El divendres passat, després de la conferència que he ressenyat a l'entrada anteior, vaig anar a corre- cuita cap al Teatre Romea per a veure La cabra o Qui és Sylvia? Autor: Edward Albee, Dirigida i traduïda per Josep Maria Pou. Intérprets: Marta Angelat (Stevie), Josep Maria Pou (Martin), Pau Roca (Billy) i Blai Llopis (Ross), citats amb elmateix ordre que a la segona fotografia.
En el programa de mà Josep Maria Pou ens diu:
LA CABRA és una història d'amor.
Una història d'amor "diferent".
És una comèdia que fa riure i és una tragèdia desoladora.
És teatre convencional i és teatre de l'absurd.
És pura poesia i és una barroeria salvatge.
És una humorada.
Una riallada animal.
Un acudit que ningú no sap com acaba.
L'història d'una soledat i de molt males companyies.
És la sorpresa, la batzegada, l'incredulitat, el dubte.
La provocació pura i dura.
És la "prova del nou" per a la tolerància i la comprensió.
És el cor obert a la irracional naturalesa de l'amor.
És la por i la perversió.
És el desig.
I és la millor obra de teatre que m'ha caigut a les mans des de fa molts anys.
Jo no goso dir que es tracti de la millor obra dels darrers temps, però d'entrada puc dir que l'autor és un dels grans autors i amb el ja he gaudit a Barcelona d'obres com Història del zoo, fa molts anys al Poliorama, i Qui té por de Virginia Woolf, aquesta darrera no fa massa per la gran parella Núria Espert i Adolfo Marsillach al Tívoli.
LA CABRA és possiblment una altra dissecció d'Albee de la vida matrimonial, cosa que ja va fer amb Qui té por de Virgínia Woolf, però aquesta obra desconcertant del tot, però alhora és molt divertida, encara que tingui un rerafons molt seriós: la complexa naturalesa de l'amor, la mescla de la innocència i la seva pèrdua
L'obra comença presentant a Martin, un important arquitecte que acaba de guanyar un premi del màxim prestigi en el ram, i la seva estimada esposa Stevie. Els dos estan pletòrics i hi ha bons gags plens de santa complicitat matrimonial. La cosa no pot pintar millor
Martin rep a casa el seu gran amic de tota la vida, que és un presentador televisiu i li ha de fer una entrevista per a ser emesa i que està relacionada amb el premi. A partir d'aqui comencen els problemes. Martin l'hi enraona del seu amor secret. Aquí l'obra pren un canvi de rumb, comença el que en podríem dir el teatre de l'absurd, en el que Blai Llopis fa un paper magnífic i ple d'agudesa.
Quan la caixa dels trons esclata a les mans de Marta Angelat fa un magnífic treball on surt tota la seva agudesa i ironia. Una violència domèstica plena, alhora, d'elegància, la qual cosa no deixe de ser un premi pel director
Per altra banda el fill del matrimoni que ja ha fet pública la seva condició gai completa el quadre que passa de la placidesa casolana a l'escàndol domèstic. Aquí val a dir que Pau Roca fa un paper magnífic i també emocionant.
Encara que l'obra fa pensa amb la zoofília, i això és que li dona aquest punt d'absurditat a tot plegat, no hi ha un tractament a fons del que en podríem dir sobre aquesta perversió sexual perquè de fet no és en si el tema més important. El tema és, com ja hem dit l'amor i, com sempre, la comunicació o la seva absència.
El que resulta evident per a qualsevol que vegi aquesta obra és que els quatre fa un magnífic paper i només per això ja val la pena veure-la
De tota manera goso a dir que és la millor peça teatral que tenim ara a Barcelona
Recomano molt aquesta obra i aquesta vegada em permeto dir-ho en anglès, en el llenguatge curt dels tabloids: THE BEST SHOW IN TOWN
