EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimarts, de febrer 28, 2006

"LA CABRA o Qui és Sylvia?", d'Edward Albee



El divendres passat, després de la conferència que he ressenyat a l'entrada anteior, vaig anar a corre- cuita cap al Teatre Romea per a veure La cabra o Qui és Sylvia? Autor: Edward Albee, Dirigida i traduïda per Josep Maria Pou. Intérprets: Marta Angelat (Stevie), Josep Maria Pou (Martin), Pau Roca (Billy) i Blai Llopis (Ross), citats amb elmateix ordre que a la segona fotografia.

En el programa de mà Josep Maria Pou ens diu:
LA CABRA és una història d'amor.
Una història d'amor "diferent".
És una comèdia que fa riure i és una tragèdia desoladora.
És teatre convencional i és teatre de l'absurd.
És pura poesia i és una barroeria salvatge.
És una humorada.

Una riallada animal.
Un acudit que ningú no sap com acaba.
L'història d'una soledat i de molt males companyies.
És la sorpresa, la batzegada, l'incredulitat, el dubte.
La provocació pura i dura.

És la "prova del nou" per a la tolerància i la comprensió.
És el cor obert a la irracional naturalesa de l'amor.
És la por i la perversió.

És el desig.
I és la millor obra de teatre que m'ha caigut a les mans des de fa molts anys.


Jo no goso dir que es tracti de la millor obra dels darrers temps, però d'entrada puc dir que l'autor és un dels grans autors i amb el ja he gaudit a Barcelona d'obres com Història del zoo, fa molts anys al Poliorama, i Qui té por de Virginia Woolf, aquesta darrera no fa massa per la gran parella Núria Espert i Adolfo Marsillach al Tívoli.

LA CABRA és possiblment una altra dissecció d'Albee de la vida matrimonial, cosa que ja va fer amb Qui té por de Virgínia Woolf, però aquesta obra desconcertant del tot, però alhora és molt divertida, encara que tingui un rerafons molt seriós: la complexa naturalesa de l'amor, la mescla de la innocència i la seva pèrdua

L'obra comença presentant a Martin, un important arquitecte que acaba de guanyar un premi del màxim prestigi en el ram, i la seva estimada esposa Stevie. Els dos estan pletòrics i hi ha bons gags plens de santa complicitat matrimonial. La cosa no pot pintar millor

Martin rep a casa el seu gran amic de tota la vida, que és un presentador televisiu i li ha de fer una entrevista per a ser emesa i que està relacionada amb el premi. A partir d'aqui comencen els problemes. Martin l'hi enraona del seu amor secret. Aquí l'obra pren un canvi de rumb, comença el que en podríem dir el teatre de l'absurd, en el que Blai Llopis fa un paper magnífic i ple d'agudesa.

Quan la caixa dels trons esclata a les mans de Marta Angelat fa un magnífic treball on surt tota la seva agudesa i ironia. Una violència domèstica plena, alhora, d'elegància, la qual cosa no deixe de ser un premi pel director

Per altra banda el fill del matrimoni que ja ha fet pública la seva condició gai completa el quadre que passa de la placidesa casolana a l'escàndol domèstic. Aquí val a dir que Pau Roca fa un paper magnífic i també emocionant.

Encara que l'obra fa pensa amb la zoofília, i això és que li dona aquest punt d'absurditat a tot plegat, no hi ha un tractament a fons del que en podríem dir sobre aquesta perversió sexual perquè de fet no és en si el tema més important. El tema és, com ja hem dit l'amor i, com sempre, la comunicació o la seva absència.

El que resulta evident per a qualsevol que vegi aquesta obra és que els quatre fa un magnífic paper i només per això ja val la pena veure-la

De tota manera goso a dir que és la millor peça teatral que tenim ara a Barcelona

Recomano molt aquesta obra i aquesta vegada em permeto dir-ho en anglès, en el llenguatge curt dels tabloids: THE BEST SHOW IN TOWN

dilluns, de febrer 27, 2006

Dret a Morir Dignament


Oganitzada per l’ASSOCIACIÓ DRET A MORIR DIGNAMENT, de Barcelona, el divendres passat vaig assistir a la conferència sota el títol EL TESTAMENT VITAL/VOLUNTATS ANTICIPADES, que ens acaba de fer el Dr. Marc-Antoni Broggi, el qual és doctor en Medinicina i Cirugia i des de 1991 és el Cap dels Serveis de Cirugia General de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, president de la Societat Catalana de Bioètica i president del Comité d’Ètica Assistencial de l’Hospital Germans Trias i Pujol. És autor de diversos articles, ponències i conferències sobre bioètica i s’ha especialitzat en les relacions metge-pacient. També ha contribuït en la redacció de l’actual projecte d’Estatut de Catalunya

És precisament aquesta relació metge-pacient el punt central o, com es diu ara, la idea force, que va dominar el conjunt de la conferència d’aquest metge que ens va agradar pel seu alt nivell pedagògic, cosa que els profans sempre agraïm.

Així doncs una de les primeres coses que ens va dir és que la Medicina no és dels professionals com ho ha estat històricament, sinó dels pacients. Aquesta distinció tan simple i, per tant, lògica és la que presenta més dificultats perquè el metge es considera que està al seu món. Ens ho va dir d’una manera un xic sorneguera en fer-nos la imatge que, abans quan un pacient passava per la porta de la consulta, el metge que el veia entrar es deia a si mateix tu no saps on entres, estàs entrant a tot un un món que és el meu i del que tu gairebé no ens saps res, però els temps, gràcies a déu, canvien i ara és a l’inrevés i avui dia quan un pacient passa per la porta de la consulta, el pacient s’acosta al metge tot pensant tu no saps qui entra i jo sóc tot un món, del que tu creus saber-ho tot, però no és així, pare compte el que em dius i el que em fas.

Aquest canvi de mentalitat ha causat certa perplexitat en el cos dels metges i ha creat certes intoleràncies en alguns aspectes.

El metge ha considerat que l’objectiu de la Medicina és la màxima eficàcia davant la malaltia, la qual cosa feia que la seva autoritat prevalgués sobre tot, fins i tot la mentida; mentre que ara l’objectiu és el màxim respecte envers el malalt. El malalt té el dret a la informació, tampoc l’obligació, i té també el dret a la confidencialitat.

D’aquesta manera ens deia doncs que cal passar d’una òptica deontològica a una òptica dialògica en la que preval la defensa de l’autonomia del malalt.

Indiscutiblement la millor manera de fer prevaldre aquesta autonomia és mitjançant el document EL TESTAMENT VITAL/VOLUNTATS ANTICIPADES a fi i efecte la voluntant del pacient pugui prevaldre en algun moment que hagi perdut la facultat d’expressar-la. Una manera doncs de garantir aquest dret és mitjançant un document.

Per exemple, donat el cas, el pacient pot tenir el dret a no ser ingressat, el dret a posar límit al seu tractament, el dret a no ser intubat, el dret a retirar la intubació, el dret a la sedació –en els darrers moment- per a no patir, i fins i tot va dir que té el dret a voluntats que podríem dir “capriocioses”, aquestes han de tenir certa lògica perquè a vegades es podrien trobar que un digués que vol morir a la cambra més alta de l’Hotel Arts (els americans diuen un de Manhattan). I també molt important, el que s’ha dit de la medicació és aplicable també a l’alimentació..

Per tal que el document sigui vàlid cal assegurar-se que s’ha fet amb tota la llibertat, sense cap mena de coacció i que, indiscutiblement, el signant està perfectament informat, és a dir, que sap molt bé totes les implicacions que hi ha al darrera de la seva signatural.

El Dr. Broggi ens recomana que es demani fer incloure les VOLUNTATS ANTICIPADES a l’historial clínic i, si convé, que aquest document es renovi quan un cregui que s’ha produït un canvi objectiu en la seva salut o un canvi objectiu, és a dir, que ha canviat el punt de vista en un determinat aspecte dava una malaltia.

En determinades situacions hauria de ser el metge qui aconsella al pacient que faci les Voluntats Anticipades.

És també important que el document sigui conegut, és a dir, per llei han d’haver un mínim de tres persones que el coneguin.

Si el metge no està segur, sempre ha de poder demanar consell a la Conselleria.

Finalment va dir que l’eutanàsia no està permesa, és a dir, no està prevista en el projecte d’estatut de Catalunya, la qual cosa no impedeix que, si es vol, figuri en el document per si hi ha un canvi legislatiu.

En aquest punt va acabar la conferència.

Veure article d'Eulalia Solé

diumenge, de febrer 26, 2006

dijous, de febrer 23, 2006

Dee Dee Bridgewater al Palau de la Música





Fa un temps un company de feina em va deixar un CD de la cantant negra de jazz Dee Dee Bridgewater, per mi era en aquell moment un nom desconegut. Vaig escoltar-lo a casa i em va agradar tant que vaig anar a Discos Castelló a veure si en trobava un altre CD de la mateixa. Des d’aleshores he intentant anar seguint-li la pista.

El cas és que aquest gran cantant és ja de les més importants del món del jazz vocal i possiblement la millor d'aquesta modalitat que se'n diu scatt.

Així que arran del VII Festival del Mil.lenni de Barcelona, que s'ha fet al Palau de la Música, abans d'ahir vaig anar a veure a Dee Dee Bridgewater.

Com s'endevina pel programa que es diu J'ai deux amours va primar la cançó francesa. Així va començar amb La mer, per després amb cançons com Mon home, Et maintenant, La bell vie, la vie en rose, Les feuilles mortes. Segurament em deixo alguna.

Val a dir que totes aquestes cançons estan arranjades pel jazz, que per això ve acompanyada amb un magnífic conjunt de músics.

Que són : Louis Winsberg (guitarra), Minino Garay (bateria i percussió), Marc Berthoumieux (acordió) i Ira Coleman (baix).

Aquests arranjaments converteixen aquestes cançons franceses en veritables caçons de jazz, que per això la cantant sap donar un toc de geni i precisió fantàstic, passant de la forma més melòdica al scatt i també fa la viu-viu amb el rap, però d'una manera molt personal.

De tota manera he de assenyalar un cançó en particular que es diu Dont say so what, amb aquesta peça Dee Dee Bridgewater fa un veritable lluïment de les seves facultats de jazz i scatt.

Sense subestimar a cap cantant, en l'art de l'scatt qui per mi era la de referència era l'elegant i, curiosament, blanc Anita O'Day per la seva actuació al Newport Jazz Festival de 1958.

Acabat el programa, van ser tan insistents els aplaudiments que ella va sortir a dir vàries vegades gràcies i va dir que acabava de venir dels E.U.A. que també l'apreciaven, però que hi ha en l'ambient certa tensió a causa que hi ha such an idiot

Per a donar un final no polític a la festa ens va obsequiar finalment amb l'Ode à l'amour, que també la cantava Edith Piaf, d'una altra manera, clar.

dimecres, de febrer 22, 2006

"Buenos días, y buenas noches", de George Clooney



Acabo de veure BUENAS NOCHES, Y BUENA SUERTE, títol original: Good night, and good luck.
Direcció: George Clooney. País: E.U.A. Any: 2005. Durada: 93 min. Gènere: Thriller polític. Intérprets: David Strathairn (Edward R. Murrow), Robert Downey Jr. (Joe Wershba), Patricia Clarkson (Shirley Wershba), Ray Wise (Don Hollenbeck), Frank Langella (William Paley), Jeff Daniels (Sigfried "Sig" Mickelson), George Clooney (Fred Friendly), Tate Donovan (Jesse Zousmer), Tom McCarthy (Palmer Williams), Matt Ross (Eddie Scott).Guió: George Clooney y Grant Heslov.

La pel.lícula està ambientada en els primers temps del periodismo televisiu als E.U.A. a la dècada dels cinquanta. Es tracta d’un tall de la història d’un període curt, però intens, l’enfrontament entre el periodista televisiu Murrow i el senador McCarthy i el seu Comité d’Activitats Antiamericanes, aleshores era ser antiamericà pertanyer al Partit Comunista, la tasca d’aquest comité ha pasta a la història com la Caça de Bruixes.

La tasca de Murrow no era altra que dir la veritat perquè la veritat és i era la millor manera de fer front a les pressions corporatives i dels patrocinadors que practicaven una alarma anticomunista a base de mentides i que Murrow havia de desmuntar. Fins al punt que McCarthy intenta acusar a Murrow i el seu equip de la C.B.S., però aquests es van mantenir ferm amb les seves armes, dir sempre la veritat. Al final McCarthy va perdre el càrrec de senador.

Es tracta d’una pel.lícula perfecte en funció del seu objectiu. Dic perfecte perquè si una cosa destaca és la sobrietat. Jo crec que és el millor elogi que puc dir, especialment quan fa poce m queixava de King Kong de ser massa llarga.

Si voleu veure una pel.lícula senzilla en la forma i fonda de contingut, veieu-la. Un consell: si sou dels qui solen preferir la versió original, però que malgrat tot necesiten els subtítols, com jo, no hi aneu, mireula doblada perquè els subtítols resulten quasi illegibles.

dimarts, de febrer 21, 2006

Gravat del General Prim




Seguint el que deia a la meva entrada del 14 Febrer 2006, aquí tenim un gravat del General Prim, que és del llibre: Historia Militar y Política del General DON JUAN PRIM, Marqués de Los Castillejos, Conde de Reus, Vizconde del Bruch, Grande de España de Primera Clase, etc. etc. etc. enlazada con la particular DE LA GUERRA CIVIL EN CATALUÑA Y CON LA DE AFRICA, por D. Francisco Giménez y Guited. Obra adornada con preciosas láminas abiertas sobre acero, y viñetas alegóricas en el texto. TOMO PRIMERO. Barcelona Librería del Plus Ultra, Rambla del centro, núm. 15, HABANA, Librería La Enciclopedia, O-Reilly, 58. 1860.

Seguint d'alguna manera el que deia el dia 14 Febrer, deia que els llibres cars d'abans tenien gravats i veiem que en aquest, junt amb el títol, es fa propaganda dels gravats, com avui en els índex es diuen les fotos de color que porta.

Espero que sigui d'interès el gravat. Seguiran més gravats del TOMO PRIMERO

dilluns, de febrer 20, 2006

"Lorca eran todos", de Pepe Rubianes


Com deia el dia 29 de gener, prop de casa tinc un afamat crític teatral que més de recomenar-me l’espectacle que feien a La Paloma, també em va recomenar Lorca eran todos, escrita i dirigida per Pepe Rubianes.

Admeto que són dos espectacles que no hi hauria pas anat, però agraeixo la recomenació.

La veritat és que teatralment parlant Pepe Rubianes no ha estat mai el meu tipus, però reconec que amb aquesta obra un ha de dir chapeau.

L’obra es planteja com un conjunt de monòlegs dels personatges que varen intervenir en els darrers moment de la vida del gran poeta andalús.

Així doncs Esteban Labari fa de Luis Rosales, Alejandra Jiménez de Federico García Lorda, Jonatan Minaya de Luis Valdés Escobar, Maite Molina de Margarita Xirgu, Eloi Benet de José Caballero, Pablo Neruda, José Rosales, Marian Bermejo de Isabel García Lorca, Xesus Brañas de Rafael Martínez Nadal, Ramon Ruiz Alonson, Ainhoa Roca de Emilia Llanos, Silvana Pérez de Miguel Rosales i Laura Galán és la ballarina que encarna La Mort.

Així doncs, l’obra es planteja com un homenatge a les persones que envoltaven a Federico García Lorca en el sentit més ampli possible, per això eran todos, tots els demòcrates espanyols d'aleshores, així com una crítica els qui van intervenir per acabar amb ell.

En conjunt, el treball de les dones és millor que el dels homes i encara que sobre el paper xoqui que García Lorca sigui interpretat per una dona, veient l’obra queda molt bé perquè l’actriu li dona una gràcia especial al personatge.

Si una actriu he de destacar és la que fa de Isabel García Lorca. I vaja, la bailaora ho fa molt bé i amb molt caràcter, que és el que compte.

He de dir que abans que comenci l'obra, és a dir, la tragèdia, Pepe Rubianes fa una molt simpàtica i divertida introducció a l'obra que també és un perla, cal dir-ho. Segons ens diu Rubianes això ho feia també García Lorca, que solia fer unes divertides presentacions de les seves obres per compensar que ja es ploraria després.

El diari del diumenge 19 ens diu que Pepe Rubianes guanyat el Gat Perich per la seva trajectòria. Es tracta d'un premi que es donava normalment i dibuixant, però també s'ha instituït donar-lo a humoristes. El comentari de Pepe Rubianes davant del premi ha estat que Deben habérmelo dado más por mi simpatía que por mi calidad intelectual. Jo sempre aplaudiré la humilitat, però aquesta obra té qualitat intel.lectual.

dissabte, de febrer 18, 2006

Fa 27 anys a la revista TRIUNFO





Crec que la diferència més significativa entre la ràdio d'avui i la que quan vaig escriure aquesta carta a la revista TRIUNFO és que de fa un temps totes les emisores de ràdio s'han posat d'acord a fer tertúlies, les qual tenen el mèrit de què opinen persones que són això ara se'n diu ser lìders d'opinió mercès a la facilitat de paraula que tenen per a tractar qualsevol tema de l'actualitat.

Evidentment aquestes tertúlies tenen l'inconvenient del tint ideològic de l'emisora en qüestió, però en qualsevol cas, se segueix amb el que jo deia fa 27 anys: les emisores són incapaces de fer un veritable programa de ràdio si entenem per un programa allò que s'ha elaborat prèviament. La prova és que no ens podem imaginar encara l'estrena d'una obra de teatre escrita i pensada per a ser emesa per la ràdio.

El senyor Benet i Jornet, per exemple, estrena al teatre i a la televisió,però no sembla que s'hagi plamtejat o li hagin plantejat res per a la ràdio.

A part del que podeu veure en aquesta carta a la revista setmanal TRIUNFO, també recordo Brand, de Henrik Ibsen, que es va fer per ser emesa per la ràdio, exactament BBC-Radio, així com, només faltaria!, alguna obra de Shakespeare, com també la lectura que Alec Guiness va fer del poema Four Quartets, de T.S.Eliot. Val a dir que tots aquests programa anaven amb acompanyats amb música adient per a l'ocasió. També guardo aquest enregistrament en cassette com una joia.

De com costa en algunes mentalitats ibèriques a no confondre allò que és realment anglès del que és gal.lès o escocès o irlandès no cal insistir-hi gaire.

divendres, de febrer 17, 2006

Catalunya a Cuba, una amor que fa història





A la ciutat de Barcelona es fan cada dia moltes activitats culturals, que és la cosa més normal del món a una gran ciutat. A més de tot allò que es fa en sales de projecció, teatres, sales de concerts i grans casinos o ateneus; també hi ha petits pisos en què es fan petites coses que tenen una petita audiència. I malgrat aquesta petita audiència no treu que hom hi trobi coses interessants, sin més no per mi.

A La Vanguardia del dia 14 vaig llegir l’anunci d’una conferència amb aquests mots: Catalunya a Cuba: una amor que fa història.

Acte organitzat per ACISI, una entitat dedicada a fer estudis sociològics en especial incidència a la interculturalitat i a la influència de la Unió Europea. La xerrada per mi interesant va ser la que va fer Tate Cabré, la qual demostra que el que és Catalunya avui és gràcies els que van tornar de Cuba.

Aíxí doncs ens diu i exposa en pantalla
Els primers catalans 1492-1778: Cristòfol Colom al 1492, l’expedició des de Barcelona al 1493: 17 navilis i 1.500 homes: Bernat de Boïl, Ramon Paner, Jaume Ferrer de Blanes, Pere Margarit, Miquel de Ballester, Joan Millan…

Fer les Amèriques: el gran moment del segle XIX: els Partagàs, Samà, Gumà, Baró, Güell…

Gumà va fer fer una plaça a Matanzas que després la va fer fer exactament igual a Vilanova i la Geltrú.

Arquitectura i pensament: el llegat de les pedres i de les idees, modernisme, antiespanyolisme…

Aquest antiespanyolisme s’ha d’interpretar des de l’òptica americana, és a dir, col.laborar en la independencia de les colònies espanyoles a les Amèriques.

Aquests catalans van portar diners, molts diners de Catalunya, però també va fer molta obra per tot Cuba, que ara en diríem social, com col.legis i teatres que ara són cinemes.

Catalunya no seria tal com la coneixem avui sense el gran llegat que va rebre de Cuba.
Haurien existit el Modernisme i La Renaixença sense els mecenes-indians que els van impulsar?
La revolució industrial hagués estat la mateixa?
La gran importància d’aquesta herència ha fet que les relacions amb Cuba no s’hagin interromput mai, ni en els moments històrics més durs, sobretot a les viles i ciutats amb forta herència d’ultramar,
Especialment al Maresme i al Garraf. Sempre hi ha hagut historiadors locals que han realitzat profunds estudis sobre personatges o empreses.

Altres nuclis de recepció d’indians: Corçà, Pals, Torroella de Montgrí, Tossa de Mar, Girona, Olot, Santa Coloma de Farners, Calella, Caldes d’Estrach, Pineda de Mar, Lliçà d’Amunt, Sant Cugat del Vallès, Vilafranca del Penedès, Montblanc, Rocafort de Queralt,Torredembarra, Riudoms, Montbrió del Camp...

El fet és que una bona part de les persones implicades en el Modernisme i la Renaixensa tenien vincles amb Cuba. Com també en aspectes de la vida en general.

Així tenim que el Club Nàutic de Barcelona i la Federació Catalana de Bèisbol van ser fundats per indians. El poeta Joan Vinyoli té avantpassats a Cuba, la mare d’Eugeni d’Ors havia nascut a Cuba, Un tiet rebesavi de Salvador Espriu va fundar, junt amb altres catalans, la ciutat de Cárdenas i l’avi del poeta va fer-se construir al carrer Perera d’Arenys de Mar la Casaa Pairal.

La Revolució Industrial a Catalunya també va ser possible pels diners que en bona part van arribar de Cuba, com és el cas del Vapor.

El porxos de Xifré van ser fets per Xifré un indià que va ser el català més ric del XIX.
El pintor Cusachs va ser finançat pel Marquès de Marianao, un indià. La Pedrera va ser feta per la senyora Milà, vídua de Josep Guardiola, un indià, que al morir la gent deia si s’havia casat per la guardiola. És evident que l’Anís del Mono va ser fet per un indià perquè el logo és un animal tropical i que entre els hereus d’aquesta marca hi ha la família del polític Artur Mas. Com sabem tots els aficionats als còctels, el Boadas Cocktail Bar va ser fundat pel pare de l’actual mestressa, que havia treballat al Floridita de l’Havana i que el còctel Daiquiri el va crear un català que treballava a l’Havana.Encara hem d’afegir que el Pare Claret va ser bisbe de Santiago de Cuba. Els Torres de Vilafranca del Penedès també va arribar de Cuba.

Com es pot veure la hisòria és inacabable.

No cal dir que la llegenda de La Puntaire i altres històriques romàntiques semblants ens evoquen la duresa d’aquelles noies que va passar la vida esperant que el seu promès tornés d’Amèrica i que quan ho feia, arribava amb una família ja feta.

El nostre allioli en cubà és oleole

Després de la Tate Cabré ens va parlar Roberto Hernández un radiofonista cubà, amb avantpassats catalans, que viu aquì i ens va fer un interessant recull de les diferents activitats en les que podem trobar a Barcelona cubans, en un especial ènfasi en el món de la música.

Després vam gaudir de dolços fets a l’estil cubà, acompanyats d’un rom cremat i unes havaneres en viu cantades per Blau Mediterrà

A la foto de dalt tenim Roberto Hernández, Flora Royo d'ACISI i Tate Cabré

dimecres, de febrer 15, 2006

Rajoy, el català i la normalitat






Ahir pel matí vaig sentir a Mariano Rajoy, cap del Partido Popular a Corts, que ens deia per la ràdio que la situació actual del castellà a Catalunya és la mateixa que la del català en temps de Franco, que ha quedat com idioma per a la intimitat.

Després vaig sentir que avui es faria una recollida de firmes contra el projecte de l'Estatut a Barcelona, per tant, vaig anar a la seu de l'esmentat partit a fi de saber on es faria. Vaig rebre un tracta íntim, en castellà, per una senyora que em va dir que seria a les quatre de la tarda a la Diagonal amb Balmes.

Efectivament la taula estava posada en aquell punt, a la Diagonal davant del Círculo Ecuestre, que és a on Mariano Rajoy acabava de dinar junt amb en Josep Piqué i altres dirigents.
¿Algú dubtava que el Círculo Ecuestre és l'entitat botiflera per excel.lència a la nostra ciutat?

El cas és que tota la gent que hi havia al voltant de la taula i cobria tota la voravia de l'Eqüestre se sentia com a casa, les dames i els cavallers, tots perfectament ben vestits i parlant en castellà. I a la sortida de Rajoy se li cridava presidente, presidente. El mossos d'esquadra no hi eren, per tant, van poder seguir cridant i parlant en castellà amb tota la seva intimitat.

Una elegant senyora, que estava entre altres, em va dir que aquí no s'informava i, clar, jo li vaig preguntar quin eren els diaris que informen; em va dir, La Razón, El Mundo i l'ABC. Aleshores li vaig dir com estàvem de malament aquí i em va dir que sí, que molt malament, que La Vanguardia diu mentides i no diguem El Periódico.

En un bloc amic s'ha fet una mica de debat sobre si Hi gent normal al PP? i curiosament ahir Rajoy arran de ser preguntat sobre les discrepàncies entre el Josep i l'Alejo ha dit que en el PP cabe todo el mundo que tenga buena voluntad y diga cosas normales perquè clar això del castellà com el català en temps de Franco és normal i només faltar dir que cada diari que es compra en castellà a Barcelona és un acte de militància i aviat l'Instituto Cervantes haurà de subvencionar les traduccions de llibre al castellà