"Maria Bethânia: Música è perfume"

"Maria Bethânia: Música è perfume", documental dirigit per Georges Gachot. Intervenen: Maria Bethânia, Nana Caymmi, Miucha, Chicho Buarque, Caetano Veloso, Gilberto Gil.
El film ens submeregeix en l'univers de la música brasilera guiats de la mà de Maria Bethânia, la cantant més cèlebre del pais. Una icona de la contra-cultura abans de convertir-se en reina de les balades romàntiques.

És indiscutiblement una pel.lícula imprescindible per a aquelles persones que estimen la música d'aquest gran pais que és Brasil. Crec fermament que la música brasilera no solament és el millor passaport, com també podríem dir que és el més important patrimoni cultural intangible que Brasil aporta a la humanitat, encara que no ho hagi declarat la UNESCO. I és que la música brasilera és la més humana de totes, no n'hi ha cap que sigui tan consistent en musicalitat i poesia.

Una vegada vaig sentir per la ràdio a la Vanessa Redgrave dir que singing is when speaking is not enough doncs això ho assoleix la música brasilera, no en una canço, dos o tres, sinó en centenars.

És doncs una pel.lícula entranyable per l'espectador que estima la cançó brasilera i ho és per la tendresa en què és acompanyada ja sigui pel seu germà, la seva mare, col.laboradors o companys.

Com un exemple de les cançons que canta en aquesta pel.lícula poso aquí una que no coneixia

Estrela do Mar
(Marino Pinto e Paulo Soledade)

Um pequenino grão de areia
Que era um eterno sonhador
Olhando o céu viu uma estrela
Imaginou coisas de amor
Passaram anos, muitos anos
Ela no céu, ele no mar
Dizem que nunca o pobrezinho
Pode com ela se encontrar
Se houve ou se não houve
Alguma coisa entre eles dois
Ninguém soube até hoje explicar
O que há de verdade
É que depois, muito depois
Apareceu a estrela do mar

Jim Jarmusch, director de cinema

Tinc certa prevenció de veure una pel.lícula feta als E.U.A., però això no m'impedeix reconéixer que d'allà en venen de molt bones, només cal estar a l'aguait per no caure en aquelles que tenen més publicitat; mentre que hi ha altres que passen desapercebudes i són molt bones.

Un dels directors de cinema nordamericans que cal seguir la pista és Jim Jarmusch, que ha estudiat filmació a la Universitat de Columbia i a la Cinematheque Francaise in Paris.

Com no sóc un cinèfil no puc pas dir que he vist tota la seva filmografia, però després d'haver vist avui d'ell Broken Flowers m'he adonat que ja n'havia vist unes poques més d'ell i totes prou interessants. Com són Mistery Train, Night on Earth i Coffee and Cigarrettes.

Mistery Train la tinc força oblidada, però Night on Earth la vaig trobar molt bona i del poc que recordo el tema central ja era la comunicació o, més ben dit, la seva manca. Tenia la peculiaritat que tot eren escenes de nit. Una d'elles protagonitzada per la Winona Ryder fent un paper molt al seu estil, dona de món.

Amb totes les diferències, considero que les dues darreres, és a dir, Coffee and Cigarrettes i Broken Flowers s'assemblen força.

S'assemblen en el sentit que els diàlegs són pràcticament sempre entre dues persones. La primera, Coffee and Cigarrettes, té la particularitat, però, que els personatges surten amb el seu nom real, com Iggy Pop, Tom Waits, Cate Blanchet, Alfred Molina, Bill Murray i altres, que és en blanc i negre; els personatges, dos i alguna vegada tres, enraonen en una taula tot prenent un cafè i fumant cigarretes i mostrant les petites misèries humanes, enveja, cobdícia, menyspreu. Es tracta d'una pel.lícula en que cada diàleg no té cap relació amb els altres, o sigui que podríem dir que és un conjunt de curts en els que, per descomptat, hi ha molt bona música perquè no hi manca el segell del diàleg dels dos primers que són músics, però té també molt mala llet.

Per altra banda, Broken Flowers és més pel.lícula i per això és la primera pel.lícula de Jim Jamusch que és un èxit amb el millor sentit i té el Grand Prix de Cannes. En aquesta hi tenim també a Bill Murray, que ha guanyat fama pel seu paper de Lost in translation, i també apareixen actrius com Sharon Stone i Jessica Lange

Don Johnston (Bill Murray) és un solter empedernit perquè no sap ser cap altra cosa, però resulta que hi ha una amant que l'acaba de deixar i mentre posa la cara que té de pomes agres rep una misteriosa lletra d'una antiga amant informant-li que té un fill de 19 anys i que pot ser que el visiti, empès pel seu veí i no pel seu sentit de paternitat es dedica a visitar les seves ex-amants. A totes les lliura un ram de flors i una que és morta, també li deixe un ram de flors a la seva tomba.

És doncs visitant aquestes antigues amigues com va sortint les coses, les coses que no funcionen i és que quan es viatge envers el passat les coses no van. Quan el personatge esdevé més autèntic és quan pitjor va la cosa, quan li sembla que parla amb el qui creus que és el seu fill de veritat.

M'ha agradat força i la recomano, però, com passa a l'anterior, Coffee and Cigarrettes, no es tracta de veure efectes especials, trets, sexe o acció. O sigui que per alguns és una peli avorrida.

Jim Jamusch és el de la primera fotografia

"Manuale d'amore", de Giovanni Veronesi

Direcció: Giovanni Veronesi. Intérprets: Margherita Buy, Sergio Rubini, Jasmine Trinca, Carlo Verdone, Silvio Muccino, Luciana Littizzetto, Rodolfo Corsato, Dino Abbrescia, Dario Bandiera, Luis Molteni, Anita Caprioli

No és precisament una pel.lícula intel.lectual, però no és una americanada, es tracta d'una film que es pot considerar que segueix el millor de la tradició del cinema còmic italià. I ho fa en una pel.lícula sobre les quatre fases d'aquest sentiment universal que en diem l'amor. La pel.lícula ja ha rebut dotze candidatures dels Premis David Donatello de l'Acadèmia de Cine d'Itàlia.

L'ENAMORAMENT:
Tommaso (Silvio Muccino) s' enamora de Giulia (Jasmine Trinca), però ella no li fa cas.
LA CRISI: Més complicat és el matrimoni de Marco (Sergio Rubini) i Barbara (Margherita Buy),
LA TRAICIÓ:
o el de l'enganyada Ornella (Luciana Littizzetto).
L'ABANDONAMENT: Un pobre metge (Carlo Verdone) també patirà d'amors.

Una pel.lícula que garanteix una bona estona al cinema i entenc per una bona estona, una estona ben divertida i amb un humor que ja el voldríem pel cinema del país.

"El Jardinero fiel", de Fernando Meirelles

Direcció: Fernando Meirelles.País: Rege Unit. Any: 2005. Drama, thriller.Interpretació: Ralph Fiennes (Justin Quayle), Rachel Weisz (Tessa Quayle), Danny Huston (Sandy Woodrow), Bill Nighy (Sir Bernard Pellegrin), Pete Postlethwaite (Lorbeer), Bernard Otieno Oduor (Jomo), Donald Sumpter (Tim Donohue).Guión: Jeffrey Caine; basado en la novela de John Le Carré.

Pel.lícula basada en la novel.la The constant gardener de John Le Carrer, que la podem llegir en català amb el títol El jardiner constant, Edicions 62, Barcelona, 2001.

Encara que és ficció l'expectador surt amb la idea que alguna cosa podria hi ha al Regne Unit quan unes empreses farmacèutiques britàniques a Kènia tenen cobertura legal i no legal per fer el que els sembla pel bé dels accionistes i en detriment de la població de país "ocupat" perquè del que es tracta és de vendre medecines caducades o fer experiments.

Evidentment, com és cine, that's entertainment, hi ha els ingredients imprescindibles, thriller, drama i amor. Per això la parella de l'espia bo, el jardiner, té problemes greus que ell ha de resoldre.

Teatre "Jocs de paciència", d'Abla Farhou

A l’Espai Escènic Joan Brossa acabo de veure aquesta obra d’Abla Farhoud. Direcció: Pep Pla. Traducció: Elisabet Ràfols. Intérprets: Mercè Anglès, Anna Güell i Mar Ulldemolins.

L’autora és una libanesa exiliada al Canadà a la dècada dels cinquanta. Mercè Anglès (tercera a la 2ª foto), discuteix amb la seva cosina Anna Güell (primera) que representa alhora la mare de Mar Ulldemolins (la jove del mig), morta en les guerres que ha patit aquest país, un Líban era la joia de l’Orient Mitjà.

Els dos grans temes de l'bra són l'exili i la guerra. Les dues cosines es retruen la solidaritat, la incomprensió, la fidelitat i, en definitiva, les contradiccions de l’eixi. L’actriu que per mi toca els cel és la joveneta Mar Ulldemolins, fa un paper magnífic, que si ja em va agradar quan la vaig veure a Reus amb Casa i Jardí (veure la meva entrada del dia 17 Octubre 2005), ara s’ha crescut i és la que més m’ha emocionat i la que ho ha tingut més difícil perquè es pot dir que totes les seves intervencions eren monòlegs. Efectivament, les intervencions de Mar són ewn el text de l'obra els darrers records de quan era viva i ens parla del refugi i de la pèrdua de la seva millor amiga.

Mentre que la mare, en les seves discussions amb sa cosina no admet la mort de la filla i només espera que la cosina, l’alter ego de l’autora, escrigui sobre la seva Samira.

Per descomptat que es tracta d'una gran obra de teatre, amb un text d'aquells que s'escolten frases que un voldria recordar per allò que tenen d'ironia, força, sentiment i, en definitiva, emoció.

Tots fem moltes vegades la distinció entre cinema i teatre. La característica principal del cinema és que l'obra d'art es pot desar en un armari, mentre que l'obra de teatre només és art mentre es representa, mentre uns actors comparteixen un espai amb els espectadors.

Voldria aquí dir que mentre una sala de projeccions no em desvetlla cap sentiment, encara que sigui una magnífica sala com la del Coliseum, hi ha sales de teatre que per mi tenen màgia, com és el cas de l'Espai Brossa; un teatre que per les seves petites dimensions et permet estar a frec a frec amb l'actor. Així recordo quan fa anys hi vaig veure Cartes a nenes, lectures realitzades per Herman Bonín i Rosa Novell.

Per descomptat que no solament sento una especial estima per l'Espai Brossa, també el Villarroel, l'anyorat Capsa i l'indiscutible Romea, la sala per excel.lència de l'escena catalana. A on he vist els darrers treballs de Maria Vila (Fang) i Matilde Almendros (L'hostal de la Glòria) o el primer de la Montserrat Carulla, una noia que feia de Julieta amb Romeu i Julieta.

I és que en el teatre veiem persones de casa, persones que parlen com jo i en el cinema no passa el mateix. Fins i tot, encara que hagi vist al teatre a actrius com Vanessa Redgrave o Mia Farrow, actriu que admiro, no desvetllen en mi un sentiment especial perquè no pertanyen al meu espai.

"La trampa de la globalización" , de Hans Peter-Martin i Harald Schumann

Fa poc he llegit aquest llibre editat per Taurus, Madrid, 1998. És un llibre que els economistes en poden treure més suc, però que malgrat tot, també es fa entenedor pels profans encara que com sura ideologia una part del ram de l’Economia pot dir-me que és una engaltada.

L’engaltada pot raure en el fet que l’autor és molt serve amb el rumb que està prenent l’economia a nivell mundial.

Un dels aspectes més censurats pels autors la llibertat de moviments de capitals aprovada per la Unió Europea, però que el liberals anglesos aplaudeixen, de tal forma que The Economist va escriure La pérdida de poder de los Estados nacionales es buena. Con ella los gobiernos han perdido la posibilidad de abusar de su poder elevando los impuestos y endeudándose produciendo inflación, esto obliga a una “sana disciplina”.

Mentre aquí, a Catalunya, cada vegada es parla menys de l’economia productiva, cosa lògica perquè està clarament de baixa. Per això llegeixo:

El motor de los negocios ya no son las diferencias relativas al coste. Lo que cuenta es la absoluta ventaja en todos los mercados y paises al mismo tiempo. Siempre que las empresas transnacionales hacen fabricar sus productos allá donde los sueldos son más bajos y los gastos sociales o gastos de protección del medio ambiente ni siquiera existen, el valor absoluto de sus costes desciende. Pero con esto no sólo desciende el precio de las mercancías, sino también el precio de la fuerza de trabajo.

Vaig tenir oportunitat de petar unes xerrades amb el poeta Pere Quart (Joan Oliver) i més d’una vegada em va dir que Si no hagués estat per la Revolució Francesa i la Revolució Russa ara aniríem amb una anella al nas. El cas és que ara la por que conferia la Revolució Russa ha desaparegut amb la caiguda de la U.R.S.S.

Amb Karl Marx tothom s’atraveix per dir allò que no es cumpleix. I és cert, moltes coses que va dir no es poden cumplir, per exemple, la seva principal recomenació va ser que s’unissin tots els treballadors del món i els qui s’han unit són els capitals, els quals des dels paradisos fiscals ataquen a les economies febles (Mèxic) o fan males jugades a les que pugen (Indonèsia) o fan ensurts a les del G7. Tampoc no va preveure que un país pseudocomunista com Xina estigués finançat el més poderós (E.U.A.)

Recordo que un freudomarxista com Erich Fromm criticava Alemanya (R.F.) perquè considerava que la socialdemocràcia pertanyia a la cultura capitalista i ara que l’Estat de Benestar fa aigües no diria el mateix perquè s’està preparant la liquidació de les classes mitjanes.

S’ha dit que era mentida allò de què la distància o gap entre rics i pobres serà creixent. És cert, és mentida perquè ara ja no hi ha rics i pobres, ara anem a la societat de 80/20. Un 20% que no li mancarà res i un 80% que no tindrà cap mena de seguretat

No està en llibre, sinó en EL PAIS d'ahir dissabte, però confirma el que diuen els autors del llibre. Ahir hi havia una notícia amb aquest títol IBM congela el plan de pensiones para empleados para ahorrar 2.480 millones en cuatro años

"Falses Confidències", de Pierre de Marivaux

A la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya acabo de veure aquesta obra dirigida per : Sergi Belbel
Intèrprets: Laura Conejero (Amarinte), Eduard Farelo (Dorante), Jordi Banacolocha (Sr. Remy), Pilar Martínez (Sra. Argante), Quimet Pla (Arlequí), Míriam Iscla (Dubois), Francesca Piñón (Marton), Manuel Veiga (comte) i Ivan Labanda (criat i noi joieria).

És una obra llarga que no es fa gens llarga perquè resulta realment divertida això que té dos actes de 55 minuts cada un i el darrer de 50.

L'obra té el mèrit, gràcies al director, de ser un perfecte combinat dels texto de Marivaux, uns textos elegants i càustics, servit amb una escenografia que sembla que passi en una mansió de Berverly Hills.

Fins i tot no hi manca un automòbil tret del rally Barcelona-Sitges, però abans de fer la cursa, de tant lluent que se'l pot llepar.

L'obra es pot dir que és, per un banda, una més equívocs, que pot recordar des de La comèdia dels errors fins la Julieta ha relliscat, però el llenguatge emprat és molt més subtil que en la de Shakespeare com en la de Matías.

És una obra intel.igent que sota la capa dels embolics ens mostra la crueltat social quan hi ha en joc coses tan atratives com els diners i un títol nobiliari, cosa que en el segle XVIII tenia el seu pes. Els diners no han perdut pes.

El director fa efectivament sobreactuar als actors, cosa que normalment resulta desagradable per l'espectador, però confesso que en aquest cas resulta d'allò més divertit perque és una sobreactuació puntual, d'una exageració ens ens fa esclatar de riure, com quan la Conejero diu el masover.

Com diu Sergi Belbel en el programa de mà: Per al nostre muntatge, hem volgut reproduir un ambient i una iconografia semblants als que pinta l'autor, però més propers en el temps i en la nostra memòria: el de les frívoles, sofisticades, brillants i "marivaudianes" comèsdies del Hollywood dels anys 40, que van saber retratar tan fidelment les contradiccions del món occidental, sempre obsessionat amb la relació entre l'amor i els diners. O si voleu, entre "bellesa i poder".

Com es deia abans, no es pot perdre.

"Elogio de lo insípido", de François Jullien

Acabo de llegir aquest llibre editat per Siruela, Madrid, 1998. És un llibre d'aquests que s'ha de llegir com les gallines, que moltes vegades cal fer una pausa per a repansar el que s'acaba de llegir, però no treu que té reflexions força interessants.

Interessants perquè no solament ens mostren que la Xina és un altre món, sinó perquè ens resituen a tots com persones, persones reals de carn i ossos.

Dic de carn i ossos perquè la insipidesa és per l'autor tant un concepte filosòfic com en el sentit literal que tots entenem.

La insipidesa, és a dir, el no sabor, és el punt de partida per a poder apreciar i distingir perquè la insipidesa ens distancia de totes les coses i fa que quan cap sabor es destaca, l'assaboriment és més intens.

Així llegim que Las esquematizaciones necesarias a las historias de la filosofía nos llevan con frecuencia a oponer de manera categórica "taoístas" y "confucionos". Como si hubiera, por un lado, las aspiraciones de la vida interior y, por otro lado, las exigencias de la vida social. Pero creo que el tema chino de la insipidez nos lleva a superar este tipo de divergencia, y éste es el aspecto en que resulta prometedor...sino a sondear lo que tras ellos subyace en común y les permite dialogar

L'art de l'assaboriment consisteix a saber aturar-se a temps per a deixar que es desprenguin els altres valors

Una brisa lleugera porta els cants al buit, la melodia s'enrosca per ella mateixa al voltant dels núvols que passen, i vola.

Hi ha un més enllà del sabor, quan aquest s'allarga, alliberat ja del pur impacte sensitiu que no deixe ser només que això. El contacte amb el sabor representa en el el grau zero de l'experiència veritable, la qual és tant o més fecunda quan es desenvolupa a través d'una relativa absència (al deixar de menjar). Això sembla ser l'ideal xinès de l'escriptura poètica: Que sigui propera sense ser superficial, que s'expandeix a la llunyania sense límits. Només hi ha excel.lència més enllà de la resonància

La pintura de Ni Yan és Posseir el passat. Pintor de la insipidesa

A l'entorn del fum del tabac

A la pràctica la prohibició de fumar en certs llocs comença avui i com que no sóc fumador confesso que s’ha fet molta demagògia tant per part dels fumadors com dels que no ho són, però que han volgut demostrar públicament que són més tolerants que els prohibicionistes.

Els prohibicionistes no es pot pas dir que ens hàgim sortit amb la nostra perquè quan m’arribi el meu darrer sospir hauré portat més anys sota el fum que no al contrari. A no ser que visqui més de cent anys perquè com em deia un realment simpàtic andalús fumador “moriràs más sano”. Així doncs no accepto que m’hagi sortit amb la meva, sinó que en tot cas se m’ha fet o se’ns ha fet una petita compensació després de tants anys d’injustícia social.

Els fumadors ara, diuen, se senten perseguits i un periodista parla de la minoria fumadora, però això són poca-soltades perquè els no fumadors hem desenvolupat una mena d’educació semblant a la dels catalanoparlants quan tenim davant un castellanoparlant, que se li contesta en castellà encara que entén perfectament el català. M’explicaré.

Quan a la feina atenc una visita, aquest senyor, posa la mà a la butxaca i em pregunta educadament “Puc fumar?”. Aparentment hom dirà que això està molt bé, però de fet espera que jo li digui “I tant, no faltaria més”. Si la pregunta del fumador no és hipocresia pura que m’ho expliquin i no diguem si la visita és un client. Per descomptat que aquest tipus de pregunta s’ha estat fent des d’uns anys ençà, no sempre.

I no ha estat sempre per la senzilla raó que abans els no fumadors érem minoria, una minoria indefensa. Tant indefensa que quan un rebutjava la invitació a fumar havia de passar per un bitxo estrany. Un exemple, entre molts, és la naturalitat amb la que s’imprimia en el menú dels banquets, després de les postres, CAFÉ, COPA I PURO. I no causava cap incomoditat als responsables del banquet.

És prou evident que el no fumador no era normal, quasi podríem dir que era poc home perquè fumar era, com el Soberano, “cosa de hombres”. Per descomptat que ja fa molts anys que la dona es va incorporar a l’equip dels fumadors, però cal recordar que les seves eren altres raons.

Si fumar feia home, quan es tractava d’una dona feia interessant i la foto de l’admirada per mi Juliette Binoche pretén ser la d’una dona interessant. Més endavant vindria el Moviment d’Alliberament de la Dona i algunes van creure que fumar era també cosa de dones. I el fum es va anar estenent com si fos l’emblema de la igualtat sexual.

Possiblement ara hi ha més fumadores que fumadors, però la postmodernitat fa possible que encara sigui una icona el cow-boy de Marlboro, és a dir, fumar continua essent una imatge viril i per això he triat la foto de Picasso perquè aquest gran artista i comunista no se li pot atribuir un lligam amb la indústria tabaquera; tanmateix, Picasso artista, el pintor de Les Senyoretes del Carrer d'Avinyó era també un pintor mascle, vull dir que de bon segur sostenia la cigarreta amb cert orgull. També a França els actors de la “nouvelle vague” fumaven ostensiblement Gitanes. Tot plegat ens porta que fins fa poc fumar era la cosa més natural del món o així ens ho van voler fer veure per tal de fer sentir incòmode el qui no fumava. ¿On és doncs la veritable hipocresia?

Per això la darrera imatge triada és la del fumador desconegut, el qui potser té dificultats per dur-se un crostó a la boca, però no li manca la cigarreta

També és de lamentar que les noves ordenances municipals no diuen res respecte els qui tiren a terra puntes de cigarreta. O sigui que el fumador és l’únic que té el privilegi d’embrutar l’espai comú de la ciutat sense cap càstig, potser és la compensació de no poder embrutar l’aire a certs llocs.

O sigui que jo continuaré veient com una senyora o un senyor, abans d’entrar en una tenda, llençarà la cigarreta a terra perquè és molt ben educada i sap que no pot entrar fumant.

Per altra banda, sembla que les empreses deixaran que els fumadors facin una pausa per sortir a fumar; com que suposo que la llibertat és un dret per a tothom, els no fumadors també haurien de poder fer una pausa per sortir a fer el que els vingui de gust.

En un llibre sobre la llibertat vaig llegir que la llibertat del teu puny, acaba al meu nas, evidentment només cal substituir puny per fum per adonar-nos que tant si el fum té el càncer com si no, cosa que a mi tant se me’n dona, jo no tinc perquè respirar el fum que surt de la boca d’un altre.

Uns dies a València III

Una de les visites més interessant que he fet a València ha estat al gòtic Palau Joan de Valeriola, seu de la Fundación Chirivella-Soriano de València, juntament amb altres 32 serigrafies, olis, collages i gravats del genial Andy Warhol i del seu col·laborador Pietro Psaier procedents de la col·lecció particular Atlántica. L'exposició està dividida en tres plantes. En la primera, els joves dissenyadors Andreu Signes i Alejandro March d'Aptitude han recreat The Factory, l'estudi de treball de Warhol a Nova York. En la segona, a més de la cadira elèctrica s'hi troben obres de la sèrie Desastres, mentre que en la tercera s'exposen les imatges de l'artista pop que han quedat en l'imaginari col·lectiu, de Marilyn Monroe a Mick Jagger, Sex Pistols o un autoretrat del mateix Warhol.

Val a dir que desafortunadament el Palau Joan de Valeriola no està sencer, sinó que és la meitat, això no treu el gran mèrit de rehabilitació que s'hi ha fet i s'ha descobert autèntic art, tant a les finestres que estaven tapades com a les bigues. O sigui que es tracta des d'ara una visita obligada pels valencians i els qui visiten València. Si es va de seguida a més es pot veure l'exposició de Warhol.

Carrer Valeriola, 13, 46001 València