Carta que EL PAIS publica avui

Niños maltratados - Albert de la Hoz Bofarull - Barcelona
EL PAÍS - Opinión - 20-07-2005
En EL PAÍS del día 16-7-05 leo que el Consejo de Europa insta a España a prohibir el castigo físico a los niños en casa, y también leo que esto no está prohibido en España, Bélgica, Polonia e Irlanda, entre otros, pero cito estos países por ser declaradamente católicos; y como la Iglesia católica, tanto desde el Vaticano como desde la Conferencia Episcopal, suele ser muy enérgica cuando se trata de temas legislativos que afectan a la familia, debo pensar que el silencio en lo concerniente a este asunto debe ser un pequeño olvido, pues hay otras cosas más importantes.

Estadistícas del artículo
Visitas al artículo331 visitas
Versión del artículo para imprimir5 veces impresa
Enviar por correo electrónico1 veces enviada
Recomendar el artículo2 recomendaciones

"Guerra i Pau", de Lev Tolstoi

En el suplement cultural del dia 2 del diari "El Pais" as fa un petita ressenya de la nova edició de "Guerra y Paz", Debolsillo, i m'he queixat per enèssima vegada que quan fan referència a una obra no espanyola i està traduïda al català, haurien de fer menció de la versió catalana perquè, de no fer-ho, practiquen una mena de colonialisme cultural dons un català mal informat pot animar-se a comprar "Guerra y Paz".

Val a dir, que darrerament, quan "El Pais" fa ressenya d'una novetat literària, fa esment de l'edició castellana i de la catalana. O sigui que han millorat.

Si dic tot això és perquè just acabo de llegir "Guerra i Pau", de Lev Tolstoi, Edicions 62, 1998. Com diu l'autor de l'esmentada ressenya a "El Pais" aquesta novel.la és un vuit mil - per emprar terminologia d'alta muntanya- perquè és una de les obres cimeres de la literatura mundial.

Evidentment recomano la lectura perquè és veritablement la crònica d'una època de la Russia del s.XIX. Ho fa seguint le vicissituds de dues famílies i que a través de les quals es van veient les principals circumstàncies que els va tocar viure, la invasió napoleònica.

Pel qui tenen un interès sobre l'Europa del XIX entenc que és un llibre essencial i a més una bona novel.la. L'única cosa que m'ha sapigut greu és que l'editorial no ha estat molt curosa i hi ha errors que més que ortogràfics són d'imprempta, però que el corrector hauria d'haver detectat.

Arran d'un article a La Vanguardia

Arran de l'article de Francesc de Carreras a LA VANGUARDIA d'avui, jo he escrit el següent, que ho poso aquí pel cas probable que no se'm publiqui la carta

Sobre el asunto de catalanismo, españolismo y europeismo da la sensación que el Sr. Francesc de Carreras ha descubierto la sopa de ajo, pues pone la palabra “catalanismo” al mismo nivel que, pongamos por caso, italianismo, es decir, amor a Cataluña. Y, por lo tanto, se queja de la apropiación indebida que ha hecho el nacionalismo catalán.

Se puede ser catalanista sin menosprecio de lo español, pero no cabe ser catalanista y españolista, puesto que un españolista nunca defenderá que el catalán sea la lengua propia de Cataluña. El objetivo final del nacionalista catalán es el Estado catalán, mientras que el del catalanista es que la nación catalana –a pesar de Alfonso Guerra- se acomode a una España Federal.

Igual que hay separatistas hay separadores, que son los españolistas. Quizá un día al buen español no le saldrán ampollas por oir hablar de la nación catalana porque será una cosa natural y entonces no será necesario hablar de españolismo o catalanismo, pero mientras haya españoles que digan qué somos los catalanes, los catalanes les diremos “españolistas” a estos españoles

Cocktail o còctel i el Boadas Cocktail Bar

Arran d'un llibret de la casa Bacardí que es deia COCKTAIL BOOK i que anava de regal amb La Vanguardia de diumenge de fa uns deu anys llargs, em vaig aficionar els còctels.

Com el més bo del llibre eren els mojitos em vaig fer un tip i després vaig ampliar la cultura coctelera amb el llibre ELS CÒCTELS DEL BOADAS COCKTAIL BAR i "finalment" com qui va al metge anava al Boadas, del carrer Tallers, 1, cantonada amb la Rambla. A on anava com el malalt que va al metge a tractar temes coctelers amb l'experta, és a dir, amb la senyora Maria Dolors Boadas, que a més de portar la millor cocteleria d'Europa és l'autora de l'esmentat llibre.

O sigui que, amic lector, si encara no ho has fet, no et moris sense fer una visita al Boadas.

És un lloc petit, bonic, entranyable, acollidor, íntim i on es respira alta qualitat dintre d'una senzillesa perquè allò tant podeu trobar els qui fan un còctel abans d'entrar al Liceu com la que es pren un mojito quanja ha fet la compra a la Boqueria. La cosa és simple, tothom s'hi sent còmode.

Ballèt xinès

Aquest cap de setmana he estat al Teatre del Mercat de les Flors on actua l'Escola d'Òpera de Pequín.

Es tracta d'un espectacle insòlit per a nosaltres, però alliçonador pel fet que Xina és tota una altra cultura i entenen l'òpera, el teatre i la dans d'una manera totalment diferent a la nostra. Només això ja justifica veure l'espectacle.

Els artistes han de ser cantants, ballarins, acròbates i gimnastes. I tot dut a la perfecció tècnica. Com una mena de calentament, mentre el públic ens anem asseient a l'escenari ja han començat a fer demostracions de la seva preparació fent tombarelles de tota mena.

Després que una veu ens fa una petita introducció del programa, és quan comença el programa en el que els joves artistes fan els seus diàlegs, sempre davant d'un mestre, sigui ballant o cantant o les dues coses.

Val a dir que en el teatre xinès el gest de les mans o del cos i l'entonació poasada al cantar és essencial per a la comprensió, cosa que, com es pot suposar, escapa de la comprensió dels occidental i l'únic que podem apreciar és l'extraordinària preparació de conjunt.

Com un detall sobre aquest gran país, cal dir que avui ja hi ha més de cinc miliojs de weblogs

Arran de les bombes a Londres

GIVE PEACE A CHANCE

Two one two three four
Ev'rybody's talking about
Bagism, Shagism, Dragism, Madism.
Ragism, Tagims,
This-ism, That-ism, Is-m is-m is-m.
All we are saying is give peache a chance,
All we are saying is give peace a chance,
C'mon.
Ev'rybody's talking about Ministers, Sinisters,
Banisters
And canisters, Bishops, and Fishops,
Rabbis and Pop eyes, Bye bye, bye byes.
All we are saying is give peace a chance,
All we are saying is give peace a chance.
Let me tell you now
Revolutions, Evolution, mastication, flagellation,
regulations, integrations,
meditations, United Nations,
Congratulations.
Oh let's stick to it,
John and Yoko, Timmy Leary, Rosemary,
Tommy Smothers, Bobby Dylan, Tommy Cooper,
Derek Taylor, Normal Mailer, Alan Ginsberg,
Hare Krishna, Hare Krishna.

Released by Plastic Ono Band, July 1969.

(del llibre "The Beatles illustrated lyrics", Omega Book, 1969)

Encara que no he estat ni hippy, ni del hare krishna, estimo el record d'un Londres quan Barcelona era trista i grisa. Aquella ciutat representava la llibertat, però sembla que arreu es perd la innocència com evidencia el recent atac que han rebuts els londinencs i que molts hotels del centre de Londres han encarit els preus -de 65 a 270 lliures- per allotjar els treballadors que aquell dia no va poder tornar a casa, quan haurien de fer-ho de franc, com també va haver algun cas

Tot pensant que els hotels són un dels negocis que més profit treu dels Jocs Olímpics, només puc dir: No comment.

(Foto feta el 17 Agost 1969 a Charing Cross Road)

Arran de les bombes a Londres

Si d'una ciutat puc dir que és meva, després de Barcelona, aquesta és Londres.

Com qui es defineix per bellesa ingènua, no opto per les grans paraules, que no en tinc i regalo al possible lector d'aquest bloc un poema de Salvador Espriu.

VERSOS, ENLLÀ DEL CAMÍ

D'un vell color de plata

jo voldria que fossin

els meus versos: d'un noble,

antic color de plata.

Davant la mort, que porta

secrets senyals del rostre

que jo veig en mirar-me

cerco amb ells extingides

veus del mar, pas de núvol,

les distants primaveres.

Trist i lliure, camino,

davant la mort que em mira,

a la llum, per la plata

antiga dels meus versos.

(del llibre OBRA POÈTICA, S. ALBERTÍ, 1963)

(Foto feta el 16 Agost 1969 a Portobello Road)

Nens, família, esglesía, acollida, etc.

Avui he sentit per la ràdio que falta una cinquanta per cent de famílies d'acollida de nens respecte a l'estiu de l'any passat. El motiu principal és que les famílies perden la il.lusió quan es troben que aquell nen que han tingut a casa i han estimat no el podran tenir mai com un fill, no el podran adoptar.

Per altra banda, a la manifestació dita a favor de la família, però en realitat en contra dels homosexuals, hi havia un noi que duia una pancarta que deia "Yo no soy un experimento". Segur que es tracta d'un noi d'una família estructurada i que per descomptat ningú no vol ser un experiment, com tampoc ningú voldria veure's amb la necessitat de ser adoptat o ó acollit durant l'estiu per una família d'acollida.

Resulta ser que hi ha famílies perfectament homologades per l'Església Catòlica i per associacions tan nostrades com http://www.e-cristians.net/cream/?site=ecristians&idioma=ca&page=8&post=6045 que igual que no donen carta blanca pel matrimoni a les parelles del mateix sexe, caldria que tampoc no la donessin a totes les parelles home-dona perquè hi ha molts homes ben mascles i moltes dones ben femelles que maltracten els seus fills i, per tant, abans d'atorgar el sagrament convindria que passessin un test d'idoneïtat com es fa en el cas de l'adopció. Només aleshores, tindríem la certesa que un fill no és un experiment -com deia el noi de la manifestació de Madrid- o carn d'adopció. I no cal dir que potser val més tenir uns pares homosexuals que no uns pares que peguen o es droguen o que protitueixen els fills. Tot això passa, però sembla més important el matrimoni gai.

Una de les proves que es tractava d'una manifestació contra els homosexuals és l'actual campanya a favor d'Aquilino Polaino.

Val a dir, que l'esmentada associació està dirigida per un ex-militant nacionalista, però hom pot veure a l'esmentada web que ofereix la informació en "Català" o "Español" i és que quan es tracta de fer proselitisme cal ser pragmàtic

Els diners dels que més guanyen

En EL PERIODICO d'avui podem llegir: "El president de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), Manuel Conthe, considera que les clàusules d'indemnització dels alts executius de les empreses espanyoles han de ser publicades. Les empreses "no s'enfonsen" quan publiquen les retribucions dels seus consellers i alts càrrecs, sinó quan se saben les indemnitzacions d'"escàndol" que s'enduen alguns dels seus executius, alhora que aquestes companyies i els seus accionistes sol.liciten noves regulacions laborals o més flexibilització del mercat de treball. Així de contundent es va mostrar ahir Manuel Conthe, durant la presentació de l'informe anual de la CNMV de l'any 2004."

Com sabem que la Conferència Episcopal és molt sensible a totes les coses de justícia i ètica, seria interessant saber què n'opina. Ara sabem què opina el Sr. Conthe

Vilanova i la Geltrú

Vilanova i la Geltrú és una ciutat que es mereix una visita per qui no hi ha estat mai.

Encara que l'havia visitada fa temps, darrerament hi he estat una parell de caps de setmana. Té una platja esplèndida i un passeig marítim magnífic, amb la seva balustrada.

Val la pena visitar el que en diuen el far que per dins és tot una obra del genial artista Guinovart, el treball interior està relacionat amb el que en diuen el dia dels negats o sigui amb un accident a la mar en el que moriren molts pescadors. La torre en qüestió se la distingeix pel penell que hi ha a dalt que -com es veu per la foto- està dissenyat per Guinovart.

Com les dues estades les he fetes a l'Hotel César no vull estalviar de fer-ne un comentari. És un hotel ideal per les persones que cerquen allò que en diem "tranquilitat i bons aliments" perquè efectivament és un hotel amb baix consum d'alcohol. Pensat per la gent que vol dormir quan toca i vol llegir, que per això té un jardí en el que s'hi està còmode. Encara que no es tracta de menysprear a cap restaurant -car Vilanova en té uns quants de molt bons, el qui no tingui ganes de caminar per fer un àpat, el restaurant La Fitorra, està també entre els molt bons de la vil.la. Encara que l'expressió sembli exagerada, però això ja va amb mi, es tracta un d'aquests pocs hotels en què un se sent estimat i no un que passa per només deixar la bossa.