"Buenos días, y buenas noches", de George Clooney

Acabo de veure BUENAS NOCHES, Y BUENA SUERTE, títol original: Good night, and good luck.
Direcció: George Clooney. País: E.U.A. Any: 2005. Durada: 93 min. Gènere: Thriller polític. Intérprets: David Strathairn (Edward R. Murrow), Robert Downey Jr. (Joe Wershba), Patricia Clarkson (Shirley Wershba), Ray Wise (Don Hollenbeck), Frank Langella (William Paley), Jeff Daniels (Sigfried "Sig" Mickelson), George Clooney (Fred Friendly), Tate Donovan (Jesse Zousmer), Tom McCarthy (Palmer Williams), Matt Ross (Eddie Scott).Guió: George Clooney y Grant Heslov.

La pel.lícula està ambientada en els primers temps del periodismo televisiu als E.U.A. a la dècada dels cinquanta. Es tracta d’un tall de la història d’un període curt, però intens, l’enfrontament entre el periodista televisiu Murrow i el senador McCarthy i el seu Comité d’Activitats Antiamericanes, aleshores era ser antiamericà pertanyer al Partit Comunista, la tasca d’aquest comité ha pasta a la història com la Caça de Bruixes.

La tasca de Murrow no era altra que dir la veritat perquè la veritat és i era la millor manera de fer front a les pressions corporatives i dels patrocinadors que practicaven una alarma anticomunista a base de mentides i que Murrow havia de desmuntar. Fins al punt que McCarthy intenta acusar a Murrow i el seu equip de la C.B.S., però aquests es van mantenir ferm amb les seves armes, dir sempre la veritat. Al final McCarthy va perdre el càrrec de senador.

Es tracta d’una pel.lícula perfecte en funció del seu objectiu. Dic perfecte perquè si una cosa destaca és la sobrietat. Jo crec que és el millor elogi que puc dir, especialment quan fa poce m queixava de King Kong de ser massa llarga.

Si voleu veure una pel.lícula senzilla en la forma i fonda de contingut, veieu-la. Un consell: si sou dels qui solen preferir la versió original, però que malgrat tot necesiten els subtítols, com jo, no hi aneu, mireula doblada perquè els subtítols resulten quasi illegibles.

Gravat del General Prim

Seguint el que deia a la meva entrada del 14 Febrer 2006, aquí tenim un gravat del General Prim, que és del llibre: Historia Militar y Política del General DON JUAN PRIM, Marqués de Los Castillejos, Conde de Reus, Vizconde del Bruch, Grande de España de Primera Clase, etc. etc. etc. enlazada con la particular DE LA GUERRA CIVIL EN CATALUÑA Y CON LA DE AFRICA, por D. Francisco Giménez y Guited. Obra adornada con preciosas láminas abiertas sobre acero, y viñetas alegóricas en el texto. TOMO PRIMERO. Barcelona Librería del Plus Ultra, Rambla del centro, núm. 15, HABANA, Librería La Enciclopedia, O-Reilly, 58. 1860.

Seguint d'alguna manera el que deia el dia 14 Febrer, deia que els llibres cars d'abans tenien gravats i veiem que en aquest, junt amb el títol, es fa propaganda dels gravats, com avui en els índex es diuen les fotos de color que porta.

Espero que sigui d'interès el gravat. Seguiran més gravats del TOMO PRIMERO

"Lorca eran todos", de Pepe Rubianes

Com deia el dia 29 de gener, prop de casa tinc un afamat crític teatral que més de recomenar-me l’espectacle que feien a La Paloma, també em va recomenar Lorca eran todos, escrita i dirigida per Pepe Rubianes.

Admeto que són dos espectacles que no hi hauria pas anat, però agraeixo la recomenació.

La veritat és que teatralment parlant Pepe Rubianes no ha estat mai el meu tipus, però reconec que amb aquesta obra un ha de dir chapeau.

L’obra es planteja com un conjunt de monòlegs dels personatges que varen intervenir en els darrers moment de la vida del gran poeta andalús.

Així doncs Esteban Labari fa de Luis Rosales, Alejandra Jiménez de Federico García Lorda, Jonatan Minaya de Luis Valdés Escobar, Maite Molina de Margarita Xirgu, Eloi Benet de José Caballero, Pablo Neruda, José Rosales, Marian Bermejo de Isabel García Lorca, Xesus Brañas de Rafael Martínez Nadal, Ramon Ruiz Alonson, Ainhoa Roca de Emilia Llanos, Silvana Pérez de Miguel Rosales i Laura Galán és la ballarina que encarna La Mort.

Així doncs, l’obra es planteja com un homenatge a les persones que envoltaven a Federico García Lorca en el sentit més ampli possible, per això eran todos, tots els demòcrates espanyols d'aleshores, així com una crítica els qui van intervenir per acabar amb ell.

En conjunt, el treball de les dones és millor que el dels homes i encara que sobre el paper xoqui que García Lorca sigui interpretat per una dona, veient l’obra queda molt bé perquè l’actriu li dona una gràcia especial al personatge.

Si una actriu he de destacar és la que fa de Isabel García Lorca. I vaja, la bailaora ho fa molt bé i amb molt caràcter, que és el que compte.

He de dir que abans que comenci l'obra, és a dir, la tragèdia, Pepe Rubianes fa una molt simpàtica i divertida introducció a l'obra que també és un perla, cal dir-ho. Segons ens diu Rubianes això ho feia també García Lorca, que solia fer unes divertides presentacions de les seves obres per compensar que ja es ploraria després.

El diari del diumenge 19 ens diu que Pepe Rubianes guanyat el Gat Perich per la seva trajectòria. Es tracta d'un premi que es donava normalment i dibuixant, però també s'ha instituït donar-lo a humoristes. El comentari de Pepe Rubianes davant del premi ha estat que Deben habérmelo dado más por mi simpatía que por mi calidad intelectual. Jo sempre aplaudiré la humilitat, però aquesta obra té qualitat intel.lectual.

Fa 27 anys a la revista TRIUNFO

Crec que la diferència més significativa entre la ràdio d'avui i la que quan vaig escriure aquesta carta a la revista TRIUNFO és que de fa un temps totes les emisores de ràdio s'han posat d'acord a fer tertúlies, les qual tenen el mèrit de què opinen persones que són això ara se'n diu ser lìders d'opinió mercès a la facilitat de paraula que tenen per a tractar qualsevol tema de l'actualitat.

Evidentment aquestes tertúlies tenen l'inconvenient del tint ideològic de l'emisora en qüestió, però en qualsevol cas, se segueix amb el que jo deia fa 27 anys: les emisores són incapaces de fer un veritable programa de ràdio si entenem per un programa allò que s'ha elaborat prèviament. La prova és que no ens podem imaginar encara l'estrena d'una obra de teatre escrita i pensada per a ser emesa per la ràdio.

El senyor Benet i Jornet, per exemple, estrena al teatre i a la televisió,però no sembla que s'hagi plamtejat o li hagin plantejat res per a la ràdio.

A part del que podeu veure en aquesta carta a la revista setmanal TRIUNFO, també recordo Brand, de Henrik Ibsen, que es va fer per ser emesa per la ràdio, exactament BBC-Radio, així com, només faltaria!, alguna obra de Shakespeare, com també la lectura que Alec Guiness va fer del poema Four Quartets, de T.S.Eliot. Val a dir que tots aquests programa anaven amb acompanyats amb música adient per a l'ocasió. També guardo aquest enregistrament en cassette com una joia.

De com costa en algunes mentalitats ibèriques a no confondre allò que és realment anglès del que és gal.lès o escocès o irlandès no cal insistir-hi gaire.

Catalunya a Cuba, una amor que fa història

A la ciutat de Barcelona es fan cada dia moltes activitats culturals, que és la cosa més normal del món a una gran ciutat. A més de tot allò que es fa en sales de projecció, teatres, sales de concerts i grans casinos o ateneus; també hi ha petits pisos en què es fan petites coses que tenen una petita audiència. I malgrat aquesta petita audiència no treu que hom hi trobi coses interessants, sin més no per mi.

A La Vanguardia del dia 14 vaig llegir l’anunci d’una conferència amb aquests mots: Catalunya a Cuba: una amor que fa història.

Acte organitzat per ACISI, una entitat dedicada a fer estudis sociològics en especial incidència a la interculturalitat i a la influència de la Unió Europea. La xerrada per mi interesant va ser la que va fer Tate Cabré, la qual demostra que el que és Catalunya avui és gràcies els que van tornar de Cuba.

Aíxí doncs ens diu i exposa en pantalla
Els primers catalans 1492-1778: Cristòfol Colom al 1492, l’expedició des de Barcelona al 1493: 17 navilis i 1.500 homes: Bernat de Boïl, Ramon Paner, Jaume Ferrer de Blanes, Pere Margarit, Miquel de Ballester, Joan Millan…

Fer les Amèriques: el gran moment del segle XIX: els Partagàs, Samà, Gumà, Baró, Güell…

Gumà va fer fer una plaça a Matanzas que després la va fer fer exactament igual a Vilanova i la Geltrú.

Arquitectura i pensament: el llegat de les pedres i de les idees, modernisme, antiespanyolisme…

Aquest antiespanyolisme s’ha d’interpretar des de l’òptica americana, és a dir, col.laborar en la independencia de les colònies espanyoles a les Amèriques.

Aquests catalans van portar diners, molts diners de Catalunya, però també va fer molta obra per tot Cuba, que ara en diríem social, com col.legis i teatres que ara són cinemes.

Catalunya no seria tal com la coneixem avui sense el gran llegat que va rebre de Cuba.
Haurien existit el Modernisme i La Renaixença sense els mecenes-indians que els van impulsar?
La revolució industrial hagués estat la mateixa?
La gran importància d’aquesta herència ha fet que les relacions amb Cuba no s’hagin interromput mai, ni en els moments històrics més durs, sobretot a les viles i ciutats amb forta herència d’ultramar,
Especialment al Maresme i al Garraf. Sempre hi ha hagut historiadors locals que han realitzat profunds estudis sobre personatges o empreses.

Altres nuclis de recepció d’indians: Corçà, Pals, Torroella de Montgrí, Tossa de Mar, Girona, Olot, Santa Coloma de Farners, Calella, Caldes d’Estrach, Pineda de Mar, Lliçà d’Amunt, Sant Cugat del Vallès, Vilafranca del Penedès, Montblanc, Rocafort de Queralt,Torredembarra, Riudoms, Montbrió del Camp...

El fet és que una bona part de les persones implicades en el Modernisme i la Renaixensa tenien vincles amb Cuba. Com també en aspectes de la vida en general.

Així tenim que el Club Nàutic de Barcelona i la Federació Catalana de Bèisbol van ser fundats per indians. El poeta Joan Vinyoli té avantpassats a Cuba, la mare d’Eugeni d’Ors havia nascut a Cuba, Un tiet rebesavi de Salvador Espriu va fundar, junt amb altres catalans, la ciutat de Cárdenas i l’avi del poeta va fer-se construir al carrer Perera d’Arenys de Mar la Casaa Pairal.

La Revolució Industrial a Catalunya també va ser possible pels diners que en bona part van arribar de Cuba, com és el cas del Vapor.

El porxos de Xifré van ser fets per Xifré un indià que va ser el català més ric del XIX.
El pintor Cusachs va ser finançat pel Marquès de Marianao, un indià. La Pedrera va ser feta per la senyora Milà, vídua de Josep Guardiola, un indià, que al morir la gent deia si s’havia casat per la guardiola. És evident que l’Anís del Mono va ser fet per un indià perquè el logo és un animal tropical i que entre els hereus d’aquesta marca hi ha la família del polític Artur Mas. Com sabem tots els aficionats als còctels, el Boadas Cocktail Bar va ser fundat pel pare de l’actual mestressa, que havia treballat al Floridita de l’Havana i que el còctel Daiquiri el va crear un català que treballava a l’Havana.Encara hem d’afegir que el Pare Claret va ser bisbe de Santiago de Cuba. Els Torres de Vilafranca del Penedès també va arribar de Cuba.

Com es pot veure la hisòria és inacabable.

No cal dir que la llegenda de La Puntaire i altres històriques romàntiques semblants ens evoquen la duresa d’aquelles noies que va passar la vida esperant que el seu promès tornés d’Amèrica i que quan ho feia, arribava amb una família ja feta.

El nostre allioli en cubà és oleole

Després de la Tate Cabré ens va parlar Roberto Hernández un radiofonista cubà, amb avantpassats catalans, que viu aquì i ens va fer un interessant recull de les diferents activitats en les que podem trobar a Barcelona cubans, en un especial ènfasi en el món de la música.

Després vam gaudir de dolços fets a l’estil cubà, acompanyats d’un rom cremat i unes havaneres en viu cantades per Blau Mediterrà

A la foto de dalt tenim Roberto Hernández, Flora Royo d'ACISI i Tate Cabré

Rajoy, el català i la normalitat

Ahir pel matí vaig sentir a Mariano Rajoy, cap del Partido Popular a Corts, que ens deia per la ràdio que la situació actual del castellà a Catalunya és la mateixa que la del català en temps de Franco, que ha quedat com idioma per a la intimitat.

Després vaig sentir que avui es faria una recollida de firmes contra el projecte de l'Estatut a Barcelona, per tant, vaig anar a la seu de l'esmentat partit a fi de saber on es faria. Vaig rebre un tracta íntim, en castellà, per una senyora que em va dir que seria a les quatre de la tarda a la Diagonal amb Balmes.

Efectivament la taula estava posada en aquell punt, a la Diagonal davant del Círculo Ecuestre, que és a on Mariano Rajoy acabava de dinar junt amb en Josep Piqué i altres dirigents.
¿Algú dubtava que el Círculo Ecuestre és l'entitat botiflera per excel.lència a la nostra ciutat?

El cas és que tota la gent que hi havia al voltant de la taula i cobria tota la voravia de l'Eqüestre se sentia com a casa, les dames i els cavallers, tots perfectament ben vestits i parlant en castellà. I a la sortida de Rajoy se li cridava presidente, presidente. El mossos d'esquadra no hi eren, per tant, van poder seguir cridant i parlant en castellà amb tota la seva intimitat.

Una elegant senyora, que estava entre altres, em va dir que aquí no s'informava i, clar, jo li vaig preguntar quin eren els diaris que informen; em va dir, La Razón, El Mundo i l'ABC. Aleshores li vaig dir com estàvem de malament aquí i em va dir que sí, que molt malament, que La Vanguardia diu mentides i no diguem El Periódico.

En un bloc amic s'ha fet una mica de debat sobre si Hi gent normal al PP? i curiosament ahir Rajoy arran de ser preguntat sobre les discrepàncies entre el Josep i l'Alejo ha dit que en el PP cabe todo el mundo que tenga buena voluntad y diga cosas normales perquè clar això del castellà com el català en temps de Franco és normal i només faltar dir que cada diari que es compra en castellà a Barcelona és un acte de militància i aviat l'Instituto Cervantes haurà de subvencionar les traduccions de llibre al castellà

Gravats, llibres i federalisme

Aquest cap de setmana he visitat a La Pedrera l'exposició que hi ha dels més interessants gravats que va fer Rembrandt. Com es pot veure, el gravat feia la funció que ara ocupa la fotografia i podem apreciar que els gravats de Rembrandt són quasi fotografies per la seva qualitat i perfecció.

Així doncs de la mateixa manera que avui els llibres cars tenen com a marca la qualitat de les seves fotografies de color, els llibres cars d'abans es distingien pels seus gravats.

El cas és que tinc per herència alguns d'aquests llibres que estan editats a mitjans del segle XIX i quasi tots tenen un grapat de gravats.

La persona de la que venen aquests pocs llibres era indubtablement amic de Fernando Garrido Tortosa i aquest era amic del President de la I República Pi y Margall, els dos eren socialistes i federalistes, per la qual cosa, puc sospitar que la persona de la que m'han arribat els llibres també ho era perquè en el petit lot heredat hi ha llibres d'un francès no gaire conegut avui dia que es deia Eugenio Sué, que també combregava amb el socialisme utòpic de l'anglès Robert Owen.

Així doncs, a partir d'avui aniré posant, de tant en tant un gravat, que sense pretendre tenir la qualitat artística dels que va fer Rembrandt, també són força dignes i com es podrà anar veient, la major part van ser fets a la ciutat de Barcelona.

Com hi ha llibres que tenen més d'un gravat, a la primera entrada corresponent a un llibre hi posaré totes les dades del llibre en qüestió, però a partir de la següent només hi posaré el títol.

M'ha semblat coherent començar doncs per un gravat de Fernando Garrido i que en aquest cas és l'únic que hi ha al llibre. Es tracta de OBRAS ESCOGIDA de Fernando Garrido, PUBLICADAS É INÉDITAS, PRECEDIDAS DE UN PRÓLOGO POR D. FRANCISCO PI Y MARGALL. Editat per LIBRERIA DE SALVADOR MANERO, Rambla de Sta. Mónica, n. 2, frente á Correos, Barcelona, 1859.

"KING KONG", de Peter Jackson

Títol original: KING KONG. Gènere: aventures/acció. Director: Peter Jackson. Guió: Peter Jackson, Fran Walsh, Philippa Boyens
Intérprets: Naomi Watts, Jack Black, Adrien Brody, Andy Serkis, Jamie Bell, Kyle Chandler, Lobo Chan

Naomi Watts interpreta a Ann Darrow, una actriu de vodevil que es queda sense feina durant la Gran Depressión a Nova York. La seva sort canvia quan coneix a Carl Denham, interpretat per Jack Black, un empresari, xerraire, aventurer i cineasta que lluita per obrir-se camí en el món de l'espectacle. Atrevit, exuberant i carismàtic, però que té el do innat per el món de l'espectacle i un desig insaciable de grandesa, que el durà en un principi a una peculiar illa a on han de rodar una pel.lícula d'aventures. Després d'un arriscat desembarcament es troben amb els indígenes i uns animals grandiosos i perillosos.

La cosa comença quan un simi grandiós de la illa s'enamora d'Anna Darrow. Tanmateix, el guionista de la pel.lícula que ha de fer l'equip està secretament enamorat també d'Ann, el qual l'alliberarà i tornaran a Nova York junt amb el simi, que Carl Deham em vol exhibir com una gran troballa exòtica. Tanmateix King Kong trenca les cadenes, troba novament a Ann.

Crec que aquesta pel.lícula l'hem de dividir en dos parts a tot al llarg de la pel.lícula. Una part és la més espectacular que és les diferents lluites que té l'equip de filmació a la illa contra els diferents animals. Aquestes escenes pot ser molt bé que durin prop d'una hora en conjunt. Una hora que se la podrien haver estalviat i que resulta avorridíssima.

Les escenes a Nova York tan al principi com al final estan molt aconseguides.

Com hom sap, King Kong és una recreació de La Bella i la Bèstia, que va donar peu a una de les millors pel.lícules de la història del cinema i de les més belles: La Belle et la Bête, de Jean Cocteau. I no solament de les millors, sinó de les més belles. De tota manera, en el film francès, la Béstia té premi al final.

En el cas americà no, ni aquest King Kong del 2005, ni en les versions anteriors.

La característica principal d'aquest King Kong respecte als anteriors, és que aquí, la noia no és un subjecte passiu que es dedica a cridar com un boja perquè està espantada del simi, sinó que per a calmar-lo, fent ús de les seves aptituds de corista, es posa a ballar davant d'ell. Així doncs, si al principi la noia havia de ser devorada, com havia fet en les ocasions anteriors, es queda perplex mirant-la. De la mateixa manera que els sers que estimem tenen quelcom d'intocable, com si l'amor no fos altra cosa que presència i renúncia.

Per això a les darreres escenes a Nova York són un llarg acomiadament, un acomiadament semblant el que fan els amants a les andanes esperant el tren que els separarà per sempre. Per això el director Peter Jackson dona la oportunitat a què King Kong tingui una estona de felicitat, que és quan la noia i King Kong juguen relliscant pel gel de Central Park. Evidentment la noia també estima a King Kong, a la seva manera clar, i per això ella també del joc i no participa en l'espectacle degradant del teatre en què l'havia sotmès el farsant de Carl Denham.

L'actriu australiana, nascuda a Anglaterra, Naomi Watts ha obtingut el premi com a millor actriu pel London Film Critics' Circle Awards pel seu paper en aquesta pel.lícula i acaba d'obtenir en el Santa Barbara International Film Festival el premi conegut com Montecito Award

No sé si recomenar una pel.lícula que per a gaudir d'uns minuts ens dura 180.

"Memorias de una geisha", de Robert Marshall

La pel.lícula “MEMORIAS DE UNA GEISHA” títol original: Memoirs of a geisha.
Dirigida per : Rob Marshall.Intérprets: Zhang Ziyi (Sayuri), Ken Watanabe (President), Michelle Yeoh (Mameha), Gong Li (Hatsumomo), Kôji Yakusho (Nobu), Youki Kudoh (Carabassa), Kaori Momoi (Mamita), Tsai Chin (Tía), Cary-Hiroyuki Tagawa (Baró), Suzuka Ohgo (Chiyo), Zoe Weizenbaum (Calrabassa [nena), Thomas Ikeda (Sr. Bekku).Guió: Robin Swicord y Doug Wright; basada en la novel.la del mateix títol d’Arthur Golden. Música: John Williams.

Fa ja cinc anys vaig llegir MEMOIRS OF A GEISHA, d’Arthur Golden, editada per VINTAGE, Londres, 1998. La vaig llegir per casualitat perquè l’autor esmentat va dedicar l’exemplar a la meva dona.

El fet doncs d’haver llegit el llibre m’obligava a veure la pel.lícula perquè encara que tinc clar que un director de cine no té perquè ser fidel a l’obra, jo no deixo de tenir curiositat de veure com la treu.

En conjunt doncs considero que és força coherent amb el llibre si exceptuem el final i, evidentment, com dicen els diaris l’obra és un típic producte de Hollywood. AQuesta tipificció té aspectos positius i negatius.

El fet que els papers femenins siguin xineses, encara que grans actrius, i no japoneses doncs crec que és una errada, per altra banda en el platet positiu de la balança tenim una de les més belles fotografies del cinema i una magnífica música. I indiscutiblement tot evidencia el bon ofici del personal California.

L’obra és la vida d’una nena d’una familia de pagesos pobres del Japó que es venuda pel seu pare junt amb una altra germana. La germana anirà directament a la prostitució i l’altra a una okiya, una casa de gueixes, per a fer de criada.

Gràcies a que troba el President, se li aplana el camí per fer l’aprenentatge de gueixa i nohaver de romandra com a criada per sempre. Això li porta a dues rivals que ha de suportar, la que durant un temps és la gueixa favorita de l’okiya i la seva criada que tenia aspiracions.

Amb tot això ella arriba a ser la gueixa més important de Kyoto, però esdevé el final de la II Guerra Mundial que capgira el món i el Japó.

Un aspecto positiu de la pel.lícula és que contribueix a desfer el mite que gueixa és sinònim de prostituta. Una gueixa és, sobretot, una artista que ha de saber cantar, ballar, tocar bé uns determinats instruments musicals i ser bona conversadora. De tota manera una gueixa no es pot enamorar, ni casar, per tant, pot acabar necessitant dependre d’un danna, que serà el seu protector, el qual pot ser un casat.

Cal dir que l’obra té de tot, odi declarat, amor no declarat, enveja, exotisme, supervivència, esperança, humiliacions, esclavatge.

A dalt tenim: Cartell de la pel.lícula i de la coberta del llibre en què es basa la pel.lícula

"En la cuerda floja", de James Mangold

Pel 1971 va caure a les meves mans l’LP que duia el títol JOHNNY CASH AT SAN QUENTIN. Des d’aleshores sempre he posat atenció en aquest cantant. Aquest disc en concret va ser enregistrat quan ell cantava pels presoners d’aquesta penitenciaria. Com Cash també havia estat empresonat s’adreça amb un nice see you again i així, tot tractant els presoners com iguals, entre cançó i cançó es va posar el públic a la butxaca.

El cas curiós és que Johnny Cash no ha format mai de la nòmina de la protest song, però indubtablement moltes de les seves cançons són de protesta i tenen un caràcter trencador.

Així doncs que amb aquest equipament emocional no tenia més remei que anar a veure la pel.lícula :

EN LA CUERDA FLOJA, títol original: Walk de line, que en alguns cinemes la podem veure en V.O.S.
Dirigida per James Mangold i guió de Gill Dennis i James Mangold. Intérprets: Joaquín Phoenix (Johnny Cash), Rees Witherspoon (June Carter), Ginnifer Goodwin (Vivian Loberto, Robert Patrick (Ray Cash) Dallas Roberts (Sam Phillips), Dan John Miller (Luther Perkins) Shelby Lynne (Carrie Cash), Tyler Hilton (Elvis Presley), Waylon Malloy Payne (Jerry Lee Lewis). Shooter Jennings (Waylon Jennings) i Jonathan Rice (Roy Orbison)

La pel.lícula és la biografia de Jonny Cash. La seva vida va ser durant una bona part dels primers anys força dramàtica, marcada d’entrada per la mort del seu germà quan els dos eren nens. Això passa en l’ambient que en diem l’Amèrica profunda on el còctel de la difícil lluita per la supervivència, la religió, el poder dur del pare i la submissió de la mare creen un ambient asfixiant, per exemple el pare s’encarrega de fer responsable a Johny per la mort del seu germà.

Després vindrà enregistrar el seu primer disc, casar-se, drogues, presó i tornar-se a casar amb la que serà la seva dona de tota la vida, June Carter, la dona que com diem nosaltres el farà anar recte. Tot això en mig de la gran aventura que representa que junt amb altres com Elvis Presley, Carl Perkins, Roy Orbison, Jerry Lee Lewis y Waylon Jennings fan gires com a pioners del rock and roll. Assoleix el gran èxit arran del concert que va enregistrar a la presó de Folson el 1968 i arriba a vendre més que The Beatles. Johnny Cash és un cas particular com tots, però alhora és generalitzable com un dels tants que van lluitar per fer valdre les seves cançons i no com esdevindria més tard, només que fer diners. Així per exemple, va ser un dels primers a gaudir/patir els problemes de ser estrella, que el durien a les drogues, com altres.

Una de les característiques més conegudes era que sempre vestia de negre, the man in black, perquè ell sempre deia que anava de funeral, que era un working class hero –anys després això ho diria també John Lennon, un reconegut cantant de gospels, etc. Se sentia d’alguna manera una mica especial.

Cal dir que els dos actor principals, Joaquin Phoenix i Reese Witherpoon demostren ser dos actors de gran talent i per tant el seus Johnny Cash i June carter són absolutament convincents. Les cançons triades i la seva interpretació per Phoenix no deixen lloc al dubte. En definitiva es tracta d'una història d'amor de la vida real que gràcies a la gran pantalla esdevé real com poques vegades.

Crec que en aquesta ocasió és quan més que mai Hollywood es vesteix de gala.

Em permeto recomenar la pel.lícula a qui no han sentit mai parlar de Johnny Cash perquè no deixe de ser una oportunitat per a conéixer un aspecte interessant de la història de la música moderna, una música que per raons diferents ha esdevingut la música de bona part del jovent d’arreu del món. I per descomptat no se la pot perdre qui se'n consideri admirador perquè encara que Joaquin Phoenix no sigui el seu clon en posar la imatge i la veu, no deixe de ser un perfecte intérpret com actor i de les seves cançons.

També és interessant des del punt de vista sociològic per com eren les relacions familiars que, com tantes coses de la vida, tot és relatiu i no hi ha absoluts, així per exemple, podem apreciar que la religiositat va ser molt positiva pel segon matrimoni de Johnny Cash perquè va trobar una dona molt religiosa, però molt forta.

Una frase de Joaquin Phoenix: Tocar la guitarra i cantar no va ser tan difícil com trobar l'home que hi ha darrera la llegenda, humanitzar a algú tan respectat com Johnny Cash

Les cançons de Johnny Cash tracten doncs de l’amor, la traïció, l’esperança, el pecat, la fe i Déu, com també en té relacionades amb la presó, com

San Quentin

San Quentin, you've been livin' hell to me
You've scalded me since nineteen sixty three
I've seen 'em come and go and I've seen them die
And long ago I stopped askin' why

San Quentin, I hate every inch of you.
You've cut me and have scarred me thru an' thru.
And I'll walk out a wiser, weaker man;
Mister Congressman why can't you understand.

San Quentin, what good do you think you do?
Do you think that I'll be different when you're through?
You bend my heart and mind and you warp my soul,
your stone walls turn my blood a little cold.

San Quentin, may you rot and burn in hell.
May your walls fall and may I live to tell.
May all the world forget you ever stood.
And the whole world regret you did no good.

San Quentin, you've been livin' hell to me.

En les fotos tenim a Johnny Cash amb la seva dona, que també cantava. En color a la pel.lícula i en blanc i negre en la realitat