Com en els darrers dos anys he viatjat força i des que estic a la blogosfera, el juliol de l'any passat, he reflectit els meus viatges en aquest bloc, és lògic deduir que, el viatge a la Xina que he fet aquest agost, és només un viatge més.
Evidentment, des del punt de vista econòmic i pràctic ha estat un viatge més, però voldria deixar reflectit en aquest diari digital que no és ben bé així.
El 1972 vaig comprar i llegir aquest llibre, l'ABC of Reading, d'Ezra Pound, editat per Faber el 1961. Aquest llibre em va fer interessar per la cultura xinesa. Posteriorment he sapigut que Ezra Pound era feixista, entre altres ho havia assenyalat l'Ernest Lluch, però això és al marge de l'interès per Xina que m'havia desvetllat. Un altre escriptor admirat per mi és T.S. Eliot del que em consta que també es va interessar per Xina.
Casualment veig en un altre blog la discussió que una cosa és la qualitat literària d'un escriptor i una altra la seva objectivitat o sensibilitat per a opinar coses concretes socials o polítiques. I això és aplicable tant a un bon escritor de vàlua nacional com els esmentats monstres de la literatura universal.
I encara vivint a Londres aleshores, vull dir pel 1972, recordo un programa de ràdio, de la BBC Radio 3, que va durar setmanes i que era també sobre la història i la cultura xineses, la qual cosa va reblar el clau sobre el meu interès per Xina, en aquest sentit recordo que en l'exàmen oral pel Proficiency English Certificate -no sé amb quina excusa- vaig parlar de Xina.
Aprofito per dir que els programes de Radio 3 eren captivadors i solien tocar la perfecció; si dic solien és perquè fa dècades que no la sintonitzo.
Durant 30 anys de la meva vida he estat descavalcat de la cultura xinesa; la meva cultura ha estat principalment la del mercat del cacau, la xocolata i el seu comerç exterior. Tanmateix, en els darrers anys m'havia fet la idea de tornar-m'hi a posar quan estigués jubilat.
El problema ha estat i és que vaig estrenar la jubilació just quan els estudis de xinès feien el gran salt endavant a casa nostra i l'Escola Oficial d'Idiomes té una demanda actualment que la fan pràcticament impossible si afegim que -com el xinès és considerat l'idioma més difícil del món- convé estudiar-lo abans dels vint anys...
Evidentment Xina no està de moda únicament aquí perquè més de 174 països han enviat més de 120.000 estudiants a les universitats xineses per a aprendre el xinès, sense comptar les no oficials i que es calcula que uns 30 milions de persones estudien el xinès fora de Xina, però a més l'estimació és que al cap de deu anys hi haurà 420 milions de xinesos que sabran anglès, la qual cosa implica que en vint anys el nombre de xinesos que parlaran anglès serà superior dels que tenen l'anglès com a llengua pròpia.
A la vista de tot això em conformo, que no és poca cosa, amb la cultura xinesa.
Com una mena de declaració de principis, l'interès per aquesta cultura rau en el fet que al ser tan diferent a la nostra des de tots els punts de vista, permet millor la distinció d'allò que és cultural amb allò que és natura humana perquè vivim en un món, més ben dit, en una Europa en la que una sèrie de valors ens són donats com naturals i de naturals no en tenen res.
No fa gaire, en una trobada de dirigents del món, un significat polític espanyol va dir que Europa viu en una plàcida decadència i no solament és decadència, sinó que a sobre ens creiem que som superiors a la resta. Així ens anirà. Tanmateix, encara que sigui des d'un posicionament diletante segueixo la pista que duu a Xina.
Nota: Després de pujar aquesta entrada a la blogosfera, m'he vist obligat a fer aquest afegit perquè acabo de rebre un correu que en el portal de Terricabras hi ha un monogràfic sobre Mao Zedong.
