Els papers "entretinguts" a Salamanca

Ahir, tot passejant per Barcelona vaig encepegar amb la cua que hi havia, i segur que avui hi ha, per a veure els anomenats papers de Salamanca perquè de salmantins no ho han estat mai.

Salamanca té un títol de la UNESCO que l'honora i segur que molts catalans hem jugat a veure qui és el primer a veure la granota de la façana de la Universitat. De ma mare sé la dita que a Salamanca hi ha un gall que tot ho canta per a fer entendre que en aquesta ciutat se sap de tot.

És doncs una llàstima que per una cosa que no els interessa gens ni mica s’hagi muntat un trip-i-joc inimaginable i que ara aquesta ciutat ens resulti antipàtica a causa de la gran manipulació que s'ha fet amb finalitats polítiques. Manipulació que no solament afecta a nosaltres, sinó que, evidentment, no tots els salmantins s'hi han identificat, alguns han patit d'allò més i com no sé els noms només em permeto assenylar el descendent de don Miguel de Unamuno, el qual, a més de ser amic de don Joan Maragall, com deia ell, s'ha manipulat de la manera més obscena la frase unamuniana de vencereis pero no convencereis, una frase dedicada a les tropes franquistes, les que van robar els papers a Catalunya.

Tots estarem d’acord que els papers catalans desats a l’arxiu de Salamanca no han interessat gens ni mica als ciutadans d’aquella ciutat perquè de la mateixa manera que no volen saber res de la nostra llengua i de la nostra cultura, tampoc no tenen cap interès a saber què hi diuen. Tampoc els interessa què ens va passar com a poble, que és del que es tracten. L’únic que els interessava era la seva possessió, més ben dit, la seva infantil possessió, era com allò de la canalla quan diu “jo sí, tu no”. Així de clar, així de senzill.

Aquest gran home d’Estat que es deia José Mª Aznar va parlar en el seu moment de l’antiamericanismo infantil, però ell i els seus, especialment el tercet Acebes, Rajoy i Zaplana –l’ordre és alfabètic- s’han dedicat - i segueixen- a promoure un anticatalanisme infantil, que crec perillós per a tothom. Ja veurem com acaba.

De moment, m’ha semblat fantàstic que hi hagi cua per a veure els papers recuperats. Cosa que ja demostra la diferència d’interessos entre els barcelonins i els salmantins.

Aquesta recuperació ha estat un cert reconeixement de la nostra personalitat, però en aquesta noble tasca també han participat persones sense cap altra atribut que les ganes de fer una tasca necessàries

"La vida secreta de las palabras", de Isabel Coixet

“LA VIDA SECRETA DE LAS PALABRAS”, dirigida, escrita i a voltes a la càmara ISABEL COIXET. Intérprets: Hanna (SARAH POLLEY) Josef (TIM ROBBINS) Simon (JAVIER CAMARA), Dimitri (SVERRE ANKER OUSDAL), Dr. Sulitzer (STEVEN MACKINTOSH), Victor (EDDIE MARSAN), Inge, asesora de Hanna (JULIE CHRISTIE INGE), Martin (DANIEL MAYS), Liam (DEAN LENNOX KELLY), Scout (DANNY CUNNINGHAM), Abdul (EMMANUEL IDOWU), Director de la Fàbrica (REG WILSON) i esposa de l’amic de Josef (LEONOR WATLING)

Acabo de veure aquesta pel.lícula que pel meu gust o entendre, amb aquesta pel-lícula Isabel Coixet es pot considerar que junt amb els aragonesos (Buñuel i Saura) el millor del cinema espanyol.

No hi ha duote que s’han fet bones pel.lícules, poques, des dels grans temps de Saura, però fins ara no hi havia una pel.lícula que fos un veritable pas endavant.

Aquest pas endavant la fet Isabel Coixet amb una pel.lícula que a més de imaginació sura drama, emoció, solidaritat i bon cinema. I això és degut a què Coixet no solament se sap posar darrera la càmara, sinó perque, sobretot, escriu.

Hanna és una dona mig sorda que necessita un audífon per escoltar i que per això, entre altres raons, la fan una mica estranya quan no va conectada. De fet, a la seva manera, se sent bé desconectada, desconnetada del món, del món que l’envolta i del món que recorda.

Circumstàncies la fan anar d’infermera en una plataforma petrolífera al mig de la mar per a tenir cura d’un home (Josef) que a causa d’un accident té Graus cremades i que el seu millor amic ha mort

Josef està temporalment cec. A poc a poc els dos van parlant i van sortint secrets, mentides, rialles i plors. Al final, quan ell abandona la plataforma per a anar a un hospital els dos han quedat marcats.

Com tothom sap, aquest pel.lícula va donar la sorpresa la nit dels Goya

A guisa de parèntesi, però posat al final: S'ha dit que és la primera pel.lícula que s'ha fet en una plataforma petrolífera, la qual cosa no és certa perque encara que no recordo el nom, vaig veure fa uns pocs anys a l’Alexis una altra que és una dona del poble que es casa amb un treballador de la plataforma i que sonava la música del LP de Jethro Tull que es diu Aqualung.

Ha mort Betty Friedan

Ahir diumenge vaig saber de la recent mort, quan era a punt de fer 85 anys, de Betty Friedan, és a dir, la mort de qui jo diria que va ser una de les capdavanteres de l'anomenat Women's Lib o Moviment per a l'Alliberament de la Dona.

Evidentment aquest moviment se'l pot considerar com la segona onada del feminisme perquè la primera, el fundacional va ser en temps de Mary Wollsencraft Shelley, és a dir, el temps de la sufragistes del segle XIX, mentre que Betty Friedan va agafar notorietat amb la publicació el 1963 de THE FEMININE MYSTIQUE, que va ser traduïda al català i editada Edicions 62 amb aquella inoblidable col.lecció de Llibres a l'abast.

Com es pot veure amb aquest llibre Betty Friedan va revolucionar el món del feminisme que és com dir la humanitat.

Evidentment ella va esdevenir una autora prolífica i entre altres llibres el 1983 va treure THE SECOND STAGE que pretenia ser un pas endavant.

A la dècada dels setanta vaig veure Betty Friedan a Col.legi de Periodistes de Barcelona on era presentada per, lògicament, la Maria Aurèlia Capmany. Com en aquest món no han faltat més papistes que el papa (m'agradaria dir-ho d'una altra manera, però no la sé), recordo encara que en un racó de la sala hi havia un petit grup de dones que li van fer uns xiulets...

No cal dir que que d'aquesta autora podem trobar força informació per internet, fins i tot en català

The Feminine Mystique està editat per Penguin Books, Londres, 1973
The Second Stage està editat per Abacus, Londres 1981

es retira Lluís Llach?

Llegim als mitjans que Lluis LLach anuncia la seva retirada a la primavera del 2007.

Als anys seixanta sóc un dels primers que amb la meva presència vaig contribuir amb el meu gra de sorra a fer possible -com espectador que passa per taquilla- la nova cançó, com aquell diumenge pel matí al Romea, que va fer que la premsa del dilluns i dimarts anés plena parlant de la nova cançó.

Aleshores Lluis Llach no era encara a l'escena, però aviat es va convertir entre els millors, junt clar, amb en Raimon i Serrat.

Algunes cançons de Llach han fet història i si no vaig errat L'estaca és una mena d'himne en algun país o partit de més amunt del Pirineu.

És indiscutible que per molts de nosaltres Lluís Llach, com la Maria del Mar Bonet, que estiueja a la plaça del Rei, o el Quico Pi de la Serra o l'anyorat Ovidi Montllor i altres són part de la nostra vida. He de dir doncs de la meva vida perquè, al capdevall, som tots subjectes.

De tota manera la força social que va tenir la nova cançó s'ha anat esllanguint amb el pas del temps i no crec que la raó sigui que la democràcia els hagi convertit en innecessaris.

Tenint en compte que els artistes esmentats no eren únicament cantants, vocalistes es deia abans, sinó que han estat creadors; considero doncs això, que han estat, però ja no ho són, per tant, la seva retirada ja fa temps que es va produir.

Avui llegeixo que un tal Marc Parrot presenta el seu disc Mentider, esperem doncs que sigui l'inici de quelcom, del contrari anirem veient una desfilada de cantants que ens van dient adéu i acaba tot com el rosari de l'aurora.

Vagi per endavant que escric des de la profunda admiració de tots els noms esmentats i de tots els Setze Jutges, que encara no esmenti van ser part de la meva vida i, per tant, tenen l'estima d'aquell qui quan els aplaudia ho feia perquè el moviment de la nova cançó era més que un club

Fa avui 8 anys a LA VANGUARDIA

Aquesta carta va ser publicada a LA VANGUARDIA el dia 3 Febrer 1998.

Fa avui 22 anys a EL PAIS

Tot escrit és fill d'un context i, per tant, algunes coses ara no les escriuria, però aquí va. Com es pot veure la meva carta és arran d'un article de Juan Luis Cebrián al seu EL PAIS, article que aleshores va aixecar molta polseguera entre la que no hi va mancar la meva. La meva carta doncs va sortir el 30 Gener 1984.

"Últimas palabras de Copito de Nieve", de Juan Mayorga

Poc m'aniria pensar mai que veuria teatre, bon teatre, a la sala de ball La Paloma, del carrer del Tigre de Barcelona. Una sala de ball que quan era noi tenia mala fama per ser un lloc de baralles entre ganàpies i des de fa un temps ha esdevingut un lloc de culte i que es fan ball que surten a la televisió.

El cas és que recomenat per un dels millors crítics teatral que hi ha a Barcelona perquè és veí, no de l'escala per sí de la illa, he anat a La Paloma a veure aquesta peça teatral que ha portat a Barcelona una companyia que té a favor seu el Premio Nacional de Teatro 2005.

L'obra és una tragicomèdia perquè en mig de la broma es van dient coses de màxima profunditat sobre la vida i la mort.

El "nostrat" Floquet de Neu és a punt de morir i vol acomiadar-se, així comença dient que no ha tingut mai res a dir en contra de Chulín, l'ós panda que va morir fa anys i estava al zoològic de Madrid, que ell no va tenir res a veure amb la polèmica que va haver entre la mascota de Madrid i la de Barcelona, però que ell era millor... Assenyalo que Floquet de Neu parla amb un estil que em recorda el Dalí quan sortia a la tele amb el bastó a la mà, en temps de Franco, fent aquelles lletres llargueeeeeeees.

Més endavant ens diu que davant seu ha passat molta gent per a acomidar-se i n'has destacat la visita de l'Alcalde de Barcelona, que diu va dir que el Floquet de Neu ha estat el millor ciutadà de Barcelona i que es pregunta doncs si el zoològic era el millor lloc per estar-hi o si això indica com ens estima l'alcalde.

Després de fer una passada ràpida pel pensament de Sócrates, Cató, Kierkegaard i altres que no recordo, s'atura amb Montaigne per enraonar sobre els seus tretze consells sobre com està preparat per a la mort. Tot amb una mescla d'humor, seriositat i mala llet.

Finalment ens diu, a nosaltres el públic, que no ens estima que senzillament ha estat un bon professional i que ha fet davant del públic exactament el que el públic espera d'un goril.la blanc, que salti i faci tombarelles, per la qual cosa ens recomana que no fem com ell, que no siguem tan professionals i ens allibrerem.

Quan estava a punt d'enraonar sobre si déu existeix o no, ja li ha arribat l'efecte de la injecció i ha mort, una mort no natural, sinó que se li aplica l'eutanàsia, que és tal com va morir. Conclusió: l'entranyable i nostra Floquet de Neu va gaudir de més drets que els ciutadans que creiem amb l'eutanàsia perquè se li va aplicar només per una raó: que no patís. Apa.

Obra molt bona, que recomano molt vívament, vaja, que no s'ha de perdre i que compte amb una excel.lent interpretació de Pedro Casablanc (Floquet de Neu), el cuidador (Gonzalo de Castro) i mico negre (Tomás Pozzi).

AVÍS: L'organització de La Paloma de les entrades reservades per telèfon ha estat un veritable desastre, per la qual cosa recomano que es faci amb un dia d'anticipació i poder treure les entrades impreses del caixer automàtic

Fa 31 anys a THE GUARDIAN WEEKLY

El setmanari de Manchester, Anglaterra, THE GUARDIAN WEEKLY, del grup del diari THE GUARDIAN, em va publicar fa trenta un anys aquesta carta que vaig enviar amb el pseudònim Jaume Compte i l'adreça que hi figura, que no era certa.Com es pot apreciar, va ser escrita quan encara vivia Francisco Franco

"Misteriós assassinat a Manhattan", de Woody Allen

Si Antoni Miralda va voler casar el monument a Colom i l'estàtua de la llibertat ja fa uns anys, si hi hagut una complicitat entre el públic cinèfil de Barcelona i l'obra de Woody Allen fins al punt que ja només falten cartes d'amor amb la promesa de què Barcelona sigui plató per a una pel.lícula d'aquest novaiorquès que cumpleix allò de què al pot petit hi ha la bona confitura. Doncs després de tot això a l'escena barcelonina hi ha una obra de teatre amb text de Woody Allen.

Gràcies a què és un text magnífic Elisenda Roca, que s'estrena en direcció, no ho ha tingut massa difícil i l'bra resulta indubtablement divertida. La Montse Guallar se la presenta com la diva, però a parer meu qui broda millor el seu paper és Pep Ferrer, que per entendre'ns representa el paper que va fer Woody Allen, com diu el propi Pep Ferrer: M'ha tocat assumir la llufa d'interpretar un paper que el Woody va pensar per a ell. Mentre que la Montse Guallar fa, per encàrrec de la directora, una sobreactuació, com aquest tic d'aixecar una cama cap enrere per donar un aire de persona dinàmica, nerviosa o el que vulgui. Més convincent és la teatralitat de Maria Lanau

En el programa de mà Elisenda Roca ens diu: Prepareu-vos per viure i riure una comèdia que és tot un homenatge al gènere negre, amb les seves intrigues i tensions, amb un ritme vertiginós i amb un sentit de l'humor desfermat

Evidentment els del públic hem rigut com ja he dit, però el ritme no és tan vertiginós com el de la pel.lícula, però no podem esperar que Woody Allen vingui a fer les correcions oportunes.

Una jornada particular

Avui he matinat i sempre que es matina que no sigui per obligació. és per alguna cosa que val la pena. Gràcies a la Margarita, la peixatera a la qui compro el peix a la seva parada del Mercat del Ninot. he visitat el Mercat del Peix de MERCABARNA.

Pel tracta que he vist que rep la Margarita per part dels comerciants no em queda cap dubte que és la millor peixatera de Barcelona i part de l'estranger.

No solament l'he vista tria caixa a caixa, sinó que a vegades ha agafat llagostins d'una caixa per posar-los a una altra, que és la que s'ha quedat. Com també s'ha entretingut amb uns popets a triar els que tenien sorra dels que no.

A una barraca que venen lluç, per exemple, d'Àfrica del Sud ella no els compra res, però m'ha comentat que aquest lluç té un bon aspecte i enganya, per la qual cosa se'l pot trobar o menjar en llocs que tenen bona reputació, siguin peixateries o restaurants.

Evidentment que en aquest mercat hi ha molt peix procedent de llocs llunyans del planeta, però sort en tenim d'això perquè en cas contrari el peix d'aquí tindria uns preus abismals, com passa amb tot. També, com passa amb tot, a l'ambient es nota la coincidència de pensament amb molts negociants que els fills ja no volen fer aquesta feina. Això de matinar no agrada i aquestes feines seran fetes per gent de fora que no tindrà tan ofici perquè no hi ha cap dubte que la millor manera de dominar un ofici és que sigui d'herència, per descomptat que això és una generalització, però no treu quan un menestral es jubila tots perdem una mica.

Com aquest peix que ve de Tanzània o Uganda fet a filets i que a vegades es diu que és mero.
1.- Vista general del mercat
2.- Al bar del mercat
3.- Peix a la bàscula
4.- Una magnífica llagosta a la bàscula
5.- Sardines de Vilanova
6.- Gambes de Palamós
7.- Quatre besucs d'aqui (un ja és meu)
8.- Filets de perca d'Uganda