Fa avui 25 anys al diari LA VANGUARDIA

Sospito que molts lectors recorden un manifest contra el català, que d'alguna manera es pot considerar predecessor dels que ara es diuen Convivència Cívica

"El culte a l'emoció", de Michael Lacroix

Acabo de llegir EL CULTE A L'EMOCIÓ, Atrapats en un món d'emocions sense sentiments, de Michael Lacroix, traduït per Ramon Folch i Camarasa, pròleg de Salvador Cardús que és alhora el director de la col.lecció Obertures, d'edicions La Campana, Barcelona, 2005.

Es tracta d'una anàlisi aprofundida i progessiva a mesura que avancem pàgines de les emocions, tal com entenem avui dia una vida emocionant, en la qu es busquen emocions que van més enllà d'allò que és raonable i per per això tenen tan èxit els esports de risc (flirteig amb la mort) i els de lliscar (patinatge in-line, surf, etc.), que donen un emocíó forta o com diu l'autor emoció-xoc.

Encara que és un llibre del que podria aquí escriure desenes de cites, em limitaré i començarem per una que il.lustra com s'usa aquesta cultura de les emocions per manipular-nos. Segur que ens agrada sentir Encara ens podem emocionar, en la nostra època, però quan sabem que la frase era de la campanya de promoció d'un model d'automòbil... i és que l'emoció fa vendre.

I és que el tema de les emocions té molta història perquè tots hem sentit un típica repressió a les emocions com és la de dir Els nens no ploren i ara el terapeuta aconsella allò de Deixa't anar o desbloqueja't . Un altre exemple sobre aquest triomf de les emocions és un cert èxit que tenen els xamans.

Un capítol força interessant és quan ens parla del que anomena les catedrals emocionals, que són Les jornades Mundials de la Joventut a Roma per invitació de Joan Pai II, tot el que voltà els darrers temps i mort de Lady Diana, la pel.lícula Titànic.

Davant doncs d'aquesta bulímia d'emocions l'autor proposa, en contra de l'emoció-xoc, l'emoció-contemplació, però no s'estar d'ironitzar un grup de rock que va treure un disc que es deia Cool Frénésie (frenesia tranquil.la), més contradictori, impossible.

El culte de l'orgasme ha reemplaçat el mapa de la Tendresa. Un adolescent que fa regularment l'amor des dels tretze a catorze anys ¿pot vibrar en la lectura d'un poema de Lamartin o de Verlaine?

L'emoció-xoc és la del crit, la de les muntanyes russes, la de l'excitació, la de l'orgasme. El subjecte esclata en una mena de fulguració. Mentre que l'emoció-contemplació seria la del sospir, no en una descàrrega brusca, sinó en un estat interior mitigat, lànguid, líric. El subjecte dona temps a l'esdeveniment afectiu i facilita la transformació de la seva emoció en un sentiment. L'homo sentiens.

A tal efecte el camí és la disponibilitat o l'art de sentir. Un dels manament per a aquesta disponibilitat és la lentitud perquè La lentitud eixample el breu espais entre el passat i el futur. Aquí l'autor fa una cita de Dürckheim, un dels fundadors del desenvolupament personal, ens diu que per educar la sensibilitat cal que Tot el que feu, feu-ho més a poc a poc i d'aquí Lacroix sentencia D'aquí la superioritat de la lectura damunt del consum d'imatges.

Evidentment ens fa un lúcida crítica d'aquests programes de televisió en què hi ha una claca per a aplaudir qualsevol bona sortida picant, brometa, ximpleria d'aquestes tertulies perquè s'ens fa caure en l'admiració persones que no ens aporten res i es queixe de la dèria de la igualtat perquè per poder admirar, cal admetrre la superioritat, cal acceptar d'inclinar-se davant l'excel.lència i per a assolir la proposada disponibilitat hem d'estar disposat a admirar, però clar, la qualitat.

El sentiment d'admiració fa créixer l'espiritualitat, també fa créixer la ciutadania perquè Una nació posseix una ànima quan els individus conserven un pietós respecte per la seva terra, la seva història, el seu patrimoni, així com per les grans figures artístiques, literàries, polítique, industrials o militars que honoren el seu passat.

Encara que trobeu normal que recomani una pel.lícula o una obra de teatre, avui recomano aquest llibre.

"Antígona", de Sòfocles

Acabo de tenir la gran sort de veure Antígona, de Sòfocles, a la Biblioteca de Catalunya. Dirigida per Oriol Broggi. Adaptació Jeroni Rubió i Rodon. Intérprets: Clara Segura (Antígona), Pep Cruz (Creont), Pau Miró (Corfeu/Ciutadà), Babou Cham (Heman/Ciutadà), Màrcia Cisteró (Ismene/Ciutadana), Enric Serra (Tirésies/Ciutadà), Xavier Serrano (Guàrdia/Missatger/Ciutadà).

En aquest cas no cal que expliqui gens l'obra perquè segur que molts ja sabeu de què va i qui no ho sàpiga, que faci el mateix que he fet jo, clic

Poc m'esperava que una tragèdia grega, és a dir, teatre clàssic, clàssic, m'emocionaria, però confesso que gràcies a una magnífica interpretació doncs l'he gaudida plenament.

Si al principi de tot dic que he tingut la sort de veure aquesta Antígona és no solament a la interpretació, sinó a tot, el vestuari i l'ambientació de l'espai escènic.

Els qui alguna vegada anem a la Biblioteca de Catalunya poden quedar desorientats perquè on es fa és un lloc que l'hi pertany, però no hi ha la biblioteca, sinó que és just davant. Un espai, que és una nau gòtica, meravellós, magnífic i, segurament, fins ara desaprofitat. Aquí hi havia abans l'Escola d'Arts i Oficis, que abans havia estat l'Hospital de la Santa Creu, per això als extrems de l'escenari, encara hi ha els safrejos. El públic està repartit en dos laterals d'uns vint metres mentre que l'escenari està a mig, però amb un espai que potser fa quarant metres, és a dir, molt més gran l'escenari que el conjunt de seients.

Magnífic !

Orient - Occident

ORIENT
Conte japonès

En certa ocasió, un arrogant samurai va voler desafiar un mestre zen a que li explíqués els conceptes del cel i de l'infern.
Però, vet-a-aquí, que el monjo va contestarli amb menyspreu:
- No ets més que un bretol i no puc malgastar el meu temps amb les teves ximpleries!
El samurai, ferit en el seu honor, va omplir-se de ràbia, i desembeinant l'espasa, exclamà:
- La teva impertinència et costarà la vida !
- Això -va dir llavors el mestre- això és l'infern.
Sorprès per l'encert de les paraules del mestre sobre la ràbia que l'estava embargant, el samurai es calmà, guardà l'espasà i es va agenollar davant d'ell, en senyal d'agraïment.
- I això -va afegir llavors el mestre-, això és el cel

OCCIDENT
Sóc un seguidor de l'obra d'Erich From, jueu alemany, psicoanalista, sociòleg i psicòleg. Del llibre You shall be as gods (Sereu com déus) podem llegir

In the west, this renaissance of humanism is occurring today amongh adherent of Catholicism, Protestantism, and Judaism, as well as Marxist Socialism. It is a reaction of the two-toed threat which mankind faces today: that of nuclear extinction and that of the transformation of men into appendices of machine. If the spirit and the hopes of Prophets are to prevail, it will depend on the strengh and vitality of this new humanism. For the nontheistic humanists a further question arises: What could take place of religion in a worl in which the "concept" of God may be dead but which the experimental reality behind it must live? The atheistic position prevalent in the XIX century suffers from the same bias as the theistic position that of making the "concept" of God the main issue rather than the values which symbolizes. Atheism was essentially a declaration of independence from the principle of the supreme ruler rather than an answer to the spiritual problem of man.

Foto inpirada amb zen. Llibre editat per Fawcett Oremier Book, E.U.A. 1966

Ateus de Catalunya i el Concordat

Aquest dimarts vaig assistir a una de les trobades que de tant en tant fa Ateus de Catalunya. Encara que no vaig poder ser-hi tota l'estona vaig poder escoltar la interessant xerrada que ens va fer el senyor Albert Riba, president, relacionada amb l'actual Concordat entre Espanya i el Vaticà, qui tingui interès en conéixer el contingut de la xerrada, molt interessant, li recomano que me la demani en el comentari o per email i jo li enviaré per email. També és prou interessant visitar-ne la web d'aquesta associació.

Abans de la conferència esmentada se'ns va donar literatura editada per Lliga per la Laïcitat, que vol contribuir a mantenir una cadena d'unió entre tots els ciutadans i ciutadanes que aspiren exercir amb plenitud tots els seus drets, sense restriccions mentals, sense reserves, sense barreres de cap tipus. Podem arribar a trobar-nos en aquest horitzo comú de laïcitat com a substrat i garantia, precisament, de la plenitud en l'exercici de tots els drets ciutadans.

P.S.- Ara podeu clicar aquí
i cerqueu l'entrada amb el mateix títol i la mateixa data

"Munich", de Steven Spielberg

Acabo de veure Munich, dirigida per Steven Spielberg. Intérprets: Eric Bana (Avner), Geofrey Rush (Ephraim), Daniel Craig (Steve), Ciaran Hinds (Carl), Mathieu Kasovitz (Robert). Gènere: Acció. Llargada: 164 minuts. En aquest cas val assenyalar que a la pel.lícula es parlen sis idiomes, que són: grec, rus, àrab, francès, alemany, hebreu, italià i rus.

Tinc la lleugera sospita que no sóc l'únic ciutadà del món en sentiments contradictoris en relació al conflicte àrabo-israelí i que, resulta recomfortant, no sentir-se sol en aquest punt perquè el director de la pel.lícula, malgrat estar al cim fa anys, també s'hi troba. Aquest pel.lícula n'és un bon exemple.

I això té especialment mèrit quan el director és hebreu. Així, ens fa el retrat més humà que polític de la persona que ha de fer-se càrrec de venjar els crims fets pels palestins a les Olímpiades de Munich l'any 1972.

Així doncs, d'una manera succinta s'evidencia l'absurditat de la venjança i com treu l'home del seu lloc natural a la vida: una família i una llar.

És just en aquest sentit que es justifica veure la pel.lícula, la qual cosa no treu que és una pel.lícula dura perquè si es tracta de venjar uns morts, la resta de la pel.lícula són més morts. I al final ens hem de dir allò clàssic, de si els fins justifiquen els mitjans. I la pregunta val pels dos bàndols, com ho demostren els fets que cada dia ens serveix la televisió des de Gaza, Jerusalem, Tel-Aviv i ara Jericó.

A La Vanguardia avui

Veure Sobre manifestaciones
i ¿De qué se ríe Aznar?

"Panorama des del pont", d'Arthur Miller

Ahir vaig veure aquest obra a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya PANORAMA DES DEL PONT, d'Arthur Miller. Dirigida per Rafel Duran i traduïda per Joan Sellent. Intérprets: Andreu Benito (Alfieri), Toni Sevilla (Eddie Carbone), Carlota Olcina (Catherine), Pepa López (Beatrice), Òscar Rabadan (Marco), Albert Ausellé (Rodolpho), Domènec de Guzman (Mike), Àlvar Triay (Louis), Pep Muñoz (Berelli) i Marc Homs (immgrant).

Fa poc que Arthur Miller va rebre el Premi Príncipe de Asturias 2002, que va acceptar amb un interessant discurs. Aquest gran autor va morir el dia 10 de febrer de l'any passat.

Com durant uns pocs anys va estar casat amb l'actriu Marylin Monroe, que si veieu la meva entrada del dia 5 d'agost veureu que n'era un admirador, considero d'allò més adient posar aquí una foto de la parella de quan es va estrenar a Anglaterra precisament aquesta obra (A view from de bridge)

Just avui llegeixo al diari que aquí hi ha unes perruqueries portades per xinesos que són prostíbuls clandestins. O sigui, que la immigració era un problema -quan Miller va escriure (1955) aquest obra basada en l'ambient dels italians a Brooklyn- i ho és molt ara i aquí.

Eddie Carbone és un camalic del port de Nova York enamorat de la neboda de la seva dona. Un enamorament que no vol reconéixer, la qual cosa el converteix en un heroi negatiu, que no està disposat a renunciar de cap manera malgrat els savis consells de l'advocat Alfieri, quan un recent immigrant s'estableix a casa d'ell i la neboda Catherine i Marco s'enamoren, s'estimen, Eddie no ho pot suportar i esclata la tragèdia.

I en mig de tot això la dona d'Eddie, la Beatrice magníficament interpretada per Pepa López, que fa un treball de gran sensibilitat perquè ha de demostrar que malgra tot està al costat del seu marit, que és, al capdavall, un perdedor. Un home, masclista per descomptat, que no li és permès mostrar els seus sentiments i per això només té una manera d'exterioritzar-los: la violència física.

Alfieri és no solament l'advocat d'Eddie hi fa també el paper de narrador de la història, una mena de veu en off, però s'adressa al públic també podríem dir que fa ell sol de cor.

Val a dir que encara que destaqui a Pepa López, filla d'un afamat xocolater, tots els altres hi fan un gran treball, del que també caldria destacar a Toni Sevilla

No us la perdeu!

LA MUNTANYA MÀGICA, de Thomas Mann

Acabo de llegir La muntanya màgica, de Thomas Mann, traduïda per Carme Gala, editada per Proa, Barcelona 1992. I val a dir que em va costar trobar l’edició catalana perquè fa relativament poc que ha sortit la primera edició íntegre en castellà, per la qual cosa les llibreries en van plenes de la castellana i buides de la catalana.

La lectura de La Muntanya Màgica requereix un esforç especial, però no tant com el que em va caldre per llegir l’Ulisses, de James Joyce, i molt menys que el Guerra i Pau, de Tolstoi.

Aquesta obra de Mann són set anys en la vida de Hans Castorp, un jove alemany que va a fer una visita de tres setmanes a un cosí que està en un sanatori prop de Davos, però que s’hi queda per set anys. Durant aquests anys Hans coneix una sèrie de personatges curiosos que són l’excusa de Mann per convertir una novel.la en el que jo en diria una enciclopèdia amb argument.

En aquesta novel.la tenim de tot, és a dir, la metafísica, el fonògraf, el comunisme, el cinema, els caldeus, la botànica, la república, els jesuïtes. el capitalisme, els templers, la parapsicologia, la teocràcia, l’astronomia, la maçoneria, la guerra, l’antisemitisme, els Rosa-Creu i naturalment l’amor i la malaltia.

Apart dels continguts filosòfics de l’obra, goso dir que és de les que està més bellament escrites. He de suposar que aquí també hi ha, en certa mesura, el mèrit de la traductora.

Així, per exemple, llegim Còmodament i no pas sense dignitat, duia a les espatlles l’alta civilització que la societat dominant de la democràcia comercial urbana transmet als fills. Sense oblidar definicions indestructibles com la malaltia fa molt més corporal l’home, el fa viure només per al cos...

I ja que el tema són els mots i la cultura llegim La parla és la urbanitat pròpiament. La paraula, fins la més contradictòria, vincula... Però la manca de paraules isola.

Desconec si l’autor ha estat a Barcelona, però ho sembla o si més no tenia a la meva ciutat com capital del món del progrés social perquè hi llegim Aquesta primavera, una junta general de la Lliga va ser convocada a Barcelona. Ja sap que aquesta ciutat pot fer gala de les seves importants relacions amb la idea del progrés polític.

Per altra banda llegim I teniu el rang i l’obediència i us demostreu un honor cerimoniós entre vosaltres, i això en el sentit espanyol, per devoció.

El que sí xoca és aquest diàleg

-Oh!, a Espanya. Com ha anat?
-Passadorament. S’hi viatja malament. La gent són mig moros. Castella és molt àrida i dura. El Kremlin és més bonic que el castell o el monestir d’allà al peu de la muntanya...
-El Escorial
-Sí, el castell de Felip. Un castell inhumà. M’ha agradat molt més la dansa popular de Catalunya, la sardana, a toc de cornamusa. Jo també vaig afegir-me al ball. S’agafen tots de les mans i ballen en rodona. Tota la plaça plena. “C’est charmant”. És humà. M’he comprat una gorreta blava com la que duen els homes i els nois del poble, és gairebé un fes, la “boina”. Me la poso per la cura de repós en en molts moments. Monsieur jutjarà si m’està bé.

No fa gaire que l'Ajuntament ha posat unes plaques a la memòria de Maurici Serrahïma, Xavier Benguerel, Carmen Laforet i Hans Christian Andersen. Crec que caldria mirar si Thomas Mann n'és mereixedor, crec que sí

Fa 62 anys...

Com es pot veure fet una repassada pel meu blog, el meu blog és personal. Evidentment tots els blocs són personals, però en el meu cas tinc la pretensió de ser-ho més pels continguts del que poso pel fet que les meves entrades venen a ser una mena de diari de les coses que faig. Vull dir que jo no tinc la capacitat de crear narrativa literària, ni meravelloses fotos, ni fer una tasca poético-literària, ni una anàlisi política dels mitjans de comunicació, ni de la política pura o l'actiu del socialisme cristià de la filosofia de la política; com tampoc de dur una mena de flirteig amb el món de les emocions o donar una visió poètica de la vida, d'altres saben donar una visió positiva de les coses de la vida, en fi o la mestra que ens parla de les seves especial relacions amb els bojos baixos. En fi jo sóc massa concret, que no sé fer volar coloms.

Així doncs jo he de celebrar que avui fa 62 anys va néixer una persona que després de 31 anys encara té la paciència de seguir al meu costat.

Aquests seixanta dos anys ens permeten tenir una perspectiva de la història que tenen una estranya mescla, aquesta mescla antipàtica de què tornem de tot perquè hem vist moltes coses, grans canvis en l'organització de la vida, política, social i econòmica; però, per altra banda, també hi ha un quelcom d'estrany pel fet que volem estar al dia amb tot, de què els nostres capricis són urgències i no ens volem perdre res del que els joves gaudeixen ara perquè ja s'encarregarà la natura de què ho perdrem tot. De moment, però estem aquí, al blog o a on sigui donant guerra.

Clar que una guerra molt diferent de la que ens parla La Vanguardia que surt a dalt. Així, a les pàgines interiors llegim titulars com Roma, nuevamente bombardeada por los aliados, Berlín, nuevamente atacado por la aviación norteamericana, La cruzada contra el comunismo. En un article de Eugenio Montes escriu La más dolorosa evidencia que ha traido esta segunda guerra mundial es la derrota de Francia, primero, de Italia despues. Finalment assenylo un article que es titula Glosas al discurso de Arrese, Con irrevocable firmeza i que diu Según ha dicho el Ministro Secretario del Movimiento en el importante acto conmemorativo del X aniversario de la fusión de la Falange con las J.O.N.S., ESpaña posee "la doctrina política con un claro valor de defefnsa del Cristianismo frente al mundo subversivo de la amenaza; una moral combativa, demostrada con heroismo en el instante supremo de nuestra guerra de Liberación, y un Caudillo militar y político...

Això és el que hem tingut en quasi la meitat de la vida...