Uns dies a València III

Una de les visites més interessant que he fet a València ha estat al gòtic Palau Joan de Valeriola, seu de la Fundación Chirivella-Soriano de València, juntament amb altres 32 serigrafies, olis, collages i gravats del genial Andy Warhol i del seu col·laborador Pietro Psaier procedents de la col·lecció particular Atlántica. L'exposició està dividida en tres plantes. En la primera, els joves dissenyadors Andreu Signes i Alejandro March d'Aptitude han recreat The Factory, l'estudi de treball de Warhol a Nova York. En la segona, a més de la cadira elèctrica s'hi troben obres de la sèrie Desastres, mentre que en la tercera s'exposen les imatges de l'artista pop que han quedat en l'imaginari col·lectiu, de Marilyn Monroe a Mick Jagger, Sex Pistols o un autoretrat del mateix Warhol.

Val a dir que desafortunadament el Palau Joan de Valeriola no està sencer, sinó que és la meitat, això no treu el gran mèrit de rehabilitació que s'hi ha fet i s'ha descobert autèntic art, tant a les finestres que estaven tapades com a les bigues. O sigui que es tracta des d'ara una visita obligada pels valencians i els qui visiten València. Si es va de seguida a més es pot veure l'exposició de Warhol.

Carrer Valeriola, 13, 46001 València

Uns dies a València II

Si ahir vaig posar les fotos de la València de tota la vida, avui hi poso la València nova, que porta un nom: Santiago Calatrava. M'agrada l'obra de Calatrava, però em començo a preguntar si m'agradarà sempre perquè, indubtablement, la seva marca és molt -o massa?- sostinguda, és a dir, que entre el pont que hi ha a Sant Martí de Provençals, que té molts anys o l'obra que l'hi vaig veure a Toronto i el que hi ha a València no hi ha cap diferència.

L'excepciò la tenim en aquesta "Font a l'activitat marinera" dissenyada conjuntament per Antonio Llopis Alandí, Enginyer Industrial de l'Ajuntament de València, i Luis González Lorenzo que representa una barca amb la vela desplegada i que està feta amb una estructura bàsica d'acer inoxidable i cortines d'aigües, 1998-1999. Luis González és professor de Física al Centre Alzira-València de UNED “Francisco Tomás y Valiente”

Uns dies a València I

Aprofitant aquestes festes, després de Sant Esteve he estat uns dies a la Ciutat de València i com és una ciutat de la que des de la nostra cultura ja en sabem molt, aprofito per posar unes fotos de la València que la majoria ja coneixem.

El que sí vull assenyalar que m'ha sorprès gratament veure que està molt més neta que quan la vaig visitar fa poc més de deu anys.

I no solament són els carrers que estan molt nets, sinó que es deu haver fet una campanya de tipus València, posa't guapa perquè totes les finques que volten el Micalet, per exemple, estan perfectes

Bon Nadal

Un dels llibres dels que n'estic més satisfet de tenir i que cada any per aquestes dates llegeixo, encara que sigui parcialment és A Child Christmas in Wales, que és un poema de l'escriptor més gran que ha donat el País de Gal.les, Dylan Thomas. Les seves obres suren una mescla de màgia, comicitat amb una dòsi de costumisme, que li dona una certa tendresa, com és el cas de The Outing i la més famos de totes, la indiscutible Under milkwood, una obra per a veus, emesa per la Ràdio BBC amb la veu del gal.lès Richard Burton.

Recomano visitar http://www.bfsmedia.com/MAS/Dylan/Christmas.html

i, de nou, a tots els qui em llegiu: Bon Nadal

Avui a EL PAIS. Pàgines CATALUÑA

Molts sabem que Arcadi Espada és un lliure pensador a Catalunya, cosa que és la més noble de totes, així ho són també el Francesc de Carreras, Albert Boadella, etc. Els que no pensem com aquests i altres és que estem manipulats.

Així doncs Arcadi Espada parlava el dia 19 a EL PAIS d'una llibreria que li havia obert les portes perquè, entre altres coses, ens va dur les obres d'Erich Fromm en castellà i ell no es va adonar aleshores que aquestes obres ja les hauria pogut llegir abans en català. Quina llàstima!

Còctel: Bucks's Fizz (Mimosa)

Com avui fa 31 anys que em vaig casar, m'ha semblat que havia de posar un detall de luxe al desdejuni que fem cada dia. I no hi ha res millor que començar el dia com diuen que feia Winston Churchill, és a dir, xampany amb suc de taronja. Encara que sigui cava, també se li pot dir Buck's Fizz o Mimosa.

Lògicament això va a la copa d'argent i cristall que ens va regalar la nostra filla quan va fer 25 anys que érem casats.

Avui toca posar aquí una cançó del cantant francès d'orígen armeni Charles Aznavour

Bon anniversaire !

J'ai mis mon complet neuf mes souliers qui me serrent
Et je suis prêt déjà depuis pas mal de temps
Ce soir est important car c'est l'anniversaire
Du jour où le bonheur t'avait vêtue de blanc
Mais je te sens nerveuse au bord de la colère
Alors je ne dis rien, mieux vaut être prudent
Si je disais un mot, ton fichu caractère
M'enverrait sur les roses et l'on perdrait du tempsIl est huit heures un quart et tu attends la robe
Qu'on devait te livre ce matin au plus tard
Pour comble tes cheveux au peigne se dérobent
Tout semble se liguer pour qu'on soit en retard
Si tout va de ce train la soirée au théâtre
Et l'auteur à la mode on s'en fera un deuil
Adieu pièce d'Anouilh, d'Anouilh ou bien de Sartre
Je ne sais plus très bien, mais j'ai deux bons fauteuils
Bon anniversaire ! bon anniversaire !
Ta robe est arrivée enfin tu respires
Moi pour gagner du temps je t'aide de mon mieux
Tout semble s'arranger mais soudain c'est le pire
La fermeture arrête et coince au beau milieu
On s'énerve tous deux, on pousse et puis l'on tire
On se mêle les doigts, on y met tant d'ardeur
Que dans un bruit affreux le tissu se déchire
Et je vois tes espoirs se transformer en pleurs
Aux environs de onze heures enfin te voilà prête
Mais le temps d'arriver, le théâtre est fermé
Viens, viens on ira souper tous deux en tête à tête
Non tu as le cœur gros non tu préfères rentrer
Par les rues lentement nous marchons en silence
Tu souris, je t'embrasse et tu souris encore
La soirée est gâchée mais on a de la chance
Puisque nous nous aimons l'amour est le plus fort
Bon anniversaire ! bon anniversaire !
Bon anniversaire !

Una tarda al Palau de la Música Catalana

A propòsit del Palau em ve a la memòria que vaig ser-hi per primera vegada quan tenia uns tretze anys, no va ser amb els pares, sinó amb dos companys del col.legi, Miquel Roig i Alfred Rull. Els tres anàvem a portar un xec que per nosaltres era una fortuna, eren uns milers de pessetes que duiem en nom de tot el col.legi, el Colegio Academia Cataluña, que estava davant de la plaça del Clot.

Aquest donatiu era per a la Obra Pro Cama del Tuberculoso Pobre i la campanya es duia des de l'emisora Radio España de Barcelona amb les veus d'Enrique Casademont i Pilar Montero. Enrique Casademont va ser el creador del famós Pau Pi per a Ràdio Barcelona i elcreador de Paulinet per Radio España (la meva mare en deia Ràdio Successió) o el que és el mateix, pel programa esmentat, perquè la campanya pels donatius es feia tot l'any, però hi havia un dia que anàvem al Palau una representació de tots els col.legis de Catalunya que havien fet un donatiu i per l'emisora es deia l'aportació econòmica de cada escola i després venien els aplaudiments.

Després d'aquesta pàgina viscuda per mi, però que també és una mica el reflex d'una època pobresa, escriuré una mica de la tarda d'avui, però abans no em puc estar de dir una cosa sobre el Palau.

Qui ha seguit mínimament els meus escrits al blog o a d'altres blogs ha notat que intento marcar distàncies amb el nacionalisme català perquè entenc que el patriotisme, l'amor a la pàtria, a la pròpia terra, no té perquè donar lloc a una ideologia anomenada nacionalisme. Crec que, encara no sigui sempre, el nacionalisme cau en el xovinisme i la xenofòbia; tanmateix, ai las, confesso que he anat al llarg de la meva vida moltes vegades al Palau i no m'hi acostumo.

Cada vegada que estic assegut al Palau i veig aquelles escultures que són dones de cintura cap amunt, amb un instrument musical popular a les mans, o aixeco el cap i miro el cavall de Pau Gargallo; cada vegada, cantin o toquin, tinc la sensació de ser un privilegiat perquè estic en un dels llocs més bells fets per la mà de l'home. Podria dir que em ve una pujada o subidón de xovinisme o si es vol ser més elegant em ve això que ara en diuen el síndrome de Stendhal.

El programa que ensha ofert avui l'Orquestra Simfònica de Vallès, sota la direcció d'Albert Argudo, és de valsoso polques, és a dir música que ens porta a la Viena imperial.

Es tracta d'un programa idoni per aquestes festes i que té la virtud que és plaent per aquells que no estem gaire refinats en la música clàssica. Després del programa, en els bisos, ens han regalat amb una divertida i curiosa peça de Strauss jr. "Marxa Egípcia", durant la qual alguns músics s'han posat un mocador al cap de caire egipci, després el "Tren del Plaer" també de Strauss, que és una peça divertida en la que ens uns moments el públic ha de fer un xiulet (el del tren), tot plegat una gresca que ha acabat, com toca en aquestes dates, amb el melòdic White Christmas tenyit en uns moments de jazz i després fer-nos a tots picar de mans amb la Marxa de Radesky.

Tot plegat una bona estona, que em ens digué el director d'orquestra segur que passaríem uns moments feliços i a veure si l'any vinent llegint coses més agradables als diaris.

Julián Marías

A propòsit de la mort del filòsof Julián Marías, no em puc estar de recordar un article meu que va aparéixer a la revista LES CORTS a l'Abril/Maig del 1978, de l'Associació de Veïns de Les Corts, quan jo vivia al barceloní barri de Les Corts de Sarrià i estava implicat amb l'esmentada associació. Cosa no sorprenent en aquella època.

Com passa en aquests casos, no puc dir que ara escriuriuria el mateix, però sí vull repetir aquí un bocinet del meu article dedicat a aquest famós folòsof, del que avui en trobareu força informació a la premsa i si no en teniu prou a les 1945 h. a Canal + , com diu també el diari.

El seu estil és sempre distant i mandarí, per exemple: "la política és uno de los temas más interesantes y difíciles con que puede enfrentarse una mente teórica". És prou clar que ens parla de la política com d'una ciència aïllada, no interconnecta...... Xavier Rubert de Ventós , el qual ha escrit que "l'intel.lectual és orgànic en la mesura que no es troba perfectament sintonitzat amb el Partit o l'Estat: llavors la seva excentricitat és ensems testimoni de la injustícia objectiva i símptoma del caràcter anòmal de la seva posició en el sistema productiu".

Més endavant de llegim

"Si se establecen minorías, han de ser generosas". Moltes gràcies, passi-ho bé. De tots els articulistes catalans que han contestat el tristament cèlebre article de Marías que ens deia que Catalunya no és una nacionalitat, ha estat l'article de Rubert el que més m'ha atret......(La Vanguardia 31.1.78): "A la mentalidad totalitaria le gusta que las cosas -las más de las cosas- coincidan: Estado, Patria, Nación, y, si es posible, también Partido, Religión, Raza e Historia"

"Los nuevos dirigentes de China", de Andrew J. Nathan i Bruce Gilley

Acabo de llegir LOS NUEVOS DIRIGENTES DE CHINA, Los archivos secretos del Partido Comunista revelan quiénes son y qué proyectos tienen los líderes de la Cuarta Generación, de Andrew J. Nathan i Bruce Gilley, Ediciones del bronce, Barcelona, 2004.

És un llibre molt recomenable perquè et situa molt bé a la Xina d’avui. Crec que després d’haver llegir els dos llibres que ja he comentat en aquest blog, vull dir La construcció de Xina i Cisnes Salvajes, considero que aquest tercer fa un conjunt per fer-se una idea d’aquest país que junt amb els E.U.A., la Unió Europa i l’Índia esdevindran les tres forces econòmiques més importants.

És massa fàcil criticar les injústicies que encara es donen a Xina després d’haver superat el feudalisme i el maoisme, però donar drets humans i menjar a més de mil dos cents milions de persones no és gens fàcil i també sabem que les comparacions són odioses, però sense fer una comparació del tot justa, no fa gaire hem pogut veure que el país més potent del món té dintre el seu i això que la seva població no és ni la quarta part de Xina.

Acabo de llegir que la policia xinesa ha matat uns xinesos en una manifestació, que l’any 1994 van haver unes deu mil protestes i que l’any passat més de setanta quatre mil, que el capitalisme xinès ha creat milionaris mentre encara hi ha molts que passen fam, però també és un fet que ara hi ha més que mengen que no pas abans.

Admeto que arran de la lectura de l’esmentat llibre, el nou home fort Hu Jintao em va caure bé. De fet fa deu anys que ell ja estava destinat a ocupar el càrreg que ara té. Així és la “democràcia” xinesa.

Quan dic que Hu Jintao em cau bé, no puc evitar de pensar amb un article de George Orwell que vaig llegir fa molt sobre Charles Dickens. Orwell comença l’article ironitzant perquè uns se’l fan catòlic i altres marxista: cadascú l’apuntava al seu club...En opinió d’Orwell ens ve a dir que Dickens més enllà de tot compromís social, apel.lava a la bonesa, que si tots fossim més bons el món aniria millor.
No sé si Hu Jintao és un home bo, però voldria pensar-ho perquè si és un bé desitjable que la justícia sigui arreu del món, per simple aritmètica, que ho sigui Xina és més desitjable i a més, representaria un punt de referència als països del Pacífic

Fa avui 26 anys al TELEX/EXPRES

És prou evident que Federico Jiménez Losantos ha agafat darrerament certa notorietat perquè segons he llegit està a la tertúlia de la COPE. De tota manera per alguns ja fa molts anys que empipa als catalans i la prova és aquesta carta. Una carta que per molts els semblarà tova, però hi ha un detall que no vull deixar escapar els qui es creuen més que els altres. El detall està que tant en el blog com a la premsa apareix el meu nom real, mentre que molts blogs nacionalistes són de fet anònims i no cal dir que atrinxerar-se amb l'anonimat fa les coses més fàcils.
El dia 25 Gener 1981 va aparéixer a La Vanguardia un manifesta que de fet era contra la llengua catalana, aquest manifesta duia la signatura entre altres de Federico Jiménez Losantos i del que ahir esmentava Amando de Miguel