Marilyn Monroe

Tal dia com avui de l'any 1962 , fa 43 anys, jo en tenia 18, va morir Marilyn Monroe, va ser trobada morta a la seva casa a Brentwood, Califòrnia. L'autòpsia psiquiàtrica deia que la causa eren les drogues, tranquil-litzant, i que per la manera de morir era "probablement suicidi".

Ella va néixer com Norma Jeane Mortensen a dos quarts de deu del matí de l' 1 Juny 1926 a la Casa de Caritat de Los Angeles.

La vaig veure per primera vegada a "Gentlemen prefer blondes" (1953) i després a "Let's make love" (1960) fent parella amb Yves Montand. Jo em vaig enamorar de Marilyn Monroe arran d'aquesta pel.lícula i calculo que hauria de tenir doncs uns disset anys perquè aleshores les pel.lícules americanes trigaven a ser estrenades a Barcelona.

La manera com es perceben les notícies és un reflex de l'època que es viu, obvi. El cas és que l'endemà de la notícia de la seva mort vaig anar a la feina com tocava. A l'ascensor de Can Cros hi havia altres companys de feina, força més grans que jo, que comentaven aquesta notícia i se'm va clavar com un senyor d'uns quaranta anys deia "no se ha perdido nada". Com en els llocs de treball cal passar per ser una persona amb una moral lliure de tota sospita, no cal dir que aquesta frase quedava molt bé perquè ja se sap que una artista de cine, pur "sex appeal" en el cas de la Marilyn, havia de tenir una moral sospitosa.

Com a compensació de la ferida que em va fer el de "no se ha perdido nada", dos dies després em vaig trobar pel carrer amb l'amic Ramon, un xaval del meu barri, que només veure'm em va donar el condol que sabia de la meva feblesa per la Marilyn.

Evidentment ella, com suposo moltes altres, quan tenia una proposta de feina deia "no" al nu perquè sabia que això podia perjudicar la seva carrera. Un cop morta, s'ha anat veient que era alguna cosa més que un cos, era una veritable actriu.

El fet però és que ella va lluitar de valent per ser reconeguda com actriu i per això va entrar a Actors Studio, la més important acadèmia d'interpretació. Poc després va fer pel.lícules de veritable categoria com "The Misfits", de John Huston, seguida de "The Prince and the Showgirl" amb Lawrence Olivier. En aquest temps una gran dama del teatre, Dame Sybil Thorndike va dir que "Marilyn knew more about film-acting than any of them". Crec que això deixa clar que no era una maca i tonta com s'ha fet veure a vegades.

Tanmateix sembla que tota la seva vida va ser perseguida per ser una noia maca sense cap i el nu que podem veure en aquest bloc la va marcar per sempre. Un nu que va haver de fer quan la Columbia la va fer fora, i per aquesta foto per un calendari, feta el març de 1952. el fotògraf Tom Kelley li va pagar $ 50 mentre que el 1956 la Fox ja li pagava $ 100.000 a a l'any.

Això no treu que la seva vida fos especialment agitada i com deia al principi 5.8.62 moria. Al seu enterrament varen assistir únicament Joe DiMaggio, el seu primer marit, i el seu fill Joe Jr., la germanastra Bernice Miracle i la seva agent Inez Melson. Abans de prendre's les píndoles que la van matar, Marilyn va fer vàries trucades i queden algunes preguntes sense resposta. ¿Va ser la seva mort un suicidi? ¿O les seves relacions amb els Kennedys van teixir el seu tragic destí?

La foto en color és del llibre "Marilyn. A Hollywood life", d'Ann Lloyd, Brompton Books Corporation, 1989.

La fotografia en blanc i negre és del catàleg de "Exposición Mundia de la Fotografia", de la Comisaría General de Exposiciones, Dirección General de Bellas Artes, Ministerio de Educación y Ciencia, el fotògraf és Bob Willoughby. El catàleg no té data, però la foto està feta en un descans de la filmació de "Let's make love", del 1960. L'exposició es va fer al Palau de la Virreina i seria a principis de la dècada dels 60

"Celebració" al Teatre Romea

Avui he vist al nostrat TeatreRomea CELEBRACIÓ, el seu títol original és FESTEN i és dels autors danesos Thomas Vinterberg i Mogens Rukov.

Es tracta del seixantè aniversari del protagonista que és representat per Carles Canut, un gran actor de la casa, que és acompanyat per una gran dama del nostre teatre, però que ens té una mica abandonats, Marta Angelat, de la que molts recordem també el seu pare. Marta ha doblat a Angelica Houston, Cher, Emma Thomsoni Geena Davies.

El cas és que en aquest seixantè aniversari venen els fills que estan en la lògica diàspora, però que arrosseguen unes injustícies o uns maltractes de quan vivien a casa. Això surt cada vegada que s'ha de brindar i per tant no hi ha cap brindis feliç.

Així doncs tenim el drama servit que està portat per una direcció ferma amb alguna concessió a la permissivitat sexual, però és part de la realitat. De tota manera com demà diumenge és el darrer dia, crec que qui no la vista, farà molt bé en anar al Romea

"Usted Primero", de Pierre Salvadori

Ahir vaig veure la pel.lícula USTED PRIMERO, el títol original és APRÈS VOUS.

Encara que no sé francès, una de les frustracions que arrossego, sempre he tingut una atracció pel cinema francès, com també hauria de dir, per la cançó francesa.

Aquesta pel.lícula està dirigida per Pierre Salvadori, que per mi és un desconegut, com també ho és per molts l'actor José García. El que sí és conegut és l'actor principal, Daniel Auteuil, que l'hem vist a moltes altres.

No va en el meu estil explicar l'argument perquè el lector el pot trobar a molts llocs. Jo només em permeto dir que el personatge Antoine no sap dir que no i això el du a ajudar exageradament a un total desconegut, la qual cosa porta inevitablement a la comèdia i fa que sigui una peli recomenable, sense pretensions de gran cinema, però crec que és de les millors que s'han estrenat els darrers dies. El que més hi remarcaria, és el gran treball actoral de l'Auteuil.

L'Escola Industrial

Per fi m'he decidit a donar contingut al nom del meu bloc, és a dir, a deixar palès que realment visc a l'Eixample. Com abans l'Eixample estava dividit entre esquerra i dreta i jo visc a l'esquerra, començo per l'esquerra que em para a la vora i pel que tinc més a la vora, l'Escola Industrial.

Com a vegades passa que hi ha qui no sap on és o què és, aquí la teniu. Evidentment és un recinte del que es podrien fer més fotos, però jo no sóls sóc un amant de les obres fetes amb totxo, ara en diuen d'això arqueologia industrial, sinó que a més m'agraden en particular les xemeneies, que encara que dissenyades per arquitectes, eren els nostres avis que les havien enlairat amb les seves mans, posant a mà un totxo a sobre d'un altre.

Pels qui mireu aquest bloc i no sou de Barcelona, he de dir, en primer lloc que l'Escola Industrial té la façana al carrer Urgell i que està entre els carrers Rosselló, Viladomat i París. En recomano la visita.

Aquesta escola va ser creada el 1904 com a centre general d'ensenyament tècnic, des d'estudis elementals per a obrers fins als de caràcter superior. El projecte definitiu d'organització fou elaborat per un patronat, representant de les forces vives de la ciutat, amb l'ajut econòmic oficial, adquirí per a la instal.lació de l'escola els terrenys de l'antiga fàbrica Batlló.

La fàbrica Germans Batlló, dedicada a la filatura i al teixit, assolí 2200 treballadors, una de les empreses més modernes de l'època. El 1876 la raó social canvià el nom per Batlló i Batlló, i funcionà fins el 1895: l'edifici, venut el 1906 es convertí amb l'escola que ara podeu visitar a http://www.ceib.upc.es/

Cocktail: SAN FRANCISCO

Avui és diumenge i encara que no tots els diumenges faig un còctel, avui m'ha vingut de gust fer-ne un. I com fa molt calor i vindrà la meva filla, faré un San Francisco, com el de la foto. Per descomptat que el de la foto també està fet per mi.

O sigui que el/la blogaire que li vingui de gust, ja ho sap, que en serà servit.

Salut!

"Llámame Peter"

Avui he vist la pel.lícula LLÁMAME PETER, el títol original de la qual és The Life and Death of Peter Sellers.

Com el nom indica és part de la vida d'aquest gran còmic anglès.

No es tracta pas d'un gran film, per tant, no és apte per a cinèfils, però sí per a cinèfils que han vist a Peter Sellers com un actor especial. Per descomptat que Sellers no passa a la història com els grans actors britànics, tots shakespearians, com els knights Alec Guinnes, Lawrence Olivier, John Gielgud, com més coneguts. Probablement el fet de no tenir l' O.B.E. l'hi va doldre, però el fet és que la seva vida va ser fins al final un fracàs per voler fugir de ser un gran actor còmic i encara que els còmics ens fan molta falta perquè riure és la cosa més sana que existeix, sembla que per ser qualificat un gran actor cal fer drames i si ets anglès has de fer Shakespeare.

El film doncs és un recorregut per la seva vida en parella i la professional amb un especial èmfasi en la relació espiritual que tenia amb la seva mar, una mare molt possessiva. I una vida que va ser un continua lluita per reconciliar la seva vida en parella amb el fet de ser un home d'èxit a la gran pantalla. Efectivament no hi ha cap dubte que va ser el còmic més important del món.

No cal dir que Geofrey Rush fa un gran treball amb el molt convincent paper de Peter Sellers.

Carta que EL PAIS publica avui

Niños maltratados - Albert de la Hoz Bofarull - Barcelona
EL PAÍS - Opinión - 20-07-2005
En EL PAÍS del día 16-7-05 leo que el Consejo de Europa insta a España a prohibir el castigo físico a los niños en casa, y también leo que esto no está prohibido en España, Bélgica, Polonia e Irlanda, entre otros, pero cito estos países por ser declaradamente católicos; y como la Iglesia católica, tanto desde el Vaticano como desde la Conferencia Episcopal, suele ser muy enérgica cuando se trata de temas legislativos que afectan a la familia, debo pensar que el silencio en lo concerniente a este asunto debe ser un pequeño olvido, pues hay otras cosas más importantes.

Estadistícas del artículo
Visitas al artículo331 visitas
Versión del artículo para imprimir5 veces impresa
Enviar por correo electrónico1 veces enviada
Recomendar el artículo2 recomendaciones

"Guerra i Pau", de Lev Tolstoi

En el suplement cultural del dia 2 del diari "El Pais" as fa un petita ressenya de la nova edició de "Guerra y Paz", Debolsillo, i m'he queixat per enèssima vegada que quan fan referència a una obra no espanyola i està traduïda al català, haurien de fer menció de la versió catalana perquè, de no fer-ho, practiquen una mena de colonialisme cultural dons un català mal informat pot animar-se a comprar "Guerra y Paz".

Val a dir, que darrerament, quan "El Pais" fa ressenya d'una novetat literària, fa esment de l'edició castellana i de la catalana. O sigui que han millorat.

Si dic tot això és perquè just acabo de llegir "Guerra i Pau", de Lev Tolstoi, Edicions 62, 1998. Com diu l'autor de l'esmentada ressenya a "El Pais" aquesta novel.la és un vuit mil - per emprar terminologia d'alta muntanya- perquè és una de les obres cimeres de la literatura mundial.

Evidentment recomano la lectura perquè és veritablement la crònica d'una època de la Russia del s.XIX. Ho fa seguint le vicissituds de dues famílies i que a través de les quals es van veient les principals circumstàncies que els va tocar viure, la invasió napoleònica.

Pel qui tenen un interès sobre l'Europa del XIX entenc que és un llibre essencial i a més una bona novel.la. L'única cosa que m'ha sapigut greu és que l'editorial no ha estat molt curosa i hi ha errors que més que ortogràfics són d'imprempta, però que el corrector hauria d'haver detectat.

Arran d'un article a La Vanguardia

Arran de l'article de Francesc de Carreras a LA VANGUARDIA d'avui, jo he escrit el següent, que ho poso aquí pel cas probable que no se'm publiqui la carta

Sobre el asunto de catalanismo, españolismo y europeismo da la sensación que el Sr. Francesc de Carreras ha descubierto la sopa de ajo, pues pone la palabra “catalanismo” al mismo nivel que, pongamos por caso, italianismo, es decir, amor a Cataluña. Y, por lo tanto, se queja de la apropiación indebida que ha hecho el nacionalismo catalán.

Se puede ser catalanista sin menosprecio de lo español, pero no cabe ser catalanista y españolista, puesto que un españolista nunca defenderá que el catalán sea la lengua propia de Cataluña. El objetivo final del nacionalista catalán es el Estado catalán, mientras que el del catalanista es que la nación catalana –a pesar de Alfonso Guerra- se acomode a una España Federal.

Igual que hay separatistas hay separadores, que son los españolistas. Quizá un día al buen español no le saldrán ampollas por oir hablar de la nación catalana porque será una cosa natural y entonces no será necesario hablar de españolismo o catalanismo, pero mientras haya españoles que digan qué somos los catalanes, los catalanes les diremos “españolistas” a estos españoles

Cocktail o còctel i el Boadas Cocktail Bar

Arran d'un llibret de la casa Bacardí que es deia COCKTAIL BOOK i que anava de regal amb La Vanguardia de diumenge de fa uns deu anys llargs, em vaig aficionar els còctels.

Com el més bo del llibre eren els mojitos em vaig fer un tip i després vaig ampliar la cultura coctelera amb el llibre ELS CÒCTELS DEL BOADAS COCKTAIL BAR i "finalment" com qui va al metge anava al Boadas, del carrer Tallers, 1, cantonada amb la Rambla. A on anava com el malalt que va al metge a tractar temes coctelers amb l'experta, és a dir, amb la senyora Maria Dolors Boadas, que a més de portar la millor cocteleria d'Europa és l'autora de l'esmentat llibre.

O sigui que, amic lector, si encara no ho has fet, no et moris sense fer una visita al Boadas.

És un lloc petit, bonic, entranyable, acollidor, íntim i on es respira alta qualitat dintre d'una senzillesa perquè allò tant podeu trobar els qui fan un còctel abans d'entrar al Liceu com la que es pren un mojito quanja ha fet la compra a la Boqueria. La cosa és simple, tothom s'hi sent còmode.