Fa 28 anys a "Cuadernos para el Diálogo"

"Somriure d'elefant", de Pau Miró

Avui he vist Somriure d'elefant, de Pau Miró i dirigida pel mateix Pau Miró. Intérprets Joan Anguera, Anna Alarcón, Roger Coma i Kirsten Tinkler.

L'obra s'ha estat representant des del 30 de juny fins avui a la Biblioteca de Catalunya, el mateix lloc on fa unes setmanes vaig disfrutar amb Antígona.

No puc pas dir que aquesta obra l'he disfrutada, ans tot el contrari, m'he avorrit.

He llegit de Francesc Massip que en aquesta obra és més interessaant l'amosfera que es crea, que no pas els diàlegs, potser sí, però aquest clima a mi m'ha ensopit i m'ha resultat una obra amb pretensions perquè quan al teatre es parla del món del teatre, crec que s'ha de fer d'una altra manera, jo diria humilitat, però en qualsevol cas resulta massa evident que és una obra per a la gent del gremi.

El fet que l'hagi vista el darrer dia té el avantatge que no cal que digui que no hi aneu.

Homenatge a Leonard Cohen

Seria entre pel 1971 que per casualitat vaig comprar el primer àlbum de cançons de Leonard Cohen i que duu el títol de Songs of Leonard Cohen.

A partir d'aleshores vaig seguir-li la pista i poc després vaig comprar el llibre Leonard Cohen Poems 1956-1968, editat per Jonathan Cape, Londres 1969. Val a dir que en aquest llibre hi ha el poema Suzanne takes you down, que és el mateix més tard seria la famosa cançó Suzanne i és que Cohen reconeix que va esdevenir cantant per guanyar-se la vida perquè com a poeta hauria passat gana.

Com els discs de vinil no solien duu les lletres de les cançons vaig comprar un curiós songbook de Leonard Cohen en el que no hi ha cap dada editorial i les cançons estan escrites amb màquina d'escriure antiga, però que té totes les lletres des de les del disc esmentat fins a New skin for the old ceremony. Abans d'internet no era fàcil aconseguir les lletres.

Tot això ve a tomb perquè aquest dissabte passat vaig llegir a Babelia que s'està fent a Espanya un homenatge a Leonard Cohen perquè fa 50 anys de l'edició dels seus poemes Let us compare mythologies i encara que no tingui aquesta edició em declaro seguidor d'aquest canadenc que és l'únic artista del que tinc tota la seva obra discogràfica i que en l'esmentat llibre també hi ha els poemes objecte de la celebració.

I si no tinc la satisfacció d'anar-lo a veure en l'única actuació que fa a Catalunya, que es fa just avui, tinc per l'altra banda la satisfacció que tant la meva dona com la meva filla han esdevingut també seguidores del Cohen fins al punt que si no vigilem els discs de Cohen se'n d'anar a buscar a casa de la filla. Crec que és el millor homenatge que li puc fer i que de bon segur em perdona que no l'aplaudeixi en directe, live.

Com molts saben, les caràtules dels discs de vinil han esdevingut objecte de culte per la qual cosa també poso la cara del darrera del seu primer disc, representa Suzane?

No puc pas negar que el meu xovinisme barceloní em porta a fer una mirada de simpatia envers aquells artistes que posen el nom de la meva ciutat al mapa, em permeto posar aquí aquest poema de Leonard Cohen que a més a més és un cançó, que forma part de l'àlbum Recent Songs

6. The Traitor

Now the Swan it floated on the English river
Ah the Rose of High Romance it opened wide
A sun tanned woman yearned me through the summer
and the judges watched us from the other side

I told my mother "Mother I must leave you
preserve my room but do not shed a tear
Should rumour of a shabby ending reach you
it was half my fault and half the atmosphere"

But the Rose I sickened with a scarlet fever
and the Swan I tempted with a sense of shame
She said at last I was her finest lover
and if she withered I would be to blame

The judges said you missed it by a fraction
rise up and brace your troops for the attack
Ah the dreamers ride against the men of action
Oh see the men of action falling back

But I lingered on her thighs a fatal moment
I kissed her lips as though I thirsted still
My falsity had stung me like a hornet
The poison sank and it paralysed my will

I could not move to warn all the younger soldiers
that they had been deserted from above
So on battlefields from here to Barcelona
I'm listed with the enemies of love

And long ago she said "I must be leaving,
Ah but keep my body here to lie upon
You can move it up and down and when I'm sleeping
Run some wire through that Rose and wind the Swan"

So daily I renew my idle duty
I touch her here and there -- I know my place
I kiss her open mouth and I praise her beauty
and people call me traitor to my face

Clics interessants 1 2

"Zen", d'Anne Bancroft

Acabo de llegir ZEN, d'Anne Bancroft. Editorial Debate, Madrid 1979. 96 pàgines.

Llibre interessant que explica com el budisme va passar a ser Ch'an i Zen al Japó a base d'explicar la vida i formació dels principals mestres, és a dir, Hui Neng, Lin-chi, Dogen, Hakuin, Shunryu Suzuki i Seung Sahn Soen-sa.

El llibre es complementa amb làmines en les que s'explica l'influència zen o com el zen il.lumina la manera d'entendre l'art.

Il.lustracions aquí.

"Scracht (sueños k nacen y mueren)"

Ahir vaig veure al Nou Tantarantana l'espectacle Scracht (sueños k nacen y mueren) Autor música: Krishoo Monthieux. Coreografia: Alexis Eupierre Vestuari: Nina Pawlosky Idea original: Alexis Eupierre. Ballarins: Iva Horvat, Eneko Alcaraz i Gema Díaz.

L'obra es presenta com un trànsit pel món dels somnis que ens porta d’un lloc a l’altre. És un espectacle dinàmic i rítmic, dirigit a tots els públics, on es barregen diferents estils de dansa amb elements de balls de saló i de Hip-Hop.
En mi no es va donar aquest trànsit, però no hi ha dube que l'espectacle és dinàmic, sobretot la segona part, encara que els balls de saló m'han sembla fluixos i al principi fins i tot un cert avorriment que queda superat pel final. El treball dels artistes es pot considerar correcte i magnífic el de Iva.

Com se sap aquest el teatre Nou Tantarantana està al carrer de les Flors, tocant al Paral.lel i quasi davant del temple de la cervesa negra barcelonina, el Moritz, un temple que, com tants, sembla que estigui de baixa pel que em va semblar ahir per la nit. Aquest teatre abans estava al carrer Tantarantana, que em permeto dir que és el nom de carrer més peculiar de Barcelona perquè és nom onomatopeic perquè il.lustra el trontoll o sacseig dels carros passaven pel desigual terra d'aquest carrer. Recordo aquest carrer de noi perquè a la meva primera feina em tocava repartir paquets pel barri de Ribera.

"El budisme", de Joan Leita

Acabo de llegir EL BUDISME, de Joan Leita i Graell. Editorial Barcanova, Barcelona 1991. 124 pàgines.

Llibre interessant i molt recomanable com a introducció al budisme tot i que està escrit des del punt de vista d'una persona que se sent ofegada per la pressió totalitària i social de l'Església Catòlica. El llibre és una visió molt personal del budisme, potser és la correcta, però no estic en condicions de confirmar-ho.

Confesso que de tot el que he llegit fins ara el budisme és la religió que em resulta més atractiva, si més no fins ara.

I és que l'ensenyament de Buda no era un conjunt de creences i de pràctiques religioses i doctrines dogmàtiques ja que del que es tracta no és d'assumir un suport sacerdotal o diví, sinó a viure personalment la pròpia experiència del Buda: la negació del desig com a única via d'alliberament. Cal doncs vèncer el dolor tot vencent l'amor.

L'home té problemes més urgents per resoldre que les qüestions metafísiques de la immortalitat de l'ànima o de l'existència de Déu, per tant calia humanitzar la religiósitat fent-la intel.ligible i al marge de la tradició deista.

Respecte al nirvana l'autor ens diu que ha de referir-se a una realitat positiva, a un estat d'existència que sigui la compensació final de tant esforç i de tant sacrifici, una recompensa ben merescuda per a aquell que sempre ha negat tots el seus desigs... El sant budista, si vol arribar a la perfecció, al nirvana, ha de tenir la disposició de renunciar fins i tot a aquells "drets" que, altrament, es consideren fonamentals: el dret a la vida, a la supervivència, a la integritat física.

Un aspecte important pels cristians culturals és que Buda no va revestir-se mai com una autoritat, ni profeta, ni enviat de Déu, ni volia que el seus seguidors li tinguessin un respecte superior als altres, volia ser un igual i tractat com un igual.

En aquesta línea és remarcable que Buda no alliberava els homes, no era cap salvador d'ànimes, sinó que ensenyava només la manera d'alliberar-se de la mateixa manera que s'havia alliberat ell mateix. Repeteixo el que he dit més amunt: viure la seva experiènciaº.

Com és una religió agnòstica no té perquè combatre la blasfèmia perquè en tot cas la considera una opinió exactament tan discutible o sostenhible, així mentre aquí veiem com els catòlics demanen respecte pel seu déu i les seves creences, el budisme no té necessitat de demanar respecte perquè si el catòlic té necessitat de demanar respecte és, bàsicament, perquè les seves creences no són credibles i només s'aguanten per la fe, mentre que Buda no va donar respostes fora de la intel.ligibilitat humana, sinó que en tot cas deia sincerament que no tenia cap resposta.

Pels que fem comparacions, fet inevitable, el budisme no rebutja explícitament ni Déu ni la idea d'ànima, sinó que solament en prescindeix. L'actitud agnòstica consisteix precisament a no prendre un partit determinat, ni a assumir cap proposicíó metafísica ni a negar-la.

El budisme és una religió, i en un sentit específic la mateixa essència de la religió, perque tota religiositat consisteix en l'assumpció personal, radical i última de la contingència de tots els éssers i de totes les coses perceptibles per l'experiència, siguin quines siguin les respostes concretes que s'adueixin com a compleció o satisfacció d'aquesta preocupació última i personal.

Per tot el que he assenyalat resulta evident que és una religió absolutament tolerant perquè no fa proselitisme, no intenta imposar res, per la qual cosa ha fet possible, que hagi caigut en una certa degeneració. La degeneració ha estat fer de Gautama (el nom de Buda) com l'encarnació d'un prototipus etern d'un Buda transcendent i, per tant, a divinitzar-lo i ser tractat con un sant a qui se li demana protecció, se li fan temples, imatges que es veneren, es fan ritus i ofrenes per pregar i resar, tot inventant divinitats.

Avui en dia encara sabem què ensenyava el Buda i quina era la seva autèntica doctrina, sense alteracions ni degeneracions. Molts dels seus autèntics seguidors, experts i intel.ligents, ho saben. Per això, la veritable il.luminació budista, intacta, encara perdura.

Fa avui 29 anys a l'AVUI

Sota el títol HOMOSEXUALS I MARXISME el diari AVUI em va publicar aquest article. Val a dir que va ser el primer article meu aparegut a la premsa, després se'm publicarien uns pocs més a l'AVUI i altres diaris. Quan l'AVUI em vapublicar aquest article ja havien aparegut moltes cartes al director.

Evidentment avui no diria el mateix, tant per raons objectives generals com la meva opinió respecte a certes coses; tanmateix, l'essencial segueix vàlid.

Marilyn Monroe

El dia 5 Agost 2005 vaig fer una entrada molt personal dedicada a Marilyn Monroe perquè aquell dia feia anys que va morir.

Com el proper 5 Agost l'Herald de l'Eixampla estarà tancat i al Palau Robert hi ha una interessant exposició dedicada a Marilyn, m'ha semblat oportú dedicar-li aquestes línies en recordança perquè Marilyn Monroe, com totes les persones que ens han deixat abans d'hora, la recordem amb tota la seva bellesa malgrat que si visqués tindria vuitanta anys.

Aquesta modesta entrada no té altre propòsit que retre homenatge a Marilyn i animar a anar-la a veure al Palau Robert, que se l'hi ha dedicat un muntatge digníssim.

Si us plau, cliqueu aquí i aquí

"La sabiduría oriental", de Víctor García

Acabo de llegir LA SABIDURÍA ORIENTAL: El Hinduismo. El Budismo. Confucio y el Confucianismo. Lao Tsé y el Taoismo, de Víctor García. Editorial Cincel, Madrid 1985. 199 pàgines.

Si ens atenem els temes que toca i el nombre de pàgines del llibre, es pot endevinar que fa una fàcil repassada de tot això per novells o que és un llibre dens i compacte, doncs està en el segon cas. És un llibre d'autor (com es diu ara en la nova cuina), però farcit de cites d'experts.

Intentant doncs resumir el llibre, de l'Hinduisme direm que es fonamenta en els Vedes, que és un conjunt de llibres sagrats i són els únics considerats d'inspiració divina, són text anteriors als 1500 anys abans de la nostra era, cosa que és una dada per a què altres religions revisin el que s'entén per un únic déu. Encara que l'hinduisme té també la seva crueltat perquè segons com hagi un viscut pot trobar-se en el cos d'un gos o un insecte, la qual cosa permetia al brahman anar amb amanaces tan traumatitzants com la d'anar a l'infern.

L'hinduisme no és una església en el nostre sentit, ni tampoc un dogma o un credo, fins al punt que d'acord amb el poeta sant Kabir, del s.XV, admet l'ateïsme. El que no és gaire conegut que hi hagut figures heterodoxes com Charwak per a qui la religió és un obstacle per al progrés de la humanitat, que la idea de déu és una engaltada.

Com se sap el xintoisme és la religió del Japó per excel.lència que és com una amalgama de Lao Tsé i Confuci. La cosa que més m'ha cridat l'atenció és que quan Mc. Arthur va obligar a Hiro Hito que declarés públicament que no era d'orígen diví, molts japonesos fanàtics es varen suicidar; com també que molts japonesos consideravan que la derrota del Japó era merescuda perquè no es va respectar la moral del buxido a l'atacar amb traidoria Pearl Harbour.

Buda, príncep de Sidharta, se'l situa pel 500 anys abans de la nostra era i va ser el cas típic de no ser profeta a la seva terra perquè tot i néixer a l'Índia, el budisme no va reeixir a lÍndia, però es va extendre per la Xina, on un branca, el Ch'an, va anar al Japó amb el nom de Zen., Ceilan, Birmania, Tailàndia, Cambotja, Indonèsia, i Corea.

Els ensenyaments de Buda estan a les sutres i després la Tripitaka. La sutra de més relleu és la de les Quatre Nobles Veritats i dins d'aquestes veritats cal esmentar la tercera en la que ens diu que quan s'atura el desig, s'atura el dolor perquè el desig és la causa del dolor. En el budisme, aquest transitar constant per la vida a través d'altres cosos és conegut com samsara i el budista cerca alliberar-se d'aquest traginar amb el Nirvana, que és l'ideal suprem.

El budisme té dues grans branques, el Theravada o Hinayana i Mahayana. La segona és la que ha inspirat més totes les arts. També ha donat lloc a dos més, el Tantra i el Ch'an o Zen.

Encara que nosaltres, quan diem que l'home és un animal polític ho atribuim a Aristòtil, el que primer va posar en pràctica aquest fet va ser Confuci. Per molts, el confucisme no és una religió, sinó un sinònim a humanisme, encara que ha tingut tractament de religió en alguna època. El confucisme és més aviat un conjunt de regles d'urbanitat, modals, protocol, etiqueta, rite. Confuci se'l considera contemporani de Buda, Lao Tsé, Herodoto, Pitàgores i Sòcrates.

Com per Confuci la forma és essencial, ell reclamava la humilitat i preferia dir M'han ensenyat, He sentit, enlloc de Jo sé. La vida de Confuci va ser un fracàs si considerem que la seva esperança era ensenyar als governants a governar, però no va ser reconegut fins després de mort, com Sòcrates (Plató), Buda (Both Gaya), Crist (Pau), que va tenir entre altres a Mencio.

Els ensenyaments de Confuci són humanisme en estat pur i així li va dir a Tsé Lú que Si no saps com servir els homes, com pots servir als déus? Encara més Si no saps el què és la vida, com pots saber el què és la mort? I de Confuci ens ve No fer els altres el que no vols que et facin a tu.

A Confuci li cap el mèrit de programar la vida, la moral i l'ensenyament del país més poblat del planeta per dos mil anys, Chung Kuo, l'Imperi del Mig, Xina. El complicat avui és valorar el que per una part semblava conservador perquèi defensava la figura del gentleman, com la descriu B. Russell quan ens parla de l'Atenes d'Aristòtil. Tanmateix, si ens diu que és l'home noble, kiunt tsé, el que està manat a governar, també, a través de Mencio, se'ns diu que el governant governa mentre el poble l'accepta, i l'empeny tan lluny la sobirania del tercer poder que arriba a reivindicar el magnicidi.

Si per Confuci la mesura de totes les coses és l'home, en Lao Tsé és la natura. Lao Tsé ens resulta desconcertant perquè ens diu que al construir una habitació es fan portes i finestres, però que la seva utilitat la trobem a la part immaterial, en conseqüència, el material usat és necessri, però és el buit el que crea el que ens és realment útil.

Com ja hem dit la secta budista Ch'an (Zen) té els seus orígens en el taoisme i és que per molts el budisme és com una forma particular del taoisme.

Potser l'aspecte més original del taoisme és el seu anarquisme. En el capítol LVII del Tao ens diu que A mesura que augmenta el nombre de lleis i decrets augmenta el nombre de lladres.

"Teatro de los sentidos"

Ahir vaig veure al Centre de Cultura Contemporànea de Barcelona (CCCB) la peculiar obra Teatro de los sentidos. El eco de la sombra, l'autoria de la qual, segons el programa de mà, és del conjunt d'actors/investigadors, dirigits per Enrique Vargas. Intérprets/habitants: Pancho García, Arianna Marano, Marga Socias, Alekos, Claudio Frisk, Valentina Vargas, Patrizia Menichetti, Giovanna Pezullo, Gabriella Salvaterra, Nelson Jara, Stephen Laidet, Gabriel Hernández i Eva Pérez.

Encara que tota obra d'art es pretén única, singular, no hi ha cap dubte que aquesta ho assoleix plenament, amb tot el que això implica perquè no és una peça teatral en la que l'espectador contempla passivament com els altres actuen, treballen.

Aquí l'espectador, més ben dit el públic que ha passat per la taquilla, és el protagonista i, com a tal, és invitat a una experiència, alguns diuen sensual, però en el seu sentit més ampli perquè hi intervé el sentit de l'oïda, el tacte i sobretot el del olfacte.

Es juga també amb l'eco i l'ombra, l'ombra que sempre ens acompanya.

Així doncs els protagonistes passem per un laberit fosc, ple de flaires, ombres, bromes i, sobretot, màgia. No és la màgia del teatre, però és la màgia de la vida a on tot ens agafa per sorpresa, la sorpresa dels diferents descobriments que anem fent pel camí de la vida, pel laberint.

Val a dir que "El eco de la sombra", inspirat en "L’ombra", un conte d’Hans Christian Andersen, i amb referències al Faust de Goethe i l’Infern de Dante, la crítica danesa ha considerat aquest muntatge una obra mestra. La companyia ha rebut nombrosos premis, com el Premio MAX a les noves tendències escèniques (2005) i el Premi del públic i la crítica a Munich (2005).

Qui estigui obert a les coses noves que no se la perdi.