"El malentès", d'Albert Camus

Ahir vaig veure a la Sala Fabià Puigserver, del Teatre Lliure de Montjuïc, El malentès, d' Albert Camus. Direcció: Joan Ollé. Traducció: Ferran Toutain. Intérprets: Jordi Collet (Jan), Josep Maria Domènec (vell criat), Marta Marco (Martha), Cristina Plazas (Maria) i Àngels Poch (mare).

La mare i la filla regenten un hotelet de muntanya al país de la boira, d'on el fill va fugir quan era adolescent i la filla vol anar al país de la llum, prop del mar. Mare i filla es dediquen a matar i roba els clients solitaris per anar fent un raconet i poder fugir també.

Mentre per una banda es va preparant una tragèdia de veritat per l'altra es va mostrant unes vides buides de tota mora, tendresa o humanitat. El que hi ha és pitjor que l'odi perquè l'odi és contrari a l'amor, per tant, un sentiment i el que aquí tenim és la manca absoluta de tot sentiment.

Martha que és d'alguna manera el personatge principal, vol anar a on hi ha mar, per ella el mar representar la llibertat, però quan és ja massa tard s'adona que un assassí tampoc no és lliure.

És un text dens i difícil. Difícil pels actors i que tots fan un treball magnífic, però no està de més dir que el paper que fa Marta Marco, el personatge tràgic per excel.lència, és el més difícil i ella se n'en surt magníficament. Per mi serà una gran dama de teatre, una, si se'm permet la comparació, Núria Espert.

No es pot perdre

SIT, de El Tricicle

Ja tocava, no sé com és que he trigat tant anar a veure el seu darrer espectacle. Suposo que m'ha enganyat que l'anterior era un recull de coses ja vistes, i clar, me'l vaig saltar, però ara era a punt de fer un salt massa gran. Així doncs, senyores i senyors ahir per la nit vaig anar al Teatre Victòria, sembla mentida!, al Paral.lel encara en queden de clàssics, i vaig veure SIT, una producció creada, dirigida i interpretada per Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir. Els tres de sempre. Duren més que La Trinca.

La primera part de l'espectacle aquesta colla de ximplets (dit d'una manera afectuosa) et fan riure amb les seves històries, sobretot la història de la cadira, qui va ser el primer homo sapiens que va posar el cul en una cadira. Tot un treball de camp de recerca antropològica, caldria saber què en pensa de tot plegat el savi en la matèria, el nostre Eudald Carbonell.

Evidentment en aquest espectacle proven que han arribat al màxim de comunicació gestual per a arribar a tots els públics, tant els fidels, que com jo podem recordar la poesia visual en INSÒLIT, com ara que fa un domini de la pantomima absolut. ¿Què puc dir de la segona part? Doncs molt poc, que durant força estona em feien mal les barres de tant riure.

Si a algú de vosaltres us han receptat sessions de riureteràpia, la primera sessió la podeu fer ja al Teatre Victòria. Aneu-hi, agafeu una cadira i ... sit

El comte Arnau (fragment)

Seràs roure, seràs penya,
seràs mal esvalotat,
seràs aire que s'inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre home,
perquè en tens la voluntat.

Joan Maragall

Oscar Pujol sobre Joan Mascaró i els UpaniΣads

La setmana passada vaig assistir a una conferència que tingué lloc a l’Espai Mallorca, carrer del Carme cantonada amb carrer d’en Roig. L’acte estava anunciat: Els Upanishads llegits per Joan Mascaró. Conferència a càrrrec d’Òscar Pujol, ideòleg i sanscritista, és també Director de Programes Educatius de Casa Àsia de Barcelona i autor del Diccionari Sànscrit-Català publicat a Enciclopèdia Catalana. Els Upanishads acaben de sortir a Editorial Moll.

D’entrada val a dir que l’Espai Mallorca és un lloc recomenat de visitar-lo per tota persona que tingui un especial interès per la cultura mallorquina: hi trobareu llibres, discs i begudes de tota mena, tot produït a l’illa. Té també un extens programa cultural.

Com es pot comprovar. el conferenciant és possiblement en l’àmbit de les lletres catalanes la persona més preparada en tot allò relacionat amb el sànscrit, l’India i l’hinduisme. En aquest sentit val a dir que Òscar Pujol també ha traduït els UpaniΣads, però l’objecte de la conferència no era la seva traducció sinó la que va fer Joan Mascaró del sànscrit a l’anglès i ara s’ha editat en català.

L’ideari –d’acord amb el conferenciant- de Mascaró com a traductor es pot trobar breument explicat a la seva Note on the translation a la BhagavaG¥tå. En examinar aquesta nota podem esbrinar els següents principis:

1. Desig d’incloure a la traducció totes les explicacions necessàries per a la comprensió del seu missatge.

2. Rebuig de certes accepcions establertes d’un mot a fi de ser més fidel a l’esperit de la lletra: Considering that the “letter kills, but the spirit gives life” I have avoided in few cases the accepted translations of the word.

3. Oferir una versió personal del text que confia en la pròpia llum de la raó. Tot i així, aquesta recreació llargament meditada ha de tenir en compte les traduccions i les interpretacions dels autors anteriors.

4. El traductor no ha de ser només fidel al text, sino a si mateix. La traducció serà, doncs, el resultat d’una intersecció entre l’esperit del text original i el mateix traductor.

5. Privilegiar el significat connotatiu per sobre del denotatiu. Un mot té moltes ressonàncies semàntiques i en un moment donat i per unes raons concretes podem palesar una determinada accepció: The words of a poem havem any waves of suggestion: I take the word “Dharma” in this case to mean Truth of the universe.

6. Les traduccions han de ser en una prosa clara i lluminosa. La lluminositat de l’expressió és un aspecte que em preocupa molt, doncs una expressió lluminosa és una forma de visió. Val a dir una comprensió directa de la realitat.

7. El significat d’un vers no depèn només de la denotació i de la connotació, sinó també de la seva música. La musicalitat és també un criteri de fidelitat, com si fos un aspecte fònic de la lluminositat: The meaning is weakened when the music is broken.

Crec que aquests set manament del bon traductor són interessants. En aquest sentit no deixe de ser oportú assenylar que Rabindranat Tagore va menysprear les traduccions que els especialistes feien dels clàssics sànscrits, però amb l’obra de Joan Mascaró va fer-ne un excepció i per això li va adreçar els mots següents:

I have too often seen UpaniΣads rendered into English by scholars who are philologists and who miss the delight of the immediate realisation of truth expressed in the original texts... And these are the reason why I fell grateful to you for your translations which fortunately is not strictly literal and therefore nearer to truth, in which is done in a right spirit and in a sensitive language that has caught from theose great words the inner voice that goes beyond the boundaries of words.

Concurs Internacional de Cant Jaume Aragall

Ahir dissabte vaig ser al Palau de la Música per a veure els finalistes del Concurs Internacional de Cant Jaume Aragall.

Han actuat els primers, segons i tercers premis. No deixe de ser curiós que entre els premiats hi ha un pes destacat els procedents de Corea del Sud, 6 exactament. Les altres nacionalitats eren Espanya 2 i Eslovència, Ucraïna, Itàlia amb 1. El programa del Palau no indica exactament d'on són exactament els dos espanyols.

A banda dos aquest aspecte estadístic. Des del punt de vista artístic ha estat un programa agraït doncs tots han cantat un ària operística i els del primer premi n'han cantat dues, que són una espanyola i un coreà.

Les composicions eren dels noms que més sonen d'itàlia i França.

Al final ha sortit el propi Jaume Aragall a fer una salutació. A la foto se'l pot veure en el moment que va a saludar els qui tenen el primer premi.

La Marató des del balcó

"Syriana", de Stephen Gaghan

Avui he vist Syriana. Dirigida per Stephen Gaghan. Intérprets: Amanda Peet, Chris Cooper, Christopher Plummer, George Clooney, Matt Damon, William Hurt, Jeffrey Wright, Alexander Siddig.

Com sabeu aquesta pel.lícula no ha guanyat cap estatueta, però ni falta que li fa. La pel.lícula és pot classificar com de política-denúncia en el sentit que retrata, crec que fidelment, la política i corrupció que hi ha a les més altes esferes perquè tracta del trip-i-joc que es dona en el món del petroli a nivell mundial, que si els xinesos volen el petroli de Kahaztan, que si els americans el volen per ells, que si és patriotisme quan la corrupció serveix per a què el petroli vagi als E.U.A. i no a un altre lloc.

Com és una pel.lícula a l'estil de Short cuts, en la que diferents històries es creuen per formar-ne una, podem dir que hi ha vàries pel.lícules. Per exemple, està retratat molt bé com es construeix un terrorista-suicida-islàmic: primer perd la feina que tenia perquè la petrolera en la que treballava canvia de propietari, atur, lliçons de Coran, fe i suicidi.

Per altra banda, també es pinta l'absurditat de l'ofici d'espia, que és difícil saber si els guanys compensen la constant manipulació a què està sotmès.

Evidentment, el tema que s'emporta la tallada del lleó a la pel.lícula és el joc negoci-política. Crec que s'hauria d'inventar el mot quan les dues coses van perfectament juntes, potser ja es dona per fet, el cas és que diuen que quan Dick Chenney va veure aquesta pel.lícula va dir que li va agradar, però va posar cara de poker, la qual cosa fa pensar que es va donar per aludit.

Val a dir, que és una pel.lícula un xic complicada pel creuament que he esmentat i perquè encara que sigui una pel.lícula d'acció també té molt de diàleg, que, lògicament cal seguir.

És molt bona.

Esperança

Sembla que per molts la consigna és esperança i veig que per uns altres la paraula és desconfiança. Esperem que uns i altres enRAONIN.

Com avui és un dia amb molts articles sobre ETA, en recomano un que considero molt equànim, el de Salvador Cardús

"El senyor de la casa", Carl Theodor Dreyer

A la matinada del dissabte 18, vaig veure al Canal 33 la pel.lícula El senyor de la casa, títol original: Du skal aere din hustru. Pel·lícula muda Producció: Palladium Film, 1925 (Dinamarca) Direcció: Carl Theodor Dreyer / Durada: 107 minuts Guió: Carl Theodor Dreyer, basat en l'obra teatral Tyrannens fald d'Svend Rindom Fotografia: George Schnéevoigth (blanc i negre) Intèrprets: Johannes Meyer (Viktor Frandsen), Astrid Holm (Ida Frandsen), Karin Nellemose (antiga mainadera de Viktor), Clara Schnofeld (Alvilda), Johannes Nielsen (doctor)

Sinòpsi: Viktor és un home tirànic amb la seva dona i els seus fills que només es doblega davant la figura de la seva antiga mainadera. La mainadera, dona ja vella, intel·ligent i assenyada, vol fer-li veure a Viktor que ha de tractar bé la família i li donarà una lliçó fent-lo passar per una experiència humiliant.

Sóc conscient que pot no tenir cap sentit que comenti una pel.lícula de la tele, que acabo de veure perquè la vaig enregistrar en vídeo i que, per tant, no puc recomenar o desaconsellar, però no em puc estar de comentar-la pel fet que confirma que aquest director danès és un dels homes més grans que ha donat el cinema.Quan tenia poc més de vint anys, vaig veure pel canal que s’anomenava UHF la pel.lícula Gertrud de Dreyer, que em revolucionar internement, i considero que és la millor de la història del cinema.

Més recentment, a la Filmoteca, vaig poder veure la resta de les més importants Ordet (La paraula), La Passió de Joana d'Arc, Dies Irae. Totes aquestes molt colpidores i excel.lents. Ordet figura a la llista internacional com una de 10 millors pel.lícules de la història del cinema.

Malgrat que a la introducció de El señor de la casa se'ns diu que el que es representa ja no passa a Dinamarca, malauradament sí que està succeïnt ara encara a altres països. El començament de la pel.lícula ens sitúa a dos quarts de set del matí i la mestressa de la casa/esposa/mare està encenent el foc, preparant l'esmorzar i netejant la roba. Li diu a la filla adolescent, que l’ajuda a la casa, que no encengui ella l’estufa de carbó perquè se li faran malbé les mans. Més tard, el senyor de la casa/marit/pare s'aixeca i protesta perquè no té les sabatilles a mà, perquè el cafè no és a punt i no se li serveix a començament de l'esmorçar tal com ha repetit tantes vegades. L'home menysprea totalment l'esposa i l'esposa, una esposa atemorida que quan li parla li diu “rei”. En una escena, la mare de la protagonista que veu la situació que està vivint a casa i referint-se al marit, diu a la seva filla: t'estàs esgotant físicament i psicològicament, acabaràs malalta. Aquestes paraules de la mare, és a dir, de Carl Theodor Dreyer evidencien que ens està parlant de mobbing quan el mot encara que no s'havia inventat. Ara es parla molt de mobbing com si fos un fenòmen nou i és més que evident que a casa i a la feina sempre ha existit, però ara se li dona nom i per això se'n parla i ha tingut èxit el llibre EL ACOSO MORAL. El maltrato psicológico en la vida cotidiana, de Marie-France Hirigoyen, Paidós, Barcelona, 1999. I és que sembla que el mobbing estigui de moda fins al punt que les pressions que tenen els llogaters se'n diuen mobbing immobiliari, però el dit mobbing, pressió psicològica constant sobre un individu, ha existit sempre.No hi ha dubte doncs que Dreyer s'anticipà al seu temps en molts aspectes de la relació home-dona o en allò que en anglès se'n diu sexual politics

És evident que els actors del cinema mut havien de fer un doble esforç interpretatiu per a compensar la manca del cinema d'aleshores, en aquest sentit és magistral el treball de l’actriu vella que fa el paper d'antiga mainadera, poques vegades les mirades diuen tant.

P.S.- Després d'haver escrit això he sapigut que la pel.lícula comentada és la primera d'un clicle dedicat a Carl Theodor Dreyer i que, per tant, divendres 24 a la nit o, més exactament, a dos quarts d'una de la matinada del dissabte Canal 33 emetrà Ordet. Espero que doncs que això animi a mirar-la, però que ningú no em digui que és una pel.lícula lenta. Ho és. Les ràpides abans les estrenaven a Can Pistoles i ara Cinesa entre altres.

Fa avui 25 anys al diari LA VANGUARDIA

Sospito que molts lectors recorden un manifest contra el català, que d'alguna manera es pot considerar predecessor dels que ara es diuen Convivència Cívica