Julián Marías

A propòsit de la mort del filòsof Julián Marías, no em puc estar de recordar un article meu que va aparéixer a la revista LES CORTS a l'Abril/Maig del 1978, de l'Associació de Veïns de Les Corts, quan jo vivia al barceloní barri de Les Corts de Sarrià i estava implicat amb l'esmentada associació. Cosa no sorprenent en aquella època.

Com passa en aquests casos, no puc dir que ara escriuriuria el mateix, però sí vull repetir aquí un bocinet del meu article dedicat a aquest famós folòsof, del que avui en trobareu força informació a la premsa i si no en teniu prou a les 1945 h. a Canal + , com diu també el diari.

El seu estil és sempre distant i mandarí, per exemple: "la política és uno de los temas más interesantes y difíciles con que puede enfrentarse una mente teórica". És prou clar que ens parla de la política com d'una ciència aïllada, no interconnecta...... Xavier Rubert de Ventós , el qual ha escrit que "l'intel.lectual és orgànic en la mesura que no es troba perfectament sintonitzat amb el Partit o l'Estat: llavors la seva excentricitat és ensems testimoni de la injustícia objectiva i símptoma del caràcter anòmal de la seva posició en el sistema productiu".

Més endavant de llegim

"Si se establecen minorías, han de ser generosas". Moltes gràcies, passi-ho bé. De tots els articulistes catalans que han contestat el tristament cèlebre article de Marías que ens deia que Catalunya no és una nacionalitat, ha estat l'article de Rubert el que més m'ha atret......(La Vanguardia 31.1.78): "A la mentalidad totalitaria le gusta que las cosas -las más de las cosas- coincidan: Estado, Patria, Nación, y, si es posible, también Partido, Religión, Raza e Historia"

"Los nuevos dirigentes de China", de Andrew J. Nathan i Bruce Gilley

Acabo de llegir LOS NUEVOS DIRIGENTES DE CHINA, Los archivos secretos del Partido Comunista revelan quiénes son y qué proyectos tienen los líderes de la Cuarta Generación, de Andrew J. Nathan i Bruce Gilley, Ediciones del bronce, Barcelona, 2004.

És un llibre molt recomenable perquè et situa molt bé a la Xina d’avui. Crec que després d’haver llegir els dos llibres que ja he comentat en aquest blog, vull dir La construcció de Xina i Cisnes Salvajes, considero que aquest tercer fa un conjunt per fer-se una idea d’aquest país que junt amb els E.U.A., la Unió Europa i l’Índia esdevindran les tres forces econòmiques més importants.

És massa fàcil criticar les injústicies que encara es donen a Xina després d’haver superat el feudalisme i el maoisme, però donar drets humans i menjar a més de mil dos cents milions de persones no és gens fàcil i també sabem que les comparacions són odioses, però sense fer una comparació del tot justa, no fa gaire hem pogut veure que el país més potent del món té dintre el seu i això que la seva població no és ni la quarta part de Xina.

Acabo de llegir que la policia xinesa ha matat uns xinesos en una manifestació, que l’any 1994 van haver unes deu mil protestes i que l’any passat més de setanta quatre mil, que el capitalisme xinès ha creat milionaris mentre encara hi ha molts que passen fam, però també és un fet que ara hi ha més que mengen que no pas abans.

Admeto que arran de la lectura de l’esmentat llibre, el nou home fort Hu Jintao em va caure bé. De fet fa deu anys que ell ja estava destinat a ocupar el càrreg que ara té. Així és la “democràcia” xinesa.

Quan dic que Hu Jintao em cau bé, no puc evitar de pensar amb un article de George Orwell que vaig llegir fa molt sobre Charles Dickens. Orwell comença l’article ironitzant perquè uns se’l fan catòlic i altres marxista: cadascú l’apuntava al seu club...En opinió d’Orwell ens ve a dir que Dickens més enllà de tot compromís social, apel.lava a la bonesa, que si tots fossim més bons el món aniria millor.
No sé si Hu Jintao és un home bo, però voldria pensar-ho perquè si és un bé desitjable que la justícia sigui arreu del món, per simple aritmètica, que ho sigui Xina és més desitjable i a més, representaria un punt de referència als països del Pacífic

Fa avui 26 anys al TELEX/EXPRES

És prou evident que Federico Jiménez Losantos ha agafat darrerament certa notorietat perquè segons he llegit està a la tertúlia de la COPE. De tota manera per alguns ja fa molts anys que empipa als catalans i la prova és aquesta carta. Una carta que per molts els semblarà tova, però hi ha un detall que no vull deixar escapar els qui es creuen més que els altres. El detall està que tant en el blog com a la premsa apareix el meu nom real, mentre que molts blogs nacionalistes són de fet anònims i no cal dir que atrinxerar-se amb l'anonimat fa les coses més fàcils.
El dia 25 Gener 1981 va aparéixer a La Vanguardia un manifesta que de fet era contra la llengua catalana, aquest manifesta duia la signatura entre altres de Federico Jiménez Losantos i del que ahir esmentava Amando de Miguel

La manifestació contra l'Estatut i Amando de Miguel

Tots sabem molt bé que el nom no fa la cosa i que la manifestació de l'altra dia era de fet en contra del projecte d'Estatut per a Catalunya.

El cas és que avui a LA VANGUARDIA hi ha també un manifest que es diu En defensa de la Constitución española", que li hem d'agrair que no amaga la feritat i en un dels punts fa referència al llamado nuevo Estatuto de Cataluña. Potser ens diran que la coincidència en el temps de la manifestació i del manifest és pura casualitat.

No hi falta la pàgina web per a què us hi adheriu i la llista dels primers signants.

Em vull permetre esmentar un signant perquè en el seu moment em va caure bé: Amando de Miguel.

De la famosa manifestació de la Diada Nacional de Catalunya d'un milió, Amando de Miguel va escriure un magnífic article, del que jo vaig citar una frase en una carta publicada el dia 21: esa masa millonaria del día 11 en Barcelona era fundamentalmente de izquierdas.

Ja sé que Amando de Miguel va abandonar la Universitat de Barcelona perquè no estava d'acord amb el catalanisme, però d'aixo a declarar el seu odi a Catalunya i participar en una manifestació fonamentalment de dretes hi va un bon troç.

Com m'agrada ser equànim em sap greu el seu cas perquè en un temps que jo havia fet una tasca de caràcter feminista, Amando de Miguel havia estat per mi un punt de referència com a home en tant que autor de EL MIEDO A LA IGUALDAD. Varones y mujeres en una sociedad machista, Grijalbo, Barcelona, 1975, de tal manera que va participar com a conferenciant en unes jornades que vaig organitzar sobre la família, en les que també van participar també Victòria Sau i Josep Maria Carandell, tots tres ho van fer de franc, és a dir, per amor a la causa feminista. Això era a l'estiu del 1977 quan, evidentment, Amando de Miguel no s'havia destacat com espanyolista i es definia simplement per castellano viejo.

Avís a nevegants intrèpids: Quan Amando de Miguel mereixia la meva simpatia va ser doncs entra 1975 i 1977. Como jo no hi era al món universitari, vaig perdre tot contacte amb ell després de la xerrada que vam tenir quan va venir a fer la conferència.

El dia 25 Gener 1981 LA VANGUARDIA va publicar un manifest d'intel.lectuals que vivien a Catalunya que anava en contra el català, aquest manifest va ser signat per Amando de Miguel, cosa que em va doldre. El dia 21 Març 1981 LA VANGUARDIA va publicar una carta meva en contra del manifest que es deia Por la igualdad de los derechos lingüístico en Cataluña, com deia al principi el nom no fa la cosa i aquí enganyaven també amb el títol.

Avui fa 25 anys a l'AVUI

Admeto i reconec que Ramon Barnils era mestre de periodistes i que, evidentment, sabia molt més que jo i que s'havia guanyat fama i que el seu nom sortia en molts llocs, diaris i revistes.

Fa ja una pila d'anys que l'AVUI havia publicat moltes cartes meves, així com LA VANGUARDIA i altres mitjans.

Hi havia una revista que es deia L'HORA en la qual Ramon Barnils hi col.laborava i jo n'era lector. Aquesta revista va publicar una carta al director meva que no va plaure a Ramon Barnils, el qual enlloc de discutir-la es va dedicar a atacar els qui tenim costum d'escriure cartes al director i feia referència a una personatge-periodista de no sé quin diari que estava amargat perquè la seva feina no era altra que dedicar-se a fer la tria de quines cartes publicar.

Val a dir que aquest mestre de periodistes ho feia d'una manera insultant menyspreant aquelles persones que, com jo, creiem que la secció de "cartes al director" no deixe de ser una extensió de la llibertat d'expressió o de la llibertat de premsa, la qual no té perquè quedar limitada els professionals dels diaris.

Evidentment no vaig respondre a l'article de Ramon Barnils, el qual duia per títol L' OS BOFARULL, una vergonyant mofa als meus cognoms. Tanmateix vaig aprofitar l'oportunitat que em va donar el premi SONTEX per enviar la carta que es pot aquí veure. No vaig fer mai res per optar a l'esmentat premi.

En tot cas el meu premi va ser que moltes vegades els meus escrits van ser publicats en forma de carta i algunes vegades en forma d'article.

Com tothom aquí sap, l'aparició d'internet i, especialment, de la blogosfera ha fet possible que a tots el qui ens agrada expressar el nostre pensament o aquells qui tenen una qualitat narrativa que els empeny per la literatura, tots plegats ho podem fer amb tota llibertat sense dependre dels censors de l'Estat o dels interessos comercials dels mitjans de comunicació o dels qui tenen un esperit gremial com va ser el cas de Ramon Barnils.

"Contar nuevo historias viejas", de Lu Xun

Aquest llibre ha estat editat per HIPERIÓN, Madrid, 2001. Són vuit contes que han estat traduïts directament del xinès per Laureano Ramírez, professor a la Universitat Autònoma de Bellaterra.

En primer lloc he de dir que entre el primer (1922) i el darrer (1935) conte hi ha tretze anys i que el darrer va ser escrit poc abans de morir.

Els seus contes es poden dividir en dos blocs. Els tres primers contes estan basats en llegendes conegudes per tots els xinesos o desenvolupaments individuals dins un marc històric i literal estricte d’altres històries, mentre que en els altres contes Lu Xun reinventa a partir d’unes dades reals la història original amb la intenció de fer-nos arribar una conclusió moralizadora.

La compostura del cielo suposa un primer intent per dur a la pràctica el seu desig de conjugar en forma de relat breu allò que és antic d’allò que és moder, és a dir, d’allò antic conformat per les llegendes populars amb allò nou de la seva pròpia expediència vital del mòn d’avui.

A La forja de la espada i també a La huida a la luna trobem dos relats en els que Lu Xun manifesta la voluntat de seguir la seva obra, amb les seves motivacions profundes per a assolir el seu desig de ser comprès o, si més no, de no ser mal interpretat.

A La contención de las inundaciones la crítica va dirigida directament contra el poder; contra la separació radical entre els qui manen i els que són manats, així com la incapacitat i la superficialitat del rei i els seus funcionaris

A Los recogedores de helechos fa un alegat contra el menyspreu envers aquestes estranyes persones que tenen conviccions morals.

A La travesía del paso va contra conformisme interessat i la ceguesa dels funcionaris.

A Contra la guerra , ja ho diu el nom, contra la iniquitat de la guerra.

A El muerto ha resucitado és contra el mal que poden fer els qui intenten canviar el curs natural de les coses, així com el ridícul que poden arribar a fer.

Lu Xun és un pessimista, però més aviat cultural que universal perquè el seu pessismisme està arrelat en allò més profund del sentiment xinès a causa de segles de feudalisme i opressió. El canvi, la revolució es preveu com la seva única sortida, una revolució dirigida a transformar les estructures i alliberar la humanitat sotmesa per segles de despotisme i negació. Lu Xun va confiar amb la República del 1911 i al moviment progressista del 1919, conscient, en el fons de la seva ànima, de la llunyania que el separa d’un món idil.lic que faci néixer el nou home xinès lliure de l’opressió feudal.

La seva obra és com un fluctuació entre el món antic i el d’ara per la seva lluita contra la tradició paralitzant, per oposició a la tradició enriquidora, la que justifica la seva revolta davant la visió sacrosanta d’unes llegendes sense cap possibilitat de qüestionament des de l’inici dels temps

"Nada", de Carmen Laforet

Aquesta novel.la té el Premio Nadal 1944. Tot i que hi ha premis més ben pagats encara manté el seu antic prestigi. Va ser editat el 1945 però el de la foto està editat per Comunicación y Publicaciones, Barcelona, 2004.

No és de sorprendre la seva re-edició perquè és una obra que manté la vigència de la mateixa manera que continuen sortint al mercat nous llibres d'història sobre la Guerra d'Espanya i és que la novel.la és un retrat de les misèries de la Barcelona que s'estrenava amb el franquisme.

Andrea, una noia de poble, de 18 anys, orfe, pobre, viatja a Barcelona a fer estudis de Filosofia i Lletres , a la Universitat de Barcelona, i entra viure a casa d'uns parents que tenen el pis al carrer Aribau.Història ubicada a la postguerra civil espanyola, transmet al lector la misèria econòmica i moral d'una família benestant vinguda a menys, amb ínfules d'"haver estat", però sotmesa a una vida sense esperança, mancada de l'essencial, i amb una gana mai satisfeta. Lluita per la vida, moral de conveniència, maltractaments del marit a la dona amagats i acceptats per la família, masclisme a flor de pell.L'Andrea es mou en l'ambient de la seva família com a testimoni mut dels conflictes interns entre els seus membres, tractant de no quedar influïda o tocada per tots ells, lluitant per mantenir-se independent econòmicament, amb una més que minsa pensió que rep com a orfe. Gana, fred, soletat, falta d'amor, l'ambient de la novel.la ens atrapa més i més i ens ofega, resultant-nos clautrofòbic, tufat i enrarit.Primera amistat intensa amb Ena, una amiga de la Universitat, amb qui comparteix emocions jovenils, i que li descobreix altres tipus de vida, sense problemes econòmics, amb un aire fresc i amb expectatives davant la vida. La família de Ena obra a Andrea un altre món, al que ella no obstant no podrà accedir mai. Pons, un altre amic de la Universitat, que en principi s'enamora d'ella, li obre l'esperança d'un futur millor. L'Andrea, malgrat no estimar-lo copça que pot ser la seva solució per sortir del seu món miserable, i intenta mirar-lo amb els mateixos ulls dolços que ell té per a ella. La diferència de classe social entre ella i Pons li acabarà tancant aquesta possibilitat i fent-li adonar que no té cap escapatòria i que és del tot probable que es vegi abocada a una vida tan gris com la dels seus parents del carrer Aribau.

"Match Point", de Woody Allen

Ahir vaig veure la darrera pel.lícula d'aquest director nordamericà i com, per altra banda, fa poc comentava la darrera d'Ingmar Bergman, em permeto puntualitzar que Interiors (1978) era un homenatge a Bergman.
Si cliqueu a
http://fr.movies.yahoo.com/promo/matchpoint/trailer.html

veureu algunes escenes i diàlegs de MATCH POINT.

Encara que no sigui la millor pel.lícula de Woody Allen, no treu que és una de molt bona i manté a l'espectador tens fins al final.

En aquesta pel.lícula es repeteix una temàtica que Allen ja la va tocar a Crimes and Misdemeanors (1989), que és la culpabilitat. Per descomptat que com tots els seus films aquest aspecte de la conducta humana el tracte magistralment i, a més, no cau amb aquesta mania de Hollywood que qui la fa la paga, que a més no és cert enlloc i E.U.A. no és cap excepció. També tracta molt bé un altre aspecte de la natura humana, el desig de no perdre un nivell socio-econòmic aconseguit per qui era un ningú. Aquests dos aspectes, així com l'amor i el sexe és tractat amb finura i mestratge.

Torre Agbar

Quan era nen a la plaça de les Glòries Catalanes em diem el Camp del Sidral i com vivia al carrer del Clot (final carrer València) i el col.legi era davant la plaça o mercat, alguna vegada, havíem anat a fer un partit de pilota al Camp del Sidral.

Aquesta zona se li vol donar certa centralitat perquè en teoria la plaça de les Glòries havia de ser una mena de "place de l'Etoile" de París, però sí això està lluny, és un fet que el Teatre Nacional de Catalunya i l'Auditori ja hi són, sembla que arribaran altres edificis d'interès public. El que també acaba d'estrenar-se és la seu central d'una empresa privada que ha volgut donar un toc de prestigi i fer el que no sol fer darrerament la burgesia catalana, aquesta burgesia que va deixar una ciutat modernista.

Així doncs la societat que fa possible que a Barcelona no ens manqui l'aigua a l'aixeta ens ha plantat la Torre Agbar, un edifici que ja és emblemàtic.

He tingut l'oportunitat de fer-hi una visita guiada que ha resultat molt interessant.

Es tracta d'una torre de 142 metres d'alçària, amb 34 pisos i 4 pisos de sòtan, dos dels quals són aparcament i els altres dos sales audotòrium amb capacitat de 316 persones.

En el seu interior la Torre Agbar ofereix un espai únic: plantes diàfanes i minimalistes que aporten llum mitjançant 4500 finestres.

Com a dada curiosa és que a sota de la Torre Agbar, com passa al Liceu, però el què han fet aquí és treure'n partit d'aquesta aigua i que mitjançant una tècnica dona a l'edifici una certa estabilitat que el fa menys vulnerable en cas de terratrèmol.

Després de dues fotos externes de la torre, tenim una feta a l'auditori on ens han explicat aspectes interessants de la construcció, seguides de dues fotos de la cúpula, que recorda a la del Reichstag a Berlín, per acabar amb una vista del pont de Calatrava i una dels Encants.

"Saraband", d'Ingmar Bergman

Quan era noi, una de les pel.lícules que va crear molta polèmica va ser El manantial de la doncella, del director suec Ingmar Bergman. Des d'aleshores he anat seguint la trajectòria d'aquest director, no puc pas dir que m'han agradat totes, però sí que quan m'han agradat, m'han entusiasmat.

Avui he vist Saraband, que és el darrer film de Bergman, en el que hi ha actors clàssics de Bergman com la Liv Ullmann (64 anys) i Erland Josephson (80 anys i amb parkinson), que són els del cartell i les dues primeres fotos, però m'ha impressionat el treball de Julia Dufvenius (30 anys), la de la darrera foto.

A http://es.movies.yahoo.com/db/f/2/0/2000789.html s'hi pot trobar la sinòpsi de la pel.lícula, per tant, el que em permeto assenyalar que tracta de l'amor i de l'odi. Això fa que se la compari amb Escenas de un matrimonio, però encara que feia 30 anys que Bergman no feia cap pel.lícula, la maduració s'ha notat en positiu. Això és valid pels seus actors veterans com pel propi director perquè malgrat la comparació, aquesta pel.lícula diria que és de les més dures que ha fet, però tranmateix una gran pel.lícula que cap aficionat al cinema s'hauria de perdre.

Val a dir que la fotografia es manté en la línia bergmaniana, que per alguns és lenta, però d'una gran bellesa com l'escena en que Karin (Julia Dufvenius) està tombada al llit i son pare al seu darrera.

El títol fa al.lusió a un moviment d'una suite per a violoncel de J.S.Bach