi entri perquè ja s'ha escrit prou.

Del que es tracta ara és de què farem el proper diumenge 9 de novembre. Com és de pensar el Tribunal Constitucional ho prohibirà tot, per altra banda, tal com ha quedat després de la darrera sentència ja sabem que no serà un referendum de veritat i, de fet, la consulta del proper diumenge serà més aviat una manifestació, com si fos un altre Onze de Setembre, però amb una diferència.

Hem d'anar al nostre col.legi electoral amb la papereta i el DNI a la mà. El col.legi electoral estarà tancat i no hi haurà cap urna. Ens trobarem amb els voluntaris al carrer amb els papers a la mà.

El voluntari que ens toqui ficarà el vot en un sac o bossa (insaculació) i posarà una creu o marca a la llista a la vista del nostre DNI.

Així a la seu central es podrà fer el recompte

diumenge, d’octubre 05, 2014

LINAPOLINA

                      Espectacle musical de  
Lina Polina
4 Octubre 2014
                                                             









diumenge, de setembre 28, 2014

Informació o desinformació?

Crec que un ampli sector de la població comparteix l'opinió que tradicionalment el diari El País és el més moderat respecte els altres diaris de Madrid, que són titllats com "la caverna madrileña". Tanmateix, de fa un temps El País s'acosta a la caverna quan el tema és el sobinanisme català. L'exemple el tenim a la portada que hem pogut veure aquest matí al quiosc: Mas deja el destino de Catalunya en manos de la movilización callejera.

El primer problema, més ben dit, la primera mentida que circula és que la situació actual és deguda al president de la Generalitat, Artur Mas, i no voler veure que ell s'ha vist forçat a seguir un moviment social que partint de la base -com tots els moviments socials- s'ha materialitzat amb tres grans manifestacions democràtiques, que per ser festives i pacífiques encara empipen més. En aquest sentit cal no oblidar que el dret de manifestació no solament és constitucional, sinó que està reconegut arreu del món com una forma de la llibertat d'expressió. La llibertat d'expressió és l'essència de la democràcia i la que fa possible el pluralisme i caracteritza l'Estat de Dret, el que no hi ha aquí perquè se'l confon amb el cumpliment de la llei.

Una manifestació no és una "movilización callejera" encara que semànticament sigui el mateix. Seria interessant veure quins titulars va posar El País sobre la gran manifestació madrilenya -amb indignació- arran de l'intent de cop d'Estat de Tejero o la barcelonina -amb condol- arran dels assassinats etarres al magatzem d'Hipercor. Segur que cap de les dues eren "callejeras".

Per altra banda, en el Alderdi Eguna del PNB, a Foronda (Àlaba) el president Ortuzar ha dirigit unes paraules en català per recordar als ciutadans catalans que el PNB els dóna suport i que estarà amb ells. Ha afegit que quan el govern central intenti deixar muts als catalans, que no estaran sols en la seva lluita. També ha dit que comparteix la ràbia i indignació dels catalans per la vergonyosa actuació d'un estat sord i cec. Doncs resulta que el Telediario de TV1 quan ha donat la notícia d'aquest Alderdi Edguna hi han sortit les referències que s'han fet a Escòcia, però ni una paraula de les que s'han fet a Catalunya malgrat ser més nombroses.

divendres, de setembre 19, 2014

Escòcia (Regne Unit) / Catalunya (Espanya). Democràcia/Autoritarisme.




Arran del referendum escocés Mariano Rajoy ha dit: "Quiero felicitar a los ciudadanos escoceses que ayer han decidido, de manera clara e inequívoca, seguir formando parte del Reino Unido y, por extensión, de la Unión Europea. Lo han hecho de forma masiva, pacífica y con escrupuloso respeto a la legalidad de su país."

És realment un president de govern el Sr. Mariano Rajoy? Sempre he pensat que ser president de govern era un càrrec polític que té com a principal responsabilitat satisfer les necessitats dels seus ciutadans i que, per tant, els escolta. A la vista dels fets el Sr. Rajoy no governa Espanya i l'únic que sap fer és mirar la llei. Això l'ha portat a la paradoxa de felicitar els escocesos perquè el seu vot ha estat respectuós amb la legalitat del país.

¿Alguna persona amb sis dits de front s'ha plantejat què signifiquen aquestes paraules? Com no sé si altres ho han fet, ho dic jo: El Sr. Rajoy ha dit als escocesos que si haguessin votat majoritàriament una altra cosa, els agosarats votants haurien prevaricat. Sort que el vot és secret perquè aleshores, en cas d'haver guanyat el SÍ, el Sr. Rajoy hauria demanat a les autoritats britàniques que fossin arrestats.

Estic segur que Rajoy va ser a Padrón un bon registrador de la propietat i, per tant, sap molt bé el que a Espanya és legal i el que no ho és, però al Regne Unit les coses són diferents. 

Arran del referendum escocés Artur Mas ha dit: "Veieu com quan deixes votar pots guanyar? Si l'estat espanyol defensa el no, aquest vot pot guanyar" ... "Un veritable demòcrata no bloqueja un referèndum". No m'apassiona el 9 de novembre perquè serà l'evidència que no visc en un país normal. Quan dic país podem referir-nos a Espanya o a Catalunya. El divorci no ha estat mai la millor solució quan les coses no van bé, però prohibir el divorci és un atemptat.


 És cert que el 2012 no hauria estat legal el referendum escocés, però resulta que el polític i demòcrata David Cameron, el polític i demòcrata Alex Salmond i la política i demòcrata Nicola Sturgeon varen signar el que es coneix pel Edinburgh Agreement (Acord 'Edinburg). Com a resultat d'aquest acord el 12 febrer 2013 l'Order in Council va ser aprovada, que feia possible constitutional legitimacy to the referendum held on September 18, 2014. Aquesta és la diferència entre el meu país i la cobejada Pèrfida Albió.



Finalment, suggereixo visionar els dos videos per a veure com el funcionari llegeix de manera inexpressiva i forçada, un discurs enllaunat i patètic, Rajoy fa una cara d'estaquirot que no pot amb ella, sembla que parli en somnis, cosa natural perquè sap que el que diu no interessa ningún, sap que és un tràmit. De tota manera és un tràmit més pensant en Catalunya que en Escòcia, tot i que Anglaterra l'ha pogut veure amb subtituls. Seria interessant saber quin efecte ha produït entre anglesos el speech d'aquest estaquirot, que no sabem si es creu el que llegeix i si sap que la gent el mira.. Per l'altra banda veiem un polític que explica al públic el que pensa.

dijous, de setembre 18, 2014

Allò que no diu La Vanguàrdia

"Allò que no diu La Vanguardia" és el títol d'un llibre de J.V. Foix que no he llegit, però pel que vull dir aquí em va bé. Confesso que La Vanguardia Española i La Vanguàrdia han estat acollidors de les meves paraules perquè m'ha publica força cartes al Director, algunes ben llargues. Van ser especialment extenses les dues en què defensava la llengua catalana; tanmateix, noto que darrerament no me'n publica cap malgrat que solen ser curtes i, per tant, molt concises.

El cas és que el 10 de setembre 2014 van publicar una carta de Ramón Fernández López amb el títol "La guerra de Sucesión" que està plena de inexactituds. Vaig contestar l'esmentada carta en data 11 en la que tocava només un tema, cosa que permetia que fos curta, però com no me l'han publicada, la poso a continuació. Més avall hi poso l'esmentada carta del dia 10 a més de l'enllaç que surt més amunt. És una pena que La Vanguardia no hagi publicat la meva i hagi publicat una carta plena de mentides. Algunes vegades, quan ha passat això, he tingut el plaer de veure que es publicava una carta o un article millor que el meu text, però aquesta vegada s'ha permès que les mentides hi quedin.

Carta enviada per correu electrònic el 11 Setembre 2014


Acabo de leer en este periódico que se diga que Cataluña era a finales del siglo XVII una democracia avanzada. Efectivamente en Europa no había en la Edad Moderna ninguna clase de democracia. No está demás precisar que la palabra "democracia" tiene varios condicionantes, pero lo que es incuestionable que el Consell de Cent fue una de las instituciones municipales más abiertas de Europa y a gran distancia de los aristocráticos de la Península Ibérica.

Por abierta quiero decir inclusiva, pues el Consell de Cent fue de los pocos en que dio cabida a los artesanos. La importancia de esta inclusión no es una ocurrencia mía, lo dice el historiador norteamericano James Amelang, Profesor de Historia Moderna de la Universidad Autónoma de Madrid desde 1989.

Carta de Ramón Fernández López publicada el 10 Setembre 2014

Sorprende ver cómo ha calado en la sociedad catalana la idea de que una especie de "problema" catalán estuvo en la génesis de la guerra de Sucesión, que la guerra duró poco más de un día (la toma de Barcelona) y que aquella Catalunya era algo así como una democracia avanzada. Los que han logrado lo anterior obvian que fue una guerra europea en la que participaron todas las potencias de la época y que las austracistas usaron a Catalunya como una marioneta para sus intereses.

Omiten que lograron convertirla en una guerra civil española y que, aunque europea, la guerra se desarrolló, principalmente, en España. Pero además ocultan, maliciosamente, que parte de Catalunya luchaba con los Borbones y que parte de Castilla lo hacía con los Austrias. Acallan que antes de la guerra Felipe V había jurado los fueros de Catalunya y que en 1701 Felipe V fue recibido en Barcelona, aclamado y querido como rey de España. Ignoran que sólo el clero y la nobleza tenían derechos, no el pueblo llano. Pero sobre todo esconden que se trató de una guerra por la corona de España, nada más.


La cirereta de la carta, el final, es una altra mentida. La historiografia no es refereix a una guerra per la "corona d'Espanya", sinó per la "Corona Hispànica" perquè Espanya no existia, la seva existència comença just després de la guerra. Veure: Monarquía compuesta


Aprofito aquesta entrada per fer un petit apunt. Anit vaig veure el programa televisiu "8 al dia amb Josep Cuní" sota el títol Catalunya mira Escòcia, en el que entre altres ha intervingut José Vicente Rodríguez Mora, que ha dit que mentre els catalans sentim menyspreu per a la resta d'Espanya, els escocesos no menyspreen els anglesos. Això del menyspreu dels catalans ho deixo a la consciència de cadascú, però és evident que els anglesos, a Anglaterra, consideren que els escocesos estan en el passat, per exemple, no tenen un únic banc emissor de moneda com el Bank of England.

dijous, de setembre 11, 2014

Fa 300 anys, en un Onze de Setembre, Barcelona...




Sí, avui fa 300 anys que els espanyols i els francesos van véncer la resistència de la ciutat de Barcelona que portava mesos assetjada. Avui no es tracta de mirar la Història, el passat, un passat amb glòries i ombres, si portem 300 anys amb aquesta derrota a les espatlles és perquè les ombres han estat dominants entre nosaltres. Tanmateix, insisteixo, no hem de mirar el passat, encara que estigui tant a prop com el 25 de juliol, hem de mirar cap a endavant: el 9 de novembre.
Ja sabem que el 9 de novembre serà una jornada plena d'ombres també, però seran les ombres que ens venen de fora en forma de prohibicions.

La qüestió doncs no és si es votarà o no, sinó que el govern de l'Estat espanyol quedarà definitivament desemmascarat. Si li ha semblat poca cosa prohibir la presentació d'una novel.la (Victus) a Utrecht, aquest govern serà vist a Europa com el de les prohibicions i prohibir un acte democràtic com és deixar que els ciutadans de Catalunya votin d'acord amb una llei aprovada pel poble de Catalunya té unes connotacions autoritàries que no encaixen amb l'Unió Europea.

Tornant a mirar el passat algú podria dir que a Catalunya la Constitució del 1978 va ser aprovada per la majoria, però cal ajustar-se a la realitat i aquesta va ser modificada quan al Congrés de Diputats va esmenar articles significatius del nou estatut per a Catalunya aprovat en referendum i pel Parlament. Naturalment, aquesta trencadissa democràtica -i dubtosament constitucional- és a la base de la situació actual, que vol dir que Catalunya ha de sortir de l'Estat de les Autonomies perquè ha confós l'Estat de Dret amb l'aplicació de la llei.  
A guisa de comentari al marge no està de més apuntar que des del segle XIX han fracassat a Espanya tots els intents de federalisme. Fa pocs anys que els socialistes d'Espanya i de Catalunya es varen riure del federalisme asimètric de Pasqual Maragall, l'encara recent federalisme de Rubalcaba no era credible i el de Sánchez encara menys. No hem d'oblidar que el PSOE va protagonitzar, junt amb el PP, els retalls a l'Estatut ara en vigor, que van deixar per sota dels anhels del poble i de la democràcia. Més recentment hi hagut un manifest federalista per a combatre la independència de Catalunya, és això l'únic que saben fer els signants del manifiesto federalista?


Article recomenat en anglès sobre Catalunya:
https://www.opendemocracy.net/can-europe-make-it/patrice-de-beer/catalonia-vs-spain-clash-of-two-nationalisms
Article recomenat en anglès sobre Escòcia i que mostra certes similituds polítiques, socials i econòmiques amb Catalunya:
http://www.monbiot.com/2014/09/09/england-the-brave/ 

dimarts, de setembre 09, 2014

Susana Díaz em fa fàstic

Susana Díaz, l'actual dirigent del PSOE andalús, acaba de dir que el cas Pujol li fa fàstic. Estic d'acord amb ella, a mi el cas Pujol, com el cas Millet, em fan fàstic, molt de fàstic. Són persones que han jugat amb les emocions dels catalans per a fer diners.

Amb quin dret Suasana Díaz pot sentir fàstic pel cas Pujol? Curiosament del cas dels ERE i dels cursos de formació fraudulent es limita a dir: "ha hecho mucho daño a la democracia española porque erosiona la credibilidad de los políticos". Fixem-nos, ha fet mal a la democràcia espanyola, no a l'andalusa. Per altra banda, si li fa fàstic el cas Pujol hauria de ser perquè també fa mal a la democràcia española perquè no serà que ella és independentista catalana i considera que el cas Pujol només fa mal a la democràcia catalana. Si no és aquest el cas, un diria que el cas Pujol és com el cas Bárcenas, Gürtel, Nóos, etc. O no?

Jo suposo que Susana Díaz ha sentit una pudor molt forta al seu despatx de la Junta de Andalucía, però algú li deu haver dit que no és de dins, que ve del carrer.

Susana Díaz, com Dolores de Cospedal, fan fàstic perquè quan senten pudor els sembla que és del veí, però no, la tenen dintre de casa.

Potser algú, o alguna, em dirà que les xifres entre el cas Pujol i els dels ERE no tenen res a veure, però ja deia referint-me al cas Pujol que la moral no es jutja per la quantitat de diners robada, sinó pel fet d'aprofitar-se de la situació d'estar a prop de la caixa. El control democràtic és precisament perquè la cobdícia és part de la condició humana i, per tant, cal castigar a qui roba. La llei castiga d'acord amb la importància de la falta, però la manca de moral envers la societat és la mateixa.

Esperem que Susana Díaz mantingui la credibilitat política, però per fer-ho haurà de mirar el que té més a l'abast, esperem doncs que no sigui un cas de miopia, que només veu allò que està lluny.

diumenge, de setembre 07, 2014

Amor, etc., de Julian Barnes

Aquesta novel.la és la continuació de "Hablando del asunto" (Talking it over) que hem tractat en aquest blog el 23 d'agost, però situada deu anys després. És clar que si he llegit la continuació confirma que és gràcies a què l'anterior em va agradar molt.

Per descomptat que en aquesta novel.la Julian Barnes tampoc m'ha decepcionat, manté el mateix estil literari, cada personatge és un narrador, es manté el triangle amorós i, per tant, els principals narradors són els del triangle, però apareixen uns pocs nous personatges amb els seus corresponents narradors.

La novel.la continua furgant en les interioritats dels personatges i neixen noves aventures, però la centralitat del triangle arriba al final de la novel.la.

Stuart és el protagonista i ha fet el salt social; ara enlloc de ser un bancari és un petit empresari que ajuda al seu amic de tota la vida, que li falta un bull com a les guixes. Per altra banda Gillian és desconcertant com sempre.

Crec que Stuart és el personatge més interessant i com un exemple, diu: "El que vull dir és que feia negocis quan treballava i feia negocis quan em divertia. I coneixia tots dos mons força bé. La gent que no coneix cap es pensa que són mons despietats, que la missió de l'home del trajo gris és enredar-te, i que, així que lliures la targe de crèdit, la meuca massa perfumada es converteix en un transexual brasiler. Només et diré una cosa. En general, t'ofereixen el que has pagat. En general, tothom fa el que ha dit que faria. En general, un tracte és un tracte. En general, et pots refiar de la gent. No dic que deixis la cartera oberta damunt de la taula. No vull dir que donis xecs en blanc i et giris d'esquena en el moment equivocat. Però saps en quines cartes jugues. En general. No, l'autèntica traïció la practiquen els amics, els que estimes. Se suposa que l'amistat i l'amor fan que la gent es comporti millor, però en el meu cas no ha estat així. La confiança condueix a la traïció. Fins i tot podríem dir que la confiança et convida a trair."

Val a dir que en aquesta novel.la el sexe encara té més presència a l'anterior, de forma que un nou personatge (una dona de 23 anys) diu: "¿T'has adonat fins a quin punt els adults detesten la paraula follar? Al meu pare tant li fa que fumi i que agafi un càncer, li és igual, però una vegada vaig dir que m'estava follant un paio i em va mirar com si fos una meuca. Com si no pogués apreciat l'acte sublim de l'amor tal com sempre havia realitzart amb la mare, bla, bla, abans que se separessin".

Oliver, l'amic de Stuart, diu: "No parlo gaire. No menjo gaire, ergo no cago gaire. No treballo. No jugo. Dormo. I estic cansat. ¿El sexe? Recorda'm a què treu cap; em sembla que ho he oblidat. També em sembla que he perdut el sentit de l'olfacte..." I en un altre moment diu: "¿Oi que faig unes construccions precioses amb les paraules? Parlo de la mort de l'ànima." Un personatge que aspira a ser Premi Nobel.

Com no podria ser d'altra manera la novel.la acaba com havia acabat en l'etapa anterior. No se sap què passarà. Com diu un personatge de fora del triangle: "Jo esperaré. Que passi alguna cosa. O que no passi res."

En la traducció no m'ha grinyolat res, entre altres coses perquè no tinc còpia de l'original i perquè tampoc sé tant anglès, però hi ha una paraula en què hi veig una errada. A la pàgina 184 la Sra. Dyer es refereix dues vegades a uns cowboys, que diu : "Em va prometre que tallaria l'arbre i se l'enduria. Però el va tallar, el va deixar allà..." El traductor ha deixat sense traduir "cowboy" creient que no té traducció, cosa lògica al Far West, però a Londres a diu "cowboys" els que nosaltres diem "matusser" o "chapucero". Encara recordo en una obra un cartell que hi deia: "We need carpenters, no cowboys"

divendres, de setembre 05, 2014

Una setmana a l'illa de La Palma, Canàries.


Balcons de La Palma
Vista de La Palma
Los Llanos de Aridane

Breña Alta
Posta de sol des de la Breña Alta

Los Cascajos, Breña Baja.
Salt a les aigües turbulentes de Los Cascajos, Breña Baja
Llargardaix a Los Cascajos, Breña Baja

dilluns, de setembre 01, 2014

Estirpe de papel, d'Anna Lidia Vega Serova

Acabo de passar una setmana a l'illa de La Palma, Canàries, i a l'hotel hi havia una mena de biblioteca, que em vaig posar a remenar i em vaig trobar aquest llibre d'un nom absolutament desconegut per mi, la cubana Anna Lidia Vega Serova, cosa que no és una anomalia perquè la meva principal inclinació no és la ficció i menys per la per mi desconeguda literatura cubana. Així que vaig convertir la biblioteca de l'hotel en un punt de book-crossing, m'explico?

El que em sorprèn és que l'autora aparegui a la Wikipedia en anglès i no a l'espanyola. El cas és que tot i que em vaig portar lectures per aquesta curta estada a La Palma em vaig lliurar a la lectura d'aquest llibre, que em va enganxar de seguida i l'he llegit d'una tirada, bona part tombat a la gandula que només la deixava per a nedar una mica. Es pot dir que la setmana m'ha passat entre la gandula i la piscina o llegir i nedar.

Es tracta d'un recull de contes. Val a dir que Estirpe de papel és el títol d'un dels contes d'aquesta antologia que d'acord amb Ediciones Cubanas la tria de les obres ha estat feta per la pròpia autora perquè ja té set llibres de contes.

No està de més assenyalar que Vega Serova vá néixer el 1968 a Sant Petersburg, per tant, és filla de quan Cuba i la U.R.S.S. estaven a partir d'un pinyó, la qual cosa explica també els seus cognoms; tanmateix, de la lectura dels contes no es desprén una defensa del règim castrista, no parla de política, però sí de societat, de forma que en el conte El día de cada día llegim: "No hay comida, no hay dinero, no
Jo llegint el llibre
hay ropa limpia, no hay detergente para lavar la ropa sucia, no hay jabón para bañarse, no hay champú, no hay pasta de dientes...¿Para que quieres cepillarte los dientes si no hay comida?" Amb aquesta pregunta s'envidencia la duresa de l'autora davant la realitat cubana.

De tota manera aquesta duresa la trobem també en els temes que tracta aquesta dona, que com se sol dir no té pèls a la llengua,  perquè l'autora dóna veu principalment a dones que estan a la recerca de la seva identitat o del seu lloc al món, un món que no és Cuba en particular, sinó temes universals i contemporanis, la problemàtica social, com la marginalitat de l'altre, la sexualitat, la soledat dintre de la pròpia família. Cal dir que que l'autora pren en moltes ocasions les referèncioes de les arts plàstiques (bad painting) i que admet que conrea el que se'n diu "literatura sucia".

A Naturaleza muerta con hierba protagonitzat per una noia llegim: "decidimos (junt amb una amiga) irnos para un convento donde casi me viola una monja .. si ella (la seva mare) no hubiera tratado de educarme como una superniña yo al llegar a Odessa, después del octavo grado, no tomaría vodka y estudiaría historia del arte".

Anna Lidia Vega Serova
I a Las ventanas el trobem ple di'idealitzacions: "Dicen que París está lleno de mujeres solas, ¡cómo si la Habana fuera diferente! Nada más en este piso, de los quince apartamentos, trece son mujeres solas o mujeres solas con niños, y la Liza mejor no tuviera marido, la pobre, porque para el que tiene..." En una altra finestra una altra dona té un altre somni: "poder salir a caminar por la calle y sentarme en el Parque Central a fumarme un cigarro o dos y que todos los negritos se metan conmigo y me digan piropos y volverles la cara escondiendo la sonrisa en la barriga y por la tarde elegir al más bonito, más inteligente para decirle . Para decirle ¿qué me ofreces? ¿Salir? Salgamos. ¿Bailar? Bailemos. ¿Templar? Templemos. (follem) Traerlo a mi casa pasando lentamente por la calle para que todos nos vean juntos, pasar por delante de la puertas de las tres Juanas y que revienten de envidía."

Els amants dels gossos quedarien aterroritzats si li llegissin el conte Misericordia perquè jo que no en sóc amant hi vaig quedar. Sempre he cregut que era inmune a la sensació de fàstic en la ficció, però em va costar acabar la lectura de Cñancer.


No hi ha dubte que un dels contes més punyent del llibre és precisament Estirpe de papel, que tracta d'una mare i una filla encara molt nena, que com no té joguines ha creat un món de paper: "Posee una gran familia de papel, cada vez más grande y unida; se casan, nacen hijos, nietos, son muy felices ... Pasa gran parte del tiempo con su estirpe de papel; cada vez los conoce mejor y lo quiere más, cada vez los siente más reales..." Un conte tremendament corprenedor, que no pot deixar indiferent quan sabem de l'absoluta indiferència de la mare envers la seva filla. El conte és una tragèdia, és a dir, acaba com acaben les tragèdies més grans de la literatura universal.

Un gran llibre que recomano, però difícil de trobar perquè no s'edita a Espanya perquè aquí no es coneix a Anna Lidia Vega Serova.

dissabte, d’agost 23, 2014

Hablando del asunto, de Julian Barnes.

Julian Barnes és un dels novel.listes més importants vius i que ha estat més d'una vegada a Barcelona per a presentar, cada vegada, la seva darrera novel.la. Tot i que la seva novel.la més important és el Lloro de Flaubert (no traduïda al català), que no he llegit, la que ens ocupa l'he gaudida moltíssim.

El tema és el triangle amorós en el que Stuart es casa amb Gillian tot i ser ell més aviat apocat i insegur, el seu millor amic de tota la vida, Oliver, és animós, extrovertit i sempre fent grans discursos, però un fracassat per a guanyar-se la vidaMentre que a Stuart li van bé les coses. Per altra banda, el mateix dia del casament de Stuart amb Gillian, Oliver s'enamora de Gillian.

Des del punt de vista literari el més interessant d'aquesta novel.la és la veu narrativa, de forma que no hi ha veritables diàlegs entre els personatges perquè cada personatge té la seva veu narrativa, com també la tenen els altres personats que hi participen, com ara Michelle que ven un ram de flors a Oliver, Mrs. Dyet que l'hi lloga una cambra, Mme. Wyatt és la mare de Gillian (un personatge de pes), Valda una amiga dels dos nois amb unes idees freudianes molt originals, Gordon que és el pare de Gillian i Mme. Rives que és la governanta de l'hotel en què Stuart hi passa uns dies. Tot i amb això el gruix de la novel.la cau sobre el triangle.

Aquestes veus narratives solen dirigir-se a no se sap qui, que fa l'efecte de ser el jutge, però no ho és. Per exemple, Stuart li diu: "No creo que usted se haya percatado de lo retrógado que es." O quan Gillian li diu: "Colgué. ¿Qué habría hecho usted". O que Oliver li diu: "No se ría."

Encara resulta més original quan Valda li diu: "Me largo ya. No volverá a verme, a menos que haya una verdadera sorpresa en el libro".

Per descomptat que el llilbre acaba amb una sorpresa, però Valda no hi té res a veure. No es pot dir que sigui un final obert, però tampoc queda tancat. En tot cas resulta obert pel fet que la novel.la Amor, etc. és la seva continuació set anys després.

La novel.la que ens ocupa i no la seva continuació el 1996 es va dur al cinema en francès i amb el títol Love, etc., dirigida per Marion Vernoux.

dijous, d’agost 21, 2014

Joaquim Sorolla a Caixa Forum

Fins el 14 de setembre podem veure i gaudir d'aquesta prou completa exposició de l'obra del pintor valencià Joaquim Sorolla a Caixa Forum sota el títol Sorolla-El color del mar.

Pot semblar que Sorolla no va innovar en la manera de pintar, però crec que és un error perquè ell coneixedor del realisme i del impressionisme va fer el que en podríem dir una fusió dels dos o, tal com ell deia, volia pintar la realitat tal com la veia, que s'ha convingut a denominar naturalisme, per això pintava ràpid i alhora trigava molt en tenir l'obra acabada perquè les seves pintures són el resultat de moltes observacions simultànies a moltes pinzellades.

Quan mirem el mar, les onades o les petites ones que fa un nen quan entra a l'aigua genera nombroses imatges canviats, instantànies diria el fotògraf, i Sorolla a cop de pinzellades en feia una instantània. Val a dir que el seu camp de treball era sempre a l'aire lliure, fins i tot quan feia un retrat l'havia d'acabar a fora. Per tant, és lícit dir que era un pintor naturalista fins al moll de l'os.

dimarts, d’agost 19, 2014

És racista el Partido Popular???

Jean Paul Sartre va escriure que qui mata un home no és menys assassí que qui en mata cent. Una opinió que comparteixo perquè qui mata un sol home ja ha demostrat quin valor atorga a la vida humana. Crec que es pot dir el mateix pel que fa a la manca de moral de qui roba, estafa, etc. Clar, aquí no direm que qui roba un euro...; tanmateix, si que podem fer la generalització sartriana a partir de xifres que la majoria no guanya ni amb cinc anys de treball. Podem dir que qui roba un milió d'euros no és menys innocent que qui en roba cent o mil milions perquè qui roba un milió també robaria mil si tingués l'oportunitat.

Evidentment que la xifra que es manega en el cas Pujol és superior als mil milions, però el HSBC té una llista de 569 de clients sospitesos i com diu The New York Times, entre els que hi destaca Emilio Botín. Tal com ja he assenyalat el cas Pujol és indignant, però el que és interessant apuntar és la mena de partidisme-patriotisme que domina l'escena catalana. Aquest deplorable afer resulta divertit pels catalans unionistes perquè demostra la feblesa dels sobiranistes, és a dir, fan el paper d'indignar-se, però ho festegen. És un afer que tot català hauria d'estar emprenyat, tant si és cristià, ateu, comunista o nacionalista.

Tanmateix hi ha un altre aspecte que cal també apuntar. Davant del fet indiscutible que la corrupció no afecta en exclusiva a la política catalana, sinó a la d'Espanya, no podem negar que l'afer Pujol fa mal d'una manera particular al catalanisme i és un reflex de la societat catalana. Només de la societat catalana? Aquí hem de recordar que un jurat popular va salvar al president de la Generalitat Valenciana.


Aquesta generalització de González Pons sobre els polítics catalans és racisme perquè, cal no oblidar, que quan es diu "los políticos catalanes" també cal comptar els militants de tots els partits i, per tant, el conjunt de la societat. No es pot frivolitzar sobre un poble d'aquesta manera. 

Per altra banda, no sabem què opina dels polítics catalans que són membres del Partido Popular amb seu al carrer d'Urgell de Barcelona. Encara esperem que Rajoy contesti a Rubalcaba sobre els sms de Bárcenas. La corrupció és a tota Espanya, aleshores González Pons hauria de tenir el coratge de dir que és tota la classe política la que està involucrada amb l'estafa a la ciutadania. No ho dirà perquè no es tirarà pedres a sobre i, a més, com dic, no és cert. No es pot banalitzar la política amb aquestes afirmacions demagògiques i que no tenen altra funció que engreixar l'anticatalanisme. És racista el Partido Popular en boca de González Pons a partir del moment que aquest dirigent qualifica d'una manera general a la societat catalana, tota vegada que aquesta societat queda reflectida en "el conjunto de los políticos catalanes."

dijous, d’agost 14, 2014

LAS VIDAS DE GRACE, Destin Cretton, director.

Guió: Destin Cretton
Intérprets: Brie Larson, John Gallagher Jr., Kaitlyn Dever, Stephanie Beatriz, Rami Malek, Alex Calloway, Melora Walters, Keith Stanfield, Silvia Curiel, Harold Cannon
Sinòpsi: La protagonista, Grace (Brie Larson) una jove que coordina les tasques en un centre d'acollida per a nois i noies que estan en situació de risc per un desajustament social o per immaduresa. Tot i que és una mena d'institució que a Espanya no existeix, s'endevina que la seva funció és que quan tinguin l'edat penal o majoria d'edat hagin desenvolupat els recursos necessaris per no caure en un acte que els portaria a la presó, per tant, l'activitat del centre es podria definir com de prevenció del crim. La feina que fa Grace té un doble atractiu perquè ella també ve d'un entorn conflictiu i per tant l'empatia és màxima.

El títol original és Short Term 12, que és el nom del centre.

El tema doncs de la pel.lícula podria resumir-se en el turment que representa per a Grace aquesta empatia que la porta o la podria portar a la seva infelicitat degut al fet que al centre ingressa una noia amb un conflicte emocional com el que ella va tenir i, de fet, arrossega sense haver resolt.

Els americans tenen gran ofici amb el casting i com els EUA és una societat molt diversa culturalment, aquest tipus de pel.lícula és perfecte per a representar aquesta diversitat d'una manera objectiva i elegant, de manera que en el repartiment no hi ha moltes persones, però a parer meu un petit nombre suficient per a què l'espectador tingui la sensació que hi ha una representació de la societat americana. Els diàlegs són àgils i el conjunt de l'obra resulta versemblant, convincent: un microcosmos que reflecteix aquest gran macrocosmos que són els Estats Units.

Tots treballen molt bé i la protagonista excel.leix, a més de ser maquíssima.

dimarts, d’agost 12, 2014

Seguim amb Jack Kerouac

Jack Kerouac
Després de llegir A la carretera, m'he quedat amb les ganes de llegir algunes de les seves cartes, que són totes dirigides a Allen Ginsberg i que trobem al llibre Jack Kerouac - Allen Ginsberg - Cartas.

Així doncs, a continuació, segueixen les citacions que he extret de l'esmentat llibre. Val a dir que com és natural la tria és molt subjectiva, és la meva, i està en funció de A la carretera. No està de més dir que el títol original és On the road i en castellà En el camino.

21.VII.1957: "Se tardará poco en reimprimir En el camino, son sólo 305 páginas en la edición de tapa dura. Libro bestial, por cierto (la primera novela dostoievskiana pura que se escribe en América).
9.VIII.1957: "Bueno, he escrito el artículo que querían para EXPLICAR LA GENERACIÓN BEAT, todo sobre nuestras visiones, las tuyas, las mías, las de Bill, las de Philip Lamantia, Gregory. Visiones de "demonios y heraldos celestiales, las de Joan, Hunkey, Gary, Phil, incluso la de Alene y el chico de Times Square de la Segunda Venida."
1.X.1957: "Mientras tanto se gestan cosas sobre En el camino en Hollywood; me he enterado de que el agente de Marlon Brando (su papi) estaba interesado. Editores italianos han comprado la novela." "...gran habitación del hotel de Viking Press con miles de entrevistadores que gritaban y el rollo original de En el camino extendido en la alfombra, un manucrito de cien kilómetros, botellas de Oldgranddad,..." "... ni siquiera fui a Columbia, donde, naturalmente, habría multitud de jóvenes leyendo En el camino en el West En Bar... montañas de cartas de admiradores, algunas de diecisiete añeras que me habían visto en televisión y se habían enamorado de mí... soy el tranquilo Sam Lunático, en realidad un tranquilo y cobarde soñador del Hinayana..."
8.IV.1958: "en un gran debate organizado por la Liga de Jóvenes Socialistas, que hablaron de "El loco Kerouac", uno de mis espías me cuenta que el presidente quiso descalificarme, pero que un ruso muy divertido de sesenta y cinco años se puso en pie de un salto y con acento ruso dijo que mi escena del prostíbulo mexicano de En el camino hablaba por sí misma y no dejó de gritar sobre la revolución, y todo el mundo aplaudió, revolución de la novela, etc."
2.VII.1958: "Ten cuidado con NY en estos tiempos, ya sabes que los enemigos de Henri Cru me dieron una paliza y casi me mataron cuando estaba borracho y la gente escribe en las paredes de los lavabos del Village: "Kerouac vete a casa"
24.III.1959: L'America College Dictionary va demanar a Kerouac una definició de la generació beat. la resposta va ser: "generación beat, miembros de la generación que alcanzó la mayoría de edad después de la Segunda Guerra Mundial y la guerra de Corea y que promueven la relajación de las tensiones sociales y sexuales, son enemigos de la disciplina, defienden el antipartidismo místico y los valores de la sencillez material, al parecer a consecuencia de los desengaños producidos por la guerra fría. Expresión acuñada por JK." Kerouac no estava d'acord Allen Ginsberg del fet de promoure la generació beat perquè creia que es tractava d'un moviment passiu, és a dir, no era un moviment pròpiament dit.
18.VI.1959: "... he rechazado incluso artículos para Playboy, etc., estoy mentalmente agotado y espiritualmente desanimado por esa mierda de tener que hacer lo que quieren los demás en vez de dejarme con mi antigua vida privada de poesías y novelas"