A la pràctica la prohibició de fumar en certs llocs comença avui i com que no sóc fumador confesso que s’ha fet molta demagògia tant per part dels fumadors com dels que no ho són, però que han volgut demostrar públicament que són més tolerants que els prohibicionistes.
Els prohibicionistes no es pot pas dir que ens hàgim sortit amb la nostra perquè quan m’arribi el meu darrer sospir hauré portat més anys sota el fum que no al contrari. A no ser que visqui més de cent anys perquè com em deia un realment simpàtic andalús fumador “moriràs más sano”. Així doncs no accepto que m’hagi sortit amb la meva, sinó que en tot cas se m’ha fet o se’ns ha fet una petita compensació després de tants anys d’injustícia social.
Els fumadors ara, diuen, se senten perseguits i un periodista parla de la minoria fumadora, però això són poca-soltades perquè els no fumadors hem desenvolupat una mena d’educació semblant a la dels catalanoparlants quan tenim davant un castellanoparlant, que se li contesta en castellà encara que entén perfectament el català. M’explicaré.
Quan a la feina atenc una visita, aquest senyor, posa la mà a la butxaca i em pregunta educadament “Puc fumar?”. Aparentment hom dirà que això està molt bé, però de fet espera que jo li digui “I tant, no faltaria més”. Si la pregunta del fumador no és hipocresia pura que m’ho expliquin i no diguem si la visita és un client. Per descomptat que aquest tipus de pregunta s’ha estat fent des d’uns anys ençà, no sempre.
I no ha estat sempre per la senzilla raó que abans els no fumadors érem minoria, una minoria indefensa. Tant indefensa que quan un rebutjava la invitació a fumar havia de passar per un bitxo estrany. Un exemple, entre molts, és la naturalitat amb la que s’imprimia en el menú dels banquets, després de les postres, CAFÉ, COPA I PURO. I no causava cap incomoditat als responsables del banquet.
És prou evident que el no fumador no era normal, quasi podríem dir que era poc home perquè fumar era, com el Soberano, “cosa de hombres”. Per descomptat que ja fa molts anys que la dona es va incorporar a l’equip dels fumadors, però cal recordar que les seves eren altres raons.
Si fumar feia home, quan es tractava d’una dona
feia interessant i la foto de l’admirada per mi Juliette Binoche pretén ser la d’
una dona interessant. Més endavant vindria el Moviment d’Alliberament de la Dona i algunes van creure que fumar era també cosa de dones. I el fum es va anar estenent com si fos l’emblema de la igualtat sexual.
Possiblement ara hi ha més fumadores que fumadors, però la postmodernitat fa possible que encara sigui una icona el
cow-boy de Marlboro, és a dir, fumar continua essent una imatge viril i per això he triat la foto de Picasso perquè aquest gran artista i comunista no se li pot atribuir un lligam amb la indústria tabaquera; tanmateix, Picasso artista, el pintor de
Les Senyoretes del Carrer d'Avinyó era també un pintor mascle, vull dir que de bon segur sostenia la cigarreta amb cert orgull. També a França els actors de la “nouvelle vague” fumaven ostensiblement
Gitanes. Tot plegat ens porta que fins fa poc fumar era la cosa més natural del món o així ens ho van voler fer veure per tal de fer sentir incòmode el qui no fumava. ¿On és doncs la veritable hipocresia?
Per això la darrera imatge triada és la del fumador desconegut, el qui potser té dificultats per dur-se un crostó a la boca, però no li manca la cigarreta
També és de lamentar que les noves ordenances municipals no diuen res respecte els qui tiren a terra puntes de cigarreta. O sigui que el fumador és l’únic que té el privilegi d’embrutar l’espai comú de la ciutat sense cap càstig, potser és la compensació de no poder embrutar l’aire a certs llocs.
O sigui que jo continuaré veient com una senyora o un senyor, abans d’entrar en una tenda, llençarà la cigarreta a terra perquè és molt ben educada i sap que no pot entrar fumant.
Per altra banda, sembla que les empreses deixaran que els fumadors facin una pausa per sortir a fumar; com que suposo que la llibertat és un dret per a tothom, els no fumadors també haurien de poder fer una pausa per sortir a fer el que els vingui de gust.
En un llibre sobre la llibertat vaig llegir que
la llibertat del teu puny, acaba al meu nas, evidentment només cal substituir
puny per
fum per adonar-nos que tant si el fum té el càncer com si no, cosa que a mi tant se me’n dona, jo no tinc perquè respirar el fum que surt de la boca d’un altre.
A la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya acabo de veure aquesta obra dirigida per : Sergi Belbel
