"Scracht (sueños k nacen y mueren)"

Ahir vaig veure al Nou Tantarantana l'espectacle Scracht (sueños k nacen y mueren) Autor música: Krishoo Monthieux. Coreografia: Alexis Eupierre Vestuari: Nina Pawlosky Idea original: Alexis Eupierre. Ballarins: Iva Horvat, Eneko Alcaraz i Gema Díaz.

L'obra es presenta com un trànsit pel món dels somnis que ens porta d’un lloc a l’altre. És un espectacle dinàmic i rítmic, dirigit a tots els públics, on es barregen diferents estils de dansa amb elements de balls de saló i de Hip-Hop.
En mi no es va donar aquest trànsit, però no hi ha dube que l'espectacle és dinàmic, sobretot la segona part, encara que els balls de saló m'han sembla fluixos i al principi fins i tot un cert avorriment que queda superat pel final. El treball dels artistes es pot considerar correcte i magnífic el de Iva.

Com se sap aquest el teatre Nou Tantarantana està al carrer de les Flors, tocant al Paral.lel i quasi davant del temple de la cervesa negra barcelonina, el Moritz, un temple que, com tants, sembla que estigui de baixa pel que em va semblar ahir per la nit. Aquest teatre abans estava al carrer Tantarantana, que em permeto dir que és el nom de carrer més peculiar de Barcelona perquè és nom onomatopeic perquè il.lustra el trontoll o sacseig dels carros passaven pel desigual terra d'aquest carrer. Recordo aquest carrer de noi perquè a la meva primera feina em tocava repartir paquets pel barri de Ribera.

"El budisme", de Joan Leita

Acabo de llegir EL BUDISME, de Joan Leita i Graell. Editorial Barcanova, Barcelona 1991. 124 pàgines.

Llibre interessant i molt recomanable com a introducció al budisme tot i que està escrit des del punt de vista d'una persona que se sent ofegada per la pressió totalitària i social de l'Església Catòlica. El llibre és una visió molt personal del budisme, potser és la correcta, però no estic en condicions de confirmar-ho.

Confesso que de tot el que he llegit fins ara el budisme és la religió que em resulta més atractiva, si més no fins ara.

I és que l'ensenyament de Buda no era un conjunt de creences i de pràctiques religioses i doctrines dogmàtiques ja que del que es tracta no és d'assumir un suport sacerdotal o diví, sinó a viure personalment la pròpia experiència del Buda: la negació del desig com a única via d'alliberament. Cal doncs vèncer el dolor tot vencent l'amor.

L'home té problemes més urgents per resoldre que les qüestions metafísiques de la immortalitat de l'ànima o de l'existència de Déu, per tant calia humanitzar la religiósitat fent-la intel.ligible i al marge de la tradició deista.

Respecte al nirvana l'autor ens diu que ha de referir-se a una realitat positiva, a un estat d'existència que sigui la compensació final de tant esforç i de tant sacrifici, una recompensa ben merescuda per a aquell que sempre ha negat tots el seus desigs... El sant budista, si vol arribar a la perfecció, al nirvana, ha de tenir la disposició de renunciar fins i tot a aquells "drets" que, altrament, es consideren fonamentals: el dret a la vida, a la supervivència, a la integritat física.

Un aspecte important pels cristians culturals és que Buda no va revestir-se mai com una autoritat, ni profeta, ni enviat de Déu, ni volia que el seus seguidors li tinguessin un respecte superior als altres, volia ser un igual i tractat com un igual.

En aquesta línea és remarcable que Buda no alliberava els homes, no era cap salvador d'ànimes, sinó que ensenyava només la manera d'alliberar-se de la mateixa manera que s'havia alliberat ell mateix. Repeteixo el que he dit més amunt: viure la seva experiènciaº.

Com és una religió agnòstica no té perquè combatre la blasfèmia perquè en tot cas la considera una opinió exactament tan discutible o sostenhible, així mentre aquí veiem com els catòlics demanen respecte pel seu déu i les seves creences, el budisme no té necessitat de demanar respecte perquè si el catòlic té necessitat de demanar respecte és, bàsicament, perquè les seves creences no són credibles i només s'aguanten per la fe, mentre que Buda no va donar respostes fora de la intel.ligibilitat humana, sinó que en tot cas deia sincerament que no tenia cap resposta.

Pels que fem comparacions, fet inevitable, el budisme no rebutja explícitament ni Déu ni la idea d'ànima, sinó que solament en prescindeix. L'actitud agnòstica consisteix precisament a no prendre un partit determinat, ni a assumir cap proposicíó metafísica ni a negar-la.

El budisme és una religió, i en un sentit específic la mateixa essència de la religió, perque tota religiositat consisteix en l'assumpció personal, radical i última de la contingència de tots els éssers i de totes les coses perceptibles per l'experiència, siguin quines siguin les respostes concretes que s'adueixin com a compleció o satisfacció d'aquesta preocupació última i personal.

Per tot el que he assenyalat resulta evident que és una religió absolutament tolerant perquè no fa proselitisme, no intenta imposar res, per la qual cosa ha fet possible, que hagi caigut en una certa degeneració. La degeneració ha estat fer de Gautama (el nom de Buda) com l'encarnació d'un prototipus etern d'un Buda transcendent i, per tant, a divinitzar-lo i ser tractat con un sant a qui se li demana protecció, se li fan temples, imatges que es veneren, es fan ritus i ofrenes per pregar i resar, tot inventant divinitats.

Avui en dia encara sabem què ensenyava el Buda i quina era la seva autèntica doctrina, sense alteracions ni degeneracions. Molts dels seus autèntics seguidors, experts i intel.ligents, ho saben. Per això, la veritable il.luminació budista, intacta, encara perdura.

Fa avui 29 anys a l'AVUI

Sota el títol HOMOSEXUALS I MARXISME el diari AVUI em va publicar aquest article. Val a dir que va ser el primer article meu aparegut a la premsa, després se'm publicarien uns pocs més a l'AVUI i altres diaris. Quan l'AVUI em vapublicar aquest article ja havien aparegut moltes cartes al director.

Evidentment avui no diria el mateix, tant per raons objectives generals com la meva opinió respecte a certes coses; tanmateix, l'essencial segueix vàlid.

Marilyn Monroe

El dia 5 Agost 2005 vaig fer una entrada molt personal dedicada a Marilyn Monroe perquè aquell dia feia anys que va morir.

Com el proper 5 Agost l'Herald de l'Eixampla estarà tancat i al Palau Robert hi ha una interessant exposició dedicada a Marilyn, m'ha semblat oportú dedicar-li aquestes línies en recordança perquè Marilyn Monroe, com totes les persones que ens han deixat abans d'hora, la recordem amb tota la seva bellesa malgrat que si visqués tindria vuitanta anys.

Aquesta modesta entrada no té altre propòsit que retre homenatge a Marilyn i animar a anar-la a veure al Palau Robert, que se l'hi ha dedicat un muntatge digníssim.

Si us plau, cliqueu aquí i aquí

"La sabiduría oriental", de Víctor García

Acabo de llegir LA SABIDURÍA ORIENTAL: El Hinduismo. El Budismo. Confucio y el Confucianismo. Lao Tsé y el Taoismo, de Víctor García. Editorial Cincel, Madrid 1985. 199 pàgines.

Si ens atenem els temes que toca i el nombre de pàgines del llibre, es pot endevinar que fa una fàcil repassada de tot això per novells o que és un llibre dens i compacte, doncs està en el segon cas. És un llibre d'autor (com es diu ara en la nova cuina), però farcit de cites d'experts.

Intentant doncs resumir el llibre, de l'Hinduisme direm que es fonamenta en els Vedes, que és un conjunt de llibres sagrats i són els únics considerats d'inspiració divina, són text anteriors als 1500 anys abans de la nostra era, cosa que és una dada per a què altres religions revisin el que s'entén per un únic déu. Encara que l'hinduisme té també la seva crueltat perquè segons com hagi un viscut pot trobar-se en el cos d'un gos o un insecte, la qual cosa permetia al brahman anar amb amanaces tan traumatitzants com la d'anar a l'infern.

L'hinduisme no és una església en el nostre sentit, ni tampoc un dogma o un credo, fins al punt que d'acord amb el poeta sant Kabir, del s.XV, admet l'ateïsme. El que no és gaire conegut que hi hagut figures heterodoxes com Charwak per a qui la religió és un obstacle per al progrés de la humanitat, que la idea de déu és una engaltada.

Com se sap el xintoisme és la religió del Japó per excel.lència que és com una amalgama de Lao Tsé i Confuci. La cosa que més m'ha cridat l'atenció és que quan Mc. Arthur va obligar a Hiro Hito que declarés públicament que no era d'orígen diví, molts japonesos fanàtics es varen suicidar; com també que molts japonesos consideravan que la derrota del Japó era merescuda perquè no es va respectar la moral del buxido a l'atacar amb traidoria Pearl Harbour.

Buda, príncep de Sidharta, se'l situa pel 500 anys abans de la nostra era i va ser el cas típic de no ser profeta a la seva terra perquè tot i néixer a l'Índia, el budisme no va reeixir a lÍndia, però es va extendre per la Xina, on un branca, el Ch'an, va anar al Japó amb el nom de Zen., Ceilan, Birmania, Tailàndia, Cambotja, Indonèsia, i Corea.

Els ensenyaments de Buda estan a les sutres i després la Tripitaka. La sutra de més relleu és la de les Quatre Nobles Veritats i dins d'aquestes veritats cal esmentar la tercera en la que ens diu que quan s'atura el desig, s'atura el dolor perquè el desig és la causa del dolor. En el budisme, aquest transitar constant per la vida a través d'altres cosos és conegut com samsara i el budista cerca alliberar-se d'aquest traginar amb el Nirvana, que és l'ideal suprem.

El budisme té dues grans branques, el Theravada o Hinayana i Mahayana. La segona és la que ha inspirat més totes les arts. També ha donat lloc a dos més, el Tantra i el Ch'an o Zen.

Encara que nosaltres, quan diem que l'home és un animal polític ho atribuim a Aristòtil, el que primer va posar en pràctica aquest fet va ser Confuci. Per molts, el confucisme no és una religió, sinó un sinònim a humanisme, encara que ha tingut tractament de religió en alguna època. El confucisme és més aviat un conjunt de regles d'urbanitat, modals, protocol, etiqueta, rite. Confuci se'l considera contemporani de Buda, Lao Tsé, Herodoto, Pitàgores i Sòcrates.

Com per Confuci la forma és essencial, ell reclamava la humilitat i preferia dir M'han ensenyat, He sentit, enlloc de Jo sé. La vida de Confuci va ser un fracàs si considerem que la seva esperança era ensenyar als governants a governar, però no va ser reconegut fins després de mort, com Sòcrates (Plató), Buda (Both Gaya), Crist (Pau), que va tenir entre altres a Mencio.

Els ensenyaments de Confuci són humanisme en estat pur i així li va dir a Tsé Lú que Si no saps com servir els homes, com pots servir als déus? Encara més Si no saps el què és la vida, com pots saber el què és la mort? I de Confuci ens ve No fer els altres el que no vols que et facin a tu.

A Confuci li cap el mèrit de programar la vida, la moral i l'ensenyament del país més poblat del planeta per dos mil anys, Chung Kuo, l'Imperi del Mig, Xina. El complicat avui és valorar el que per una part semblava conservador perquèi defensava la figura del gentleman, com la descriu B. Russell quan ens parla de l'Atenes d'Aristòtil. Tanmateix, si ens diu que és l'home noble, kiunt tsé, el que està manat a governar, també, a través de Mencio, se'ns diu que el governant governa mentre el poble l'accepta, i l'empeny tan lluny la sobirania del tercer poder que arriba a reivindicar el magnicidi.

Si per Confuci la mesura de totes les coses és l'home, en Lao Tsé és la natura. Lao Tsé ens resulta desconcertant perquè ens diu que al construir una habitació es fan portes i finestres, però que la seva utilitat la trobem a la part immaterial, en conseqüència, el material usat és necessri, però és el buit el que crea el que ens és realment útil.

Com ja hem dit la secta budista Ch'an (Zen) té els seus orígens en el taoisme i és que per molts el budisme és com una forma particular del taoisme.

Potser l'aspecte més original del taoisme és el seu anarquisme. En el capítol LVII del Tao ens diu que A mesura que augmenta el nombre de lleis i decrets augmenta el nombre de lladres.

"Teatro de los sentidos"

Ahir vaig veure al Centre de Cultura Contemporànea de Barcelona (CCCB) la peculiar obra Teatro de los sentidos. El eco de la sombra, l'autoria de la qual, segons el programa de mà, és del conjunt d'actors/investigadors, dirigits per Enrique Vargas. Intérprets/habitants: Pancho García, Arianna Marano, Marga Socias, Alekos, Claudio Frisk, Valentina Vargas, Patrizia Menichetti, Giovanna Pezullo, Gabriella Salvaterra, Nelson Jara, Stephen Laidet, Gabriel Hernández i Eva Pérez.

Encara que tota obra d'art es pretén única, singular, no hi ha cap dubte que aquesta ho assoleix plenament, amb tot el que això implica perquè no és una peça teatral en la que l'espectador contempla passivament com els altres actuen, treballen.

Aquí l'espectador, més ben dit el públic que ha passat per la taquilla, és el protagonista i, com a tal, és invitat a una experiència, alguns diuen sensual, però en el seu sentit més ampli perquè hi intervé el sentit de l'oïda, el tacte i sobretot el del olfacte.

Es juga també amb l'eco i l'ombra, l'ombra que sempre ens acompanya.

Així doncs els protagonistes passem per un laberit fosc, ple de flaires, ombres, bromes i, sobretot, màgia. No és la màgia del teatre, però és la màgia de la vida a on tot ens agafa per sorpresa, la sorpresa dels diferents descobriments que anem fent pel camí de la vida, pel laberint.

Val a dir que "El eco de la sombra", inspirat en "L’ombra", un conte d’Hans Christian Andersen, i amb referències al Faust de Goethe i l’Infern de Dante, la crítica danesa ha considerat aquest muntatge una obra mestra. La companyia ha rebut nombrosos premis, com el Premio MAX a les noves tendències escèniques (2005) i el Premi del públic i la crítica a Munich (2005).

Qui estigui obert a les coses noves que no se la perdi.

"Mao. La historia desconocida", de Chang i Halliday

Acabo de llegir MAO. LA HISTORIA DESCONOCIDA, de Jung Chang i Jon Halliday. Editat per Taurus, Madrid, 2006. 1029 pàgines.

Si partim del fet que Mao Zedong ocupa un lloc important del segle XX perquè té el discutible honor de seure ara al costat de Stalin, Hitler, i Pol Pot entre altres; i fins i tot un blogaire s'ha sorprès que Wharhol l'immortalitzés. El cas és que molts occidentals vam ser enganyats i vam saber tard el que Mao Zedong, així podem posar l'exemple que Simone de Beauvoir va tornar de la Xina encantada de com es feien les coses en aquell gran país.

El fet és que quan la muralla Xina va quedar obsoleta el sistema xinès ha sapigut sempre mantenir-se aïllada de la resta del món de tal manera que era i és impossible influir-hi com de la mateixa manera el ha sortia i surt de la Xina ha passat i passa per un dens sedàs.

Evidentment el pes del maoïsme ha estat ridícul, especialment si sabem que els esforços van ser important, però tampoc era fàcil trobar persones disposades. Així d'acord amb aquest llibre una persona digne d'esment és Edgar Snow que va fer llargues estades a la Xina, amistat amb Mao i ha estat el màxim hagiògraf de Mao; tanmateix l'eficàcia de Snow ha estat molt baixa, per sort.

El que queda clar de la lectura del llibre és que ningú ha superat la criminalitat de Mao Zedong perquè a més dels crims directes cal afegir la fama que va sotmetre la pagesia, que és la major part de la població. La megalomania de Mao no tenia límit i es delia per convertir Xina amb una super-potència, per la qual cosa calia comprar armament i tecnologia, com era un país que no tenia indústria havia de pagar totes les importacions amb aliments, aliments que requisava a la pagesia a la força.

A Mao no li amoïnava gens entrar en guerra, ans al contrari, li encantava, encara que hagués estat nuclear, perquè el seu país tenia coixí, un coixí de 800 milions de xinesos, cosa que no tenien ni els americans ni els russos.

El que més impressiona de la vida política de Mao és que estigués al capdamunt d'un paíx, durant tants anys i sempre desconfiant de tothom perquè només tenia enemics, però va saber crear una xarxa de complicitats i desconfiances que li va funcionar fins al final. Així, les poques persones honestes que tenia a prop van acabar amb mort cruel.

Com cruel va ser la Revolució Cultural que de cultural no va tenir res, més aviat va ser contra la cultura, la història i l'art de la Xina i tota la població que havia cregut amb el comunisme perquè si una cosa resta clara és que Mao no va tenir mai ideals, sinó va ser un gran manipulador de la gent.

Com potser més d'un sap aquest llibre està molt criticat, així alguns l'han deixat força malament (Rafael Poch a La Vanguardia) altres al contrari, força bé (Alfons Quintà a Diari Mataró), mentre que d'altres el comenten sense ànim crític (El País)

Quan vaig comprar el llibre ja era coneixedor de la dura crítica publicada a La Vanguardia però malgrat tot vaig decidir llegir-lo perquè de Jung Chan ja havia llegit Cisnes salvajes, que em va agradar força, com es pot veure a la meva entrada al bloc del 5 de Novembre. De tota manera, encara que tingui mancances de rigor, crec que si Mao és responsable de la mort de setanta milions o menys, no arregla les coses perquè en qualsevol cas ningú no nega que la seva xifra estigui molt per sobre de Stalin o Hitler.

Vilanova i la Geltrú

Encara que en el bloc no acostumo a fer esment dels hotels perquè són el pas obligat quan es viatge, quan són de Catalunya, és a dir, quan són hotels que un repeteix, aleshores el nom de l'hotel guanya significat.

L'Hotel César de Vilanova i la Geltrú és un hotel que està per sobre del nombre d'estrelles que pugui tenir, per tant, no en faig esment, de la mateixa manera que el seu restaurant està per sobre del que aparentment podria correspondre, per la qual cosa figura a vàries guies de gourmet, com per exemple a la de Carme Casas.

Tot això ve a tom perquè es tracta d'un hotel que s'hi esforça i, per això, s'autodefineix com Temple de Somnis.

Sota aquesta idea dels somnis l'hotel va crear el Premi de Fotografia 2006 amb un únic tema: una o més persones feliçment dormint. A l'haver tingut la sort d'haver-se'm atorgat el Tercer Premi, he estat invitat, junt amb la meva parella, una nit a l'hotel.

Com, per altra banda, el conegut Pere Tàpias és membre de la família de l'hotel li va tocar dedicar unes paraules al premi.

1.- Vista del Tercer i Segon premi respectivament.
2.- Pere Tapias i vista del Primer Premi.
3.- Els de l'hotel i els tres premiats. La senyora del meu costat és de la quarta generació
4.- Parlant amb la cinquena generació de l'hotel

"Víctimas y terrorismo", per Gregorio Peces-Barba

Ahir 28 de juny vaig assistir a la conferència inaugural de la Universitat d'Estiu Ramon Llull 2006 presentada pel president del Patronat Excm. Sr. Leopoldo Rondés, i la rectora de la Universitat Ramon Llull Excmo. i Mgfca. Sra. Esther Giménez-Salinas, la conferència era a càrrrec del rector de la Universidad Carlos III, Excmo. i Mgfc. Sr. Gregorio Peces-Barba, sota el títol VÍCTIMAS Y TERRORISMO.

D'entrada no em puc estar de dir que Gregorio Peces-Barba és d'aquestes persones que no deixen indiferent a ningú. Uns l'adoren, uns altres l'odien i uns altres ens movem amb un aiguabarreig que, potser, és la cosa més natural del món si un no vol entrar al grup de les intoleràncies. El fet és que jo vaig comprar en el seu moment el nº 1 de la revista Cuadernos para el diálogo, en la que hi havia noms com l'esmentat i Joaquín Ruiz Giménez, més tard Pedro Altares. Tots noms que marquen època, l'època de quan no es podia fer gaire cosa a Espanya. Més tard vindria la revista Triunfo.

L'acte va ser presentat pel Sr. Rodés que va voler deixar constància que l'U.R.L. té ambició d'ocupar un espai geogràfic en el conjunt de Catalunya i vol ser generalista i universalista. Va voler també deixar constància del suport econòmic de la Caixa.

La Sra. Giménez-Salinas va presentar-lo com rector de rectores i va manifestar la seva esperança que el 2006 sigui l'any de la pau.

En la conferència de poc més d'una hora Peces-Barba va dir moltes coses interessants i algunes que podríem dir de curioses, però no va dir cap que es pogués dir que era notícia, cosa lògica,
per altra banda, perquè en aquest àmbit ja sabem que l'únic que pot donar una notícia és el president del govern espanyol.

Va dir que la gran majoria de les víctimes porta el sufriment en silenci i que encara que hi ha comptabilitzades 17000 víctimes només un 20% estan en alguna associació, les més importants són, com ja sabeu, AVT, la Federació AVT i l'AA 11-M.

Com Espanya és el país del món occidental més castigat pel terrorisme podria dir-se que és lògic que el defensor del poble a nivell de la U.E. valori molt positivament el tracte que reben les víctimes per part de l'Estat, entenen Estat des de l'Administració Central fins l'Ajuntament.

Després va detallar les diferents millores que l'organisme que presideix ha anat introduint en benefici de les víctimes sense distingir si són dels que l'insulten o no.

Va assenyalar que els assassinats de Tomás y Valiente y el de Miguel Angel Blanco van marcar el que podríem dir-ne un abans i després perquè com molts saben des de Carrero Blanco fins fa relativament poc ha estat molt extesa la cultura del algo habrá hecho.

Un altre aspecte plantejat és si hi ha el risc que a Espanya passi com a E.U.A. (Guantánamo, lleis especials, etc.), del que va dir que si els fundadors dels E.U.A. aixequessin el cap renegarien de Bush.

Preguntat sobre les possibilitats de pau va dir que era pessimista i va lamentar que el Partido Popular hi estigui en contra, tot recordant que Aznar va definir ETA com a movimiento vasco de liberación.

"El asesinato de Richard Nixon", de Niels Mueller

Ahir vaig veure El asesinato de Richard Nixon. Títol original The Assessination of Richard Nixon. Direcció i guió: Niels Mueller.País: EUA.Interpretació: Sean Penn (Samuel Bicke), Naomi Watts (Marie Andersen Bicke), Don Cheadle (Bonny Simmons), Jack Thompson (Jack Jones), Brad William Henke (Martin Jones), Nick Searcy (Tom Ford), Michael Wincott (Julius Bicke), Mykelti Willliamson (Harold Mann), April Grace (Mae Simmons), Jared Dorrance (Sammy Jr.), Jenna Milton (Ellen).Guió: Niels Mueller i Kevin Kennedy. Música: Steven M. Stern.Fotografia: Emmanuel Lubezki.

L’estiu de 1974, època de gran malestar polític, Samuel L. Bicke vol obrir un negoci de reparació de pneumàtics, però ha de demanar un préstec bancari. Mentre espera la resposta del banc a la seva sol·licitud, comença a veure injustícia i hipocresia per tot arreu. Però, hi ha un villà que destaca per sobre de la resta, Richard Nixon, que és per a ell l’encarnació de tot el que hi ha de dolent al món.

D'entrada no em puc estar de dir una cosa molt personal, que aquestes pel.lícules em posen nerviós i em posen nerviós fins al punt que me n'aniria del cine, cosa que no faig, però sí ho faig quan la fan a la televisió de casa, que deixo la dona sola mirant la peli.

I el motiu de posar-me nerviós és quan veus aquests persones, perdedors nats, que no encerten ni una i la caguen a cada pas que fan o cada vegada que obren la boca. Comença la pel.lícula dient que ell, Samuel L. Bicke, és només un gra de sorra dels 210 de milions grans de sorra que hi ha als Estats Units, però aquest gra de sorra serà conegut si mata un home poderós, injust, Richard Nixon.

I és un perdedor nat perquè està divorciat, perquè no ha tingut mai una feina que li duri i comença la pel.lícula ensenyant a tothom la targeta que li han fet a la casa de mobles que acaba d'entrar com a venedor. Quan veus que està fent el ridícul amb la targeta...

Després s'empipa amb l'amo de la casa de mobles perquè li ensenyen que s'ha de mentir per vendre i aquest desgraciat considera que va contra el seus drets com treballador haver de mentir per vendre, per viure...

Malgrat això té una il.lusió: obrir un servei de reparació de pneumàtics a domicili juntament amb el seu amic Bonny, (Don Cheadle), mecànic d'automòbils, un negre que sí sap els seus límits en el seu taller als afores de Baltimore. El seu objectiu de negoci necessita un petit préstec bancari. Bicke efectua la sol·licitud i espera amb nerviosisme el període estipulat perquè es processi. No deixa de tenir els nervis de punta perquè el resultat, la seva única possibilitat per a un futur amb sentit, és del tot essencial per a ell.
Mentre l'ansietat no fa sinó créixer, Bicke comença a enfonsar-se; el seu estat de vulnerabilitat li fa veure injustícia i hipocresia per tots costats. No obstant això, hi ha un villà que planeja per sobre de la resta. Richard Nixon, considerat pel superior de Bicke (Jack Thompson) com el major venedor de la història, ja que va enganyar dues vegades al poble americà, és per Bicke la mateixa encarnació de tot el que és dolent pel món. Quan Bicke experimenta una sèrie de desgràcies seguides, decideix que l'única manera de recuperar la seva insignificant existència passa per dur a terme un gest de grandesa històrica que farà que el seu ésser pesi en la consciència de tots. En un dels seus moments, Samuel li diu al futur soci dels pneumàtics que Nixon també vol que els negres es facin rics i és cert, des del punt de vista propagandístic, perquè jo recordo molt bé que Nixon va parlar del capitalisme negre. Evidentment Nixon era un gran venedor.

Aquesta pel.lícula, a més de posar-me nerviós, m'ha recordat l'obra d'Erich Fromm en la que diu que els bojos són els més sans perquè són els que posen en evidència que vivim en una societat malalta, el problema està que els bojos no ho poden resistir la dura realitat i com el nostre protagonista, magníficament interpretat per Sean Penn, no arriba a ser un heroi perquè la notícia de la seva criminal obra passa desapercebuda en un programa de notícies a on la guerra de Vietnam i les mentides de Nixon (Watergate) dominen la televisió.

És una bona pel.lícula, però els qui es posen nerviosos amb els qui neixen estrellats que no hi vagin.