Rio de Janeiro

Com es pot veure per plasmar la meva visita a Rio de Janeiro he defugit de les fotos més conegudes perquè ja les teniu prou vistes i a més jo no podré competir amb els que disposen no solsament de millors càmeres, sinó que a més les fan des d'un helicòpter, per tant, el Pâo de Açúcar i el Corcovado. D'esquerra a dreta, de dalt a baix, tenim, la Catedral nova, per dins, l'edifi de Petrobras; una parada de cocos.

Confesso que Rio de Janeiro no és per mi, tot admetent que la meva mirada és de simple turista. Val a dir que l'agència de viatges no ens ha portat a veure les fabeles, però sí que ens ha advertit que anéssim en compte i de no dur coses de valor visibles, com càmeres, rellotges i joies, per descoomptat que a partir de les sis, quan les tendes tanquen, ser a l'hotel. Jo duia la petita digital i un rellotge esportiu, no em considero poruc i he vist la tira de barris baixos, però el passeig que voreja Ipanema no es pot dir un barri baix, tanmateix, hi vaig notar la mirada d'un parell de nois, que a la primera oportunitat vam agafar el taxi. Aleshores la meva parella em va comentar que també va notar aquella mirada.


Val a dir que la vista que hi ha des del Corcovado i la que es té des del Pâo d'Açúcar és realment espaterrant, possiblemente de les més belles que té una ciutat al món, disposa, això sí, d'alguns boncs parcs, però el que defineix una ciutat, que és l'urbanisme, em resulta horrible perquè no hi ha cap carrer, ni prou edificis que la facin atractiva.

Això no treu que no en valgui la pena la visita perquè el més bo de Rio és la gent car encara que he parlat de la inseguretat, allà com aquí, són una molt petita minoria i el brasiler o brasilera són molt acollidors, més que els murris de Barcelona

Copacabana i Ipanema

Malgrat el renom que tenen les platges de Ipanema i Copacabana, la veritat és que per nosaltres, els mediterranis, no tenen cap atractiu si és que ens agrada fer una bona capbussada. El que hem d'apreciar d'aquestes platges és que són un magnífic poliesportiu de franc en el que hi veiem gent del dos sexes, de totes les edats, races i butxaques practicar el seu esport.

Podem veure el que fa footing pel passeig que voreja les dues quilomètriques platges, nens i nenes de guarderia xutant a la pilota, nois i noies amb un tipus superatlètic jugant a voleibol o musculats negres fent tombarelles com si fossin saltimbanquis professionals.

Tot això ven a tomb perquè el brasiler i la brasilera practiquen un sa culte al cos. Dic "sa" perquè aquest culte passa, per damunt de tot, a l'acceptació del propi cos i, per tant, no té res a veure amb els qui per aquí cauen a l'anorèxia.

La dona grossa, la que abans en deiem "fati", no se n'avergoneix i estrenarà bikini perquè l'antic ja no se li ajusta bé i un home de vint-i-quatre anys, per exemple, sortirà amb una dona de cinquanta o un home de cinquanta-cinc sortirà amb una noia de vint-i-vuit. La cosa és que aquest culte al cos va acompanyat, com ja he dit, de l'acceptació de tal com s'és i aquesta acceptació també fa que s'accepti el de la parella si és que hi ha, per descomptat, una bona entesa o "feeling". Resumint, no hi ha complexos.

Postal de Brasil

Avui he arribat a Rio de Janeiro després de moltes hores pels aeroports de Barcelona, Madrid i Sao Paulo.Com no havia escrit que començava un viatge de quinze dies, he volgut deixar constáncia pel món blogaire que no sõc a casa, sõc al Brasil, per tant, queda interrompuda la bloguística, aixó sí, temporalment.Avui he fet un dels típics recorreguts turístincs perl Rio i com ja veieu que no em puc estar de deixar una foto en el meu post, he posat una que he trobat en el mateix ordinador de l´hotel des del qual escric.Com a l´avió he pogut llegir el diari, m´ha fet pensar com ens costa de sortir de la "España Cañí".Jo no entenc de lleis ni vull entendre-hi peró que un ballarí que ha fet el que tots sabem no vagi a la presó, només té una explicació: España Cañí. Tot plegat una vergonya que confirma alló que va dir un alcalde andalús, que la justícia a Espanya és un "cachondeo", que vol dir que és una aixecada de camisa.
Foto feta, de la platja de Copacabana, des de la finestra de l'hotel mentre esmorzava

Miss Van

A la Galeria Iguapop, Comerç, 15, Barcelona, exposa Vanessa Castex, de Tolosa de Llenguadoc, que signa com Miss Van.

A l'edat de 18 anys ja va començar a pintar a les parets per tal d'afirmar la seva personalitat donat el fet que és bessona i que per això sentia la necessitat de manifestar-se a les parets. O sigui que va crear una novetat en l'estil d'allò que entenem per grafitti, un art que és majoritàriament cosa d'homes.

El fet sorprenent és que Miss Van ha marcat un estil que des de Tolosa és seguit per dones d'arreu del món que també pinten dones a totes les parets.

Ja fa doncs més de deu anys que els carrers de Tolosa conegueren el pinxell acrílic de Miss Van.

Ara la seva vida es mou entre Tolosa i Barcelona, fora de quan està exhibint la seva obra per les galeries de París, Londres, Nova York, Montreal, Bolònia, Rotterdam i Los Àngeles.

Ella és un clar exponent del l'art urbà jove d'avui, així a la galeria no solsament es ven la seva obra pròpiament artística, encara que potser ella rebutjaria aquest qualificatiu perquè sona a elitista, sinó que també hi ven bolsos, samarretes, texans i calcetes amb les seves imatges. No per casualitat la seva galeria no està precisament al carrer Consell de Cent, sinó al Born comme il faut.

Com es pot veure, les dones de les seves pintures són ninetes o, més exactamente, com diu Miss Van són poupées amb els ulls closos, llavis petoners, grassonetes i provocadores, però no sexy degut precisament a l'ambigüitat que Miss Van vindica per a la sexualitat femenina.

Encara que digui que s'inspira en els pin ups dels anys cinquanta i dels mangues japonesos, ella ho fa amb un estil molt personal i n'és prova els colors que hi posa, que com es veu són colors suau.

Val a dir que les quatre obres posades en aquest post mereixen un comentari. La primera de totes és un grafitti que està a la paret de la galeria, la segona és una quadre, però que s'hi ha pintat la paret amb un color expressament per l'obra en qüestió, les altres dues són diríem normals.

Qui tingui curiositat per les noves tendències artístiques, li recomano que hi vagi, especialment si són dones de menys de trenta anys

Marilyn Monroe

Tal dia com avui de l'any 1962 , fa 43 anys, jo en tenia 18, va morir Marilyn Monroe, va ser trobada morta a la seva casa a Brentwood, Califòrnia. L'autòpsia psiquiàtrica deia que la causa eren les drogues, tranquil-litzant, i que per la manera de morir era "probablement suicidi".

Ella va néixer com Norma Jeane Mortensen a dos quarts de deu del matí de l' 1 Juny 1926 a la Casa de Caritat de Los Angeles.

La vaig veure per primera vegada a "Gentlemen prefer blondes" (1953) i després a "Let's make love" (1960) fent parella amb Yves Montand. Jo em vaig enamorar de Marilyn Monroe arran d'aquesta pel.lícula i calculo que hauria de tenir doncs uns disset anys perquè aleshores les pel.lícules americanes trigaven a ser estrenades a Barcelona.

La manera com es perceben les notícies és un reflex de l'època que es viu, obvi. El cas és que l'endemà de la notícia de la seva mort vaig anar a la feina com tocava. A l'ascensor de Can Cros hi havia altres companys de feina, força més grans que jo, que comentaven aquesta notícia i se'm va clavar com un senyor d'uns quaranta anys deia "no se ha perdido nada". Com en els llocs de treball cal passar per ser una persona amb una moral lliure de tota sospita, no cal dir que aquesta frase quedava molt bé perquè ja se sap que una artista de cine, pur "sex appeal" en el cas de la Marilyn, havia de tenir una moral sospitosa.

Com a compensació de la ferida que em va fer el de "no se ha perdido nada", dos dies després em vaig trobar pel carrer amb l'amic Ramon, un xaval del meu barri, que només veure'm em va donar el condol que sabia de la meva feblesa per la Marilyn.

Evidentment ella, com suposo moltes altres, quan tenia una proposta de feina deia "no" al nu perquè sabia que això podia perjudicar la seva carrera. Un cop morta, s'ha anat veient que era alguna cosa més que un cos, era una veritable actriu.

El fet però és que ella va lluitar de valent per ser reconeguda com actriu i per això va entrar a Actors Studio, la més important acadèmia d'interpretació. Poc després va fer pel.lícules de veritable categoria com "The Misfits", de John Huston, seguida de "The Prince and the Showgirl" amb Lawrence Olivier. En aquest temps una gran dama del teatre, Dame Sybil Thorndike va dir que "Marilyn knew more about film-acting than any of them". Crec que això deixa clar que no era una maca i tonta com s'ha fet veure a vegades.

Tanmateix sembla que tota la seva vida va ser perseguida per ser una noia maca sense cap i el nu que podem veure en aquest bloc la va marcar per sempre. Un nu que va haver de fer quan la Columbia la va fer fora, i per aquesta foto per un calendari, feta el març de 1952. el fotògraf Tom Kelley li va pagar $ 50 mentre que el 1956 la Fox ja li pagava $ 100.000 a a l'any.

Això no treu que la seva vida fos especialment agitada i com deia al principi 5.8.62 moria. Al seu enterrament varen assistir únicament Joe DiMaggio, el seu primer marit, i el seu fill Joe Jr., la germanastra Bernice Miracle i la seva agent Inez Melson. Abans de prendre's les píndoles que la van matar, Marilyn va fer vàries trucades i queden algunes preguntes sense resposta. ¿Va ser la seva mort un suicidi? ¿O les seves relacions amb els Kennedys van teixir el seu tragic destí?

La foto en color és del llibre "Marilyn. A Hollywood life", d'Ann Lloyd, Brompton Books Corporation, 1989.

La fotografia en blanc i negre és del catàleg de "Exposición Mundia de la Fotografia", de la Comisaría General de Exposiciones, Dirección General de Bellas Artes, Ministerio de Educación y Ciencia, el fotògraf és Bob Willoughby. El catàleg no té data, però la foto està feta en un descans de la filmació de "Let's make love", del 1960. L'exposició es va fer al Palau de la Virreina i seria a principis de la dècada dels 60

"Celebració" al Teatre Romea

Avui he vist al nostrat TeatreRomea CELEBRACIÓ, el seu títol original és FESTEN i és dels autors danesos Thomas Vinterberg i Mogens Rukov.

Es tracta del seixantè aniversari del protagonista que és representat per Carles Canut, un gran actor de la casa, que és acompanyat per una gran dama del nostre teatre, però que ens té una mica abandonats, Marta Angelat, de la que molts recordem també el seu pare. Marta ha doblat a Angelica Houston, Cher, Emma Thomsoni Geena Davies.

El cas és que en aquest seixantè aniversari venen els fills que estan en la lògica diàspora, però que arrosseguen unes injustícies o uns maltractes de quan vivien a casa. Això surt cada vegada que s'ha de brindar i per tant no hi ha cap brindis feliç.

Així doncs tenim el drama servit que està portat per una direcció ferma amb alguna concessió a la permissivitat sexual, però és part de la realitat. De tota manera com demà diumenge és el darrer dia, crec que qui no la vista, farà molt bé en anar al Romea

"Usted Primero", de Pierre Salvadori

Ahir vaig veure la pel.lícula USTED PRIMERO, el títol original és APRÈS VOUS.

Encara que no sé francès, una de les frustracions que arrossego, sempre he tingut una atracció pel cinema francès, com també hauria de dir, per la cançó francesa.

Aquesta pel.lícula està dirigida per Pierre Salvadori, que per mi és un desconegut, com també ho és per molts l'actor José García. El que sí és conegut és l'actor principal, Daniel Auteuil, que l'hem vist a moltes altres.

No va en el meu estil explicar l'argument perquè el lector el pot trobar a molts llocs. Jo només em permeto dir que el personatge Antoine no sap dir que no i això el du a ajudar exageradament a un total desconegut, la qual cosa porta inevitablement a la comèdia i fa que sigui una peli recomenable, sense pretensions de gran cinema, però crec que és de les millors que s'han estrenat els darrers dies. El que més hi remarcaria, és el gran treball actoral de l'Auteuil.

L'Escola Industrial

Per fi m'he decidit a donar contingut al nom del meu bloc, és a dir, a deixar palès que realment visc a l'Eixample. Com abans l'Eixample estava dividit entre esquerra i dreta i jo visc a l'esquerra, començo per l'esquerra que em para a la vora i pel que tinc més a la vora, l'Escola Industrial.

Com a vegades passa que hi ha qui no sap on és o què és, aquí la teniu. Evidentment és un recinte del que es podrien fer més fotos, però jo no sóls sóc un amant de les obres fetes amb totxo, ara en diuen d'això arqueologia industrial, sinó que a més m'agraden en particular les xemeneies, que encara que dissenyades per arquitectes, eren els nostres avis que les havien enlairat amb les seves mans, posant a mà un totxo a sobre d'un altre.

Pels qui mireu aquest bloc i no sou de Barcelona, he de dir, en primer lloc que l'Escola Industrial té la façana al carrer Urgell i que està entre els carrers Rosselló, Viladomat i París. En recomano la visita.

Aquesta escola va ser creada el 1904 com a centre general d'ensenyament tècnic, des d'estudis elementals per a obrers fins als de caràcter superior. El projecte definitiu d'organització fou elaborat per un patronat, representant de les forces vives de la ciutat, amb l'ajut econòmic oficial, adquirí per a la instal.lació de l'escola els terrenys de l'antiga fàbrica Batlló.

La fàbrica Germans Batlló, dedicada a la filatura i al teixit, assolí 2200 treballadors, una de les empreses més modernes de l'època. El 1876 la raó social canvià el nom per Batlló i Batlló, i funcionà fins el 1895: l'edifici, venut el 1906 es convertí amb l'escola que ara podeu visitar a http://www.ceib.upc.es/

Cocktail: SAN FRANCISCO

Avui és diumenge i encara que no tots els diumenges faig un còctel, avui m'ha vingut de gust fer-ne un. I com fa molt calor i vindrà la meva filla, faré un San Francisco, com el de la foto. Per descomptat que el de la foto també està fet per mi.

O sigui que el/la blogaire que li vingui de gust, ja ho sap, que en serà servit.

Salut!

"Llámame Peter"

Avui he vist la pel.lícula LLÁMAME PETER, el títol original de la qual és The Life and Death of Peter Sellers.

Com el nom indica és part de la vida d'aquest gran còmic anglès.

No es tracta pas d'un gran film, per tant, no és apte per a cinèfils, però sí per a cinèfils que han vist a Peter Sellers com un actor especial. Per descomptat que Sellers no passa a la història com els grans actors britànics, tots shakespearians, com els knights Alec Guinnes, Lawrence Olivier, John Gielgud, com més coneguts. Probablement el fet de no tenir l' O.B.E. l'hi va doldre, però el fet és que la seva vida va ser fins al final un fracàs per voler fugir de ser un gran actor còmic i encara que els còmics ens fan molta falta perquè riure és la cosa més sana que existeix, sembla que per ser qualificat un gran actor cal fer drames i si ets anglès has de fer Shakespeare.

El film doncs és un recorregut per la seva vida en parella i la professional amb un especial èmfasi en la relació espiritual que tenia amb la seva mar, una mare molt possessiva. I una vida que va ser un continua lluita per reconciliar la seva vida en parella amb el fet de ser un home d'èxit a la gran pantalla. Efectivament no hi ha cap dubte que va ser el còmic més important del món.

No cal dir que Geofrey Rush fa un gran treball amb el molt convincent paper de Peter Sellers.