EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimecres, de juliol 24, 2019

UN DIA QUALSEVOL, Oriol Tarrasón i Les Antonietas



Teatre LA VILLARROEL

Autor i director: Oriol Tarrasón
Repartiment: Annabel Castan, Imma Colomer, Pep Ferrer, Quimeta Pla

Sinòpsi

Té setanta-set anys i es diu Marta. O, com a mínim, així li han dit fins ara. Però ella sempre s’ha volgut dir Solange. Aprofitant que el seu marit s'acaba de morir i ha hagut de traslladar-se a la residència Bon Repòs, ha decidit canviar-se el nom. 
Solange és molt més elegant. 
A la residència, hi coneixerà l’Ernest i el Mateu. Dos avis que malauradament s’han acostumat a avorrir-se i discutir passadís amunt, passadís avall. 
La influència de la Solange i les seves ganes de viure en l’apatia dels dos amics acabarà provocant un munt de situacions absurdes i divertides que complicaran i de quina manera, la vida de la Rosa, la directora de la residència. 
Com diu un dels personatges: “la vida és massa curta per viure només cent anys”.

Article de José Carlos Sorribes


Y se marchan a compartir piso con la ilusión del joven que abandona el nido familiar. Solo que en su caso lo hacen en el crespúsculo de la vida. Son Marta (que  quiere llamarse Solange, más glamuroso), Ernest y Mateu. Son Imma Colomer, Quimet Pla y Pep Ferrer, los tres grandes protagonistas, junto a su enfermera Rosa (Annabel Castan), de Un dia qualsevol, el texto que significa un decidido paso al frente de Oriol Tarrasón. Actor, director y fundador de la compañía Les Antonietes, ha firmado adaptaciones de Chéjov, Shakespeare, Ibsen o el ambicioso colaje de Un somni americà que presentó en el Lliure, pero es esta la primera obra al 100% de su puño y letra que estrena.
Y el debut es de cum laude. Tarrasón ha escrito una pieza espléndida, de una escritura que fluye, natural, y que no tiene nunca la vanidad de dejar huella. Es la sencillez de los grandes textos, los que saben definir personajes y situaciones con mano firme y delicada a la vez. Y eso que abordar el tema de la tercera edad puede llevar con facilidad a un sentimentalismo edulcorado, algo que aquí no sucede. Porque Marta (Solange), Ernest y Mateu nos ganan siempre en esta pequeña (gran) historia acerca de la vejez y las relaciones familiares, del paso del tiempo y de la amistad.
'Un dia qualsevol', lección de vida en la tercera edad
Todo empieza cuando ella llega a la residencia Bon Repòs. Se ha quedado viuda, no acaba de entenderse con su hija y decide vender su casa. En el geriátrico conocerá a Mateu, un tipo solitario que mata el tiempo como el locutor de la emisora del centro, Ràdio Diàlisi, donde pone música y recuerda a compañeros fallecidos. Comparte habitación con Ernest, un cascarrabias que va en silla de ruedas por sus problemas de movilidad.
Los conocen como los Dupont y Dupond de Tintín, y le amargan la vida a la paciente enfermera Rosa, un ángel de la guarda para todos ellos. La llegada de Marta (Solange) será un terremoto por su fuerza vital y su búsqueda de una vida apasionada y divertida. En ese propósito embarcará a sus nuevos amigos.

Tarrasón escribió el texto pensando en Imma Colomer, y ella le responde con una actuación repleta de verdad y gracia. Se sale, sin más, igual que sus compañeros Ferrer y Pla. Son tres pilares que realzan una obra que al lado de esa reflexión necesaria sobre cómo tratamos a la gente mayor en una sociedad fascinada por la juventud, como dice Tarrasón, se suceden las situaciones divertidas. Ocurre  a través de réplicas agudas y ocurrentes en las que, por ejemplo, Pla se siente en su salsa. Son muchos años de contacto directo con el público desde que fue uno de los fundadores de Comediants. Junto a Colomer, por cierto.

En un espacio prácticamente desnudo, con dos mesas y poco más, Tarrasón mueve a sus cuatro intérpretes en una dinámica puesta en escena. También participan en ella un grupo de figurantes,  como un coro de acompañamiento. Es un recurso que funciona y que sirve, además, para romper barreras entre actores profesionales y aficionados. Es una aportación más de Un dia qualsevol, una pieza que sin duda se merece un recorrido más largo que el de su estreno durante el festival Grec.
Font: https://www.elperiodico.com/es/onbarcelona/mirar/20190719/estreno-teatro-villaroel-un-dia-qualsevol-7556648

dijous, de juliol 18, 2019

Viatge al Líban

Per la segona quinzena d'abril vaig visitar el Líban, un país que, descobreixo ara que tinc setanta-cinc anys que és un país de visita obligada. Potser es podria dir, que no tant com la visita, sinó d'informar-se'n.

Parlem molt d'Israel, de Palestina i no ho fem del Líban perquè el Líban és una lliçó i el conflicte àrab-israelí una gran desgràcia.

Consti que jo no vaig d'expert amb el tema. Tot el que he llegit són aquests dos llibres i, naturalment el del barceloní Tomás Alcoverro és un imprescindible.




Mentre que l'altre, no és imprescindible si trobem un de millor que segur que es troba si es busca un treball històric, mentre que aquest està molt bé però tenint en compte que és una novel.la, ficció. De tota manera no cal ser més papista que el papa perquè la història moltes vegades té molt de ficció.





Aquesta darrera foto és la que per mi millor representa el Líban.


A continuació segueix un article de Tomàs Alcoverro publicat a LA VANGUARDIA el dia 3 de setembre de 2019, és a dir, setamanes després de la publicació d'aquesta entrada del blog. Qui llegeixi aquest article s'adonarà de què he fet molt bé en posar aquest text que és una molt bona definició del què ha estat i el que és el Líban.

Crepuscle d’un festival

Tomás Alcoverro

Karajan, Nuréiev, Ella Fitzgerald o Umm Kalzum (diuen que va cobrar tant pel seu recital com “tots els diners de l’exportació de taronges libaneses a Egipte”) van actuar al festival internacional de Baalbek des del 1956. Maurice Béjart, amb el seu esplèndid ballet, Jean Cocteau, per a qui “no hi ha al món millor lloc que Baalbek per muntar grans espectacles”. El festival es va suspendre el 1975 a causa de la guerra i es va reprendre el 1997 amb el violoncel·lista Mstislav Rostropóvitx, que ja havia emocionat l’auditori el 1964. El retorn del gran músic rus a aquest escenari de temples romans va servir per a la seva nova consagració com a santuari de la creació artística.
A Beirut, malgrat tants anys de guerres, hi ha un públic que admira obres musicals i artís­tiques nascudes fora d’Orient. Ni a Egipte, Síria, Jordània, ni en els opulents emirats del Golf no hi va haver mai un festival de música com el de Baalbek. És evident que la composició plural de la societat libanesa fa possible aquesta obertura de cultures. El festival és una història artística entre Orient i Occident a la monumental ciutat de l’estratègica planícia de la Beqaa, contigua a Síria, vulnerable a les intrigues dels senyors de la guerra.
A l’estiu del 1972 vaig assistir per primer cop a les seves representacions, amb l’actuació del ballet dels Estats Units d’Alvin Ailey. Eren anys alegres i con­fiats. Al jardí del modest i encantador hotel Palmira, davant de les ruïnes, un dels hotels amb més història d’aquell Orient enyorat, acostumaven els espectadors, i de vegades els artistes, a prendre un refresc abans del viatge de retorn a Beirut. Aquells espectacles eren també pretext perquè l’alta societat lluís els seus vestits elegants. Entre els models d’alta costura sobresor­tien els kaftans, precioses túniques orientals de vegades brodades en or i plata, que vestien les dones, i les capes, o abaies, les més costoses fetes de pell de camell, amb què els homes reco­brien els seus vestits occidentals.
Però el festival no sempre era ben acollit per tots els habitants d’aquesta ciutat xiïta, bressol del Hizbul·lah, primera força politicomilitar del Líban. Els seus edils van amenaçar de prohibir una obra inspirada en el Càntic dels càntics que enaltia “els valerosos homes d’Israel”.
Hi ha veïns de Baalbek que consideren que aquestes re­presentacions ja només els deixen “escombraries i soroll”. Juntament amb Rostropóvitx, quan el festival es va reprendre el 1997, vaig poder escoltar la veu de Fairuz i contemplar el ballet de Caracal·la en un espectacle titulat Andalusia, la glòria perduda, del gran poeta Said Akl.
El seu crepuscle és avui indubtable, no només per la impossibilitat de contractar grans figures artístiques internacionals, també per un declivi dels gustos del seu públic. En el darrer dia del festival, en ple concert d’un gran músic iraquià, Bechar Omar, príncep del llaüt, es va incrustar un lamentable espectacle de flamenc espanyol. Aquesta nostàlgia, fascinació pel passat, no concerneix únicament a la generació de la guerra, sinó també als joves que no van conèixer mai aquell Beirut dels seixanta i setanta, un món en blanc i negre que vaig poder encara assaborir.
La brillantor de Baalbek ha quedat empal·lidida per aquest temps desolador que pateixen aquests pobles llevantins i àrabs. Ha escrit Amin Malouf al seu llibre Le naufrage des civilisations que no hagués volgut fer servir “ni el jo ni el nosaltres”, però era inevitable “quan la meva nació àrab ha estat la que, en precipitar-se en la seva desgràcia suïcida, ha arrossegat tot el planeta a un engranatge destructor”. “Les tenebres –diu– s’han estès pel món quan els llums del Llevant s’han apagat”.


dimarts, de juliol 16, 2019

AIXÒ JA HO HE VISCUT, de J.B. Priestley



Teatre BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Autor: J.B. Priestley 
Traducció: Martí Gallén
Direcció: Sergi Belbel

Sinòpsi:

En una pensió rural dels prats de North York, al nord d’Anglaterra, tres individus, el matrimoni Ormund i el professor Farrant, es veuen induïts sense voler-ho a una confrontació fosca i molt estranya. Tots tres tenen la sensació que allò ja ho han viscut alguna vegada, però cap d’ells ensuma que la tragèdia s’aproxima. El doctor Görlter, un físic alemany, estrafolari i misteriós, mirarà d’impedir el desastre.

Aquest text forma part de la Trilogia del temps que va escriure Pristley, una exploració de la naturalesa del temps a través de l’experiència del dejá-vu, en aquesta ocasió.



l director diu:

 …(I Have Been There Before) és la tercera de les obres de J.B. Priestley que componen les anomenades “Time Plays”, juntament amb “Dangerous corner” i la reconeguda “Time and The Conways“. En aquestes tres obres dramàtiques, el dramaturg anglès explora de manera magistral les paradoxes i les teories de John William Dunne sobre el temps no lineal, els “records del futur” i els somnis premonitoris. Això ja ho he viscut, escrita el 1937, i com el seu mateix títol suggereix, tracta una de les sensacions més estranyes i enigmàtiques que ens puguin passar a les nostres vides -i a qui no li ha passat mai?: l’anomenat “Déja Vu”, la sensació d’haver viscut anteriorment una situació absolutament desconeguda per a nosaltres fins aquell moment. Una sensació que fa trontollar la temporalitat lineal, “cronològica”, dels fets que vivim, que ens pertorba perquè posa en dubte l’objectivitat i la lògica “passat-present-futur”, i que, tot i les explicacions científiques del fenomen, pot causar-nos angoixa i inseguretat.Resultat d'imatges de això ja ho he viscut

A l’obra de J.B. Priestley, sis personatges en un entorn rural, un petit hotel idíl·lic lluny del brogit de la ciutat, es troben de cop immersos en un trasbals inesperat quan un hoste, un home estranger amb un aspecte excèntric, els adverteix que aquell serà l’escenari d’una horrible desgràcia en un futur immediat perquè ell ja ho ha viscut. A partir d’aquí, s’encadenaran els fets en una espiral que es balanceja constantment entre la realitat i el somni, el present i el futur anunciat, la ciència i la malastrugança, i finalment, entre l’acceptació de la desgràcia i les ànsies desesperades dels personatges per canviar el seu futur.

Sergi Belbel