EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

divendres, de gener 06, 2006

"Falses Confidències", de Pierre de Marivaux

A la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya acabo de veure aquesta obra dirigida per : Sergi Belbel
Intèrprets: Laura Conejero (Amarinte), Eduard Farelo (Dorante), Jordi Banacolocha (Sr. Remy), Pilar Martínez (Sra. Argante), Quimet Pla (Arlequí), Míriam Iscla (Dubois), Francesca Piñón (Marton), Manuel Veiga (comte) i Ivan Labanda (criat i noi joieria).

És una obra llarga que no es fa gens llarga perquè resulta realment divertida això que té dos actes de 55 minuts cada un i el darrer de 50.

L'obra té el mèrit, gràcies al director, de ser un perfecte combinat dels texto de Marivaux, uns textos elegants i càustics, servit amb una escenografia que sembla que passi en una mansió de Berverly Hills.

Fins i tot no hi manca un automòbil tret del rally Barcelona-Sitges, però abans de fer la cursa, de tant lluent que se'l pot llepar.

L'obra es pot dir que és, per un banda, una més equívocs, que pot recordar des de La comèdia dels errors fins la Julieta ha relliscat, però el llenguatge emprat és molt més subtil que en la de Shakespeare com en la de Matías.

És una obra intel.igent que sota la capa dels embolics ens mostra la crueltat social quan hi ha en joc coses tan atratives com els diners i un títol nobiliari, cosa que en el segle XVIII tenia el seu pes. Els diners no han perdut pes.

El director fa efectivament sobreactuar als actors, cosa que normalment resulta desagradable per l'espectador, però confesso que en aquest cas resulta d'allò més divertit perque és una sobreactuació puntual, d'una exageració ens ens fa esclatar de riure, com quan la Conejero diu el masover.

Com diu Sergi Belbel en el programa de mà: Per al nostre muntatge, hem volgut reproduir un ambient i una iconografia semblants als que pinta l'autor, però més propers en el temps i en la nostra memòria: el de les frívoles, sofisticades, brillants i "marivaudianes" comèsdies del Hollywood dels anys 40, que van saber retratar tan fidelment les contradiccions del món occidental, sempre obsessionat amb la relació entre l'amor i els diners. O si voleu, entre "bellesa i poder".

Com es deia abans, no es pot perdre.

dimecres, de gener 04, 2006

"Elogio de lo insípido", de François Jullien



Acabo de llegir aquest llibre editat per Siruela, Madrid, 1998. És un llibre d'aquests que s'ha de llegir com les gallines, que moltes vegades cal fer una pausa per a repansar el que s'acaba de llegir, però no treu que té reflexions força interessants.

Interessants perquè no solament ens mostren que la Xina és un altre món, sinó perquè ens resituen a tots com persones, persones reals de carn i ossos.

Dic de carn i ossos perquè la insipidesa és per l'autor tant un concepte filosòfic com en el sentit literal que tots entenem.

La insipidesa, és a dir, el no sabor, és el punt de partida per a poder apreciar i distingir perquè la insipidesa ens distancia de totes les coses i fa que quan cap sabor es destaca, l'assaboriment és més intens.

Així llegim que Las esquematizaciones necesarias a las historias de la filosofía nos llevan con frecuencia a oponer de manera categórica "taoístas" y "confucionos". Como si hubiera, por un lado, las aspiraciones de la vida interior y, por otro lado, las exigencias de la vida social. Pero creo que el tema chino de la insipidez nos lleva a superar este tipo de divergencia, y éste es el aspecto en que resulta prometedor...sino a sondear lo que tras ellos subyace en común y les permite dialogar

L'art de l'assaboriment consisteix a saber aturar-se a temps per a deixar que es desprenguin els altres valors

Una brisa lleugera porta els cants al buit, la melodia s'enrosca per ella mateixa al voltant dels núvols que passen, i vola.

Hi ha un més enllà del sabor, quan aquest s'allarga, alliberat ja del pur impacte sensitiu que no deixe ser només que això. El contacte amb el sabor representa en el el grau zero de l'experiència veritable, la qual és tant o més fecunda quan es desenvolupa a través d'una relativa absència (al deixar de menjar). Això sembla ser l'ideal xinès de l'escriptura poètica: Que sigui propera sense ser superficial, que s'expandeix a la llunyania sense límits. Només hi ha excel.lència més enllà de la resonància

La pintura de Ni Yan és Posseir el passat. Pintor de la insipidesa

dilluns, de gener 02, 2006

A l'entorn del fum del tabac






A la pràctica la prohibició de fumar en certs llocs comença avui i com que no sóc fumador confesso que s’ha fet molta demagògia tant per part dels fumadors com dels que no ho són, però que han volgut demostrar públicament que són més tolerants que els prohibicionistes.

Els prohibicionistes no es pot pas dir que ens hàgim sortit amb la nostra perquè quan m’arribi el meu darrer sospir hauré portat més anys sota el fum que no al contrari. A no ser que visqui més de cent anys perquè com em deia un realment simpàtic andalús fumador “moriràs más sano”. Així doncs no accepto que m’hagi sortit amb la meva, sinó que en tot cas se m’ha fet o se’ns ha fet una petita compensació després de tants anys d’injustícia social.

Els fumadors ara, diuen, se senten perseguits i un periodista parla de la minoria fumadora, però això són poca-soltades perquè els no fumadors hem desenvolupat una mena d’educació semblant a la dels catalanoparlants quan tenim davant un castellanoparlant, que se li contesta en castellà encara que entén perfectament el català. M’explicaré.

Quan a la feina atenc una visita, aquest senyor, posa la mà a la butxaca i em pregunta educadament “Puc fumar?”. Aparentment hom dirà que això està molt bé, però de fet espera que jo li digui “I tant, no faltaria més”. Si la pregunta del fumador no és hipocresia pura que m’ho expliquin i no diguem si la visita és un client. Per descomptat que aquest tipus de pregunta s’ha estat fent des d’uns anys ençà, no sempre.

I no ha estat sempre per la senzilla raó que abans els no fumadors érem minoria, una minoria indefensa. Tant indefensa que quan un rebutjava la invitació a fumar havia de passar per un bitxo estrany. Un exemple, entre molts, és la naturalitat amb la que s’imprimia en el menú dels banquets, després de les postres, CAFÉ, COPA I PURO. I no causava cap incomoditat als responsables del banquet.

És prou evident que el no fumador no era normal, quasi podríem dir que era poc home perquè fumar era, com el Soberano, “cosa de hombres”. Per descomptat que ja fa molts anys que la dona es va incorporar a l’equip dels fumadors, però cal recordar que les seves eren altres raons.

Si fumar feia home, quan es tractava d’una dona feia interessant i la foto de l’admirada per mi Juliette Binoche pretén ser la d’una dona interessant. Més endavant vindria el Moviment d’Alliberament de la Dona i algunes van creure que fumar era també cosa de dones. I el fum es va anar estenent com si fos l’emblema de la igualtat sexual.

Possiblement ara hi ha més fumadores que fumadors, però la postmodernitat fa possible que encara sigui una icona el cow-boy de Marlboro, és a dir, fumar continua essent una imatge viril i per això he triat la foto de Picasso perquè aquest gran artista i comunista no se li pot atribuir un lligam amb la indústria tabaquera; tanmateix, Picasso artista, el pintor de Les Senyoretes del Carrer d'Avinyó era també un pintor mascle, vull dir que de bon segur sostenia la cigarreta amb cert orgull. També a França els actors de la “nouvelle vague” fumaven ostensiblement Gitanes. Tot plegat ens porta que fins fa poc fumar era la cosa més natural del món o així ens ho van voler fer veure per tal de fer sentir incòmode el qui no fumava. ¿On és doncs la veritable hipocresia?

Per això la darrera imatge triada és la del fumador desconegut, el qui potser té dificultats per dur-se un crostó a la boca, però no li manca la cigarreta

També és de lamentar que les noves ordenances municipals no diuen res respecte els qui tiren a terra puntes de cigarreta. O sigui que el fumador és l’únic que té el privilegi d’embrutar l’espai comú de la ciutat sense cap càstig, potser és la compensació de no poder embrutar l’aire a certs llocs.

O sigui que jo continuaré veient com una senyora o un senyor, abans d’entrar en una tenda, llençarà la cigarreta a terra perquè és molt ben educada i sap que no pot entrar fumant.

Per altra banda, sembla que les empreses deixaran que els fumadors facin una pausa per sortir a fumar; com que suposo que la llibertat és un dret per a tothom, els no fumadors també haurien de poder fer una pausa per sortir a fer el que els vingui de gust.

En un llibre sobre la llibertat vaig llegir que la llibertat del teu puny, acaba al meu nas, evidentment només cal substituir puny per fum per adonar-nos que tant si el fum té el càncer com si no, cosa que a mi tant se me’n dona, jo no tinc perquè respirar el fum que surt de la boca d’un altre.

diumenge, de gener 01, 2006

Uns dies a València III

















Una de les visites més interessant que he fet a València ha estat al gòtic Palau Joan de Valeriola, seu de la Fundación Chirivella-Soriano de València, juntament amb altres 32 serigrafies, olis, collages i gravats del genial Andy Warhol i del seu col·laborador Pietro Psaier procedents de la col·lecció particular Atlántica. L'exposició està dividida en tres plantes. En la primera, els joves dissenyadors Andreu Signes i Alejandro March d'Aptitude han recreat The Factory, l'estudi de treball de Warhol a Nova York. En la segona, a més de la cadira elèctrica s'hi troben obres de la sèrie Desastres, mentre que en la tercera s'exposen les imatges de l'artista pop que han quedat en l'imaginari col·lectiu, de Marilyn Monroe a Mick Jagger, Sex Pistols o un autoretrat del mateix Warhol.

Val a dir que desafortunadament el Palau Joan de Valeriola no està sencer, sinó que és la meitat, això no treu el gran mèrit de rehabilitació que s'hi ha fet i s'ha descobert autèntic art, tant a les finestres que estaven tapades com a les bigues. O sigui que es tracta des d'ara una visita obligada pels valencians i els qui visiten València. Si es va de seguida a més es pot veure l'exposició de Warhol.

Carrer Valeriola, 13, 46001 València



dissabte, de desembre 31, 2005

Uns dies a València II










Si ahir vaig posar les fotos de la València de tota la vida, avui hi poso la València nova, que porta un nom: Santiago Calatrava. M'agrada l'obra de Calatrava, però em començo a preguntar si m'agradarà sempre perquè, indubtablement, la seva marca és molt -o massa?- sostinguda, és a dir, que entre el pont que hi ha a Sant Martí de Provençals, que té molts anys o l'obra que l'hi vaig veure a Toronto i el que hi ha a València no hi ha cap diferència.

L'excepciò la tenim en aquesta "Font a l'activitat marinera" dissenyada conjuntament per Antonio Llopis Alandí, Enginyer Industrial de l'Ajuntament de València, i Luis González Lorenzo que representa una barca amb la vela desplegada i que està feta amb una estructura bàsica d'acer inoxidable i cortines d'aigües, 1998-1999. Luis González és professor de Física al Centre Alzira-València de UNED “Francisco Tomás y Valiente”

divendres, de desembre 30, 2005

Uns dies a València I










Aprofitant aquestes festes, després de Sant Esteve he estat uns dies a la Ciutat de València i com és una ciutat de la que des de la nostra cultura ja en sabem molt, aprofito per posar unes fotos de la València que la majoria ja coneixem.

El que sí vull assenyalar que m'ha sorprès gratament veure que està molt més neta que quan la vaig visitar fa poc més de deu anys.

I no solament són els carrers que estan molt nets, sinó que es deu haver fet una campanya de tipus València, posa't guapa perquè totes les finques que volten el Micalet, per exemple, estan perfectes

dissabte, de desembre 24, 2005

Bon Nadal





Un dels llibres dels que n'estic més satisfet de tenir i que cada any per aquestes dates llegeixo, encara que sigui parcialment és A Child Christmas in Wales, que és un poema de l'escriptor més gran que ha donat el País de Gal.les, Dylan Thomas. Les seves obres suren una mescla de màgia, comicitat amb una dòsi de costumisme, que li dona una certa tendresa, com és el cas de The Outing i la més famos de totes, la indiscutible Under milkwood, una obra per a veus, emesa per la Ràdio BBC amb la veu del gal.lès Richard Burton.

Recomano visitar http://www.bfsmedia.com/MAS/Dylan/Christmas.html

i, de nou, a tots els qui em llegiu: Bon Nadal

dimarts, de desembre 20, 2005

Avui a EL PAIS. Pàgines CATALUÑA





Molts sabem que Arcadi Espada és un lliure pensador a Catalunya, cosa que és la més noble de totes, així ho són també el Francesc de Carreras, Albert Boadella, etc. Els que no pensem com aquests i altres és que estem manipulats.

Així doncs Arcadi Espada parlava el dia 19 a EL PAIS d'una llibreria que li havia obert les portes perquè, entre altres coses, ens va dur les obres d'Erich Fromm en castellà i ell no es va adonar aleshores que aquestes obres ja les hauria pogut llegir abans en català. Quina llàstima!

Còctel: Bucks's Fizz (Mimosa)


Com avui fa 31 anys que em vaig casar, m'ha semblat que havia de posar un detall de luxe al desdejuni que fem cada dia. I no hi ha res millor que començar el dia com diuen que feia Winston Churchill, és a dir, xampany amb suc de taronja. Encara que sigui cava, també se li pot dir Buck's Fizz o Mimosa.

Lògicament això va a la copa d'argent i cristall que ens va regalar la nostra filla quan va fer 25 anys que érem casats.

Avui toca posar aquí una cançó del cantant francès d'orígen armeni Charles Aznavour

Bon anniversaire !

J'ai mis mon complet neuf mes souliers qui me serrent
Et je suis prêt déjà depuis pas mal de temps
Ce soir est important car c'est l'anniversaire
Du jour où le bonheur t'avait vêtue de blanc
Mais je te sens nerveuse au bord de la colère
Alors je ne dis rien, mieux vaut être prudent
Si je disais un mot, ton fichu caractère
M'enverrait sur les roses et l'on perdrait du tempsIl est huit heures un quart et tu attends la robe
Qu'on devait te livre ce matin au plus tard
Pour comble tes cheveux au peigne se dérobent
Tout semble se liguer pour qu'on soit en retard
Si tout va de ce train la soirée au théâtre
Et l'auteur à la mode on s'en fera un deuil
Adieu pièce d'Anouilh, d'Anouilh ou bien de Sartre
Je ne sais plus très bien, mais j'ai deux bons fauteuils
Bon anniversaire ! bon anniversaire !
Ta robe est arrivée enfin tu respires
Moi pour gagner du temps je t'aide de mon mieux
Tout semble s'arranger mais soudain c'est le pire
La fermeture arrête et coince au beau milieu
On s'énerve tous deux, on pousse et puis l'on tire
On se mêle les doigts, on y met tant d'ardeur
Que dans un bruit affreux le tissu se déchire
Et je vois tes espoirs se transformer en pleurs
Aux environs de onze heures enfin te voilà prête
Mais le temps d'arriver, le théâtre est fermé
Viens, viens on ira souper tous deux en tête à tête
Non tu as le cœur gros non tu préfères rentrer
Par les rues lentement nous marchons en silence
Tu souris, je t'embrasse et tu souris encore
La soirée est gâchée mais on a de la chance
Puisque nous nous aimons l'amour est le plus fort
Bon anniversaire ! bon anniversaire !
Bon anniversaire !

dissabte, de desembre 17, 2005

Una tarda al Palau de la Música Catalana


A propòsit del Palau em ve a la memòria que vaig ser-hi per primera vegada quan tenia uns tretze anys, no va ser amb els pares, sinó amb dos companys del col.legi, Miquel Roig i Alfred Rull. Els tres anàvem a portar un xec que per nosaltres era una fortuna, eren uns milers de pessetes que duiem en nom de tot el col.legi, el Colegio Academia Cataluña, que estava davant de la plaça del Clot.

Aquest donatiu era per a la Obra Pro Cama del Tuberculoso Pobre i la campanya es duia des de l'emisora Radio España de Barcelona amb les veus d'Enrique Casademont i Pilar Montero. Enrique Casademont va ser el creador del famós Pau Pi per a Ràdio Barcelona i elcreador de Paulinet per Radio España (la meva mare en deia Ràdio Successió) o el que és el mateix, pel programa esmentat, perquè la campanya pels donatius es feia tot l'any, però hi havia un dia que anàvem al Palau una representació de tots els col.legis de Catalunya que havien fet un donatiu i per l'emisora es deia l'aportació econòmica de cada escola i després venien els aplaudiments.

Després d'aquesta pàgina viscuda per mi, però que també és una mica el reflex d'una època pobresa, escriuré una mica de la tarda d'avui, però abans no em puc estar de dir una cosa sobre el Palau.

Qui ha seguit mínimament els meus escrits al blog o a d'altres blogs ha notat que intento marcar distàncies amb el nacionalisme català perquè entenc que el patriotisme, l'amor a la pàtria, a la pròpia terra, no té perquè donar lloc a una ideologia anomenada nacionalisme. Crec que, encara no sigui sempre, el nacionalisme cau en el xovinisme i la xenofòbia; tanmateix, ai las, confesso que he anat al llarg de la meva vida moltes vegades al Palau i no m'hi acostumo.

Cada vegada que estic assegut al Palau i veig aquelles escultures que són dones de cintura cap amunt, amb un instrument musical popular a les mans, o aixeco el cap i miro el cavall de Pau Gargallo; cada vegada, cantin o toquin, tinc la sensació de ser un privilegiat perquè estic en un dels llocs més bells fets per la mà de l'home. Podria dir que em ve una pujada o subidón de xovinisme o si es vol ser més elegant em ve això que ara en diuen el síndrome de Stendhal.

El programa que ensha ofert avui l'Orquestra Simfònica de Vallès, sota la direcció d'Albert Argudo, és de valsoso polques, és a dir música que ens porta a la Viena imperial.

Es tracta d'un programa idoni per aquestes festes i que té la virtud que és plaent per aquells que no estem gaire refinats en la música clàssica. Després del programa, en els bisos, ens han regalat amb una divertida i curiosa peça de Strauss jr. "Marxa Egípcia", durant la qual alguns músics s'han posat un mocador al cap de caire egipci, després el "Tren del Plaer" també de Strauss, que és una peça divertida en la que ens uns moments el públic ha de fer un xiulet (el del tren), tot plegat una gresca que ha acabat, com toca en aquestes dates, amb el melòdic White Christmas tenyit en uns moments de jazz i després fer-nos a tots picar de mans amb la Marxa de Radesky.

Tot plegat una bona estona, que em ens digué el director d'orquestra segur que passaríem uns moments feliços i a veure si l'any vinent llegint coses més agradables als diaris.