EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

divendres, d’octubre 20, 2006

Homenatge a Wilebaldo Solano (... al P.O.U.M.)



Ahir dijous a la Sala d'Actes de l'Ateneu Barcelonès es va fer una taula rodona per a homenatjar a Wilebaldo Solano, 90 anys. La sala no era plena malgrat que l'acte havia estat anunciat a La Vanguardia i a El País, mentre que l'Avui i El Periódico no en varen dir res.

Els participants ho han fet amb aquest ordre: José Gutiérrez, Pelai Pagès, Raimon Obiols, Antoni Domènech, Isidre Molas i Wilebaldo Solano.

El que em va semblar com més interessant del que va dir Gutiérrez és que si el P.O.U.M. tenia aspectes que coincidia amb el troskisme, ho situa en un 60%, el P.O.U.M. era més que això car fins i tot i havia rabassaires, com bukharinistes i feministes i altres que no recordo. Va deixar a Joaquín Maurín com la màxima autoritat de marxisme a Espanya.

Pelai Pagès va deixar clar que un homenatge a Wilebaldo Solano és de fet un homenatge al P.O.U.M., una organització exemplar del que és el socialisme revolucionari, un partit heterodoxe en el que tot hi tenia cabuda i que va donar figures com Andreu Nin i Joaquín Maurín.Va assenylar que amb 20 anys, Wilebaldo Solano ja estava al cap del P.O.U.M. en un moment tan difícil com l'endemà del 18 de Juliol.

Ens explica que encara ara la Guerra Civil és objecte d'estudi i el P.O.U.M. també, Com exemple ens diu que l'any 2004 va rebre un llibre en japonès en que parla de la Guerra i se centra principalment a Barcelona, Catalunya, George Orwell i, evidentment, el P.O.U.M.

El desembre del 36 el P.O.U.M. és perseguit perquè els estalisnistes el tracten de feixistes i Wilebaldo Solano és empresonat el 38. El 1941 és detingut pel govern de Vichy, però el 44 és alliberat i actua amb els maquis al 44. El 80 crea la Fundació Andreu Nin i el 90 es rehabilita a Nin.

Raimon Obiols posà l'èmfasi en el conjunt dels homes i dones del P.O.U.M. i donant un toc un tant filosòfic al fer un lligam de l'esperança (futur) amb el passat. I que aquest homes i dones són els millors en la tradició, tragèdia i fidelitat que hi ha al darrera del socialisme revolucionari, que o no se sap ben bé el que és o és : 1) Un Moviment 2) Una Teoria 3) Un Model Social.Va voler rematar la seva intervenció amb Ni empenedits. Ni nostàlgics.

Domènec ens digué que el P.O.U.M. salva l'honor del socialisme, que a hores d'ara no és poca cosa. Ens recorda que la Guerra Freda i el feixisme van ser una trituradora del socialisme i que la República Espanyola era més democràtica que l'actual monarquia.

La interveció d'Isidre Molas, com no havia de sorprendre, va ser la més lírica. Tanmateix, aquest gran teòric va parlar de la gran influència que exercia Maurín i va parlar del perquè del P.O.U.M. i perquè d'alguna manera és injust referir-lo al trotskisme. El P.O.U.M. surt per les condicions socials d'aquí. Un partit socialista i, sobretot, autònom que esdevingué una veritable i genuïna escola de socialisme revolucionari.Molas ens diu que Wilebaldo Solano al 16 anys ja es va fer càrrrec de les joventuts del Bloc Obrer i Camperol (més endavant fusionat al P.O.U.M.), que es va fer periodista i que sempre va estar fundant diaris o revistes.

Així Molas el 1960 va descobrir Tribuna Socialista quan encara no sabia quiera Wilebaldo Solano, però li cridà l'atenció que en aquesta revista hi cabia tothom, no era gens sectària, això sí, era de socialisme revolucionari.

Isidre Molas acabà la seva intervenció fent un entusiasta elogi a la figura del homenejat, del militant tenaç i obert. Apassionat en la defensa dels principis i que expressava la seva admiració per l'actitud militant, jovenil, d'esforç i d'esperança.

Finalment va intervenir el propi Wilebaldo Solano. En l'ànim de passar el testimoni a les noves generacions va dir que el capitalisme està organitzant guerres a qualsevol lloc del món.Per altra banda va recordar amb quina emoció i consternació Lluís Companys es va preocupar per la situació d'Andreu Nin i es va emocionar quan va recordar que uns companys seus del P.O.U.M. de Lleida van morir assassinats pels estalinistes de França.

La presència activa a l'acte de Raimon Obiols, eurodiputat socialista, i d'Isidre Molas, senador socialista, mereix un aplaudiment pel que evidencia de fidelitat política d'ambdós, però l'absència de tants i tants militants socialistes posa en evidència que l'esperit del 1 Novembre 1976 és mort. De l'absència de tants i tants auto-anomenats d'esquerres també els posa en evidència, però no sorprenen.

A on s'ha publicat aquesta entrada

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Nano,

no cal anar als actes de l'Ateneu si la ressenya que en fas som com aquestes! Merci! El POUM és un partit que sempre m'ha interessat (el partit petit aixafat pel gran) i la figura de Nin té un vessant literari que encara ningú ha explotat.

Albert ha dit...

Gràcies per la crítica, però he llegit algunes traduccions del rus de Nin.

Anònim ha dit...

La història del POUM és emblemàtica del que va representar la lluita entre les esquerres del moment, el paper dels comunistes... Hi ha qui diu que van ser aquestes baralles, fins i tot sagnants, les que van perdre la guerra i no Franco qui la va guanyar, cosa que sembla que l'actual recuperació de la memòria històrica bandeja. Del POUM cal dir que el seu paper de víctima l'ha rehabilitat de moltes actuacions violentes d'alguns dels seus integrants, abans dels fets de maig. En fi, una història trista, on els comunistes hi tenen un paper ben galdós, sobretot amb l'intent de llençar fang sobre la figura de Nin, un personatge d'unes dimensions amplíssimes. Crec que les seves traduccions del rus encara no s'han superat, això és una opinió personal.

Albert ha dit...

Bon dia júlia,
D'acord amb tot el que dius. L'única cosa que em sap greu és que dut pel primer opinant crec que la injustícia a Nin no ens ha de dur la injustícia que seria oblidar que l'acte era per Wilebaldo Solano, que si no té la categoria de Nin si més no és un exemple viu del que significa ser d'esquerres.

Anònim ha dit...

Ep! Veig que no m'he explicat bé. No em referia a les traduccions "literàries" de Nin que va fer durant la seva estada a la URSS que també em semblen excel.lents, sinó que ell, com a personatge històric, no ha estat "literaturitzat" com es mereix. En un estil com A. Bosch va fer amb Macià, per exemple.
I evident: l'acte del que parles era en homentge a W. Solano, un exemple (entenc) de què vol dir ser d'esquerres i ser coherent amb els teus posturalts per molta sorra que llencin al damunt. No voldria rebaixar el to que l'homenatjat mereixia i, com ell, els milers d'anònims morts per defensar actituds d'esquerra, mereixen.

Albert ha dit...

Gràcies per aquest apropament i com molt bé dius l'esquerra té molts soldats desconeguts morts.

Anònim ha dit...

pppp

Anònim ha dit...

Efectivamente Wilebaldo Solano es a sus noventa años la memoria histórica de la izquierda antiestalinista del Estado Español, representada por un partido; el POUM. Un partido en el que confluyeron, como dice Pelai Pagès, el románico y el gótico del movimiento obrero. Wilebaldo Solano representa asimismo la memoria histórica de unos hechos de importancia universal; la Revolución Española vivida en primera línea de vanguardia. El homenaje a Wilebaldo, es también el homenaje a aquellos heroicos militantes que seguían luchando en los frentes de batalla durante la Guerra Civil, codo a codo, junto a militantes de un partido, el PCE, que en la retaguardia asesinaba a sus camaradas.